Samaranch = Judes

Avui hem assistit a un espectacle vergonyós, absolutament vergonyós, homenatjant un feixista que mai se’n va estar. Aquesta és la nomenklatura que patim, aquest és el país oficial que s’allunya cada cop més de la gent.

Hòstia! Crec que tenim tot el dret del món a sentir-nos legítimament insultats perquè s’hagi fet aquest panagíric inadmissible a un personatge tan fosc, tan orgullosament franquista, com en Samaranch.

Fins i tot admetent que podem intentar córrer una cortina sobre cert passat, estar aixecant el braç en alt l’any 1974 és prou eloqüent. I haver estat torpedinant totes les aspiracions nacionals catalanes en matèria esportiva, motiu suficient, més que suficient, per menysprear fins a l’infinit un personatge d’aquesta lamentable trascendència. Només la premsa internacional ha estat a l’alçada. Tot plegat, vergonyós, profundament, intensament, vergonyós.

Corria el començament dels noranta quan aquest feixista presidia el CIO i va decidir modificar la Carta Olímpica per tal d’evitar que es poguessin fer realitat les legítimes aspiracions nacionals catalanes en matèria esportiva. Fins aleshores, és a dir, fins a la intervenció d’aquest personatge, Catalunya, si així ho volia, hauria pogut ser un subjecte de ple dret esportivament parlant, reconegut internacionalment. Ell, aquest nefast personatge, ho va impedir.

Dissabte s’ha anunciat un minut de silenci al Camp Nou. No el penso respectar. Encara més, avui, sopant amb els camarades, hem recordat quan, en aquell temps, vam saber que un partit del Barça en Samaranch acudiria a la llotja. Vam preparar una gran pancarta que deia “Samaranch = Judes”. La vaig penjar en solitari a la segona graderia, cap al lateral, mentre alguns companys provocaven una maniobra de distracció en una altra part de l’estadi. Aquella pancarta va fer mal, perquè tot i que els serveis de seguretat del club la van retirar al cap d’uns deu minuts, es va veure molt, i sabem que ens van estar buscant per tot l’estadi, molt cabrejats.

Penso que aquest “Judes” era i és del tot escaient. Una persona que va trair totalment les legítimes aspiracions catalanes. Per això avui el monarca parla dels grans serveis a Espanya. Per això, avui, tot el meu menyspreu i indignació.

És una anècdota, però com a mínim tinc aquesta petita satisfacció, de que li vaig fer menjar aquest “Samaranch = Judes” que va veure tot l’estadi, tota la llotja, començant per ell mateix. Que no descansi en pau.

Alguns sempre hem tingut aquesta voluntat manifesta i militant perquè cap feixista ni visqui ni descansi en pau. El feixisme té mil cares, algunes de ben properes i quotidianes, però les desemmascararem totes!

Que Sant Jordi ens acompanyi en aquesta lluita contra el drac del feixisme, del totalitarisme, de l’autoritarisme…

Arbeitsloser Marsch

La lletra és de Mordechaj Gerbitig, membre del partit socialista hebraic, Il Bund, a Galiicia (regió situada entre Polònia i Rússia). Va morir assassinat pels nazis al 1942, durant la Shoà. La música la va composar el dirigent socialista Julius Hofmann. És l’himne dels aturats, l’única cançó socialista del proletariat alemany, rus, polonès i hebraic en Yiddish. Ha estat cantada a tot el món, des de Rússia fins a Alemanya, a Europa, Sudamèrica... durant la revolta del Ghetto de Varsòvia. Per als països de llengua alemanya és una de les cançons de lluita més importants...

Visca la llibertat! A sac contra el feixisme, contra el nepotisme, contra l’autoritarisme, contra el totalitarisme! No hi ha treva...

Bella ciao! (la meva baixa de Reagrupament)

abril 2010, mail enviat a Reagrupament:
"Benvolgut,

he tramès la meva sol·licitud de baixa de Reagrupament al meu coordinador. Ja no és l'associació a la que vaig començar a treballar ni defensa allò en el que havia cregut, com la regeneració i qualitat democràtiques. Havíem criticat la falta de qualitat democràtica, el nepotisme, etc. i havíem dit que no seríem com "els altres". Això és l'únic cert: som terriblement pitjor, és la pitjor experiència associativa del catalanisme polític, una aberrant cultura autoritària sense precedents, una autèntica vergonya.

per tant, us prego em doneu de baixa."

S’acaba aquí la meva militància a Reagrupament. Com a patriota, com a independentista, i, el que és més important, com a demòcrata.

Vaig tenir el meu primer contacte amb el Dr. Carretero essent ell encara conseller de Governació. Va venir a sopar a casa meva amb altra gent, per parlar de política. Li vaig explicar els meus dubtes en relació amb el tripartit.

Després va venir el congrés d’Esquerra. El Dr. Carretero ja havia “sortit” del govern, i hi havia hagut “el manifest d’almoster” i altres iniciatives que qüestionaven la línia política oficial de la direcció d’Esquerra. Tot i no ser militant d’Esquerra, vaig pensar que calia donar-hi suport. I així ho vam fer, de moltes maneres. Des de la xarxa, generant la iniciativa de “Blocs amb estrella”. I políticament, amb moviments, contactes, xerrades, etc. en tot el que era l’entorn d’Esquerra, de cara a aquell congrés.

Una de les coses que en el context d’aquell congrés va permetre Joan Carretero ser el segon candidat més votat, darrere en Joan Puigcercós va ser la que va liderar n’Emili Valdero, vell i estimat amic de l’època de la Universitat. Vam sopar un dia a casa meva, amb el meu germà. L’Emili em va explicar com s’estava degradant el projecte tripartit, i que calia fer alguna cosa. I es va implicar en el projecte de Reagrupament, de cara al congrés d’Esquerra. I va generar un manifest explicant-ho, i generant adhesions. No tinc cap dubte, cap, que de no ser per la mobilització que va fer l’Emili, tots els contactes que va moure, tota la gent per la que va donar la cara, que va dinamitzar... Joan Carretero no hauria estat, en cap cas, el segon candidat més votat.

Després del congrés va venir un “impàs”, fins l’aparició de l’article publicat a l’Avui “Patriotisme i Dignitat”, signat per Joan Carretero, però escrit per l’amic Albert Pereira.

A aquell article va seguir una mobilització important, sobretot després de conèixer-se que Esquerra incoava expedient a Joan Carretero i aquest abandonava el partit. A petició expressa d’en Joan Carretero, vaig constituir el partit Reagrupament Nacional Català. I a petició directa d’en Joan Carretero, vaig assumir portar tots els temes d’Imatge i Comunicació. Ho vaig fer no perquè en sabés, d’aquests temes, sinó perquè en Joan Carretero confiava en mi per a constituir, amb total llibertat, un grup de treball que portés tots aquests temes.

