Pregó Festa Major Corbera d'Ebre (14 d'Agost del 2018)

Era un dia del mes d'abril d'enguany, jo estava passejant pel Poble Vell de Corbera d'Ebre, i em vaig trobar amb l'Antonio, l'acalde del poble. Em va dir "amb tu feia dies volia parlar". Aquest any havia estat molt "complicat", i no havíem anat tant al poble com era habitual. Li vaig dir que endavant, que em digués de què volia parlar, i llavors em va dir "Hem pensat en tu com a pregoner de la Festa Major d'enguany. Què et sembla?". La sorpresa va ser total. I també l'alegria, o la il·lusió, o l'agraïment. I evidentment li vaig dir que sí.

I dimarts dia 14 d'agost, vespra de la Mare de Déu d'Agost, vaig fer el pregó, davant moltíssims veïns, amics, família i autoritats que havien vingut per celebrar l'inici de la Festa Major.

Ser el pregoner de la Festa Major d'enguany ha estat una d'aquestes coses que et passen a la vida, sense que mai hi hagis pensat, però que t'omplen de joia. Va ser un autèntic honor. I he volgut compartir amb tots vosaltres, lectors del meu blog, seguidors de xarxes socials, el meu pregó. Hi vaig pensar molt. Volia fer-ho bé. I volia aprofitar-lo per compartir amb tot el poble el que significa per a mi ser poble. Vaig voler compartir amb tothom com s'havien teixit els vincles de la meva família i els meus propis amb el poble. Vaig voler recordar, en un moment tan especial com aquell, les persones i especialment els amics que ni que haguessin volgut, no haurien pogut acompanyar-me en aquell pregó, perquè són a la presó o a l'exili conseqüència de la repressió atroç de l'estat espanyol. I finalment vaig voler celebrar la joia de viure i de ser, de ser poble i de fer poble, que té especial significació en un poble tan marcat en la seva història i en les històries de tots, per la crueltat de la Batalla de l'Ebre, que tingué lloc en aquestes terres ara fa 80 anys.

Aquí us deixo les paraules del meu pregó. Espero us agradin, i pugueu sentir una mica de l'emoció que jo vaig sentir i de la que, pel que m'han traslladat tots els veïns i veïnes, també ells i elles van sentir en escoltar-me.

Francesc Abad

(no patiu, és un escrit molt breu, pel que us tinc "acostumats"!!!)
                                                                                                                                       

PREGÓ DE FESTA MAJOR, 14 d'agost del 2018
Corbera d'Ebre (Terra Alta)

Quan l'Antonio, el senyor alcalde, em va comentar això de fer el pregó em vaig sentir molt honorat, vaig tenir una gran satisfacció i agraïment. Després arriben els nervis, la responsabilitat. Com començo a escriure el pregó? què vull explicar? què vull compartir amb tots vosaltres?

Us explicaré un secret. Sabeu quina és una de les preguntes que, sempre, sempre, m'ha costat més de respondre? "I tu d'on ets?"

Quan m'ho preguntaven es feia un silenci incòmode "i ara què li dius? que vaig néixer a Reus, d'on em portaren a Corbera, però que amb mesos vaig fer cap a Lora del Río, entre Córdoba i Sevilla, on vivien mons pares? Que d'allà, amb 4 anys vam arribar al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, on em vaig criar? De Barcelona, on vaig fer el BUP i viure tota l'època universitària i fins ara? O de Corbera, que és l'única arada que sempre ha llaurat la meva vida?"

Potser m'hauria agradat poder dir "sóc de Corbera", però pensava no ho podia dir, perquè no hauria estat del tot cert, perquè jo no "era" de Corbera com ho ereu vatres, com ho eren els meus amics. No, no podia dir "sóc de Corbera", però sí puc dir, "em sento de Corbera". Molt. Sí puc dir que m'estimo aquest poble amb bogeria, que sento autèntica passió per aquesta terra, per la nostra història, pels nostres paisatges, pels nostres vins, per la nostra gent, pels amics, pels veïns, per tanta gent que aquí al poble m'ha ajudat a créixer, a ser.

Vull compartir amb vosaltres una cosa que a mi sempre m'ha emocionat molt de la meva família i la seva història. Jo, ja ho sabeu, sóc fill de la Maria Teresa i del Francisco. Ma mare és filla de Corbera, i mon pare era fill de l'Algaida, una pedania de Archena, a Murcia.

Dels meus quatre avis, l'únic que era de Corbera era mon iaio matern, Domingo Esteve Alvarez. De ca la Pau, al final de l'Arrabal. A ell, més tard, també el van conèixer com "sagal".

Si una cosa ha marcat la nostra terra, les nostres vides, les nostres famílies, el nostre paisatge, tot... ha estat la Batalla de l'Ebre. Mon iaio Domingo va fer tota la guerra. També va estar aquí durant la Batalla. Abans de la batalla les unitats de les que formava part mon iaio havien estat aquarterades a un petit poble de la comarca de Les Garrigues, la Pobla de Cérvoles. Allà va conèixer ma iaia materna, la Teresina. A l'acabar la guerra, derrotada la República, mon iaio va ser sotmès a un consell de guerra (ara feliçment, justament, anul·lat pel Govern de Catalunya), i fou condemnat a 3 anys de presó, que complí al Castell de Montjuïc. Després dels 3 anys de presó mon iaio va tornar a Corbera. Però un dia va agafar la bicicleta i se'n va anar fins a la Pobla de Cérvoles, a veure la Teresina. I començaren a festejar. I finalment es van casar. I van venir a viure a Corbera, on van néixer la meva mare, la Maria Teresa i la Juanita, al Cel sia. I per a la meva iaia Teresina, per a aquella dona que ho havia deixat tot enrere i havia arribat a Corbera només per amor, per amor al meu avi, Corbera havia esdevingut el seu poble.

La història i la vida seguiren. I vet aquí que, a l'igual que mon iaio un dia va arribar a aquell poble de Les Garrigues, així va arribar també un dia mon pare, Francisco, hijo de Francisco y de Antonia, mis abuelos paternos, a Corbera, per fer-hi de mestre. Després va marxar, però hi havia deixat amics, aquí a Corbera, i un any, com tants que per festes tornem al poble, ell també hi va tornar. I va conèixer la Maria Teresa, i van estar parlant i ballant, i després es van cartejar i festejar. La que després seria la meva mare feia poc havia acabat d'estudiar magisteri, a Tarragona, amb gran esforç familiar, i ja feia de mestra. A Batea. I mira, es van agradar tant que es van acabar casant. I es van casar aquí, a Corbera.

M'agrada molt veure les fotos d'aquell dia. Tantes persones estimades en aquells retrats en blanc i negre, moltes de les quals ja no hi són. Els meus avis. Los abuelitos. La família materna. La família paterna, que va pujar des de Múrcia, como hoy han hecho mi tio Rafael, hermano de mi padre y mi tia Lola, su mujer, y mis primos. I avui, també, com en aquella foto, amics i veïns.

