Contra la impostura (parèntesi en el silenci)

(A tall de justificació d’obrir aquest parèntesi)

Vaig tancar el bloc i em vaig acomiadar de tots vosaltres, però no el vaig eliminar. Potser endut per una certa i impúdica vanitat de pensar que el que havia escrit estava bé que estigués disponible.

El bloc està tancat, però avui no he pogut resistir la temptació de fer un parèntesi en el silenci, perquè hi ha certes coses que estan passant que em treuen de polleguera, i no em resisteixo a dir-hi la meva.

I és que, dissortadament, el nostre panorama polític en l’independentisme sembla horrorosament condemnat a viure instal·lat en la impostura. I això és una cosa que fa molta ràbia, que m’indigna.

Hi ha hagut moltes altres ocasions per a trencar aquest parèntesi, però no ho he fet, perquè ja n’hi havia d’altres que deien perfectament allò que jo hauria volgut dir.

Però sobre el tema que avui vull tractar, la impostura, em temo que no s’estan enfocant adequadament les coses, o com a mínim, jo no veig escrit allò que penso. Per tant, som-hi.

Ens vam quedar, en els últims posts, en una valoració sintètica del que oferia el panorama polític català, específicament des del punt de vista independentista. Pensava que el que havia passat a les eleccions del 28-N permetria obrir una nova etapa política, generar noves dinàmiques, etc. Pensava que els resultats del 28-N permetrien tancar d’una vegada per totes les portes a aquesta manera de fer política que havia portat país i independentisme al col·lapse. Pensava, inocent de mi, que darrere aquestes portes havien quedat moltes coses que clarament eren negatives, que ja formaven part del passat, i que havien quedat definitivament enterrades.

DONT OPEN, DEAD INSIDE

Avui dimecres, per la tarda, La Vanguardia titulava “ERC logra la fractura de Solidaritat” a través de Laporta, i amb l’excusa d’aquesta collonada de la “candidatura unitària”.

Per a mi és el titular que millor s’aproxima al que ha passat aquests dies i que ha provocat desenes de titulars en els diaris digitals i milers de comentaris.

Fins que La Vanguardia no ha començat a aportar una mica de llum pública, la veritable dimensió del que estava passant només la teníem uns quants "malalts de política", i la notícia era exclusivament que “Solidaritat es trenca”, i que això passava perquè el bon “jan” d’en Laporta està per la unitat que de manera tan desinteressada i patriòtica ofereix en Portabella, d’Esquerra i els pèrfids solidaris no.

Avui, a més, des de digitals afins a Esquerra, s’incrementava la confusió noticiant que Esquerra tindria una enquesta interna que augurava uns resultats espectaculars si Portabella i Laporta anaven junts a les eleccions municipals. “L’efecte Laporta podria catapultar l’independentisme”, titulaven al Directe, per a continuar amb una informació absolutament delirant de projecció demoscòpica de determinats escenaris electorals.

Avui, en el que serà un llarg post, vull analitzar molts aspectes que conflueixen en aquesta situació.

Tots sabeu que no vaig donar suport a Solidaritat, i que he estat –i sóc- molt crític amb algunes de les seves propostes i manera de fer (des d’un punt de vista d’estratègia). Però la crítica se situa en el terreny que m’agrada, és a dir, en el del debat polític i de la pertinència i/o utilitat de les propostes i la manera i el moment de plantejar-les. Són moltes les diferències que tinc amb Solidaritat i bona part dels seus dirigents, però hem pogut parlar en termes polítics, a partir de les propostes que formulaven.

El que està passant aquests dies no té res de debat polític. El sr. Portabella va obrir aquelles portes que confiadament pensàvem definitivament tancades, i ara les males pràctiques, les idees, personatges i propostes “zombis” ens estan envaint. I això és el que cal denunciar i combatre amb decisió.

El que ha generat el sr. Portabella és, simplement, una patètica comèdia de vanitats i d’impostura. Una opereta que sumirà l’independentisme en una crisi encara més aguda, sense aportar absolutament res i obstaculitzant el procés natural i inevitable de renovació de la proposta política.

Per què li diuen “unitat” si és “salvaculisme”?

Si hi ha una cosa que em fot molt és que es facin servir paraules i conceptes lloables des de la impostura, que hi hagi qui se n’ompli la boca només per salvar el seu cul i per la capacitat que tenen aquests conceptes per a embaucar incauts.

En el penúltim post, que titulava “una invitació a reflexionar sobre la situació de l’independentisme”, i en relació a Esquerra, assenyalava dues qüestions cabdals que només es podien donar si es donaven simultàniament:

Per una banda, que Esquerra continuava essent la principal força de l’independentisme, i que, com a tal, tenia l’oportunitat i fins i tot l’obligació de ser el pal de paller de l’independentisme (i feia anar l’expressió molt abans que la manllevés el líder de la secta). Però, com a segona qüestió, establia que això només podria passar si Esquerra feia una reflexió sincera, profunda, sobre per què havia acabat com havia acabat la seva aventura tripartita i, assumint els errors, era capaç de generar un nou discurs, una nova proposta política.

I Esquerra això no ho ha fet, ni sembla que tingui cap intenció de fer-ho. Per tant, és un autèntic despropòsit intentar bastir cap nou escenari polític, cap crida a la “unitat”, si prèviament no s’ha assumit i entès el que ha passat i s’han sentat les noves bases polítiques per poder generar aquest nou escenari.

Estem parlant del que estem parlant perquè el sr. Portabella, que políticament és un desastre, és un tipus llest, un autèntic supervivent. I aquest home, a la vista tot plegat, va començar una formidable operació de maquillatge, absolutament buïda, amb un espectacular exercici de transformisme que el permetés erigir-se en “adalit de la unitat”.

Per a articular la seva proposta tenia a mà els zombis de Reagrupament. Aquest subproducte sectari havia estat literalment escombrat a les eleccions del 28-N. L’hòstia va ser monumental, i l’efecte, devastador, atès que, com a bona secta, s’havien autoconvençut que tota la humanitat anava en contra seu, que les enquestes enganyaven miserablement perquè eren l’única opció política que feia por a l’establishment, i que treurien un mínim de 5-6 diputats. D’això n’estaven absolutament convençuts. I per això el seu col·lapse va ser monumental. Estaven morts.

Feia temps que ho estaven, però la sectarització els ho negava. Reagrupament estava mort des de la crisi totalitària i sectària del gener, quan, després de l’autocop d’estat d’en Carretero, tots els que van continuar van acceptar que les coses es feien només com deia el gurú. Perquè si no es feien així, plegaven.

Això no és, en contra del que alguns sectaris poden pensar, una visió subjectiva. El novembre del 2009, just després del congrés constituent, Reagrupament tenia, a una enquesta de La Vanguardia (la primera que preguntava per Rcat), una intenció de vot directe que fregava el 2.8% . Amb l’embranzida que es portava això garantia entrar al Parlament i, si les coses es continuaven fent bé, fer-ho amb força, amb molta força. A les enquestes que van seguir la crisi sectària del gener, les opcions de Reagrupament es van desplomar, i ja no es van moure d’entre un 0.4 i un 0.9 per cent d’intenció de vot directe. L’entrada en escena de Solidaritat i Joan Laporta va implicar una enganyosa revifalla de les expectatives electorals, que finalment van quedar resituades en el que ja era la seva realitat, un miserable 1.27% dels vots i zero escons.

Portabella s’aprofita del col·lapse zombi dels reagrupats, i els fa servir per a recapitalitzar-se políticament. No pel que li puguin aportar (en el millor dels casos 7.000 vots a BCN), sinó perquè fent-ho ràpidament pensa que s’erigeix en el catalitzador de “la unitat”, i situa aquest tema com a central.

Portabella sap què és estar mort políticament. Això li dona avantatge. Portabella no té una bona relació amb la direcció d’Esquerra. Portabella ja ve d’haver-se fotut una hòstia monumental les últimes eleccions municipals, en què havia perdut més del 40% dels vots.

Portabella va ser el primer gran ideòleg i pràctic del tripartit. Fa molt temps que està governant amb els socialistes i amb Iniciativa. I al 2007 això li passa aquesta enorme factura. Llavors fa una d’aquestes coses que l’acrediten com a autèntic mestre en el sempre difícil art del “salvaculisme”, i fa veure que es queda fora del govern municipal. El “salvaculisme” sempre porta associada una enorme dosis d’impostura. El bon expert salvaculista requereix bones dosis de farsant.

Per tant, i després de la descomunal hòstia, enlloc de posar el seu càrrec a disposició, enlloc de retirar-se, Portabella el que fa és gesticular com si fés alguna cosa… per a continuar fent el mateix que estava fent fins aleshores.

Així, el tripartit municipal d’aquest mandat ha estat un 2+1, en el que el sr. Portabella feia veure com si no hi fós… però hi ha estat sempre i sistemàticament: amb els seus vots, el sr. Portabella i Esquerra han falcat l’Alcalde Hereu, els seus pressupostos, les seves polítiques i la seva gestió. Complicitat absoluta. Que evidentment ha estat corresposta adequadament des del govern municipal. Em sembla que ni Esquerra ni el sr. Portabella es poden queixar del tracte rebut. Han gaudit de tots els beneficis de ser “uno de los nuestros”.

Així les coses, ningú no es pot enganyar en relació al que és el sr. Portabella i al que representa Esquerra a l’Ajuntament de BCN: ha estat, és i serà si els resultats electorals ho permeten, tripartit.

El sr. Portabella és per tant directament responsable, còmplice necessari, de la debacle de la ciutat de Barcelona, d’aquest ensorrament de la ciutat, d’aquesta incapacitat per a identificar i abordar els problemes de la ciutat i dels ciutadans. Hereu i Portabella són dues cares de la mateixa moneda. Igual que abans havia estat la mateixa cara que Clos…

El nucli de la qüestió

Tot aquest fals debat de “la unitat” és, única i exclusivament, un altre exemple de la tristament famosa “tàctica del calamar”, és a dir, llençar tinta per poder fugir de la realitat, per a enganyar, per a distreure.