Van ser uns mesos d’un treball intensíssim, per a muntar tota l’estructura de Reagrupament. Molta gent, molta il·lusió, etc. Tant l’Emili com jo vam desplegar una frenètica activitat, ell molt més que jo –a tot el territori, bastint l’organització-, que ens va portar a l’Assemblea Nacional del 3 d’octubre. Pel mig hi havia hagut un Onze de Setembre que molts recordarem, malgrat que va tenir un escàs impacte mediàtic, però que va donar carta d’identitat a una organització potent, que es va fer visible de manera inequívoca, en aquella Diada. L’Assemblea Nacional va anar molt bé, a nivell organitzatiu i mediàtic. I Reagrupament, com havíem planificat, amb aquella assemblea es va homologar com a referent polític.

L’elecció de la Junta Directiva va ser un punt i a part en aquella Assemblea. Al meu entendre, les coses no es van fer prou bé, malgrat la transparència de tot el procés, i que tothom va votar el que va voler, quan 2/3 parts de la Junta escollida era gent provinent d’Esquerra. Jo vaig ser el primer no provinent d’Esquerra més votat, i ho vaig ser crec recordar en el número 9.

En aquella Assemblea ja hi va haver algunes coses estranyes, com el fet que el Dr. Carretero fés servir persones interposades per demanar a certes persones que no es presentessin com a candidats a la Junta pel fet de venir d’Esquerra, mentre ell directament promovia a la Sra. Sandra Lomas, que també venia d’Esquerra, perquè s’hi presentés i demanava el seu vot. Això, està clar, ho he sabut després.

Però l’Assemblea va ser un èxit. Hi havíem arribat amb una organització potent, motivada, hiperactiva, i constituïda a pràcticament totes les comarques de Catalunya.

Pel que fa a la meva àrea, amb una sabata i una espardenya, penso que havíem fet una feinada brutal. S’havia constituït un grup de treball extraordinari, multidisciplinar, amb dissenyadors, periodistes, comunicadors, experts en xarxes socials, en audiovisuals, etc. Havíem fet un document estratègic d’imatge i comunicació, i teníem moltíssims projectes embastats: una nova web, un diari digital, una nova modelització dels actes, campanyes de promoció i captació de militància, iniciatives en l’àmbit de les xarxes socials, d’actes massius, etc

La primera sorpresa post Assemblea Nacional va ser que la Rut Carandell, d’acord amb en Joan Carretero, havien decidit liquidar-me, a mi i al grup de treball. I ho van fer. Sense previ avís, sense comentar-me res. I en dos actes, la primera junta directiva, a Reus, i la segona, a Vic. A mi em va saber molt de greu, perquè legítimament pensava –i penso- que havíem fet una feina molt bona, i que teníem idees, iniciatives i un grup de treball suficientment potent com per fer-ne moltíssimes més. N’havíem après molt i portàvem velocitat de creuer. Però res, la major part de la Junta va estar d’acord amb la meva liquidació i que tot el que portava a partir d’aleshores ho portés la Rut Carandell.

El primer pensament va ser deixar la Junta. Entenia que si hi era, si els associats m’havien votat, era per la feina feta, i si la Junta pensava que jo no havia de fer-ho, el meu paper a la Junta esdevenia secundari. Vaig reflexionar-ho amb el meu equip, a qui vaig explicar molt per sobre la situació, i amb els meus amics i persones d’absoluta confiança. I vaig veure, em van convèncer, que no només hi era, a la Junta, per la feina feta, sinó pel pes polític que podia tenir, per les idees que tenia i per la confiança que mereixia als associats que m’havien votat. I vaig decidir romandre-hi. I no vaig assistir a un parell de Juntes, per deixar arrofredar la crisi, de la que evidentment ningú no se’n va assabentar –excepte perquè les coses van deixar de funcionar- en termes polítics.

I la primera Junta a la que torno a assistir és la Junta on esclata la crisi, on en Joan Carretero, en una maniobra absolutament irresponsable, nauseaubunda, vol obligar a 4 membres de la Junta a dimitir, i els amenaça que si no ho fan, ho farà ell. Aquesta crisi ha estat sobradament comentada, jo mateix ho he fet. És un acte miserable, que ens porta a una crisi descomunal, i en la que no hi ha cap rerefons polític, sinó purament personal, d’interessos personals, però no dels que es vol obligar a dimitir, sinó del sr. Joan Carretero. Ja he explicat anteriorment, també, que en aquesta nova etapa de Reagrupament es produeix una paràlisi atroç, fruit de la nova manera de dirigir l’organització que té Joan Carretero, de la seva mutació com a líder. Cap projecte, cap idea, cap pla... res!

Què havia passat? Una cosa que fa pujar els colors només d’explicar-ho, però que és l’única explicació, és la veritat. Una cosa, un afer personal, que envia a prendre pel cul el projecte més brutal que hi ha hagut per a reconstituir l’espai independentista al nostre país. No tinc cap dubte que Reagrupament era el projecte que necessitava el país. Teníem les idees necessàries. Teníem un lideratge convincent. Teníem tots els ingredients per poder ocupar un espai polític clar, rotund i important en el panorama polític català. Però tot això se’n va a norris.

Què va passar? Molt fàcil i molt vergonyós: el sr. Joan Carretero havia iniciat, mesos enrere, una relació sentimental amb la sra. Sandra Lomas. Nosaltres, Reagrupament, que havia fet bandera del combat al nepotisme, ens trobàvem, de cop i volta, atrapats en un relació sentimental que condicionava absolutament el dia a dia de l’organització, la seva estratègia, la seva manera de funcionar, la presa de decisions, etc. És a dir, la relació sentimental ho condicionava tot i influïa absolutament en tot. Amb el temps hem vist que es va començar a manifestar a l’Assemblea Nacional, quan en Joan Carretero demanava personalment el vot per a la sra. Lomas. I després, quan la presa de decisions passa a estar capturada per la parella Carretero-Lomas, amb l’amén assegurat de la Rut Carandell, executora de les decisions de la parella. Aquí comença la paràlisi de Reagrupament.

Però políticament encara estàvem vius, i continuàvem treballant. Fins que, a instàncies del mateix Joan Carretero, s’anuncia que es començarà el procés de primàries, per a escollir els candidats, etc. La manera de fer-ho ja havia estat aprovada a l’Assemblea Nacional, i molts pensàvem que no hi havia cap pressa en iniciar aquest procés, sobretot tenint en compte la “laportadependència” que s’havia anant generant amb el temps. En paral·lel a l’absurd, per innecessari, tret de sortida a aquest procés que havia fet en Joan Carretero, s’havia iniciat una segona campanya: promoure Sandra Lomas com a cap de llista per la circumscripció de Tarragona.

Això llavors no se sabia, però amb el temps tot se sap... el sr. Joan Carretero havia començat, en petits cercles, a dir que pensava que Sandra Lomas era qui havia d’encapçalar la candidatura a Tarragona. Però, “curiosament”, cada cop que ho esmentava, que sempre es feia en cercles de la seva més absoluta confiança, la reacció no era positiva. I menys encara en els cercles de les comarques de Tarragona.

A la vista del rebuig de la sra. Lomas com a candidata a Tarragona generava, Joan Carretero imprimeix un gir coperniquià al seu discurs, i comença a “deixar anar” que l’elecció dels candidats, enlloc de fer-se tal i com s’havia aprovat a l’Assemblea, pels associats de la circumscripció, es farà a nivell nacional, on tothom votarà tot. Ha arribat a aquesta conclusió després de veure que la seva “estimada”, que està promocionant com a cap de llista, no aplega cap suport al seu territori –per motius més que obvis!-. Substreure la votació de l’àmbit territorial és la manera que, pensa, pot assegurar que pugui “posar” la “seva” cap de llista, amb independència del que pensi, vulgui o defensi, el territori.