Vet aquí que un dia, pensant en totes aquestes coses familiars i del pregó, vaig arribar a una conclusió: el "sóc" com a origen, com a lloc, no és el més important a les nostres vides. Allò que sí és important és d'on ens sentim. I ens sentim de tots els llocs que ens fan com som, de tots els llocs on formem part d'un nosaltres, que vol dir de tots els llocs on hi ha família, amics i veïns amb els qui compartim les nostres vides. Per això cada any que passa Corbera forma més intensament part de mi.

Molts anys venint-hi cada cap de setmana. Sempre, tan bon punt agafàvem vacances a l'escola, cap a Corbera i a jugar, a la punta de l'arrabal, amb tota aquella colla de sagals que érem. Sempre ser-hi per la Festa Major. I per Tots Sants. I amb ma tia Roseta, a peu, carretera de la Vall de Canelles amunt, a ajudar-la amb les ameles. I després, per diferents circumstàncies, el gran moment de la verema. He tingut la sort de poder veremar amb molts de vosaltres, com a "penyora" d'ajuda (ja podeu comptar!) per després venir vatres a ajudar-nos al quart o a la vall de canelles!

Llavors les classes a la Universitat començaven a l'octubre, després de veremar, cap a la Facultat.

El pas per la Universitat ha estat del tot decisiu a la meva vida, i no només perquè des de fa més de 20 anys, en diferents llocs, treballo en l'àmbit universitari.

A la Universitat és on vaig desenvolupar una més intensa militància associativa, compromís amb el país i amb els altres. Em vaig fer de la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya). I des de llavors, i ja fa més de 34 anys, he lluitat per mantenir-me fidel al meu compromís amb el país, amb una idea de llibertat i de prosperitat per a tots, que per a mi té en la independència del nostre país i en la República, la seva màxima expressió.

Tots aquests anys de militància m'han permès conèixer i compartir moltes coses amb molta gent, amb molts amics. I avui alguns d'ells pateixen la injustícia de la repressió autoritària de l'estat espanyol, i són a la presó o a l'exili. I els vull, i crec que tots els volem, lliures i a casa. Avui, però, voldria tenir un especial record per al Jordi Sánchez, per al Quim Forn i per a l'Oriol Junqueras. He viscut moltes, moltes, moltes coses amb ells. Amb en Jordi Sánchez, al costat de l'Àngel Colom, vaig començar la meva militància a La Crida a la Solidaritat, l'any 1984. En Quim Forn era el president de la FNEC quan jo hi vaig entrar, i d'ell vaig aprendre molt i sempre em feu confiança. Des del punt de vista de Corbera molts de vosaltres recordareu quan vaig venir-hi amb l'Oriol Junqueras, amb qui també havia fet amistat a la Universitat, a la FNEC. Vam visitar el Poble Vell i l'església, on al llibre de visites encara hi deu ser la seva signatura. Després vam baixar a refrescar-nos i fer una mica de tertúlia al bar Terra Alta, que en molts sentits des de fa molt temps és per a mi quasi una segona residència aquí al poble, com també ho fou Lo Garito.

La Universitat també ha estat decisiva en la meva vida per tot el que hi he après, per la formació que m'ha permès assolir. He acabat especialitzant-me en metodologies d'avaluació de la qualitat, d'avaluació d'organitzacions i en el tractament de dades, una cosa que no figurava per a res en la llista del que pensava podia acabar fent quan vaig començar a estudiar Dret.

No, la vida no sabem cap a on ens portarà, per això és tan important que tinguem sempre la ment oberta, que disfrutem fent el camí, i que tinguem la sort de poder-lo compartir amb gent que et fa millor persona i millor professional, i jo he tingut la sort, aquests últims anys, de poder formar part d'un equip excepcional a la Secretaria d'Universitats i Recerca, amb el professor Arcadi Navarro, al capdavant.

Camins, cantaven els Sopa de Cabra. Camins que has de fer sol, deien, o que s'esvaïen. Camins que, per la Festa Major, tots conflueixen al poble. I ara, com que estem entre amics i no ens sent ningú deixeu-me que us digui una cosa: els veritables pregoners no som els que, un cop l'any, estem aquí fent el que ara faig jo. Els veritables pregoners sou tots vosaltres, que cada any feu florir la terra, que transformeu el vostre treball en uns vins cada cop millors, cada cop més personals. Els pregoners sou tots i cadascun de vosaltres, el que feu i el que compartiu. I si m'ho permeteu, avui voldria agrair-vos-ho especialment, els pregoners sou tots vosaltres, que heu preservat i defensat aquest patrimoni de la Humanitat que hauria de ser el Poble Vell i els espais de la BE. Tots vosaltres, que heu estat decisius en aquest projecte de transformar el dolor de la destrucció en art i en record, en memòria viva.

Memòria viva d'una història que ara fa 80 anys ens va posar, sense demanar-ho, al seu centre. Els pobles, la gent, els homes, les dones, no demanem mai ser al centre de res. Segur que no ho demanaven els 6 fills del poble morts als camps d'extermini nazis, els noms dels quals recordem amb una placa a la plaça del poble vell.

80 anys després d'aquella terrible Batalla, per a molts la primera batalla de la segona guerra mundial, Catalunya i els catalans, altre cop sense voler-ho, tornem a ser al centre de la història: perquè el futur de la democràcia i dels drets humans a Europa s'està decidint, altre cop, ara i aquí.

Desideri Lombarte, un poeta ebrenc que han musicat els Xeic deia:

"No vull una pàtria gran
ni una de mitjaneta,
que la vull ben menudeta,
conèixer-la pam per pam
i estimar-la sencereta"

Així volem la nostra pàtria menudeta, així ens volem a nosaltres. I la Festa Major són els millors dies perquè fem de cada trobada una rialla, de cada ball un moment, de cada repicar de les campanes una crida a ser-hi. Vivim la festa. Estimem-nos molt.

Gràcies, Antonio, gràcies a tots els regidors de l'Ajuntament de Corbera i a la Comissió de Festes per haver-me convidat a fer aquest pregó. Gràcies a tots vosaltres, amics i veïns per ser-hi. I, si m'ho permeteu, moltes gràcies també a la meva mare, als meus germans, cunyada, fillola, nebot, cosí. Hem compartit molt. Alegries i penes. Tantes, que hem après que només amb amor i tenint-nos sempre els uns als altres hem trobat la força per tirar endavant. Gracias también titos y primos por venir desde Murcia a compartir este momento conmigo, con Corbera. M'agradaria molt que avui també poguessin ser aquí, amb nosaltres, mon pare, Francisco, i ma padrina, la Juanita. Tots dos ens van deixar massa joves. Dies com el d'avui els voldríem compartir amb tota la nostra gent més estimada que ja no hi són, família, amics i veïns.

Però d'alguna manera sí que hi són, perquè sempre hi serem si ens estimem i recordem.

Corberans, corberanes, és un orgull cridar que comenci la Festa Major. Com cridem els moteros: GAAAAAAAAS!

Visca el poble!
Visca Corbera!
Visca la Terra Alta!
Visca Catalunya!

I ARA: A XALAR!!!!!!!!!!!

Què està passant amb C's? Una anàlisi a partir comparar Baròmetre BCN desembre i juny. I algunes coses més...

