La política, en termes teòrics, és tot el que envolta un posicionament i unes propostes adreçades a una societat, per millorar les seves condicions, establint objectius col·lectius per fer, cap a un entorn millor en cada moment des d’una situació de partida que es vol millorar, amb propostes ideològiques i d’actuació, i de gestió si s’ostenta el poder, que és la finalitat de qualsevol política, poder portar a la pràctica les seves idees i propostes.
La realitat és una mica més complexa, i tot i que en termes generals la política, en el seu més ampli ventall de posicionaments, es mou en aquestes coordenades de propostes i de gestió per a la millora, també hi ha, dissortadament, una política de l’odi, una política plantejada bàsicament construint enemics, posicionant-se no per fer ni per fer per la majoria, sinó contra, a la contra, en diferents barems d’aquesta contra, el posicionament més radical de la qual el trobem directament en les polítiques de l’odi.
Un poema de Martin Niemöller va reflectir, amb tota la duresa i crueltat, el que són aquestes polítiques de l’odi, basades únicament en buscar i assenyalar enemics.
“Quan els nazis varen venir a buscar els comunistes, vaig callar,
perquè jo no era comunista.
Quan varen empresonar als socialdemòcrates, vaig mantenir el silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan vingueren a buscar als sindicalistes, no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.
Quan vingueren a buscar als jueus, no vaig dir res,
perquè jo no era jueu.
Quan finalment em vingueren a buscar a mi,
ja no hi havia ningú per poder protestar.”
Les polítiques de l’odi, les polítiques a la contra, són totes aquestes polítiques que no proposen res ni pensen en tots, sinó que únicament es formulen contra algú, assenyalant algú com a responsable de tots els mals.
El nazisme i el feixisme van ser, i els seus hereus de l’extremadreta actual encara són, els més cruels i inhumans representants d’aquestes polítiques de l’odi, a la contra.
El poema de Niemöller ho expressa amb tota la cruesa, i situa, a més, la inacció davant aquestes polítiques de l’odi, a la contra, en el mirall de la seva responsabilitat, perquè la inacció és la que permet que les polítiques de l’odi s’apliquin contra tots els que no són ells. La inacció davant l’odi i les polítiques a la contra ens deixa a tots exposats a esdevenir també objecte d’aquest odi i repressió.
Als nostres dies, com deia abans, els discursos i posicionaments de l’extremadreta són la realitat més dura i amenaçadora d’aquestes polítiques de l’odi i a la contra.
Però no són els únics.
Avui, en aquest article, vull compartir amb tots vosaltres totes les evidències que em porten a afirmar que els Comuns i les seves polítiques són també una expressió més de les polítiques a la contra, de l’odi. I també com, en arribar al poder, els Comuns es van dedicar a fer polítiques d’odi, a la contra, convençuts que podien amb tot i contra tots, però que finalment aquest sectarisme atroç de les seves polítiques de l’odi és el que feliçment els va portar a perdre les eleccions i que la lideressa de l’odi en Comú, Ada Colau, deixés de ser l’alcaldessa de Barcelona.
I insisteixo, no estic posant al mateix sac els discursos de l’odi i a la contra de l’extremadreta racista i xenòfoba dels discursos de l’odi i a la contra d’altres formacions, com els Comuns, però sí de l’evidència de com comparteixen estratègia de formulació política.
L’extremadreta actual, amb VOX i Aliança Catalana al capdavant al nostre país, basen tot el seu discurs polític en l’odi, en buscar enemics als que fer responsables de tots els mals. Només un exemple d’això el trobem amb aquells tuits de la sra. Orriols amb una foto d’unes dones amb mocador al cap fent cua a una oficina de La Caixa. Per a la lideressa de l’extremadreta racista, aquelles senyores estaven fent cua per ingressar les paguetes de la Generalitat per no fer res, mentre les nostres àvies havien d’esperar mesos per tenir hora al metge. El discurs de l’odi era convertir aquelles senyores amb mocador al cap en les responsables de tots els mals. I tot s’hi val. Que aquella oficina de La Caixa fos en un poble de Huelva i que aquelles senyores amb mocador al cap fossin jornaleres agrícoles que feien cua per ingressar els jornals que els hi pagaven en efectiu, això no importa, per als discursos de l’odi la veritat no importa, només importa poder assenyalar un col·lectiu com el responsable dels mals de la societat.