El nucli de la qüestió és que si l’independentisme ha tingut uns mals resultats electorals i que si a l’independentisme hi ha divisió, no és per casualitat o per capricis personalistes, sinó perquè la força política que havia estat pal de paller de l’independentisme va col·lapsar l’espai amb les seves polítiques, amb la seva estratègia i amb la seva manera de fer.

Si passa el que passa és únicament perquè Esquerra, en un moment donat, deixa de representar a molts independentistes. El tripartit (primer, però sobretot segon), l’enervació de l’eix dret/esquerra per damunt del nacional, la desastrosa gestió des del govern, l’allunyament progressiu i implacable de bona part del seu electorat i del gruix d’intel·lectuals que li havien donat suport… és el que provoca que emergeixin noves propostes polítiques des de l’independentisme i és el que causa la debacle electoral a Esquerra.

Reconduir aquesta situació, en termes electorals, no és un problema “d’unitat”, és una qüestió de “proposta”, de projecte polític, d’anàlisi polític, de nou discurs, de nou full de ruta.

Situar com a objectiu polític “la unitat” sense haver fet cap dels deures, sense haver analitzat el que ha passat i sense haver establert unes noves bases sobre les que edificar una nova proposta… NO TÉ CAP MENA DE SENTIT.

La unitat independentista (que no té perquè ser un valor en si mateixa, però posem que sí ho és) ha de ser la culminació d’un procés. MAI, MAI, una maniobra sapastre de “savaculisme”, que és com s’ha plantejat ara.

Resulta patètic, fins i tot commovedor, veure els zombis de Reagrupament pactant ara amb una Esquerra que no s’ha mogut un mil·límetre de l’Esquerra que van abandonar enmig de grans –i encertades- crítiques. Res del que es criticava aleshores ha canviat a Esquerra. RES.

Llavors… a què ve aquest pacte? Fàcil: salvaculisme. Els zombis han trobat en aquesta mà estesa des de la impostura d’en Portabella la taula de salvació que els permeti “aparèixer” des de la fosca com si encara fossin un agent polític. I una altra cosa, des del no-res, en Portabella els permetia anar “fotent” al seu principal “enemic”, Solidaritat, als que, des de la seva ceguesa sectària, atribueixen tots els seus mals.

I a en Portabella això el permetia sumar les sigles de la secta i erigir-se en catalitzador d’aquesta farsa que anomenen “la unitat”.

Solidaritat havia fet un plantejament que jo crec era raonable: sí a la “unitat”, però sobre unes noves bases polítiques i amb un cap de llista que pogués posar cara i ulls a aquesta nova proposta política. Evidentment aquesta cara no podia ser la d’en Portabella. Pensar en una personalitat independent i en confeccionar les llistes d’acord al suport rebut per cada opció en les darreres eleccions al Parlament em sembla que era una proposta força raonable.

Tot el que ha fet en Portabella no ha estat en cap moment actuar políticament per a sentar les bases polítiques d’aquesta nova proposta, sinó en articular estratagemes que li permetessin salvar el seu cul polític.

Des d’aquesta posició, Portabella s’ha dedicat a l’assalt de Solidaritat. Per a l’il·lustre “supervivent”, un cop lligat el pacte amb la secta reagrupada, això el situava en una posició de força negociadora. Ara, si algú no s’hi volia sumar, els podia assenyalar i “demonitzar” com a “contraris a la unitat”.

I en aquesta operació contra SI d'en Portabella, que La Vanguardia ha identificat perfectament, amb aquest explícit “logra romper”, ha comptat amb la descomunal vanitat i l’escandalosa irresponsabilitat d’en Laporta.

Tinc informació de vàries bandes de com han anat les coses. I és vergonyós. Jo, que havia estat de sempre un enorme defensor d’en Laporta, que fins i tot li vaig donar suport en les seves èpoques més complicades (com la moció de censura), i que sempre havia defensat el seu valor polític i el seu potencial de lideratge… us haig de dir que la meva decepció és infinita. Ja sabia que no era “un sant”, tampoc no li ho exigia. Però ha caigut molt i molt baix. Més tard o més d’hora tot se sabrà, perquè en aquest país tot s’acaba sabent, però dissortadament per a tots (aquestes coses passen factura a tots), tornem a estar davant un episodi sòrdit, lamentable, penós, protagonitzat per algú que volia liderar alguna cosa.

Si al sr. Laporta ja li anava bé aquesta Esquerra del tripartit, no cal que ara ens faci aquestes proclames invocant “la unitat”. Un cop més aquesta farsa de fer anar paraules màgiques per a ocultar les misèries pròpies, per a no quedar atrapat en la impostura.

Tornem un moment a aquesta fantasmagòrica enquesta interna d’Esquerra que ha fet “pública” el digital Directe. Titulaven “L’efecte Laporta podria catapultar l’independentisme fins la tercera força a Barcelona”.

Salvaculisme en estat pur, ara fotent una descomunal ensabonada personalista a Laporta, desvinculant-lo de SI. Mireu, l’efecte demoscòpic que assenyala l’enquesta no hi ha qui se’l cregui. És lamentable i pueril. Però contribueix a aquesta “tàctica del calamar” d’en Portabella.

Quina és la realitat de la que es vol fugir? Doncs que el sr. Portabella i el seu compromís amb el tripartit municipal ja no tenen cap credibilitat per a l’electorat independentista a Barcelona.

El sr. Portabella sempre ha tingut, a les eleccions a BCN, un pitjor resultat que el d’Esquerra en les eleccions al Parlament. El primer gran avís de la debacle electoral a què s’estava encaminant Esquerra el rep el sr. Portabella, que del 2003 al 2007 perd més del 40% dels vots.

L’any 2003 el sr. Portabella obté 96.868 vots. Aquell mateix 2003, a les eleccions al Parlament, ERC, a Barcelona, obté 126.613 vots.

L’any 2007, sense que encara hi hagués cap altra candidatura independentista a l’Ajuntament, ni tan sols les CUP, el sr. Portabella s’ensorra fins als 53.463 vots. A les eleccions al Parlament del 2006 Esquerra havia obtingut 85.950 vots a BCN.

Aquestes dades són molt significatives, perquè demostren que la pèrdua de vots, els mals resultats electorals, no es produeixen perquè no hi hagi “unitat”, sinó perquè es fan les polítiques equivocades. És la proposta política el que es castiga, i no si hi ha una o dues sigles més a la papereta.

I aquest 2011, la proposta política del sr. Portabella és exactament la mateixa que al 2007 i al 2003, i encara pitjor, perquè és directament responsable d’una catastròfica gestió municipal que ha portat als 2+1 del tripartit municipal a un autèntic col·lapse en les seves expectatives electorals. I això la gent ho sap, n’és conscient. Per això aquesta “tàctica del calamar”.

El 28-N, Esquerra va caure, a Barcelona, fins als 46.206 vots. D’acord a la tendència històrica dels resultats d’Esquerra a BCN, això implica que a les eleccions municipals el sr. Portabella estava abocat a tenir un diferencial a la baixa d’uns tres punts en relació a aquest resultat. Per tant, un risc important de quedar fora de l’Ajuntament.

Però també per una altra cosa. Com ja hem comentat, el tripartit municipal està col·lapsat, les seves expectatives electorals s’han ensorrat, i la ciutat traspua una evident voluntat de canvi, un enorme desig de canvi.

Aquest canvi només hi ha dues forces que el poden proposar: Convergència i Unió i Solidaritat.

Com a bon supervivent, en Portabella ha maniobrat descaradament per a neutralitzar en tot el possible a Solidaritat, per a evitar que hi hagi una opció independentista que pugui recollir aquest vot independentista de BCN que té desig de canvi. Portabella és passat, és tripartit municipal, és obstacle al canvi. Però haig d’aplaudir l’habilitat que ha tingut per a liquidar aquest debat, ocultant-lo amb aquesta farsa de “la unitat”. Realment hàbil…

I realment patètic per a l’independentisme haver-hi caigut de ple, empastifar-se amb aquesta farsa i impedir una autèntica revolució electoral, també des de l’independentisme, a la ciutat.

Aquesta fantasmagòrica enquesta interna que s’esgrimeix no té cap versemblança. Fa una setmana El Periódico en treia una que, analitzada amb tota la prudència del món, assenyalava quines eren les tendències. I, evidentment, les expectatives d’Esquerra cotitzen molt a la baixa. I si hi sumem la informació que ens aporta el baròmetre del CEO, encara ens podem fer una millor composició de lloc.

Esquerra cotitza a la baixa perquè, com ja he demostrat més amunt, sempre perd un mínim d’un 3% de percentatge de vot en relació a les eleccions al Parlament. Segons el CEO, a més, després del 28-N, Esquerra encara continua tenint fuga de vots, de suports electorals. I a més a més a Barcelona s’hi suma que la imatge de Portabella està associada a la d’Hereu i la ciutat està en un escenari de canvi.

Una altra dada a considerar per a fer-nos una composició de lloc és el prou conegut “efecte zero” que representa Reagrupament. Políticament aquest efecte implica uns resultats que se situen entre dos intervals, marcats en l’interval positiu per “la suma zero”, és a dir, que no aporta res, i en l’interval negatiu per “la multiplicació per zero”, és a dir, que qualsevol magnitud multiplicada per zero es converteix en zero. Després d’aquest xou zombi amb el que han obsequiat als seus escassos votants, l’efecte zero és més intens que mai.

