16 de gen. 2021

Confinament electoral: del 14F només en podia sortir guanyadora una de les dues visions i estratègies antagòniques en les que està l'independentisme. Estarem igual el 30M?

Doncs la pandèmia vírica ha portat a un confinament de les eleccions que s'havien de celebrar el 14F, que ara sembla seran el 30 de maig. Unes eleccions a les que s'hi arribava, recordem-ho, conseqüència d'una altra pandèmia que patim, la pandèmia judicial, que en el seu exercici d'un poder togat sense controls, exerceix de garant de l'estat franquista del que és hereu el Règim del 78.

Com arribàvem al 14F i el que s'hi decidia estava claríssim. Veurem si al 30M hi arribem igual o hi haurà canvis. Jo, sincerament, dubto hi hagi canvis, però tampoc m'atreveixo a descartar-los. 

Des d'un punt de vista de l'independentisme, el 14F havia de posar fi o continuïtat al moviment que ens va dur fins l'1-O del 2017, que és, des del punt de vista de la nostra independència, el més lluny que mai hem arribat des de la derrota del 1714 i la pèrdua de la nostra sobirania.

L'1-O és una data fundacional de la nova República que volem fer, un dia en el que, entre tots, vam ser poble com mai i vam tenir a les nostres mans la independència.

Però finalment no fou possible. No vam assolir-la.

No assolir-la ens va abocar a un escenari de repressió brutal, amb presó i exili, amb 155, etc. No assolir-la no va implicar derrota, perquè el 21D l'independentisme va tornar a guanyar a les urnes, va demostrar ser l'opció política majoritària del nostre país. Però tot i no implicar derrota, el post 1-O ens ha sumit en una situació política de gran desconcert, d'incapacitat per bastir cap estratègia política comuna per fer la independència i, el que és pitjor, d'una creixent fractura política entre les principals forces polítiques, que ha fet saltar pels aires el "nosaltres" que va fer possible l'1-O.

El 14F (i probablement el 30M) havíem de decidir entre les antagòniques visions que sobre l'1-O, el que implica i com condiciona tot el nostre futur, com a país i com a independentistes: la visió d'Oriol Junqueras, Raül Romeva i ERC i la visió del President Puigdemont i Junts. Haurem de decidir entre dos "nosaltres":

- el nou "nosaltres republicà" que proposa ERC, amb pacte blindat amb els Comuns i aliances i estratègies variables amb PSC i CUP, amb l'objectiu de marginar i d'aniquilar tot el que representa Puigdemont i Junts. Fer possible aquest nou "nosaltres republicà" amb els Comuns implica aparcar la independència com a objectiu, no només per a la nostra generació, sinó per a les properes

- el "nosaltres independentista" que segueix reivindicant i proposant el president Puigdemont i Junts, per treballar amb ERC, CUP i la societat civil en una nova estratègia independentista compartida i blindada que situï la independència com el nostre gran objectiu polític i nacional.

Com s'originen i com es concreten i visualitzen aquestes dues visions amb objectius i estratègies antagòniques?:

- Per al MHP Puigdemont i Junts (i tota la transversalitat que li dona suport), l'1-O és una data fundacional, es reivindica el que es va fer i la legitimitat assolida, però s'avalua tot el que va passar, els errors que van poder cometre, i que ens van impedir fer efectiva la República. Estàvem plenament legitimats democràticament per fer la República, però potser no prou preparats i potser vam cometre alguns errors. Del que es tracta ara és de provocar un escenari polític que ens lligui amb la legitimitat guanyada l'1-O, i en un procés democràtic amb majories democràtiques reforçades i evidents als ulls de tothom, internament i externament, reprendre el camí per fer realitat la República.

El President Puigdemont és potser el líder polític més important de l'1-O i, alhora, qui més reflexió ha fet i compartit amb tots nosaltres sobre què va implicar, quins errors es van poder cometre i, des d'aquest aprenentatge, què és el que ara faríem per culminar amb èxit el que va ser l'1-O, la data més important de la nostra història des de l'11S del 1714.

En una entrevista del 18 de maig del 2020 el President Puigdemont deia:

"La congelació de la declaració d'independència de Catalunya va ser "un error històric", segons el president Carles Puigdemont, que assegura que "ara no ho faria". "Jo vaig privilegiar la via del diàleg, aquest va ser el meu error. Jo ara no decretaria la suspensió dels efectes de la declaració d'independència com vaig fer", explica.

La visió que té el President Puigdemont, que és la que inspira la transversalitat de Junts, reconeix de manera explícita el valor de l'1-O, la importància fundacional de tot el que vam fer, i centra la seva anàlisi en els errors que, vist com van anar les coses, es van poder cometre, dels que n'hem après i convertint aquest aprenentatge en fortalesa per fer realitat la República.

