El q ha passat i la situació política a través de l'anàlisi d 3 episodis recents d les nostres mobilitzacions. I un epíleg.

Avui voldria analitzar, des del punt de vista de seguretat i dimensió i impacte polític 3 episodis recents de les nostres mobilitzacions que han comportat un important desgast per a tot el moviment i que al meu entendre han vorejat irresponsablement desencadenar un important crisi política i de les expectatives per fer realitat la República.

Finalitzaré l'escrit amb un epíleg sobre les característiques i dimensió política que comparteixen aquests 3 episodis.

EPISODI 1. Acampada plaça Sant Jaume
Desembre 1985. Jo tenia 19 anys. Feia un any havia començat a militar a l'independentisme, a La Crida a la Solidaritat. La Crida era activisme no-violent. Accions contundents, sempre no-violentes. Tot un manual de militància. Malgrat tot, sempre acabàvem amb problemes amb la Policia Nacional espanyola. No era la nostra policia. Llavors no hi havia Mossos d'Esquadra.

A Barcelona es va celebrar una reunió de la CONSEO: Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental. A Cotxeres de Sants. Hi van participar tots els moviments independentistes de tota Europa. De tot tipus. I quan dic de tot tipus vull dir que alguns eren molt poderosos i d'altres eren molt minoritaris, que alguns practicaven la lluita armada i d'altres eren no-violents o exclusivament polítics.

En aquella època els moviments independentistes més forts eren l'irlandès, el basc i el cors. L'escocès ni existia, pràcticament. I el nostre era poca cosa més que testimonial. Avui, aquests dos moviments pacífics i no-violents som els que més recorregut hem pogut fer.

Jo tenia 19 anys, i aquell desembre del 1985, en l'organització de la CONSEO, vaig estar, amb altres companys, al servei de seguretat. La nostra missió era vigilar permanentment tot el perímetre de les Cotxeres, on es desenvolupava la conferència. Havíem d'estar atents a qualsevol possible intent d'assalt de la ultradreta, llavors molt forta a Barcelona. Però també a qualsevol possible bossa, motxilla o objecte sospitós que ens trobéssim en aquell perímetre, en les parets, columnes exteriors, dipositat al terra, el que fos. Si ens trobàvem res "sospitós" teníem un protocol d'actuació al més alt nivell dels participants en la Conferència, per avaluar l'amenaça.

Això era l'any 1985. Ho vaig recordar aquest dimarts de la setmana passada, a la Plaça Sant Jaume. Hi havia l'Acampada. Em vaig passejar per tot el perímetre d'aquelles tendes de campanya tancades en un dels quartils de la plaça. Cap mesura de seguretat. Fins i tot vaig apartar cordes de les que subjectaven tendes a fanals, em vaig ajupir per passar-hi. Res. Cap seguretat. Hauria pogut fer el que hagués volgut. Hauria pogut dipositar qualsevol objecte, motxilla, el que fos, sota d'una d'aquelles tendes i ningú se n'hauria assabentat. Vaig recordar aquell 1985, quan amb altres companys passejàvem tota l'estona amunt i avall de tot el perímetre on es desenvolupava la CONSEO, per evitar que ningú s'hi acostés a fer coses estranyes o per, eventualment, localitzar objectes sospitosos.

L'endemà, dimecres, els Mossos d'Esquadra van procedir a retirar totes les tendes. No van posar cap impediment a que seguís la concentració d'aquella vintena o trentena de persones que hi havia, però van retirar les tendes. I van fer-ho tot recordant a la vintena d'acampats que el país està en alerta 4 sobre 5 antiterrorista.

La CUP ràpidament va demanar la dimissió del conseller Buch. I la hiperventilació de les xarxes va començar a rajar contra Mossos, Conseller, President, Govern, etc. Aquella retirada de tendes s'elevava a prova irrefutable d'un Govern de poltroneros, que no volen fer res, que no estan fent res i que a sobre impedeixen fer res a aquella vintena d'acampats. 

Aquell 1985 jo només tenia 19 anys, però tots érem conscients del que vol dir garantir la seguretat. Aquella CONSEO podia ser objectiu de la ultradreta. Ara la ultradreta espanyolista torna a estar molt activa al nostre país. I estem en alerta terrorista 4 sobre 5. Som objectiu dels grups terroristes islamistes. Ho sabem. Fa poc més d'un any dels horrorosos atemptats del 17A. Qualsevol hauria pogut deixar-hi el que fos: una motxilla, un paquet, una bossa, el que fos, que contingués material explosiu, inflamable, tòxic, etc. I sí, fer-ho allà al cor de la ciutat i del país, a la Plaça Sant Jaume, i sense que ningú se n'enterés, i amb tota una estesa de tendes de campanya que oferien un amagatall impagable a qualsevol amb intencions dolentes.

