Sobre la situació del català: anàlisi de dades que no s'han tingut en compte de l'Enquesta d'Usos Lingüístics

Ara fa un any (febrer 2025) amb un retard molt difícil d’entendre, finalment es van fer públiques les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2023, que és l’eina de referència en relació als usos lingüístics al nostre país. És una enquesta completíssima que es fa cada 5 anys a una mostra amplíssima i que serveix per mesurar els usos lingüístics de la població, i per tant, les seves dades són les que ens permeten mesurar i valorar l’evolució d’aquests usos lingüístics i, en conseqüència, de la “salut” del català, de l’estat de la llengua.

Els resultats de l’enquesta del 2023 que vam conèixer al llarg del 2025 van evidenciar una situació molt i molt complicada per al català, des del punt de vista que totes les dades visualitzaven  una disminució de l’ús de la llengua catalana. 

No entraré en les dades que ja s’han difós àmpliament, i que són les que han generalitzat, estès, una visió molt àmpliament compartida que el català està en una situació molt complicada, i que calen polítiques efectives per revertir la situació.

Al llarg dels anys he estudiat abastament les dades d’aquesta enquesta, i al meu bloc podeu trobar diferents articles analitzant-la des d’una perspectiva global. 

Avui, en aquest article, només volia posar damunt la taula un parell de dades que no he vist hagin estat visualitzades ni tractades ni avaluades amb la importància complementària a la resta de dades que per a mi mereixen i que a parer meu són molt importants, perquè si no les tenim en compte podem caure en importants errors en el moment de dissenyar estratègies i polítiques per impulsar l’ús del català, per revertir l’actual situació.

1. Una primera dada a comentar és la no positiva evolució de la relació entre llengua inicial, llengua habitual i llengua d’identificació.

Si agafem com a base comparativa l’enquesta del 2013, 10 anys abans d'aquesta darrera enquesta del 2023, vèiem, i així ho havia analitzat, que hi havia una dada positiva que era que el català, tot i ser només la llengua inicial del 31% de la població creixia, poquet, però creixia, fins situar-se com la llengua habitual i d’identificació del 36% de la població.

Ara aquest 2023 hem vist com el català és la llengua inicial del 29% de la població (2 punts menys que al 2013), i la llengua habitual d’un 32% de la població (4 punts menys que al 2013). El català incrementava 5 punts esdevenir llengua habitual en relació a la gent que el tenia com a llengua inicial, i ara, tot i que també incrementa, ho fa menys, 3 punts.

Però la dada preocupant, i que hauria de merèixer la nostra atenció, és que al 2013 el català passava del 31% de llengua inicial al 36% de llengua d’identificació, mentre que ara, el 2023, el percentatge de població amb llengua inicial el català i amb el català com a llengua d’identificació és el mateix, és un 29%.

La llengua habitual està determinada per les relacions socials, laborals, etc. I aquí sí que el català creix, tot i que menys, però encara creix en relació a la llengua inicial. Però la llengua d’identificació la vinculem a l’assumpció com a pròpia d’una llengua que no era la llengua inicial, i mentre que al 2013 creixia del 31 al 36 per cent, ara es queda en el mateix percentatge, el 29%.

D’alguna manera aquell efecte d’integració nacional a través de la llengua que hi havia el 2013, que provocava en un percentatge significatiu de persones que no tenien el català com a la seva llengua inicial l’assumissin com a llengua pròpia, d’identificació, ara sembla haver-se perdut.

Caldria pensar-hi. El futur del català no només depèn del seu ús, que és evident que sí, sinó de que sigui assumit com a la llengua pròpia, d’identificació, del màxim nombre de persones que no han tingut el català com a llengua inicial.

2. Un altre element que crec també molt important de tenir en compte en qualsevol estratègia per promoure el català, per enfortir-lo des de tots els punts de vista com a llengua de referència, tant des del punt de vista d’identificació com d’ús, és tot el que té a veure amb la visualització lingüística, no només del català, sinó també del castellà i d’altres llengües, que té la nostra societat.

No és un tema fàcil, tot el contrari, és un tema que a criteri meu creix en importància estratègica en qualsevol política ja no només lingüística, sinó nacional i social. Crec que qualsevol estratègia lingüística que ignori la complexitat de la nostra societat, està abocada al fracàs. Tampoc no tinc cap “recepta màgica”, només vull posar les dades damunt la taula, perquè crec que ignorar-les ens aboca al fracàs.

El percentatge de la població de Catalunya que vol que només el català sigui  la llengua a parlar en el futur és del 16%. Un 44% de la població vol que, amb diferents intensitats, ho siguin el català i el castellà (més català que castellà, català i castellà per igual o més castellà que català).

I un 10% es manifesta sense complexes amb tot el seu supremacisme espanyolista, també en relació a la llengua, i només volen que sigui el castellà la llengua d’ús al nostre país en el futur.