El que avui faré és un exercici una mica arriscat, però no mancat de fonament. El mes de juliol vàrem conèixer les dades del Baròmetre semestral (juny) de Barcelona, una enquesta de l'Ajuntament de Barcelona que fa GESOP. És un baròmetre que vinc analitzant periòdicament: ben llegit ens aporta dades interessants, malgrat alguns biaixos gens casuals que si no es tenen en compte poden "induir" a lectures errònies.

Per què analitzo ara una enquesta del juny que vàrem conèixer al juliol, tantes setmanes després? Miro de respondre. Primer, no ho vaig fer per esgotament. Estava mentalment i físicament esgotat. Vaig analitzar el BOP del CEO i vaig "plegar". Però em vaig guardar les dades. Segon, perquè una lectura superficial l'únic al que em portava era a un "más de lo mismo", no vaig veure-hi gaires novetats en relació a anàlisis prèvies. Certa mandra, per tant. Amb això responc per què no vaig fer cap anàlisi al juliol, quan van sortir les dades.

Però, per què ara? Doncs per tres factors:

- d'una banda perquè, amb el descans, em vaig recuperar, i vaig anar mirant-me les dades una mica més a fons i des de diferents perspectives, a veure què hi trobava. I hi vaig trobar cosetes interessants.

- d'una altra banda perquè des del 21D estic especialment capficat pel que pot passar amb C's. Varen guanyar en vots i escons les eleccions del 21D, tant a nivell de país com a Barcelona. I això m'inquieta moltíssim de cara a les futures eleccions municipals. Més encara si, com tot apunta, presenten un candidat amb un gran potencial, com és l'ex-primer ministre francès, Manuel Valls. Una operació de paracaigudisme a tan alt nivell no l'hem viscuda mai, i és per tant una incògnita monumental, però d'acord als resultats de C's a BCN el 21D, el nom del candidat i la fortalesa mediàtica de l'establishment al seu servei, l'amenaça és important. Però també, en relació a C's, perquè el que estan fent aquests darrers mesos em té desconcertat. No ho entenc. I com que no l'entenc he estat buscant algun tipus de dada o enfocament que m'ajudi a veure-hi.

- finalment, els que em seguiu sabreu que quan analitzo enquestes sempre dic que la vàlua de la informació que ens aporten està directament vinculada a la seva comparabilitat en el temps. I el baròmetre municipal, que té caràcter semestral, ens permet aquesta comparabilitat.

Així les coses, amb tots aquests dubtes que tenia, vaig explorar trobar respostes comparant el Baròmetre de juliol 2018 amb el de desembre 2017. I crec ha funcionat.

Comencem!

1. Per fer la República, Barcelona és capital

Tots sabeu la fixació que tinc en assenyalar la importància que té que Barcelona tingui un alcalde o una alcaldessa totalment alineats amb el moviment per la República que a Catalunya va guanyar el referèndum de l'1-O, que va guanyar les eleccions al Parlament del 21D i que governa a Catalunya. I això, no em cansaré de dir-ho, passa per un acord a Barcelona entre el món d'ERC i el món de Junts per Catalunya.

És curiós i és així. Aquest acord és l'única manera que això passi, i, alhora, si passa, ho té segur assolir. Crec que no val la pena ni tan sols mirar la projecció de vot que efectua el baròmetre. Un altre cop els Comuns estan sobrerepresentats (més que mai) i també ERC. I per no poca cosa. Al ser una enquesta que no correggeix aquests biaixos el resultat que projecta no és fiable. Però l'enquesta sí ens proporciona prou dades com per saber que aquest pacte entre ERC-JxCAT assegura l'alcaldia i, alhora, és l'única manera de tenir l'alcaldia. Que no s'enganyi ningú. Possibilitats que ERC, amb l'amic Alfred Bosch, en solitari, pugui guanyar o pugui governar, són zero. De debò: ZERO.

Més endavant aportaré més dades sobre aquest tema. Ara només volia deixar-ho escrit com el tema que a mi més m'importa. Però no voldria ens distraiés del que per a mi són les principals dades que l'anàlisi comparada dels dos baròmetres ens aporta

2. La crisi de C's a través de l'anàlisi comparada dels baròmetres semestrals de Barcelona Desembre 2017 i Juny 2018

Anem al que avui és la part que crec aporta unes dades noves que ens permeten enfocar certes anàlisi d'una altra manera a com ho venim fent.

Ciutadans va arribar a desembre del 2017 més fort que mai. Tan forts que es veien guanyadors i que l'establishment confiava poguessin liderar un govern del bloc del 155, amb el suport extern de PP i PSC-PSOE, el bloc del 155.

I quasi ho aconsegueixen. Van guanyar les eleccions del 21D, en vots i escons. I només l'audàcia de l'operació Puigdemont i Junts per Catalunya va mobilitzar com mai el vot independentista i va permetre, ni que fos pels pèls, que amb ERC i la CUP els favorables a la República Catalana sumessin majoria absoluta al Parlament, amb 70 escons, 2 més dels 68 de la majoria absoluta.

Però C's s'havia disparat en vot. I no només va guanyar a nivell de país, sinó que va guanyar a Barcelona, a la majoria de l'AMB, a ciutats com a Reus, etc. Per fer-ho, per assolir aquest volum de vot tan gran C's havia aconseguit, sense cap mena de dubte, trencar les costures de la fins llavors pedrera de vot. I sí, C's va desbordar aquest vot ètnic radical que havia tingut fins llavors, i va ocupar un molt important segment de vot en l'espai central del país. Era un vot fins i tot de cert component catalanista en les seves etapes prèvies, en cap cas anticatalà, que trobava en C's el vot útil per posar fi a "l'aventura" separatista. Era un vot que considerava que el separatisme havia actuat irresponsablement i estava posant en perill el seu status quo, que provocava la fuga d'empreses i que podia provocar una crisi econòmica grossa, fer perillar llocs de treball, nivell de vida, etc. Davant això C's fou el vot útil d'un cert vot situat en l'espectre central de l'electorat.

En clau Barcelona C's no només hi havia guanyat, sinó que a sobre ara resultava podia tenir un candidat molt i molt fort, un candidat que, tot i les incerteses derivades de ser un paracaigudista, sembla emmarcar-se en una operació molt i molt pensada per l'establishment, amb grans suports i recursos, que podia provocar un segon desbordament de la bossa de C's a BCN, i guanyar, i esdevenir el nou alcalde de BCN.

Però, i el meu desconcert en aquest punt no ha parat de créixer, quan C's ho tenia tot a favor, va començar una demencial radicalització hooliganística de la seva activitat política. Si a mi m'haguessin contractat per algun tipus d'assessorament (enteneu-me el que dic, és obvi que mai no em contractaran i que mai no trobaria per a ells!) els hauria recomanat que fessin els màxims esforços per oferir una imatge centrada, per obrir-se al màxim de públics i segments d'electors possible. En comptes de fer això, com si el fet d'haver guanyat les eleccions en vot, però no tenir prou suports per governar, a diferència del que passava amb Junts per CAT i ERC, els hagués desquiciat més del que per a molts de nosaltres ja estaven, la seva activitat parlamentària se situà en una bronca permanent, en els numerets, en la cridòria, en fer de qualsevol cosa un autèntic ciri. No ho entenia.

