Tic tac, tic tac…

Avui hem tingut nova onada d’enquestes: El Mundo, La Vanguardia i Antena 3. Ja hi ha poques coses noves a comentar, excepte cridar l’atenció per l’encara elevadíssim percentatge de votants indecisos (més del 30%) que poden fer alterar amb una certa significació el que repetidament van marcant les enquestes.

És potser per això que de manera imprudent em venen al cap ja lectures en clau política de tot el que està passant, anticipant el que pot passar diumenge i a partir de diumenge.

Encara hi ha una cosa molt clara, per a mi, i és la importància que té que CiU obtingui la majoria absoluta. Patriòticament és important per al país, gairebé necessari. Vet aquí el meu compromís, aquestes eleccions, amb CiU, i que, amb altres companys bloggaires independentistes i independents, hàgim volgut manifestar aquest suport amb l’ABSOLUT MAS.

Hi ha dues coses que són cabdals en aquesta aposta: la primera és la precària, lamentable situació del país. Qui governi es trobarà un país tan destruït que caldrà fer molta feina, prendre moltes decisions, i això, amics meus, només pot fer-se amb un govern sòlid, amb majoria absoluta. Sense aquesta majoria absoluta es poden fer moltes coses, també governar, però faltarà aquest punt que atorga la majoria absoluta i que és tan imprescindible en situacions excepcionals com la que vivim. Segon, CiU ha fet els deures, en aquest període; un fer els deures que s’ha explicitat amb l’inequívoc horitzó del dret a decidir sense límits, i amb l’estratègia del concert econòmic com a estació, en aquesta propera legislatura.

Sincerament: a algú se li acut com aprovarà CiU uns pressupostos terribles, com són els de l’any vinent, sense majoria absoluta? Qui voldrà cooperar en assumir les decisions que caldrà prendre per buscar la sortida d’aquest pou on ens ha enfonsat el tripartit? Penseu-hi, penseu-hi.

Aquest és, per tant, el meu gran desig i aposta per a aquestes eleccions: un canvi ABSOLUT MAS.

Les enquestes també ens estan explicant altres coses, en el món del sobiranisme. Començant per la més important: molts, en aquests últims temps, han donat per feta una majoria social inequívocament independentista, que, com aquell que diu, estaria segrestada pels partits polítics. No hi ha res més allunyat de la realitat que aquesta realitat de dibuixos animats que alguns ens han volgut vendre. El país és el que és, i excepte perquè CiU aconsegueix, pel que diuen les enquestes, rascar una mica de vot als sociates, la massa de votant sobiranista no presenta gaires variacions. Alerta, per tant, amb actuar frívolament. No confonguem un col·lectiu que tot el que ha passat els últims temps l’ha hipermobilitzat amb un increment decisiu d’aquest col·lectiu. Avui mateix a algunes enquestes podem veure com els partidaris de la independència ens situem en el 20%. La del CIS ens situava en una tercera part dels enquestats. Podria posar molts altres exemples. No per a tirar aigua al vi, sinó per a reclamar una cosa que és cabdal per al futur del nostre país: actuar correctament, conèixer el país, tenir estratègia, garantir compromisos i acció concertada en els temes de país. Evitar, en definitiva, aquesta certa sensació d’exèrcit de Pancho Villa sumit en la boira. I és que l’independentisme militant, en general, és qui menys o pitjor ha fet els deures.

