Pregó Festa Major Corbera d'Ebre (14 d'Agost del 2018)

Era un dia del mes d'abril d'enguany, jo estava passejant pel Poble Vell de Corbera d'Ebre, i em vaig trobar amb l'Antonio, l'acalde del poble. Em va dir "amb tu feia dies volia parlar". Aquest any havia estat molt "complicat", i no havíem anat tant al poble com era habitual. Li vaig dir que endavant, que em digués de què volia parlar, i llavors em va dir "Hem pensat en tu com a pregoner de la Festa Major d'enguany. Què et sembla?". La sorpresa va ser total. I també l'alegria, o la il·lusió, o l'agraïment. I evidentment li vaig dir que sí.

I dimarts dia 14 d'agost, vespra de la Mare de Déu d'Agost, vaig fer el pregó, davant moltíssims veïns, amics, família i autoritats que havien vingut per celebrar l'inici de la Festa Major.

Ser el pregoner de la Festa Major d'enguany ha estat una d'aquestes coses que et passen a la vida, sense que mai hi hagis pensat, però que t'omplen de joia. Va ser un autèntic honor. I he volgut compartir amb tots vosaltres, lectors del meu blog, seguidors de xarxes socials, el meu pregó. Hi vaig pensar molt. Volia fer-ho bé. I volia aprofitar-lo per compartir amb tot el poble el que significa per a mi ser poble. Vaig voler compartir amb tothom com s'havien teixit els vincles de la meva família i els meus propis amb el poble. Vaig voler recordar, en un moment tan especial com aquell, les persones i especialment els amics que ni que haguessin volgut, no haurien pogut acompanyar-me en aquell pregó, perquè són a la presó o a l'exili conseqüència de la repressió atroç de l'estat espanyol. I finalment vaig voler celebrar la joia de viure i de ser, de ser poble i de fer poble, que té especial significació en un poble tan marcat en la seva història i en les històries de tots, per la crueltat de la Batalla de l'Ebre, que tingué lloc en aquestes terres ara fa 80 anys.

Aquí us deixo les paraules del meu pregó. Espero us agradin, i pugueu sentir una mica de l'emoció que jo vaig sentir i de la que, pel que m'han traslladat tots els veïns i veïnes, també ells i elles van sentir en escoltar-me.

Francesc Abad

(no patiu, és un escrit molt breu, pel que us tinc "acostumats"!!!)
                                                                                                                                       

PREGÓ DE FESTA MAJOR, 14 d'agost del 2018
Corbera d'Ebre (Terra Alta)

Quan l'Antonio, el senyor alcalde, em va comentar això de fer el pregó em vaig sentir molt honorat, vaig tenir una gran satisfacció i agraïment. Després arriben els nervis, la responsabilitat. Com començo a escriure el pregó? què vull explicar? què vull compartir amb tots vosaltres?

Us explicaré un secret. Sabeu quina és una de les preguntes que, sempre, sempre, m'ha costat més de respondre? "I tu d'on ets?"

Quan m'ho preguntaven es feia un silenci incòmode "i ara què li dius? que vaig néixer a Reus, d'on em portaren a Corbera, però que amb mesos vaig fer cap a Lora del Río, entre Córdoba i Sevilla, on vivien mons pares? Que d'allà, amb 4 anys vam arribar al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, on em vaig criar? De Barcelona, on vaig fer el BUP i viure tota l'època universitària i fins ara? O de Corbera, que és l'única arada que sempre ha llaurat la meva vida?"

Potser m'hauria agradat poder dir "sóc de Corbera", però pensava no ho podia dir, perquè no hauria estat del tot cert, perquè jo no "era" de Corbera com ho ereu vatres, com ho eren els meus amics. No, no podia dir "sóc de Corbera", però sí puc dir, "em sento de Corbera". Molt. Sí puc dir que m'estimo aquest poble amb bogeria, que sento autèntica passió per aquesta terra, per la nostra història, pels nostres paisatges, pels nostres vins, per la nostra gent, pels amics, pels veïns, per tanta gent que aquí al poble m'ha ajudat a créixer, a ser.

Vull compartir amb vosaltres una cosa que a mi sempre m'ha emocionat molt de la meva família i la seva història. Jo, ja ho sabeu, sóc fill de la Maria Teresa i del Francisco. Ma mare és filla de Corbera, i mon pare era fill de l'Algaida, una pedania de Archena, a Murcia.

Dels meus quatre avis, l'únic que era de Corbera era mon iaio matern, Domingo Esteve Alvarez. De ca la Pau, al final de l'Arrabal. A ell, més tard, també el van conèixer com "sagal".