La CUP sovint també transita per aquests discursos de l’odi, com quan la diputada Laure Vega assenyalava als rendistes, és a dir, a aquells que per exemple havien heredat un pis dels seus pares després de tota una vida de treball, com a rendistes responsables de tots els problemes d’habitatge al nostre país.
Però els qui lideren, sense caure en l’odi dels discursos inhumans de l’extremadreta racista i xenòfoba, els discursos i les polítiques “contra” i, el que és pitjor, les han pogut exercir a la ciutat de Barcelona en els dos mandats colauers i encara les practiquen des de la seva xarxa sectària han estat i són els comuns.
Colau ha estat la pitjor alcaldessa de la ciutat de Barcelona per a la immensa majoria de ciutadans de Barcelona. Colau va ser la peça clau de la guerra bruta de l’estat contra l’independentisme primer per fer fora Trias de l’Ajuntament de Barcelona, i després per seguir a l’Ajuntament, malgrat perdre clarament les eleccions davant Maragall, aliant-se amb tots els partits del 155, des del racista Valls fins al PSC.
És impossible fer una relació de totes aquestes polítiques de la secta colauer en Comú que només s’expliquen per ser “a la contra”, però a continuació sí que relacionaré algunes de les que considero més clares i que pagarem a Barcelona durant molt de temps:
- El tramvia per la Diagonal:
En l’única consulta municipal que s’ha fet a Barcelona, l’any 2010, l’opció de fer passar el tramvia per la Diagonal, més enllà de la plaça Francesc Macià, fou descartada per la majoria de veïns.
Malgrat això, i malgrat que els Comuns portaven al seu programa electoral, com un dels seus eixos de valors bàsics el sotmetre a consulta ciutadana les principals decisions sobre la ciutat, els Comuns es van passar pel cul el resultat de la consulta, no en van fer cap altra i van decidir fer passar el tramvia per la Diagonal.
No és només que anés en contra del que havíem votat els veïns i que no se’ns permetés votar la decisió, és que era una decisió que no tenia cap sentit. En termes de sostenibilitat la connexió per tota la Diagonal amb bus elèctric, molt més eficaç i econòmic, hauria pogut implementar-se des de l’any 2022, quan Colau va iniciar les obres de la connexió tramvia en contra del votat pels veïns. Estem al 2025 i no hi ha cap connexió de tramvia per tota la Diagonal, només tres noves parades. En cap cas la connexió no estarà feta abans del 2030. La connexió de tota la Diagonal amb bus elèctric podria haver estat feta l’any 2022.
A més a més no hi havia cap justificació tècnica per, a aquestes alçades del s.XXI, implementar el tramvia i no una xarxa de busos elèctrics, que hagués estat molt més eficaç, molt més ràpida, molt més econòmica, molt més sostenible.
En els darrers 12 mesos la xarxa de tramvies ha tingut 638 incidències, una mitjana d’1,7 incidències al dia. Un problema, el que sigui, a un tramvia, implica haver d’aturar tota la línia. Un problema en un bus elèctric només afecta a aquell bus, i tota la línia pot seguir funcionant sense problemes.
Així les coses... com és que si els veïns havien votat en contra, si hi havia alternatives claríssimament més eficaces ràpides i sostenibles per la connexió de transport públic per la Diagonal... es va optar pel tramvia, la pitjor de totes les possibles?
Doncs la secta en Comú de l’Ajuntament Colauer de Barcelona no va voler saber res ni de consultes ciutadanes ni de les alternatives, totes millors, al tramvia, perquè el tramvia era l’única que implicava barrar el pas als cotxes.
Una xarxa de busos elèctrics per la Diagonal era compatible amb mantenir oberta, amb un carril per sentit, la Diagonal al trànsit de vehicles privats, per a veïns, taxis, activitat comercial, etc. El tramvia era l’únic que implicava unes obres que expulsaven els cotxes. Era la pitjor opció per a la ciutat, però era l’única que satisfeia les polítiques de l’odi en Comú.
- L’expropiació del 30% de les noves promocions d’habitatges.