La Junta en què Joan Carretero explica que les coses aniran així jo no hi era, però sí que hi havia algunes persones que hi intervenen i fan veure que aquesta proposta va en contra de l’acordat a l’Assemblea i dels principis polítics de Reagrupament.

Ja no hi haurà més juntes, sinó una petició irresponsable de dimissió a les persones que han gosat defensar la legalitat de l’associació i els seus principis polítics. Curiosament, dues d’aquestes persones són, alhora, dues de les persones que tenen un major pes polític a Tarragona, en Jaume Renyer i n’Albert Pereira. El seu pecat? Defensar la legalitat de l’associació i ser, als ulls de Joan Carretero, uns líders-obstacle per poder imposar la sra. Lomas com a candidata a Tarragona.

Pel que fa a l’Emili, el seu únic pecat va ser també el de defensar la legalitat i els principis de l’associació. Però tenia un problema subjacent, i és que la Rut Carandell, de feia temps, el veia com a una amenaça personal. Realment no sé perquè, però la Rut sempre havia vist l’Emili com una amenaça per a ella i les seves aspiracions a Reagrupament o el que fós. Hi havia hagut antecedents, que ara no venen al cas. Però en aquell moment, en què en Joan Carretero només s’escoltava la sra. Lomas, la Rut va veure la gran oportunitat per ficar-hi al sac dels liquidats a l’Emili, i deslliurar-se d’aquesta amenaça. Era conegut que la Rut protestava perquè l’Emili feia “massa actes”. Això li ho havia comentat el mateix Joan Carretero a l’Emili quan les coses encara no s’havien tornat tan paranoïques.

I jo puc donar fe de la tensió que havia generat la Rut, que ja era força transparent al nivell de direcció de l’associació, perquè sóc testimoni que l’Emili li havia dit al Joan Carretero que n’estava fart d’aquesta gelosia destructiva, i que li signava, si calia davant notari, un compromís que ell sempre aniria, si arribava el cas, darrere la Rut a qualsevol llista que es plantegés, ja fós a l’interior de l’organització com a fora, que renunciava a tot el que calgués que pogués significar una amenaça per a la Rut i que l’únic que volia era poder treballar sense aquesta permanent tasca destructiva que protagonitzava la Rut. Aquesta conversa va tenir lloc a Balaguer, després d’un acte.

Endebades. La Rut va continuar la seva particular croada contra l’Emili, que fructifica, mercès a l’autisme “lomista” en el que s’havia sumit en Joan Carretero, amb la inclusió de l’Emili en la llista dels que havien de ser eliminats.

Tots aquests despropòsits expliquen la “desaparició” política de Reagrupament en el post-assemblea del 3 d’octubre. I expliquen també l’autisme del Dr. Carretero. I expliquen finalment, tot i que estic segur que ningú ho pot entendre, la seva decisió de fer plegar 4 membres de la junta democràticament escollits per l’Assemblea, i de modificar els acords presos.

La relació sentimental amb la Sra. Lomas porta Joan Carretero a aquesta situació absolutament incomprensible, i a fer el que va fer.

Però el problema greu, gravíssim, encara estava per arribar, i és que per a justificar la cacicada, el caprici personalista, es comença a generar un discurs que trenca radicalment amb el que havia fet Reagrupament fins aleshores.

Reagrupament havia sortit a l’escena política amb dues línies programàtiques molt clares: la independència, des d’una visió patriòtica, i la regeneració democràtica. Evidentment no dubto ni un milímetre del compromís independentista dels meus companys de Reagrupament, del primer a l’últim. Igual que tampoc no en dubto dels companys d’Esquerra, o del PRC, o de qualsevol altra organització que es proclami indepedentista. En relació al tema independentista, el diferencial de Reagrupament era la recuperació de la visió patriòtica i de la denúncia de l’estafa “tripartita”.

Però hi havia, lligat a l’objectiu independentista, una enorme aposta estratègica per la regeneració democràtica, per la qualitat democràtica. En un país col·lapsat per un sistema partidista que havia enervat la burocràcia dels partits als lideratges, i que estenia el seu poder a través de les xarxes clientelars i el nepotisme, Reagrupament entra en l’escena política amb un missatge clar i contundent en relació a la necessitat de canviar les coses.

Els estatuts de l’associació i el programa polític aprovat a l’Assemblea Nacional del 3 d’Octubre tenen, en tots els seus articles, aquesta empremta, aquesta marca, que té la seva màxima expressió en el punt 2.3 de la ponència ideològica, quan es diu que Reagrupament “practica l'ètica i la democràcia interna en el moviment mateix perquè pugui esdevenir exemple tangible del que es vol oferir a la societat."

L’obnuvilació del sr. Joan Carretero per la seva relació amb la sra. Sandra Lomas el porta a “mutar” absolutament en relació a aquest discurs i a generar una nova praxi política i un nou discurs a Reagrupament absolutament a les antípodes dels valors de qualitat democràtica que havíem proclamat defensar.

Democràcia interna???? Si en una Junta Directiva de 19 persones no es pot “conviure” amb una possible visió crítica de 4 dels seus membres... de què collons estem parlant?

Quina regeneració democràtica? Quina lluita contra el nepotisme??? Si es desencadena una crisi organitzativa brutal simplement per a intentar aplanar el camí a la persona amb qui es manté una relació sentimental perquè sigui la cap de llista d’una circumscripció, i no la persona que decideixin els associats de la circumscripció????

Quina manera de funcionar, quina regeneració, si qualsevol qüestió que es plantegi s’acaba amb l’amenaça de “si no es fa com jo dic, plego”????

I exemples, mil. Tots els que volgueu. Un autèntic desastre. Un despropòsit.

Però el pitjor encara no havia arribat... Un cop passa el que va passar el 30 de gener, amb la dimissió no-dimissió, etc...en el si de l’organització, en el si de Reagrupament, es desencadena una autèntica onada de messianisme, d’adulació a l’autoritarisme... que fa posar els pèls de punta.

Vam passar de la reivindicació de la democràcia interna, de la participació, etc. a l’enervació de la voluntat del líder com a única font, de la que tot emana, i de la que, sense ella, no existeix res. Se sacralitza la voluntat única del líder fins a límits autènticament sectaris, absolutament incomprensibles. La por a l’absència del líder, la por a discutir al líder, la por a plantejar qualsevol cosa que pugui incomodar al líder... acaba convertint Reagrupament en l’organització més antidemocràtica i autoritarista del catalanisme polític. Aquells dies de la dimissió/no-dimissió van inocular en una part de l’organització el virus del totalitarisme, de l’autoritarisme més atroç: “sense el líder no hi ha res, per tant, hem de fer tot el digui el líder, no ho hem de valorar, ho hem d’aplaudir acríticament, perquè sense ell no hi ha res”.