Resum

En definitiva, estem davant una lamentable operació de confusió. Ens han substret el debat que era important, que era el debat sobre la ciutat i la proposta independentista. Amb aquesta “tàctica del calamar” s’ha fugit de les responsabilitats i complicitats que hi ha per la catastròfica situació de la ciutat, i s’ha impedit articular, des de l’independentisme, una proposta que se situés en el nou “frame” de l’escenari polític català, renovat el relat i amb ambició de canvi, també a nivell municipal.

Amb la farsa de “la unitat”, en Portabella i tots els que li han seguit el joc, han obert les portes que pensàvem definitivament tancades al passat, a les polítiques, les estratègies i els lideratges que havien portat l’independentisme al fracàs electoral.

La unitat no és una qüestió de suma de sigles sobre la base de propostes que han fracassat, sinó la culminació d’un procés polític capaç d’articular les bases d’una nova proposta, d’un nou full de ruta amb el que buscar de nou la complicitat dels electors.

No estem davant un debat sobre “la unitat”. No hi ha debat. Únicament hi ha estratègies de “salvaculisme”.

I això és una autèntica calamitat, perquè, no abordant les qüestions de fons, s’impedeix avançar.

Walking dead

COMIAT (cuando fuimos los mejores…)

Torno a casa vorejant el litoral barceloní des de la Barceloneta, on vaig viure 10 anys i hi conservo molts d’aquests llocs i gent que són, també, la meva pàtria. Llocs als que entres i et saluden, i pregunten com estàs, i saps de tots.

L’hivern a BCN és màgic. M’encanta aquesta tarda fugaç que deixa una mar tranquila i unes platges netes que conviden a passejar-hi sense cap altra preocupació.

Recordo la Barceloneta molt. M’ho vaig passar molt bé. Molt. Barri, gent, aquella bellesa tranquila del port i la platja, aquella calidesa de la gent del barri, de les teves barres, dels teus dinars, paelles…

Va ser a la Barceloneta que em vaig fer blogger. Des de la meva taula, mirant la mar. Eren dies durs per a un patriota, aclaparat per la infàmia del tripartit. Vaig obrir el blog d’Elies115. I es van desencadenar tot de coses fantàstiques i inesperades, començant per la gent que he conegut i amb qui, a través de la xarxa, hem compartit militància i hem fet amistat. De ser blocs individuals, anònims, vam passar a articular coses com Blocs amb Estrella, BAT Blocs, i finalment l’ABSOLUT MAS. Sí, de tots, a sobre, el temps ens ha permès separar el gra de la palla, els amics i la gent com cal de...

He tingut la sort, a través del bloc, d’haver conegut els cimerencs, en Dessmond, en Joliu. He tingut tanta sort que ja són, els considero, amics meus, molt amics meus. He tingut, també, la sort de conèixer en Joan Arnera, no ha estat res del que explico, però és un personatge fonamental en tota aquesta història, pur talent, i davant el talent, sempre em descobreixo.

Però em quedo amb els amics. N’hi ha hagut més, molts més, però aquests que cito són ara mateix part del meu paisatge vital.

Llavors no érem res. El tripartit ho era tot i ho col·lapsava tot. Descobrir-te en d’altres va ser una explosió d’alegria que cridava a la supervivència, que apel·lava a aquesta voluntat de ser que sempre ha caracteritzat el nostre poble. I nosaltres vam ser. Vam esdevenir l’últim exèrcit de Catalunya. I quan tot semblava perdut, vam sembrar la xarxa de revolta i esperança.

Des del tripartit han dit que el seu problema ha estat “la comunicació”, però hi va haver un moment on només alguns blocaires discutíem aquest engendre polític i el combatíem. La Catalunya patriòtica va sobreviure a la xarxa. Amb una Convergència que semblava col·lapsada per la pèrdua del poder i sepultada pel poder absolut del tripartit, i amb un independentisme monopolitzat per l'Esquerra tripartita... hi va haver un grup de persones que a partir de la xarxa vam començar a bastir, des d'un insubornable independentisme, una oposició, una denúncia, del que era el tripartit. Sense la xarxa, això no hagués estat possible.

Vam ser revolta, vam ser resistència, vam ser la veu d’un poble, vam ser tot allò que no tenia cap altra expressió. Vent de llibertat.

Després les coses han anat com han anat, i després de moltes aventures l’únic que puc dir és que cadascú ha fet el que ha pogut i ha defensat el que ha volgut. I jo estic molt content, a hores d’ara, del meu suport final a l’Artur Mas i a CiU. Crec que ha estat un encert.

Té gràcia, vist en perspectiva, observar com des d'aquell moment inicial certs comportaments s'han anat traslladant -i fins i tot empitjorant- de tribu en tribu... Quan vam començar tota aquesta moguda teníem una oposició ferotge del que en deiem “jerkis desquiciats”, palmeros del tripartit que seguint les consignes, entre d’altres d'alguns listillos que ara ens volen donar lliçons i fer veure que allò no anava amb ells, inundaven la xarxa d’insults i de llocs comuns patètics. Després vam tenir la història amb Reagrupament. Alguns de nosaltres vam adquirir un compromís molt intens amb aquest projecte. Però tot se’n va anar a la merda un dia de gener, quan al Dr. Muerte se li van creuar els cables i va decidir liquidar el projecte polític per a convertir-lo en una secta política autoritària que l’adul·lés. Llavors els atacs que vam rebre van venir de la secta reagrupada, fins i tot amb una intensitat d’insults molt superior a la que havíem rebut dels “jerkis”. Per la violència amb que s'expressaven vull recordar l'especial emoció que em va produir un article d’en Dessmond que, davant el que m’estava caient, proclamava heroïcament “Jo també sóc amic d’en Francesc Abad”. Ara el relleu l’han agafat els solidaris, en una nova versió de xaladura, però d’idèntics components a la que van protagonitzar abans jerkis i reagrupats.

De manera que passa el temps, passen les coses, però els qui, des de l’independentisme, vam protagonitzar la revolta cibernètica contra el tripartit continuem essent víctimes d’atacs irracionals d’un cert independentisme absolutament desquiciat, i que troba la seva expressió natural en l’insult i la desqualificació. No són les mateixes persones, segurament, però és la mateixa manera de fer.

Sense novetat en el front. El que hem representat molts de nosaltres continua essent un referent de la Catalunya que volem i a la que aspirem: compromís, lleialtat, democràcia, valors, patriotisme.

Malgrat aquest relleu en la irrellevància d’un cert independentisme que amaga la seva impotència en diferents noms, el cert és que el nucli dur d’aquella resistència patriòtica que es va desencadenar a la xarxa estem molt orgullosos de la feina feta.

Jo no vaig pensar mai en cap desenllaç políticament concret a la resistència blocaire de la que formava part. Però finalment hem acabat donant suport a Mas. I, el que és més important, militant en la causa del dret a decidir sense límits al govern. Personalment n’estic molt orgullós. Les coses podien haver anat, clarament, d’altra manera, però finalment han anat així, ha sigut així per compromís patriòtic, i n’estic molt content, satisfet.

Avui, que és 29 de desembre del 2010, amb n’Artur Mas de president de la Generalitat de Catalunya i amb un nou govern que és molt i molt potent i actua sobre criteris que comparteixo sense tremolor, puc dir que com a blocaire he tancat una etapa.

I quan hom creu que ha tancat una etapa, el millor és intentar posar-hi fi amb dignitat i transparència. Vaig posar en marxa el bloc com a vàlvula d’escapament polític de tot el que no em podia callar. Després de molts anys de militància independentista, també vaig aprofitar la xarxa per a militar. I, després de molts atzars, he trobat feta realitat la meva penúltima aposta política (per a un independentista l'última aposta és sempre la nostra llibertat).

Crec que ha arribat el moment, doncs, de tancar el bloc. Hi he pensat molt. Sé que sóc un animal polític i m’agrada tenir opinió sobre totes les coses, i des d’aquest punt de vista, m’agradaria conservar-lo. Però no. El bloc Dies de fúria, com en el seu moment Elies115, respon a una molt determinada cojuntura, situació.

I el que em va motivar ja no existeix. Hem superat aquests dies de fúria. Tenim nous reptes, tinc noves inquietuds… però ja no poden ser una continuïtat en aquest bloc. Per tant, the game is over. Aquesta època la recordaré sempre amb el “cuando fuimos los mejores”, d’en Loquillo. Perquè crec que realment ho vam ser, ho hem estat, els millors.

Ara no sé què faré. Igual obro un altre bloc anònim. O igual obro un altre bloc amb noms i cognoms. No ho sé. Només sé dues coses: continuaré lluitant per una terra lliure i els amics que he fet a partir d’aquesta aventura cibernètica són dels que ho són per sempre, va per vosaltres, Arnau, Dessmond, Joliu!

Visca la terra!

Una invitació a reflexionar sobre la situació de l'independentisme

Des del 28-N fins el darrer Consell Nacional les hores per a Esquerra s’han fet pesades. I encara ho són, perquè aquesta certa instal·lació en la provisionalitat sempre posa pes a les ales i dibuixa un panorama complicat per als propers mesos i a tots els nivells. I després del consell nacional, cal afegir la qüestió del lideratge, després que en Puigcercós hagi renunciat a tornar-se a presentar per dirigir el partit al congrés de la tardor.

Sincerament, no m’acaba d’agradar la situació. ERC és massa important per al país com perquè entri en una espiral d’autodestrucció, de renúncia a exercir aquest lideratge polític en l’independentisme que encara li pertoca.

Tenim damunt la taula dues coses molt diferents, tot i que una acabi essent una conseqüència de la primera.