He estat temptat d’escriure “només” un 10% volen que únicament s’usi el castellà, però em sembla molt bèstia que a aquestes alçades encara  hi hagi un 10% de la població de Catalunya que defensi això.

La bona notícia és que els percentatges de població que volen això són molt diferents en funció del seu origen, i això “juga” a favor del català, atès que el principal reducte de només castellà el trobem entre els nascuts a la resta de l’estat, que així ho volen un 25,4%, i al nostre país la població nascuda a la resta de l’estat està minvant molt, perquè els fluxes migratoris ara venen de la resta del món, i no tenen aquesta actitud. Entre els nascuts a Catalunya només un 4% defensen un futur només amb ús del castellà, tot i que entre els nascuts a l’estranger així ho defensen un 14%.

Abans hem vist que només un 16% de la població de Catalunya vol, de cara al futur, que només el català sigui la llengua d’ús. Entre la població nascuda a Catalunya és un 22%, i entre la nascuda a la resta de l’estat i a l’estranger un 6,7% i un 6,4% respectivament.

Ara mateix, de manera més que evident, el futur del català està a les nostres escoles, però també en aprofitar totes les oportunitats que tinguem per promoure i enfortir el català, des de normatives a ús social, comunicatiu, cultural, professional, etc. La visualització del català com a llengua nacional, pròpia, de Catalunya, és clau en una societat com la nostra amb els impactes migratoris que hem tingut.

Cal aprofitar al màxim totes les eines que tinguem a l’abast per promoure i facilitar la inclusió lingüística dels nous catalans. Des d’aquest punt de vista els grups de conversa de la CAL i d’Òmnium són també una excel·lent eina d’integració.

Al voltant d’un 70% dels nascuts a l’estranger volen que el català formi part de les seves vides, sigui una de les seves llengües d’ús.

Els processos d’integració social i nacional no són fàcils, i encara menys sense les eines d’un estat. Cal actuar amb molta intel·ligència per abordar la complexitat de la situació, una complexitat que es manifesta de moltes maneres, però entre les quals per primera vegada n’he visualitzat una que m’ha impactat molt, que m’ha generat intensos dubtes i, alhora, inquietud.

Fins ara sempre les enquestes d’usos lingüístics havien visualitzat una societat en la que els usos lingüístics als que s’aspiraven se situaven, en diferents intensitats, sobre el català i el castellà (només català, més català que castellà, català i castellà, més castellà que català, només castellà, català i una altra llengua, castellà i una altra llengua...).  

Aquest 2023 gairebé un 20% de la població nascuda a Catalunya visualitza un futur a Catalunya d’ús només d’altres llengües o combinacions de llengües que no són ni el català ni el castellà, que els exclouen). I sí, són persones nascudes aquí. El 2013 el percentatge era només del 6,8%.

No sé què hi ha al darrere, però és evident que podem situar-ho en un dels impactes dels moviments demogràfics que ha viscut i viu el nostre país. El 70% de la població nascuda a l’estranger volen que el català formi part de les seves vides, però també hi ha un 18% que volen que les seves llengües d’ús no siguin ni el català ni el castellà, que ho siguin altres llengües.

3. Vaig acabant. Les dades, com ja tothom ha dit en parlar de l’enquesta, evidencien que el català està en una situació complicada, i que cal actuar per garantir-ne el seu futur. No som un estat ni tenim les eines d’un estat, i hem tingut uns grans impactes demogràfics a la nostra societat, que han generat una realitat social i lingüística d’alta complexitat. Qualsevol estratègia, pla, polítiques, mesures per enfortir, blindar i situar el català on ha d’estar, com a llengua pròpia de Catalunya, no hauria mai d’ignorar aquesta complexitat. Perquè si ignorem la societat que som estem abocats a la nostra minorització nacional i lingüística.

El 54,3% de la població nascuda a l’estranger té interès per aprendre i/o millorar el seu català i un 70% vol que el català sigui llengua d’ús a les seves vides, però la realitat de la complexitat d’aquesta població migrada també és aquest 63% que amb els companys de feina només parla en castellà o castellà i altres llengües (no el català). I un 69% que amb els veïns només parla en castellà o en castellà i altres llengües (no el català).

Si ignorem la complexitat que ens evidencien totes aquestes dades no farem res, o encara pitjor, empitjorarem la situació. Cal posar totes les eines per fer possible que aquest 70% que volen que el català formi part de les seves vides, ho aconsegueixin, ho puguin fer. No és fàcil, ni serà mai immediat, però si obrim camins perquè la nostra llengua arribi arreu i a tothom, tindrem molt de guanyat, esdevindrà la llengua de tots, una llengua viva i amb futur entre totes les llengües del món.

És evident que la delicadíssima situació del català ens requereix a tots i requereix mesures i estratègies intel·ligents i en molts àmbits molt diferents, i que totes han de tenir un comú denominador: fer-se des d’un coneixement profund de la societat que som i de la seva complexitat.