- Per al Vicepresident Junqueras i líders qualificats d'ERC, com el conseller Romeva, que va encapçalar la llista de Junts pel Sí que ens va portar a l'1-O, cal passar pàgina de l'1-O, "passar el dol", en paraules de la número 2 de la llista ERC a BCN. Aquest passar pàgina, aquest passar el dol implica, a més, passar pel damunt, enterrar, tots els fonaments democràtics i polítics que ens van dur a l'1-O, que el van fer possible, generant una visió estratègica nova per fer la independència, per a la que no serveix res del que abans es defensava, una estratègia amb nous aliats i noves condicions i polítiques per avançar cap a la independència.

Aquestes setmanes hem tingut declaracions d'Oriol Junqueras dient que amb el 50% del país en contra no es pot fer la independència. En una entrevista del passat 4 de gener Raül Romeva situava en el 80% les necessitats de suport, i també deia que no es pot fer la independència “amb la meitat del país en contra”. És el discurs d'ERC.

Aquest discurs situa ERC en una posició radicalment diferent a la que tenia en el moviment independentista que ens va dur a l'1-O.

Així, en una intervenció el 14 de setembre del 2015, a les portes de les eleccions plebiscitàries del 27S, Raül Romeva, cap de llista de Junts pel Sí, deia que "68 escaños bastan para independizarse".

Dues visions antagòniques que condicionen absolutament el futur del nostre país, i que el 14F havíem de decidir quina triàvem, quina s'imposava definitivament a l'altra.

 Mentre que el President Puigdemont i Junts assumeixen l'1-O i analitzen les decisions que ens van impedir fer efectiva la República, per a no repetir-les, ERC, perfectament explicat en aquests dos talls de Raül Romeva, ha passat de considerar que 68 escons és força suficient per fer la independència, a dir que no podem fer la independència amb la meitat del país en contra, situant el consens per fer-la possible en el suport del 80% de la població.

En el cas d'ERC les seves posicions polítiques en relació a la independència del 27S i l'1-O i les actuals són com la nit i el dia, no tenen absolutament res a veure. Però han transitat d'una a l'altra com si res, sense cap mena de reflexió, sense adreçar-se a l'independentisme i dir "abans dèiem això, i ara diem el contrari, en som conscients, però ho fem perquè.... (aquí hauria d'anar l'explicació que no tenim)"

I aquí rau el més gran interrogant en el que està sumit l'independentisme post 1-O, aquí trobem el que hem de qualificar com el més gran misteri de l'escenari polític: què ha portat a ERC de considerar suficients 68 escons per fer la independència, a dir que no es pot fer la independència amb la meitat del país en contra, i situant en un 80% els suports per fer-la possible?

Així, és lògic preguntar-se si ERC ens enganyava l'1-O i defensava una cosa en la que no hi creia, o ens enganya ara, i s'ha buscat aquest argumentari per justificar haver defensat una cosa i ara la contrària? I per què s'ha produït aquest gir tan radical?

En absència de cap explicació, només podem fer que pensar què hi pot haver al darrere. I el que jo penso, això ja és únicament una opinió personal, només hi ha dues coses, inconfessables totes dues, que ho expliquin:

- la primera és camuflar una rendició de facto. No vol dir que ERC renunciï a la independència, sinó que, ara mateix, en aquesta generació, la creu impossible, creu no la podem fer. Així les coses, cal posar condicions impossibles per fer-la, per "maquillar" aquesta rendició: que no som prou, que no podem fer-la amb 50% en contra, que cal bastir noves majories "republicanes" que ens permetin arribar al 80%. I el partit que el Règim del 78 ha designat per facilitar aquesta "rendició" són els Comuns, que fins ara s'han demostrat són l'eina més eficaç del règim contra l'independentisme. El pacte blindat entre ERC i Comuns és, si té suport electoral suficient, l'instrument de la rendició. La submissió d'ERC al Gobierno de España de PSOE i Podemos/Comuns a Madrid, i la vexatòria submissió a Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona són, així, escenificacions d'aquesta rendició, que ha de culminar amb l'assalt a la Generalitat

- la segona explicació que hi trobo és que aquest canvi radical d'ERC, aquest passar del blanc al negre sense cap explicació pública, és un canvi en la prelació dels seus objectius. Així, sense renunciar a la independència, això ja no és el seu primer objectiu, el seu primer objectiu és assolir l'hegemonia com a partit i carregar-se tot el que representa el President Puigdemont i el món del Junts. Dir el contrari del que es deia el 27S i l'1-O és el preu a pagar per ERC per liderar una nova majoria, un nou "nosaltres", amb els Comuns i, des de fora, el PSC, que els permeti liquidar, fer desaparèixer, aquest espai polític contra el que estan malaltíssament obsessionats, el que ara representa Junts. Residualitzar fins liquidar políticament a Puigdemont i Junts és així l'objectiu número 1. I si per aconseguir-lo cal aparcar la indy i dir el contrari del que es deia l'1-O, es diu, peerquè sols no poden, i necessiten els partits del Règim del 78 per fer-ho possible.