Però els dolents eren els Mossos, per desactivar el que era una autèntica bogeria en termes de seguretat.

No menystinguem les amenaces. I siguem actius en mesures de seguretat pròpies, i amb la col·laboració plena amb Mossos d'Esquadra, la nostra policia. La falta d'organització i de mesures de seguretat pròpies no és excusable. Com tampoc ho és ignorar les amenaces i els riscos. 

I aprofitar un intervenció responsable i obligada de seguretat ciutadana en un país en alerta 4 terrorista, per desgastar políticament, és inadmissible. Més d'un hauria de demanar disculpes. Més d'un hauria de fer acte de contrició.

EPISODI 2: Mani de Xusmapol

Dissabte 29 de setembre hi havia convocada, des de feia setmanes, una mani del sindicat policial (Policia Nacional i Guardia Civil) vinculat a C's, d'ideologia totalment ultradretana. La convocatòria "oficial" era per una reivindicació laboral. Però era un frau. L'objectiu era retre homenatge als salvatges policies i guàrdies civils que l'1-O havien escampat la barbàrie al nostre país, amb una violència demencial contra població civil indefensa i pacífica que només volia votar. Aquella barbàrie viscuda, aquella salvatjada i la nostra reacció com a poble va conferir caràcter fundacional a aquella data, 1-O, pel que fa a la nova República Catalana que estem construint.

La mani de Xusmapol era, evidentment, una provocació repugnant. I a sobre volien manifestar-se a Plaça Sant Jaume.

Les manifestacions no requereixen autorització. Simplement comunicació. Les autoritats poden modificar recorreguts. Però no prohibir. I en última instància, ni que una autoritat volgués prohibir, serien els tribunals que tindrien l'última paraula. La conselleria d'Interior va intentar aplicar la doctrina del mal menor: no prohibir, perquè no podien i perquè d'haver-ho fet el control hagués quedat en mans dels tribunals espanyols, però sí modificar recorregut, impedint accés a Plaça Sant Jaume. Però en el que per a mi va ser un error, es va mantenir al centre de la ciutat. Crec que hi havia arguments suficients per haver-la traslladat a les places de Sants Estació, a Montjuïc, al Fòrum, a Pedralbes, etc. Lluny del centre.

Davant el risc que aquests bàrbars intentessin accedir a Plaça Sant Jaume, diverses entitats van fer una crida a concentrar-s'hi, per impedir-ho. Ja segurament no hauria passat, però era la manera d'assegurar-ho i de mostrar el rebuig a aquella provocació. I des de primera hora de dissabte la Plaça Sant Jaume estava plena de gent.

Fins aquí tot bé. Les coses es compliquen, al meu entendre innecessàriament i molt irresponsablement en la seqüència següent, ja fora del control de les entitats que havien convocat a Sant Jaume.

Xusmapol tenia perímetre de manifestació entre Via Laietana a l'alçada de la Jefatura Superior de la Policia Nacional i la Plaça Catalunya, on tenien escenari per fer acte. Amb trajecte ascendent per Via Laietana per Urquinaona i Ronda Sant Pere.

Amb una argumentació variada, que anava des del "fer-los fora", perquè al feixisme se'l combat, fins al càndit "fer-los saber que no són benvinguts" uns quants centenars, potser fins a un miler o dos de manifestants independentistes o republicans, van voler anar fins on estaven els de Xusmapol. Alguns per Via Laietana, sobrepassant el cordó de control per evitar-ho que havia preparat Mossos. Aquesta actuació va anar acompanyada d'una vexatòria actuació contra el cos de Mossos d'Esquadra, ruixant-los de pintura en pols de colors. Ni festa Holi ni tonteries, allò va ser una actuació inadmissible contra Mossos. En una seqüència com a mínim confusa, la situació deriva en càrregues de Mossos quan veuen perillar la integritat del cordó policial de control.

