Ara fa un parell de setmanes es van fer públiques les dades del Sondeig d’Opinió de l’any 2025 de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS, institut de recerca de la UAB).
Els que em seguiu sabeu, perquè sempre ho dic, que una de les coses més importants per analitzar una enquesta i projectar el valor de la realitat social, política i nacional que projecten les seves dades és que sigui un treball demoscòpic que permeti analitzar les seves dades al llarg del temps.
Saber on som en cada moment i d’on venim és clau per entendre la nostra realitat a cada moment, i que aquesta anàlisi es pugui fer amb una enquesta metodològicament estable en el temps és el que, a criteri meu, confereix més valor a una enquesta i motiva ficar-se a analitzar-la a fons,
I aquest és el cas de l’enquesta de l’ICPS, un institut de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona que fa molts i molts anys que cada any fa un sondeig d’opinió política, social, nacional que projecta quina és la situació política, social, nacional, del nostre país.
I és una enquesta que sempre ha plantejat qüestions importants des de perspectives sovint no “ortodoxes”, però que a l’analitzar-les, podem veure el gran valor que tenen. Això ho podrem veure ara, a l’analitzar les dades sobre el posicionament nacional de la nostra societat, del nostre país.
Som-hi, doncs, amb l’anàlisi del que he vist i com ho valoro de l’anàlisi que he estat fent d’aquest sondeig de l’ICPS.
Què ens explica l’CPS sobre el posicionament nacional del nostre país?
L’ICPS fa un plantejament de la qüestió nacional que apel·la a la “preferència”, a quin escenari nacional, preguntat de diverses maneres, es prefereix. Això és molt important tenir-ho en compte, perquè és un plantejament diferent per exemple al que es fa en altres treballs demoscòpics sòlids, com el BOP del CEO, en el que el que es planteja és què es votaria en un referèndum sobre la independència. Ja en el seu moment vam veure que hi havia una lleugera dissociació entre la preferència i el vot, de manera que hi havia una part de la nostra ciutadania que a nivell de preferència voldria seguir sent part d’Espanya, però que davant un referèndum, no votaria en contra de la independència.
Ara mateix l’ICPS reflecteix una societat que majoritàriament, en un 55,6% vol, prefereix, que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya, mentre que per a un 38,1% la seva preferència és que Catalunya sigui un Estat Independent.
Només en els anys del procés l’ICPS va reflectir un empat entre totes dues preferències. A partir del 2019 els que prefereixen seguir sent una part d’Espanya han anat creixent fins arribar als actuals 17,5 punts de diferència pel damunt dels partidaris de la independència.
L’any 2018 l’ICPS preguntava sobre la preferència de ser un estat independent o seguir formant part d’Espanya, i un 46,1% deien estat independent i un 46,2% part d’Espanya. Però en la mateixa enquesta preguntava ICPS (ara no ho fa, és una llàstima), en cas d’un referèndum sobre la independència, què votarien, i un 47,9% deien votarien Sí i un 31,8% que votarien No. Un 46,2% preguntats sobre preferència, preferien seguir sent part d’Espanya, però només un 31,8% estava disposat a votar no a la independència. Una diferència de 14,4 punts.
Aquesta dada evidenciava la importància, per a la independència, d’un plantejament estratègic intel·ligent, com ho fou el del procés. Hi havia molta gent que no volia la independència, però que tampoc volia oposar-s’hi, per això el Sí esdevenia majoritari.
En un moment en el que la preferència per la independència i la preferència personal per seguir sent una part d’Espanya estaven empatades (46,1% i 46,2%), davant d’un referèndum el Sí a la independència era clarament majoritari, perquè el plantejament estratègic del procés independentista era prou intel·ligent, coneixedor de la nostra realitat, com per plantejar-ho d’una manera respectuosa als que no la volien per tal que no es mobilitzessin hostilment contra la independència. I es va aconseguir, tot i la guerra bruta dels aparells de l’estat i dels seus agents, com C’s.
Ara hem passat a un escenari on aquell empat s’ha trencat i els que prefereixen seguir sent una part d’Espanya són el 55%, 17 punts més que els que volen ser un estat independent.
Podríem atribuir al “fracàs” del procés, en el sentit que el procés que ens va dur més lluny que mai en la lluita per la independència, no ens hi va portar, no hi vàrem arribar. Però això no és directament així, perquè un any després de l’1-O les preferències seguien empatades i el Sí en un referèndum seguia guanyant.
A criteri meu crec que és com s’ha gestionat no arribar-hi aquell 1-O, amb aquest horrorós caïnisme destructiu, que només busca fer dels altres amb qui comparteixes voler la independència el principal enemic, i entrant en una fase en la que l’absència total de la més mínima estratègia compartida ens està portant a que des de l’independentisme s’aixequin veus i soflames que, tot i que minoritàries, en aquest moment caòtic tenen un terreny abonat per visualitzar la seva destrucció, odi, irresponsabilitat, incapacitat d’entendre el país que som... i això està portant a aquesta minorització de l’independentisme.
