Message in a bottle (que traduït vol dir “Missatge dins el vot”…)

Vinga, aprofitem quatre nocions bàsiques d’anàlisi de la qualitat i l’èxit en la gestió de llibret d'aeroport: l’avaluació de la gestió, en qualsevol àmbit, el primer que determina és l’èxit en l’assoliment dels objectius plantejats. Això implica dues activitats bàsiques i un resultat.

El primer que cal és fixar uns objectius, que han de ser coneguts, possibles, temporalitzats, concrets, coherents amb la finalitat de l’empresa, l’organització, etc. i, després, mesurar, en el temps, el seu assoliment, és a dir, poder saber fefaentment si els objectius proposats s’han acomplert o no. Només amb aquestes dues dades bàsiques podem analitzar qualsevol organització, empresa, etc.

Si els objectius estan ben formulats i podem mesurar el seu assoliment les organitzacions estan en condicions d’analitzar el seu funcionament i de poder prendre decisions. És la base de tot. Després hi ha més coses, però aquestes tan senzilles són el fonament de tot.

El problema és que tot i que pugui semblar elemental, i ho és, normalment les organitzacions tenen enormes dificultats per a formular adequadament els seus objectius. I més encara per a mesurar-los objectivament, de manera que afavoreixin la presa de decisions. És força habitual que les organitzacions derivin la seva anàlisi cap a paràmetres que, més que mesurar l’assoliment d’objectius de manera objectiva, tendeixin a “legitimar el que s’ha fet”. Però això l’únic que fa és falsejar el diagnòstic, autoenganyar-se.

Traslladem-ho a la política:

crec que un dels grans problemes que té a hores d’ara l’independentisme català- i en general la política- és el de plantejar adequadament uns objectius, mesurar el seu assoliment… i prendre decisions sobre aquesta base. Avui, per tant, no entraré en el fons de les coses o les estratègies polítiques. Simplement faré un repàs d’aquesta inconsistència amb què es fa política al nostre país.

Els objectius no es formulen adequadament. O no n’hi ha, o són una simple expressió desiderativa (de desig), o són, directament pura demagògia, engany. Per al cas de l’independentisme això és més greu, perquè existeix un objectiu molt clar, que és la independència nacional, però es formula al marge de la realitat, i, entre aquesta –la realitat- i l’objectiu últim –la independència- no es plantegen ni formulen altres objectius coherents que ens hi duguin, que expressin de manera transparent quins són els objectius i fases que caldrà assolir i recórrer per poder-hi arribar.

Els últims temps, a més, i suposo que com a conseqüència de que les organitzacions independentistes hagin estat incapaces de formular aquests objectius que operativitzen una estratègia, s’ha incrementat el nombre d’independentistes que pensen que aquest objectiu final s’assolirà “perquè sí”, i tota la seva microdialèctica es basa en culpabilitzar els altres de que no s’assoleixi, com si el món fós un obstacle incomprensible al determinisme històric que ens té assegurada la independència.

A aquest bucle, que ja és suficientment greu per si mateix, hi hem d’afegir una altra lacra: la incapacitat de mesurar els resultats que s’obtenen amb l’actuació política.

Això passa per dos motius fonamentals: el primer perquè no havent estat adequadament formulats els objectius, costa més de mesurar-los. I, segon, perquè fins i tot quan es formulen objectius, a l’hora de fer balanç no es fa sobre el seu assoliment, sinó que se segueix la tàctica del calamar consistent en llençar tinta per a amagar aquell possible objectiu i en presentar-se davant la gent amb dades i valoracions demagògiques, que es van treient d’una mena de xistera dialèctica, com a conillets blanquets, amb l’única voluntat de legitimar-se i perpetuar-se, de diluir les responsabilitats, de llençar-les a uns altres o al món, o de fer-ne una lectura sobre uns nous objectius acabats “d’inventar”.

Les organitzacions independentistes catalanes són un exemple paradigmàtic de tot això. De la primera a l’última.

Comencem per Esquerra, que és la més important de totes.

Esquerra arriba exitosa al 2003, culminant un cicle de creixement en el que havia apostat per l’independentisme parlamentari i institucional. La seva força esdevé necessària per a qualsevol govern i, com ja tots sabem, aposta per fer un tripartit, per aliar-se amb els sociates.

El primer problema és que els objectius reals no eren transparents, eren ocults, s’amagaven. Mal començament. Havien “venut” l’equidistància, però el pacte amb els sociates ara ja tothom sap que per al primer i segon tripartit estava totalment cuinat. Per tant, engany. I si encara hi havia algú que ho dubtava, no hi ha millor prova que la confessió de part, que la va fer el sr. Portabella divendres en el seu article a l’Avui.

A hores d’ara també tothom és conscient que el gran objectiu “ocult” d’aquell pacte, però que era el realment central, era “destruir a Convergència”. PSC-PSOE i ERC pensaven que sense el lideratge d’en Jordi Pujol i allunyats de qualsevol esfera de poder, CiU es desintegraria i podrien repartir-se les seves despulles. Al cap i a la fi CiU era el gran factor diferencial de la política catalana que distorsionava els interessos particulars d’ambdues forces.