Aquesta hooliganització ha arribat al seu cim amb el que estem veient aquestes setmanes amb el tema dels llaços grocs. És demencial. I al comparar els baròmetres de desembre i de juny (que encara no recull l'efecte de la deriva violenta anti-llaços grocs) vaig trobar el que crec són unes dades que ens poden ajudar a veure-ho, a valorar la dimensió i importància del que estic parlant:

- en el baròmetre de BCN de Desembre 2017 C's era la força política amb una major fidelitat de vot en relació al vot que va tenir a les municipals del 2015: un 71,4%. Els que més. Això els atorgava aquella fortalesa que tots vèiem tenien en aquella època, en aquell desembre.

A més, només tenien una petita fuga de vot cap a PSC-PSOE, del 5,4%, mentre que ells, C's, rebien vot de pràcticament tota la resta de forces polítiques del 2015: de Comuns, de CiU, de PSC i de PP, i els que més entre l'abstenció.

- i ara, la bomba: en el baròmetre de Juny 2018 C's ha perdut la friolera de 16 punts en fidelitat de vot: ha passat d'una fidelitat del 71,4 a una fidelitat del 55,7. Brutal. I en què s'han convertit aquests votants que tenia fidelitzats al desembre? Doncs ara en indecisos, en dubtosos, ara no ho saben, ara no ho veuen clar: han passat de ser un 20% a ser un 36,2% dels seus antics votants.

Per a mi aquesta dada és l'evidència de la crisi de C's. Què ha canviat de desembre a juny? La radicalització hooliganística de C's, al Parlament i al carrer. I, insisteixo, les dades del baròmetre juny encara no poden recollir l'impacte d'aquesta campanya de violència al carrer contra els llaços grocs que han promogut, ni de infàmies contra indepes amb falses acusacions d'agressions.

Així és com, gratant en el baròmetre de desembre hi he trobat unes altres dades que crec que ens ajuden a entendre millor això que estic explicant. Veiem-les!

Aquell baròmetre preguntava als enquestats el seu nivell d'acord en relació a 2 fets claus en l'actual escenari polític:

- amb l'empresonament preventiu de polítics i activistes catalans

- amb l'aplicació del 155 a CAT

Un 80,5% dels barcelonins deien que estaven poc o gens d'acord amb la repressió i un 74,9% poc o gens d'acord amb el 155.

Doncs bé, un 31,5% dels votants de C's a BCN estaven gens o poc d'acord amb la repressió, amb l'empresonament. Sí, gairebé un de cada tres votants de C's no hi estan d'acord.

I un 14,3% dels votants de C's tampoc comparteixen l'aplicació del 155.

Són percentatges molt significatius, sobretot el % de contraris a la repressió salvatge que està havent-hi. C's no ha tingut cap discurs humà en relació al patiment de presos i famílies. Tot el contrari. I això, a criteri meu, els ha fet allunyar del centre, els ha tornat a barrar l'accés al segment central de la societat que, com veiem, es mostra humana davant una repressió que no comparteixen.

I això és el que els ha allunyat del vot més centrat, que és el que al desembre els projectava victoriosos. Si això ja ho podíem veure a l'enquesta de juny, ara encara deu tenir un major impacte.

Vist des de la nostra perspectiva, cal gestionar amb intel·ligència i sensibilitat la lluita antirepressiva. No l'hem d'incorporar com un element de conflicte, perquè si ho fem desactivarem el seu potencial divisiu i desmobilitzador entre el vot unionista. Entenc cal rebaixar tensió al carrer i sumar tensió afectiva.

3. Anàlisi dels fonaments demoscòpics per a un pacte entre els móns d'ERC i de Junts per CAT a Barcelona:

- Tot i la crisi evident dels Comuns, si ERC i JxCAT van per separat i Valls no pot taponar la fuga de vots centristes de C's, la sra. Colau té tots els números per tornar a guanyar les eleccions i perquè no hi hagi cap candidat alternatiu que sumi majoria absoluta i pugui impedir que els colauers continuin la seva destrucció de Barcelona i l'empitjorament del nivell de vida dels barcelonins.

- ERC viu en la il·lusió absurda que els resultats que els mostra l'enquesta, i que només es deuen a la seva brutal sobrerepresentació a l'enquesta, els permetin aspirar a competir l'alcaldia amb Colau. CAP OPCIÓ. CAP, de debò.

- L'enquesta encara pregunta per PDECAT, quan és una marca superada. Ni idea com acabaran, però només que puguin reeditar part de l'operació Junts per CAT el 21D, tenen prou base com per disputar opcions a ERC. Opcions de segundones. I sense cap possibilitat de governar.

Però anem al que és el tema recorrent quan es parla de tot això. El món d'ERC i el de JxCAT traurien més vots junts o separats?

La resposta és molt fàcil:

- amb tota probabilitat per separat aconseguirien uns milers de vots més que junts. Però no tindrien cap opció de governar la ciutat. Pel règim electoral local, per separat, no tenen la més mínima opció d'investir un alcalde republicà.

- junts és possible tinguessin uns pocs milers de vots menys que per separat, però amb tota seguretat s'asseguren guanyar les eleccions, investir alcalde i governar. Cap dubte.

Sí, és una evidència que ERC en solitari té una capacitat de rascar uns pocs milers de vots procedents d'altres formacions que potser no tindria anant amb JxCAT, però no ens enganyem, el gruix dels dubtes i el gruix del transvasament de vots sempre es dona entre aquestes dues opcions electorals. Fixem-nos-hi:

- D'entre els votants de CiU el 2015 el principal transvasament de vot es produeix cap a ERC, un important 19%, però és que el principal transvasament de vot d'ERC es produeix cap a PDECAT, un 7%. No veure que estem posant en joc l'alcaldia independentista de la ciutat per especular amb uns pocs vots que ens disputem entre nosaltres és bastant absurd. I com es va demostrar el 21D, perillós. ERC encara no ha superat no haver guanyat el 21D, quan totes les enquestes els ho projectaven. Jo ja vaig advertir que això no aniria així. I no hi va anar.

- Més dades: a nivell municipal d'entre els antics votants de CiU 2015 només un 35.5% tenen fidelitat total de vot, al que sigui. L'enquesta parlava de PDECAT. Però fixem-nos que el 21D un 66,1% d'aquests mateixos enquestats van votar Junts per CAT, que ara és la fórmula que sembla ser es presentarà. Tot molt obert. Ah! i encara tenim aquest 21,7% del vot ERC 2015 que va votar Junts per CAT el 21D

- Si ERC i Junts per CAT no seuen i acorden a BARCELONA (a la resta del país no m'hi fico, que facin el que vulguin) una candidatura conjunta és perquè no volen guanyar, és perquè a algú l'interessa regalar l'alcaldia a la Colau i, el que és més greu, no l'importa assumir el risc que en un gir possible, vagi a parar a Manuel Valls. Si no pacten candidatura conjunta és perquè prefereixen el desgast dels vots propis que es disputen entre ells que la grandesa de la victòria i la possibilitat d'oferir un programa ambiciós per a BCN i els barcelonins, que ho necessitem, i per poder ajudar a fer efectiva la República.