Es desposseix el projecte polític de tota la seva dimensió política, i esdevé un moviment de seguidors d’un líder.

Durant la segona Assemblea, el 21 de març, ho vaig acabar de veure clar. Molta gent se m’atançava i em deia que no compartia el que havia dit el líder, però que com que sense ell no hi ha res, només es pot fer el que ell digui. Amén.

Aquests encara eren els més raonables... Dissortadament també vaig poder comprovar com s’havia degradat el moviment i les persones que en formàvem part quan, de manera reiterada, vaig anar sentint “jo sóc independentista, i si per a la independència necessitem una dictadura, doncs una dictadura”.

Són expressions que em van gelar l’ànima. Tants anys, tants segles, el catalanisme polític reivindicant una pàtria lliure d’homes lliures per a acabar aplaudint les expressions més atroces d’autoritarisme que mai s’havien sentit en un acte catalanista... Tants anys, tants segles, de lluita per la democràcia, tants morts, tants empresonats per causa de la llibertat... i acabem aplaudint, si cal, la dictadura, com a mal menor, com a peatge...

Doncs no. Ho sento molt, però no. El meu convenciment és que només podem aspirar a la nostra llibertat des del compromís amb la llibertat, l’honestedat, la decència. No puc formar part d’una organització que aplaudeix tot el que fa el líder, les seves barbaritats, el seu nepotisme, etc. simplement perquè és el líder, i mirar a una altra banda.

Vam començar a Reagrupament perquè volíem ser “una altra cosa”. Teníem molta il·lusió, patriòtica i democràtica, per poder fer les coses d’una altra manera i per poder oferir a la societat un projecte diferent, que superés l’actual oferta política, tan podrida... però Reagrupament ha esdevingut el moviment polític més autoritari, despòtic, nepotista... que mai ha conegut el catalanisme polític. Havíem de ser “una altra cosa”, però per a millorar, no per a ser tan manifestament pitjors, no per a acabar essent aquesta vergonya política que és l’actual Reagrupament.

Aquest moviment d’arrel autoritària, gairebé sectària, aquesta promoció d’un fanatisme jihadista, que només havia vist en les brigades bolivarianes chavistes o els guardians de la revolució islamista iraniana... ja no és, ni de lluny, el meu moviment. Me n’avergonyeixo, i molt.

I jo, per la meva pròpia dignitat política i personal, i per la memòria de tots els catalanistes que ens han precedit en la lluita per una terra lliure, per la llibertat, per la fidelitat al seu llegat de lluita, compromís i valors democràtics, no puc continuar formant part de Reagrupament. Per això me n’he donat de baixa.

Visca la terra, mori el mal govern i el despotisme!!!! Bella ciao!

PS: a tots i totes qui lluiten per la llibertat i que creuen en la llibertat!

Cornella Decideix es presenta a Sant Ildefons!

Demà divendres dia 9 d'abril es presenta Cornellà Decideix al barri de Sant Ildefons, al centre cívic. I allà hi serem. Fent costat a la causa i al meu germà, que hi intervindrà en nom de Cornellà Decideix.

Com diu l’himne del Barça, “són molts anys que han estat”. La meva infància i primera adolescència van transcórrer al barri de Sant Ildefons, on els meus pares eren mestres. El meu germà encara hi viu. I són molts, molt diversos i bons, els records que en tinc.

Sant Ildefons era llavors allò que se’n deia una “ciutat dormitori”, formada amb l’allau de l’emigració espanyola, especialment andalusa, dels anys 60 i començaments dels 70. Un lloc mancat de tot, un lloc d’urbanització demencial, desmesurada. Un lloc que va esdevenir alguna cosa per la voluntat dels seus veïns.

Ara ha canviat molt. No només perquè és un barri molt més ordenat –dintre de les seves possibilitats-, i amb serveis. També ha canviat demogràficament. Ara és realment un mosaïc al·lucinant de races, cultures i religions. Aquell Sant Ildefons predominantment andalús s’ha transformat en un Sant Ildefons en el que hi viuen també molts llatinoamericans i magrebins. N’hi ha prou amb passejar-s’hi i veure els comerços, les places, la mainada a la sortida de les escoles, els partits de futbol i de bàsquet dels dissabtes, etc.

Per això, per aquesta realitat que també forma part de la nostra realitat nacional, és molt important la feina que està fent Cornellà Decideix. I encara és més important la feina que s'està fent a barris com Sant Ildefons. I si m’ho permeteu, encara hi ha un encara més, per a tota la gent que hi està donant suport, com els que intervindran també demà: el president de l’Associació de Veïns, un representant de la comunitat llatinoamericana i un treballador social amazic. S’està parlant amb tots els col·lectius d’immigrants, i se’ls hi està explicant la consulta, que poden votar, etc. S’està fent una feina que no s’havia fet mai.

Demà divendres, a més, a l’acte de Sant Ildefons, hi participarà una persona molt important: en Justo Molinero. Crec que és un fet del tot destacable, del tot remarcable. És una persona d’una enorme ascendència i penetració, per la seva enorme dimensió mediàtica i popular, en una part molt important de la societat catalana, provinent d’aquella immigració dels anys 60 i començament dels 70…

A més a més, i si em permeteu aquest apunt personal, n’estic especialment content perquè el fet que se l'hagi convidat és fruit d’una conversa amb el meu germà. Aquests dies n’hem parlat molt, de les coses que es podrien fer, i un dia, parlant de les persones que hi podrien participar, ens va sortir el nom d’en Justo Molinero. I dit i fet, el meu germà s’hi va posar en contacte, i va acceptar participar-hi. Entendreu, per tant, la meva doble satisfacció…

Un cop coneguda la seva participació, s’ha difós la notícia. I avui, a El Periódico, n’han publicat una entrevista. I em sembla que com en Justo Molinero ha explicat perquè hi participarà és la síntesi exacta de la motivació de les consultes i de la importància de la feina que s’està fent a llocs com Sant Ildefons. Ha dit: “No aniré a demanar ni el ‘sí’ ni el ‘no’, sinó que la gent tingui el dret de decidir”. Bravo!

En el nostre “microclima” independentista hi ha molt tarat que viu en un permanent estat l’alienació mental i política. Per això és tan important aquesta feina que fa gent com la de Cornellà Decideix, la seva empenta, el seu coratge, la seva increïble dedicació i compromís. En termes evangèlics, la feina que estan fent, la llavor que estan sembrant... cau en terra fèrtil, i germinarà. No és com la llavor que cau sobre la roca o la llavor que cau al marge del camí i se la mengen les males herbes. Ningú pot esperar ni somiar en collites futures sense sembrar adequadament, sense fer-ho bé, sense parlar molt, sense trencar molts tòpics, sense estar tan i tan arran d’aquesta part de la nostra realitat, del nostre país, com ho està fent la gent de Cornellà Decideix.

Vagi per tant el meu reconeixement a tots els companys de Cornellà Decideix, a la seva feina, i a tota la gent que, d’orígens tan diversos, s’hi estan implicant i hi estan donant suport.

I el meu reconeixement i agraïment especial al sr. Justo Molinero, perquè hi participi, i perquè ho hagi dit amb aquestes paraules tan clares, que subscriuria el més estimat dels nostres poetes.