Jo, ja ho sabeu els que em seguiu, sempre he defensat el procés, com el més intel·ligent i ambiciós que mai hem fet. Tot el que podem situar com a procés és el que ens ha permès arribar més lluny que mai des del 1714. I no entendreu-ho i encara pitjor, combatre-ho, ens porta al col·lapse.
Mireu, abans del procés, any 2007 el 59,5% volien que Catalunya seguís sent una comunitat autònoma, i només un 13,5% un estat independent. El procés podríem situar al voltant del 2012 el seu inici intens, com a tal, tot i que moltes de les coses sobre les que es va fonamentar venien d’abans (p.ex. mani contra la sentència nou estatut, manis de la Plataforma pel Dret a Decidir, etc). Doncs bé, en aquests 2-4 anys, el procés havia aconseguit que, l’any 2014 els que volien un estat independent fossin la majoria, un 42,1%, mentre que els que volien seguir sent CCAA només un 24,8%. Aquest 2025 els que volen que Catalunya sigui un estat independent són el 32,1%, els que volen sigui una CCAA un 30,1%, els que volen sigui un estat dins una Espanya federal un 21,8% i els que volen sigui una Regió d’Espanya el 8,4%.
L’independentisme va deixar de ser una opció residual perquè amb el procés es van fer les coses molt bé. No totes, evidentment, perquè tot i arribar més lluny que mai, no vam poder fer efectiva la independència. La independència només serà possible essent els que la volem, la majoria social i política del nostre país. No n’hi ha prou, com ja vam veure, però sense ser-ho, ni tan sols estarem en condicions de poder-la fer. Per tant el primer que hauríem de fer és recuperar una mínima unitat i estratègia compartida per evitar que l’independentisme segueixi perdent suports, com evidencien les dades que està passant.
Escenari polític del nostre país
L’escenari polític, entès com l’expressió de la voluntat popular és, en primera i decisiva instància, l’element determinant sobre el que es basteix el nostre futur, a tots els nivells, com a poble. L’enquesta ICPS no entra en un treball de les traduccions en escons que el comportament polític de la nostra societat, expressat amb el seu vot, projecta a l’enquesta. Però si analitzem les característiques de la intenció de vot que recull l’enquesta, sí podem trobar-hi moltes coses que expliquen com estan les coses i cap a on sembla podem anar.
El bloc independentista (Junts, ERC i CUP) està clarament estancat, amb algunes perceptibles fugues de vot i en un escenari en el que només ERC estaria en condicions d’atreure algun vot que les darreres eleccions no va votar independentista.
El bloc de l’espanyolisme constitucionalista (PSC-PSOE, PP i Comuns) tot i tenir dues de les seves formacions (PSC i Comuns) governant-ho tot, no sembla tampoc estigui en condicions de créixer, es mostra molt estable, fins i tot amb una certa tendència a patir desgast de vot.
El bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba (VOX i AC) sembla és l’únic que projecta un cert creixement, impulsat per una Aliança Catalana que clarament pot superar a VOX en el lideratge d’aquest bloc de l’extrema dreta racista.
Anàlisi del vot al bloc independentista:
En el bloc independentista ERC i CUP són les formacions que tenen una major fidelitat de vot, del 73,1% i del 73%, mentre que la fidelitat de vot entre els votants de Junts se situa en el 60,8%. En aquest bloc hi segueix havent transferència entre les diferents formacions: un 3,4% votants Junts votarien ERC, un 3,6% ERC a Junts, un 2,7% de vot CUP a Junts i un 8,1% a ERC.
En aquest bloc Junts i ERC també tenen una fuga del 4,4% del seu antic vot cap al bloc de l’espanyolisme constitucionalista, concretament cap al PSC, tot i que en balanç global la captura de vot d’ERC d’un 4,8% d’antic votant del PSC i, sobretot, d’un 17,5% del vot dels Comuns el 2024 fa que l’impacte de transvasament de vot entre aquests dos blocs sigui molt mínim, tot i que amb un balanç positiu per a ERC.
En el comportament electoral dels votants d’ERC hi ha una dada molt impactant, que és que només un 35,8% dels votants d’ERC vulguin que Oriol Junqueras sigui el President de la Generalitat. Fins i tot he pensat que no pogués ser un error de l’enquesta ICPS, i per intentar veure si era una dada fiable, he anat al darrer baròmetre del CEO, desembre 2025, amb un treball de camp fet en el mateix període que l’enquesta ICPS... i les dades són plenament coincidents: al CEO només un 32,2% dels votants d’ERC volen que Oriol Junqueras sigui el President de la Generalitat. És evident que ERC està en una situació convulsa, tant en estratègia política com en lideratge i posicionament electoral...
