Els mesos que van des de la vespra del 9N fins aquesta setmana han estat molt intensos i, no ho neguem, els hem viscut amb molt de neguit, veient sotsobrar la nau del procés independentista fruit de la impossibilitat d'un acord sincer i potent entre entitats i partits polítics per configurar una opció guanyadora de cara a unes eleccions plebiscitàries.
Després de tot aquest neguit, des de dilluns que tot el que s'està succeïnt són notícies extraordinàries. Ho estem donant tot. I està sortint el millor que tots portem dintre nostre. Hem aconseguit un acord per configurar una candidatura que sumi tot el potencial cívic i polític del país. I avui hem sabut que aquesta candidatura l'encapçalarà Raül Romeva, que és un dels polítics més brillants i amb major projecció d'aquest país, seguit de la Carme Forcadell i la Muriel Casals, a les que no cal que presenti. I després, en els llocs 4 i 5, Artur Mas i Oriol Junqueras.
Avui només apuntaré algunes de les raons. I al final de l'article em reivindicaré com un Nostradamus de paco-tilla del procés i us adjuntaré tres paràgrafs diferents de dos posts del mes de novembre i de desembre del 2014 sobre 3 temes molt concrets del que ha passat ara.
Després de tot aquest neguit, des de dilluns que tot el que s'està succeïnt són notícies extraordinàries. Ho estem donant tot. I està sortint el millor que tots portem dintre nostre. Hem aconseguit un acord per configurar una candidatura que sumi tot el potencial cívic i polític del país. I avui hem sabut que aquesta candidatura l'encapçalarà Raül Romeva, que és un dels polítics més brillants i amb major projecció d'aquest país, seguit de la Carme Forcadell i la Muriel Casals, a les que no cal que presenti. I després, en els llocs 4 i 5, Artur Mas i Oriol Junqueras.
Avui només apuntaré algunes de les raons. I al final de l'article em reivindicaré com un Nostradamus de paco-tilla del procés i us adjuntaré tres paràgrafs diferents de dos posts del mes de novembre i de desembre del 2014 sobre 3 temes molt concrets del que ha passat ara.
1. El 27S són unes eleccions excepcionals. Tindran -li donarem els votants- caràcter plebiscitari, substituint el referèndum que no ens van deixar fer el 9N. Des d'aquest punt de vista cal que democràticament siguin exemplars i que el resultat que s'obtingui es pugui llegir des del primer segon en termes de si ha guanyat el Sí o ha guanyat el No a la independència.
Una gran candidatura central de país per la independència, en la que hi siguin les principals entitats, partits i líders independentistes és el que millor garanteix que quan es tanquin els col·legis electorals, a les 20:00, les primeres enquestes ja projectin, a través del resultat d'aquesta candidatura, el triomf o la derrota del Sí. Si aquesta gran candidatura central de país pel Sí a la independència guanya i ho fa amb rotunditat, tot el món llegirà, al segon, que Catalunya, en un procés democràtic, ha votat per ser independent.
No ens flipem: si a les 20:00 el que hagués calgut és començar a sumar els resultats de diferents forces, hauríem perdut aquest impacte. Hauria calgut donar moltes explicacions. I ningú sap fins a quin punt hauríem estat convincents.
Ara ningú no té cap dubte. Si a les 20:00 les primeres enquestes donen la victòria d'aquesta candidatura, tot el món sabrà que volem ser independents. Si després hi podem sumar els resultats de la CUP, perfecte, però d'entrada ningú s'hi fixarà. Ens ho jugarem tot en una victòria clara d'aquesta candidatura.
2. No només s'ha acordat una candidatura: s'han acordat dues altres coses del tot decisives, com són el full de ruta fins a la independència i la constitució d'un govern de concentració que gestioni aquest procés excepcional.
Que això ja estigui pactat ara atorga una seguretat excepcional al procés. I serà visualitzat en termes molt favorables per l'electorat. El pitjor en un procés d'aquesta naturalesa, ple d'incerteses, és, a sobre, que nosaltres mateixos donem imatge de «barullo», dubte, caos, diferències, etc. Amb aquest acord hem acabat amb una de les pitjors febleses que ara mateix tenia el procés: la imatge de fragilitat i d'abocar el país a la ingovernabilitat. Sabem què volem fer, com ho volem fer i si aquesta candidatura obté 68 escons, com espero obtingui, al darrere hi haurà un govern fort que podrà dirigir amb fermesa i determinació, amb total seguretat, el procés, al ritme que assenyali el Parlament. Un 10, per tant, per a l'acord, perquè és el que fa possible això.
