Després de 38 anys d'Onzes, així -de malament- veig les coses per a aquest Onze 2022

 

El meu primer Onze fou el 1984. Tenia 18 anys. Una de les coses que més ràpidament em cridà l’atenció era la profunda divisió que hi havia.

Hi ha dos moments d’aquells Onzes de l’independentisme testimonial dels 80s i 90s que sempre m’han impactat: 

El primer d'aquests moments foren les hòsties al Fossar entre els dos MDTs. Foren unes hòsties de gran violència entre militants que l’any anterior hi havien estat junts, al Fossar i a la mani. Però la trencadissa de l’MDT entre l’MDT-PIC (Política Independentista de Combat, li deien) i l’MDT-Front Patriòtic fou tan bèstia que acabà amb un ball de bastons que als que no estàvem a l’MDT i teníem amics i companys als dos MDTs ens va entristir i alhora impactar –negativament- molt.

Però a les manis de l’Onze seguíem sent quatre gats. La irrupció d’ERC en el panorama indepe va sacsejar la cosa, i de ser uns pocs mils vam passar a ser uns pocs desenes de milers.

Però tampoc fou fàcil. De fet es va haver de superar una nova fase d’amenaça de violència entre tots. L’ERC de Colom i Carod va impulsar, amb dirigents de Terra Lliure com Pere BAscompte, un procés de dissolució i “amnistia”. El gruix de TLL s’hi acollí. Però una petita part i una altra petita part de l’independentisme que llavors es reivindicava “revolucionari” ho va considerar una traïció. I així, aquell Onze, aquell sector que ja aleshores era testimonial, però que encara feia soroll, que continuava defensant la lluita armada, va voler fer una “falla” contra la convocatòria de la mani de l’Onze d’ERC. Jo no estava a ERC, però hi tenia molts amics i companys de lluita, i ens van demanar si podíem ajudar-los per muntar el dispositiu de seguretat per impedir que la “falla” reventés la mani, que hi hagués bronca violenta. I ho vam impedir. No va passar res. Anys després, un amic i camarada que aquell Onze estava amb “la falla” contra la mani d’ERC, em confessava que era l’episodi de la seva militància pel que sentia més vergonya.

Les manis de l’Onze van començar a ser cada cop més massives, però en cap cas més enllà de les cent mil persones.  S’havia passat de manis testimonials a les manis més massives que es convocaven al país, però tampoc arribaven a ser prou massives com per sacsejar-ho tot.

Fins el 2012.

La mani de l’Onze del 2012 esdevingué una autèntica sacsejada a tots els nivells. Va convocar una enorme multitud, sense precedents. Més d’un milió de persones segur. Aquella monumental mobilització va marcar políticament tot el que passaria al nostre país, fins els nostres dies.

Aquell Onze del 2012 també estava al dispositiu de seguretat de la mani. I una de les principals amenaces que sabíem hi havia sobre la mani eren els grups d’incontrolats que sota el paraigües de les mobilitzacions de l’independentisme “combatiu”, que no s’havia afegit a la convocatòria de l’ANC. Sabíem hi havia molts infiltrats que volien liar-la a la zona de Marquès de l’Argentera per tal que la mani de l’ANC no hi pogués arribar i la notícia hagués estat els incidents, la violència, els xocs, els contenidors cremats... i no el més d’un milió de manifestants. Però entre el dispositiu de seguretat i el fet que de fet no hi va haver mani, perquè a l’hora de començar, entre la capçalera i el lloc d’arribada ja estava tot ple, els infiltrats  no van poder fer el que tenien previst, i la mani fou un èxit, i la mobilització omplí totes les portades i desencadenà el procés que hem viscut tots aquests anys.

L’Onze següent, any 2013, s’esdevingué la Via Catalana, per a mi la mobilització més espectacular, grandiosa i gloriosa, que mai hem fet. Aquell any també estàvem donant un cop de mà en el dispositiu de seguretat, a Barcelona, atesa l’amenaça que hi havia d’elements ultres de liar-la. Després de la mani 2012 i aquell més d’un milió de persones al carrer, la Via Catalana havia portat a Catalunya més premsa internacional que mai. I altre cop la manera com els qui volien reventar la convocatòria sabien podia tenir més èxit era provocant violència, enfrontaments, baralles...

Aquells elements ultres van triar per intentar rebentar la via el lloc on hi havia convocada la premsa internacional: Sagrada Família.

Tal i com va recollir Xavier Rius-Sant la primera acció que va intentar, sense èxit, fou penjar una pancarta ultra a la Sagrada Família, abans de la Via.