Però els manifestants que volien arribar fins a la mani de Xusmapol, ja sigui perquè al feixisme se'l combat, ja sigui per la candidesa d'explicar-los que no són benvinguts, van intentar-ho fer al llarg de tot el perímetre que envolta Plaça Catalunya i carrers adjacents. Era un perímetre enorme, molt difícil de cobrir per part de Mossos. I hi va haver noves càrregues. Sí, Mossos, davant el risc de quedar desbordats, va actuar amb duresa.

L'actuació de Mossos, que potser és criticable des del punt de vista de dispositiu i fins i tot d'ocasional duresa, va aconseguir el que era l'objectiu fonamental: evitar que els dos grups entressin en contacte. De fet només hi va haver un contacte, amb agressions confuses, que van quedar gravades i que ha comportat la detenció d'un personatge que havia agredit un policia nacional de la mani.

Aquí el tema de debat no és, com alguns han volgut frivolitzar, les possibles portades que els episodis de tensió, de setge dels manifestants a una altra mani i de les càrregues policials haurien pogut donar. En cap cas.

Aquí el tema fonamental des d'un punt de vista de seguretat i d'anàlisi de les conseqüències dels nostres actes és perquè hi va haver qui no va tenir-ne prou amb la concentració de Plaça Sant Jaume i va voler arribar fins els Xusmapol.

Per al personal que hi va participar allò, haver generat aquella tensió (deixem-ho aquí) era motiu d'orgull. Ja no hi havia llirisme i es plantava cara.

Mireu: en cap cas (aquesta visió sí que podria ser considerada llirisme!):

- hi va haver una evident voluntat de desbordar els controls policials i arribar fins els Xusmapol. Imaginem que s'assoleix, que en algun punt de l'ampli perímetre, un grup de 50, 100, 200 manifestants "nostres" desborden el cordó i arriben fins els Xusmapol. Allò hauria acabat amb una segura batalla campal. Televisada en directe. Un desbordament d'aquest tipus, que va estar a punt de passar hauria acabat amb un ball de bastons demencial, amb ferits, amb sang, amb una violència que només que ens hauria perjudicat, i molt.

- segons els "ideòlegs" d'anar a buscar als Xusmapols, estàvem legitimats per fer-ho, per tot el que ens havien fet l'any passat, per tota la barbàrie amb la que van atacar la nostra gent i per respondre a una provocació inadmissible. Davant d'això, estàvem legitimats pel que fos.

I aquest punt és encara més perillós que l'anterior. Hem construït, defensat i mantingut un modèlic moviment cívic, pacífic, no violent. Hem assumit i hem presumit de fer-ho de la no-violència. Amb tot el que implica. Doncs bé, tot això se'n va a norris en el moment que considerem que davant uns fets estem legitimats "per respondre-hi com sigui". I la barbàrie de l'1-O ens "legitimaria" per anar a pels seus responsables i "combatre'ls". Perquè al feixisme se'l combat. Per tant, si es podia arribar fins on estaven i "passar comptes", estàvem legitimats per fer-ho.

Mireu, això és inadmissible. No perquè d'alguna manera no ens assisteixi raó, sinó perquè això esquerda la columna vertebral del nostre moviment, la no-violència. No és un tema de "llirisme" com tan menyspreativament vomiten sobre els qui ho hem criticat els "valents". És un tema de coherència.

Sempre es pot buscar i trobar una "legitimació" per a la violència. Però el nostre moviment ha decidit que la violència no és legitima. I un grup d'uns centenars, posem un parell de milers no té cap dret a trencar la columna vertebral d'un moviment de masses com el nostre.

Ara era perquè no es podia consentir la impunitat de l'1-O. Als anys vuitanta un líder independentista arengava les "masses" (uns pocs milers) els Onzes dient que era normal que aquell dia el jovent anés a enfrontar-se amb les forces d'ocupació (la policia nacional d'aleshores). Clar, si són forces d'ocupació, estem legitimats per combatre'ls "per tots els mitjans".

I els "grans ideòlegs" de la lluita armada la justificaven dient que si et treuen la llibertat per les armes, s'està legitimitat per recuperar-la també per les armes.

I no, amics. No és un tema de legitimitat en l'ús de la força o la violència. És un tema que, fins ara per unanimitat d'un moviment de masses com el nostre, s'havia acordat que la violència no era legítima, que la nostra lluita ha estat, és i serà no-violenta.