Unes eleccions ara, unes eleccions al novembre i unes altres al gener era una barbaritat, era jugar a la ruleta russa, era situar-se en oferir al gruix central de la societat una imatge de feblesa, de desgovern, que amenaçava una enorme massa de vot de característiques més o menys conservadores o d'ordre, que ha basculat cap a la independència -o encara no hi ha arribat però pot fer-ho- en els últims anys des de posicions del catalanisme moderat, però que no estava disposat a avalar amb el seu vot un escenari de total incertesa social i de govern.
3. Lligat amb això últim que explicava, en contra del que de vegades es diu, la bossa de vot que ara mateix no està amb la independència, però està en una posició que podríem fer decantar és un vot moderat, és un vot que el 2012 havia votat CiU, entre 100.000 i 150.000 votants, el major jaciment de vot decantable per la independència. Aquest votant reclama a crits seguretats per fer el pas. Amb aquest acord ens hem situat en la línia d'oferir les màximes seguretats.
Molta de la gent que defensava una candidatura sense polítics era incapaç de veure que fer això pel petit percentatge de població que decidia el seu vot en funció del seu odi a Mas el que amenaçava directament era la gran bossa de votants moderats que el que no volien era votar una candidatura olla de grills, que no els hi mereixés cap confiança. En aquests ningú no hi pensava, però hi eren i hi són. La presència i lideratge de Mas és la millor garantia que podíem oferir a aquests votants. Potser sí perdem 15.000 vots que voten únicament en termes de Mas Sí/Mas No, però hem configurat una candidatura que pot decantar fins a 150.000 vots moderats que ara no estan amb la independència, i de no perdre'n cap dels que tenim.
4. La segona gran bossa de vot decantable cap a la independència la trobem entre votants de ICV-EUA. En el seu moment ja vaig dir que una gran candidatura central de país pel sí a la independència era l'única manera de fer prevaler el caràcter plebiscitari de les eleccions i que aquest vot no seguís a ICV, que és un vot que comptarà com a No a la independència. I deia una altra cosa: que si s'aconseguia configurar aquesta candidatura era la millor manera de que lideratges prescriptors d'aquest vot indy d'ICV fessin el pas i es comprometessin. Doncs bé, no només han fet el pas quan hi ha hagut l'acord, sinó que a més a més l'encapçalaran, i m'estic referint a Raül Romeva. Sense aquesta candidatura no ho hauríem aconseguit.
5. Tenim, per tant, que estem davant un acord històric, que posa en valor els millors actius del lideratge cívic i polític del país, que és l'única que garanteix una lectura inequívoca pel Sí a ulls de tot el món, que és la que millor permet intentar decantar vot cap a la independència que ara mateix no tenim, que preveu un full de ruta complet fins arribar-hi i que, a més a més, garanteix la governabilitat del país en aquests mesos plens d'incerteses.
Aquest acord i tot el que permet configurar és el major i més transcendent que haurem fet en tot el procés. Si es vol la independència i es rondina per aquest acord és per fer-s'ho mirar. Mai haurem estat tan a prop de la independència com aquest 27S, i el que més i millor ens ho permetrà assolir serà el que s'ha acordat. Si es posen peròs, si es fa el ronso, si es critica, i ja no diguem si no es vota, és que s'ha d'estar molt malalt d'odi, és que no s'ha entès res. Jo no sóc d'esquerres, ja ho sabeu tots els que em seguiu en aquest bloc, i en canvi estic feliç i content que una persona tan significadament d'esquerres com en Raül Romeva l'encapçali, estaré orgullós de votar una llista on algú tan d'esquerres sigui el número 1, perquè sé que no estic votant dretes/esquerres, sinó independència Sí/No, capacitat d'impacte internacional del resultat que obtinguem en termes de Sí/No a la independència i capacitat també de gestionar sòlidament el procés si obtenim la majoria.
Llavors, què passa amb que no hi sigui la CUP?