Visca la terra!

Pausa

Faig una pausa al bloc. El tinc com a divertiment, perquè m'agrada escriure, etc. Però realment no tinc les més mínimes ganes ni intenció que el que publico acabi reflectit a mitjans, jo ni sóc ni tinc les més mínimes ganes de ser notícia. I que el que publico al bloc ho sigui altera massa les regles de joc, les meves intencions.

Per tant, una pausa per a la reflexió. Tornant de Setmana Santa ja veuré què faig.

Visca la terra!

L’enquesta d’El Periódico: tot segueix igual, però algunes pistes sobre les dades de Laporta i d'Anglada…

Nova ració d’enquesta, aquest cop d’El Periódico (EP). És una frase que em fa certa ràbia, però suposo que és la que més s’escau: la realitat és tossuda. Vull dir que la realitat s’imposa, també en les enquestes. Fa uns dies teníem ocasió d’analitzar l’enquesta de La Vanguardia, que havia rebut ferotges crítiques per part d’en Joan Laporta i d’Esquerra, però vam poder comprovar que l’enquesta era plenament coherent amb totes les altres enquestes que circulen pel país.

Les enquestes no són cap maná caigut del cel, ni cap cosa estranyíssima, ni una conxorxa. Són un simple retrat demoscòpic d’una determinada realitat en un moment donat, sotmès a certes regles científiques i amb un marge d’error que ningú discuteix. La realitat i el retrat que ens ofereixin les enquestes, pot ser una altra d’aquí uns mesos. Però el que no té gaire sentit és refugiar-se en les teories conspiratives davant les enquestes, i encara menys davant una sèrie d’enquestes que totes expliquen el mateix.

L’enquesta de El Periódico confirma totalment els moviments de fons i la situació política a hores d’ara. És plenament coincident amb una adequada lectura de les enquestes del CEO, de LV i de partits polítics.

Per tant, no cal tornar a insistir en el que ja s’ha dit, perquè és plenament vigent.

Tanmateix, avui sí que podem fer una anàlisi més intensa de la situació de les opcions sobiranistes de cara a l’electorat. I afegir-hi una anàlisi fins ara inèdita del retrat que es fa de l’opció Anglada, Plataforma per Catalunya.

Pel que fa a CiU, totes les enquestes confirmen la seva “despegada” electoral. Crec que és prematur parlar en termes d’aproximació a la majoria absoluta. Falta molt de temps. Però és evident que els convergents s’hi estan aproximant sòlidament.

Esquerra confirma la seva debacle electoral. Havien trampejat com havien pogut l’enquesta del CEO, van passar-se a la teoria de la conspiració amb l’enquesta de LV, però ara ja no han tingut més remei que reconèixer la realitat.

M’ha semblat especialment ridícul el sr. Ignasi Llorente resumint la situació amb un “no ens ho mereixem”. Home, Ignasi, no fotem! Però si això estava cantat! Però si és difícil de conèixer una experiència similar de dissociació entre votants i opció electoral! Però si és que entre els votants que encara us queden la majoria prefereixen en Mas de president que en Montilla!!!

Costa d’entendre la ceguesa d’Esquerra al llarg d’aquests anys d’agonia tripartita. Personalment, me’n faig creus. Potser ara comencen a veure el desastre que ha significat tot plegat. Però parlar de que “no ens ho mereixem” em sembla d’una vanitat insuportable. A veure si ens entenem, qui no s’ho mereixia era el país. I aquí estem. El destí electoral d’Esquerra està escrit. L’heu escrit vosaltres. Em sap greu, però és així. I molts vam començar fa molts anys a denunciar la situació, a criticar-la, a intentar posar de manifest l’error que implicava l’opció tripartita per a Esquerra i l’independentisme.

Pel que fa a Reagrupament, tot tal i com ho havíem descrit, irrellevància. En l’anàlisi de la darrera enquesta del CEO, que donava un 1.0% a Reagrupament, ja vaig dir que probablement la situació, quan es van conèixer els resultats del treball de camp, podria situar-se en un 0.5% d’intenció de vot, pel possible impacte de l’harakiri totalitari del Dr. Carretero. M’he equivocat de ben poc: un 0.6% segons l’enquesta de El Periódico.

Reagrupament, com a tal, com a marca electoral, ha arribat a la insignificància, i ho ha fet per mèrits propis.

Tanmateix l’enquesta d’EP proporciona dades interessants en relació al fenomen Laporta. La primera de totes és que la seva intenció directa de vot és congruent amb les dades que en el seu moment ja vam aportar a aquest bloc. Segons EP, Laporta podria tenir un 2.8% d’intenció directa de vot. Aquesta dada és coherent amb aquell 2.6 que vaig explicar donava l’enquesta d’un partit català.

La diferència entre ambdues enquestes és que la del 2.6 preguntava Rcat+Laporta, i EP pregunta sobre Laporta directament, però sobre el mateix univers mostral que pregunta l’opció electoral, de manera que aquell 0.6 de Reagrupament és raonable pensar que està globalment inclòs en el resultat final personal, el 2.8.

Aquest és el punt de partida electoral del laportisme, no arriba al 3% en cap escenari.

Una altra dada a tenir en compte és la valoració de Joan Laporta com a líder. Aquí tenim dues visions força interessants. D’una banda els enquestats en el seu conjunt el valoren amb un 3.4. No està demoscòpicament allunyat del 2.9 que crec recordar li atorgava LV. És una valoració baixa, fins i tot inferior a la de Joan Carretero. Ja vaig explicar com funcionen aquest tipus de valoracions, on tan important com els suports propis ho és el nivell d’antipatia que es desperta en altres opcions. Però per al conjunt del país, segons les dades de les enquestes, aquesta és la valoració global que ofereix Joan Laporta, i és indiscutiblement baixa.

Una segona dada interessant és que un 5.0% dels enquestats manifesten que veuen Laporta com a president, que el preferirien, esdevenint el quart candidat preferit pels catalans. Aquesta dada pot semblar incoherent amb les baixes expectatives electorals, però no ho és. Cal saber que a cada pregunta les opcions de resposta són diferents. I per tant no en podem fer una lectura linial. I menys encara amb una candidatura encara prou indefinida.

La indefinició és un factor que juga a favor de les possibles expectatives del sr. Joan Laporta. Si bé recull una escassa intenció directa de vot, també és cert que ofereix un 26.5% de vot potencial, és a dir, de persones que diuen que el podrien arribar a votar.

Clarament, en totes les seves declaracions, el sr. Joan Laporta s’aferra a aquesta dada com a expectativa electoral, i tot i que crec que és autoenganyar-se, no podem dir que no faci bé, perquè realment és l'únic al que agafar-se i perquè algú que diu que el podria votar és algú que potser finalment el pot votar.

El que passa és que desconeixem aquestes dades en relació a la resta de candidats, excepte a un, i per tant no podem dimensionar-les adequadament. I del segon candidat que coneixem les dades, el sr. Anglada, la seva anàlisi ens confirma la prudència amb què cal observar aquest tipus de dades “no competitives”.