A tall de conclusions i de projecció del 14F al 30M:

Tota aquesta confluència de visions antagòniques és el que atenalla i immobilitza l'independentisme des de l'1-O. El 14F, amb el nostre vot, havíem de decidir quina de les dues visions i estratègies associades guanyava, s'imposava a l'altra.

Havíem de decidir entre la proposta política d'ERC, d'un pacte blindat amb els Comuns per compartir tots els àmbits de poder, des d'ajuntaments fins la Generalitat, per un nou "nosaltres republicà", que impedeixi un Govern independentista i que aparqui la independència per a la nostra generació i les que ens segueixen, posant condicions impossibles per fer-la.

O la proposta de Junts, per reconstruir el "nosaltres independentista" que va fer possible l'1-O, amb ERC i CUP, fent possible una nova estratègia compartida per fer realitat la independència, per fer realitat la República Catalana.

Tal i com estaven les coses el 14F bàsicament votàvem si creiem en un nosaltres independentista, que ens sumi a tots: Junts, ERC, CUP i societat civil, i que treballi per fer realitat la República, o si ho deixem córrer i unes altres generacions ja s'ho trobaran.

Jo crec que així arribarem també al 30 de maig. Dissortadament. Tanmateix la part optimista de mi, la part que sempre em deixa una finestra oberta perquè passi allò que sabem és el millor que podria passar, es resisteix a descartar del tot que en aquests mesos fins el 30M no puguin passar coses que ajudin a modificar la posició d'ERC, i que torni a alinear-se, ni que sigui poc a poc, amb el "nosaltres independentista". Em consta que dins ERC és molta la gent patriota que "no compra" aquesta rendició encoberta o aquest situar l'hegemonia del partit com a principal objectiu que defensa l'actual direcció, i que els ha portat a aquest gir de 180 graus en relació al que defensaven abans. Em consta que hi ha molta gent patriota a ERC que no comparteix aquest dir el contrari del que es deia el 27S o l'1-O. Veurem, doncs, què passa.

En tot cas, estiguem preparats i fem tot el que estigui a les nostres mans per tornar al "nosaltres independentista", en el que hi siguem tots, i que ens permeti blindar una estratègia compartida per fer la independència. Ens necessitem a tots per fer possible la independència. Si no hi som tots, no hi ha independència. I la diferència antagònica sobre la que decidirem les properes eleccions és sobre si creiem i fem possible aquest "nosaltres independentista" per fer la independència. Si guanya ERC és evident que, per generacions, aquest "nosaltres independentista" i per tant la capacitat de fer possible la independència no hi serà. L'única possibilitat de recuperar i blindar el "nosaltres independentista" és que guanyi Junts, és l'únic que pot facilitar ser-hi tots, és l'únic que pot fer tornar a ERC al "nosaltres independentista", i per tant, l'únic que pot situar-nos en condicions de fer realitat la independència, amb tots, entre tots. Perquè si no hi som tots, no hi ha independència. 

Ho havíem de decidir el 14F, ho decidirem el 30M.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Una altra merda d'aquest nyordo fastigós.

Unknown ha dit...

Aq merda la vaig llegir amb molt de plaer, imbécil anonim 😉

Lord Nelson ha dit...

Les seves anàlisis i reflexions són imprescindibles, Senyor Abad, i ja m'agradaria que és fes realitat un canvi a ERC, però no el veig a curt termini.

Les "155 monedas de plata" va ser l'última fatxenderia d'aquella comèdia dels més independentistes. Des d'aleshores tot fa baixada i les bajanades se succeeixen: que no investeixo el MHP Puigdemont perquè vull defensar els drets dels diputats, que hem d'eixamplar la base, que nosaltres no venim a fer la independència que això toca a altra generació, que no sóc nacionalista ni independentista -com els espanyols-, que hem de ser el 80% -cal afegir +1?- que la taula de negociació no depèn del govern espanyol sinó de què JxCat faci bondat, etc. I com sóc bona persona utilitzo el meu minso poder o influència per impedir o dificultar les visites de l'esposa del MHP a presos de JxCat.

Sigui o no sigui, el fet és que ERC no actua com independentista. El seu objectiu principal, des d'abans de l'1-O, és la Presidència de la Generalitat al preu que sigui. I com han perdut amb Mas i amb Puigdemont, han pactat amb Comuns i PSOE presidir una autonomia. Perquè els espanyolistes no pacten per facilitar la independència.

Junqueras, Tardà, Rufián, Romeva, Torrent, Aragonès, Rovira, Vilalta, han perdut tota credibilitat i tot marge d'esmena. Independentistes, aquests sí, de tota la vida com Pep Andreu i Pep Guia donen suport al projecte del MHP Puigdemont.

Com ja li vaig comentar en altra ocasió, Senyor Abad, si JUNTS no treu un mínim de 50 diputats anirem pel pedregar.

Esteban ha dit...

Una vegada mes em trec el Barret senyors Abad i Lord Nelson. Una abraçada. 👌