1 de gen. 2020

I si fem un esforç per començar l'any d'una manera mica diferent d com l'hem acabat?

No hem acabat l'any bé. De fet l'hem acabat molt perillosament. I és una pena, perquè el que ha fet que acabem així ha eclipsat un triomf històric davant la justícia europea, que pot tenir o que podria tenir un gran recorregut.

Amb l'anunci de "pacte" d'ERC amb PSOE i UP per facilitar la investidura de Pedro Sánchez s'ha desfermat una tempesta insuportable, que pot tenir conseqüències devastadores per a l'independentisme.

Per una banda, el pacte d'ERC hi ha molta gent que no l'entén, que es considera enganyada, que creu és un pas enrere que desarticula el procés per a aquesta generació, etc etc etc.

Tot això es pot pensar legítimament. El que passa és que al costat d'això, s'ha desfermat una autèntica bogeria contra ERC. Que si ja són ER (ja no són de Catalunya). Que si tot ho fan per la paguita. Que si ens han traït i venut. Que si totes les barbaritats que vulgueu.

Molt desagradable. Molt.

Deploro, no comparteixo i en molts casos em semblen absolutament inadmissibles, els atacs que ha rebut ERC i els companys d'ERC. Crítiques les que vulgueu, però això que hem viscut i estem vivint no són crítiques, és un linxament inadmissible. Els companys d'ERC sempre em tindran al seu costat. Podem no estar d'acord en diferents coses, però amb els companys d'ERC portem molts anys lluitant per la independència i ho seguirem fent.


La independència només serà possible si hi som tots. Per tant, hem de treballar pel nosaltres i no contra el nosaltres.

A l'altra banda, l'actitud d'ERC ha alimentat de manera incomprensible aquesta dinàmica. És legítim canviar d'estratègia, és legítim adaptar l'estratègia a la nova situació. Però el que no és admissible és passar de dir A a dir el contrari d'A sense més, sense cap explicació.

Fer-ho i no explicar-ho, fer veure que la gent diu amen a tot i no se n'hauran adonat del canvi ha alimentat bona part d'aquesta frustració i crispació col·lectiva que sovint s'expressa d'una manera que ja he dit abans no comparteixo, fins i tot reprovo contundentment.

ERC ha d'explicar i fer pedagogia de què creu que ha canviat en relació al que deia amb tanta rotunditat fa ben poc. Què ha canviat, per què ha canviat, i per què ara creu que el millor és l'estratègia que està impulsant ara.

Però en comptes d'explicar-se el que ha fet ERC, el seu front line mediàtic i a les xarxes, ha estat tractar-nos a tots de rucs, amb una supèrbia que no s'entén, repetint des d'un llorisme de molta vergonyeta dos arguments:

- que contra el que ells proposen, el seu pacte i suport al PSOE i a Sànchez només hi estan en contra "les dretes".

Segons això, tot es limitaria a un conflicte entre esquerres (PSOE, UP, PNB, Bildu, ERC) i dretes (PP, Cs, VOX i Junts per Catalunya). Porto molts dies intentant pacificar el que puc, però realment, quan veus això en tuits de diversos líders d'ERC et venen ganes d'enviar-ho tot a pastar fang.

De debò us penseu que som tan curts de gambals com perquè pensem que tot plegat és una manifestació del xoc entre dretes i esquerres? De debò us ho penseu? Perquè si us ho penseu, és que estem pitjor del que em pensava. El PNB és molt d'esquerres. I la CUP molt de dretes, com VOX. Igualico. I JxCat s'hi oposa per coses de dretes i esquerres, no per una diferent estratègia per fer la independència. No me'n sé avenir

- el segon llorisme és que com que JxCAT ha pactat a la DIBA amb PSC, doncs que ja no hi ha cap problema en pactar arreu amb PSOE, i que a callar.