La primera és el fracàs de l’estratègia tripartita, un fracàs col·losal, sense paliatius. Per a molts ha estat la crònica d’un fracàs anunciat, des del primer dia. Em sap greu, molt de greu, que la gent d’ERC no escoltés, menyspreés, els arguments de “la seva gent”, dels que n’havíem format part, dels qui els votàvem, en contra d’aquesta estratègia suïcida. L’encegament de la direcció d’Esquerra va portar a que les crítiques es transformessin en distància. I el distanciament de molts és el que va generar el que en Cardús va batejar com “els sense nom”, un nou espai polític que ja no confiava en ERC, que no es volia fer còmplice, de cap manera, de la seva estratègia tripartita. ERC va observar tot això amb una supèrbia i un menyspreu polític inconcebibles, i, enrocada en un autisme atroç va portar la seva estratègia fins al final. I el final ha estat el 28-N.

Els resultats del 28-N són, d’alguna manera, el balanç de tot plegat. I crec que no hi ha ningú que es pugui sentir, des de l’independentisme, excessivament ufanós amb aquest balanç.

ERC, davant la rotunditat amb què s’ha expressat la ciutadania, i, específicament, davant la rotunditat amb què s’ha expressat l’independentisme, té, al meu entendre, dues coses molt importants a fer:
- analitzar adequadament, sincerament, sense autoenganys, sense apriorismes, sense corsés de prejudicis i fonamentalismes, el que ha passat. Una bona reflexió sobre el que ha passat és imprescindible per a no continuar-se equivocant.

- Un cop feta aquesta anàlisi indefugible, assumir que ERC continua essent la principal força independentista del nostre país, recuperar-se i treballar adequadament per poder liderar novament l’independentisme en aquest nou escenari polític post 28-N. Per força, per història, per tot… ERC té l’obligació de liderar l’independentisme. Caldrà fer les coses de diferent manera, caldrà entendre quin és aquest nou escenari, però caldria que ERC no abandonés massa ràpidament l’objectiu de ser el pal de paller de l’independentisme.

Dissortadament, tot el que he vist del 28-N ençà no em fa ser gaire optimista ni en relació a la primera qüestió (l’anàlisi), ni a la segona (gairebé totes les veus que s’han sentit s’encaminen no tant a tornar a ser el pal de paller de l’independentisme, sinó una opció esquerranista que és independentista).

La renúncia d’en Puigcercós tampoc no és una bona notícia, tot i que potser fós inevitable. Com a mínim em quedo amb el gest de responsabilitat de liderar el partit fins al congrés. Sincerament, ERC necessita en Puigcercós, crec que és l’únic líder que, en aquests moments, pot treure el partit del pou en el que s’ha ficat (del pou, no ens enganyem, en el que el mateix Puigcercós l’ha ficada, però al costat de tota la resta de la direcció, començant pel fariseu Carod).

ERC necessita la millor versió d’en Puigcercós per a aquests mesos tan difícils. Però no en té prou amb en Puigcercós, això és igualment evident. Necessiten renovar moltíssimes coses: l’anàlisi de la situació política, de la situació del partit i de com i perquè s’hi ha arribat, necessiten també nous lideratges, noves veus, noves idees; necessiten, urgentment, buscar i trobar la fórmula per a tornar a connectar amb molta gent que, heroicament (cal dir-ho així), estiguin disposats a donar la cara, a confiar i, si cal, treballar, per aquesta nova ERC que, per anar bé, hauria de sorgir de tot aquest procés. De fet estic pensant gairebé en una nova “Crida Nacional a ERC”. Però això només es podria donar si ERC assumeix i entén tot el que ha passat i treballa per una nova estratègia, per renovar aquest compromís històric d’actuar com a pal de paller de l’independentisme.

Tanmateix, no ens enganyem, la crisi és tan forta, i la situació és tan complexa i complicada que tot això em sembla gairebé utòpic, i, fins i tot si es fessin bé les coses, no tinc un total convenciment que se n’ensurtin…

Abans deia que no hi ha cap independentista que pugui sentir-se especialment content de tot el que ha passat aquests anys. La preocupació per ERC és encara més gran quan analitzem la situació de l’independentisme.

Em sap greu dir-ho, però crec que l’independentisme "explícit i organitzat" està fatal, molt i molt malament. Porto reflexionant-hi tots aquests dies, observant els diferents moviments, i tot plegat és molt depriment, és profundament desalentador. I això em porta a pensar que l’independentisme “organitzat o explícit” encara no ha tocat fons.

Sincerament, tinc la sensació que s’ha entrat en una fase de bogeria total, d’una inconsistència esgarrifosa, i que, en aquests anys, des de la crisi que desencadena ERC amb la seva aposta tripartita, s’ha generat una mena de “nou independentisme”, de nous dirigents i de nous militants que són, totalment, carn de psiquiatra. Potser és només que, per les circumstàncies que ens ha tocat viure, o per les noves eines de comunicació de què gaudim, la txaladura aquesta abans quedava eclipsada, invisible, en les tradicionals formes de militància, que inequívocament passaven pel sedàs amortirdor de l’activisme sobre el terreny i amb la gent, i ara té un protagonisme insòlit, que proporciona visibilitat a la buidor i a l’onanisme polític més dement.

I aquí els lideratges hi tenen molt i molt a jugar i a fer. Perquè poden alimentar aquest estat de les coses, o poden contribuir a canalitzar constructivament tantes energies com s’estan desplegant arreu del territori.

I sí, vull posar noms i cognoms. Perquè, al marge d’ERC, aquí, en la resta de l’independentisme explícit i organitzat, també hi ha moltes coses a criticar.

Comencem pels qui tenen representació parlamentària, per Solidaritat. Sincerament, no els entenc. La meva confiança en Solidaritat ha anat minvant dia a dia, fins a estar clarament en negatiu, pitjor impossible. I ni tan sols la quantitat de bons amics que hi tinc no poden fer variar aquesta impressió tan negativa que en tinc. L’asilvestrament total del tàndem López-Tena i Uriel Bertran, convertits en els únics estrategues, ideòlegs i tàctics els ha abocat a un discurs tan extraordinàriament pobre que me’n faig creus. Si tot el que volen fer és aquesta política del “numeret”, estem arreglats. I em sembla que va per aquí. Des de la mateixa nit del 28-N tot el que han sapigut fer és “fer el numeret”.

Ja ho vaig dir i em ratifico: tenir un objectiu polític molt clar (la independència) està molt bé. Però sense compromís patriòtic, no hi ha res a fer, s’està condemnat a la irrellevància. I a Solidaritat no hi podem trobar el més mínim compromís patriòtic (no parlo, evidentment, de la gent, Déu me’n guard, sinó de la direcció i la seva estratègia política).

Però bé, que facin el que vulguin, en el fons és el seu problema. El que per a mi és més greu i denunciable és la indecència amb que el tàndem López Tena-Uriel Bertran, acompanyats sempre per n’Héctor López Bofill, es dedica a assenyalar el que és independentisme i el que no ho és. I per aquí no passo. Em resulta execrable aquesta actitud i discurs polític de “repartidor de carnets d’independentista”. Per aquí no passo, i per aquí no hi hauria d’haver cap independentista que hi passés.

En això estan agermanats als reagrupats. Bons altres, aquests també. Tal i com ja vaig pronosticar, estaven abocats a la irrellevància més absoluta, i així va ser el 28-N, no van passar el tall del contrast amb la realitat. Van ser Wako. I ara són uns autèntics zombis polítics. Reagrupament és res, i serà menys que zero. Però també són uns altres que de manera indecent s’han dedicat a reivindicar-se com els únics, com els ungits, i a repartir carnets. Però bé, finalment només es recordarà que han estat els responsables d’inundar la xarxa i l’espai polític de mentides, insults, aberrants teories de conspiracions, etc. Netejar tanta merda com han deixat en l’independentisme els reagrupats costarà molt, però per sort ja només se’n parla en pretèrit.

Si reprenem el fil de la reflexió que estic fent sobre la situació d’ERC i de l’independentisme, el que per a mi és més important que s’entengui és que, tal i com ja venien assenyalant totes les enquestes, el 28-N ens ha deixat un escenari més obert que mai pel que fa a com s’expressa electoralment aquest independentisme.

Una de les farses que he sentit i llegit aquests dies són aquestes afirmacions de l’òrbita solidària que diuen que “per fi” hi ha 4 diputats independentistes al Parlament. Aquest menyspreu insultant cap a ERC és insuportable i inassumible. També ho és, tot i que no és el tema d’aquesta llarga reflexió, en relació a moltíssims diputats de CiU. No és un problema de noms. És un problema d’actitud.

Permeteu-me que us expliqui una anècdota personal per a il·lustrar la repugnància que aquest tipus d’expressions em provoca.

Vaig conèixer en Puigcercós quan la Crida a la Solidaritat. Vam entrar junts a ERC amb la Crida Nacional a ERC. Després ja res, fins a aquesta distància política sideral que es va generar amb el segon tripartit. L’últim cop que ens vam veure va ser de casualitat, perquè ens vam creuar al carrer de la Ciutat quan jo anava cap al casament del meu germà petit, a la basílica dels Sants Just i Pastor. Ens vam saludar i prou.

A finals d’agost d’enguany vaig assistir a un acte de Solidaritat Independentista a Badalona, i després vam anar a sopar. Un dels que exercia d’amfitrió era n’Uriel Bertran. Per a estupefacció meva no va parar de repetir que en Puigcercós no era independentista.

He tingut i tinc moltes diferències amb ERC i amb els seus dirigents sobre la seva estratègia. Moltíssimes i molt dures. Però mai, mai, no he dubtat ni de l’independentisme ni del patriotisme d’en Joan Puigcercós ni de cap altre dels dirigents d’ERC (bé, potser d’algun sí, però m’ho he callat). No trobareu cap línia en el meu bloc en aquest sentit. Una cosa és criticar l’estratègia i una altra és dubtar del compromís nacional, de l’independentisme o del patriotisme. Tot i que evidentment hi ha independentistes que no saben el que és el patriotisme.