- La CUP sembla ha consolidat bastant el seu votant a BCN i no semblen perillar els seus actuals regidors. Però no creixerà res, en tot cas pot recular miqueta.

- Evidentment tema primàries té una afectació zero. Ni ocupa ni preocupa a la gent, és una cosa purament de tribu, d'una part de la tribu que sempre ha estat disposada a aventures així, contra tots, messiàniques, però que no mobilitzen més de 30 mil vots a BCN. Molt difícil puguin obtenir cap regidor, tot i que tampoc no ho podem descartar, segons com acabin plantejant-se les coses. Però en cap cas més de 2 regidors. La bona notícia és que tampoc no tenen capacitat d'impedir el triomf d'una força republicana impulsada per ERC i Junts x CAT, tot i que evidentment la dispersió sempre complicaria la governabilitat.

- Els Comuns tenen un escenari complexe. En relació a les municipals 2015 perden vot en totes direccions excepte cap a PDECAT i PP. Sí, perden vot cap a C's, cap a ERC, cap a PSC i cap a la CUP. I quan es perd vot en tantes direccions, fotut. La promiscuitat del vot que van tenir els Comuns els 2015 a BCN és brutal, àdhuc flipant quan creuem vot municipal comuns 2015 a BCN i vot què van fer el 21D. Ojo al dato!: un 2,9% a C's, un 21,7% a ERC, un 11% a Junts per CAT, un 13,9% a PSC, un 8,7% a la CUP... i només un 28,9% als Comuns! FLIPANT! De fet si no arriba a ser perquè encara hi ha molt votant que li riu les gràcies a la Colau, les seves opcions serien crítiques. però la Colau, i jo com a barceloní no hi trobo cap explicació, segueix retenint lideratge i bona valoració.

- Ja per acabar si mirem el vot de C's a BCN el 21D i el seu origen com a vot les municipals 2015, veiem l'efecte invers: 2,9% de Comuns, 3,1% de CiU, 16,8% de PSC i 16,1% de PP.

Si, ho heu vist bé, el principal transvassament de vot a C's que va fer possible que guanyés a BCN el 21D va provenir d'antics votants del PSC a les municipals del 2015. Per pensar-hi, per pensar-hi...

En resum:

- La deriva ultra de C's ja és perceptible que els està allunyant d'una bona part de l'electorat que els havia dut a guanyar en vots eleccions 21D a nivell CAT i a BCN

- El món d'ERC i de Junts per CAT han d'arribar a un acord a BCN, sí o sí. A la resta que facin el que vulguin, a BCN hi estan obligats. No hi ha cap argument ni racional ni explicable perquè no sigui així. Si n'hi ha d'ocults fora bo qui no ho vulgui, els expliqui.

- Si anem junts, guanyem segur, governem segur. Al 100% de seguretat.

- Si no anem junts ni guanyem ni governem. Al 100% de seguretat, excepte pactes ocults amb forces que no estan amb la majoria independentista.

- Comuns tenen mala peça al teler, però compten amb la indecisió indy i el lideratge de la Colau, davant la qual encara molts babegen. El seu desgast no és prou fort encara com perquè sense llista ERC + Junts x CAT tinguin assegurada alcaldia

- C's està llençant pel terra les seves opcions, que al desembre 2017 eren molt sòlides. Tal i com estan ara, opcions zero. Però no podem dir res en ferm perquè probablement la candidatura d'en Valls fotrà una sacsejada molt bèstia a l'escenari, i no descarto res.

Reflexió sobre la situació política en aquesta represa del curs. 5 certeses i 4 incerteses clau

Dilluns de nou a la feina. Sí, final d'estiu. I inici del nou curs laboral, acadèmic i polític. Cada cop més l'any s'inicia el mes de setembre, i no el mes de gener.

Per tant, reprenem. I a aquesta "represa" és al que avui volia dedicar algunes reflexions.

Abans, però, volia compartir amb tots vosaltres el fet que per a mi aquest mes d'agost ha estat molt diferent als que he viscut fins ara. Fa uns mesos l'alcalde de Corbera d'Ebre, el poble de mon iaio matern, de la meva mare i, crec puc dir-ho, meu, em va dir que havien pensat en mi com a pregoner de la Festa Major d'enguany. Em va fer molta il·lusió i, evidentment, vaig acceptar. Dimarts 14 al capvespre, vaig fer el pregó. Suposo que la setmana vinent el podré penjar. També estic mirant de poder penjar aquí, al bloc, la gravació dels 12 minuts del pregó, per si són del vostre interès. Molt, molt agraït a l'alcalde, als regidors i regidores i la comissió de festes. I molt content de la reacció de la gent, dels amics, dels veïns.

Venim d'un any dur. Molt dur. Un any excepcional. Els mesos de setembre fins Nadal van ser d'una intensitat i excepcionalitat indescriptible. No estic content de com estem ara, de com va acabar la cosa en aquest primer assalt, però sí estic molt i molt orgullós del que vàrem fer com a poble. I sí estic molt orgullós i tinc un enorme respecte pels nostres polítics, els que, malgrat els errors que hagin pogut cometre (que hi han estat) i les discrepàncies (que hi són), s'ho van jugar tot per nosaltres, i estan a la presó i a l'exili per nosaltres.

I ara reprenem. 

1. Les certeses:
Per a mi aquestes poques certeses que crec cada dia s'enforteixen més com a diagnòstic són:

1.1. el més important, de fet l'únic que ens pot permetre fer realitat la República, és que siguem capaços de generar i blindar un nou "nosaltres". Un nosaltres de mans esteses i no de mirades de reüll. Un nosaltres per ajudar-nos i no per fer-nos trabetes. Un nosaltres que reflecteixi el que som i que, als ulls de tothom, sigui la inexpugnable fortalesa de la nostra voluntat de ser.

1.2. la certesa també que no hi ha cap full de ruta ni estratègia ni recepta màgica per fer la República. I, associada a aquesta certesa, la certesa de que menteix i ens enganya qui ofereixi fulls de ruta infalibles, estratègies, calendaris, etc. Fals. Desconfieu totalment dels qui us vinguin proclamant amb impostada seguretat el que cal fer per fer la República.

I refieu-vos, per tant, dels qui no tenen por en compartir amb tots nosaltres la complexitat del moment. La intel·ligència i la determinació política no les trobareu en els doctors que expedeixen receptes màgiques. Prefereixo compartir trajecte amb els qui en l'actual moment no tenen cap mena de por ni de complexe per tenir dubtes sobre com articular el ser-hi, el com anar-hi. Vull ser-hi i vull anar-hi amb tots aquests i aquestes.