Si analitzem el que ha passat és evident el fracàs d’aquest gran objectiu central del tripartit. CiU no només no es va desintegrar, sinó que s’ha enfortit i ha assolit les majors cotes de poder de la seva història, amb la Generalitat, les 4 diputacions i 2 de les 4 capitals “provincials”, amén d’haver rebentat desenes d’autèntics búnquers sociates.

Entre els objectius “públics” que ens varen voler vendre en podem repassar alguns:

- traslladar l’eix polític de Catalunya del catalanisme/espanyolisme a esquerres/dretes. El fracàs en aquest punt és col·losal. Mai com ara la qüestió nacional de Catalunya havia estat tan central en l’escenari polític.

- Esquerra va voler vendre l’objectiu de convertir-se en la força referencial de “les esquerres” a Catalunya. Això tenia alhora diversos objectius. Un era que amb aquest pacte Esquerra aconseguiria penetrar en l’electorat sociata i anar-lo decantant cap al seu projecte. Un altre era que això els permetria penetrar amb força, homologar-se, a l’àrea metropolitana. També allò de “cosir” el PSC-PSOE al país… Bé, difícilment podem trobar un major fracàs en tot això. Esquerra ha desaparegut –literalment- de tota l’àrea metropolitana i de les grans capitals. I el PSC-PSOE continua absolutament al marge de les reivindicacions catalanes, votant persistentment i únicament amb els seus “jefes”, els sociates de Madrid.

- Van parlar també que aquest cicle situava en el milió de vots l’objectiu de suport electoral. Sobren els comentaris.

- Superar el “peixalcovisme”. Hem viscut l’etapa en la que pitjor s’han defensat els interessos de Catalunya. Una paràlisi absoluta del tripartit davant les agressions del govern de Madrid.

- Les famoses “polítiques socials”. Un desastre sense paliatius. La millor política social és la capacitat de creació de riquesa i de que el màxim de persones tinguin una feina. Amb el tripartit és quan més empreses s’han destruit i quan més atur, fins a límits astronòmics, s’ha generat.

Electoralment des del 2003 Esquerra va anar de reculada en reculada (salvant la singularitat de les generals del 2004, que no poden comptar pel seu especialíssim context). El 2006 es va perdre un significatiu percentatge de vot a les eleccions catalanes, en les que, malgrat això, una carambola lleidhondista va permetre que no es reflectís en una significativa pèrdua d’escons. El 2007 el sr. Portabella va perdre gairebé el 50% dels vots d’Esquerra a Barcelona. El 2008, a les eleccions espanyoles, passen de 8 a 3 diputats. El 2010, a les eleccions al Parlament es perden centenars de milers de vots. I el 2011, a les municipals, es queden amb 2 regidors a BCN (de 4) i esdesapareix pràcticament a totes les ciutats de més de cent mil habitants, amb una pèrdua mitjana del 70% dels vots en relació a l’inici del cicle, al 2003.

Missage in a bottle, que cantarien els mítics The Police. Missatge en els vots, que diríem qualsevol de nosaltres.

GAME IS OVER! Col·lapse absolut de l’estratègia. Incapacitat de fixar objectius, incapacitat de mesurar-los, incapacitat de valorar el que estava passant (autisme) i, finalment, divorci absolut amb bona part del seu electorat, que no s’ha empassat els enganys i el trilerisme polític de la direcció d’Esquerra i l’ha abandonada com a projecte polític (no tot el seu electorat, però sí la major part).

Seguim per Solidaritat Catalana per la Independència (SI):

SI sorgeix com a projecte polític davant el que ja era perceptible per a tothom menys per a ells mateixos (Esquerra): que els tripartits havien provocat que molt votant d’Esquerra se’n distanciés i quedés orfe de referents, en allò que brillantment en Salvador Cardús va batejar com a “els sense nom”.

“Els sense nom” era una evidència política que existien, que hi eren, i SI formula, a correcuita, una proposta electoral per a cobrir aquest espai a partir d’un diagnòstic encertat de la situació i amb la confluència de 3 elements, que els hi van permetre assolir representació parlamentària i, per tant, assolir mínimament l’objectiu que tenien (convertir-se en un referent per a “els sense nom”, canalitzar un vot que havia abandonat Esquerra, i obtenir representació parlamentària).

El diagnòstic solidari de la situació que facilita la seva entrada en escena té dues dimensions:

- per una banda la certesa de l’existència d’aquest nou espai polític de “els sense nom”

- per una altra banda l’evidència que Reagrupament, que havia estat el primer projecte polític construït per a ocupar aquest espai, estava abocat al fracàs més absolut després de la seva crisi sectària de gener del 2010. Reagrupament passa d’intentar catalitzar independència i regeneració democràtica a convertir-se en la pitjor experiència del catalanisme polític, amb un sectarisme i una idolatració al líder de caràcter pràcticament totalitari. Des de la crisi del gener del 2010 la degradació i davallada dels reagrupats és implacable, fins a convertir-se en un factor polític residual i tòxic.

