Més sobre els errors mostrals del CEO, la rectificació del seu directors Jordi Muñoz, i també més sobre els errors polítics, analítics i estratègics

Divendres, poques hores després de publicar el meu anterior article analitzant l’enquesta ÒMNIBUS del CEO i l’error mostral que evidenciava, el mateix CEO va reconèixer l’error i va fer pública una rectificació de les dades.

Avui diumenge, després que el CEO fes pública la seva rectificació, el seu actual director, Jordi Muñoz, ha fet un FIL de tuits per explicar l’error i la seva explicació començava així: “Tot i que l’origen del problema és un error anterior a la meva arribada al CEO...”. Jordi Muñoz s’incorpora al CEO el 16 de Novembre del 2021 i el treball de camp de l’enquesta comença el 17 de novembre. És evident que era una enquesta programada per l’anterior equip, però dissenyada per l’equip tècnic d’abans i d’ara. Les funcions dels caps, responsables polítics... no són les de fer les tasques tècniques, sinó les de supervisar-les.

Qualsevol persona que hagi treballat en el terreny demoscòpic sap que l’execució de les enquestes és supervisada durant tot el seu període d’execució, per avaluar com està funcionant, dificultats que hi pugui haver, compliment dels requeriments mostrals, etc. El sr. Jordi Muñoz va entrar com a responsable del CEO el dia 16 de novembre, un dia abans d’iniciar el treball de camp de l’enquesta, el dia 17 de novembre. El treball de camp es va allargar fins el dia 17 de desembre, és a dir, durant un mes, un mes durant el qual el sr. Muñoz era el responsable del CEO. Qualsevol error en l’execució del plantejament mostral de l’enquesta amb una mínima diligència de seguiment hauria d'haver estat detectat. I no ho va ser.

Però encara més: el treball de camp de l’enquesta finalitza el 17 de desembre, i l’enquesta es fa pública el 17 de març del 2022, és a dir, 3 mesos després. Divendres, quan em vaig poder posar a analitzar l’enquesta el CEO, al dos minuts de mirar les dades ja vaig anar a analitzar la mostra de l’enquesta. I en cinc minuts havia detectat l’error mostral.

Ens està dient el sr. Muñoz que en 3 mesos no va tenir temps de supervisar els resultats de l’enquesta? Ens està dient que en 3 mesos no va ser capaç de veure l’error mostral que hi havia, i que jo, entre d’altres, vam detectar als pocs minuts de fer-se pública? Jo flipo amb aquesta reacció d’en Jordi Muñoz. Divendres el vaig defensar, pel coratge de corregir el gravíssim error mostral que tenia l’enquesta. Però que ara assenyali l’equip anterior quan ell ha tingut quatre mesos per supervisar primer l’enquesta i el seu desenvolupament i després els seus resultats, em sembla indecent.

En dret hi ha una cosa que se li diu la “culpa in vigilando”, que és un llatinisme que assenyala la responsabilitat que es genera quan hom té l’obligació de vigilar una cosa, i per no fer-ho bé, es genera un problema. Si no has supervisat bé el desenvolupament d’una feina, ni els seus resultats, i n’ets el responsable.

Que jo, entre d’altres, veiéssim l’error només mirar l’enquesta, i el sr. Muñoz no ho veiés ni durant el mes d’execució de l’enquesta ni durant els tres mesos previs de treball amb les dades abans de ser publicades és greu. I que intenti dir que ell no hi era, és encara més greu i inadmissible. Suposant que l’equip anterior hagués comès algun error tècnic, ell n’ha estat el responsable durant el mes de treball de camp i durant els tres mesos de treball amb les dades.

Em sap molt de greu que la primera reacció de Muñoz sigui assenyalar l’equip anterior, dir que ell no hi era, quan ha tingut 4 mesos de mandat per supervisar tots els treballs i poder detectar el que tants vam detectar en unes poques hores o minuts de mirar-nos l’enquesta.

Més sobre els errors polítics, però també analítics i estratègics

En l’anterior article assenyalava també els errors polítics que ens estan conduint a que el suport a la independència estigui baixant social i políticament. I en concret assenyalava el greu error de l’estratègia d’ERC, l’evidència del fracàs de la qual ja no admet qüestionament, és ben visible amb totes les dades que tenim.

Però acabava l’article, com sempre faig, fent una crida a la unitat, a treballar per recuperar una mínima unitat i estratègia compartida, en la que hi siguem tots. Sense això, deia, no hi ha independència possible.

Avui, en aquest article, voldria continuar assenyalant altres errors que s’estan produint i que, a criteri meu, també condueixen a la minimització de l’independentisme, a allunyar qualsevol possibilitat no només de fer la independència, sinó d’estar en condicions de fer-la. I entre aquests errors voldria assenyalar algunes anàlisis d’influents analistes, d’autèntiques personalitats mediàtiques i comunicatives, implicades fins al moll de l’òs en la causa de la independència, i amb qui habitualment comparteixo, si no al 100%, gairebé, les seves opinions i diagnòstics. 

I per no generalitzar massa i per intentar no estendre’m massa, agafaré un parell d’últimes editorials d’en Vicent Partal a Vilaweb com a referència del que dic.

Sí, amb en Partal gairebé sempre hi estic d’acord i gairebé sempre aplaudeixo amb els colzes les seves editorials. Però aquest mes de març n’ha publicat un parell amb les que la meva discrepància ha estat molt gran, i que considero evidencien bona part dels errors analítics que també s’estan fent i que ens poden portar directament a la catàstrofe com a moviment i com a país.

El 8 de març en Partal deia “Efectivament, per tot això crec que l’independentisme, sobretot el que hi ha fora dels partits, ha de passar a l’oposició i ha d’enfrontar-se a aquest govern. Per recuperar-se. Per tornar a construir-se. Per tornar a guanyar respecte. Obertament i sense cap prevenció. Perquè de què serveix tenir un govern independentista si no vol fer la independència?”

En Partal fa una apel·lació directa a l'independentisme per “tornar a construir-se”. Una apel·lació que passa per trencar-ho tot i abocar-nos a una batalla sense precedents, més dura que mai, entre nosaltres, entre els qui fins ara hem estat o format part de l’independentisme.

Em costa d’entendre que Partal faci una crida directa a l’enfrontament entre independentistes, però encara em costa més d’entendre que pensi que a partir d’una fractura radical entre independentistes, pugui sortir alguna cosa positiva que ens pugui acostar a la independència, i sí, encara em costa més d’entendre que menysprei com fa, la representativitat política de l’independentisme, i de les seves propostes, de les propostes que, ens agradin o no, són les majoritàries entre l’independentisme.

Però la meva estupefacció davant l’anàlisi d’en Partal és total quan diu:”El Primer d’Octubre ha canviat la història del país i, com escrivia molt bé fa uns dies Julià de Jodar, la diferència essencial ara és entre el vençut i el perdedor. A Espanya i a Europa el treball d’aquests darrers cinc anys ens situa en una posició infinitament millor que la que teníem el 2017. I això també cal tenir-ho en compte. El problema, pràcticament, el tenim a casa i prou. Efectivament, per això mateix, sé que la independència és possible a curt termini”

O sigui, tenim un govern format per ERC, que va ser la força política independentista més votada, i Junts, que va ser la segona força política més votada, i amb el suport de la CUP, que és la tercera força política independentista amb representació política, i segons Partal la clau és que l’independentisme que està fora dels partits (és a dir, l’independentisme que no està a ERC, ni a Junts ni a la CUP), s’enfronti obertament a aquest govern que van configurar els tres partits independentistes amb representació parlamentària. No diu criticar, diu “enfrontar-se”.

Per tornar a construir l’independentisme, segons això, cal promoure’n la màxima fractura i divisió possibles, i alimentar un enfrontament obert i sense cap prevenció” entre independentistes.

És evident que jo sóc molt crític amb l’estratègia d’ERC, i així ho he explicat i raonat moltes vegades. Però també entenc que ERC ha esdevingut la formació política amb més vots dins l’independentisme, i que això, agradi o no, ha de ser respectat per la resta, entre d’altres coses perquè sense ser-hi tots no hi ha independència possible. Sí, Junts i la CUP podrien dir que no accepten ni respecten el que majoritàriament han votat els independentistes, i que converteixen lluitar contra el govern que lideri l’independentisme majoritari, el seu objectiu polític. O encara més, promoure la fractura d’ERC, Junts i la CUP, i l’aparició d’altres propostes polítiques que en nom de l’independentisme el seu objectiu principal, la seva acció política sigui enfrontar-se a la resta de l’independentisme, inclòs el majoritari.

Sincerament, no sé què en podria sortir, de tot plegat, de tot això, que no sigui entrar en un forat negre i quedar-ne atrapats en una interminable guerra caïnita entre independentistes, oberta, i sense cap prevenció ni mirament.

És un escenari que no entenc com en Vicent Partal pot defensar ens acosta a la independència.

Però encara entenc menys que en Partal pugui defensar que la independència és possible a curt termini, si la principal estratègia a la que ens crida a fer realitat és la d’obrir un enfrontament caïnita, entre nosaltres, més dur i obert que mai, un enfrontament que es generi a partir de generar la màxima divisió possible dins l’independentisme.

No crec que ningú tingui la vareta màgica per fer la independència, la recepta màgica. Podem tenir diferents visions. Però crec que fins ara tots hem estat d’acord amb una cosa: fer la independència requereix d’un procés democràtic sòlid que permeti evidenciar interna i internacionalment, que la independència és l’opció política majoritària del poble de Catalunya.

La independència de Catalunya està vinculada a la legitimitat democràtica del procés per fer-la possible, d’un procés que expressi inequívocament que la independència és el que vol el poble de Catalunya.

Des d’aquest punt de vista les eleccions del 27S del 2015 i del referèndum de l’1-O del 2017 van ser dues expressions molt clares d’aquest sentiment majoritari, en un context de legitimitat democràtica. Però no van ser suficients, perquè si ho haguessin estat ja seríem independents. És evident que vam fer moltes coses bé, però no tot ho vam fer bé, i encara més, no ho vam fer tot.

4 anys i mig després de l’1-O al meu entendre el que és clau per poder tornar a ficar-nos en una estratègia d’èxit per fer la independència, és ser conscients de tot allò que vam fer bé, per seguir-ho fent bé, i de tot allò que o no vam fer bé o no  vam fer, per, de cara al futur, fer-ho  i fer-ho bé.

I al meu entendre, 4 anys i mig després de l’1-O, no hi podem seguir apel·lant com a legitimitat democràtica com si hagués passat ahir. Ens agradi o no, cal revalidar la legitimitat democràtica del procés per la independència, que té en l’1-O un moment clau, però que per tornar a activar amb plena legitimitat democràtica necessita d’un nou momentum que ho permeti fer.

Aquest nou momentum poden ser moltes coses, des d’un nou referèndum (no diguem ja si fos un referèndum acordat o supervisat internacionalment), fins a unes eleccions plebiscitàries o unes eleccions en la que la majoria democràtica independentista i la seva proposta obtingués una majoria en vots i escons, a partir d’una proposta compartida per tots, que ho permetés evidenciar.

Sí, el 14F vam tenir el 52% dels vots emesos, comptant-nos tots, però és que no tots hi van concórrer amb un objectiu compartit de reactivar la independència i el procés de l’1-O. El 14F ERC guanya amb una proposta que d’alguna manera enterrava l’1-O, amb les seves apel·lacions estratègiques al no som prou i el procés dialogat amb l’estat. La majoria de l’independentisme va avalar aquesta estratègia d’ERC.

Què fer, així? Negar-nos entre nosaltres, no reconèixer-nos com a integrants d’una opció social i nacional que només és majoritària si hi som tots, i passar a un enfrontament obert i sense prevencions entre nosaltres?

Imaginem, segons el que apunta Partal, que Junts i CUP trenquen amb ERC i passen a enfrontar-s’hi obertament. Quina legitimitat democràtica pot tenir fer la independència si una part de l’independentisme el que fa és enfrontar-se obertament a l’independentisme majoritari? O encara més en la línia Partal, què hi guanyaríem si ERC, Junts i CUP es trenquen i uns es queden donant suport al govern i uns altres passen a l’oposició i a enfrontar-s’hi?

Diu Partal que la independència és possible a curt termini, perquè el problema bàsicament el tenim a casa, i la solució seria fomentar la màxima fractura possible dins l’independentisme. De debò, aquest raonament em té absolutament estupefacte.

Fer la independència amb tres actors polítics ja és un calvari, ara imagineu-vos fer-la amb 4 o 5 actors polítics diferents la meitat dels quals s’han constituït i estructurat a partir d’una proposta política d’enfrontament obert als altres independentistes, als que no pensen com ells.

No sé què podria sortir malament. De debò, estic estupefacte.

O sigui, ni respectar l’estratègia independentista més votada, ni els acords entre independentistes per garantir un govern que, tot i no tenir una estratègia definida per fer la independència, eviti que el país quedi en mans de l’unionisme o d’altres projectes polítics que sumin per aparcar la independència.

Imaginem que diem que ERC no és independentista, i ens aboquem a un enfrontament obert contra ERC. Quina legitimitat democràtica tindríem per fer la independència? Perquè sense ERC l’independentisme passaria, al Parlament, no seria més d’un terç de la representació democràtica del nostre país.

Jo deploro l’estratègia d’ERC, i, com ja vaig dir a l’anterior article, és una estratègia política errònia, que està col·lapsant l’independentisme. Però l’independentisme encara col·lapsaria més i sense retorn si en comptes de treballar per superar errors polítics, treballés per l’enfrontament entre nosaltres.

De debò algú es pensa que el votant d’ERC de la nit al dia passarà a votar altres formacions?

De debò algú es pensa que llençar ERC a un nou tripartit, amb els Comuns i el PSC, ens faria avançar cap a la independència???

Si la falta d’unitat i d’una estratègia compartida és el principal problema que tenim, que l’estratègia sigui abocar-nos a un enfrontament obert entre nosaltres ens abocaria al col·lapse com a moviment, a perdre tota la legitimitat democràtica i a fer impossible la independència per moltes generacions.

Les passades municipals la patètica fantasmada de les “Primàries” i el seu estupendisme ja van fer possible que, sense obtenir cap regidor ni cap representació democràtica mínimament rellevant, l’independentisme no pogués recuperar l’Ajuntament de Barcelona.

Les eleccions del 14F el vot perdut cap a PDECAT, Primàries, FNC i PNC, perquè cap va obtenir representació, va afavorir el triomf de l’estratègia d’ERC i no va solucionar ni fer res per afavorir solucionar els problemes base de l’independentisme.

ERC pot perdre vots, i també els pot perdre Junts, i també CUP, i de tot plegat alguna altra formulació política també des de l’independentisme, pot acabar obtenint representació parlamentària, però només haurà servit per fragmentar més l’independentisme. I si, segons doctrina Partal, allò que ha de caracteritzar aquestes noves formacions és que es dediquin a un enfrontament obert amb la resta de formacions independentistes, doncs què voleu que us digui, les coses estaran pitjor que mai, perquè la solució necessària als problemes que ara tenim serà més difícil que mai.

No, la independència no és possible a curt termini, com diu en Partal. Dissortadament no és així. Perquè la independència sigui possible necessitem superar tot el que fins ara l’ha feta impossible. Necessitem més unitat, i no més enfrontament. Necessitem compartir estratègia, i no que l’estratègia sigui l’enfrontament entre nosaltres.

En termes estratègics, ja sigui militars, ja sigui empresarials, ja sigui institucionals, ja sigui polítics... tot està escrit i els qui ens hi dediquem, a la planificació estratègica, ho sabem. Allò que cal és un diagnòstic encertat de la situació. I no el tenim. Allò que cal és una estratègia que posi en valor allò que hem fet bé, i que treballi per solucionar allò que no hem fet bé o que no hem fet.

A això hauríem de dedicar tots els nostres esforços. Si no hi som tots, no hi ha independència possible, perquè no hi haurà majoria que legitimi la independència. Hem fet moltes coses bé, moltíssimes, però també n’hem fet de malament i fins i tot no n’hem fet. Ser-hi tots vol dir compartir i blindar allò que hem fet bé i conjurar-nos per rectificar allò que hem fet malament. I això mai no ho podrem fer si allò que mou la nostra acció política és alimentar l’enfrontament entre nosaltres.

I acabo, insistint en una cosa: hem fet moltes, moltíssimes coses bé. Porto militant per la independència des del 1984. Molts anys d’un independentisme residual o testimonial, fagocitat sovint en lluites fratricides. Però la feina de molts va anar obrint camí, o traçant un camí correcte, que ens va permetre créixer. Fa poc més de 10 anys, el 2010, el PSC presidia una Generalitat gràcies a una ERC abocada a l’estratègia tripartidista, i al davant només hi havia una CiU que abraçava el dret a decidir però que ni de lluny es proposava com a força independentista. L’ANC va començar a caminar el 2011, però no fou fins març del 2012 que es feu la seva assemblea constituent, al Palau Sant Jordi. Aquell 2012, per l’Onze, la convocatòria de l’ANC posava un milió de persones al carrer. A finals del 2012 de les eleccions al parlament surt per primera vegada una majoria pel dret a decidir per exercir l’autodeterminació. Tres anys després, el 2015, les eleccions van donar la majoria parlamentària a l’independentisme explícit de Junts pel Sí i la CUP. I dos anys després arribàvem i fèiem l’1-O

En tot aquest trajecte, per fer-lo possible i exitós, es van fer moltes coses i la majoria es van fer molt bé, fins i tot molt i molt bé. Perquè en cinc anys es passés del testimonialisme i l’autonomisme a una majoria parlamentària i social independentista es van fer moltes coses i molt ben fetes. Cal preservar-les. Cal reconèixer-les i cal blindar-les, cal seguir fent-les bé, mai posar-les en perill. I dedicar els nostres esforços no a destruir-ho tot, inclòs el molt que es va fer bé, sinó a fer bé el que no es va fer bé o el que no es va fer i calia haver fet.

Aquest és l’únic camí. Som-hi!