Altre cop, per favor, per l'amor de Déu, deixeu de tractar-nos com si fóssim amebes. O sigui, ara és el mateix un pacte amb un organisme de gestió municipal, que no té la més mínima dimensió política, que blanquejar a qui ha impulsat la repressió, el 155, l'exili, la presó, i més i més repressió, a qui té a les seves mans resoldre el conflicte i no ho ha fet, ni ho fa ni ho farà?

I sí, alguns ja vam dir que no ens agradava gens ni hi donàvem suport, aquest pacte a la DIBA. Però per favor, prou tractar com a ruquets al personal. La Diputació no té cap dimensió política, i el Govern español la té tota.

Encara més, aquest penós pacte de la DIBA només és fruit de la reacció d'autodefensa en un cert entorn de PdeCAT quan veuen que ERC sistemàticament està pacatant a tots els ajuntaments que pot per fer-los fora. Si ERC no hagués volgut liquidar municipalment JxCAT, aquest pacte de la DIBA no s'hauria produit mai. Però què has de fer quan veus que ERC està pactant amb tothom: amb CUP, amb Comuns, amb PSC i fins i tot amb l'extremadreta franquista de la Terra Alta, per desallotjar de tot arreu on fos possible a JxCAT?

El que va passar a la Terra Alta és molt significatiu de fins on va portar, abans del pacte DIBA, la seva política de pactar amb qui sigui per fer fora JxCAT del màxim de llocs possibles. ERC va pactar amb l'alcalde de Batea, aquell que no va cessar les seves hostilitats contra l'1-O, fins al punt d'arribar a l'extrem d'intentar annexionar Batea a l'Aragó, i amb l'extremadreta franquista de la comarca. I ho ha fet contra qui era alcalde de Gandesa i president del Consell Comarcal de la Terra Alta, per fer-lo fora, per fer fora qui va lluitar per l'1-O. I us preguntareu, com es pacta amb l'extrema-dreta franquista, què ens estàs explicant? Doncs molt fàcil, el fins aleshores president del Consell Comarcal, de JxCAT, havia enderrocat el monument franquista del Coll del Moro. En venjança contra ell, per haver fet això, l'extremadreta franquista va oferir el seu suport a ERC per fer-lo fora, per venjança, i ERC ho va acceptar tan tranquil·lament.




Per acabar:
Torno a l'inici. El meu convenciment, després de tants anys de lluita i d'haver-les vistes de tots colors, és que només si hi som tots és possible la independència. Per tant, tot el que fem ha d'anar encaminat a enfortir aquest "nosaltres".

Jo m'esforço per fer confiança a tothom que està dins el "nosaltres" independentista i amb qui comparteixo els mínims valors de democràcia, drets humans, etc. M'esforço per entendre els arguments dels altres, sobretot quan discrepen dels meus. Entendre i respectar. Lluito perquè entre tots puguem vertebrar un moviment independentista integrador de tota la nostra pluralitat nacional i social, un moviment que interpel·li a tots els ciutadans de Catalunya, els expliqui perquè volem la independència i els pugui sumar al nostre moviment. Això ho hem sabut fer, i és el que ha permès que l'independentisme testimonial dels 80s hagi donat pas a l'independentisme com a força majoritària i motriu a nivell polític, nacional i social. Però hem de seguir-ho fent. No n'hi ha prou.

Per seguir-ho fent hi hem de ser tots, el "nosaltres" ens ha d'integrar a tots i ens ha de permetre treballar en una direcció compartida, amb una complicitat solidària i sòlida.

El que està passant aquests dies em preocupa molt perquè ens retorna a una situació ja tristament moltes vegades viscuda: aquella en la que l'independentisme només treballa per combatre i destruir altres independentistes. Personalismes, opacitat, estratègies ocultes, estratègies d'hegemonia de partit... Invertir totes les nostres energies en estúpides batalles fratricides que sempre provoquen un desgast extraordinari.


Permeteu-me que en aquest punt estiri d'algunes coses del que va ser l'alçament de Pasqua irlandès del 1916, que va fracassar, però que 6 anys després de lluitar va permetre fer realitat la República d'Irlanda.