Fixeu-vos que per a l’opció Anglada, un 7.5% diuen que “possiblement el votaria”, i un 16.6 que el podria votar. Dissortadament les preguntes no són les mateixes que amb en Laporta, on una opció era “el votaria segur”, que ofereix aquest 2.8% de què hem parlat abans. El “possiblement el votaria” no té la mateixa intensitat semàntica en ordre a la decisió, però podem acceptar que se situa en una mateixa escala alta de preferència.

I si amb en Laporta tot plegat li atorgava un 29.3% de vot potencial, en el cas Anglada, per a un mateix plantejament individual de pregunta, aquest “potencial de vot” se situa en un 24.1%.

Estic segur que cap de nosaltres pensa que el sr. Anglada pugui treure un 24.1% de vots. Ni ho pensem ni ho volem, és clar. Però a nivell demoscòpic, en el cas Laporta, la situació és la mateixa, ni que volguéssim, ningú pot pensar interpretant el resultat de l’enquesta a aquesta pregunta, que Laporta pot tenir un 29.3% de vot.

He insistit molt en aquest punt, perquè em sembla cabdal: una cosa és una pregunta individualitzada, no competitiva, i una altra cosa és la pregunta de debò, en un escenari plenament competitiu, amb totes les opcions.

Tornant a les dades estríctament Laporta, la confusió que expressa l’enquesta d’EP sobre la proximitat que atribueixen els enquestats al sr. Joan Laporta a les diferents opcions polítiques posa de manifest dues coses: que l’ambigüitat juga a favor seu pel que fa a les expectatives de votants potencials, però, alhora, que en el moment final, en el moment de prendre una decisió ferma, la gent opta per altres opcions.

Recapitualant, el vot convergent expressa una fortalesa enorme, i un continu creixement en les seves expectatives electorals. Esquerra també mostra inequívocament la seva dura davallada, no hi ha cap enquesta que pugui maquillar aquesta situació. Reagrupament està absolutament ensorrat en les seves expectatives electorals, clarament ha estat incapaç de recollir cap percentatge significatiu del votant que deserta massivament d’Esquerra. Només Joan Laporta pot proporcionar alguna expectativa d’entrar al Parlament, ja sigui en solitari o ja sigui amb Reagrupament (és irrellevant per a les seves expectatives); però per ara les dades demoscòpiques ens diuen que no hi ha fenomen Laporta, la seva candidatura no tindria cap mena de trascendència rellevant en el panorama electoral, i com a molt, apunta a una presència simbòlica al Parlament. Tanmateix, l’opció Joan Laporta també és la que presenta una més gran confusió en relació a l’electorat, i a hores d’ara no podem dir si les seves expectatives potencials deriven de la confusió (i per tant en la mesura que s’aclareixi la situació perdrà aquest potencial), o si la confusió és el que permet pensar que encara té alguna opció i potencial per fer electoralment alguna cosa per sobre del que a hores d’ara expressen totes les enquestes.

Però, sobretot, és important retenir que no podem analitzar les expectatives electorals amb preguntes individuals, i això serveix tant per a les opcions de Joan Laporta com de Josep Anglada. Una cosa és com un enquestat valora aïlladament un factor, una opció, i una altra de totalment diferent és quina és l’opció que escolliria d’entre totes les possibles. Són preguntes diferents que tenen mecanismes de resposta i valoració diferents i que per tant ens donen resultats diferents.

Enquestes, suggestió i autoengany

Aquest article és més aviat un informe, una reflexió que he volgut sigui força clara, motivat pels diferents comentaris que hi ha hagut criticant l'enquesta que diumenge publicava La Vanguardia, inclòs un article -crec, dissortadament, que força desencartat- d'avui mateix d'en Joan Laporta.

Les enquestes poden “retocar-se”, poden ser més o menys encertades, etc, això tots ho sabem, però no ens enganyen si no és que ens volem deixar enganyar. Quan analitzo una enquesta política intento no fixar-me mai en l’atribució d’escons que efectua sinó en les tendències que està marcant. I a partir d’aquestes tendències, a partir d’aquests moviments de fons que indiquen, fer-ne una anàlisi política. Em sembla el més interessant de les enquestes.

Una enquesta sola no ens permet aquesta anàlisi de la que parlo, de tendències o moviments de fons, però un conjunt d’enquestes, de diferents fonts i distribuïdes en un espai coherent de temps, sí que ens ho permeten.

Dissortadament l’enquesta de la Vanguardia no ens proporciona tants elements “fins” com la del Centre d'Estudis d'Opinió, però sí que permet observar si hi ha una coherència amb les precedents.

I lamento dir-ho, però l’enquesta de la Vanguardia és totalment coherent amb les altres enquestes que hem conegut al llarg d’aquest primer trimestre de l’any. I encara més, és coherent amb l’expressió de l’enquesta de la Vanguardia de novembre 2009.

Discrepo radicalment de les lectures crítiques i demoscòpicament sense fonament que s’han efectuat. Atès que no disposo de dades que em caldrien per fer-ho íntegrament sobre l’enquesta de la Vanguardia, en farem una lectura científica i política prenent com a base l’enquesta del CEO –que vaig analitzar minuciosament en un anterior article- i d’altres enquestes de les que disposo informació. I amb aquests elements, i més enllà de la meva opinió i/o valoració, espero que tots els qui llegiu aquest article –un cop més necessàriament llarg- disposeu de prou elements d’anàlisi perquè pogueu fer les vostres pròpies valoracions.

Hi ha una dada prèvia a tenir en compte, i és que l’enquesta de la Vanguardia parteix d’una mostra inferior a la del CEO i d’altres enquestes de partits que en conec els resultats. Amb una mostra de 1.000 persones, l’enquesta és representativa i fiable. Però evidentment no té la mateixa precisió de les que tenen 2.000 o més individus en la mostra. D’altra banda, no coneixem dades clau com el record de vot, que sí tenim al CEO. Per tant, i com ja he dit, simplement podrem analitzar la coherència amb les altres, i confirmar, o no, els moviments polítics de fons, les tendències.

CONVERGÈNCIA I UNIÓ:
L’enquesta de la Vanguardia atorga una altíssima intenció de vot a CiU, fins al punt de fregar, en l’assignació d’escons, la majoria absoluta.

Tot i que la dada sigui molt espectacular, és coherent amb les enquestes prèvies. En el cas del CEO, tenint en compte el biaix que es podia demostrar en la seva mostra, ja vaig afirmar que CiU podia estar fins a 10 punts per sobre d’intenció de vot del que assenyalava. I l’enquesta de LV confirma plenament aquestes dades. I és coherent també amb el que expressent les enquestes amb les que treballen els partits polítics i a les que he tingut accés.

Les dades de l’enquesta de LV són coherents, són creïbles, i confirmen plenament la tendència de vot, el moviment de fons electoral a favor de CiU. Com ja vaig dir, que CiU aparegui, en el vot no fidelitzat, per a totes les opcions electorals prèvies excepte ICV-EUA (per tant per a antics votants dels PSC-PSOE, d’ERC i del PP) com el vot refugi majoritari, atorga una solidesa brutal a les expectatives electorals dels convergents.

