14 de gen. 2022

EN MI CIUDAD! (relat vital, musical i urbà a partir del tema i del nou espectacular vídeo de Brighton 64)

 


Brighton 64 llencen nou disc. En el preludi d’aquest llançament, un nou vídeo per a un dels seus temes més celebrats: EN MI CIUDAD.

El vídeo t’atrapa. És només sentir “En mi ciudad” i una seqüència d’imatges et porta a aquella ciutat en la que van sorgir els Brighton i tants d’altres, aquella ciutat que vam viure, patir, disfrutar, barallar, sacsejar, transformar...

Segueixo mirant el vídeo, i aquest moment en que em salta el cor; és l’escullera. El Rompeolas. Ja no existeix. Allà era un dels llocs on s’acabava la ciutat. Vora el mar, lluny de tot. Amb el cotxe, territori prohibit i territori lliure. Si volies follar al cotxe, que és de les poques alternatives que teníem els joves en aquella època, o l’escullera o les curves del Tibidabo.

I sí, tot de sobte, en el vídeo de EN MI CIUDAD, Loquillo. No el Loquillo del Rompeolas. El Loquillo de la Avenida de la Luz, potser el seu tema més undeground. Un Loquillo jove, molt jove, com les imatges dels mateixos Brightons. Però també plànols de Los Rebeldes. I d'Skatalà.

EN MI CIUDAD. No  LA Ciudad. Sí en MI Ciudad. El possessiu és allò que compartim. Mi Ciudad. La nostra ciutat, la ciutat que vam viure, la ciutat que vam fer. Perquè Barcelona no seria el que és sense la banda sonora dels qui l’han retratada, no a ritme d’himnes oficials, sinó a ritmes de cançons i de vida.

Surten imatges del Sidecar. Segueixen cantant EN MI CIUDAD

¡En mi ciudad!
¡En mi ciudad!

Miro desde el balcón,
no ha variado nada hoy.
La luz de la ciudad,
soñé un día que yo la iba a cambiar.

Peleando sin parar,
actuando en vez de hablar,
si me atacan hoy
sé dónde están.

Sí, aquella Barcelona complicada, aquell centre de la ciutat “territorio de reyertas”, una ciutat per la que ens movíem en una estranya passió per una vida que aixecàvem a cop de festa, birres i hòsties... Una ciutat sense esperança. Els Brighton somniaven “la luz de la Ciudad, soñé un día que yo la iba a cambiar”.

Loquillo era més directe, a BARCELONA CIUDAD

Aquí en Barcelona ciudad
tu sueño no se hará realidad.
Ardiendo en tu habitación,
sentado en cualquier rincón,
esperando con pasión
tu dosis de Rock'n Roll.

Loquillo cantava que a Barcelona “tu sueño no se hará realidad”. Potser per això “siempre quise ir a LA, dejar un día esta Ciudad”

Però llavors els Jocs Olímpics van capgirar la  història. La fosca es feu llum, seguint la metàfora de la flama olímpica. La ciutat es transformà. La ciutat s’obrí. La ciutat deixà enrere la sordidesa ionqui dels 80s i s’endinsà en una nova Barcelona. Encara teníem els nostres espais, i d’altres guanyats, però la ciutat s’estava transformant intensament. Ja no era només la Barcelona de bandes i músiques, rockera, mod, skatalítica... s’obria pas la Barcelona electrònica. El Moll de la Fusta. El 1994 el primer Sonar.

Recorro tota la meva joventut, des d’aquells anys 80, i fins ara... ja m’enteneu, més de 40 anys després... I segueix intacta la banda sonora de la meva ciutat, que és la de les cançons de Brighton 64 i de Loquillo.

Els Brighton foren el grup estrella del primer gran concert que vaig muntar. Era l’any 1988 i des de la Universitat, amb la FNEC, ens vam llençar a muntar un nou festival musical que vam batejar com “LA NIT DE LA BENVINGUDA”. I Brighton 64 van ser el grup estrella d’aquell eclèctic primer cartell, que van compartir amb KING KAMEHA MEHA, un grup d’estudiants de la Facultat d’Econòmiques i amb Huapacha Combo


Li vaig fotre morro, em vaig presentar a Catalunya Ràdio, vaig demanar parlar amb el responsable de RAC, i li vaig proposar que fessin propaganda del concert a canvi de repartir invitacions. Ens vam entendre ràpid i ho vam petar.

Al 1989, a la Festa del Treball, el PSUC va portar Loquillo, al Sot del Migdia. El concert de rock més gran que mai s’ha fet a Barcelona. 125.000 persones.

Amb Loquillo havíem coincidit de marxa. I més tard a un local al que s’ha fet poca justícia, la sala Savannah, al Clot, que era de Loquillo, i per on va passar el més trencador de l’escena musical. Un dia hi tocaven els Soviets, els meus col·legues, un grup que també ha trencat i segueix trencant tots els motlles i costures. Jo estava allà, a una de les barres del fons, seguint l’actuació dels meus amics. Llavors arriba el Loco. Es posa al meu costat. Ens mirem. Em pregunta si són col·legues meus (Els Soviets) li dic que sí. “M’agraden. No sonen igual que totes aquestes bandes que estan sortint ara de rock català, tenen més personalitat” em va dir. Vam brindar amb les respectives birres.

