9 de des. 2018

Llirisme, tietisme, Stalingrad, Omaha... o una simptomatolgia política molt preocupant

El passat dijous dia 6 de desembre, per als espanyols la celebració de la seva Constitució, a Girona grups espanyolistes (de fet no sé exactament qui convocava) feien un acte. Van aplegar-hi, patèticament, un parell de centenars de persones. Simultàniament, grups dels autoproclamats "antifeixistes" van convocar una concentració de protesta contra la concentració espanyolista. La nostra policia va muntar un dispositiu amb un perímetre al voltant dels espanyolistes i un altre perímetre al voltant dels autoproclamats "antifeixistes", amb l'objectiu que els dos grups no entressin en contacte. En un moment donat els autoproclamats "antifeixistes" van voler rebentar el seu perímetre de separació, llençant les tanques, amb pots de fum, etc. amb la intenció d'anar fins on hi havia l'altre grup i enfrontar-s'hi. En aquest moment Mossos va intervenir i va carregar contra els qui amb violència havien assaltat el perímetre de separació que havien establert.

La violència dels autoproclamats "antifeixistes" és l'origen de la intervenció policial per evitar el xoc entre els dos grups de manifestants. Segurament, les imatges són prou explícites, la intervenció policial va tenir en alguns moments una proporcionalitat discutible, no va ser, diguem-ho així, exemplar, i en un parell o tres de situacions, clarament indefensable.


En aquest context vaig fer un tuit en el que deia:
"El feixisme se’l combat amb les idees, amb la llibertat, amb la raó. No amb les seves armes, no amb la seva violència, no amb la seva intolerància "

I és molt curiós i significatiu tot el que s'ha esdevingut a partir del moment que vaig fer aquest tuit.

Per una banda m'he trobat que és el tuit que, des que sóc a tuiter, ha tingut més retuits i més "agradaments" de tots els que he fet mai. I amb molta diferència. Vol dir per tant, una adhesió massiva.

Però per una altra banda m'he trobat també amb una reacció contrària que, tot i molt minoritària comparada amb la favorable, m'ha sorprès per la seva agressivitat, menyspreu, hostilitat.

Sé perfectament que el soroll a les xarxes no implica en cap cas cap mena de representativitat social. Però tot i això, l'agressivitat de la reacció hostil i la seva "argumentació" m'han deixat molt i molt preocupat. Ni que sigui un segment molt minoritari de la nostra societat o del nostre moviment per la independència, la seva argumentació o el seu posicionament pot estar evidenciant una simptomatologia o patologia que ens hauria de preocupar moltíssim. 

Podríem agrupar en dos grans tipus la reacció d'hostilitat al meu tuit: per una banda directament els atacs personals, i per una altra banda els qui l'han atacat emparant-se en una pseudovisió històrica, dels processos polítics viscuts al s.XX a Europa.

1. Sobre els atacs personals:


L'adjectivació insultant preferida pels qui han optat per l'atac personal ha estat la de "llirista". Llirista, o anar amb el lliri a la mà. Algú a qui tothom enganya, pren el pèl, estafa, perquè és així de poca cosa, així de càndid, com per no tenir capacitat de veure les coses, com per tenir por de tot i anar amb el lliri a la mà com a manera d'evitar haver d'enfrontar-se als problemes

La segona qualificació despectiva amb la que s'han referit a mi ha estat la de tietisme. El tietisme vindria a tenir la mateixa candidesa que el llirisme, però afegint-hi components despectius de caràcter social i familiar, personalitzats en la figura de "la tieta". Tots coneixereu la inoblidable cançó d'en Serrat "la tieta" i la seva trista solitud vital. Ai, la tieta, la qui pateix per tots, la que no ha fet mai res, la poruga, etc.

Permeteu-me un parell de reflexions a partir d'això que ha passat:
- la primera és la personal. Sincerament, me la sua, el que em diguin. Però no deixa d'evidenciar una patologia preocupant que hi hagi hagut la gent que no ha dubtat en tractar-me com a "llirista" o com a "tieta" per a menysprear-me.  