Entendre això, i actuar d’acord amb això i tot el que implica és un primer pas indefugible per a tot l’independentisme.

Però permeteu-me que us expressi el meu escepticisme, perquè cada cop que Solidaritat obre la boca no puc evitar que em vinguin arcades. Crec que són un autèntic problema, amb la seva bogeria fatxenda, irresponsabilitat i impresentabilitat.

Per sort la irresponsabilitat de Solidaritat és irrellevant. Per sort, també, l’evolució de l’independentisme ens ha situat en unes altres coordenades, incomprensibles per als solidaris, en un context on, per primera vegada s’apunta una majoria social favorable a la independència. No és una dada sòlida ni estable. Cal treballar molt, encara, perquè en el nostre país tinguem aquesta majoria sòlida i estable que necessitem per assolir la independència. Cal entendre, també, que aquesta majoria independentista es configura des d’una pluralitat complexa, i que, políticament, s’expressa de moltes maneres. Cal abandonar, definitivament, la idea que arribarem a la independència de la mà de la majoria que proporcionarà una única força política que aplegui tot l’independentisme. Això no serà així.

El resultat de les eleccions del 28-N ha posat de manifest el que molts ja sabíem, el que és un secret a veus: “sense Convergència no hi ha independència”. Però també tots sabem que “només amb Convergència no hi haurà independència”.

L’independentisme explícit i organitzat ha de treballar intensament per a fer de la seva actuació, proposta i estratègia l’element catalitzador de la situació política, que permeti orientar l’escenari polític cap a aquesta, per a nosaltres, única sortida política: la independència. Però, per ara, els únics que estan treballant adequadament són els convergents. Voldria que ERC assumís el paper que li pertoca. I, sincerament, ja renuncio a esperar res de Solidaritat que no sigui vergonya aliena.

Sense novetat (o sí?) en el front...

Ha agafat el fusell amb molta força mentre apretava les dents i mirava i insultava mentalment la resta de soldats de la trinxera “no tenen ous, no combaten com cal perquè només volen salvar el seu cul”.

També es mira amb menyspreu l’oficial quan dona les ordres. Ordres a n’ell, s’irrita, i d’aquests inútils que són incapaços de guanyar una guerra! En el seu interior van creixent unes ganes boges que passi alguna cosa. Porta menys d'una setmana a la posició, però ha estat suficient per a que es desperti dins d'ell un desig insaciable de donar-los-hi a tots una bona lliçó, de posar-los en evidència.

Els seus companys, veterans, ja coneixen aquella mirada del “novell”, i aquella manera d’agafar el fusell, aquella ansietat. Un dels veterans s’hi acosta, i li recomana que no se separi d’ell, que faci el que ell fa. Això l’enerva, pensa que com s’ha atrevit a parlar-li d’aquesta manera, ell, que és un inútil que s’arrossega per la trinxera des de vés a saber quants anys.

Una mena de xiulet llarg i penetrant ha precedit l’esclat de la primera bomba. Ha pensat que per fi arribava el moment.

Després ha començat a volar tot: sacs, terra, fang, pedres i metralla. Els veterans es posen un tros de branca entre les dents, i s’arrauleixen tot el que poden a la paret de la trinxera. Fins que cessa. Quan es fa el silenci el novell agafa el fusell i, cridant, surt de la trinxera, fent gestos per a que el segueixin. Només s’ha sentit un únic tret, i el seu cos s’ha desplomat dins la trinxera. Li han encertat al coll, i la sang li brolla aparatosament. Des de l’instant de vida que li queda mira amb uns ulls de sorpresa oberts com a plats.

El veterà li agafa la mà mentre es convulsiona uns segons. Després li tanca els ulls, gairebé simultàniament a que la seva artilleria comenci a bombardejar les posicions enemigues, després, foc d’ametralladora i finalment pots de fum. Tots agafen les bombes de mà i comencen a sortir de la trinxera sigilosament, avançant en línia, arrossegant-se a escassos metres els uns dels altres, per sota del foc de les seves amatrelladores. Entre el fum intueixen les defenses enemigues, que obren foc. L’oficial fa un gest, s’aixequen tots, llencen les bombes de mà, es tiren a terra fins que esclaten, i llavors es llencen a l’assalt de la posició.

D’acord a la rutina habitual, després de conquerida, consoliden el perímetre i esperen l’arribada de les tropes de refresc, per a tornar la posició inicial. El veterà treu una navalleta i fa una nova ratlla al fusell, ja ha participat en l’assalt de quinze posicions enemigues, i el front ha avançat molt, malgrat tot, malgrat que sembli que no hi ha manera d’acabar aquesta guerra.

Quan arriba a la trinxera des d’on han sortit uns sanitaris estan ficant el cos del novell damunt una camilla. Els fa un gest perquè s’esperin un moment i s’hi acosta. Fica la mà a una de les butxaques i treu una llibreta; l’havia vist escrivint. Dues fulletes amb frases. Comença a llegir “No m’estranya que no guanyem la guerra, aquí no hi ha ningú que la vulgui guanyar”, o “tot això és un cau de traïdors i d’inútils, començant pels oficials, se’ls hauria de rellevar a tots o afusellar-los”, “dimecres ens van bombardejar durant dues hores i no vam fer res!!! Increïble!”, “ahir van dir que avui assaltaríem una posició enemiga, quins imbècils, el que hem de fer és arribar al seu lloc de comandament i matar-los a tots, tot això no porta enlloc”, i un últim apunt, potser de feia unes hores: “estic desitjant començar l’assalt, ja veuran tota aquesta colla què es pot fer si es combat amb el coratge que ells ni tenen ni coneixen, els ensenyaré com es fa, estic desitjant veure la seva cara de poltroneros i traïdors”.

El veterà tanca la llibreta, la torna a ficar dins la butxaca del novell i deixa que els sanitaris se l’emportin. No ha vist arribar l’oficial, que es queda mirant la camilla i fa un gest de disgust amb el cap, just abans de clavar els seus ulls al “veterà”. “Et vaig dir que controlessis al novato!” , crida, “ha estat a punt d’engegar-ho tot a la merda, sortint abans d’hora!”. El veterà aixeca la mirada per damunt de l’oficial, fins que perd de vista els sanitaris, la camilla i el novell. L’oficial l’agafa per l’espatlla, i li dona un parell de copets “no te’n sentis responsable”, li diu, i continua aquell discurs que ja li ha sentit més d’un cop. “Ens arriben sense instrucció, no estan formats”, crida, “i no respecten ni valoren res, es pensen que poden guanyar la guerra ells tots solets”.

El veterà s’obre pas per la trinxera mentre recorda aquells mítings que es feien a la reraguarda, l’últim cop que va estar de permís, en els que s’acusava a l’exèrcit d’inútils, de tenir una oficialitat corrupta, incompetent, i antipatriòtica, que havia convertit la guerra en una manera de viure, i que per això no la volien guanyar, i comminava als pocs joves que se l’escoltaven a demostrar-los-hi a tots aquests corruptes com es feien les coses, com es lluitava de debò.

A l’arribar al refugi s’ha estirat sobre la llitera, mirant-se les mans. Ha recordat el soroll sec del novell caient d’esquenes dins la trinxera, i els seus ulls incrèduls, oberts com a pomes, que miraven no se sap on, i aquell rostre que encara conservava el gest de menyspreu amb el que havia arribat feia quatre dies. El mateix gest d’aquell xarlatan del míting…

Anàlisi d’urgència del -fantàstic- resultat de les eleccions

D’entrada, la meva satisfacció pels excel·lents resultats de CiU i n’Artur Mas. N’Artur Mas havia fet els deures, i molt ben fets, i li hem reconegut. Ha fet una campanya extraordinària, boníssima, de les millors que, després de tants anys de militància política, he vist.

CiU podrà governar en solitari. Només caldrà treballar intensament per a l’aprovació dels pressupostos anuals, que seran molt complicats, duríssims, i que per tant serà difícil que tinguin el suport de cap altre grup. Però cal apel·lar a la responsabilitat de tots plegats per a entendre la dramàtica situació del país, i la duresa de les decisions que caldrà prendre. Per la resta, no preveig problemes. Al Parlament la majoria de lleis s’aproven amb força consens. I, en tot cas, l’oposició és massa diversa com perquè no es puguin aconseguir suports o plantegin un frontisme obstaculitzador.

CiU ha sabut recollir perfectament la necessitat de canvi que expressava el país. El fatal govern tripartit ha esgotat el país, i això ha provocat una extraordinària mobilització de vot cap a CiU, fins al punt d’assolir uns resultats espectaculars en nombre de vots i en diputats.

CiU, a més, és la força que millor ha sabut conectar amb l’esperit nacional que emana de l’escenari polític post-sentència del TC, inclosa la mani del 10-J. Clarament, perquè la defensa inequívoca del dret a decidir ha linkat perfectament amb aquella mani (recordem: Som una Nació, nosaltres decidim).

Com a independentista, fins i tot com a militant independentista, però, sobretot, com a patriota, estic molt feliç amb aquest resultat de CiU. Estic, a més, molt content de la feina que hem fet des de l’ABSOLUT MAS, aquesta nova iniciativa blocaire que vam desplegar per donar suport al Mas. Crec que hem sabut encarar perfectament l’anàlisi de la compatibilitat desacomplexada entre la nostra militància independentista i el suport a l’Artur Mas. I ens n’hem ensortit. Hem estat capaços, crec, de traslladar un discurs de qualitat en relació a aquest suport polític, les seves motivacions i l’anàlisi de la situació del país. És evident que el mèrit d’aquests extraordinaris resultats és exclusiu d’en Mas i de la gent de CiU, però com a independentistes independents estem contents d’haver pogut contribuir, en el que sigui, a aquesta victòria. Crec, a més, que amb el nostre compromís i desacomplexament hem contribuit, també, a obrir les finestres perquè es ventili l’espai dialèctic i estratègic de l’independentisme.