Sovint ens mortifiquem sobre què vam fer bé i què no vam fer bé l'1-0. Després del fracàs de l'aixecament de Pasqua, un dels líders republicans irlandesos, O'Brien, juntament amb altres, van exposar que l'alçament estava condemnat a la derrota militar des del principi. No estaven preparats.

Qui hagi lluitat sap que això passa. Qui hagi lluitat sap que d'una batalla es pot sortir derrotat, perquè no hi ha plans perfectes ni infal·libles. I davant d'això, doncs aprendre el màxim de lliçons i a seguir lluitant. .

Els irlandesos ho van fer així, van seguir lluitant després de la seva rendició en l'Alçament de Pasqua. I vet aquí que finalment, després d'anys de lluita entre Irlanda i Anglaterra s'arriba a un acord per la independència d'Irlanda. I vet aquí que el Tractat excloïa l'Ulster de la nova República Irlandesa.

Això provocà greus diferències entre independentistes irlandesos.

I vet aquí que les diferències sobre el Tractat van ser profundament personals. Els protagonistes dels dos bàndols havien estat amics i companys durant la Guerra d'Independència (alçament de Pasqua i el que seguí). Això va fer més amarga i dura la seva radical discrepància sobre el text.

Fins al punt que la discrepància desembocà en una guerra entre independentistes irlandesos.

I fixeu-vos fins on pot arribar la bogeria, quan s'entra en espirals destructives,  que la guerra entre independentistes va costar la vida de més gent de la que havia mort en la Guerra d'Independència prèvia. I encara més: va deixar la societat irlandesa tan profundament dividida que la influència d'aquella divisió en la política irlandesa encara es pot veure avui en dia, un segle després.

No estic comparant res, Déu me'n Guard!!!! Estic explicant una història d'un altre procés independentista per il·lustrar fins a quin punt pot ser devastador no blindar el "nosaltres" i deixar-se arrossegar per les pugnes internes, personals, estratègiques... en comptes d'abocar-se, prioritàriament i urgentment, a resoldre-les.

Aplicat a 3 punts claus de tot el que hem viscut del 21D ençà:

- jo entenc perfectament que en relació a la investidura de Sánchez ERC pugui tenir una visió i JxCat una altra. Si hi ha un nosaltres blindat, el moviment ho pot assumir. No passa res. Seguim treballant. Ara bé, quan hi ha la sospita que el pacte és bàsicament en clau de partit, per provocar una nova majoria a Catalunya que reediti un nou tripartit, llavors és quan s'enverina tot.

- jo entenc perfectament que després del 21D ERC pensés que investir el President Puigdemont ens podia abocar a un nou 155 i més repressió, i que això ho havíem d'evitar com fos. Ho entenc. El problema el tenim quan s'estén la sospita que això és una excusa, que el que hi ha al darrere és un veto de caràcter personal i un intent d'allunyar del lideratge del procés al MHP Puigdemont.

- jo entenc perfectament les queixes d'ERC pel pacte de la DIBA entre JxCAT i PSC. Ho entenc. El problema el tenim amb tot el que ha passat abans d'aquest pacte. El problema el tenim quan veiem que a aquest pacte s'hi arriba després de que ERC s'hagi aliat amb tothom que ha pogut (CUP, Comuns, PSC, extremadreta franquista...) arreu del territori per treure a JxCat del màxim de governs municipals. Amb un nosaltres blindat després de les municipals ningú hauria d'haver conspirat per fer les coses que s'han fet contra qui forma part del "nosaltres". Sense un nosaltres blindat, i amb estratègies per destruir l'altre, és comprensible (sense deixar de ser criticable) que l'altre es posi a la defensiva, que no es deixi matar.

Si la devastació que propaga la deriva d'aquests dies no l'aturem, si no eliminem les causes que l'han provocada i si no construïm i blindem el "nosaltres", estem abocats a la nostra pròpia autodestrucció.

Només des d'un nosaltres respectuós, integrador d'estratègies, però intransigent amb la deslleialtat, i sense cap espai per a la conspiració, el sectarisme i les fòbies personals.