Que la meva militància indepe i antifeixista, d'haver plantat cara sempre al feixisme, m'hagi comportat, com a resum de les moltes mogudes, haver tingut tantes hòsties i tan bèsties amb els feixistes que he acabat dues vegades amb la llengua trencada, una altra amb dues dents trencades, que m'hagin perseguit a punta de navalla o que m'hagin tret una pistola, amén de cops de puny, sacsejades, ulleres triturades, etc... tot això, per a aquest personal, ni els interessa ni els mereix cap mena de consideració. Sóc un llirista. Vaig amb el lliri a la mà. Sóc una tieta. Sóc un covard.

Quina mena de personal ha crescut a l'ombra del procés capaç d'actuar així, de ser així, tan frívols, tan despectius, tan menyspreatius amb els altres i amb la nostra trajectòria militant, de tot el que hem fet o patit?

M'ha xocat molt perquè aquesta actitud està a les antípodes de la que jo he tingut sempre, de la que a mi sempre m'ha alimentat la meva militància i compromís independentista. Perquè sí, jo crec que sempre he volgut aprendre, valorar, respectar i honorar el compromís i exemple dels patriotes que m'han precedit en aquesta llarga cadena de compromisos militants que és el que ens ha permès arribar on hem arribat.

La llista seria molt llarga. Des del vell militant d'ERC que vaig entrevistar per a la nostra publicació de les JERC, quan jo tenia uns 20 anys, que havia salvat de la destrucció davant els escamots de la FAI el monestir de Ripoll, fins tots els militants del Front Nacional de Catalunya, que varen ser l'única resistència independentista des del final de la guerra fins el tardo-franquisme. Entre ells, un dels que sempre més m'ha marcat, el de Pere Carbonell i Fita. Vaig tenir la sort de poder-hi parlar llargament tres vegades. Va escriure un llibre "Obrint camins a l'esperança", on explicava la seva actitud i militància independentista justament acabada la guerra. M'explicava que aquells anys 39 i els quaranta mai van pensar que res del que feien els permetria guanyar. Però que ho feien per mantenir oberts els camins a l'esperança, perquè en un futur, unes noves generacions, en un nou context, poguessin assolir la llibertat de Catalunya. També el testimoni de molts altres lluitadors que he tingut la sort de poder conèixer i dels que sempre he volgut aprendre, p.ex. dels qui van formar part de les xarxes de pas de frontera pels Pirineus durant la II guerra mundial, i que van salvar a jueus, militars aliats -molts aviadors, etc.

És evident que ni vull ni em puc comparar a cap d'ells. Ni de lluny. PER A RES. Només consigno la meva actitud davant d'ells, del seu mestratge, del seu exemple. Hem arribat on som per aquesta llarga cadena de compromisos que ens hem anat succeint. Jo només he aspirat, sempre, com a part d'aquesta cadena de compromisos, a fer honor als que m'havien precedit i als valors de la causa que mena la meva militància.


I per això m'ha fet especial gràcia, o pena, un dels atacs personals que he rebut a partir del meu tuit, el d'un que em deia que havia de canviar el meu perfil de tuiter i enlloc de dir "militant per la independència des del 1984" havia de dir "tieta per la independència". En el seu esquema mental, ni la més mínima consideració ni interès per la trajectòria militant, només el menyspreu, la desconsideració, el tietisme com a sinònim de covard, de no tenir valor, de cagar-me, de no estar a l'alçada del moment. I que millor m'apartés i deixés fer a ells, als "valents", als que no van amb el lliri, als que no són tietes.

- La segona, més preocupant, és una derivada de la primera: què tenen al cap aquests "il·luminats" que cal fer per assolir la independència?
Ja ho he explicat algun cop. L'any 1985 a Barcelona es va celebrar la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental). Jo estava al dispositiu de seguretat. Aquell 1985 l'independentisme a l'Europa Occidental es dividia en dos grans grups: els que havien assumit la lluita armada com a estratègia per assolir la independència i els que no. Recordo perfectament, com bascos, irlandesos i corsos ens menystenien. "Catalanes flojos", perquè la nostra estratègia majoritària no era violenta. Se n'enfotien, de la nostra lluita no violenta i deien que no teníem cap opció.


33 anys després tots sospiren i envegen la nostra situació. Tots voldrien estar com estem nosaltres ara.

He conegut molt "a prop" la kale borroka. He tingut amics i coneguts empresonats per pertinença a ETA. Durant molt de temps, enlluernats per aquella "basquitis" peregrinàvem un o dos cops l'any al País Basc: manis, jornades de lluita, concerts, etc Ara, al País Basc, després de tots els morts que tenen a la motxilla de la lluita armada, després de tot el que va ser la kale borroka... sospiren per poder estar en una situació com la que estem a Catalunya.