Les enquestes assenyalen també una davallada molt important per a Esquerra. Ja veurem quina és, finalment, aquesta davallada, però tot sembla indicar que es mouran per sota de la línia que sempre he marcat dels 13 diputats. Esquerra, tanmateix, continuarà essent la principal organització explícitament independentista al Parlament. Esquerra és important per al país, i sobre Esquerra recaurà, l’endemà de les eleccions, la principal responsabilitat en liderar una refundació estratègica de l’independentisme, que cal, que és indispensable. Dissortadament, i pel que he pogut veure durant la campanya, a Esquerra sembla que no hagin acabat d’entendre el que està passant. Aquestes apel·lacions a situar en els altres la pròpia debacle és un exemple paradigmàtic del que dic, quan el més important de tot hauria estat, per a ells, interrogar-se sobre perquè només han aconseguit fidelitzar clarament un 35% del seu antic vot…

El primer pas que caldrà que faci Esquerra és analitzar seriosament, amb sinceritat interna, tot el que ha passat, i entendre-ho, assumir-ho. Més val tard que mai. Alguns ja fa molt que vam advertir que no s’anava en la direcció correcta, que s’anava cap al pedregal, que s’abocava el partit i el país al desastre… La major part de l’electorat, segons les enquestes, comparteixen aquest diagnòstic. I per això les enquestes pronostiquen el que pronostiquen.

Però, insisteixo, Esquerra és important per al país, i Esquerra està cridada a liderar la recomposició d’aquest espai, sobre altres fonaments, sobre uns fonaments molt diferents del que s’ha dit i fet aquests 7 anys (parlo en general, que també s’ha fet alguna cosa bé, no m’intenteu pillar per aquí). I crec que en Puigcercós, passi el que passi, és una de les persones que pot contribuir a aquest debat. No pot fer-ho, en canvi, i fora bo que callés la boca i s’apartés una llarguíssima temporada dels micròfons, gent com en Carod Rovira, té pebrots que estigui fent-s’ho ara d’aquesta estratègia “Banco Central”, d’intentar fugir entre la gent, com si ell no tingués res a veure amb el que està passant, amb el que ha passat a Esquerra. Quins pebrots! Em sembla demencial.

Finalment, les enquestes pronostiquen, amb pràcticament total seguretat, l’entrada de Solidaritat Catalana per la Independència, al Parlament. El dubte està en saber amb quina força, però crec que ja tots podem donar per descomptat que entraran. A mi que entrin, mentre això no tregui la majoria absoluta a CiU em sembla la mar de bé.

Tinc a SI molt bons amics, gent com cal. I és per a mi un orgull veure amb quin coratge estan treballant i com estan fent les coses. Ara no hem pogut compartir projecte, perquè com he explicat al principi, la meva prioritat és una altra. Però compartim projecte de país. Amics del Fòrum Maians, sou un autèntic exemple de patriotisme, capacitat i treball, estic molt orgullós de vosaltres.

Tanmateix, caldrà també que els solidaris facin els deures. Hi ha una part del seu discurs que no és correcta, i ells ho saben, forma part del passat, està lluny dels fonaments sobre els que s’ha de bastir el nou independentisme. És més, tenen alguns del pitjors vicis, com ara formular una proposta que s'estima més cremar i destruir el país només perquè això els afavoreixi electoralment.

Avui LV donava un 2.5% d’intenció de vot a SI, i 0-1 diputats. Això jo crec que implica que entren amb 1-4 diputats, probablement 3, vistes les coses, analitzades totes les enquestes amb què hem pogut treballar en aquest llarg període. Tenen una intenció de vot directa important, perquè és important estar a 7 dies de les eleccions amb un 2.5% d’intenció de vot. Aquesta anàlisi es veu acompanyada, i és poc científic però rellevant per a entendre-ho i poder assignar part del vot indecís a un partit sense record de vot, en l’espectacular èxit que està tenint SI a totes les seves presentacions, de la mà d’un lideratge popular i carismàtic com el d’en Jan Laporta.

L’entrada de SI al Parlament no serà, per tant, cap sorpresa, sinó el fruit de que aquesta força i aquesta gent, en un temps rècord, hagin aconseguit canalitzar mínimament aquell espai que en Cardús va batejar com “els sense nom”. Doncs bé, els sense nom ja en tenen, i és Solidaritat. I per mèrits propis, per aquesta voluntat de fer les coses correctament, per aquesta capacitat de conectar amb la gent d’aquest espai, etc.