1.3. la certesa que ja sabíem era molt difícil guanyar a un estat tan poderós com l'estat espanyol per KO i en el primer assalt. Era molt difícil, i no ha passat. Però no sabem qui està més "bloquejat" dels dos, si l'estat espanyol, el règim monàrquic del 78, o el republicanisme català. Podia semblar que l'estat espanyol, per la seva capacitat d'exercir la violència i l'autoritarisme més atroç, com ha quedat demostrat amb la persecució, empresonament i exili dels nostres líders polítics i l'aplicació del 155, n'havia sortit victoriós. Però els resultats del 21D, amb el triomf de les forces republicanes en el pitjor escenari possible i la descomposició moral, democràtica i social de l'estat espanyol, a la que assisteix tota europa amb indissimulada estupefacció, plantegen una situació molt oberta, on les nostres opcions de victòria crec no han deixat de créixer.

En aquest context és evident que l'exili del President i dels consellers ha estat clau, atès que és el que ha provocat el major ridícul i pèrdua de credibilitat de la justícia espanyola vist des de la instauració del règim del 78.

El col·lapse democràtic de l'estat espanyol té la seva més gran i més internacional evidència en el col·lapse la justícia espanyola, amb les retirades de les euroordres i amb la demanda interposada contra Llarena a Bèlgica.

Certesa, també, de que el col·lapse judicial serà total amb el judici als nostres líders polítics i cívics. Cal que siguem capaços de visualitzar davant tota la nostra societat i davant tot el món de la transcendència democràtica, pels drets humans i civils que té aquest judici. Si som capaços de fer-ho sumarem una valuosíssima victòria a la nostra estratègia, reforçarem extraordinàriament la nostra posició internacional i les nostres expectatives de victòria.

1.4. la certesa que les expectatives per fer realitat la República, es fonamenten en dos grans eixos: la fortalesa democràtica del nostre procés (democràcia pel damunt de tot, moviment cívic massiu, pacífic, exemplar, etc) i el suport internacional.

Aquests dos eixos tenen per a mi algunes claus que no podem deixar d'analitzar a la llum del que va passar abans i després de l'1-O

Sobre l'eix democràcia:

- no sabria dir quines són les nostres opcions d'assolir la independència. Sí sé que totes, siguin les que siguin, passen perquè el nostre moviment actui amb impecabilitat democràtica, i sigui el reflex clar d'una majoria social, cívica i política. Si us fixeu, és sobre aquestes dues coses que l'unionisme i tota la seva força mediàtica s'han abraonat, per fer-nos perdre credibilitat. Primer va ser quan van aprofitar el ple de 6-7 de setembre per dir-nos de tot, per victimitzar-se, per dir que s'estaven violant tots els drets parlamentaris, que es generava indefensió democràtica. Totes aquestes soflames, i tota la vergonya que van implicar tenen, en la imatge dels diputats de C's i PP dempeus aplaudint les bajanades que deia en Coscubiela, la seva màxima expressió. Després el TC va dir que tot havia estat legal i que tot ok. Però aquell ple ens va sotmetre a un desgast tremendo. Siguem-ne conscients, per evitar posar-los-hi fàcil gratuïtament. La prudència, des d'aquest punt de vista, no és cap feblesa, sinó intel·ligència. I després tenim com qüestionen sistemàticament la majoria social, democràtica i política de l'independentisme. Fets com la victòria de C's el 21D afavoreixen el discurs. Fets com que l'unionisme governi 3 de les 4 capitals provincials de CAT, tampoc ajuda.

Si m'abstrec de tot el que ens va portar fins 1-O puc arribar a assumir la importància que tindria tenir el 51% dels vots independentistes, ja sigui sobre vot, ja sigui -molt millor- sobre cens. I no els tenim, cert. Però sí en tenim més que els no-indy. I això ho hem de gestionar, perquè en termes democràtics també és irrefutable. Per tant, puc entendre un cert discurs d'"eixamplar la base" però mai com una estratègia de dilatar o demorar sense data el procés. Volem que la República tingui el màxim de suports possibles, i fins i tot ens podem exigir ser aquest 51%. Però no ens podem exigir res mentre estiguem en un procés unilateral. En un procés negociat amb l'estat, bilateralment o via arbitratge internacional, podem assumir aquelles exigències democràtiques que calgui, d'acord als precedents internacionals (p.ex. Montenegro). Però fer-ho mentre el nostre procés sigui unilateral és absurd. Malgrat tot, i així lligo amb el punt de la internacionalització, no nego que amb 51% tindríem més força i credibilitat.

- internacionalització. Un procés de la naturalesa del nostre, del context del nostre, dels actors que hi intervenen, etc etc etc és un procés cridat a haver-se de resoldre amb la intervenció d'instàncies internacionals. I aquest és el punt nuclear de les nostres opcions.

El derrotisme i l'estupendisme (són el mateix) no han parat, des de l'1-O de dir que no haver fet realitat la República és culpa dels polítics, perquè no estàvem preparats i no van tenir prou coratge per fer el que s'havia de fer. Mireu, i sé de què parlo: estàvem més que preparats per esdevenir un estat independent. Estaven contemplats tots els escenaris. I només n'hi havia un per al que, en aquell moment no estàvem preparats: un escenari de violència i sense cap suport internacional. I això és el que va passar. Ningú s'enganyava sobre la naturalesa autoritària i violenta de l'estat espanyol, tothom tenia clar que voldria resoldre per la força el tema. Però potser sí ens vam enganyar sobre el paper de la comunitat internacional. I a l'hora de la veritat ens van deixar sols. "S'havia de tenir lligat". Sí, cuéntame un cuento... no ens fem mal amb autoinculpacions que menystenen la incertesa inevitable.

Derrotistes i estupendistes diuen també que això és el colmo de la innocència perquè havíem d'estar preparats per a la violència. I aquest discurset és repugnant. L'eix sobre el que ha girat el procés independentista català és la confiança en la democràcia. Hem arribat on hem arribat perquè aquesta aposta per la democràcia ha permès construir la majoria social que ens habilitava a fer el que hem fet. Un procés que s'hagués plantejat que amb la democràcia no n'hi hauria prou, i que calia preparar-se per fer front a un escenari de violència, mai, mai, mai, no hauria tingut la majoria social i política que ara tenim i que és el fonament de la nostra legitimitat. El que ha passat ens ha servit per assolir un esgraó més de maduresa a tots. No dic fos inevitable, però sí que no ha caigut en sac trencat el que va passar.

I per això és decisiu l'escenari internacional. Sense aquest escenari estaríem en un bucle: som majoria social democràtica, però no serveix de res perquè ens aixafen amb la violència, ens vencen usant la força. Ara com ara crec que no podem abandonar l'eix de democràcia, democràcia i democràcia i desplegar una estratègia que incorpori un tercer actor al nostre conflicte amb l'estat espanyol, la comunitat internacional. Cal molta intel·ligència per enfortir la nostra legitimitat democràtica i, simultàniament, fer inevitable una intervenció internacional.

Una de les coses que vaig dir al pregó de la Festa Major de Corbera d'Ebre, poble que va ser al centre de la Batalla de l'Ebre, de la que ara recordem s'inicià fa 80 anys va ser el següent:

"Memòria viva d'una història que ara fa 80 anys ens va posar, sense demanar-ho, al seu centre. Els pobles, la gent, els homes, les dones, no demanem mai ser al centre de res. Segur que no ho demanaven els 6 fills del poble morts als camps d'extermini nazis, els noms dels quals recordem amb una placa a la plaça del poble vell.

