6 d’oct. 2022

La meva reflexió (i vot) al voltant de la consulta de Junts sobre la continuïtat al Govern (article a ritme d’Alaska “A quien le importa lo que yo diga”...)

Aquest dijous i divendres les bases de Junts tindrem l’oportunitat de votar en una consulta interna al voltant de la continuïtat de Junts al Govern de la Generalitat. Les opcions són clares: es pot votar Sí a continuar al Govern i es pot votar NO, per sortir del Govern.

En tant que afiliat a Junts, que no militant, tindré l’oportunitat de participar a la consulta, de votar. Us haig de dir que em fot una mandra terrible, però que hi participaré. Mai s’hauria d’haver arribat a una situació així, però s’hi ha arribat.

Els que em seguiu en aquest blog sabeu que fa molts i molts anys que escric compartint les meves reflexions, els meus posicionaments, en relació a tot. La tasca de tots aquests anys reflexionant sobre el país, la situació política, el moviment independentista, les enquestes, les diferents dades... fa que molta gent em consideri un “analista polític”. No tenia aquesta pretensió quan vaig començar a escriure al blog, perquè l’únic que volia era compartir amb qui em volgués llegir el meu pensament, les meves idees. I fer-ho sempre des d’una posició honesta, és a dir, des de la sinceritat, des de l’experiència personal, des de la reflexió pròpia, des de l’absoluta llibertat i sense amagar mai el meu posicionament. Crec que quan comparteixes reflexions, però amagues el teu posicionament o motivacions, no s’està sent prou honest amb el lector. Per això jo sempre vaig de cara i davant les diferents circumstàncies, no amago mai el meu posicionament. He estat afiliat a ERC, a Reagrupament i ara a Junts. He votat moltes diferents opcions, des d’Herri Batasuna a europees fins Convergència i Unió en autonòmiques i europees, passant, evidentment per moltíssimes vegades a ERC, però també en ocasions a ICV-EUA (a les municipals a Cornellà de Llobregat). I també, evidentment, el dia que amb més orgull he votat, a Junts pel Sí.

Tot això ho dic només perquè crec que sempre s'ha de ser transparent amb el posicionament personal. Podria anar opinant i escrivint sense “mullar-me”, fent-me el neutral, per tenir una major incidència, per semblar dir les coses des d’una posició per sobre del bé i del mal. No. Escric des de l’absoluta llibertat, des de la reflexió únicament personal, però no amago els meus posicionaments.

I sí, des de la seva fundació que em vaig afiliar a Junts per Catalunya. No participo en res, és a dir, no en sóc el que es considera un “militant”, perquè faig zero vida de partit. Però hi estic afiliat. I com a afiliat votaré en aquesta consulta interna sobre la continuïtat de Junts al Govern.

om a afiliat aquest matí he rebut un mail amb un comunicat de la Sindicatura electoral de Junts, tramès a tots els afiliats, en el que deia: “la Sindicatura Electoral acorda instar les persones que ocupen càrrecs interns, els òrgans col·legiats inclosos els unipersonals i els representants a les institucions, s’abstinguin d’utilitzar aquests càrrecs per afavorir qualsevol de les opcions de la consulta i es mantinguin neutrals.”

No ho he entès. Per a mi hauria de ser tot el contrari, que els càrrecs electes, que han estat escollits pels afiliats per liderar, siguin transparents i puguin explicar sense problema, el seu posicionament i les seves motivacions.

Així doncs, si els líders del partit s’han de mantenir neutrals, he pensat que això ens porta als afiliats de base a explicar com ho veiem i que ens impulsa o motiva a decidir el nostre vot. I aquí estic, escrivint aquest article.

(també us haig de dir que és potser un dels articles que més mandra m’haurà fet escriure. Entre d’altres coses perquè des que m’he decidit a fer-ho, a escriure’l, no em puc treure del cap la mítica cançó d’Alaska del “A quien le importa lo que yo diga....?”). No sé a qui pot importar el que jo digui sobre aquesta consulta, però aquí teniu les meves reflexions i conclusions

D’ENTRADA

D’entrada m’agradaria compartir tres reflexions diferents, sobre coses diferents:

  • La primera és que crec mai no s’hauria d’haver arribat a la situació en la que ara estem, i que ha motivat aquesta consulta. Mai no s’hi hauria d’haver arribat, però s’hi ha arribat, i s’hi ha arribat perquè tot i que segur tothom hi tingui part de responsabilitat, que tothom hi hagi contribuït, el cert és que hi ha una força tractora, motriu, que està molt pel damunt de tota la resta, que ella sola ens hi hauria portat, i aquesta força tractora l’arrosseguem des de l’endemà de l’1-O, i més concretament des de les eleccions del 21D del 2017, i s’ha mantingut en ple funcionament motor fins ara. Aquesta força motriu de l’actual situació és l’estratègia d’ERC de prioritzar l’hegemonia de partit pel damunt de qualsevol altre objectiu polític. A la seva vegada, l’estratègia d’ERC per assolir aquest objectiu central passa per un canvi total de les seves aliances, de les aliances que ens havien dut a l’1-O, blindant un acord estratègic amb els Comuns i situant el PSC com a aliat tàctic en un posicionament polític i estratègic pensat per aplicar-se des del municipi més petit del nostre país, a tots els Ajuntaments, al Govern de la Generalitat i al Gobierno de EspaÑa. Una macroaliança de suports mutus així garantiria una hegemonia gairebé absoluta, i impossibilitaria cap alternativa, fet que facilitaria el segon gran objectiu estratègic d’ERC: residualitzar al màxim l’espai polític que representa Junts. Però ni el resultat de les eleccions del 21D ni el de les del 14F no els ho va permetre executar. Junts va guanyar el 21D i el 14F, tot i guanyar ERC, van quedar gairebé empatats amb Junts. Junts no s’havia enfonsat i en una situació així, i tal i com estava el país, executar el pla i excloure directament Junts, per pactar un Govern amb els Comuns, amb suport extern del PSC... hauria pogut comportar un desgast que no van voler córrer el risc de tenir.

Però el temps ha passat i a ca n’ERC, sobretot a ca n’Oriol Junqueras, la situació se’ls hi fa insostenible. Per això han precipitat aquesta crisi de Govern i ho han fet, s’ha de dir, magistralment, situant a Junts com els responsables de la situació i de la decisió. I aquí estem, a les portes d’una situació que sempre ha estat la volguda per ERC, per executar la seva aliança blindada amb els Comuns i aliança amb PSC i garantir-se així una absoluta i comfortabilíssima hegemonia política per a les properes dècades.

  •  La 2a qüestió és que, després d’haver dit que mai hauríem d’haver arribat aquí, però hi som, és on som. I us haig de dir que la manera com des de Junts s’ha gestionat la situació m’omple d’orgull, perquè la trobo extraordinàriament valenta, honesta i exemplarment democràtica. En una decisió sense cap precedent en el nostre país, des de Junts s’ha cregut i s’ha apostat per la democràcia interna. Junts ja va néixer volent superar els mecanismes de tota la partitocràcia del nostre país. I aquesta consulta sobre la continuïtat al Govern, en la que hi podem participar tots els afiliats, trobo que marca un abans i un després de la democràcia interna a les formacions polítiques del nostre país. És una decisió extraordinàriament valenta. És una decisió inèdita al nostre país, sense cap precedent, que una formació política convoqui una consulta així, sobre un tema tran transcendent, oberta absolutament a tots els seus afiliats, en comptes de prendre la decisió en un despatx, que és el que fins ara havia fet tothom, tots els partits.

Des d’ERC i tot el seu entorn la reacció ha estat de desconcert i por, per la manera com això els deixava amb les vergonyes a l’aire, del seu funcionament de presa de decisions a dit, per un únic dit. Per això la seva reacció ha estat dir que fer la consulta era “dimitir” de les obligacions de la direcció del partit, que evidenciava la divisió, que Junts no és de fiar, que no s’aclareixen, etc.

Doncs no, Junts ha estat molt valent de, arribats a aquest punt al que no s’hauria d’haver arribat mai, exercir, com mai s’havia fet, la democràcia interna i permetre siguem els associats els qui prenguem aquesta transcendent decisió.