En aquest context, SI catalitza, contrarellotge, 3 elements que són els que li han permès obtenir representació al Parlament de Catalunya i, per tant, ser el segon gran actor en l’escenari independentista:

- el lideratge mediàtic d’en Joan Laporta.

- l’astúcia del tàndem López Tena i Uriel Bertran, que quan veuen com els Walking Dead han menyspreat en Laporta li ofereixen encapçalar un nou projecte, el solidari.

- I, finalment, l’estructura organitzativa i territorial que hi aporten els centenars d’antics militants de Reagrupament que l’havien abandonat després de la crisi sectària i que se sumen al projecte solidari. Tot i que és del que menys se n’ha parlat, els que coneixem les coses des de dintre sabem que aquest va ser un dels factors clau de l’èxit solidari, atès que va proporcionar, de la nit al dia, un cuixí militant organitzat i experimentat, de gent que es conexien entre ells, de centenars de militants i, del que encara és més important, de desenes de microlideratges territorials, a partir de la incorporació d’antics responsables territorials de Reagrupament i dels seus equips.

Analitzem els objectius i mesurem el seu èxit o fracàs:

- Pel que fa a l’ocupació de l’espai de “els sense nom” és evident l’èxit solidari, atès que és l’única nova formació política explícitament independentista que obté representació parlamentària, amb 4 diputats. Tanmateix, i en relació a aquest objectiu, simplement s’assoleixien els mínims, ja que a Barcelona estan tota la nit fregant el zero en la representació parlamentària, i que no s'aconsegueix fer grup parlamentari.

- Quan els srs. López Tena i Uriel Bertran llencen la seva proposta política expressen la intenció de sumar-hi tot el moviment sobiranista que ha estat participant en les diferents consultes sobiranistes i que s’ha mobilitzat en la megamanifestació del 10-J. És evident que cap d’aquests objectius l’assoleix. Pel que fa a la gent de les consultes, són molt comptats els qui s’hi afegeixen, i pel que fa a erigir-se en els canalitzadors del milió de persones que 10-J ens estàvem manifestant a BCN, el fracàs és igualment contundent.

Tanmateix, la situació dels solidaris, a l’igual que la d’Esquerra, requereix, per a la seva anàlisi, del coneixement d’altres objectius ocults que es plantejaven. Els solidaris tenien el que ja tothom coneix com a “l’estratègia Armagedon”. En paraules de l’il·lustre notari, l’objectiu per a les eleccions del 2010 era “destruir” a Esquerra i erigir-se així com la força hegemònica de l’independentisme, i des d’aquesta força assolida desplegar una estratègia a 4 anys vista per a “destruir a Convergència”. Així les coses, en 4 anys SI hauria d’haver esdevingut la força hegemònica sobiranista. Bé, a hores d’ara ja és una evidència palmària que SI no va aconseguir “destruir Esquerra” i que ni tan sols no està en condicions de disputar-li l’hegemonia en l’independentisme. Més evident és encara que malgrat el mal estil solidari de fer política, no aconsegueixen ni immutar el gegant sobiranista convergent. Per tant, i des d’aquest punt de vista, un fracàs important.

Les CUP

Les CUP són una proposta política de molt difícil encaix i anàlisi, atès que els seus objectius queden col·lapsats per la combinació d’una dispersió força radical de diferents CUP en l’àmbit local (moltes personalitats i moltes diferències) i per aquest frame que comparteixen ancorat en l’ortodòxia antisistema del marxisme i del comunisme més obsolets.

Les CUP van prendre en el seu moment la decisió de no participar en les eleccions al Parlament de Catalunya, i limitar-se a oferir una proposta electoral municipal. No tenim manera, per tant, de mesurar els seus objectius en aquest àmbit. Tanmateix, en l’àmbit local, el seu creixement ha estat important, sobretot per la projecció que els hi ha donat entrar amb certa força en diferents ciutats, incloses capitals “provincials” com ara Girona.

Malgrat aquest creixement, és molt difícil saber quins eren els seus objectius reals i poder mesurar el seu assoliment. Des d’un punt de vista d’objectius ideològics per a les CUP no es concep la independència nacional sense la revolució social. Independència i comunisme són per tant dues cares de la mateixa moneda i de la seva aposta política. I al meu entendre tot plegat els aboca, més enllà de la seva configuració anti-tot, al testimonialisme en la política catalana. Un testimonialisme que, paradoxalment, xoca amb la seva sòlida implantació territorial i activisme local.

Democràcia Catalana i/o Joan Laporta

L’experiència política més insòlita de totes és la que ha protagonitzat Joan Laporta i aquest fantasmagòric partit seu de “Democràcia Catalana”.

Què és “Democràcia Catalana”? No ho sap ningú. És, això sí, un partit legalment constituït, però del que no es coneix ni militància, ni cap congrés, ni res de res.

Les sigles de DC només emergeixen com a cortina de fum i “paraigües” instrumental per a les al·lucinants aventures polítiques del sr. Joan Laporta.