La CUP no sembla estar en condicions de millorar els resultats que va tenir el 2024 perquè no capta vot d’enlloc.
La principal fuga de vot del bloc independentista es produeix cap a l’extrema dreta racista i xenòfoba. En aquest sentit una part de l’antic votant independentista està reaccionant igual que els votants d’altres blocs, situant el racisme i la xenofòbia com els únics factors que decideixen el seu vot.
Anàlisi del vot del bloc de l’espanyolisme constitucionalista
Tot i que el PSC governa sense alternativa a Catalunya, Barcelona i Madrid, als principals ajuntaments i les diputacions, amb tot el que això implica de control social i mediàtic, no sembla estar capitalizant tot aquest immens poder que tenen per créixer en vot i majoria parlamentària. Té una important fidelitat de vot, del 75,9%, sense cap fuga significativa, només un 4,8% cap a ERC, amb dues transferències mínimament significatives, del 4,4% d’antic vot de Junts i d’ERC. Potser el més rellevant, però que atenent al fluix resultat que varen tenir el 2024 té un impacte limitat, seria el 12,3% d’antic vot dels Comuns que ara aniria al PSC.
En aquest bloc el major desgast clarament l’experimenten els Comuns, que només tenen un 52,6% de fidelitat de vot, i que experimenten fugues significatives en direccions molt diferents: un 17,5 cap al bloc indepe (ERC), un 12,3% dins del seu bloc de l’espanyolisme constitucionalista (cap al PSC) i un 7% cap al bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba (cap a AC).
Finalment, en aquest bloc, el tercer partit que en forma part, el PP, tampoc està per tirar coets, i evidencia un desgast significatiu, amb un 59,4% de fidelitat de vot, sense rebre vot de cap altra formació política, de cap dels dos altres blocs, i, en canvi, presentant fugues més que significatives cap als partits del bloc de l’extrema dreta racista: un 12,5% cap a VOX i un 7,8% cap a AC.
Anàlisi del vot del bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba
En aquest bloc és l’únic on les dades apunten canvis de l’escenari polític. Per una banda aquest bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba és l’únic que projecta creixement de vot i representació parlamentària, però per una altra banda també per l’evidència del relleu en el lideratge d’aquest bloc, que passaria de VOX a AC.
El creixement del bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba està liderat pel creixement de la intenció de vot d’AC, que s’ha posicionat clarament pel davant de VOX en el lideratge del discurs racista i populista i, conseqüència d’això, en captar tot el vot, provinent de pràcticament totes les formacions polítiques, que han aconseguit mobilitzar en clau racista i, alhora, visualitzar el seu lideratge en aquest àmbit per captar també vot de VOX.
De fet el vot provinent de VOX, és el més gran que té AC: un 20% del vot racista que havia tingut VOX el 2024 ara votarà AC.
Però el realment impactant és la capacitat d’atreure vot de tots els partits de la resta de blocs, mobilitzant-lo únicament en clau racista. AC capta un 20% de vot de VOX, és a dir, del seu bloc d’extrema dreta racista i xenòfoba, però també capta vot de totes les formacions del bloc de l’espanyolisme constitucionalista (un 7,8% d’antic votants del PP, un 3,2% del PSC i un 7% dels Comuns). Tanmateix el que més crida l’atenció és que també capta vot, i no poc, entre antics votants independentistes. Destaca en aquest sentit la visualització d’un 19,2% d’antic vot independentista que havia tingut Junts que ara votarà en clau racista a AC, i també el 6,8% d’antic vot independentista d’ERC.
Que AC rebi vot de VOX, del PP, del PSC, dels Comuns, de Junts i d’ERC és l’evidència més clara que ha funcionat l’estratègia del Règim del 78 per promoure el vot únicament en clau racista, que es voti només abraçant i aplaudint els posicionaments racistes i que sigui AC qui ho lideri. Per això un 44% dels votants d’AC volen que Catalunya segueixi formant part d’Espanya, fins i tot amb un 8% de votants d’AC que no volen ni tan sols seguir formant part d’Espanya com a Comunitat Autònoma, sinó que volen sigui rebaixada la cosa a ser una simple regió d’Espanya.
Finalment la fraternitat entre les formacions i votants d’aquest bloc d’extrema dreta racista i xenòfoba la veiem clarament en que només els votants d’AC i els de VOX valoren positivament, aprovant-la, a la líder d’AC, Sílvia Orriols.
A la vista de tot plegat, és evident que caldrà seguir molt d'aprop l'evolució de la nostra societat i el seu posicionament polític i nacional, tot i que les coses no apunten bé des d'un punt de vista patriòtic, independentista. Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I això és el que toca, és l'única esperança. Anar-hi
Entrades