I dissabte 29 una minoria va voler fer saltar pels aires aquest fonament transcendent del nostre moviment. I no podien fer-ho. No era un tema de si hi havia hagut tensió i no violència, de si només era pintura, de que prou llirisme, de dignitat. No era res d'això. Era senzillament que cal aïllar i desautoritzar radicalment qualsevol que vulgui trencar unilateralment la columna moral de l'activisme del nostre moviment, la no-violència. I les actituds del 29 era això el que feien, trencar el fonament del moviment que res no legitima la violència.

EPISODI 3. Mani de l'1-O i fets del Parlament

Ahir dilluns, per commemorar i recordar urbi et orbe que l'1-O és viu entre nosaltres, que és un moment fundacional de la República que estem conjurats a fer realitat i per recordar els nostres presos i exiliats, es van convocar infinitat d'actes arreu del país. I a la tarda una mani que altre cop fou massiva a Barcelona. Més de 180.000 persones.

Però a diferència de les exemplars manifestacions que de manera sistemàtica hem protagonitzat des de l'Onze del 2012, aquesta manifestació va acabar amb greus enfrontaments amb Mossos d'Esquadra. Segona vegada en tres dies que això passava. Totes les alertes enceses.

M'és igual si els que es van desviar del recorregut oficial per baixar per Via Laietana, per anar fins a la Prefactura de la Policia Nacional ho volien fer per dir-los molt educadament "sou uns dolentots" i cantar-los-hi allò de "tinc un clavell per tu" o el "hola Don Pepito, hola Don José" o per fer altres coses.

M'és igual si els que no van obeir la desconvocatòria de les mobilitzacions davant el Parlament només volien guarnir la porta de la institució d'un bonic i creatiu collage d'adhesius.

El que és inadmissible és que, altre cop, l'acció irresponsable d'uns pocs va originar noves càrregues policials.

Si en 6 anys de mobilitzacions massives mai cap problema, per què ara, en 3 dies, 2 episodis que acaben amb càrregues policials? No, no és perquè Mossos s'hagin tornat bojos. No és això. És perquè uns quants, uns centenars, uns milers, es creuen amb el dret de generar una tensió que acaba derivant en això. Una tensió, una actuació, absolutament innecessària. Li podeu dir que és perquè no us agraden els lliris. Li podem dir moltes coses diferents.

I no, no és un tema si els mitjans exageren quan parlen del que ahir va passar al Parlament com a "assalt" al Parlament. I no, entendreu que no cola que "només era posar adhesius a la porta".

Dilluns la CUP Barcelona, en un tuit, va demanar la dimissió del President Torra i, aquell vespre, ocupar el Parlament. I després va dir que només es feien ressò del que volien fer els CDR.

Això va fer saltar les alertes. Sí, la "relliscada informativa?" de la CUP BCN va posar en alerta de que alguna cosa s'estava movent per intentar ocupar el Parlament.

Per favor, no sigueu tan incauts de dir que tot va passar "per posar unes enganxines a la porta del Parlament". Aquesta manera de negar la gravetat dels fets (una gravetat que per sort només va quedar circumscrita a les càrregues policials) em va recordar una molt celebrada anècdota de l'independentisme dels 80. Després d'una mani, no recordo si un Onze o un 23A, hi va haver enfrontaments amb la PN. I detinguts. Ens vam concentrar davant Via Laietana, on els tenien detinguts. Va arribar la mare d'un dels detinguts, i la dona anava cridant, mig plorosa mig indignada, "han detingut el meu fill per tirar flors a la policia! han detingut el meu fill per tirar flors a la policia!!!". Bé, sí, senyora, efectivament, però dins d'un parterre de ciment.

"Han carregat perquè hem posat adhesius a la porta del Parlament!!!!". Home, sí, potser només van poder posar adhesius, però la intenció era una altra. I si no ho era, la propera vegada que els de la CUP Barcelona no facin crides com la que van fer i no vagin dient que només es fan ressò del que volen fer els CDR.

EPÍLEG: QUÈ CARACTERITZA EN TERMES DE MOVIMENT I POLÍTICS AQUESTS TRES EPISODIS? ANÀLISI POLÍTICA I DE LA SITUACIÓ

Als 3 episodis descrits els uneix una mateixa actitud, caracteritzada pels següents trets:

1- unilateralitat minoritària que posa en risc els valors compartits per la immensa majoria del moviment de masses que fins ara hem estat

2- prou llirisme, processisme, tietisme, etc

3- "el poble mana, el Govern obeeix"

4- el Govern ha de complir un mandat que no està complint

Anem a veure quina consistència política tenen:

1- Unilateralitat d'una minoria.