A poc de que tota la gent convocada per la Via s’agafés de les mans, s’unís, vam detectar a banda i banda del que s’havia de configurar com a Via, la presència de molts militants ultres. Alguna cosa tramaven. Qualsevol follon que haguessin pogut muntar allà, on hi havia el gruix de la premsa internacional, hauria pogut eclipsar l’èxit de la convocatòria. Així doncs la cosa, per a nosaltres, els de seguretat, era impedir-ho sense que ningú se n’adonés. I ho vam aconseguir. Vam començar a envoltar tots els elements ultres que hi havia a l’interior de la Via i anar-los treient fora. No es van resistir perquè van veure que la seva principal carta que era el factor sorpresa, ja no la podien jugar.

Ja un cop fora de la Via hi va haver moments de tensió i van intentar tornar-hi a entrar, a trencar-la, per altres llocs de la zona. Però ho vam impedir. Al final van desistir.

Des del 1984 sempre present a tots els Onzes.

Aquells anys 80s et preguntaves de què servien, més enllà de per a hostier-nos entre indepes. I que tot plegat fos una olla de grills, sense cap transcendència política, més enllà de la fidelitat a la Pàtria i retre homenatge als nostres màrtirs, als lluitadors que ens havien precedit per  la independència.

És només quan els Onzes comencen a “endreçar-se” com una manifestació i mobilització no violenta, sense hòsties i sense una minoria que només busqués enfrontar-se a la PN, que la convocatòria de la mani de l’Onze va anar creixent en mobilització.

Però, com ja he dit, no és fins el 2012 que s’arriba a un escenari tan excepcional que la mobilització esdevé tan i tan massiva, tan descomunalment massiva, amb més d’un milió de persones per la independència, que desencadenarà l’inici del procés independentista que ens ha dut fins l’1-O i els nostres dies.

L’èxit de l’Onze del 2012, com el del 2013, fou que ens apel·laven a tots, que tothom s’hi sentia cridat, que es plantejava per visualitzar un “nosaltres” independentista en el que hi érem tots els independentistes de sempre, però també tota la gent que potser no hi havia anat mai però que amb tot el que estava passant se sentien cridats a mobilitzar-se.

Aquest fou el gran èxit de l’ANC.

L’extraordinària Via Catalana fou, per a mi, el paradigma de tot això. Agafar-se les mans sense preguntar a qui tens al costat si és d’un partit o d’un altre. Tots érem un únic “nosaltres”, del que no s’hi excloïa a ningú i del que ningú s’hi va sentir exclòs.

Ara, enguany, a les portes de l’Onze del 2022, per si no fou prou dolorós tot el que estem vivint des de l’1-O, l’ANC convoca una manifestació centrada, com diu el manifest de la seva convocatòria, en “deixem els partits enrere!

Deixant de banda que jo crec mai podrem arribar a la independència si ens plantegem arribar-hi “deixant enrere” qui sigui. Jo no vull deixar enrere ningú. Quan l’ANC va aconseguir mobilitzar el país per fer tot el que hem fet, ho va fer amb tothom vetllant sempre de no deixar ningú enrere.

Ara en canvi l’objectiu és deixar els partits enrere. A tots. L’ANC ja fa massa temps que tonteja amb la idea de passar de ser moviment cívic a liderar una proposta política electoral.

Ho va intentar amb aquella bestiesa de les primàries, el fracàs de la qual fou tan descomunal que semblava ho havien deixat aparcat. Ara, però, hi tornen, parlant d’una candidatura cívica, que és la manera com tenen d’amenaçar en constituir un quart espai polític electoral enfrontat a ERC, Junts i la CUP.

De fet li diuen un “quart espai”, però ara mateix ja deu ser el cinquè o sisè, al ritme que van la trencadissa i la xaladura posant en marxa projectes redemptors, puristes, únics... tots ells caracteritzats perquè ells són els únics independentistes, la resta cap ho és, tots són uns traïdors.

Així les coses, aquest cap de setmana hem assistit a dues ficades de pota monumentals:

-          La primera per part del President Pere Aragonés, dient que no aniria a la mani de l’Onze perquè seria "poc coherent" anar a la manifestació perquè és "una mobilització contra els partits polítics i no contra l'Estat". El president de la Generalitat té milers d’argumentacions institucionals per no anar a la mani, sense necessitat d’haver-se de justificar enfrontant-se amb els convocants, llençant més llenya al foc i, alhora, emprenyant al personal, perquè ja em direu qui no s’emprenya en llegir al President dient que no és una mobilització contra l’Estat, mentre ell i la seva farsa de la Taula de  Diàleg el que han fet és enterrar totes les mobilitzacions contra l’Estat

 -          La segona ficada de pota per part de la Presidenta de l`ANC, que en una entrevista a La Vanguardia, havia dit que “si Aragonès no va finalment a la manifestació és perquè “no està implicat en el projecte de la independència”. Mesurar estar implicat o no en el projecte de la independència per si s’assisteix o no a la mani no té cap sentit, és portar la cosa a l’expenedoria de carnets. Fatal.