Em resulta trist assistir al capteniment de qui va batejar aquest espai polític i electoral, en Salvador Cardús, en acusar els solidaris de no sé què. Aquest espai, fins a la sortida de Solidaritat, estava en encefalograma pla. Només la sortida de SI el reactiva, i, evidentment, el canalitza. No sé perquè el senyor Cardús s’entesta en uns laments democràticament incomprensibles envers la secta reagrupada. Reagrupament no té la més mínima opció de sortir a cap circumscripció, i aquesta és una magnífica notícia com a país, com a independentistes i com a demòcrates i persones morals. Una de les grans notícies del 29-N serà la desfeta del projecte autoritari, basat en la mentida, la calúmnia i la destrucció com a únic argument, que ha impulsat Joan Carretero.

Tant de bo la nit del 28-N, estiguem celebrant que CiU ha assolit la majoria absoluta que tant necessitem des de tots els punts de vista, i que Esquerra i SI siguin presents al parlament, que actuïn amb lleialtat i compromís patriòtic i que iniciïn aquest procés indispensable de repensament de l’estratègia independentista, on tots (evidentment excepte amb qui no comparteix els mínims democràtics) hi tenim un paper a jugar, on tots som indispensables, i on ningú no ha de repartir, mai més, carnets d’independentista. Perquè la primera lliçó de tot el que està passant és aquesta, que l’independentisme és plural, s’expressa pluralment, i l’important és l’estratègia que, lleialment, tots siguem capaços de traçar.

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: ah! I si encara ets dels indecisos, no ho dubtis, el 28-N, aposta per un canvi ABSOLUT MAS!!!

La misèria que no cessa dels reagrupats...

Carlo Maria Cipolla, en el seu tractat sobre l'estupidesa humana, arribava a la conclusió científica que aquesta està distribuïda homogèniament a tota la societat, per classes socials, gènere, etc.

Probablement el Dr. Cipolla no hagués arribat a la mateixa conclusió d'haver conegut o estudiat el col·lectiu reagrupat.

L'últim dels seus innombrables episodis l'he trobat amb l'ús fraudulent que han fet del logo creat per l'amic Dessmond, per a Blocs amb estrella. Ara no val la pena entrar en el que va ser Blocs amb estrella. Només calen dues coses:

- el nom de Blocs amb estrella és meu, me'l vaig inventar jo i tots els companys amb els que vam posar en marxa aquest agregador, la majoria dels quals ara estem a l'ABSOLUT MAS, el van "comprar".

- el logotip de Blocs amb estrella el va dissenyar en Dessmond. D'ell és la propietat intel·lectual i creativa.

Ara ens hem trobat que alguns reagrupats l'han adulterat i costumitzat sense demanar cap mena de permís al seu creador. Curiosament, enmig de tot sempre apareix aquest personatge tan fosc, tan tèrbol, d'en Manel Bargalló. Un autèntic destructor.

Quanta misèria! Sort que només ens queden 8 dies per a que deixin de fer mal i malbé tot el que toquen!!!!

Exèquies polítiques anticipades, els casos d’Anglada i de Carretero (i no és una comparació, és coincidència en el diagnòstic i en el resultat)

Una situació de crisi generalitzada com la que pateix Catalunya, tant a nivell nacional (l’Estatut, la sentència del TC i l’esgotament de la via estatutària), com social (la més greu crisi econòmica de la Catalunya contemporània), i democràtica (2 tripartits formats pels partits que havien perdut les eleccions i amb pràctiques monopolístiques que els han atorgat un poder gairebé absolut a totes les administracions…)… és una escenari abonat perquè sorgeixin -i fins i tot assoleixin un cert protagonisme- projectes polítics que plantegin propostes i solucions molt radicals a alguna d’aquestes crisis que patim.

Normalment aquestes propostes tenen en comú una oferta simplista de solucions. No importa l’aplicabilitat ni l’esforç de governabilitat en la recerca i el plantejament de solucions, sinó que generin un impacte mediàtic a la societat i que d’aquí se’n derivin potencialitats polítiques.