El Novembre del 2014 ja deia que no calia que hi fossin. L'acord abasta i mobilitza el gran gruix social per la independència, el 90% del vot independentista. Si la CUP s'hi hagués volgut incorporar, perfecte. Si fer-ho implicava assumir un escenari que ens abocava a un procés ple d'incerteses amb una devastadora capacitat d'allunyar els sectors més moderats del vot indy, el negoci hauria estat pèssim. Com una manta, si l'extrema-esquerra antisistema exigia estirar massa la manta hauríem deixat descobertes parts troncals del cos de la majoria social indy.
A més a més que la CUP no hi sigui també ens genera oportunitats. Si assumim que una de les principals amenaces que pot tenir el procés és l'aposta unionista per configurar un moviment «antes roja que rota», com el que encarna Podemos i els seus satèlits, pot ser molt interessant i oportú que la CUP presenti batalla en aquest sector extrem de la societat. Com a mínim que hi siguin, i que deixin en evidència a tot aquesta trama unionista construïda al voltant de Podemos, els tontos útils d'ICV-EUA i altres.
En termes d'estratègia militar és habitual que en grans operacions, hi hagi petites unitats combatent darrere les línies enemigues, i no amb el gruix de les tropes. El dia D, al desembarcament de Normandia, els aliats havien llençat darrere les línies alemanyes vàries divisions aerotransportades (paracaigudistes) que van sembrar el desconcert a les files alemanyes, fins i tot quan tenien desembarcant davant els seus ulls aquell exèrcit formidable que arribava per mar creuant el canal de la Mancha, el gruix de l'exèrcit aliat.
Per tant, no és cap drama que una petita força política, que no està situada en la centralitat política del país, sinó en un dels seus extrems més radicals, no formi part d'una candidatura central de país pel Sí.
I ara permeteu-me, per acabar, que em reivindiqui una miqueta com a profeta 2.0 (faig servir l'expressió en clau humorística, suposo que ho pilleu, no?), a través d'uns pocs paràgrafs de dos articles de finals del 2014.
El 27 de novembre del 2014 escrivia això, sobre la presència o no de la CUP en una candidatura d'aquesta naturalesa:
«Cal que hi sigui tothom?
Seria molt desitjable, perquè és prou oberta perquè així sigui, però no és imprescindible. Crec que és bo que parlem d'una candidatura central de país, que reculli el compromís dels dos grans mons polítics que políticament són centrals en la proposta independentista (el convergent i el d'Esquerra), de les grans organitzacions cíviques que han liderat i impulsat el procés fins ara (ANC, Òmnium i Súmate) i de les principals personalitats que poden aportar un gran valor afegit a la candidatura (per la seva projecció social, per la seva competència tècnica o per la seva dimensió internacional).
Una candidatura d'aquesta naturalesa asseguraria la màxima mobilització dels recursos del nostre país per assolir el seu gran objectiu central i els que se'n deriven si l'assolim. El gran objectiu central és que reculli el màxim de suports, que assoleixi la majoria absoluta i que el seu resultat en vots i escons sigui aclaparadorament majoritari en relació a la resta de propostes polítiques.
Si això s'assoleix, hem assolit l'objectiu central. Si no s'assoleix, problemes.
Però com que estem segurs que l'assolirem, al fer-ho haurem assolit també dos grans objectius que deriven del central:
- internacionalment es visualitzarà la victòria del Sí, de manera inequívoca, indiscutible.
- internament assegurarem la governabilitat en aquest tram final del procés independentista
Per què dic que no és imprescindible que hi sigui tothom?
Perquè hi pot haver propostes independentistes que no formen part del tronc central de la majoria social que configura el Sí, i que podrien presentar-se fora d'aquesta candidatura. Estic pensant bàsicament en la CUP. El projecte polític de la CUP és antisistema i d'arrel revolucionària. És legítim, però és minoritari. Des d'aquest punt de vista no afectaria ni al sentit ni a l'èxit de la proposta que es presentin en solitari. De fet fins i tot pot ser interessant, atès que com han demostrat en aquests dos anys des del 2012 sempre han sabut ser-hi responsablement en els moments clau del procés, i presentant-se en solitari poden recollir tot aquell vot que està amb la independència però que no participa dels valors comuns del tronc central de l'independentisme.
Aquestes eleccions excepcionals són les de la independència. I el sentit excepcional deriva que és l'única eina que ens queda per “comptar-nos”, de manera que el que no tindria sentit és que ningú s'hi posés de perfil, com si això no anés amb ells, negant la seva naturalesa plebiscitària.»