Si una cosa ha marcat la nostra terra, les nostres vides, les nostres famílies, el nostre paisatge, tot... ha estat la Batalla de l'Ebre. Mon iaio Domingo va fer tota la guerra. També va estar aquí durant la Batalla. Abans de la batalla les unitats de les que formava part mon iaio havien estat aquarterades a un petit poble de la comarca de Les Garrigues, la Pobla de Cérvoles. Allà va conèixer ma iaia materna, la Teresina. A l'acabar la guerra, derrotada la República, mon iaio va ser sotmès a un consell de guerra (ara feliçment, justament, anul·lat pel Govern de Catalunya), i fou condemnat a 3 anys de presó, que complí al Castell de Montjuïc. Després dels 3 anys de presó mon iaio va tornar a Corbera. Però un dia va agafar la bicicleta i se'n va anar fins a la Pobla de Cérvoles, a veure la Teresina. I començaren a festejar. I finalment es van casar. I van venir a viure a Corbera, on van néixer la meva mare, la Maria Teresa i la Juanita, al Cel sia. I per a la meva iaia Teresina, per a aquella dona que ho havia deixat tot enrere i havia arribat a Corbera només per amor, per amor al meu avi, Corbera havia esdevingut el seu poble.

La història i la vida seguiren. I vet aquí que, a l'igual que mon iaio un dia va arribar a aquell poble de Les Garrigues, així va arribar també un dia mon pare, Francisco, hijo de Francisco y de Antonia, mis abuelos paternos, a Corbera, per fer-hi de mestre. Després va marxar, però hi havia deixat amics, aquí a Corbera, i un any, com tants que per festes tornem al poble, ell també hi va tornar. I va conèixer la Maria Teresa, i van estar parlant i ballant, i després es van cartejar i festejar. La que després seria la meva mare feia poc havia acabat d'estudiar magisteri, a Tarragona, amb gran esforç familiar, i ja feia de mestra. A Batea. I mira, es van agradar tant que es van acabar casant. I es van casar aquí, a Corbera.

M'agrada molt veure les fotos d'aquell dia. Tantes persones estimades en aquells retrats en blanc i negre, moltes de les quals ja no hi són. Els meus avis. Los abuelitos. La família materna. La família paterna, que va pujar des de Múrcia, como hoy han hecho mi tio Rafael, hermano de mi padre y mi tia Lola, su mujer, y mis primos. I avui, també, com en aquella foto, amics i veïns.

Vet aquí que un dia, pensant en totes aquestes coses familiars i del pregó, vaig arribar a una conclusió: el "sóc" com a origen, com a lloc, no és el més important a les nostres vides. Allò que sí és important és d'on ens sentim. I ens sentim de tots els llocs que ens fan com som, de tots els llocs on formem part d'un nosaltres, que vol dir de tots els llocs on hi ha família, amics i veïns amb els qui compartim les nostres vides. Per això cada any que passa Corbera forma més intensament part de mi.

Molts anys venint-hi cada cap de setmana. Sempre, tan bon punt agafàvem vacances a l'escola, cap a Corbera i a jugar, a la punta de l'arrabal, amb tota aquella colla de sagals que érem. Sempre ser-hi per la Festa Major. I per Tots Sants. I amb ma tia Roseta, a peu, carretera de la Vall de Canelles amunt, a ajudar-la amb les ameles. I després, per diferents circumstàncies, el gran moment de la verema. He tingut la sort de poder veremar amb molts de vosaltres, com a "penyora" d'ajuda (ja podeu comptar!) per després venir vatres a ajudar-nos al quart o a la vall de canelles!

Llavors les classes a la Universitat començaven a l'octubre, després de veremar, cap a la Facultat.

El pas per la Universitat ha estat del tot decisiu a la meva vida, i no només perquè des de fa més de 20 anys, en diferents llocs, treballo en l'àmbit universitari.

A la Universitat és on vaig desenvolupar una més intensa militància associativa, compromís amb el país i amb els altres. Em vaig fer de la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya). I des de llavors, i ja fa més de 34 anys, he lluitat per mantenir-me fidel al meu compromís amb el país, amb una idea de llibertat i de prosperitat per a tots, que per a mi té en la independència del nostre país i en la República, la seva màxima expressió.

Tots aquests anys de militància m'han permès conèixer i compartir moltes coses amb molta gent, amb molts amics. I avui alguns d'ells pateixen la injustícia de la repressió autoritària de l'estat espanyol, i són a la presó o a l'exili. I els vull, i crec que tots els volem, lliures i a casa. Avui, però, voldria tenir un especial record per al Jordi Sánchez, per al Quim Forn i per a l'Oriol Junqueras. He viscut moltes, moltes, moltes coses amb ells. Amb en Jordi Sánchez, al costat de l'Àngel Colom, vaig començar la meva militància a La Crida a la Solidaritat, l'any 1984. En Quim Forn era el president de la FNEC quan jo hi vaig entrar, i d'ell vaig aprendre molt i sempre em feu confiança. Des del punt de vista de Corbera molts de vosaltres recordareu quan vaig venir-hi amb l'Oriol Junqueras, amb qui també havia fet amistat a la Universitat, a la FNEC. Vam visitar el Poble Vell i l'església, on al llibre de visites encara hi deu ser la seva signatura. Després vam baixar a refrescar-nos i fer una mica de tertúlia al bar Terra Alta, que en molts sentits des de fa molt temps és per a mi quasi una segona residència aquí al poble, com també ho fou Lo Garito.