La vida d’aquestes forces i propostes no acostuma a resistir el contrast “electoral”, i acaben desapareixent sense més. El votant no acaba comprant el menyspreu de la complexitat de les coses.

Tanmateix, en ocasions aquestes propostes aconsegueixen emergir políticament: tenim p.ex. els casos de Ruiz Mateos i Jesús Gil a Espanya, o de Ciudadanos i aquell exòtic PSA de les primeres eleccions al Parlament a Catalunya. En tot cas, res rellevant, res que transcendeixi políticament.

En altres ocasions realment sí que hi ha hagut propostes polítiques que han aconseguit, emergint així, fer un forat entre l'electoral i consolidar-se com a espai polític. Potser un dels exemples més clars el trobaríem amb el Front Nationale de Jean Marie Le Pen, a França, que va arribar a disputar la segona volta d’unes presidencials. O, en el seu moment, “els verds” a Alemanya.

Però el més normal és que de les desenes de noves propostes polítiques que a cada elecció poden acabar-hi concorrent, el contrast amb les urnes impliqui la seva desaparició o la seva ja permanentment condemna a l’espai polític de la irrellevància.

El que ja no és tan normal és que algunes d’aquestes propostes, que es caracteritzen per la singularitat i radicalitat de les seves solucions, arribin “mortes” a la cita electoral perquè hagin quedat en evidència davant tothom contradiccions radicals entre el que prediquen i la seva pròpia pràctica i realitat.

En la convulsa Catalunya dels nostres dies, que s’encamina amb força interrogants cap a les eleccions del 28-N, ens hem trobat amb dos casos de dos candidats que ja estan políticament liquidats abans d’arribar a les eleccions perquè la seva praxi revela la farsa o la impostura de les seves propostes.

Es tracta de Joan Carretero i el seu projecte de “regeneració democràtica” de Reagrupament i d’en Josep Anglada i el seu projecte polític anti-immigracionista de Plataforma x Catalunya.

Per actualitat, començarem amb el cas Anglada. En aquest enllaç hi trobareu tota la trama que aquí s'explica. La seva Plataforma x Catalunya va trobar un forat polític en un context en el que els temes relatius a la immigració estaven –de fet encara estan- letalment exclosos del debat electoral. Amb l’excusa de “no fer electoralisme amb la immigració” el resultat és que no es parla mai de la immigració, quan és evident que la massiva afluència d’immigrants en els darrers 10 anys, més d’un milió, ha situat aquest tema a sobre de la taula del debat quotidià de la gent.

Així, el senyor Anglada, procedent d’una fastigosa militància ultradretana i espanyolista (Fuerza Nueva), va anar configurant un discurs polític focalitzat en el tema de la immigració. En termes negatius, és clar, com a origen de tots els mals que patim. I aquest discurs, que contrastava diàriament amb el “silenci oficial” de la resta de partits, i amb un electorat que vivia una realitat a la que aquest “silenci oficial” no donava cap resposta, ni tan sols l’agendava, va comportar que en determinats municipis obtingués representació.

Un context com l’actual, de gravíssima crisi econòmica, multiplica l’impacte social d’aquesta enorme massa immigrant, i semblava dibuixar, per a molts analistes, un escenari polític en el que el discurs antiimigració del sr. Anglada pogués fer-hi forat. Tothom es preguntava si entraria al Parlament.

Però llavors és quan passa, feliçment, l’inesperat. I l’inesperat és que “es pilla” a un dels màxims líders d’aquesta formació que fa tot aquest discurset anti-imigracionista, “con las manos en la masa”, és a dir, enriquint-se, lucrant-se i afavorint aquesta immigració irregular que diuen combatre.

Segons publicava el diari “El Mundo”, un dels candidats de PxC havia estat condemnat “por tramitar contratos de trabajo falsos a inmigrantes irregulares a través de nóminas falsificadas, utilización de identidades de terceros o declaraciones de la renta manipuladas.”