I resulta que tenim uns il·luminats i unes il·luminades que, des de la ignorància més dramàtica, des de la incapacitat analítica política més absoluta, el que frisen és per un escenari, del que ells en diuen "plantar cara". Per a ells la no violència és llirisme o tietisme. I el que cal són collons per liar-la, per respondre a la violència estatal. I llavors és quan flipes del tot i quan et preocupes. Com pot ser que hi hagi aquest tipus de personal, amb aquesta incapacitat d'entendre res? 


A mi me la sua el que em diguin, el que diguin de mi, el que diguin per menysprear-me. Però no me la sua gens que en termes del procés cap a la independència hi hagi qui vulgui anar cap als camins dels que n'han fugit tots els que els han transitat.


2- Sobre la crítica global, històrica, social. Si la personal era depriment, aquesta és desesperant.
El segon grup de crítiques al meu tuit agrupa tot allò que podíem dir em recriminava ignorància històrica. Així, tot de cop, la Catalunya dels nostres dies esdevenia, indistintament, Stalingrad, Normandia, els últims dies del Berlín del règim nazi assetjats per les tropes soviètiques, un camp d'extermini de jueus o les trinxeres de Cavalls durant la Batalla de l'Ebre.

Per a aquest segon grup de crítiques, davant el que ells qualifiquen de "feixisme", l'única resposta possible és la violència, acabar amb ells. Perquè sense Normandia o Stalingrad no s'hauria derrotat el règim nazi. Per tant, ara, a Catalunya, en ple segle XXI, el nostres referents són aquests conflictes bèl·lics amb aquests règims criminals dels feixismes de l'Europa dels anys 30.

És tant desesperant, per absurd, respondre a qui situa en els mateixos termes la CAT dels nostres dies que la 2a. Guerra Mundial que he preferit no fer-ho.  

Tanmateix, com hem pogut covar, dins el nostre moviment, un deliri així entre una part, per més petita però minoritària que sigui, de la nostra gent? Com pot ser que hi hagi qui situï la CAT dels nostres dies al mateix nivell dels conflictes bèl·lics amb els feixismes dels 30-40???

En l'anterior article deia que no hem de retrocedir mai davant el feixisme. I no ho hem de fer. En els nostres dies el combat als feixismes emergents crec, n'estic convençut, l'hem de plantejar en el terreny de les idees, de la raó. No perquè cregui que els feixistes són sensibles a idees o raó, sinó perquè jo, al que aspiro, és a que la meva societat rebutgi aquestes idees. I perquè això passi hem de pensar molt en les pors de la gent que tan experts en manipular són els feixistes, i desactivar-les. I això és política. Hem de plantar cara al que volen fer de les nostres societats no impedint-los-ho des del prohibicionisme, com a recurs de perdedors sense arguments que ens situa al seu nivell, sinó des de la raó, amb la gent, amb la llum. Si hem d'arribar a la violència per combatre el feixisme, ens han guanyat.


Mireu, a mi digueu-me el nom del porc si voleu. Però per favor, de cara a assolir la independència, tots aquests i aquestes que no veieu cap diferència entre la CAT dels nostres dies i l'Stalingrad o la platja d'Omaha, potser millor absteniu-vos en qüestions d'anàlisi estratègic

No hi ha major "llirisme" al procés o als nostres dies que pensar que amb violència assolirem res. Això sí que és llirisme premium.


DONEC PERFICIAM


PS: Va, sí, bonus track. Hi ha un tercer grupet de menyspreus que han titllat la meva trajectòria de "batalletes" de joventut. Altre cop la ignorància és molt atrevida. Però en fi. Slokai. Fins aquest mateix Onze p.ex. he participat del dispositiu de seguretat de la majoria de manis que hem tingut des del 2012.