PSC-PSOE
L’enquesta de LV indica una clara tendència a la baixa en les expectatives electorals dels socialistes. Aquesta tendència a la baixa és també coherent amb l’expressada per l’enquesta del CEO un cop descomptat el biaix de la mostra.

Per tant, la meva lectura és que si l’enquesta del CEO no estigués esbiaxada en la mostra ja hagués posat de manifest aquesta clara tendència a la baixa dels socialistes. El fet d’estar sobredimensionats a la mostra i d’estar infrarepresentat l’electorat convergent va provocar un miratge de “manteniment” en la intenció directa de vot. Però no era certa, i així ho vaig posar de manifest en l’anàlisi de l’enquesta del CEO.

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA
La segona gran dada que aporta l’enquesta de LV és la constatació de la debacle d’Esquerra en les seves expectatives electorals.

També en aquest punt, aquesta baixada, l’enquesta és coherent amb les dades i tendències expressades en les enquestes prèvies. A l’enquesta del CEO ja s’apreciava clarament la pèrdua greu d'expectatives de vot, tot i que no fós tan aparatosa en la intenció directa de vot. Però era un altre miratge. El cert és que Esquerra, que és el segon partit amb una menor fidelització de vot (poc més del 50% dels antics votants), ja patia a l’enquesta del CEO la major davallada de totes les forces polítiques.

Aquestes dades també són coherents amb les enquestes dels partits, on les expectatives electorals d’Esquerra eren significativament inferiors a l’enquesta CEO. Per tant, la tendència és claríssima, i el moviment de fons de deserció dels votants d’Esquerra, imparable, inqüestionable.

Tanmateix, atenent a les dades de l’enquesta CEO es podria matisar que potser aquesta davallada que ofereix l’enquesta de LV no sigui tan acusada, tan radical. Però estaríem parlant d’un diferencial petit. Tan petit que no hi ha cap mena de raó per a la victimització que Esquerra ha volgut vendre. Ho sento, nois, però les dades de LV són coherents i expressen amb contundència el mateix que expressen les altres enquestes adequadament llegides. És el que hi ha.

PARTIT POPULAR i INICIATIVA PER CATALUNYA
Els analitzo conjuntament perquè el seu comportament és el mateix, i l’anàlisi, exactament la mateixa.

També en aquest cas l’enquesta de LV és totalment coherent amb les enquestes prèvies. Tant PP com ICV-EUA són els partits que ofereixen uns resultats més estables en relació a les eleccions del 2006 al Parlament de Catalunya. Les seves expectatives de vot pràcticament no es mouen, i el seu sòl i sostre electoral són pràcticament el mateix.

Per tant, també en aquest punt l’enquesta de LV confirma les tendències electorals d’aquests dos partits. Un avorriment, si voleu, però ni amunt ni avall. Es queden més o menys com estan.

CIUTADANS/CIUDADANOS
Les expectatives de vot que els hi atribueix l’enquesta de LV són, un cop més, plenament coherents amb les expressades per les altres enquestes.

No sortiran, això està més clar que l’aigua. I no ho dic pel percentatge de vot que li atribueixin les enquestes, sinó per les dades claríssimes que ens proporciona l’enquesta del CEO. Ciutadans és el partit que sistemàticament, a totes les enquestes, ofereix una menor fidelització de vot, d’entre el 30 i el 40 per cent. Tenint en compte aquesta dada, i les actuals expectatives de vot que ofereixen totes les enquestes, inclosa LV, és evident que el residu electoral Ciutadans ha saltat pels aires, i no tenen la més mínima possibilitat de tornar al Parlament. No us sembli agoserada aquesta lectura. M’hi jugaria el que fós. I no tenen ni tan sols refugi en el factor sorpresa que van implicar els seus resultats l’any 2006. Per què això és així ho veurem ara, al tractar l’opció Joan Laporta + Reagrupament.

Per tant, també en relació a Ciutadans, l’enquesta de LV és correcta, no ofereix llacunes demoscòpiques. Confirma plenament les tendències apuntades fins ara.

JOAN LAPORTA + Reagrupament
L’anàlisi de l’opció Joan Laporta + Reagrupament és la que ha generat més polèmica, i és la que ens permetrà disfrutar més d’una argumentació rica en matisos… ens hi entretindrem més.

També en aquest cas l’enquesta de LV és coherent amb TOTES les enquestes prèvies.

Per tant, el primer que cal dir és que no té raó en Laporta amb la seva crítica, que intenta fonamentar en dades alternatives, i no té raó en Joan Carretero quan la menysprea amb l’autoritat del qui defensa que la terra és plana des de la barra d’un bar a les dues de la matinada, és a dir, sense cap argument.

Discrepo amb LV només amb una cosa, quan diuen “En este momento, una marca electoral que congregara a Laporta y Carretero en torno a Reagrupament.Cat no tendría ninguna posibilidad de entrar en la Cámara catalana, ya que su estimación de voto no llega al 2%.”

Això no és exactament així, com a mínim jo no m’atreviria a fer aquesta afirmació. Crec que malgrat l'1.8 d’intenció de vot que ofereix l’enquesta de LV a una opció política encapçalada per Joan Laporta, les dades són coherents, però no impliquen necessàriament que no es pugui entrar al Parlament. Ara bé, si s'entrés està clar que seria única i exclusivament rotllo Ciutadans al 2006.

Fixem-nos que en Joan Laporta en el seu article al seu web, ens diu que l’enquesta de LV no és fiable, és interessada políticament, i que té dades per a constratar-ho i demostrar que LV no juga net quan li atribueix només aquest 1.8 i una valoració del 2.9.

Quina és la seqüència d’enquestes i expectatives de vot que al conjunt Laporta i Reagrupament han ofert fins ara les enquestes?

L’anterior onada de LV, el mes de novembre del 2009 és l’enquesta que ha proporcionat una major expectativa de vot a Reagrupament: un 2.8%. I ho feia sense Joan Laporta com a cartell electoral, només amb la marca Reagrupament. Pensem que en aquell moment Reagrupament estava encara en una fase positiva, en un cercle virtuós, tot just acabava de sortir de l’Assemblea Nacional constituent, del padrinatge d’en Salvador Cardús, d’un creixement important, molt significatiu i d’una també molt important entrada, incidència electoral, en dues bosses significatives d’electorat: l’independentista desencisat amb Esquerra i el fatigat per l’escassa qualitat democràtica del nostre país. Aquesta enquesta podríem dir que és fins ara el “cim”, el moment estelar, de Reagrupament pel que fa a expectatives electorals.

El CEO ofereix, en les dues últimes onades, i també només per a Reagrupament (tot i que en l’última en Joan Laporta ja havia dit allò que se sentia “intel·lectualment reagrupat”) dues mesures: a finals del 2009 un 1.8 d’intenció de vot, i un 1% en l’última, feta, tanmateix, abans de l’exhibició totalitària i antidemocràtica d’en Joan Carretero.

Dues enquestes de partits de què tinc les dades oferien, més o menys per aquestes mateixes dates, potser ja després de l’harakiri carreteril, però situant a Joan Laporta com a cap de cartell, un 2.1% i un 2.6% d’intenció de vot.