Fins a fer-se políticament insostenible perquè “ El dato era conocido por Anglada, que aceptó regalos del condenado y al que protegió frente a las denuncias de Pablo Barranco (un altre membre de PxC que va abandonar el partit denunciant que a les llistes “hi havia delinqüents”).

Per a entendre l’impacte que té la descoberta d'una impostura així -per la contradicció entre el que es predica i el que es fa- val la pena llegir alguns dels comentaris de militants o simpatitzants de PxC que recollia, en relació a aquesta notícia, el diari digital espanyolista “Minuto Digital”.

“La victoria no es victoria a cualquier precio. ¿El fin justifica los medios? Anglada pertenece según se ha demostrado a la casta política podrida de la que tanto hablaba y a la que tanto denunciaba” nos comenta Alex, afiliado de Badalona.

Varios militantes con los que MD ha tenido la oportunidad de charlar han comentado que “es indignante que mientras defendemos la invasión que padece Cataluña, Anglada y sus amigos hayan permitido que esto ocurra. ¡Dios mío! Denunciando la inmigración y por detrás viviendo de ella!”.

Roger C. afirma “que esto es un golpe mortal. Este no es el partido en el que confiaba. Es una verguenza vernos liados a este tipo de gente. El proyecto de PxC no es válido, no. ¡Y yo pagando cuotas a esta gentuza!” afirma apesadumbrado.

Tanmateix, i a l’igual que més endavant veurem passa amb els reagrupats, hi ha un sector “sectari” de PxC per al qui no importa la farsa, no importa que hagin desemescarat la hipocresia i el cinisme dels seus líders, que hagin quedat en evidència. Per a aquest sector, i segons podem llegir en alguns comentaris, o tot és una conxorxa, o tot plegat és igual, els hi és igual, perquè l’important, l’únic important, és l’objectiu de lluitar “contra la invasión sarracena”, que ells en diuen. I fan ulls cecs a que els seus líders, que amb una mà denuncien aquesta “invasió” amb l’altra i simultàniament l’estiguin afavorint i s’estiguin enriquint gràcies a ella, amb pràctiques delictives.

Així, ens trobem amb comentaris com:
“CRISTOFER 3rd noviembre, 2010 12:23
NO OS CREAIS ESAS MANIPULACIONES.
ACASO CREES QUE NO SE DIFAMARIA AL PARTIDO, PARA EVITAR QUE ENTRE EN EL PARLAMENTO.
NI PSOE – NI PP”

Per a aquest tal Cristofer, igual que per als Children of the corn de Reagrupament, tot és fruit de conxorxes i manipulacions, i no hi ha evidència que els pugui fer baixar del burro, ni tan sols, com en aquest cas, quan es disposa d’una sentència judicial ferma, amb noms i cognoms, que ho acredita. Tot són manipulacions, i difamacions amb l’únic objectiu de perjudicar “el partit”.

Les segones i felices exèquies polítiques anticipades corresponen a Joan Carretero. A hores d’ara ja ningú no s’enganya del seu descomunal frau, i de com això ha impactat de manera letal en el seu projecte autoritari de Reagrupament i les seves expectatives electorals, que són nul·les.

Reagrupament va néixer a partir d’una defensa radical de la democràcia interna, de les llistes obertes, de la participació, de la regeneració, etc. en el si d’Esquerra. Reagrupament associava “independència” a un projecte renovador de “regeneració democràtica”, sobre el qual es va bastir bona part del seu discurs i del seu impacte inicial.

Però, ja fora ERC, ja com a projecte propi, amb la crisi desencadenada per Joan Carretero el mes de gener del 2010 va emergir una nova realitat que va transformar radicalment el que només –ja s’ha demostrat- era parauleria. Amb aquella crisi demencial, però sobretot per com s’hi va arribar i per com es va materialitzar, Joan Carretero va convertir un projecte de regeneració democràtica en un atroç experiment d’arrel autoritària, que se saltava permanentment la democràcia interna, els estatuts i acords aprovats per l’Assemblea i fins i tot les mateixes representativitats i responsabilitats conferides democràticament.