L’Ajuntament colauer i el seu sectarisme són els que han portat la ciutat de Barcelona a la més greu crisi en l’habitatge de la seva història. Com a dada bàsica a l’inici del mandat Colau hi havia uns 3.500 habitatges buits a la ciutat. Al final del mandat Colau n’hi ha més de 75.000. Les polítiques de la secta colauer en comú només han fet una cosa: intentar traslladar la responsabilitat de les polítiques d’habitatge als particulars i criminalitzar els petits propietaris, tot afavorint les okupacions i les inquiokupacions. Posar en lloguer un pis a Barcelona és ara mateix una activitat de risc. Resultat: no es posen pisos en lloguer. Cap petit propietari, que són els propietaris de la immensa majoria dels pisos a Barcelona, vol ara mateix arriscar-se a posar el seu pis a lloguer, perquè sap pringarà.
La secta en Comú tampoc no va construir pràcticament res d’obra pública d’habitatge social. La seva visió de polítiques d’odi i a la contra els va impulsar a voler fer pagar als particulars la responsabilitat de fer habitatge social. I es van treure de la màniga això de que qualsevol nova promoció d’habitatge havia de reservar un 30% per a habitatge social. Resultat: l’obra nova a Barcelona va caure a mínims històrics. Pràcticament només s’han executat obres llicenciades abans de la normativa colauer d’expropiació del 30% als particulars. Qui pot pensar que posem per cas en una nova edificació a la zona de Diagonal Mar, amb pisos de luxe, amb piscina i equipaments comunitaris que tenen una despesa mensual de manteniment molt elevada, el 30% ha d’anar per a habitatge social, per a veïns que és evident mai podran pagar aquestes despeses comunitàries, amb el conflicte que això implica per a tota la comunitat?
La secta en comú colauer i les seves polítiques de l’odi i a la contra van impulsar això del 30% i el segueixen defensant no perquè pensin és eficaç, que saben perfectament és un desastre amb uns efectes devastadors sobre el mercat immobiliari. Ho van impulsar i encara ara ho defensen només perquè aquesta imposició del 30% va a la contra dels promotors immobiliaris i dels veïns que paguen els seus pisos. Per als Comuns si la imposició del 30% ha impedit que un promotor immobiliari hagi executat un projecte de construcció de nous habitatges, objectiu acomplert. Si el 30% ha putejat a veïns que es podien comprar un pis, objectiu assolit. Que hagi implicat que hagi caigut a mínims mai vistos la construcció d’obra nova d’habitatge, això els hi és igual. Ha putejat als que es poden comprar pisos, doncs ja està.
- Bicibus
Fa uns anys la secta en Comú va començar a promoure una activitat que en deien reivindicativa, perquè adults acompanyessin la canalla als centres educatius amb bicicleta, com a modalitat de transport sostenible i activitat social, i reivindicant l’extensió de l’ús de la bicicleta, convertint el camí a l’escola en una experiència segura, cívica, sostenible, i educativa, per aprendre a desplaçar-se de manera adequada per la ciutat.
Això deien els seus promotors.
La realitat és que el bicibus només ha estat una escola d’incivisme i d’irresponsabilitat viària envers la canalla. Els gestors del bicibus s’han fet acompanyar de la Guàrdia Urbana, per així saltar-se tots els semàfors, passos de vianants, i circular per la ciutat com si no hi hagués cap regla.
Els promotors del bicibus, de la secta en Comú, i de les seves polítiques a la contra van quedar del tot retratats quan es van anar estenent els carrils bici per la ciutat, i la GU els va convidar a circular pels carrils bici, en comptes d’anar tallant la calçada, saltant-se semàfors, impedint el pas de vehicles, del transport públic, etc.
Llavors els del bicibus quasi col·lapsens: si el bicibus havia de circular pels carrils bici fins a les escoles i respectar els semàfors i els passos de vianants el bicibus no els permetria fer l’únic pel que ho van començar a fer, que era per putejar a la gent que a aquella hora del matí es desplaçava per la ciutat en furgonetes de transport d’abastiment comercial per la ciutat, de mobilitat personal, de transport públic en bus, en desplaçaments en taxi, etc.
Però no es van redir, mai deixar d'odiar, d'anar a la contra, i què van fer? Doncs van passar a convocar el bicibus com una manifestació, van dir que no anirien pel carril bici, i que seguirien anant pel mig del carrer, saltant-se tots els semàfors, perquè allò era una manifestació, no una activitat educativa, per formar en seguretat i civisme a la nostra canalla.