Una altra cosa que el resultat electoral ha posat de manifest és justament la necessitat que l’independentisme més militant faci una reflexió profunda sobre quin és el seu paper, quina ha de ser l’estratègia i quin el discurs perquè, com a espai polític, sigui realment útil per a l’assoliment de l’objectiu que persegueix.

Els resultats d’Esquerra han sigut molt dolents. Crec, fins i tot, que han tingut un càstig excessiu. Però, en tot cas, tot plegat és conseqüència de l’enorme error de la seva aposta estratègica tripartita i del seu posterior autisme. M’ha agradat el discurs que ha fet avui en Puigcercós. Realment ha fet honor a l’eslògan de la campanya i ha fet un discurs valent. Esquerra no pot defugir una anàlisi profunda del que ha passat, de perquè s’ha arribat a aquesta situació. Confio que aquesta anàlisi no sigui una carnisseria interna. Esquerra és massa important per al país com perquè aquest debat necessari no el plantegin adequadament. I des del punt de vista de compromís amb el país avui en Puigcercós ha estat a l’alçada, ha estat valent. Deixar sentat aquest voler ajudar, aquest voler ser constructius és un exemple del compromís patriòtic que haurien de tenir totes les forces polítiques, especialment les independentistes.

Dissortadament això ja sabem, a hores d’ara, que no serà així. Solidaritat Independentista ja ha deixat clar avui, per boca del “listillo” Uriel, que aquest compromís patriòtic no va amb ells. No m’estranya, l’Uriel ja va ser un dels màxims defensors del tripartit, i ara continua instal·lat en aquest mateix esquema mental de l’Esquerra del 2003 i del 2006. Aquesta és la part negativa dels solidaris. La part positiva és que me n’alegro molt pels molts amics que hi tinc, que hagin entrat al parlament. Sobretot per l’Emili Valdero, que ha fet una feinada increïble, però també per tots els companys del Fòrum Maians. Tinc claríssim que si SI ha entrat al parlament ha estat per la combinació del ganxo electoral d’en Laporta i per la massiva implicació del Fòrum Maians, que és qui ha proporcionat l’autèntica estructura organitzativa i territorial.

SI també pot fer coses importants per al país. Però cal que reflexionin sobre el seu discurs i sobre com enfoquen el seu paper polític. Tenen un objectiu polític molt clar, la independència, però no tenen compromís patriòtic. L’han defugit des del primer dia. I això no és bo ni per a ells ni per al país. Em sap molt de greu el discurs que ha fet “el listillo”, ha estat una de les coses més lamentables i execrables que he sentit en els últims temps. A veure nois, amb 4 diputats el que no podeu fer és voler imposar res, el que cal que feu, des de la legítima defensa d’uns objectius, és tenir una actitud constructiva, de suport en tot allò que necessiti el país, en tots els ordres. Si us heu de passar la legislatura amb aquesta actitud fatxenda de desemmescaradors de traïdors no anem gens bé. I és que és com si ho veiés, com que no han pogut superar Esquerra, estic segur que es dedicaran tota la legislatura a demonitzar-la, i a intentar aprofitar l’actitud constructiva que pugui tenir Esquerra, per a assenyalar-los com a malvats col·laboradors de “l’autonomisme”. Tant de bo m’equivoqui!

A més a més resulta especialment irritant veure com certs personatges que han estat autèntics llepaculs del tripartit, que han actuat d’autèntics mamporreros del tripartit, ara vulguin donar lliçonetes als que ja ens hi vam oposar des de l’inici. S’ha de ser molt farsant per haver gaudit de totes les prevendes del tripartit i ara fer segons quins discursets i, encara, pretendre donar lliçonetes…

Tornant a l’escenari dels resultats electorals, és evident que el sobiranisme en surt molt reforçat, amb aquest extraordinari resultat de CiU, però també amb la força d’Esquerra i de SI.

Des d’un punt de vista d’independentisme explícit, caldrà veure com actuen Esquerra i SI. Crec que és indispensable que parlin. La situació creada, un cop eliminada i enterrada l’amenaça i aposta tripartita, té un cert punt d’absurda i afebleix, clarament, les expectatives futures.

Una bona notícia que ha tingut l’independentisme és que la secta reagrupada no hagi entrat al Parlament. No ha estat cap sorpresa, ja ho havíem dit sempre, des d’aquest bloc, que no entrarien. I avui n’hem tingut la total confirmació. Això és una molt bona notícia com a independentistes, però també com a demòcrates i éssers morals. L’experiència sectària i autoritària de Reagrupament és la pitjor proposta que mai ha existit en el catalanisme polític. La seva previsible desaparició és una magnífica notícia. Caldrà cel·lebrar la seva disolució, que no crec trigui gaire, i passar ràpidament pàgina, oblidar-los per a sempre, que només en quedi un llunyà rastre d’aquest malson.

Pel que fa a la gent reagrupada, crec que els haurem de deixar una bona temporada en quarentena, fins que es desintoxiquin de totes aquestes males pràctiques que han caracteritzat la seva militància reagrupada. Caldrà tenir certes mesures profilàctiques, però al cap i a la fi, i en un cert futur, caldrà que tots siguem capaços d’actuar amb generositat i poder treballar plegats…

Una de les altres magnífiques notícies de la nit electoral ha estat el brutal “descalabro” dels sociates. Uf! Això sí que ha estat una sorpresa autèntica! Els socialistes tenen, ara mateix, un problema molt i molt greu. Estan col·lapsats i no es preveu cap escenari que els pugui ajudar a sortir d’aquest col·lapse. Tot el contrari, la proximitat de les municipals pot acabar de fer entrar en una crisi definitiva el projecte del socialisme espanyol per a Catalunya. I d’això ens n’hem d’alegrar!

En canvi, l’ascens del PP fa una mica de mal. Però no ens enganyem, aquest públic existeix, i des d’una situació de crisi com la que patim, és fins a cert punt normal que hagi canalitzat el vot de descontentament d’arrel espanyolista. Ciutadans, per contra, es queda com estava, que ja és molt i més del que voldríem, però en fi…

PxC ens ha donat, durant bona part de la nit, un autèntic ensurt. Han obtingut un resultat realment preocupant. Ja sé que no és gran cosa, però és que fins i tot han quedat per sobre dels reagrupats! Durant la inacabable hora que apareixia en pantalla amb 3 diputats la cosa no era gens divertida.

Haver vist aquestes orelles al monstre demagògic de la ultradreta a ca nostre em provoca dues reflexions:

Si el PP no hagués endurit el seu discurs anti-immigració… podríem haver assistit a un escenari en el que el PP no hagués tingut tants suports, però que en canvi hagués habilitat l’entrada d’Anglada al Parlament?
La tàctica de la criminalització dels debats no és bona. Amagar el debat dels problemes que perceben els nostres conciutadans no serveix de res, és contraproduent. Cal, per tant, parlar també de la immigració, i fer-ho o poder-ho fer sense demagògies i sense que, només per plantejar-ho, es sigui etiquetat de “xenòfob”.

En definitiva, crec que ha passat el millor que podia haver passat per al país i per poder avançar com cal cap al dret a decidir sense límits. Cal fer la feina ben feta, cal saber escoltar el país i cal plantejar estratègies que parteixin de la realitat i no d’experiments de laboratori d’uns il·luminats. La feina per fer és brutal. I cal començar per on cal, per treure el país del pou on és. I això només CiU i n’Artur Mas s’han postulat a fer-ho, vet aquí el seu triomf.

El nou mapa polític reflecteix, amb força claredat, el que ja ens estaven dibuixant les enquestes quan plantejaven els temes del nostre futur nacional. CiU ha fet els deures, i ha sintonitzat amb les necessitats del país i amb el que es va expressar el 10-J. L’independentisme encara té pendents aquests deures, i no pot defugir analitzar adequadament la situació. Caldrà fer-ho des de les organitzacions, perquè la situació d’Esquerra és delicada i perquè els resultats de SI, tot i meritoris, no deixen d’assenyalar-los com a una força testimonial, que xoca repetidament contra la realitat fins a -quan fa segons quins discursos de grandiolocuència tronada redemptista- fregar el grotesc. Però més enllà d’aquesta necessària reflexió que han de fer les organitzacions, cal una reflexió serena sobre el moviment en general, la seva situació i la necessitat d’una nova estratègia que optimitzi la seva força i empenta de manera útil per als objectius que es persegueixen.

Neix ARA, i tots neixem una mica amb aquest nou diari!

Avui, puntualment, a les 00:00 ha nascut ARA, el nou diari que tots estàvem esperant amb delit. Ha nascut, a aquesta hora, la versió digital, enorme. Demà al matí, quan ens llevem, tindrem al quiosc la versió paper.

És una de les notícies més esperades i celebrades. El nostre país estava absolutament mancat d'un diari en català i catalanocèntric. L'hem d'estimar i l'hem de deixar caminar.

Jo confio plenament en l'equip que l'impulsa i el dirigeix. Celebro a més enormement, per la garantia que em transmet, que hi sigui un bon amic com en Pere Martí, persona cabal, patriota i extraordinari professional.

Seguirem l'ARA, ens el mirarem amb ulls d'amor i de passió si cal, necessitàvem un diari que ens expliqués el relat del nostre dia a dia polític i nacional amb els nostres ulls. ARA el tenim.

Gaudim-ne, i, alhora, feu com jo, siguem admiradors i usuaris crítics, ajudem la gent de l'ARA a millorar la seva oferta. Jo ho penso fer. Des de la complicitat.

Gràcies, amics. Gràcies per haver fet possible que el demà sigui ARA.