  •  La tercera qüestió que en aquesta reflexió zoom sobre la consulta, abans d’entrar al que serà el meu vot i els motius del vot, és que tots els afiliats de Junts hem d’estar molt orgullosos d’aquesta consulta, que evidencia que Junts és una proposta política nova, sense cap vici de les que encara ara caracteritzen la resta de formacions polítiques i que situa la democràcia interna no com una propaganda, sinó com una realitat única. Davant d’això, la tercera qüestió clau en la consulta que comença demà és que tots els afiliats acceptem lleialment el resultat de la consulta, sigui quin sigui. El vot Sí i el vot No tenen arguments a favor i en contra, i dijous i divendres votarem amb llibertat, els afiliats, tots, serem els que prendrem la decisió. Ningú pot saber a hores d’ara, si guanyarà el Sí o si guanyarà el No, però el que ha de quedar molt clar és que tant el Sí com el No s’emparen en els objectius fundacionals de Junts, en la seva proposta política. Els afiliats tenim visions diferents sobre el que cal fer ara, sobre el que més convé o sobre el que pot ser menys dolent, però tots compartim uns mateixos objectius i una mateixa estratègia política, ni que, com ara, admeti expressar-se tàcticament des de formulacions no coincidents, discrepants, com és  aquesta de continuar o no al Govern.

No sé què votaran els meus companys. No sé si votaran com jo o diferent. No sé si el resultat serà molt igualat o una opció serà clarament majoritària. El que sí sé és que sigui quin sigui el resultat i hàgim votat el que hàgim votat tots hem d’acceptar lleialment el resultat. I seguir treballant junts a Junts per fer possible la independència. Qualsevol tendència que hi hagi de desqualificar els companys i companyes que tenen una posició diferent a la nostra hauria d’avergonyir qui ho faci. I ja sé que tothom és lliure de fer el que vulgui, però alguns tuits que he llegit dient que si no guanya el que ell vol que guanyi, plega, em sembla retrata un comportament molt poc democràtic. Aquesta consulta és una extraordinària sacsejada democràtica per al funcionament dels partits, sense precedents. Ens n’hem de sentir orgullosos. I sigui quin sigui el resultat, acceptar-lo amb total lleialtat i respecte pels companys i companyes, perquè seguim compartint tots els valors fundacionals i polítics.

 

I ARA, AL GRA:

Pregunta:  “Vols que Junts continuï formant part de l'actual Govern de la Generalitat de Catalunya?”

Resposta:

  • No
  • (en blanc)

Sincerament, tal i com jo ho veig, no hi ha cap resposta a la situació creada que sigui “bona”. Per a mi els escenaris als que ens aboca tant el Sí com el No no els podem considerar ni per l’un ni per l’altre, com a bo, com a bons. No s’hauria d’haver arribat mai on ara som, perquè no té cap sortida que puguem considerar “bona”. Totes les sortides que hi ha de l’actual situació són dolentes, però alguna cosa s’ha de fer, i per tant al meu entendre la clau és triar la sortida que sigui menys dolenta i que permeti més i millors escenaris de futur per assolir el nostre objectiu fundacional, la independència

Així doncs, a la pregunta “Vols que Junts continuï formant part de l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya?” tinc arguments per votar que Sí i per votar que No.

Us els resumeixo en forma de guió:

Diagnòstic de la situació:

  • El 14F el PSC guanya les eleccions, però l’independentisme (ERC, Junts i CUP) té el major percentatge de vot de la història. Les tres forces independentistes s’han presentat a les eleccions amb propostes molt diferents, àdhuc contradictòries, entre elles. Sí hi ha acord implícit en que qui guanyi estarà en condicions de tirar endavant la seva proposta, que els altres hauran de respectar, i que, evidentment, també negociar. El 14F guanya ERC i la seva estratègia de diàleg, acumulació de forces, etc. La CUP és la primera en signar un acord per investir el candidat d’ERC. I després ERC i Junts arriben també a un acord per formar Govern. ERC estava legitimada, per tenir la majoria de vots indepes, a impulsar les seves propostes, però les altres forces també estaven legitimades a exigir certes garanties, com fou la moció de confiança inicialment exigida per la CUP als dos anys de mandat. Si el 14F en comptes de ser ERC la força majoritària a l'independentisme ho hagués estat Junts o la CUP les coses ara serien i estarien molt diferents. Però això és el que es va votar...
  •  Des de l’endemà de l’1-O la situació dins de l’independentisme no ha deixat de deteriorar-se, amb creixents divisions que ens han portat a caminar damunt l’abisme de la ruptura interna, de la fractura entre tots els diferents actors polítics i cívics
  • A nivell de la gent, de les persones, de tots els qui formem la base del moviment independentista, dels que hi hem estat sempre i dels que hi acaben d’arribar, dels que amb el seu sacrifici i compromís han fet possible que l’1-O arribéssim més lluny que mai, la situació és d’una enorme frustració que amb l’espectacle diari de la divisió partidista s’està transformant en cabreig monumental, en irritació, en ràbia. La repressió és una constant, és diària, i abasta tothom. Portem més de 4 mil represaliats, en una realitat que la “Catalunya oficial” sembla ignorar. I tot el sacrifici i tot el que milions estàvem disposats a fer ara és estupefacció davant girs de discursos d’alguns líders que han passat, sense cap explicació, de defensar una cosa a defensar la contrària. Els que ens deien abraonadament que no hi havia res a negociar amb un estat com l’espanyol, ara diuen que només hi ha l’opció d’intentar negociar, ni que es negocii res.
  •  L’1-O fou possible per una excepcional unitat estratègica de tots els actors, polítics i cívics, i la plena complicitat i convenciment de la gent, del moviment, de les persones. Des de l’endemà de l’1-O aquesta unitat estratègica va saltar pels aires, i diàriament n’hi ha que persisteixen en dinamitar les seves restes
  •  En aquest context l’actual Govern és poc més que una caricatura, a la vista de tot el que havíem arribat a fer. El bloqueig de l’estratègia que més suport independentista va tenir s’evidencia gairebé cada dia. I aquest bloqueig i el discurs oficial amb el que s’intenta defensar és també un motiu de distància i d’irritació, de cabreig, de molta gent.
  • La frustració i el cabreig, totalment comprensibles, i l’absència d’una mínima estratègia compartida, està alimentant comportaments antipolítics, discursos d’un simplisme destructiu i anti-tot que fan gelar la sang i, sortosament encara molt minoritari, un refugiar-se d’alguns en les pitjors pràctiques i posicionaments polítics possibles. De la maduresa de discurs que ens va dur a l’1-O a això que fan alguns de convertir en argument polític tot allò que sabem ens destrueix com a poble, com a nació i que fa impossible la independència.
  • En aquest context l’independentisme s’ha acabat situant a la punta del penyasegat, davant l’abisme. D’aquest escenari del que gairebé no se salva res, i a un pas de l’abisme, de que l’independentisme deixi de ser opció per a moltes generacions, per moltes dècades, només hi ha una cosa que manté obert un últim camí a l’esperança, un últim camí que ens impedeixi precipitar-nos a l’abisme: el Govern de Catalunya amb ERC i Junts. Si un dia aquest govern salta pels aires, i ERC aconsegueix desfer-se de Junts, que Junts no hi sigui, al Govern, deixar de compartir aquest mínim espai entre ERC i Junts, també saltarà pels aires l’últim camí que restava obert a l’esperança, a la possibilitat de redreçar la situació i tornar a treballar per la independència.

 Per què votaré SÍ a la consulta de JUNTS sobre la seva continuitat al Govern?

  •  Votaré Sí perquè seguir compartint Govern és l’única manera que hi ha de mantenir obert aquest últim camí a l’esperança que la situació pugui redreçar-se i tornem a posar-nos a treballar per fer possible la independència. Sí, és cert, aquest Govern ara mateix no està treballant per la independència. Però, alhora, aquest govern és l’últim camí que es manté obert a l’esperança de poder-hi tornar a treballar. Si Junts i ERC deixen de compartir Govern hauran deixat de compartir aquest últim espai que compartien, i amb això, es tancaran definitivament, per moltes generacions, tots els caminis i portes que fins ara encara podrien romandre obertes, per fer la independència.

  •  Votaré Sí a continuar al Govern perquè sortir del Govern permetria a l’ERC junquerista completar la seva estratègia d’hegemonia de partit, amb el pacte blindat que ja tenen amb els Comuns i la dependència a tots nivells amb els socialistes. I això implicaria dècades de tripartit i un silenciament creixent de l’independentisme i de la independència com a opció. Seguir al Govern no garanteix res, més enllà de mantenir oberts l’últim camí i les últimes portes a la independència, però sortir-ne i deixar-lo únicament en mans d’ERC i els Comuns i PSC amb complicitat col·laborativa, sí que és garantia total de la desparació de la independència, de qualsevol opció per fer la independència durant moltes generacions, durant moltes dècades. El primer tripartit va durar 2 legislatures, al final de la 2a ERC va rebre un important vot de càstig, i CiU va tornar al govern. Però la situació d'ara no té res a veure amb la de llavors, per això parlo de dècades de durada. L'ERC d'ara té poc a veure amb la que es va fotre l'hòstia el 2010. Ara ERC és un partit molt sòlid, amb una enorme implantació territorial, força municipal i control i suport mediàtic: no passarà en dècades el que amb el primer tripartit va passar en només 2 legislatures.