Aquesta setmana el sr. Joan Laporta expressava la seva satisfacció pels resultats assolits per DC, que els havien permès tenir un diputat –ell- i un regidor a la ciutat de BCN –ell-.

És evident que estem davant d’un dels deliris més atòmics de la política catalana. Un deliri que, tanmateix, em resulta molt útil per a exemplificar la tesi que estic mantenint en aquest llarguíssim article: sense objectius clars i sense capacitat de mesurar-los no hi ha res a fer.

Joan Laporta ha estat, probablement, el millor president de la història del Barça. El seu ascens a la presidència del FC Barcelona i la seva gestió, globalment d’un èxit sense precedents en tots els camps (esportiu, econòmic, social, catalanista…), li van conferir una dimensió mediàtica i popular inqüestionable.

Ell mateix, amb comportaments inaudits, va manllevar part d’aquest prestigi assolit. Però encara gaudia d’un important aval social, i el sr. Joan Laporta va començar a treballar per fer el salt a la política, des de posicions independentistes.

El Reagrupament previ a la crisi sectària del gener del 2010 s’estava preparant per oferir-li una adequada pista d’aterratge, que generés un efecte multiplicador a la proposta política que fins aleshores s’estava treballant. Rebentat el projecte polític, Joan Laporta esdevenia l’única possibilitat per a la secta de tenir viabilitat política. Però la follia descontrolada en la que havien entrat va fer que les converses amb en Laporta naufraguessin, quan ho tenien tot a favor. Cal dir-ho ben clar: si Joan Laporta no va encapçalar la candidatura reagrupada per BCN va ser única i exclusivament perquè la direcció reagrupada ho va fer impossible, menystenint-lo, enredant-lo permanentment, etc.

Quan en Laporta pren consciència de la demència reagrupada decideix no presentar-se amb ells.

És en aquest moment –i no abans-, quan hàbilment els srs. López Tena i Uriel Bertran decideixen aprofitar aquesta oportunitat i plantegen al sr. Laporta el projecte solidari. I hi ha acord.

El resultat electoral no satisfà les aspiracions del sr. Laporta. De fet el sr. Laporta està bastant fora de control, ja que la seva manera de fer xoca amb el projecte de radicalitat democràtica que vol impulsar SI. Aprofitant aquesta confusió, el sr. Portabella entra en escena oferint-li un pacte “salvaculista”. No hi ha res de nou en aquest pacte, es tracta simplement de posar d’acord uns quants perdedors (ell mateix, en Portabella, que ve de perdre gairebé el 50% dels seus votants) i els Walkind Dead reagrupats, que s’han fotut una hòstia apoteòsica a les eleccions catalanes, amb una personalitat ambiciosa com en Laporta. Políticament no s’ofereix res, però l’operació es maquilla com si s’hagués assolit una unitat l’absència de la qual s’assenyala infantilment com l’origen de tots els mals.

Aquesta rastrera maniobra salvaculista fracassa estrepitosament, no salva cap cul, es continuen perdent vots a milers i converteix tots els actors que hi intervenen en irrellevants. No han enganyat ningú.

Quins objectius perseguia el sr. Laporta amb tot això? Cap d’explícit o conegut. Podríem dir que ambicionava convertir-se en el nou líder de l’independentisme, però fracassa. Podríem dir que volia posar el seu carisma i projecció mediàtica al servei electoral de l’independentisme, però fracassa i acaba dilapidant, en pocs mesos, el ganxo que podia haver tingut. De possible líder a personatge atrapat en una imatge de transfuguista i d'inconsistència, ja sense cap crèdit personal.

Estirant diferents declaracions d’aquestes eleccions municipals sí que podem trobar-hi l’explicitació d’alguns objectius: treure entre 6 i 8 regidors i ser indispensables per a governar: doncs no pinten res i han acabat perdent el 70% dels vots en relació al 2003.

Resulta curiós, després d’aquesta autèntica debacle, veure el sr. Laporta treient pit pels resultats de DC i erigint-se en “frontissa” entre CiU i ERC. El cert és, però, que l’aritmètica parlamentària li confereix aquest protagonisme, i això pot donar molt de joc a la política catalana.

Walking Dead (Reagrupament)

Quina mandra que fa parlar d’aquests zombis… però en fi, com que encara n’hi ha uns quants d’aquests que es passegen fantasmagòricament entre nosaltres, cal fer-hi referència.

És l’anàlisi més fàcil. Reagrupament sorgeix amb dos objectius molt clars: ocupar aquest espai polític independentista del que ja n’hem parlat, de “els sense nom” i fer-ho enarborant la bandera de la regeneració democràtica.

El resultat de tots dos objectius és clar: FAIL!

En el que era la cita cabdal electoralment, les eleccions al Parlament de Catalunya, Reagrupament queda absolutament escombrat, evidentment sense obtenir representació parlamentària.

Tanmateix, i essent descomunal el seu fracàs electoral, encara és més gran el seu fracàs en relació a l’objectiu de regeneració democràtica. Un cop més, la crisi del 30 de gener assenyala un punt d’inflexió radical, a partir del qual aquest moviment, que feia bandera de la regeneració democràtica, es converteix en la pitjor experiència política del catalanisme polític.