 L’autoritat moral de l’Assemblea s’ha d’exercir per unir, per superar diferències, no per fer-les més grans i mes sagnants. Les primàries ja van ser un desastre que va comportar que l’independentisme perdés molta fortalesa municipal. Però sobretot van ser un desastre perquè van portar tot el debat independentista a atacar els altres, a destruir als altres.

Amb el projecte de quart espai la cosa encara és més greu. Tot l’espai que pugui conquerir la quarta força serà a costa del que ara ocupen la resta de partits, per tant tota la política de la quarta força es basarà, se centrarà, en atacar sistemàticament les altres 3 forces. No se sumarà res, però es dividirà i fracturarà tot.

Tot plegat, enguany, aquest Onze, potser serà la primera vegada, des del 1984, que no vagi a la mani de la tarda. Aniré la vespra al Fossar i també el matí de l’Onze, a retre homenatge als nostres màrtirs i lluitadors per la independència i a estendre la mà a tothom per tornar a caminar junts cap a la independència.

El problema és que tal i com estan les coses, el que ha passat amb la convocatòria de la mani de la tarda de l’ANC ho ha enverinat tot definitivament, i passi el que passi, serà usat en contra nostre, de l’independentisme.

Si farts de tanta divisió i de tant atac entre nosaltres, la gent no hi va, diran que l’independentisme punxa

Però si el sector més antitot de l’indendentisme, per als que ningú que no siguin ells i el que ells diuen no som independentistes, aconsegueix mobilitzar unes 20 o 30 mil persones, al nivell de l’independentisme testimonial de finals 80s i començaments 90s, se sentiran legitimats per engreixar la fractura i la divisió independentista.

Cap de les actuals 3 propostes polítiques no es quedarà enrere, com reclama l’ANC, simplement a aquestes actuals 3 opcions se n’afegiran de quartes, cinquenes, sisenes, setenes...

L’independentisme no haurà crescut res. L’independentisme tindrà una fractura tal que deixarà en mans de l’unionisme totes les institucions. Això sí, l’independentisme es passarà tot el temps protagonitzant sagnants baralles d’un cainisme mai vist, i mira que les hem vistes de tots els colors. L’únic objectiu d’aquestes quartes, cinquenes o sisenes noves forces en l’espai indepe serà fer un discurs, tot hora, per convèncer al votant independentista de que els que no són ells no són independentistes. Si se n’ensurten, l’independentisme, a banda de perdre tot poder institucional, passarà del calvari actual de gestionar estratègies unitàries entre 3 partits a que l’única estratègia, entre 5-6 forces, sigui destruir l’altre.

Les primàries ja van tenir el gran èxit de regalar Barcelona a Colau, en aliança amb Valls.

Ara això de “deixem enrere els partits” amenaça amb ser un nou gran èxit de l’ANC, que deixi fora de tots els àmbits de govern municipal i autonòmic a l’independentisme, i perdent així l’únic que fins ara ens havia mantingut vius: la legitimitat democràtica. A partir d’aquí, per a tots, l’únic objectiu serà destruir els altres, viure atacant els altres, créixer sempre a costa dels altres.

Només veig un final possible a tot això: que atrapats en aquesta majaderia autodestructiva, la cosa arribi a un nivell tal que tota aquesta macedònia de partits indepes en la que es convertirà l’espai polític independentista, un dia s’agafin tots de les mans per llençar-se dalt a baix d’un penya-segats, enduts per la seva màxima de que l’important és acabar amb els altres independentistes, perquè no ho són, i només són un obstacle per a la independència.

El dolor que sento per tot el que està passant des de l’1-O és infinit. Sí, entenc tots els sentiments de frustració, desconsol, ràbia... amb tot el que ha passat des de l’1-O.

Però si d’alguna cosa m’han pogut servir aquests 38 Onzes de militància indepe és per saber que només si hi som tots, la independència és possible. Ser-hi tots per fer-ho entre tots, perquè és l’única manera de fer-ho, sense deixar enrere ningú.