  •  Votaré Sí perquè si Junts surt del Govern la política catalana passarà a un nivell de confrontació entre partits polítics de l’antic bloc independentista mai vist, i, el que és pitjor, exclusivament centrat, d’una manera creixent i més divisiva, en elements de caràcter ideològic, de confrontació... però entre eixos d’esquerres, extremes esquerres, centres, conservadors, liberals, socialdemòcrates, etc. Si Junts surt del Govern ERC acabarà la legislatura sense cap problema, amb el suport de Comuns (dins del Govern o no) i PSC. Seran gairebé 3 anys de testimonialisme indepe, perquè els vots de Junts i CUP seran irrellevants, no serivaran de res, de manera que tot derivarà cap a una infernal confrontació ideològica i la causa independentista cada cop més residualitzada. És més que evident que la sortida de Junts del Govern en cap cas implicarà anar a un escenari d'eleccions anticipades. Eleccions anticipades només les pot convocar el president, i és evident que el president Aragonès si Junts surt del Govern tindrà una més que comfortable majoria absoluta assegurada fins al final de la legislatura gràcies als vots i el suport de Comuns i PSC.

  •  Votaré Sí perquè la legitimitat guanyada l’1-O la perdrem immediatament el dia que l’independentisme deixi de ser majoria al Parlament, deixi de poder governar.

  •  Votaré Sí perquè el No ens aboca encara més a la divisió i destrucció del moviment i de tothom que en forma part. No sé si el Sí servirà de molt, però com a mínim no farà créixer la divisió, que la causa de tots els nostres mals. En canvi el No sí sabem tots ens abocarà a una divisió i fractura mai vistes, i a que l’independentisme deixi de ser la majoria social i política que en la darrera dècada vam aconseguir que fos.

  • Votaré Sí, malgrat tot el que està passant, perquè és l’última possibilitat, per moltes generacions, de poder redreçar la situació, de tornar a fer seure tothom, partits i entitats, societat civil, al voltant d’una taula, no per a dialogar, sinó per tornar a treballar en definir una mínima estratègia comuna i compartida per tots

  •  Votaré Sí perquè crec tot l’independentisme té un repte extraordinari els propers mesos amb les eleccions municipals. Si es manté el Govern crec encara hi ha alguna possibilitat de revertir la vergonyosa política de pactes de les últimes municipals i, des del respecte a la llista indepe més votada, fer que el mapa de municipis independentistes del nostre país sigui més gran que mai, començant per la seva capital, per Barcelona.

  • Votaré Sí perquè ens necessitem tots, perquè si no hi som tots no hi ha independència possible. Cal tornar al “nosaltres” que ens va permetre ser-hi tots l’1-O. Si algú es pensa que sense ERC i sense els vots d'ERC la independència és possible, està molt equivocat. O hi som tots o no hi ha independència.

  •  Votaré Sí, i quan tinguem els resultats, siguin els que siguin, estaré molt orgullós de formar part d’una proposta política que practica tan exemplarment, tan valentment, la democràcia interna, en la que els afiliats podem decidir-ho tot i decidir-ho de debò. I estaré molt orgullós també de la resta de companys, hagin votat el que hagin votat, perquè sé compartim uns mateixos objectius i determinació. En ocasions podem no veure igual les coses, però això ens fa més grans, perquè sabem distingir allò que és fundacional, allò que són els nostres principis fonamentals i l’estratègia política que vam aprovar, i el que poden ser visions diferents sobre coses concretes, per més importants que puguin ser, com això de continuar o no al Govern.

 Seguim, companyes i companys! #NoSurrender #Independència

 

 

 

 

 

 

4 comentaris:

Gorka ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Gorka ha dit...

Senyor Abad, em costa molt i molt de veure, quin benefici hi ha en que segueixi aquest govern de coalició. Estan molt lluny l'un de l'altre i cadascú va a la seva, gairebé sempre amb opinions contràries. Son, de facto, 2 enemics polítics.

Ni volent ser extremadament optimista, no veig com es pugui reconduir la situació. I vostè no ha donat ni in sol argument en aquest sentit, més enllà de "si no ho fem haurem perdut decades d'independentisme..." Potser jo ja ho tinc interioritzat que amb aquestes cúpules dels partits "independentistes" no anirem enlloc i no assolirem la independència, com ens estan demostrant dia rere dia en les 2 últimes legislatures.

Anònim ha dit...