- La pacificació d’entorns escolars. La Revolta escolar
Un altre cavall de batalla de tot l’entorn de la secta en Comú i les seves polítiques d’odi i a la contra ha estat tot això de la pacificació dels entorns escolars. Aquest secta sempre fa servir la canalla d’ariet de les seves polítiques sectàries, s’amaguen darrere la canalla, els instrumentalitzen per exercir la seva mesquinesa, les seves sectàries polítiques d’odi i a la contra.
Periòdicament aquesta secta de l’odi en Comú convoca mobilitzacions davant escoles sota l’empara d’aquest eslògan de “pacificació d’entorns escolars”. En termes organitzatius van pujar un esglaó per liderar la mobilització sota el nom de “Revolta escolar”. Diuen que totes les escoles superen els llindars de contaminació i que es mobilitzen tallant els carrers perquè la canalla hi pugui jugar.
Els de Revolta escolar volen tallar o restringir al màxim el trànsit pels carrers de les escoles, perquè així mentre la canalla està a l’escola estarà en un entorn més saludable. Que aquests talls derivin la circulació a la resta de carrers al voltant de l’escola, on viuen la canalla i les seves famílies, col·lapsant la circulació i incrementant la contaminació dels espais on passen més hores, això no importa.
De la mateixa manera que no els importa posar els seus fills a jugar al mig de l’asfalt del carrer davant del cole, per reivindicar els carrers com a espai de joc i oci, mentre que al davant del carrer i de l’escola tenen patis i jardins de milers de metres quadrats.
En la darrera mobilització de Revolta Escolar tallant el trànsit al voltant d’uns 23 centres escolars de Barcelona, el 80% d’aquests entorns escolars tenien, només creuant la vorera, el carrer, parcs o jardins públics, interiors d’illa ajardinats, carrers peatonals, etc.
Però tot això als de la secta en Comú no els hi importa. Si fent jugar els seus fills damunt l’asfalt en comptes de creuar la vorera i anar al parc o jardí davant l’escola, han putejat a gent que estava treballant, anant amb furgoneta de repartiment o de treball, vehicle privat o moto... ells ja estan contents, per2uè aquest era l’objectiu. I si per putejar, anar a la contra, han de fer servir els seus fills, doncs es fan servir.
I us poso un exemple demolidor de tot això.
Fa uns pocs anys la secta en Comú va aconseguir, via la vergonyosa martingala dels pressupostos participatius “pacificar l’entorn escolar de l’escola Duran i Bas, al barri de Les Corts.”
D’acord a la documentació oficial, el projecte aprovat es descrivia així:
Descripción breve: Proponemos pacificar la calle de Vallespir para que el entorno de la Escuela Duran i Bas sea más confortable, presente menos contaminación acústica y atmosférica, y sea más seguro.
Esta actuación eliminará el tráfico de este tramo de calle.
La pacificación de la calle de Vallespir facilitará la jugabilidad y la seguridad de los niños y niñas sin discriminaciones de ningún tipo.
Si llegeixes això, sense saber res més, directament pensaries pobres xiquets d’aquesta escola. Cal tallar urgentment la circulació del tram de carrer Vallespir que assenyalen per tal que els pobres xiquets puguin jugar i estiguin segurs. No badem, que amb la seguretat dels nostres fills no s’hi pot jugar.
Doncs bé... quina era i és la realitat?
La realitat era i és que l'entrada i la sortida de l’Escola Duran i Bas, per la que accedeixen i surten tots els seus alumnes, fins on els acompanyen els seus pares... està situada al Jardins de Magalí.
I què són els Jardins de Magalí?
Doncs “Els Jardins de Magalí, anteriorment coneguts com els jardins de les Infantes són una zona verda pública d'uns 6.800 metres quadrats situats al barri barceloní de les Corts. És un espai rectangular delimitat per l'escola Duran i Bas... Està compost d'arbrat i parterres en forma de cercle inscrit dins del perímetre. Compta amb una vegetació d'arbres madurs i plantes arbustives. A més de l'àrea de jocs infantils, els jardins estan equipats amb elements per practicar diversos esports com ping-pong, pistes de petanca i una pista de bàsquet.”