De la nit al dia, la regeneració democràtica es va transformar en un projecte sectari fonamentat en la idolatració al líder, el respecte suprem a la seva voluntat i el linxament sense pietat de qui gosés discrepar o, simplement, de qui fós assenyalat pel líder o la seva cort com a desafecte o, directament, enemic, o gra de pus, o el que sigui. El “si no es fa com jo dic, plego”, va esdevenir l’únic criteri a respectar o tenir en compte a partir d’aleshores.

La comèdia del “me’n vaig, però torno, perquè no ho he fet per escrit”, va acabar de situar amb claredat el perfil del personatge, la seva manca de credibilitat, per no dir el seu ridícul, i la impostura dels seus plantejaments.

Desgraciadament la capacitat de fer mal d’aquest projecte polític, del seu líder i dels seus seguidors, convertits en una autèntica secta, no s’ha acabat. S’acabarà el 28-N amb la constatació de la seva irrellevància.

Fins llavors continuaran sembrant el país de mentides, difamacions, teories conspiratives i un permanentment comportament absolutament calumniós, veient enemics per tot arreu, insultant tant com poden, etc. com a única estratègia política (només us cal llegir els comentaris a qualsevol digital o seguir qualsevol fil al feisbuc on hi hagi un reagrupat!). De Reagrupament, i el seu 0.5% de vots només en quedarà el fet d’haver estat la pitjor organització política del catalanisme.

Només tindrem un dubte: tots aquests reagrupats que encara circulen pel món, fonamentalment a internet… ja eren mala gent i l’organització els feia sortir i treballar amb el pitjor que portaven a dintre, o realment ha estat la dinàmica organitzativa, de lideratge, que ha acabat convertint gent que fins aleshores podíem considerar “normal”, fins i tot bona gent, en aquestes males persones, els ha fet comportar-se com ho fan, protagonitzant totes aquestes barbaritats que han fet i dit???

Com a catalans, com a patriotes, però, sobretot, com a demòcrates, ens hem d’alegrar de poder celebrar aquestes exèquies polítiques tan anticipadament, sense que calgui esperar al 28-N. Sempre és bo que la màscara caigui abans no sigui massa tard…

Tripartit i ingovernabilitat presenten candidatura pel 29-N

Nou article d'anàlisi electoral a l'ABSOLUT MAS, que incorpora les dades de l'enquesta del CIS...

The Joshua Tree (d'arbres, boscos i deserts polítics)

Evidentment, a l'ABSOLUT MAS!

Anàlisi del Baròmetre del CEO!

Parla Joan Carles Vilalta: homenatge als combatents, morts i desapareguts de la Batalla de l'Ebre.

Diumenge 24 d’octubre del 2010. Milers de persones hem fet cap a Gandesa i Les Camposines per a recordar i homenatjar els combatents, els morts i els desapareguts de la Batalla de l’Ebre. La majoria som familiars d’aquests combatents, morts i desapareguts.

És un homenatge absolutament imprescindible. Tot homenatge és poc. Hi ha, entre nosaltres, una emoció a penes continguda. Famílies senceres, vídues, fills i filles, nets i netes, nebots...

Han passat molts anys, des d’aquells 115 dies del 1938, però el record és ben viu entre nosaltres i a la terra.

Hi intervé en Joan Carles Vilalta, patriota de pedra picada, gent com cal, persona rellevant d’Esquerra, de qui tinc unes referències immillorables. El seu discurs em fa venir llàgrimes als ulls. Tots l’escoltem amb un silenci dens. És una intervenció brillant, extraordinària. És impossible dir-ho millor, és impossible resumir millor el que aquest homenatge representa per a tots nosaltres.

És un testimoni personal, d’una enorme intensitat, però que crec és la història també de milers i milers de joves que varen lluitar i morir a l’Ebre. Vaig pensar que calia difondre tot el que es pogués la seva intervenció. Gràcies al meu germà Joan l’he aconseguida. Vull agrair molt sincerament al Joan Carles Vilalta que em permeti publicar-la al meu bloc.