Els 3 episodis narrats i viscuts aquests dies han estat protagonitzats per una minoria. Poseu-li uns centenars, poseu-li un parell de milers de persones.

Dilluns una mani de més de 180 mil persones. Com sempre, cívica, no-violenta, respectuosa, transversal políticament, socialment, i estructuralment (de totes les edats). Els incidents davant Via Laietana i Parlament els protagonitzen, saltant-se el recorregut de la mani i desobeint les consignes de l'organització de dissoldre la mobilització, unes poques desenes d'activistes amb la cobertura de com a molt un parell de milers de manifestants.

I no, no teniu dret a trencar la mani ni a no seguir les consignes dels organitzadors i molt menys a no respectar el caràcter militantment no-violent de les mobilitzacions de les organitzacions convocants.

Teniu, això sí, tot el dret del món a convocar les vostres pròpies mobilitzacions. La gent ja sabrà què hi ha al darrere. I que la gent triï i segueixi les mobilitzacions a les que vol donar suport i participar. Però no teniu dret, aquesta minoria, a rebentar les mobilitzacions organitzades per altres.

2. Llirisme, processisme, tietisme

Una altra característica d'aquesta minoria és el seu menyspreu envers els altres indepes, que arriba a l'agressivitat i la negació.

Si no estàs amb el que ells diuen i fan és que ets un "llirista", una pocapena, una ànima càndida que es passeja per aquest món amb el lliri a la mà, a la que tothom enganya i manipula.

Estan ungits d'una superioritat moral i política que exhibeixen sistemàticament, sense cap mena de rubor. Ells són els "verdaders (sic) independentistes", no la resta, que som uns processistes, és a dir, gentola que, en el fons, no volem la independència, sinó viure dient que la volem. Ells pensen i saben el que ens convé, no la resta, que no sabem pensar per nosaltres mateixos i només repetim les consignes dels nostres "líders". Ells sí que tenen dignitat, no la resta, que com unes tietes participem de mobilitzacions sense fotre-hi cullons i fer el que cal fer, que és el que ells fan.

3. Així les coses, ells són "el poble". 
Dimarts setmana passada a l'acampada podien ser normalment unes poques desenes de persones. Màxim respecte. Però ells eren el poble. Ells manaven. I el Govern havia d'obeir. I aquí la cosa ja grinyola. El que va passar ahir al Parlament, amb aquell com a molt parell de milers d'enganxinaires, només era un "avís" al Govern, per recordar-los qui mana aquí, que són ells, perquè ells són el poble.

La resta, els altres 178.000 de la mani no som poble, perquè no som res. Som lliristes, som processistes, som tietisme i, en la majoria de casos, fem el que fem per la paguita. No com ells. Els dignes. Els que pensen per si mateixos. Els indepes de debò. Per això són el poble. I la resta no comptem. Ells decideixen el que vol el poble i el que ha de fer el Govern.

4. I el que ells han diagnòsticat és que el Govern ens està traïnt perquè no està complint el mandat de les eleccions del 21D i de l'1-O. I el que ells han decidit és que l'ha de complir. I que aquí estan ells per fer-los-hi complir o rebentar-los.

Curiosament la majoria d'analistes han donat per "bo" això que el Govern no està complint el mandat. I és clar, això és l'origen de tots els mals. No es fa el que es va dir es faria. I això genera frustració a la gent.

Doncs mireu, això és FALS. No s'està incomplint cap mandat. Com a molt hi ha alguna cosa que no està sortint com es volia, p.ex. investir Puigdemont. I és un tema molt important, aquest, però tot i sent-ho convé tenir en compte dues coses, sense les quals quan es posa aquest exemple d'incompliment de mandat senzillament s'està manipulant i mentint. D'entrada Junts x CAT, que és la força que va assumir aquest mandat, no té majoria per fer-ho. Només podia investir-se un President indy a partir d'un acord amb ERC, i ERC no s'havia compromès mai a investir Puigdemont. Davant això es podria engegar tot o es podia actuar amb responsabilitat, buscant un acord, que és el que es va fer, perquè només som majoria si hi som tots. I es va primar el tots. Però aquí no acaba tot, perquè el MHP Torra sempre diu que la mesura de Govern que sempre està esperant poder implementar és investir Puigdemont, que aquest és l'objectiu de la legislatura, fer-ho possible. Per tant no s'hi ha renunciat.