O sigui que la canalla i els pares de la canalla d’aquesta escola vivien un infern amb aquests 6.800m2 dels Jardins al voltant de la seva escola, un infern que només podien pacificar tallant al transit aquests 30metres del carrer Vallespir. En fer-ho, llavors ja sí, els nens finalment han pogut jugar, les famílies relacionar-se i s’ha acabat amb la greu inseguretat que fins llavors patien.
- De les graelles de motos a la calçada de les vies de circulació, davant dels semàfors, a les graelles de bicis.
Fa uns quants anys a Barcelona es van començar a instal·lar, davant dels semàfors de moltes vies i dels passos de vianants, unes graelles destinades a que les motos en circulació per aquella via s’hi situessin. Les motos circulant, quan el trànsit està aturat, passen entre els cotxes i se situen davant seu. Aquestes graelles de creus grogues creuades van funcionar molt bé, perquè de fet ja es feia abans, però amb això es regulava millor i incrementava la seguretat.
Quan van arribar els Comuns es va acabar fer més graelles de motos a les vies, i van ser substituïdes per graelles de bicis.
El model era el mateix, únicament que en comptes de reservar l’espai per a les motos, es reservava per a bicis. En els més de vuit anys que fa es van començar a instal·lar... mai, absolutament mai, ningú no ha vist una sola bici ocupant aquest espai, aquesta graella.
Era evident que era un absurd, que cap ciclista circulant per la ciutat no els faria servir, no abandonaria el seu carril bici i se situaria davant tots els cotxes als semàfors, al mig de la via.
Els hi era igual, tant se’ls hi enfot que ni una sola bici mai hagi utilitzat aquestes graelles, perquè només les van fer per una cosa, amb una motivació: anar contra les motos.
Si les graelles reservades a motos funcionaven, anaven bé, calia fer alguna cosa per posar-hi fi. I les polítiques de l’odi a la contra dels comuns els van portar a fer les graelles de bici que mai ningú no ha fet servir, però que gràcies a les quals van aturar en sec la senyalització de noves graelles per a les motos, satisfent així la seva única motivació amb aquesta actuació: anar en contra de les motos.
El cost polític i la desfeta dels discursos i de les polítiques d'odi i a la contra:
Com deia al començament, els partits de l’odi i de les polítiques a la contra en són uns quants, però de tots ells només els Comuns han estat 8 anys al poder a la ciutat de Barcelona, practicant aquestes polítiques.
I ho van fer, a més, teixint una descomunal xarxa sectària i exercint un enorme control sobre els mitjans de comunicació, afavorits per haver estat l’ariet del Règim del 78 en la lluita contra l’independentisme a la ciutat de Barcelona.
Instal·lats en aquesta mena de supèrbia es van creure intocables i van estendre a tota la seva gestió “a la contra” contra la immensa majoria de veïns i van portar la ciutat a una decadència sense precedents.
Però els veïns vam posar-hi fi. A les darreres eleccions a nivell BCN la secta de Colau en Comú va perdre el 25,63% dels vots que va tenir quan fou la candidata del règim del 78, el 2015, però al mirar aquestes dades podem veure també que aquesta pèrdua és del 31,6% a Sant Martí, el primer districte i barri on va perpetrar la primera de les seves més demencials barbaritats, la Superilla del Poblenou, que en paraules d’un regidor del PSC, és el major ridícul urbanístic de Barcelona.
En una impecable i supervisada consulta veïnal, el 87% dels veïns del Poblenou van rebutjar la Superilla que la secta colauer havia imposat.
Els Comuns s’havien presentat a les eleccions amb un programa que situava 4 principis que inspirarien la seva actuació. Un d’aquests 4 principis deia "Totes les decisions que tinguin un impacte substancial en el pressupost, com les reformes urbanístiques, han de ser sotmesos a consultes ciutadanes vinculants.".
Els discursos de l’odi i les polítiques a la contra van acabar evidenciant tota la seva monumental farsa i la letal destrucció a la que estaven sotmetent la ciutat.
I van acabar col·lapsant. Va passar amb els Comuns a BCN, esperem que passi també amb Trump i tots els apòstols de l’odi i les polítiques a la contra i contra tothom que no siguin ells..
Tot això ho hem vist i après, però amb els temps que corren també hem d'aprendre i ser conscients que som amb els altres, i la història ens ha ensenyat que si no defensem els altres, quan vinguin a per nosaltres, no hi haurà ningú per defensar-nos.
Entrades