 “sexo, drogas y rock and roll, esto es Barcelona, Barcelona blues!” cantaven els Brighton 64, i ens hi sentíem i reconeixíem.

Aquell dia a la sala Savannah no li vaig dir res al Loco, però vaig estar a punt. Durant molt de temps, encara, quan acabava una nit de marxa a l’escullera o a les curves del Tibidabo al 131 Supermirafiori Diesel de mon pare, la banda sonora sempre era El Rompeolas i Cadillac Solitario.

Y al irse la rubia me he sentido extraño,
me he quedado solo, fumando un cigarro,
quizás he pensado, nostalgia de ti
y desde esta curva donde estoy parado
me he sorprendido mirando a tu barrio,
y me han atrapado luces de ciudad.

El amanecer me sorprenderá
dormido, borracho en el Cadillac,

Però també em sorprenia mig adormit, o no, no sé si borratxo, però si amb litres d’alcohol, a les barres dels locals de sempre de la Plaça Reial, com el Sidecar. Era aixecar el cap de la copa i la barra, mirar l’escenari i venir-me altre cop els Brighton, FOTOS DEL AYER

“Fotos del ayer,
que alguien te enseñó,
fotos del ayer,
es cuanto te quedó.

No hay ciudades para ti,
nada de lo que pienses está lejos de aquí,
dudas en seguirme a donde voy,
no sabes hasta donde llegarás.”

Després d’aquell concert de Brighton 64 a la Facultat de Dret, en anys posteriors, amb la FNEC o amb el Casal Independentista de Les Corts i el de Sants, vaig organitzar concerts en els que grups com Sopa de Cabra o Els Pets van tocar per primera vegada a Barcelona.

Però aquell “rock català” va passar per la meva vida sense deixar-hi cap retrat, cap vida a la que agafar-me. Com tampoc no em va deixar petjada tota la Barcelona electrònica que vaig tenir la sort de viure. Sí, m’ho vaig passar molt bé, espectacular. Però res va posar música a la banda sonora de la meva vida ni de la meva ciutat.

Els Brighton 64 van començar altres aventures musicals... però feliçment ara fa uns anys van tornar. Loquillo mai ho ha deixat, tot i que va marxar a viure primer a Madrid i després al País Basc.

No, no és un atac de nostàlgia carrozón, el que sento i estic explicant. És un autèntic tribut a una banda, els Brighton 64, i a un cantant, Loquillo, que no només han posat música a les nostres vides, sinó també a la nostra ciutat.

Barcelona no seria la mateixa sense les músiques de Loquillo i de Brighton 64. En totes les seves lletres, en totes les seves músiques, hi ha la ciutat, hi ha Barcelona. Una Barcelona no oficial, però sí la Barcelona més viva, més autèntica, més poderosa, que també cantaria Peret.

Loquillo i Brighton64 han seguit amb el seu públic fidel, entre el que, evidentment, m’hi incloc. Però també han seguit igual d’incòmodes per a la Barcelona oficial. No hi ha cap cantant ni grup musical viu, en actiu, que hagi cantat a Barcelona, que expliquin Barcelona, que formin part de Barcelona, que hagin penetrat a l’ADN de la ciutat com ho han fet Brighton 64 i Loquillo.

Una incomoditat que s’estén, des del primer dia, al pensament oficial i al pensament políticament correcte, als estàndards i clixés.

Brighton 64, un grup que en aquells anys 80s en el que l’independentisme era poca cosa més que una anècdota, que una cosa testimonial, els Brighton ja hi eren, tocant al Fossar. I sempre hi han estat. Ara venen aquest personal talment sortit de la inquisició, que estan repartint carnets de catalanitat i del que és o no és català, i diuen “és molt clar, si es canta en català és música catalana, si no, no ho és”. I es queden tan amples. Per això m’encanten els Brighton, que es posen allà al mig, fent i cantant el que els hi rota i com els hi rota, i fan esclatar el cap a tota aquesta colleta, dibuixant-los-hi a la cara el país tan divers que som, que s’expressa de com vol, i que no admet etiquetes inquisitorials en relació al país que som i a la llibertat des de la que ens reivindiquem.

Potser aquesta incomoditat que han generat des que van néixer al discurs oficial, al pensament oficial, és el que fa que, incomprensiblement, encara ara ningú no s’hagi atrevit a aplegar, en el que seria un concert històric com pocs, dues de les veus més icòniques de Barcelona, les de Brighton 64 i les de Loquillo. Dues veus que són la veu de Barcelona. Dues veus que sense les quals ni es podria explicar Barcelona ni les vides dels barcelonins. Dues veus que no són cap nostàlgia per un passat, sinó el retrat d’una Barcelona intemporal.

A la Recta de l’Estadi. Al Sot del Migdia. On sigui, Barcelona mereix un concert únic, de les seves dues millors veus, les de Brighton 64 i de Loquillo. Les veus de tants. Les veus d’una Barcelona única.