Per què els independentistes votarem majoritàriament CiU

Dubtava com titular aquest article. Més encara amb la tendència que tinc a fer articles llargs. Però, sobretot, les moltes respostes possibles, que són simples constatacions de la realitat i la dimensió estratègica que té qualsevol procés d’aquesta naturalesa.

Una primera constatació: acceptem per independentista qualsevol persona que a la pregunta de si voldria una Catalunya independent, votaria que sí. En els termes plantejats per les darreres enquestes encara podríem afinar més, i dir que és independentista qualsevol que respon afirmativament la pregunta de si votaria Sí en un hipotètic referèndum o consulta sobre la independència de Catalunya.

Perquè aquest és el primer requisit per a un independentista: articular una majoria social clara, sòlida, robusta, disposada a votar afirmativament en un referèndum sobre la independència de Catalunya.

A partir d’aquí, ja tot són consideracions en relació a aquest conjunt de ciutadans que volem votar sí a la independència de Catalunya, que volem una Catalunya independent. I quan dic consideracions, vull dir diferències, unes de més abast que unes altres, entre tots nosaltres, però que tenen aquest SI el seu nexe d’unió, el nus a partir del qual pengen els diferents fils que teixexen la nostra societat i aquesta possible majoria favorable a la secessió.

I les últimes enquestes a què hem tingut accés situen l’opció favorable a la independència com una opció amb un amplíssim recolzament al nostre país. Com mai. Vol dir això que esiguem en condicions de plantejar, guanyar i fer viable un escenari d’aquesta mena? Jo crec que no. I són molts els arguments. Aquesta majoria tot just ara es comença a configurar, però no és ni clara, ni sòlida, ni robusta. Cal treballar molt i bé perquè ho sigui. Però és que encara cal treballar molt més perquè fem viable la consulta i el respecte al seu resultat.

Ja hi hem fet referència moltes vegades, des de l’ABSOLUT, a l’article clarivident del professor Requejo. Plantejava una sèrie de qüestions que són bàsiques, essencials, perquè un procés d’aquest tipus pugui triomfar, és a dir, esdevingui viable. I començava per reconèixer que aquesta majoria social encara no existeix avui en dia, i que cal treballar-hi molt. I continuava assenyalant la necessitat d’un govern fort, molt fort, que pugui dirigir el procés, un lideratge indiscutible, molt clar i reconegut internacionalment, un acord de gran abast entre forces polítiques, socials i cíviques –un acord, per tant, de tot el país, de totes les seves forces- i finalment assenyalava un altre element imprescindible: l’existència d’una estratègia sòlida, potent, clara, que actuï d’una banda com a relligador de tots els punts anteriors, però també que assenyali i tingui previstos tots els passos, el tempo del procés, les seves implicacions, els diferents escenaris, les aliances, etc.

Una estratègia, en definitiva, que només pot existir amb un govern fort, amb un lideratge reconegut, amb un acord sense precedents a l’interior de la nostra societat (i interioritzat!), i que a més a més ens doni confiança en relació a que tenim tot això, que és imprescindible, i sabem perfectament, responsablement, el que s’està fent, el que pot passar, i que, dintre de la complexitat i les dificultats enormes, com mai abans no haurem viscut, tenim respostes, sabrem donar respostes, podrem donar respostes, estarem preparats per quan hi arribem.

I em sembla que tots coincidirem –si no ens volem autoenganyar letalment- que la Catalunya d’avui en dia, i avui, quan escric l’article, és 1 de novembre, està absolutament allunyada de l’escenari plantejat pel Dr. Requejo. No tenim res del que ens cal. Tot està per fer. Però tot és possible, és clar, perquè comptem, i això ja és molt, però del tot insuficient si no ens volem suïcidar, amb la nostra voluntat, amb aquesta creixent majoria social favorable a la independència.

Comencem per una altra de les conclusions del Dr. Requejo, que assumeixo com un senzill i absolutament clarivident full de ruta que tots hauríem de compartir. Diu el Dr. Requejo que l’escenari en el que cal que pensem per a l’endemà de les eleccions és el d’un govern fort. No un govern per a la independència, sinó el d’un govern fort que actuï de facilitador d’aquest procés, és a dir, interpreto jo, d’un govern que permeti anar assentant i fonamentant aquesta estratègia sense la qual no hi haurà independència.

I aquest govern fort que treballi en aquestes coordenades, benvolguts amics, a hores d’ara només el pot oferir CiU, només el pot oferir el projecte que lidera n’Artur Mas. Vull insistir en la necessitat, imperiosa necessitat, que aquest govern sigui fort, fortíssim, si pot ser amb majoria absoluta, perquè qualsevol altre escenari, és a dir, el d’un govern feble, acabarà jugant a la contra. El nostre país està ara mateix en una situació catastròfica, derivada de la pèssima gestió del tripartit. Tots tenim clara la magnitud de la crisi en la que estem sumits, però és que el tripartit l’ha agreujada a casa nostra, i en totes les seves dimensions, tant per la seva incompetència, com per la seva falta de lideratge i per la radical necedat de moltes de les idees i polítiques que ha impulsat o traslladat a la societat, i que, tot plegat, ens ha dut a una situació d’autèntic col·lapse.

Ens cal, per tant, un govern fort que garanteixi, d’entrada, que s’acaba amb aquests 7 anys de desastre permanent, però també un govern fort perquè les decisions que caldrà prendre seran moltes i molt dures. I això, aquest escenari, només el pot liderar un govern fort, sense hipoteques, sense CAP hipoteca que no sigui la de fer el que toca fer, costi el que costi, per més impopular que pugui ser. Per això cal una majoria absoluta, per fer el que cal fer. Si no es té aquesta majoria parlamentària, ja s’ocuparan tots els grups de tornar al tacticisme ferotge, a l’estratègia del guany d’oportunitats amb la demagògia, amb la irresponsabilitat. I un país sumit en el caos, això és l’últim que necessita. Excepte, és clar, que l’estratègia sigui la d’ensorrar el país encara més.

I això em permet treure un altre punt clau per a entendre perquè la majoria d’independentistes votarem CiU. Per patriotisme. Perquè no només som independentistes sinó que, bàsicament, som patriotes. Hi ha, el podeu constatar cada dia, un independentisme que construeix un discurs de laboratori, allunyat de la gent, del país, de la realitat. Esquerra ja ha tingut la seva dosi de “glòria” flirtejant amb aquesta “elaboració” teòrica, que acaba ficant tots els ous a la cistella de l’economia. Però aquest nou independentisme que ara pugna per entrar al parlament, beu enormement d’aquestes fonts, i si els heu seguit una mica, si observeu com es comporten, el que diuen, el que comenten, veureu que la seva estratègia passa pel “cuanto peor, mejor”, és a dir, que si les coses van encara pitjor, més pujaran ells. I per tant, la política que plantegen és l’estratègia apocalíptica, d’una Catalunya absolutament ensorrada, que faci veure finalment a la gent que l’única sortida és la independència, i llavors emergir ells en aquest context com els nous líders als que la gent, inevitablement, hauran de recórrer perquè hi facin alguna cosa, ja que tots els altres hauran fracassat.

No creuen, per tant, que com a poble siguem capaços de plantejar-nos una estratègia independentista perquè és la nostra voluntat, perquè som forts i així ho volem. Per a ells, només s’hi arribarà des del caos, des de l’ensorrament.

I això, que es visualitza amb més claredat de la que voldrien, és també un dels factors clau pels quals els independentistes votarem majoritàriament a CiU, perquè no hi volem arribar des d’un país ensorrat, sinó des d’un país fort i des d’una sòlida voluntat i majoria social que ens sentim totalment capaços de construir.

Voldria fer un petit parèntesi en aquest punt, per posar un exemple paradigmàti del que dic, però també per a establir algunes diferències amb el que està passant, i que per a mi són rellevants i positives. CiU planteja clarament el Dret a Decidir sense límits com a estratègia final per arribar a la independència. I estableix, entre d’altres aspectes –com p.ex. les infraestructures, que ja van aplegar centenars de milers de persones manifestant-se a favor a BCN- el que en Quico Homs defineix com “l’estació concert”, és a dir, dret a decidir en matèria fiscal i econòmica, que es concreta en el Concert Econòmic.

Com és obvi, tota la campanya de tots els partits es basa en el “qüestionament” de CiU, des de tots els punts de vista possibles. En relació a la proposta de Concert Econòmic podríem distingir tres tipus de reaccions: per una banda, les esperables, amb PSC-PSOE, PP i Ciutadans, d’oposició frontal, fins i tot en contra del que volen els seus votants, que majoritàriament recolzen el concert econòmic. S’hi oposen amb una argumentació únicament en clau espanyola, visceral i negacionista sense cap mena de sentit ni compromís amb el país, que crec va resumir perfectament el sr. Iceta en aquesta frase tan nècia de “ni que me’l donessin –el concert econòmic-, no el voldria”.

Després hi ha hagut una altra reacció, aquesta jo crec que sí inesperada, però que explica clarament aquesta falta de sinceritat i generositat patriòtica, que és la radical, exhuberant i fins i tot dialècticament violenta oposoció dels grups independentistes que pugnen per entrar al Parlament. De fet, la més violenta oposició a aquesta reivindicació, a aquest plantejament polític del concert econòmic com a estratègia del dret a decidir, ha vingut d’aquests grupúscles. S’han exhibit dictàmens, s’ha negat, s’ha vilipendiat, s’ha dit de tot. Una oposició radical, sense fisures, un negacionisme acomplexat i miop, gairebé de rabieta. Dissortadament per a ells, les explicacions de n’Artur Mas, però sobretot el llibre d’en Quico Homs han desmuntat un a un tots els arguments que han exhibit. I sense treure ni un milímetre de la dificultat intrínseca que suposa, s’ha establert amb claredat que es tracta d’un procés polític –i aquí és on rau la seva dificultat- i que no precisa, en cap cas, de reforma constitucional. La posició d’aquests grups ha estat, patriòticament, totalment decebedora, i abona l’anàlisi que faig en aquest article.