El 10 de desembre del 2014, en un altre article, escrivia això, sobre el vot independentista d'ICV-EUA i sobre el moderat de CiU:
«Sobre el vot independentista d'ICV-EUA:
Crec que tots tenim clar que ICV-EUA no concorrerà a les eleccions amb cap posicionament sobre la independència, de manera que en termes de “comptar-nos”, els vots independentistes d'ICV-EUA no els podríem imputar al Sí a la independència. I això és un problema de primer nivell, perquè és una bossa molt important de vot independentista, superior als cent mil vots.
En un sistema de llistes, que vol dir que tothom té la papereta del seu partit a votar, aquests votants d'ICV-EUA que en un referèndum votarien Sí amb gairebé tota seguretat els perdríem. Al meu entendre cal fer-ne una de molt grossa per "rescatar-ne" una part. Una gran llista de país, sense sigles, només amb personalitats plurals i societat civil, podria incorporar algú com en Raül Romeva, que permetés arrossegar part d'aquest vot, i del potencial que també tenen en el Sí + No/NS/NC i el NS/NC. Però això, en canvi, ho veig molt més difícil si del que estem parlant és d'un escenari amb les propostes de sempre.
Una candidatura de país només té sentit si porta en el seu ADN ser molt sensible a la transversalitat i pluralitat, per poder atreure el màxim de vot per la independència resident en partits que no s'alinearan amb el Sí, i per facilitar al màxim que personalitat i prescriptors de vot adoptin posicionaments excepcionals, que en cap altre escenari no farien.»
A més a més que la CUP no hi sigui també ens genera oportunitats. Si assumim que una de les principals amenaces que pot tenir el procés és l'aposta unionista per configurar un moviment «antes roja que rota», com el que encarna Podemos i els seus satèlits, pot ser molt interessant i oportú que la CUP presenti batalla en aquest sector extrem de la societat. Com a mínim que hi siguin, i que deixin en evidència a tot aquesta trama unionista construïda al voltant de Podemos, els tontos útils d'ICV-EUA i altres.
En termes d'estratègia militar és habitual que en grans operacions, hi hagi petites unitats combatent darrere les línies enemigues, i no amb el gruix de les tropes. El dia D, al desembarcament de Normandia, els aliats havien llençat darrere les línies alemanyes vàries divisions aerotransportades (paracaigudistes) que van sembrar el desconcert a les files alemanyes, fins i tot quan tenien desembarcant davant els seus ulls aquell exèrcit formidable que arribava per mar creuant el canal de la Mancha, el gruix de l'exèrcit aliat.
Per tant, no és cap drama que una petita força política, que no està situada en la centralitat política del país, sinó en un dels seus extrems més radicals, no formi part d'una candidatura central de país pel Sí.
I ara permeteu-me, per acabar, que em reivindiqui una miqueta com a profeta 2.0 (faig servir l'expressió en clau humorística, suposo que ho pilleu, no?), a través d'uns pocs paràgrafs de dos articles de finals del 2014.
El 27 de novembre del 2014 escrivia això, sobre la presència o no de la CUP en una candidatura d'aquesta naturalesa:
«Cal que hi sigui tothom?
Seria molt desitjable, perquè és prou oberta perquè així sigui, però no és imprescindible. Crec que és bo que parlem d'una candidatura central de país, que reculli el compromís dels dos grans mons polítics que políticament són centrals en la proposta independentista (el convergent i el d'Esquerra), de les grans organitzacions cíviques que han liderat i impulsat el procés fins ara (ANC, Òmnium i Súmate) i de les principals personalitats que poden aportar un gran valor afegit a la candidatura (per la seva projecció social, per la seva competència tècnica o per la seva dimensió internacional).
Una candidatura d'aquesta naturalesa asseguraria la màxima mobilització dels recursos del nostre país per assolir el seu gran objectiu central i els que se'n deriven si l'assolim. El gran objectiu central és que reculli el màxim de suports, que assoleixi la majoria absoluta i que el seu resultat en vots i escons sigui aclaparadorament majoritari en relació a la resta de propostes polítiques.
Si això s'assoleix, hem assolit l'objectiu central. Si no s'assoleix, problemes.