No és només que fracassi en l’intent de traslladar a la societat un missatge convincent sobre aquesta tan necessària regeneració política, és que esdevé la seva antítesi. No cal recrear-s’hi. Des de la crisi sectària del 30 de gener tot el moviment –el que queda d’ell- es transforma en un moviment sotmès absolutament al dictat del líder, el conegut com a Dr. Muerte, que fa i desfà al marge de qualsevol criteri democràtic. El despotisme, el nepotisme i la mentida i l’insult com a manera de fer política es converteixen de la nit al dia en l'ADN polític de Reagrupament interioritzant-ho organitzativament fins a aquests nivells sectaris que hem denunciat reiteradament i convertint els associats que hi queden en autèntics zombis que van repetint les mentides, els insults i les consignes de la direcció. Fins llavors no s’havia conegut res d’igual en el catalanisme polític.

En la seva deriva, el descomunal fracàs del 28-N els porta, no pas a acceptar-lo i assumir la realitat, sinó a mutar, amb un únic propòsit: aconseguir visualitzar-se al preu que sigui. Així, aquest moviment de zombis pacta electoralment per a les municipals del 22-M indistintament amb tot el ventall polític, ERC, CUP, CiU, SI…

No hi ha cap objectiu polític, no hi ha res al darrere. Únicament aquesta força interior zombi pera intentar visualitzar-se a qualsevol preu.

L’aposta més contundent i mediàtica és el pacte amb en Portabella a BCN. Això els va proporcionar un cert protagonisme polític, els va fer sentir-se encara una mica vius. Però evidentment tot era un miratge i l’únic que van aportar a Portabella és el seu “factor zero”, és a dir, que qualsevol cosa multiplicada per zero és igual a zero.

Després d’aquest nou fracàs, els zombis han intentat fer veure que han assolit un gran èxit aconseguint entrar “a les institucions”, i que ho han fet amb “48 regidors”, en un nou exercici miserable, en el que compten com a propis tots els regidors de candidatures “associades”. Un dels casos més acollonants és el de Bellver Cerdanya, ja que s’imputin els 7 regidors de la candidatura d’Endavant Cerdanya encapçalada per una persona com cal, en Xavier Porta. La seva dona, la Cristina, donava resposta als reagrupats, els ho deixava ben clar al facebook: “Em sap greu però els regidors i alcaldes d'Endavant Cerdanya no s'haurien de comptar com si fossin de Reagrupament. EC és un partit independent que no té res a veure amb R. (tret que algunes persones a títol individual hi poden estar associades). No hem rebut cap recolçament de R. i és una sorpresa molt desagradable que un altre partit s'apropiï del nostre esforç. La realitat és la que és, no la que voldríem que fos.”

en aquesta permanentment negació de la realitat, els Walking Dead curiosament no esmenten en cap cas les descomunals patacades que s’han fotut alguns dels més significats líders de la secta, com qui va ser cap de llista per Lleida, el sr. Jaume Fernández, que era alcalde de Rosselló de Segrià i que ha estat literalment escombrat per CiU, amb majoria absoluta.

Cap novetat, Walking Dead en estat pur: mentida, manipulació, vampirisme... i res al darrere.

A tall de conclusions:

Si es vol que l’independentisme explícit pugui generar un nou projecte polític que guanyi i mereixi la confiança de la ciutadania, cal actuar d’una altra manera radicalment diferent a com s’ha fet.

No es pot seguir ni un minut més amb aquest trilerisme polític en el que els veritables objectius romanen ocults (estafant així a l’electorat i a la militància), i els objectius coneguts són sistemàticament tapats, ignorats, per les direccions polítiques, que únicament s’esforcen en intentar trobar arguments per a “legitimar-se” i perpetuar-se en el poder.

És hora de dissenyar com cal les estratègies, d’establir objectius adequadament formulats, i de disposar d’unes direccions polítiques que retin comptes sobre el progrés en l’assoliment d’aquests objectius. L’independentisme necessita urgentment de lideratges i direccions polítiques que treballin bé, que formulin bé els seus objectius, que es guanyin la confiança de la gent simplement actuant sense enganys i que sàpiguin prendre les decisions a partir d’anàlisis coherents, fonamentats i transparents.

En tot aquest període se’ls hi ha enviat milions d’ampolles amb missatges, i no n’han fet cap cas. Ara han estat els votants els qui han llençat un missatge claríssim i definitiu. Prou enganys!!! A veure si algú, o millor, alguns, és i són capaços de recollir-lo, entendre’l i actuar com cal.

PS: Després d'escriure aquest post -dissabte- s'han anat coneixent declaracions del Carod, que va explicant on pot o l'escolten les seves patètiques queixes per a explicar perquè plega. Gràcies a això ja tenim fins i tot la ratificació explícita i pública del que he parlat dels objectius ocults d'Esquerra amb el tripartit. Si al final tot se sap...

Confusió, incerteses, i certeses indefugibles, com la indispensable necessitat de lideratge de n'Oriol Junqueras

Tot el blat venut. Convergència ha tret un molt bon resultat, però insuficient. L’onada de canvi no disminueix, però no creix amb força.