Finalment hi ha hagut la posició d’ERC, que a mi m’ha semblat molt assenyada. I que m’agradaria creure que respon a un cert canvi de fons en l’històric partit independentista. Malgrat establir dubtes sobre la decisió de CiU de voler arribar fins al final amb aquest tema –dubtes que en termes polítics em sembla molt bé que plantegin, són legítims-, han manifestat que és una proposta a la que hi donarien suport, i que a més a més, és un esglaó bàsic per al procés independentista. He volgut fer aquesta referència concreta a la posició d’Esquerra, perquè em sembla just reconèixer-los-hi, que aquesta és l’actitud correcta, el compromís que és exigible patriòticament, per damunt de les diferències polítiques i d’estratègia: sumar en les qüesitons de país, remar junts.

Un cop més aquesta conclusió a la que arribava en el paràgraf anterior, m’habilita a un nou concepte: la capacitat de sumar com a factor clau per a l’èxit del procés independentista.

Només arribarem a la independència sumant moltes voluntats, voluntats molt diferents entre elles, amb diferències de tot tipus, des de polítiques a estratègiques. La capacitat que demostri el país i les seves organitzacions de sumar és clau. I jo diria que per fer viable aquesta suma, també cal un govern fort de CiU, i per això la majoria dels independentistes votarem a l’Artur Mas.

No ens enganyem: només podrem sumar si hi ha un lideratge fort. CiU ja suma la majoria de vot independentista, però és també una evidència que no suma tot el vot independentista. Aquesta majoria es construïrà únicament sumant molt més enllà del vot de CiU i d’altres forces polítiques, explícitament independentistes o no. Per ara, la segona gran força que aplega el vot independentista es concentra a Esquerra, i està per veure quina força tindran els altres grups dels que ara aspiren a entrar al Parlament. Passi el que passi, només amb una interiorització d’aquesta realitat plural és possible sumar de debò, en el sentit profund del que té d’objectiu: construir i fer sòlida aquesta majoria social favorable a la independència.

A les antípodes d’aquesta necessitat per a mi evident, hi trobem els repartidors de carnets d’independentista, aquells que es passen el dia desacreditant les altres opcions independentistes o els altres independentistes, no pel que fan o com ho fan –que és legítim-, sinó negant-los-hi la condició d’independentista. Sensu contrario, només es consideren independentistes a ells mateixos. Els altres som una altra cosa, però no independentistes.

Aquesta barbaritat és un dels plantejament més necis i letals pel que fa al nostre procés. I arriba a extrems absolutament delirants. Perquè aquí, l’últim que es necessita, l’última cosa que necessitem, són aquests repartidors de carnet d’independentista. Això no és que no sumi, és que resta a una velocitat formidable. I ens acaba portant a formulacions polítiques aberrants, com les que alguns defensen ara que la independència és molt fàcil, només cal votar-los a ells perquè sigui possible, o que les eleccions seran un referèndum, de manera que “si la gent ens vota a nosaltres voldrà dir que volen la independència, i si no ens voten, és que no la volen”. Buf!

La majoria d’independentistes votarem a CiU perquè tal i com estan les coses entenem que el més important per al país i per al procés no és aquesta patètica exhibició vocal de veure qui crida més fort i repeteix la paraula independència en menys minuts durant un discurs, sinó en la capacitat que tinguem per a construir aquesta majoria social que la faci possible, en establir una estratègia, un lideratge, etc. Ja ho hem vist. Inteligència, cal una mica d’inteligència, per poder valorar la complexitat del procés i defugir la simplicitat de laboratori amb què alguns ho volen plantejar, com si es tractés d’una xocolatada.

Es tracta de treballar amb la realitat, no d’oposar-s’hi i negar-la. Només assumint aquesta complexitat del procés és possible treballar en la direcció adequada i sumar… i fer possible establir aquella estratègia de què parlava el Dr. Requejo.

És clar, resultaria realment hilarant, si no fós perquè alhora és letal, no només aquesta negació de l’altre com a subjecte polític independentista, sinó pensar que reunint-se quatre persones i treient un paperet que, ja li diguin “constitució catalana” o “programa electoral”, ja només requereixi que la gent els voti perquè el desig es converteixi en realitat. ¿Es pot ser més pressumptuós i patètic que algú o alguns que sense ser res ja hagin aprovat la constitució que ens ha de regir o que hagin donat amb la pedra filosofal que ens meni, de la seva mà, cap a la independència? I els altres? Els altres, és a dir, tots els que no els votem som, a ulls d’aquests clarividents, un simple obstacle per a la independència. I després parlen de sumar…

També vam tenir el penós episodi de la ILP o la IP de les consultes al parlament. Quina entabanada més ben “dissenyada” des d’un despatxet o una taula de cafeteria… O sigui, que per a acometre el procés més important del nostre país, el més decisiu… n’hi ha prou que un parell o tres o quatre es reuneixin i decideixin tirar-lo endavant. I llavors és clar, tots els que s’oposin al que ells volen fer són uns totals traïdors i no volen la independència, ni res. Buf, buf i buf!!!

Tornem a l’estratègia: em sembla clar que qualsevol estratègia l’haurem d’elaborar entre tots, comptant-hi a tots els qui tinguin alguna cosa a dir, i no es pot deixar en mans d’uns quants o d’un parell. Ens cal una estratègia, però, sobretot, ens cal una estratègia que compti amb tots –tots els que compten per representació assolida, s’entén-, i no exclogui. I em sembla que CiU, com a força majoritària dels independentistes, alguna cosa hi té a dir, i ha dit.

No ens autoenganyem: no estem encara en cap escenari que ens permeti treballar per a elaborar aquesta estratègia. El 28-N podria oferir un nou escenari, molt més propici per a fer-la realitat, de manera explícita o, sobretot, implícita al començament. El pressupòsit és estar disposats a sumar i que hi hagi un lideratge fort. Aquest lideratge avui en dia només el pot oferir Artur Mas. No el té, perquè a hores d’ara només té el lideratge de CiU i en relació als qui aspirem al canvi en el govern de la Generalitat. Estem parlant d’un lideratge de país, és a dir, de la capacitat de treballar amb el màxim de forces polítiques i de la societat per a avançar cap al Dret a Decidir sense límits, amb les estacions que calgui.

I algú pot pretendre que es pugui bastir un lideratge així sense un govern fort, tan fort que faci que la resta de forces es plantegin únicament com poden treballar i ajudar en aquesta estratègia, enlloc de –que és el que passaria amb un govern feble- bastir una estratègia per a desgastar permanentment la força majoritària i així aspirar a treure’n rèdits electorals???

Jo no, i molts independentistes tampoc, la majoria, i com que sabem que això és el que passarà si no hi ha un govern fort, per això la majoria dels independentistes també votarem CiU. Una CiU i un Artur Mas que poguessin governar, però en minoria, seria letal per al procés de construcció d’aquesta majoria i d’aquesta estratègia, perquè la resta de forces polítiques centraran la seva estratègia en desgastar permanentment al govern i n’Artur Mas, tot esperant aquest “rio revuelto” que els permeti pescar quatre o cinc vots més les properes eleccions. I així no anirem enlloc. També des d’aquest punt de vista cal un govern fort, fortíssim.

Hi ha un punt clau en tot això que m’agradaria que una sòlida victòria convergent ajudés a fer possible: el necessari canvi de mentalitat en bona part de la militància independentista. I això no és cap altra cosa que la imprescindible assumpció de no estar en possessió de cap Sant Grial que la seva simple exhibició ens dugui a la independència. Cal que des de bona part de la militància i les organitzacions independentistes, explícitament independentistes, s’assumeixi que aquest procés requereix actuar, militar, comprometre’s en la suma, i no en l’adhesió. Només hi arribarem si assumim que ens cal una estratègia, que la societat comença a manifestar-se favorable a aquesta finalitat, però que encara ens cal treballar molt i cremar unes quantes etapes, si volem que el procés sigui exitós. I que això ho haurem de fer entre tots, no només comptant que al final tots “em vinguin a mi”.

Jo crec que CiU ha fet els deures, i els ha fet molt bé. Per això la majoria d’independentistes els votarem. Un 55% dels qui votarem CiU som favorables a la independència, i això converteix CiU en la principal força de referència dels independentistes. Un 45% dels votants de CiU encara no ho són. Si CiU s’equivoca en la gestió d’aquesta complexitat i diversitat del seu votant, la cagada seria atòmica, perquè llavors no estaríem en condicions de fer cap de les passes que assenyalava el Dr. Requejo. CiU assumeix i defensa el Dret a Decidir sense límits, i l’estació concert. El país requereix un govern fort per a liderar aquesta fase –aquesta legislatura- que no és la de la independència. És molt i està perfecte. Per això la majoria dels independentistes els votarem. A diferència d’altres, els qui ho fem, sabem que hi haurà molts altres independentistes que no ho faran, i que, legítimament, optaran per altres opcions, explícitament independentistes o no. No passa res. Però sí obliga a alguns a assumir una reflexió crítica sobre certes polítiques (p.ex. el tripartit) o certes actituds d’incomprensible i letal exclusivisme, que ja s’ha demostrat no ens porten enlloc.

Per això la majoria d’independentistes votarem a CiU i l’Artur Mas. No perquè volguem que la nostra travessia cap a Ítaca duri molts anys, sinó perquè sabem que no es pot forçar la travessia si no volem naufragar. Ara ens cal un govern fort i sentar les bases per a l’estratègia que necessitem. L’últim que necessita el país són “empentetes” d’aquestes que ens fotin contra les roques. Per això la majoria d’independentistes votarem CiU, i ho farem amb total convenciment.