La Universitat també ha estat decisiva en la meva vida per tot el que hi he après, per la formació que m'ha permès assolir. He acabat especialitzant-me en metodologies d'avaluació de la qualitat, d'avaluació d'organitzacions i en el tractament de dades, una cosa que no figurava per a res en la llista del que pensava podia acabar fent quan vaig començar a estudiar Dret.

No, la vida no sabem cap a on ens portarà, per això és tan important que tinguem sempre la ment oberta, que disfrutem fent el camí, i que tinguem la sort de poder-lo compartir amb gent que et fa millor persona i millor professional, i jo he tingut la sort, aquests últims anys, de poder formar part d'un equip excepcional a la Secretaria d'Universitats i Recerca, amb el professor Arcadi Navarro, al capdavant.

Camins, cantaven els Sopa de Cabra. Camins que has de fer sol, deien, o que s'esvaïen. Camins que, per la Festa Major, tots conflueixen al poble. I ara, com que estem entre amics i no ens sent ningú deixeu-me que us digui una cosa: els veritables pregoners no som els que, un cop l'any, estem aquí fent el que ara faig jo. Els veritables pregoners sou tots vosaltres, que cada any feu florir la terra, que transformeu el vostre treball en uns vins cada cop millors, cada cop més personals. Els pregoners sou tots i cadascun de vosaltres, el que feu i el que compartiu. I si m'ho permeteu, avui voldria agrair-vos-ho especialment, els pregoners sou tots vosaltres, que heu preservat i defensat aquest patrimoni de la Humanitat que hauria de ser el Poble Vell i els espais de la BE. Tots vosaltres, que heu estat decisius en aquest projecte de transformar el dolor de la destrucció en art i en record, en memòria viva.

Memòria viva d'una història que ara fa 80 anys ens va posar, sense demanar-ho, al seu centre. Els pobles, la gent, els homes, les dones, no demanem mai ser al centre de res. Segur que no ho demanaven els 6 fills del poble morts als camps d'extermini nazis, els noms dels quals recordem amb una placa a la plaça del poble vell.

80 anys després d'aquella terrible Batalla, per a molts la primera batalla de la segona guerra mundial, Catalunya i els catalans, altre cop sense voler-ho, tornem a ser al centre de la història: perquè el futur de la democràcia i dels drets humans a Europa s'està decidint, altre cop, ara i aquí.

Desideri Lombarte, un poeta ebrenc que han musicat els Xeic deia:

"No vull una pàtria gran
ni una de mitjaneta,
que la vull ben menudeta,
conèixer-la pam per pam
i estimar-la sencereta"

Així volem la nostra pàtria menudeta, així ens volem a nosaltres. I la Festa Major són els millors dies perquè fem de cada trobada una rialla, de cada ball un moment, de cada repicar de les campanes una crida a ser-hi. Vivim la festa. Estimem-nos molt.

Gràcies, Antonio, gràcies a tots els regidors de l'Ajuntament de Corbera i a la Comissió de Festes per haver-me convidat a fer aquest pregó. Gràcies a tots vosaltres, amics i veïns per ser-hi. I, si m'ho permeteu, moltes gràcies també a la meva mare, als meus germans, cunyada, fillola, nebot, cosí. Hem compartit molt. Alegries i penes. Tantes, que hem après que només amb amor i tenint-nos sempre els uns als altres hem trobat la força per tirar endavant. Gracias también titos y primos por venir desde Murcia a compartir este momento conmigo, con Corbera. M'agradaria molt que avui també poguessin ser aquí, amb nosaltres, mon pare, Francisco, i ma padrina, la Juanita. Tots dos ens van deixar massa joves. Dies com el d'avui els voldríem compartir amb tota la nostra gent més estimada que ja no hi són, família, amics i veïns.

Però d'alguna manera sí que hi són, perquè sempre hi serem si ens estimem i recordem.

Corberans, corberanes, és un orgull cridar que comenci la Festa Major. Com cridem els moteros: GAAAAAAAAS!

Visca el poble!
Visca Corbera!
Visca la Terra Alta!
Visca Catalunya!

I ARA: A XALAR!!!!!!!!!!!