A Barcelona, en Xavier Trias serà el nou alcalde. Fins i tot hi ha la possibilitat de treure de la diputació de Barcelona als sociates, que seria un dels exercicis d’higiene democràtica més atòmics que haurem conegut mai.En termes democràtics, estem parlant d'una fita històrica, absolutament històrica. Que en l'actual context de crisi i ajustaments CiU hagi pogut treure aquests magnífics resultats és extraordinari. Estem parlant de que una força nacionalista i sobiranista com CiU ha pogut assaltar i guanyar l'autèntic pinyol del poder del PSOE a Catalunya: ajuntament i diputació de Barcelona. Avui, realment, amb el gran resultat obtingut per CiU contra tots els elements, manipulacions i enorme poder mediàtic del socialisme a Catalunya, però, sobretot, contra una enorme xarxa clientelar teixida en acer durant desenes d'anys, podem dir que hi haurà un abans i un després i que el procés de regeneració nacional que va començar el 28-N amb la victòria de n'Artur Mas ja arriba fins l'últim poble de Catalunya i té un recolzament inqüestionable, malgrat les enormes dificultats a les que ha hagut de fer front.

El problema, tant a nivell de Barcelona com de diputació, serà a quin preu… En un i altre escenaris el resultat electoral pot abocar, segons quina sigui la reacció i posicionament de les diferents forces polítiques, a un escenari indesitjable, en el que només sigui possible governar amb el PP. Ja ho veurem. El PSC té davant seu una responsabilitat enorme que no pot defugir. Convergència està clar que té pel davant una digestió molt complicada de l’escenari representatiu que han escollit, amb llibertat, els ciutadans. No podrem treballar des dels apriorismes. Només es podrà treballar des d’uns resultats molt concrets, expressió clara de la voluntat popular. M’hagués agradat i desitjava un triomf molt més clar de Convergència, que permetés governar sense hipoteques. Això no serà possible, de fet era pràctiicament una empresa impossible. Vet aquí el gran mèrit d'aquesta gran victòria convergent.

Però anem a pams en l’anàlisi sobiranista dels resultats.

Convergència i Unió: continua l’onada favorable al canvi. L’antic tripartit s’ha esforçat de manera indecent en desgastar el govern Mas perquè intenta solucionar els demencials problemes gestats per ells mateixos, pels tripartits. Han fracassat. Convergència i l’onada de canvi tiren endavant.

S’han assolit i a molts i molts llocs (alguns absolutament inèdits, com BCN, Reus, Girona…) grans objectius, incloses les diputacions. Però en aquesta anàlisi hi ha una altra cosa que pesa tant com tot això i que és cabdal per a analitzar el nostre futur com a poble: Convergència, com a partit majoritari del sobiranisme català, ha marcat encara molta més distància en relació a les altres forces polítiques que es mouen en aquest espectre. De fet, a molts llocs, Convergència serà l'única força sobiranista!

El principal repte al que haurà de fer front CiU és la gestió d’aquests resultats, les polítiques de pactes, etc. No serà fàcil De fet serà molt complicat i condicionarà molt el futur polític del nostre país, o quedarà tot molt condicionat pel futur polític del país.

Esquerra: PATACADA MONUMENTAL. Hauríem de pensar en termes d’allò que va ser a Espanya la UCD o el CDS per a trobar un referent de debacle política i representativa similar. En el cas d’Esquerra hi ha dues anàlisis de la patacada que conflueixen.

Per una banda, la davallada general a tot el país d’Esquerra. Una debacle sense paliatius, espectacular. Una constatació important perquè molts havien volgut tirar terra a sobre dels resultats del 28-N com si no hagués passat res. I aquest enorme error d’anàlisi estratègic ha dut l’històric partit republicà a un resultat catastròfic en aquestes eleccions municipals, i arreu (només se n’han salvat indrets molt concrets per la personalitat dels alcaldables, com és habitual en aquest tipus d’eleccions).

Però per l’altra banda ens trobem en el que és el fracàs més significatiu políticament, i és el s’ha donat a Barcelona. A la ciutat de Barcelona es donaven algunes circumstàncies que feien singulars aquestes eleccions, i on el fracàs de l’aposta salvaculista dels senyors Portabella, Laporta i Carretero té més implicacions polítiques.

Per a analitzar el que ha passat amb Esquerra a Barcelona el primer que cal tenir en compte és que el sr. Portabella, l’any 2007, ja va perdre gairebé el 50% dels seus antics votants del 2003.

És a dir, el sr. Portabella i la seva política de tripartit municipal ja havia anticipat, el 2007 ,el que seria la gran patacada electoral a nivell de tot Catalunya d’Esquerra el 28-N del 2010.

Com ja vaig tenir ocasió d’analitzar, Esquerra sempre acaba perdent a Barcelona més vots dels que ha obtingut per les eleccions al Parlament. I aquesta tendència s’ha confirmat plenament. O agreujat…

En el seu moment ja vaig denunciar el pacte impresentable de “salvaculisme” del sr. Portabella amb el sr. Joan Laporta i amb els Walking Dead, i vaig dir que en cap cas arribarien als 40 mil vots (s’han quedat amb 33 mil i pico), i que es mourien entre els 2-3 regidors: se n’han quedat amb només 2.