Per tant, i resumint, tenim que totes les enquestes, de novembre fins ara situen les expectatives de vot per a l’opció Joan Laporta + Reagrupament entre el 2.8% i l’1%, amb altres resultats entre aquests llindars, d’1.8%, 2.1% i 2.6%.

No hi ha cap enquesta d’aquestes cinc que situï en un llindar superior les expectatives de vot. Cap. Per tant, l’1.8% de l’enquesta de LV és coherent i expressa, confirma, la tendència i dimensió política, per ara, d’aquesta opció.

Es pot dir el que es vulgui, però quan cinc enquestes diferents, pertanyents a diferents grups i empreses o institucions, expressen aquesta contundent realitat… no podem parlar en cap cas de manipulació, d’interessos, etc. Això seria autoenganyar-se.

Però anem una mica més enllà. Per què he dit que NO estava d’acord amb la lectura de LV de que així les coses Joan Laporta i Rcat no tindrien cap possibilitat d’entrar al Parlament?

Molt fàcil. Pensem que estem treballant sobre opcions clarament minoritàries, molt petites, amb una escassa repercussió social/electoral i per tant amb un molt difícil reflexe demoscòpic. Tanmateix, totes les enquestes tenen un marge d’error. I si contemplem aquest marge d’error i l’apliquem en benefici propi, no és descartable que a partir d’aquest 1.8 que atorga LV es pugui arribar al 3%, o fins i tot superar-lo, i obtenir representació parlamentària. Exígua, però representació. I hi ha encara un altre factor, i és que el marge d’error de l’enquesta és per al conjunt de Catalunya, per tant, no hi ha res que impedeixi que segons quina sigui la distribució de vot per les diferents circumscripcions electorals, pugui permetre l’entrada d’un diputat per alguna d’elles.

D’alguna manera és el que va passar amb Ciutadans. Per això he dit a l’analitzar aquesta formació que aquí explicaria el seu factor sorpresa. No és cert que les enquestes no detectessin una certa intenció de vot a Ciutadans. De fet en algunes enquestes apareixia amb un 1% d’intenció de vot. Tenint en compte que no era un partit amb representació parlamentària, no se li va aplicar “a favor seu”, el possible marge d’error de les enquestes. Imaginem un marge d’error del 2%, afegit a aquest 1%, podria haver indicat que sí podien entrar. Però és clar, en aquell context semblava molt imaginar, que es quedessin totalment al seu favor el marge d’error. Per tant, fins i tot amb una intenció de vot de l'1% en una enquesta, hi ha expectatives d'entrar al Parlament, considerant el marge d'error que tenen totes les enquestes. Simple anàlisi demoscòpic.

Fixem-nos ara en una altra de les coses que avui s’han comentat. Com que en Joan Laporta és un tipus documentat, ha exhibit, per a criticar l’enquesta de LV uns resultats d’enquestes pròpies on un 16.9% dels enquestats diuen que li donarien “suport” en el cas que es presentés.

Una enquesta anterior de El Periódico treballava amb unes dades al voltant de l’11%, crec recordar.

Aquí passa una cosa que cal tenir en compte, i que deriva del plantejament de l'enquesta (tot i reconèixer que tinc el risc d’equivocar-me perquè no tinc cap altra dada de l’enquesta que diu tenir en Joan Laporta). Una cosa és preguntar sobre una possibilitat singularment i una altra cosa és preguntar sobre una possibilitat competitiva.

Imagineu-vos enquestats vosaltres mateixos. Us van fent preguntes diverses de caràcter polític. I llavors us pregunten “votaria vostè al senyor Joan Laporta?”. Hi pot haver molta gent que respongui afirmativament a aquesta pregunta. Sí, per què no l’hauria de poder votar? És una possibilitat singular, només us han preguntat sobre una persona, una opció. S’ha recollit un determinat nivell possible d’adhesió, simpatia, potencialitat, etc.

Però ara imagineu-vos que us pregunten “d’entre aquests candidats, a qui votaria vostè?”, i l’opció Joan Laporta apareix entre la resta de candidats: Artur Mas, José Montilla, Joan Puigcercós, etc. Aquí estem davant una possibilitat directament competitiva, o esculls un o l’altre, només en pots escollir un i fer-ho implica no escollir els altres. Llavors pot passar perfectament que gent que preguntada “en abstracte” sobre si votaria Joan Laporta hagués respost afirmativament, si ha d'escollir competint contra Artur Mas o Joan Puigcercós, escullin a aquests, i no a Laporta.

Totes dues dades són certes, però expressen coses diferents. Això era així en l’enquesta d'El Periódico. I no sé com deu ser en la pròpia del Laporta, però fa tota la pinta de que sigui així. No endebades, el mateix Joan Laporta ha encarregat a altres empreses altres enquestes que pel que m’ha arribat no ofereixen els resultats que avui ens ha donat al seu web, sinó que se situen molt en la línia de les 5 enquestes analitzades.

Apunta finalment, en Joan Laporta, tendenciositat en l’enquesta de LV –fins ara ja hem pogut veure que no hi és- en l’apartat de valoració dels diferents líders, ja que queda l’últim, amb una valoració global de 2.9, la més baixa de tots.

És això possible? És coherent amb les enquestes? Pot ser coherent amb l’enquesta pròpia de Joan Laporta? La resposta és sí, inequívocament afirmativa. Aquest tipus de valoracions impliquen, per part de l’enquestat, valorar totes les opcions que si li ofereixen. Per a una bona valoració en aquest àmbit no és tan important el nivell d’adhesió a la pròpia opció que es pugui tenir, sinó el nivell de simpatia/antipatia que es desperta entre els votants de les altres opcions. I això no té una traducció directa en intenció de vot, són coses diferents.

Què expressa aquest 2.9 de valoració d’en Laporta? Bé, jo crec que més enllà de la gent que el pot veure com la gran opció per a una candidatura independentista, i que per tant el valori positivament, el cert és que entre l’electorat de les altres opcions desperta una profunda antipatia, un sentiment de rebuig. Això no té perquè ser dolent de cara a unes expectatives electorals, és, simplement, una dada a tenir en compte, que d'alguna manera les dimensiona.

Final i disculpes per l'extensió

Lamento, amics i amigues, l’extensió de l’article, gairebé un informe… Era difícil resumir-ho més. Era difícil fer una lectura completa de quina és la situació política des del punt de vista de tendències demoscòpiques en menys línies.

Però com a mínim crec que ara tots tenim una mica més clara quina és la situació, quines són les expectatives reals, quina és la coherència de les dades, i perquè, al meu entendre, no es pot parlar en cap cas, en relació a l'enquesta de LV, ni de tendenciositat ni de cap cosa d’aquestes per l’estil, excepte que es vulgui suggestionar la parròquia a partir de l’autoengany.

En un altre post analitzarem el perquè polític d’aquesta situació, d’aquesta tan reduïda expectativa de vot de l’opció Joan Laporta + Reagrupament, que ja us avanço no és un problema de Joan Laporta, sinó de Reagrupament.

Visca la terra, mori el mal govern i el despotisme!

PS: dedico aquest post al patriota Cesc, de l'Eixample. Un exemple de dignitat i patriotisme.