I això no implica cap renúncia a res ni a ningú, ni a cap idea, ni a cap estratègia, ni a cap lideratge. Ens necessitem tots i a tots. A l'únic que hem de renunciar és als mals rotllos que ens han portat al mig de l'actual tempesta. Això només implica ser conscients d'això, que ens necessitem tots, que tots ens hem pogut equivocar, que no hi ha perquè compartir-ho tot al 100%, però ens podem respectar prou i prou inteligentment i honestament com per treballar amb complicitat i confiances plenes, cadascú des de la seva posició.

A l'espera del que passarà els propers dies, fora bo que tots assumíssim que formem part necessària del moviment per fer la independència, però que també, segons el que fem, podem formar part de la nostra pròpia autodestrucció.

A l'espera del que passarà els propers dies, convençut que és inevitable que n'Oriol Junqueras gaudeixi de la immunitat que li ha reconegut el TJUE, i per tant, que, com ja han fet el President Puigdemont i en Toni Comín, pugui recollir la seva acta d'eurodiputat, atès que té l'únic que cal tenir per ser-ho, els vots de la gent...
...pensant en tot això, em permeto demanar o somniar un desig per a aquest any que avui encetem: el President Puigdemont i en Toni Comín esperant l'Oriol a la porta del Parlament Europeu, abraçant-se com mai al trobar-se, anar junts a recollir l'acreditació i fer després una roda de premsa plegats en la que ens diguin que pel damunt de tot el que ha passat, pel damunt de qualsevol diferència, el seu compromís és caminar plegats, lleialment, fins fer la República.

Segellar un pacte respectuós amb les legítimes divergències i visions, en el que ningú no imposi res a l'altre, però tot es parli i s'acordi sempre estem fent el millor que en cada moment podem fer, per ajudar-nos, no per a liquidar-nos. Un pacte entre el món de JxCAT que representa el President Puigdemont i el món d'ERC que representa Oriol Junqueras.

Un pacte en el que una encaixada de mans sigui tot el que calgui per segellar un acord i un compromís vinculant fins aconseguir-ho, fins fer realitat la República!

Bon any a tothom. Feliç 2020. Salut i Llibertat


DONEC PERFICIAM






3 comentaris:

boi ha dit...

El problema és que la direcció de ER està plena de trepes arrivistes lluny del que s'espera de patriotes. Tot per Catalunya sense esperar res a canvi i generositat per anar amb la màxima unitat

Jaume Renyer ha dit...

Les teves anàlisi són encertades i amb bons propòsits, però la realitat és que el sectarisme i el ressentiment contra altres independentistes està fomentat des del nucli dirigent d'ERC, és una forma d'evitar el debat obert i honest quan no tens arguments sòlids. La pèrdua de confiança i l'absència de complicitat és el resultat de no voler cap mena d'entesa estratègica. ERC opta per la destrucció de l'eix nacional i el conflicte Catalunya/Espanya per substituir-lo pel dreta/esquerra per rteformar Espanya. Un fracàs deliberat. Hi ha aspectes psicològics en la personalitat delsn qui això promouen que sópn a l'origen d'aqueixa situació (auto)destructiva. Dissortadament, no hi ha manera d'influir en un canvi a ERC, se senten més propers als seus carcellers del PSOE que a Junts per Cat, essent Puigdemont l'enemic a abatre.

Marc ha dit...

"un moviment que interpel·li a tots els ciutadans de Catalunya, els expliqui perquè volem la independència i els pugui sumar al nostre moviment. Això ho hem sabut fer, i és el que ha permès que l'independentisme testimonial dels 80s hagi donat pas a l'independentisme com a força majoritària"

Això és rotundament fals. Tot la pedagogia feta abans del 2010 no va aconseguir res. Els indepes d'avui els han creat ZP, el TS, Aznar, SSS, Rajoy, Lesmes, Marchena, ... Que seguiu pensant que parlant convencereu a ningú és d'una innocència i d'una manca de realisme que fa por.