No calia ser un endeví ni tenir poders sobrenaturals. Simplement calia tenir la capacitat d’analitzar el comportament electoral independentista i conèixer una mica (o molt) l’independentisme com per poder vaticinar aquests resultats.

Sincerament, el descomunal fracàs del sr. Portabella és bo per a l'independentisme. Hauria d’haver plegat el 2007 i no ho va fer. El seu resultat va ser el preludi de la catàstrofe posterior d’Esquerra i ningú no en va fer cas.

En aquest escenari el sr. Portabella, que fins ara ha pogut gaudir del “toc” propi dels supervivents, va dissenyar una estratègia políticament vomitiva per a intentar salvar el seu cul. Va anar a buscar dos “socis” tan afamats de protagonisme i de salvar el seu cul com ell mateix: el sr. Joan Laporta, per a qui el Parlament i les mesures d’higiene democràtica en les percepcions dels diputats havien esdevingut un veritable problema vital, i els Walking Dead de Reagrupament, una gent que només havien aconseguit la irrellevància electoral i que veien en l’opció de pacte amb en Portabella la possibilitat de figurar (figurar com a sinònim d’impedir ser declarats formalment morts).

Al marge del partit, el sr. Portabella va ser prou espavilat i hàbil com per fer encaixar les exigències “salvaculistes” pròpies, d’en Laporta i dels Walking Dead… i de presentar-ho com si allò fós la gran panacea que havia de treure l’independentisme de la crisi en que semblava sumit des del 28-N.

De fet el que acabava de fer el sr. Portabella, únicament mogut pel seu interès personal, era dinamitar les opcions d’Esquerra a nivell nacional. El Sr. Portabella, per salvar el seu cul, havia tallat la digestió dels resultats del 28-N, havia impedit una anàlisi rigurosa i creativa, assumir responsabilitat i intentar traçar un nou full de ruta que permetés l’històric partit començar a recuperar la confiança del seu electorat perdut (massivament perdut).

La jugada salvaculista del sr. Portabella tenia, a més, una altra dimensió: si la cosa sortia bé, si aconseguien entabanar el personal, això el permetria erigir-se com un pes pesat del partit de cara al futur congrés de la tardor.

En el seu moment ja ho vam denunciar: tot plegat era una jugada indigna. I vam dir, a més, que l’únic que feia era amagar o intentar amagar les causes de la patacada d’Esquerra, així com amagar la responsabilitat del sr. Portabella en el tripartit municipal i en la brutal patacada prèvia que s’havia fotut el 2007.

Si, pel que fós, l’estratagema salvaculista dels senyors Portabella, Laporta i dels Walking Dead hagués donat resultat… això hauria estat un greu, gravíssim, problema per a l’independentisme.

Però el votant independentista, òbviament, no s’ha deixat entabanar pels cants de sirena del tripartidista Portabella, del transfuguista Laporta o dels patètics Walking Dead.

La demencial patacada electoral d’aquesta coalició realment freak té una conseqüència política molt positiva per a l’independentisme: d’un cop de ploma electoral ens hem tret del davant uns elements tan tòxics i tan nocius com el sr. Portabella i la seva camarilla, el sr. Laporta i els seus ídems i, per si algú encara tenia dubtes, els arrossegats Walking Dead de Reagrupament.

El millor que podrien fer és dimitir de tot, plegar de tot, anar-se’n a casa i no tornar a aparèixer mai més. Prou mal han fet. Ja tenen el seu resultat: la debacle més absoluta.

L’enorme patacada electoral d’Esquerra arreu del país, però molt especialment a Barcelona, fa que en aquests moments, per a l’històric partit republicà, ja només existeixi una alternativa política i de lideratge: ORIOL JUNQUERAS.

Els actuals responsables, ideòlges, directors, gestors, d’Esquerra i de l’estratègia que els ha dut a aquesta acollonant pèrdua de suport popular… només tenen una alternativa: PLEGAR, facilitar el pas a la renovació.

Esquerra necessita urgentíssimament una reflexió a fons sobre la seva estratègia, sobre el que ha fet (tripartidisme) i sobre el que ha implicat.

I aquesta reflexió només pot tenir una conseqüència: canvi de rumb. Assumir els errors i entendre’ls i dissenyar un nou full de ruta, una nova estratègia, una nova proposta i contracte social i electoral amb l’independentisme.

Però Esquerra necessita també, urgentíssimament, renovar la seva direcció, deixar pas a noves persones i maneres que facin creïble el nou full de ruta.

Ja no serveixen les antigues receptes ni les antigues veus. Receptes noves, full de ruta nou i veus noves… és l’únic argument de futur per a ERC.