80 anys després d'aquella terrible Batalla, per a molts la primera batalla de la segona guerra mundial, Catalunya i els catalans, altre cop sense voler-ho, tornem a ser al centre de la història: perquè el futur de la democràcia i dels drets humans a Europa s'està decidint aquí."

Ara fa 80 anys la Batalla de l'Ebre es decidia al cor d'Europa. Ara fa 80 anys la Batalla de l'Ebre es perdia, i amb ella la guerra, quan vergonyosament les potències democràtiques europees van mirar a una altra banda davant la barbàrie dels feixismes emergents. Si en aquell setembre del 38 les potències aliades democràtiques d'Europa haguessin parat els peus a Hitler, la història de la batalla de l'Ebre hauria estat una altra. Però no. Ens van deixar sols, ens van deixar tirats davant el feixisme. 80 anys després, això és el que deia al pregó, el futur de les llibertats i dels drets humans a Europa torna a decidir-se aquí, a Catalunya. Si Europa mira a una altra banda davant la barbàrie autoritària de l'estat espanyol, si entén com una "qüestió interna" l'ús de la força i la violència per aixafar les aspiracions democràtiques d'una societat, estarà donant carta blanca, altre cop, a l'autoritarisme, al neofeixisme que nega la democràcia i els drets humans.

La causa de la democràcia i els drets humans a Catalunya ha de ser la causa de la democràcia i els drets humans a Europa.

1.5. certesa també que no sabem el temps que ens portarà fer efectiva la República, però que la farem efectiva. Poden ser mesos o poden ser anys. El desenllaç de l'1-O aconsella, crec, ser prudents en la gestió de les oportunitats que tinguem o que siguem capaços de generar per fer efectiva la República. Hi haurà un segon assalt, i els que calguin. Però hauríem de tenir la suficient serenitat per no saltar al ring mentre encara estiguem estabornits per les hòsties del primer assalt. Cal "saltar" quan objectivament siguem més forts i tinguem millors oportunitats de sortir-nos-en. No ens hem de moure per aquestes absurdes consignes de "tenim pressa" ni per calendaris de despatx fets des de l'electoralisme. El que cal és estar preparats. I el que en cap cas cal és tornar a esdevenir presoners de calendaris absurds que nosaltres mateixos ens imposem.

2. Les incerteses

Les 4 principals incerteses a les que haurem de fer front els propers mesos, des de la represa del nou curs, formen part del nucli essencial de qüestions que ens ha de permetre construir i blindar el "nosaltres" o que aquest nosaltres esdevingui impossible i això tanqui aquest cicle polític per fer realitat la República. Si això passa, si el nosaltres no esdevé possible, s'iniciarà un nou cicle polític, que pot durar molts anys, durant els quals el mapa polític català patirà profundes transformacions, en el que hi haurà noves i variables majories i en el que tornar a aspirar a la independència només serà possible un cop resolta la lluita, en les formacions independentistes, per l'hegemonia, i una d'elles esdevingui majoritària.

2.1. Aquesta setmana aquest personatge repugnant que és José Zaragoza, l'aparell més fosc dels socialistes, ho deia clarament: la radicalització de PP i C's per una banda i de Puigdemont (sic) i els seus per una altra obria un nou escenari de noves majories polítiques i de nous governs, a formar amb ERC, PSC i Comuns. La incertesa principal a resoldre és si ERC està jugant a aquest joc o no, si l'estratègia d'ERC passa per fer la viuviu amb aquest govern que presideix el MHP Torra perquè no hi ha alternativa, però simultàniament estan treballant des de dintre del govern i des de fora per fer possible aquest nou escenari de noves majories i governs que dibuixava el macarra del PSC. Aquest nou escenari evidentment precipitaria la fi del procés com l'hem conegut fins ara i l'inici d'un nou període d'hegemonia política i repartiment de tot el poder a CAT (Generalitat, Ajuntaments i Diputacions) entre ERC, PSC i Comuns. L'eufemisme "acumulació de forces" demoraria indefinidament o com a mínim aleatòriament qualsevol nou escenari rupturista. Aquesta incertesa cal resoldre-la. Els companys d'ERC són imprescindibles. No hi ha independència sense ells. Cap dubte sobre que sigui el seu objectiu, òbviament, però sí hi ha dubtes sobre amb quina estratègia estan treballant.

2.2.Junts per Catalunya, Pdecat, CRIDA... com es resoldrà, organitzarà, amb qui comptarà, amb quins lideratges, etc tot aquest àmbit que ja no podem dir ex-convergent, ni que sigui l'àmbit on majoritàriament hi són els ex-convergents, atès que des de Junts x CAT ha captat molts altres perfils. Aquest àmbit, a diferència d'ERC, en termes estratègics només pot comptar amb ERC per governar, i això a ERC ho saben.

2.3. CUP. Dit des del màxim respecte per a molts camarades i amics de moltíssims anys de lluita que formen part de la CUP i dit també des del respecte total per aquest món de l'independentisme més combatiu i de més vocació territorial (ateneus, casals, etc), entre d'altres coses perquè jo també n'he format part, quan vam impulsar i vaig ser president del Casal Independentista de Les Corts: en aquests moments, el fet que la majoria independentista depengui de la CUP l'ha convertida, a criteri meu, en un problema que arrosseguem des del 2015. I m'explico, no us precipiteu.

La CUP necessita resoldre, i l'independentisme necessitem que resolgui, quin és el paper que està disposat a jugar en aquest procés.
- assumeix la CUP que "només" és un dels moviments polítics que al costat d'altres moviments és el que permet ser majoria social expressada políticament al Parlament? I que a més a més és el més minoritari? Assumeix que, de ser la resposta afirmativa, això vol dir que tots els escenaris s'han de construir des de la cooperació i confluència amb la resta de forces i estratègies?

- O per a la CUP aquest procés no és el que ells voldrien, perquè no té naturalesa revolucionària marxista-leninista-maoista-antiheteropatriarcal, perquè no volen fer-la amb burgesos, perquè no pot imposar la seva estratègia i per tant cal precipitar la fi del procés, atès que la independència només serà possible quan ells, la CUP, tinguin majoria absoluta, perquè només ells, fent-ho com ells diuen i sense comptar amb ningú més poden fer realitat la República. La "seva" República.

I fins ara el cert és que la CUP no ha resolt quin és el seu paper. Anímicament estan en la segona posició, però no s'atreveixen a petar-ho tot i sortir a dir, que els seus vots no se sumaran a cap altre per fer la indy, i que per tant fins que no tinguin majoria absoluta, res de res.