4. A TALL DE CONCLUSIONS PERSONALS, al meu entendre els elements clau per blindar al màxim el català, garantint el seu futur i projectant-la com el que és, la llengua pròpia de Catalunya, baluard de la nostra identitat nacional i el que volem que sigui, una eina clau per a la nostra cohesió social i projecció internacional... serien:

•           Només si som un estat sobirà tindrem totes les eines que necessitem per defensar la nostra llengua i blindar el seu futur

•  Sense ser estat tot es complica, però en cap cas no ens ha de paralitzar, ans el contrari, cal desplegar estratègies i polítiques en tots els àmbits que es pugui.  

•  Una evidència és que la frivolitat amb la que s’ha gestionat la qüestió demogràfica al nostre país no és sostenible, ni com a país, com a nació, ni lingüísticament, per a la nostra llengua. O sigui aquí anem saltant dels 6 milions als 8 milions i ara que si als 10 milions... i nosaltres no podem dir al respecte? No podem decidir res? Qui ho decideix? És evident que com a país sense la immigració ja hauríem col·lapsat, després de més de 10 anys de creixement vegetatiu negatiu i de ser el segon país del món amb una taxa de natalitat més baixa. I que no som insensibles als altres, perquè nosaltres també hem estat al llarg de la història uns altres que hem hagut de migrar per tot el món. Però això no vol dir no puguem decidir res al respecte, i hi hagi qui ens faci saltar dels 6 als 8, dels 8 als 10 amb absoluta frivolitat.

•  La importància de l’escola: la gran diferència entre els moviments migratoris durant el franquisme (anys 60 i 70) i els actuals, des del punt de vista d’acollida, de recepció com a país és l’escola. En un context amb un impacte demogràfic com el que hem tingut, l’escola és absolutament clau per a garantir la integració, la cohesió social i el futur de la nostra llengua, del català. Hem de situar el nostre sistema escolar en l’eix del futur de la llengua, perquè és així, és clau.

•  No té cap sentit plantejar-se estratègies curt-terministes. Cal fer coses i que ajudin ara, però en un escenari de la complexitat com la que tenim, les estratègies han de tenir una visió de futur, perquè moltes de les coses que es poden fer no tindran efectes immediats, sinó que han de buscar poder aportar una gran solidesa estructural a la nostra llengua.

•  Potenciar tots els elements cívics, socials i culturals que ajuden a cohesionar i evitar la guetització. El voluntariat lingüístic és clau, però també hi ha molts altres elements, com la cultura popular, la vida associativa, les estructures veïnals, la visualització del nostre país i de la nostra llengua arreu, amb una pedagogia integradora en drets i deures, també des del punt de vista lingüístic, i en tots els àmbits (laboral, comunicacional, etc.)

•  Ser conscients de la societat que som i de com és aquesta societat, per impulsar estratègies transformadores cap als objectius àmpliament compartits en relació a la llengua catalana. Fer possible que aquest 70% de població nascuda a l’estranger que vol que el català formi part de la seva vida, ho aconsegueixi, tingui les eines per arribar-hi, que el català esdevingui també una llengua d’ús per a ells, per a aquest 70% que així ho volen.

•  Defugir estratègies i polítiques que només són compartides per una minoria, absolutament allunyada de la visió social majoritària i que prioritza el seu ego mediàtic, ni que sigui a costa d’allunyar-ne al gruix de la societat. És així com es pot acabar minoritzant la lluita pel català. No té cap sentit que l’única estratègia sigui per fer feliç a aquest 16% de la població que vol un futur només amb el català, confrontant-se així a una majoria social que, amb més o menys intensitat, vol compartir català i castellà.

•  Prestar especial atenció a alguns indicadors sorprenents i preocupants de les dades d’usos socials:

o   Així com la disminució del % de població amb llengua inicial el català està fortament vinculada a l’impacte demogràfic, la disminució del % de població que assumeix el català com a llengua d’identificació és molt preocupant, perquè implica una “desconnexió” que no s’havia donat fins ara. Cal analitzar-la i cal revertir-la. El futur del català està en que cada cop sigui més usat però, sobretot, en que cada cop hi hagi més població que l’assumeixi com la seva llengua d’identificació, pròpia, amb independència de la seva llengua inicial.

 

o   Cal prestar també molta atenció, per intentar entendre què hi ha darrere d’aquesta xifra de gairebé el 20% de població nascuda a Catalunya que es visualitzen en un futur en el que les llengües o combinacions de llengües que vol parlar, usar, no són ni el català, ni el castellà, ni l’aranès. Són unes “altres llengües” indeterminades que exclouen el català, el castellà i l’aranès. Molt difícil d’entendre, però, alhora, preocupant. Cal prestar-hi atenció per evitar guetitzacions a tots els nivells, també el lingüístic.