Però com que estem segurs que l'assolirem, al fer-ho haurem assolit també dos grans objectius que deriven del central:
- internacionalment es visualitzarà la victòria del Sí, de manera inequívoca, indiscutible.
- internament assegurarem la governabilitat en aquest tram final del procés independentista
Per què dic que no és imprescindible que hi sigui tothom?
Perquè hi pot haver propostes independentistes que no formen part del tronc central de la majoria social que configura el Sí, i que podrien presentar-se fora d'aquesta candidatura. Estic pensant bàsicament en la CUP. El projecte polític de la CUP és antisistema i d'arrel revolucionària. És legítim, però és minoritari. Des d'aquest punt de vista no afectaria ni al sentit ni a l'èxit de la proposta que es presentin en solitari. De fet fins i tot pot ser interessant, atès que com han demostrat en aquests dos anys des del 2012 sempre han sabut ser-hi responsablement en els moments clau del procés, i presentant-se en solitari poden recollir tot aquell vot que està amb la independència però que no participa dels valors comuns del tronc central de l'independentisme.
Aquestes eleccions excepcionals són les de la independència. I el sentit excepcional deriva que és l'única eina que ens queda per “comptar-nos”, de manera que el que no tindria sentit és que ningú s'hi posés de perfil, com si això no anés amb ells, negant la seva naturalesa plebiscitària.»
El 10 de desembre del 2014, en un altre article, escrivia això, sobre el vot independentista d'ICV-EUA i sobre el moderat de CiU:
«Sobre el vot independentista d'ICV-EUA:
Crec que tots tenim clar que ICV-EUA no concorrerà a les eleccions amb cap posicionament sobre la independència, de manera que en termes de “comptar-nos”, els vots independentistes d'ICV-EUA no els podríem imputar al Sí a la independència. I això és un problema de primer nivell, perquè és una bossa molt important de vot independentista, superior als cent mil vots.
En un sistema de llistes, que vol dir que tothom té la papereta del seu partit a votar, aquests votants d'ICV-EUA que en un referèndum votarien Sí amb gairebé tota seguretat els perdríem. Al meu entendre cal fer-ne una de molt grossa per "rescatar-ne" una part. Una gran llista de país, sense sigles, només amb personalitats plurals i societat civil, podria incorporar algú com en Raül Romeva, que permetés arrossegar part d'aquest vot, i del potencial que també tenen en el Sí + No/NS/NC i el NS/NC. Però això, en canvi, ho veig molt més difícil si del que estem parlant és d'un escenari amb les propostes de sempre.
Una candidatura de país només té sentit si porta en el seu ADN ser molt sensible a la transversalitat i pluralitat, per poder atreure el màxim de vot per la independència resident en partits que no s'alinearan amb el Sí, i per facilitar al màxim que personalitat i prescriptors de vot adoptin posicionaments excepcionals, que en cap altre escenari no farien.»
I sobre el de CiU, en el mateix article, això:
«Assegurar el vot convergent que es pot perdre:
El segon gran volum de votants sobre el que cal operar en unes eleccions plebiscitàries està en el món convergent, i és un vot singular, perquè és un vot que l'objectiu és no perdre'l, atès que veiem elements d'indecisió que el fan perillar. Són un percentatge inferior al d'ICV-EUA, però en tant en quant CiU és la primera força política, en termes de vot és igualment rellevant. Estem parlant del 8,4 de vot Sí+No+NS/NC de CiU i del 3,1% d'indecisos purs, en total, d'uns 130.000 votants.
La pregunta que ens hem de fer és quins són els elements facilitadors de la mobilització d'un públic d'aquest perfil.
Jo crec que clarament la potència d'una llista de país, atès que és un motor d'il·lusió únic, que implica tota la societat, que aporta solidesa estructural al procés amb un lideratge compartit i plural, que és respectuós institucionalment amb la figura del President, i que garanteix la governabilitat i l'estabilitat interna davant les turbulències.
Per a un votant indecís/susceptible de perdre's de CiU unes eleccions de llistes, de partits, amb tot confús, amb les coses de sempre per allà al mig, amb un ambient crispat i que no pugui dissimular les dificultats futures per garantir la governabilitat... és un escenari ple d'incerteses,que pot portar definitivament a perdre aquest vot clau per assegurar la majoria.»
Quan tot això acabi hauré de muntar un canal de Vidència! ;-)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada