26 de maig 2022

Anàlisi de l'Enquesta de Valors Socials de l’Ajuntament de Barcelona:1) brutal retrat de les hipocresies pijoprogres i del caracamalfatxerio! 2) Totes les alarmes enceses a l'independentisme

 Aquesta setmana hem conegut les dades de l’Enquesta deValors Socials del 2021 (final treball de camp desembre 2021) que des de fa anys realitza l’Ajuntament de Barcelona.

D'entrada és una enquesta d’aquestes estranyotes, que no saps ben bé on et porta, i amb un plantejament molt diferent a la resta d’enquestes conegudes. Però, alhora, és una enquesta interessant des de diversos punts de vista:

  •  primer perquè tenim accés a les dades de manera transparent, i per tant això ja obre la porta a mirar-ne els resultats i avaluar-los. Vull posar això en valor perquè aquesta setmana hem tingut alguna enquesta d’algun mitjà de comunicació que, com és clàssic als mitjans de comunicació, només fan públiques les dades que els interessen, no són gens transparents en relació a les dades totals de l’enquesta, i heu estat molts els que m’heu enviat missatges que esperàveu la meva anàlisi d’aquesta enquesta. No, ni hi he entrat. No entro mai en enquestes que no tenen la més mínima transparència sobre la mateixa, ni permet accés a dades clau per poder-la valorar. A mi dir que tal té una intenció de vot de X, quan no puc veure ni com està feta la mostra, ni puc consultar dades clau com el record de vot, ni tenir accés a microdades per fer creuaments alternatius que ajudin a estudiar els resultats... doncs no, no ho faig, passo. Per sort aquesta enquesta municipal és, com sempre al llarg de la seva història, transparent, i només això ja motiva a mirar els resultats, estudiar-los i analitzar-los.
  • Segon perquè ofereix algunes classificacions dels resultats des d’òptiques agregades molt singulars, i això és interessant. M’estic referint en concret a l’avaluació de les diferents respostes als diferents temes que planteja l’enquesta des del punt de vista de l’autoubicació ideològica des del molt progressista al molt conservador. Estudiar els resultats des d’aquest punt de vista m’ha resultat molt interessant, i ho vull compartir amb tots vosaltres
  • Tercer perquè tot i ser una enquesta barcelonina, als veïns de Barcelona, al tenir una sèrie històrica llarga, els resultats a les preguntes de dimensió nacional són molt i molt interessants, perquè a criteri meu són també una d’aquestes clares alertes que al voltant de l’independentisme s’estan encenent.

Per tant, som-hi amb l’anàlisi dels elements que a mi més interessants m’han semblat:

  1. Davant les diferents qüestions que ens planteja la vida, es pot ser només “progre” o només “conservador”, o podem ser progres per a algunes coses i conservadors per a unes altres?

Alguns aspectes són igual de molt importants per als més progressistes i per als més conservadors: són aspectes com la família, el desenvolupament personal i els estudis.

Però en les respostes a altres qüestions que planteja l'enquesta ràpidament podem començar a verure com diferenxen les coses entre progres i conservadors.

Així jo em sento molt conservador amb aquest 70,1% que diuen que la feina és un aspecte molt important de la vida, davant només un 41,2% dels progres. 30 punts de diferència. Sí, jo estic amb els que creuen que la feina és molt important a les nostres vides.

En coherència amb això a la pregunta de quina és la raó més important per estudiar, jo també estic amb aquest 39% molt conservador que diuen que la raó més important per estudiar és poder aconseguir una bona feina. Només un 7,1% dels progres diuen que és important estudiar per tenir una bona feina...

Una dada molt rellevant socialment és que l’estabilitat a la feina és l’aspecte més valorat pel conjunt de la societat barcelonina, amb un 44,7%, seguida del sou amb un 27%. Però també aquí trobem diferències importants. I també aquí jo em sento més conservador que progre, em sento més aprop d’aquest 52% conservador que diu l’aspecte més important és l’estabilitat a la feina, davant només el 27% entre els progres. I hi ha una dada molt i molt interessant, davant la qual no pots evitar somriure, que la que reflexa clarament la naturalesa de “pijoprogres” dels nostres progres, per als quals el més important de la feina no és ni l’estabilitat ni el sou, ho és el “tipus de feina” (45,3%). Entre els conservadors el tipus de feina només és important per a un 15,9%. El pijoprogre pot escollir. Els conservadors acsotumen a saber millor el que costa guanyar-se les garrofes, i per això, per guanyar-se-les, estan disposats a fer la feina que calgui.

El pijoprogressisme nostrat també queda ben retrat a la pregunta sobre les actituds a inculcar als fills. I un cop més jo em sento molt lluny d’aquests pijoprogres i molt aprop dels “conservadors”. Em sento molt aprop d’aquest 42% que diuen és important inculcar als nostres fills saber apreciar el valor de les coses, davant només el 17,6% entre els progres que així ho creuen. Però encara és més frapant que mentre un 38% dels conservadors creuen que és molt important inculcar als nostres fills l’actitud i el valor d’esforçar-se, de tenir ganes de superar-se, això només ho veuen important i ho volen un 4,7% dels pijoprogres.

Doncs sí, que voleu que us digui, em sento conservador, perquè he estudiat per poder-me guanyar millor la vida, he estat sempre disposat a treballar del que fos, perquè necessitava treballar, i estic enormement agraït als meus pares que m’hagin educat en uns valors que em permeten apreciar el valor de les coses i, sobretot, d’esforç, de la cultura de l’esforç.

Seguint amb aquest retrat dels nostres pijoprogres, tenim aquesta altra colpidora evidència. A la pregunta als enquestats de quins aspectes són els més importants per a un país, el 42,4% del conjunt dels barcelonins situen mantenir el creixement econòmic. Però aquest 42,4 amaga un frapant retrat dels nostres pijoprogres, ja que només per a un 11,4% d’ells és important mantenir el creixement econòmic. Entre els més conservadors, un 70,4% ho consideren molt important.

Tampoc cal seguretat ciutadana, per als nostres pijoprogres: només un 13,5% diuen que és important per a un país mantenir la seguretat ciutadana. Doncs em torno a sentir molt a prop d’aquest 77% conservador que diuen que és molt important mantenir la seguretat ciutadana.

Això sí, un 91,8% dels pijoprogres diuen que el més important és augmentar la participació dels ciutadans en les decisions de govern.

Aquest retrat del pijoprogressisme nostrat acaba, com no, amb la legitimació de les okupacions il·legals: mentre que per a un 92,7% dels conservadors la okupaciói il·legal és un fet molt greu, per als pijoprogres només és greu per a un 14,7%.

No us esforceu, no treballeu i okupeu seria un bon resum del pijoprogressisme que ens mana arreu, que ha imposat el seu discurs del políticament correcte. Però és clar, llavors l’enquesta es “complica” i del retrat dels nostres pijoprogres passem al retrat dels nostres conservadors del “carcamalismequemaltodo” quan freguen actituds “racistes”, com quan pregunta l’enquesta si es pot confiar en persones d’una altra nacionalitat, i només un 25% dels conservadors diuen que sí, davant el 90% afirmatiu entre els progres. I encara més greu, només un 15,9% dels conservadors diuen que es pot confiar en persones d’una altra religió, davant el 88% entre els progres.

I igual passa amb les dades al voltant de l’impacte migratori i la visió i pors que en tenim:

Un 76% del fatxerio creu que les persones migrants poden causar problemes de convivència, i un 71,3% que resten/treuen recursos socials a la població local.

Aquests percentatges contrasten amb el 20% que així ho creuen entre el progressisme.

Tanmateix també seria del gènere estúpid no prestar atenció a la realitat de la nostra ciutat, a com viuen els seus veïns aquesta qüestió. Un 44% de la ciutadania creu que les persones immigrades poden causar problemes de convivència. Els silencis del pensament políticament correcte, amagant totes les dades que podrien visualitzar problemes generats per aquest col·lectiu, no amaga, per a una part molt important de la ciutadania, la realitat d’aquest impacte, la seva vivència. La inseguretat és un problema gravíssim a Barcelona, que té causes diverses, però també causes molt evidents, i zones on és especialment crítica la situació. Negar-ho per mor del políticament correcte és un error, que acaba alimentant el discurs del fatxerio.

Finalment, hi ha una doble pregunta sobre aquests temes els resultats de les quals o bé són especialment complicats d’analitzar... o bé ens retraten amb tota la nostra hipocresia.

Pregunta l’enquesta “És millor per un a país que hi convisqui gent de costums i tradicions diferents?” I un 81,7%, una aclaparadora majoria, a la que m’hi sumo, responen que sí, que això és millor per a un país.

Però després pregunta l’enquesta si es prefereix viure a un barri on hi conviu gent de costums i tradicions diferents o es prefereixo viure a un barri a on gairebé tothom comparteix els mateixos costums i tradicions.... I vet aquí que d’aquell 81,7% que ho defensava a nivell de país, quan se li pregunta directament sobre si així ho vol per al seu barri, el sí passa al 65,8%.

Aquests 15,9 punts de diferència a la baixa entre els qui volen una cosa a nivell de país però que no la volen a casa seva, al seu barri, és un retrat perfecte de la hipocresia social.

I suposo que no és cap sorpresa que qui recull el premi a la hipocresia són els nostres més abraonats pijoprogres: el 97,6% diuen que és molt bo per a un país que hi convisqui gent diversa, amb tradicions diverses, però quan això mateix els hi preguntes si ho volen així al seu barri, ja només un 87,1% ho volen, 10,5 punts menys dels 15,9 totals de diferència.

Sí, les dos terceres parts del més contundent retrat de la hipocresia social es corresponen als nostres més abrandats pijoprogres “ho vull per al país, però no al meu barri”

2.       2. Retrat polític i nacional que del nostre país fan els veïns de Barcelona, i les clares alertes a l’independentisme que se segueixen encenent allà on mirem

Acostumat com estic a treballar amb dades, sempre he defensat que el coneixement de la realitat, ser conscients de com som, és la clau de qualsevol estratègia política que vulgui triomfar. Des de l’any 2010, i singularment a partir del 2012, l’independentisme va explosionar i es va convertir en la força política majoritària social i democràticament perquè era molt conscient de la realitat sobre la que actuava, perquè coneixia bé aquesta realitat social, i va saber fer un discurs i unes propostes que van conectar amb la majoria social del país. Això, unit a la determinació i unitat política que va seguir al 27S 2015 és el que ens va permetre arribar més lluny que mai, arribar a l’1-O, una data fundacional que evidencia la més gran victòria de l’independentisme, de tots, des del 1714.

Tot el que ha seguit a que l’1-O no finalitzés fent efectiva la República Catalana és un autèntic drama. I tots ens som responsables. Segurament uns més que uns altres, però tots ho som.

Les dades de l’enquesta municipal que estic analitzant també ens permeten veure, des d’un punt de vista independentista, fins a quin punt el naufragi post 1-O, que podíem concretar en dues actituds polítiques dins d’aquest independentisme, està ensorrant el moviment:

2.1. Per una banda tenim el radical canvi d’actitud d’ERC de la nit al dia, de passar de dir “doneu-me 68 diputats i farem la independència” a tot aquest discurs del no som prou, no hi ha data, ves a saber...

2.2. Per una altra banda tenim tot aquest discurs que s’ha generat a les brases de la frustració i que es manifesta amb unes més que preocupants actituds identitàries i, alhora, amb una psicopàtica negació destructiva de tot, singularment dels altres independentistes (tots els que no són ells són traïdors), i que podem observar en totes les soflames antipartits independentistes i per la creació d’un quart espai polític partidista dins l’independentisme, abocat a destruir els altres independentistes, com podem trobar en el que estan dient l’ANC, la Clara Ponsatí o en Vicent Partal

 2.1. La imparable erosió que trasllada al moviment independentista el discurs d’ERC del no som prou, l’haver canviat la determinació que va guiar globalment el moviment entre els anys 2012 i fins l’1 d’octubre del 2017 per aquest amagar i silenciar el conflicte del discurs d’ERC, del no som prou. Doncs bé, si no ho som, no ho serem mai, amb aquesta actitud.

L’enquesta municipal de Barcelona pregunta sobre l’independentisme, sobre el grau d’acord dels entrevistats amb l’independentisme. Un 39,1% diuen que hi estan més aviat d’acord, i un 28% que més aviat en desacord. El problema el tenim quan veiem que el màxim d’acord el trobem l’any 2014, quan un 52,1% estaven més aviat d’acord amb l’independentisme. Després de l’1-0 només ha fet que baixar, aquest %: el 2018 ja només hi estava d’acord un 42,1% i aquest 2021 només un 39,1.

No, el discurs i l’estratègia que ha imposat ERC a la resta de l’independentisme està desgastant el moviment, està erosionant les opcions de l’independentisme. Sense determinació no hi ha credibilitat ni creixement, ni suport. I això és així de clar de la mateixa manera que és clara, claríssima, la distància brutal de la ciutadania amb les principals institucions de l’Estat Espanyol: només un 7,7% dels barcelonins tenen molta o força confiança en la Monarquia, que esdevé així la institució amb menys suport i credibilitat de totes, però també tenim que només un 34,1 té confiança en els tribunals de justícia i només un 24,1% en el govern de l’estat. En general, excepte les universitats, no hi ha cap institució que generi una clara confiança entre els barcelonins, però tampoc podem deixar de valorar que mentre el govern de l’estat només un 24,1% hi té confiança, un 41,9% confia en el Govern de la Generalitat, gairebé 20 punts més. És a dir, les institucions estatals, del poder del règim espanyol, estan totalment desacreditades a Catalunya, però som incapaços de mobilitzar aquesta desconfiança, aquesta falta de credibilitat de l’estat, cap a l’independentisme.

I a que això no es pugui fer també hi està contribuint de manera decisiva tots aquests discursets de puristes que mai no s’han equivocat en res, que tot ho fan bé i que ara s’han posat a repartir carnets d’independentista i a condemnar a la foguera de la inquisició indepe als indepes que no estan amb ells, és l’altra llum vermella que s’encén simultàniament com a alarma en aquest tema. Si a la falta de determinació, si a no estar fent independentisme d’una manera activa hi sumem al caïnisme atroç al que ens aboquen els divisius, els puristes de les primàries o ara quarta força política independentista amb l’objectiu de liquidar la resta d’independentistes, per falsos independentistes, s’entén clarament la crisi en la que estem instal·lats.

2.2 Però , paradoxalment, tot i la gravetat del punt anterior, si en un àmbit la reacció d’una part de l’independentisme en aquest post 1-O ens aboca directament a la nostra més terrible catàstrofe, a la nostra dissolució no només com a moviment, sinó nacional, és aquesta reacció identitària que estem tenint, patint, que busca cobertura en l’excusa de la llengua. Si uns, en el punt anterior, es dediquen a repartir carnet d’indepe, aquest personal abonat a postures identitàries que s’amaguen darrere la defensa de la nostra llengua, ja directament reparteixen carnets de català, ja diuen qui és català i qui no.

I amb la reacció que estem tenint al tema de la sentència judicial del 25% i l’acord del 80% del Parlament per impulsar un nou marc normatiu que intenti refer les coses n’hem tingut un exemple claríssim, d’aquest despropòsit tan i tan destructiu.

L’èxit que ha tingut fins ara el moviment independentista, que ens ha permès assolir la majoria social i democràtica, s’ha fonamentat en un moviment que assumia constructivament la realitat de la nostra societat, la nostra diversitat d’origens, de sentiment de pertinença, de llengües, cultural... i no només evitava es convertís en un factor divisiu que hauria estat letal per a l’independentisme, sinó que la sabia projectar a un nou país millor per a tots, amb més i millors oportunitats per a tots.

L’independentisme va poder fer el que va fer i arribar on va arribar perquè sabia que el projecte d’un nou estat no es podia basar en l’identitarisme, perquè si abocàvem la població a votar per sentiment de pertinença, com volia Cs, mai hauríem pogut arribar a ser majoria. El sentiment de pertinença majoritari a la societat catalana sempre ha estat sentir-se tan català com espanyol.

De la mateixa manera, si l’independentisme hagués volgut negar la realitat del país que som, ignorant que el castellà forma ja part del nostre país, i és la llengua primera de la majoria de catalans, però que això no obsta, vam saber evitar la divisió per raó d’origen i llengua que volia fer C’s per bloquejar el nostre creixement, a que moltíssims conciutadans en aquesta situació, amb castellà llengua primera, estiguin a les files independentistes i hagin fet possible ser majoria social i política. Si l’independentisme, aquell 2010 en el que comença a créixer imparablement social i políticament hagués assumit aquest deplorable discurs castellanofòbic que alguns estan impulsant, no hauríem passat de testimonials.

El discurs identitari, a partir de les mentides sobre la situació de la llengua, està liderat per entitats com la Plataforma per la Llengua i alguns sindicats i ara també la CUP.

Ara li ha tocat a l’acord d’ERC, Junts, PSC i Comuns pel català. Segons aquest lobby destructiu aquest acord converteix el castellà en llengua vehicular a l’ensenyament, es carrega la immersió i acabarà amb la llengua catalana perquè un 25% de la docència es farà en castellà.

Com ja vaig demostrar en l’anterior article el castellà és llengua vehicular a l’ensenyament des del 2010. Així ho va establir el Tribunal Constitucional, en una sentència d’obligat compliment. Com pot no complir-se? Amb la independència. Mentre no siguem independents, les regles són aquestes, i no són noves, fa 12 anys que van. I no han acabat amb la immersió, de la mateixa manera que, òbviament, tampoc no l’acaba aquest acord de partits.

És tot un deliri. Un deliri que arriba a la seva màxima expressió quan es fa veure que tot plegat és una anada d’olla de 4 partits. Doncs resulta que no, que fa 12 anys que legalment estem com estem, que sense independència no hi ha cap manera, ni la més mínima, d’evitar haver de complir la lectura legal que en va fer el TC, És un deliri que hi hagi qui parli de conxorxa de 4 partits, quan aquests partits han estat capaços de mantenir aquest enorme patrimoni nacional que és que el consens sobre la llengua, sobre el català, abasti al 80% del Parlament, de Catalunya i arribi positivament a tot el país.

Tornant a les dades de l'enquesta, podem veure que aquest identitarisme, aquesta enervació del conflicte lingüístic, ha portat ja a que el percentatge de barcelonins amb un sentiment de pertinença de només català o més català que espanyol sigui el més baix de la història de l’enquesta, sigui de només el 31,8%. El 2014, en ple esclat de l’estratègia independentista, aquest sentiment va arribar a ser del 42,2% i el 1998 del 34,4%.

El sentiment d’identitat compartida és l’indiscutiblement majoritari a la nostra societat, ara aquest 2021 torna a estar en els valors més alts, amb un 63,1%, davant el 14,1% que se senten només catalans i el 9,7% només espanyols.

Sense entendre la nostra realitat, sense entendre el país que som i com som, i sense ser-hi tots, no hi ha independència possible. La majoria independentista la vam assolir perquè ho sabíem i respectàvem. Si algú es pensa que des de la xaladura identitarista i d’enervació del conflicte lingüístic, farà d’aquest 14,1% amb sentiment de pertinença només català, una majoria social i democràtica, doncs faria un fart de riure, si no fos perquè s’ho estaria carregant TOT: el moviment independentista i la nació.

 

 

 

1 comentari:

Antony Christ ha dit...

It was nice to read your blog. Are you in need of professional assignment helpers? Well! You have reached the right place at MyCaseStudyHelp.Com where you receive a one-stop solution.We offer one of the finest Case Study Assignment Help for students' benefits. We have more than 5000 professional Case Study Writers experts to support students in doing their university projects. We provide assured quality and credibility. That's why a majority of students trust our Assignment Help.