I que la CUP no hagi resolt aquest debat és el que ens ha portat, des del 27S, a que l'independentisme hagi deixat de fer independentisme i independentistes, i estiguem tot el dia presoners d'aquesta esgotadora xarxa de trifulques internes. Primer va ser que s'havia d'enviar Mas a la paperera de la història. Quan ho aconsegueixen, diuen que el pacte que ho ha fet possible no serveix de res, perquè els pactes muten. I rebenten els pressupostos. En un últim intent per evitar que la legislatura saltés pels aires, el President Puigdemont presenta una moció de confiança. Agònicament es guanya. Però la majoria de Junts pel Sí ha de transigir amb infinites concessions de cara a la galeria de la CUP, que obliga a fer les coses no de la manera que siguin més efectives, de la manera que aconsellen els experts, sinó per a satisfer les necessitats de postureo de la CUP. Del 27S al 21D, atrapats en aquesta agonia interna en el bloc indy. Amb excepcions com l'1-O, on la CUP, com tothom, també hi va ser, admirablement, quan per primera vegada i de manera grandiosa el "nosaltres" va ser més gran i més important. Dissortadament, primera i última vegada fins ara.

El 21D la CUP pateix un important descalabro electoral, però els seus vots segueixen sent necessaris perquè al Parlament hi hagi majoria independentista. Però la incertesa sobre el seu paper persisteix. De fet la CUP no expressa cap mena de problema en votar al costat dels del 155 per desgastar als altres indepes. Això és el que els porta a votar en contra (sumant els seus vots a C's, PSC-PSOE, Comuns i PP) de la investidura d'en Jordi Turull, perquè segons ells, era "autonomista". L'endemà en Jordi Turull, l'autonomista, entrava a la presó, on encara hi és. El que no siguin ells, és autonomisme, ni que sigui un autonomisme que dugui a la presó, i no hi ha cap problema, cap escrúpol en sumar-se als vots del 155. Sí, es podien haver abstingut, però com que la CUP encara no ha resolt si vol fer la independència amb els altres o s'hi nega, doncs preferí votar amb els del 155. Finalment sí va permetre amb les seves abstencions la investidura del MHP Torra. Però ara, quan es reprengui el curs parlamentari, tot tornarà a girar al voltant de si els 4 diputats de la CUP permetran l'aprovació dels pressupostos del Govern, que formen la majoria de les altres dos formacions indepes, Junts per CAT i ERC, amb 66 diputats. O no. En cap cas debats de fer més independentistes, de sumar per fer possible la República. Debat intern i sempre sota l'argumentari que els altres no són de fiar, que els altres no volen i que com només ells -la CUP- volen, el seu paper no és sumar sinó rebentar, no sigui que sumant s'embrutessin i no fossin prou purs d'acord al seu discurs.

Si la suma ERC i JxCAT hagués estat de 68, amb majoria absoluta, el paper de la CUP hauria pogut ser molt més còmode, perquè tot hagués pogut funcionar d'acord al previst, al recomanat pels experts, etc. I la CUP s'hauria pogut dedicar a fer discursets, però no hauria provocat aquest irracional període de 3 anys sense fer independentisme, només pendent de nosaltres mateixos i de les nostres ocurrències.

2.4. El nou espai independentista en el món de les ocurrències i l'estupendisme. Per si no fos prou complicat que la majoria política indy al Parlament depengui de 3 forces polítiques diferents (JxCAT, ERC i CUP), aquests dies s'està impulsant una nova ocurrència, això de les primàries, que acabarà amb la irrupció d'un quart actor polític. Que ningú no s'enganyi: ni Junts per CAT ni ERC ni CUP no participaran en aquest xou de les primàries. Aquest muntatge de les primàries només té per objectiu autofacilitar-se una legitimitat democràtica de la que els seus impulsors n'estan mancats, substituïnt el vot dels ciutadans per un procés de primàries. JxC, ERC i CUP cada convocatòria electoral se sotmeten a la valoració ciutadana, i els vots dels ciutadans és la font de la seva legitimitat. Els estupendistes que promouen les primàries tenen entre cella i cella desgastar tan com puguin a tots els partits polítics i a tots els lideratges. Tots ho fan malament, tots són uns covards, etc. Per assolir la independència cal que ells esdevinguin els nous líders i tot es faci tal i com ells diuen. Que no hagin estat capaços de guanyar unes eleccions ni a un Ateneu cultural #siesoyatal

Així les coses les primàries són únicament un procés per desgastar els actuals moviments polítics i lideratges i de promoció personal d'uns candidats i de les seves aspiracions, a través de capturar el debat polític en un debat de noms.

De tot plegat no en sortirà res. Aquest vot, aquest sector de votants possibles, està plenament identificat, tant a nivell de Catalunya com a nivell p.ex. de Barcelona ciutat. Pel que fa a nivell CAT en un escenari òptim podrien arribar a mobilitzar vot per obtenir 3 diputats, mentre que a Barcelona tenen pràcticament impossible entrar a l'Ajuntament, i només en un escenari superòptim podrien aspirar a un parell de regidors.

Les conseqüències seran una evident pèrdua de credibilitat de l'independentisme, sempre ficat en lios interns, i un període de major atomització de l'independentisme, amb dos grans forces (Junts x CAT i ERC) i 2 de minoritàries (CUP i Estupendistes Primàries). Aquesta dispersió opera sobre el vot ja existent, no capta nou votant, de manera que el resultat és la possibilitat de perdre la precària majoria absoluta actual (calen 68 i en tenim 70), i fer impossible un triomf republicà a BCN, de manera que tot aquest deliri de les primàries l'únic que fa és regalar l'alcaldia a la Colau o al Valls. Sí, al Valls.

A la manera de resum, dues conclusions de totes aquestes reflexions:
Les incerteses apunten sobretot a les dificultats per construir un nosaltres i a la conseqüència directa que això té: un escenari així precipitaria la fi del procés actual i de les seves majories. Caldria esperar a un nou cicle generacional i polític, amb partits diferents de tots els actuals, i des de condicionaments maximalistes i individualistes, no cooperatius, per aspirar a una nova majoria que permetés iniciar un nou procés.

Les certeses, en canvi, ens posicionen sòlidament. Ens exigeixen més a tots, però en la perspectiva d'una maduresa del moviment, capaç de sumar suports i de bastir estratègies per generar noves oportunitats o aprofitar les que sorgeixin, per fer efectiva la República. I sí, bona part de la consolidació d'aquestes certeses passa per les eleccions municipals, singularment a la ciutat de Barcelona. A la resta és igual com es gestioni el posicionament de candidatures, que a cada lloc es faci com es vulgui. Però a Barcelona és imprescindible que ERC i Junts per Catalunya arribin a un acord per presentar una candidatura unitària (que no única) republicana amb el gruix de les forces independentistes, amb un gran candidat de consens i amb una llista no a mida dels partits, sinó de totes les sensibilitats que es volen recollir i mobilitzar. Això permetria guanyar a Barcelona, situar la capital de Catalunya al capdavant de la lluita per la República. No fer-ho implica regalar l'alcaldia de Barcelona a la Colau o a Valls, i no tinc cap mena de dubte al respecte. De fet, i a l'espera de més dades, tot fa pensar que si no es fa una candidatura així republicana, Manuel Valls serà el proper alcalde de Barcelona.

Ser-hi, ser-hi i ser-hi, bastir i blindar el nou "nosaltres", per poder anar-hi, anar-hi i anar-hi.

DONEC PERFICIAM