Jo ja he votat hi he votat (NO) agenda vaques partits botonet neologia desitjo ja està farts de pagar tantes cadires i tants polítics. He votat no perquè forma part del poble de la gent que volia muntar amb mi una societat més justa he votat no perquè estem farts, farts d'aquests polítics i d'aquestes polítiques volem polítics
que defenguin al poble que defènguim els drets i les llibertats per això estic farta de que es tigui que fer el que diuen els partits vull que fagin al que diuen i si no fan el que han de fer que se'n vagin al carrer a treballar i si no que es mantinguin...
..

Unknown ha dit...

Jo recordo molt bé, per haver-ho viiscut, aquells anys en que semblava que el roquisme" i els seus amics i contactes, pogues arribar a canviar la CDC que es va fundar el 1974 i on, gràcies a Deu, ens coneixiem prou i molt, quan passaven els anys, dels que ens conideravem que el sector nacionalista, indepe, sobiranista ,sense cap dubte, havia de seguir en l'instrument millor politic que hi havia per a la reconstruccio nacional de Catalunya, com així va passar i mai es va cedir en fets concrets i deciisius, on també hi havia segments ,corrents molt fortes, que ho volien variar....Però no ho van aconseguir, mai, allò de posar-se ministres a Madrix, pactar mes del que es pactes, tant amb el Psoe com amb l'Aznar, mentre no obteniai majoria absoluta, però sempre des de fora estant, des de Catalunya, lluitant sempre con atacs bestials del centralisme,sucursalisme i jacobinisme des de Madrid i des de dins de Catalunya...i mai es va transigir. Oposicio ferma i total a la Loapa, lluitar en tots els fronts, i amb victòria legal ,durant dècades, front la centralitzacio de les caixes d'estalvi, i també en el front juridic fins el final, amb una victòria total sobre la llei general presentada i aprovada pel Psoe de F.Gonzalez i el PSc-Psoe, amb la seva inmensa bateria de botiflers i dirigectius del sector des de dins. I ho varem tenir guanyat, si, guanyat, fins que va morir en Trias Fargas, i, tanmateix, mentre en Pujol, i desprès del tripartit d'esquerres de mentidetes del tripartit , amb un també molt bon politic com Artur Mas, primer a Economia, i desprès de la retirada activa d'en Jordi Pujol. I això es va mantenir fins que el 17 d'octubre, el gran traïdor a Catalunya , en Isidre Fainè es mobilitza per a trencar la separacio legal de bancs i caixes i faciliten,per decret-llei, el text preparat per Isidre Faine i els partits centrals espanyols i els sucursalistes d'aqui. Pero vam guanyar,si mès no,durant 23-25 anys....fins el cavni total -per decret-llei proposat per en Faine (no ho va arribar a fer mai en Vilarasau, no) quan ja estava operatiu l'inconstitucional 155 de la reprpessio, de la suspensio de la Generaliat, l'empressonament i l'exili, etc. En anys molt mes dificls que ara, els de les generacions del "fer pais" en plena dictadura franquista i madrilenya i anticatalana van aconseguir impulsar el redreçament econòmic, social, de dignitat ..i d'identitat pròpia, la catalanitat com a prioritària i, realment unica identitat de milions de catalans i que van retornar massivament amb la mort de Franco i la quasidemocràcia formal, amb unes reformes petites petites. Les genracions d'ara poden seguir treballant, impulsant, mantenint-se fidels al patriotise a les urnes , i es tornarà a sofrir, si, però tornarem a guanyar..i a vencer en la lluita deinitiva per la independència de Catalunya. Sense defallir, seguint fent el que poguem, i seguint,politicament, inscrits o no, pero si votant-los als de Junts, realment lúnic instrument politic fidel a la seva ´i nostra unica nacio, unica patria i el proper estat lliure de la Catalunya independent. Gent com tu, Francesc, sou invencibles...i molt molt actius i molt positius. S'ha de seguir, seguir..i vindran,mes aviat del que ara potser molta gent està decebuda, dies de glòria, però de la glòria definitiva de la independencia de l'estat independent, democràtic, progressista de debó socialemnt, de la Catalunya lliure independent com a Estat. Som diferents i son diferents situaciosn geografiques i estrategiques, pero amb l'exemple del Kosovo independent, no hem de perdre esperances ni treball i confiar, amb moltes mes referències, als nous-i molts- estats lliures consolidats l'Europa dels darrers 30 anys.Gràcies pel teu blog, Antoni. Fins aviat. Moltes gràcies per la teva incansable feina, Jordi.