A tots vosaltres, us convido a llegir aquest text, que és extraordinari. Jo, ara, abans de penjar-lo, l’he tornat a llegir i no he pogut evitar, altre cop, les llàgrimes. Gràcies, de debò, al Joan Carles Vilalta, pel seu testimoni, i per deixar-me compartir-lo amb tots vosaltres en aquest bloc.

“Sóc en Joan Carles Vilalta i Serrano, fill de Manolita Serrano Pérez, que avui no serà aquí doncs ha mort massa gent esperant saber dels seus morts, net de Manuel Serrano Guerra que va caure en combat a la batalla de l’Ebre i del que avui, per fi, he vist el seu nom en una placa.

Quan em toca parlar en un acte públic no acostumo a llegir, però avui ho faré doncs no tinc la seguretat que no se’m trenqui la veu.

Un memorial és un lloc on servar memòria d’aquells que ja no hi són i això hem vingut a fer avui, a honorar, per fi, aquells de casa nostra que van perdre la vida a la més dura i cruel batalla d’una guerra que no s’hauria d’haver produït mai.

Se m’ha dit que parli en nom de tots els que avui heu vingut aquest acte i, la veritat, em sembla una gosadia. Jo us puc parlar en nom de la meva família, d’una de tantes famílies que avui sou aquí.

El meu avi, Manuel Serrano Guerra era un andalús que vivia a Barcelona, on s’havia casat amb Eufrasia Pérez Gutiérrez, de Castella la Vella, i havien tingut 2 fills. No eren gent important, eren emigrants com tants d’altres emigrants que ha rebut sempre la nostra terra. No tenien gaires estudis, com pràcticament tothom llavors, però creien en la justícia social, s’estimaven la terra que els havia acollit, encara la meva mare recordava les paraules de l’avia “hija mía, uno no es de donde nace sinó de donde pace” i pensaven que l’únic règim que podia representar i donar futur a la gent humil com ells era la República.

I a l’esclatar la guerra el meu avi va ser mobilitzat i va haver de deixar la seva família per a ser soldat, un simple soldat de la 1ª Companyia, del 494é Batalló de la 124 Brigada Mixta, 27ena Divisió de l’Exèrcit Popular. Com us deia un simple soldat que va fer tota la guerra i que, segons m’havia explicat un oncle-avi meu, abans de l’Ebre, havia estat a les batalles d’Osca, Belchite, a l’ofensiva sobre Saragossa,a la terrible batalla de Terol, on feia tant de fred que se’ls hi congelaven els dits i no podien ni beure, doncs l’aigua de les cantimplores es glaçava i on ell continuava fent broma, era de Sevilla sabeu? I des d’aquell fred, envoltats de neu i de mort seguia preocupant-se de la seva família, pels bombardejos de Barcelona, de la gana que es passava a la reraguarda i encara guardo una carta on diu que anava a enviar 4 galetes maria, 4 galetes! als nens però que li havia fet por que no arribessin. Com us deia era un home com tants d’altres, amb les preocupacions de tants altres, posat en una situació que cap d’ells no hagués volgut mai.

Quan va començar l’ofensiva de l’Ebre, la unitat de l’avi s’hi va desplaçar i, curiosament, li tocarà defensar les Camposines. No us vull fer una apologia d’aquells homes, alguns d’ells costa dir-los-hi homes doncs eren pràcticament nens, ni del perquè lluitaven. Valor, temor, companyonia, instint de protecció teu o cap els teus, fidelitat a uns ideals, o tot barrejat, no ho sé, només sé que davant d’un enemic molt superior van allargar el combat 115 dies. 115 dies d’un estiu a les terres de l’Ebre, 115 dies combatent sota el calor sufocant en unes muntanyes blanques, així les hi diu en un conte Ernest Hemingway, pelades, que poc tenen a veure amb els boscos que les omplen avui en dia. Ho feien pràcticament sense cobertura aèria, i allà, entre Vilalba i Gandesa, en un atac de l’aviació franquista, el dia 18 d’agost va morir el meu avi. Es veu que la meva àvia deia “después de toda la guerra, faltava tan poco...”