Molta "mili" al darrere ens va permetre, p.ex. l'any de la Via Catalana, interceptar i desactivar un atac dels ultres de Tramuntana a la zona de Sagrada Família, on hi havia els VIPS i la premsa internacional. Sí, ho vam fer amb intel·ligència i coratge. Amb tanta intel·ligència que gairebé ningú no es va assabentar del que estava passant, de com els estàvem fent fora de la Via, on estaven, a banda i banda de la cadena humana que es va formar a les 17:00. No vam necessitar ni tanques, ni hòsties, ni pots de fum, ni anar encaputxats ni res de tot això. No vam necessitar CAP violència. I els vam fer fora. Sense ni una foto, sense ni un incident, sense que pràcticament ni la gent que es deixava anar les mans de la Via per deixar-nos passar mentre els fèiem fora tingués idea del que estava passant. I sí, ells eren uns 30, i hi havia elements moooolt perillosos, fins i tot ultres europeus. Però quan coratge i intel·ligència van units, pues eso. Tots els fatxes a fora de la Via, sense necessitat d'haver de donar ni una hòstia ni res, sense ni un crit. Van veure ràpid que no era una bona idea, un cop els havíem identificat i localitzat, resistir-se al nostre "acompanyament" fora del perímetre de la Via. 
Les tietes, xatos, les tietes. Tietes i lliristes neutralitzant un atac dels feixistes de Tramuntana... 
Visca les tietes, no?

3 comentaris:

Hasal ha dit...

Els que t, insulten, són els/les mateixos/es que a Normandia voldrien fer una assemblea a les barcasses.... "Si desembarquem, disparen i ens poden matar!!, cal fer.ho o esperem? que ho faixin primer els burgesos.... i així fins avui donant voltes als seus vaixells...…

Tenen idea i assumeixen aquests opinadors/es del que vol dir "Lliures o morts", "Bandera Negre", "Resistència a ultransa", etc..?
Una guerra treu el pitjor de les persones, episodis anònims de crueltat, de manca de sentiments, de fredor davant de la mort de l, altri...... creieu que algú aplica els drets dels presoners de Ginebra?
Un petit tast real. Un amic meu, ex SAS, a l, Afganistan: Si queien presoners, sabien que el primer que els hi farien és trencar.lis els turmells i els canells, així s, estalviaven recursos per a la vigilància.
Et pixes i cages a sobre i només et posen un plat amb aigua o menjar, com un gos.
Drets? Cap ni un.... c´est la guerre!!


Lord Nelson ha dit...


Magnífics posts, Senyor Abad, aquest i l'anterior. Ha estat un gran plaer llegir-los.

Desconec els tuits que l'insultaven i menyspreaven. Estic convençut que molts d'aquests que el critiquen a vostè i advoquen per Normandia són d'aquests que mai han reconegut tot el que devem, nosaltres també, als herois de Normandia i, per descomptat, sempre han estat contraris que la futura Catalunya independent disposi d'exèrcit.

Ara, aquest petit segment aliè a la llarga cadena de compromisos i lleialtats té un cert marge de maniobra per la manca d'estratègia, d'unitat i de lideratge independentista.

Els Mossos són la nostra policia, però sembla que en el Govern no s'acaba d'entendre.

Confio que les coses comencen a redreçar-se. Ara, que vol que li digui, vostè és una persona que transmet confiança Senyor Abad, algú amb qui pots anar-hi i anar-hi, però Aragonès, Buch o Torrent no transmeten res.

Gràcies pels seus posts. A vegades discrepo, però no defrauda.

Josep Castelltort Panadés ha dit...

Ho vist escrit a una paret avui: "no cal que expliquis res a qui no vol entendre". La frase té molta tela.
El meu suport al que fas i al que dius, fins i tot com ex-company de secretariat de l'ANC per poques sessions. No sempre hi estic d'acord, però entendre costa molt i veure què cal fer, que va després d'entendre, encara costa més. La teva aportació la trobo molt valuosa perquè hi vec esforç i competència.
Hi ha gent que confón els sentiments amb els pensaments. Són com els "españoles cojonudos, porquè piensan con los testículos" que deia crec que Unamuno ( potser Azorín?). Sap greu que hi hagi aquestes crítiques de "cul de bar", però ara penjar una frase a twitter no costa gaire.
Un matís: no crec que als fatxes se'ls pugui convèncer. El missatge s'adreça a la majoria, que s'ho miren. De cara a aquests cal, sobretot intel·ligència.
En canvi, crec que la democràcia ha de ser forta i, si cal, dura, per arrencar el feixisme. I crec també que nomès es pot acceptar el debat democràtic amb els demòcrates. Alhora, cal detectar, denunciar i explicar incansablement els brots feixistes o totalitaris de qualsevol color.
A Catalunya, ara i aquí, la violència contra el feixisme ajuda al feixisme clarament.