Doncs eleccions! D'acord, i després de les eleccions tots hauríem seguit necessitant-nos tots.

I no s'està incomplint res més. No hi ha cap mandat incomplert. Ni JxCAT ni ERC no van posar data a fer realitat la República. Van reiterar el seu inequívoc compromís per fer-ho possible, per fer-la Realitat. Però no hi havia cap data, cap calendari, res que digués que l'octubre 2018 ens hi havíem de ficar, ni el novembre ni gener 2019.

Em resulta per tant incomprensible els qui alimenten el relat de que s'està incomplint un mandat. És una manera molt vil d'enganyar la gent i de voler desgastar Govern i partits.

Per a mi si hi ha un mandat no explicitat però crec que assumit per la immensa majoria és que com a mínim esperem s'hagi après de tot el que ha passat i que el proper cop que ho intentem no es cometin els mateixos errors. I aquesta precipitació dels "ara, feu-ho ara, que esteu incomplint. Feu-ho ara, que som el poble, que nosaltres manem. Obeïu!" a l'únic escenari que ens porta és a repetir altre cop tots els errors del passat.

No amics, per a mi, i jo en contra del que penseu, sóc poble, no penso deixar que em desposseïu dels meus drets, del meu ser poble, i per tant a que decidiu per mi, per a mi, deia, el mandat és el compromís en fer realitat la República. El compromís és estar més i millor preparats que ara fa un any. A això és al que estem obligats tots. Era molt difícil guanyar a la primera i per KO, i no va passar. Però les nostres aspiracions segueixen intactes, o, millor dit, s'han enfortit (com a mínim fins els 3 episodis descrits). Potser no estem millor ara que fa un any pel que hàgim fet nosaltres, sinó perquè la batalla de l'any passat a qui sí ha desgastat més i de manera més perceptible és a l'estat espanyol. Per tant, perseverar, enfortir-nos i esperar l'oportunitat per guanyar.

Un d'aquests que m'acusava de llirista, de no ser un verdader independentista, de ser un processista i de no saber pensar per mi mateix, em retreia que si haguéssim fet com els irlandesos no estaríem així, com ara estem. La ignorància és terrible. Però aquesta ignorància, en aquesta minoria que es consideren només ells són el poble, té efectes devastadors. Després del fracàs de l'aixecament de Pasqua, per més èpic que fos, i per més dolor i repressió que portés... els irlandesos van necessitar de SIS anys, sí, 6, fins poder fer realitat la seva República.

Avui n'Adam Majó, històric militant independentista, publicava un encertadíssim article al Regió 7. Em permeto agafar-li el darrer paràgraf per acabar també jo així aquest article.

"En rugbi, quan un partit està travat, quan cap dels dos equips sembla capaç de guanyar ter-eny, els entrenadors acostumen a recomanar tres coses: assegurar la possessió de la pilota, mirar de sorprendre l'adversari i, sobretot, aprofitar els errors del contrari. Actualment, l'Estat i l'unionisme no tenen força ni estratègia per vèncer l'independentisme i recuperar el suport perdut, però el moviment partidari de la República (Govern inclòs) tampoc té els mitjans ni els aliats per fer-la realitat, per implementar-la immediatament. Avançarà (i guanyarà) qui porti la iniciativa, qui sigui capaç de no fer sempre el que l'altre espera que faci i, per descomptat, qui cometi menys errors."

És això. I, sobretot i sobre qualsevol altra cosa o circumstància: ENS NECESSITEM TOTS I A TOTS. Sense això, res. O blindem el nosaltres, o res. Fem-ho.

DONEC PERFICIAM

PS: sobre lliristes. els que penseu que en aquests tres episodis s'ha plantat cara, s'ha estat més digne o s'ha avançat més: us recamano una cosa: agafeu algun llibre de l'independentisme dels 80s. Llavors totes les manis acabaven a hòsties, com heu provocat aquests dos dies. Llavors totes les manis eren poca cosa més que testimonials, en assistència i impacte, d'uns quants milers. No va ser fins que no vam pacificar les manis indepes que van créixer i començar a ser massives. Fins avui. No ens feu retornar al passat. Ja el coneixem, i ni és bonic ni ens apropa gens a la República. Aquests 3 episodis obren les portes del passat improductiu i de la minorització de l'independentisme. Deja vu