El gran escriptor Pere Calders parla dels homes amb l’h minúscula, la gent normal i dels homes amb l’H majúscula, la gent rellevant. Bé, sens dubte que el meu avi era un home amb l’h minúscula, però la seva mort, en una batalla que no s’hagués hagut de produir mai, en una guerra que no hagués hagut d’esclatar mai, va suposar molt més que la pèrdua d’una vida.

Conservo una foto del 1935 dels meus avis, la meva mare i el seu germà, junts, somrient a la càmera a la platja de la Barceloneta. Per a mi, aquella imatge d’una família de tantes d’aquella Barcelona popular, és la que va ser enterrada sota una olivera de la Terra Alta.

Així la meva àvia, la meva mare que tenia 5 anys i el meu oncle de 3 van passar a ser els vençuts d’una Catalunya vençuda. Sí, d’una Catalunya vençuda doncs hi va haver catalans vencedors, però el país havia estat derrotat i humiliat i la nostra terra, la nostra gent es va enfonsar en una llarga i duríssima posguerra, que a casa meva, pocs anys després, va portar a la mort per tuberculosi i pobresa de la meva àvia. Què podia ser pitjor aquells anys que ser vídua, roja i “charnega”? a que els seus fills creixessin entrant i sortint de la Casa d’Infants orfes i a que la meva mare, amb 8 anys, fos al carrer venent tabac.

En un país sense memòria, com és el nostre, cal recordar que això és el passat, però tots, ens agradi o no, som fills d’aquell passat, el qual, ho acceptem o no, encara ens condiciona.

Si us he volgut contar la història de casa meva no és perquè em cregui que aquesta és una història especial, al contrari, perquè penso que, d’una manera o altre ens explica a tots els que avui hem vingut aquí, a la meva dona que també hi va perdre l’avi, al meu amic Jaume Font, que hi va perdre l’oncle, al meu amic Joan Abad que hi va perdre família, tanta i tanta gent....... I si us plau, que ningú no busqui en això cap ànim de revenja, a l’altre bàndol, al Tercio de Montserrat tenia lluitant al germà de la meva àvia Rosal, el meu estimat tiet Lluís, es veu que en Franco va ordenar que els catalans ens matéssim entre nosaltres, i el germà del meu avi Vilalta, el tiet Ramon, va desaparèixer després de ser detingut per elements de la FAI simplement pel fet de ser un demòcrata burgès i catalanista de la Lliga i, com és natural, els meus cosins també busquen les seves restes.

Tots volem trobar els nostres morts. No ho sé, potser ens queda alguna cosa del que creien els antics grecs. Ells pensaven que aquells que no eren enterrats o no es guardava la seva memòria com calia, els seus esperits estaven condemnats a vagar eternament. O potser simplement, volem un lloc on poder-los-hi portar unes flors o retre’ls un petit homenatge, una cosa tan senzilla com tenir un lloc on hi hagi el seu nom i que permeti que el seu sacrifici no caigui en l’oblit.

Avui m’acompanya la meva família, encara que em falta la meva mare amb qui vem començar la recerca del cos de l’avi i per a la que sé que avui seria un dia molt feliç, doncs en aquest acte honorem el record dels nostres morts i en el meu cas del meu avi, el seu pare.

Però cal que recordem! sense rancúnia, amb objectivitat, però cal que recordem! Per a que mai més es tornin a repetir uns fets com aquells, per a que mai més hi hagi un enfrontament entre germans com aquell, per a que mai més la legalitat democràtica es torni a veure qüestionada, però també, per a que en tot moment sapiguem ser dignes d’aquells que van deixar la seva vida en el front de l’Ebre."