I per a mi això només hi ha una persona que ho pot oferir: ORIOL JUNQUERAS. Potser amb aquest post li estic fent un pèssim favor. No ho sé. No és la meva intenció. Si fós així seria una constatació de la malaltia en la que tot plegat s’ha instal·lat. Dic tot això perquè n’Oriol es va postular i va assumir el repte de liderar la recuperació del partit. Tot el que ha passat previ aquestes eleccions ha acabat difuminant la reflexió que plantejava i el seu oferiment de lideratge.

Però ara ja és indefugible per a la militància d’Esquerra. O assumeixen tot el que ha passat aquests anys, els errors estratègics que s’han produit i aposten per un full de ruta nou, renovat, i per un nou lideratge, o les hores d’Esquerra estan comptades.

El més important de tot, tanmateix, és que n’Oriol Junqueras és bo per a Esquerra i és bo per al país. Hi ha, en aquest dissortat país nostre, poques persones del talent, l’entrega, la capacitat, la intel·ligència i el compromís patriòtic de n’Oriol Junqueras.

Acabats els experiments depriments d’en Portabella, acabada la incomprensible il·lusió per part de l’actual direcció d’ERC de que el que va passar el 28-N podia haver estat una cosa aïllada i per tant calia continuar com si res…. Acabat i clarificat tot això… el meu únic desig i crida a tots els militants d’Esquerra és que assumeixin definitivament a la realitat, i treballin per dotar-se d'un nou full de ruta polític i amb un nou lideratge.

Jo, des de fora, però amb la complicitat de qui ha dit les coses no perquè volgués que passessin, sinó perquè veia que passarien, faig una crida a tota la gent d’Esquerra perquè s’apleguin al voltant de n’Oriol Junqueras, que li donin confiança, que li permetin treballar en aquest nou full de ruta i en una nova direcció.

Militants, afiliats, seccions locals, direcció… heu de fer un acte valent de confiança en l’Oriol, li heu de deixar liderar aquest procés, i no heu de resistir-vos-hi. De debò que us ho dic, i a fi de bé: si us estimeu Esquerra, si creieu que Esquerra encara pot ser un instrument útil per al país i, sobretot, si us estimeu la idea que molts compartim de país… deixeu pas a l’Oriol, deixeu-lo treballar, no us hi oposeu, no plantegeu estèrils batalles internes. Tots ho sabeu, tots ho sabem: tal i com estan les coses, per a Esquerra l’Oriol Junqueras és l’última oportunitat.

Per a l’independentisme en general també seria providencial que n’Oriol Junqueras esdevingués el nou líder d’Esquerra.

Aquestes eleccions ja hem tingut un exemple del fracàs radical de les estratègies alternatives, com la proposada pel sr. Portabella, de no modificar res el discurs ni l’estratègia, però inventar una enorme estratègia de màrqueting per intentar fer creure que unir persones desesperades sense tocar programar podia obtenir rèdits.

Doncs no. El que han fet en Portabella, en Laporta i els Walking Dead passarà a la història de l’independentisme com un dels més descomunals fraus.

Els independentistes estem dilapidant a passes agegantades el capital acumulat en el cansament popular davant l’opressió espanyola. Hem denunciat bé la insostenible situació catalana, tant a nivell polític com econòmic, però hem fracassat sense paliatius en oferir una opció que clarament pugui vehicular aques sentiment a nivell electoral.

Molts independentistes militants, així les coses, estem optant per Convergència, perquè és l’opció que planteja d’una manera més seriosa la possibilitat d’anar avançant cap al futur de llibertat que volem.

I el temps i les diferents eleccions ens estan donant la raó en moltes coses. Però això no vol dir que ens hi conformem.

Hi ha un punt de partida que sí tots compartim: mai com ara hi havia hagut a Catalunya tants independentistes.

A partir d’aquest punt comencen les divergències.

La primera és entre els que creuen que ja tenim una majoria social sobrada favorable a la independència i la dels qui pensem que això no està gens clar.

Al meu entendre enquesta rere enquesta i elecció rere elecció queda palès que aquesta majoria no existeix. És un autoengany letal pensar-se que existeix. Per a molts, entre els que m’hi incloc, treballar per aquesta majoria social i perquè sigui sòlida és el primer objectiu del nostre activisme.

La segona diferència és entre els qui creiem que el procés independentista només podrà tirar endavant des d’amplis consensos, treballats en silenci, des de complicitats tàctiques i estratègiques… i entre els qui pensen que aquesta majoria s’originarà després d’un procés de denúncia i destrucció de tots els altres que faci emergir una nova força política hegemònica i majoritària que lideri el procés, (l’estratègia Armaggedon independentista).

Al meu entendre l’estratègia Armagedon l’exemplifiquen els solidaris, que alimenten permanentment un discurs insuportable de bons i dolents, de patriotes (només ells) i de traïdors (tota la resta del món mundial). La meva posició al respecte és molt clara: la majoria social per a la independència només l’assolirem des del concert polític, la capacitat de sumar realment i d’integrar discursos i propostes polítiques diverses i amb tempos diversos. Això passa, evidentment, pel respecte democràtic a la força majoritària del sobiranisme i pel disseny d’estratègies coherents de confiança mútua i de creixement polític nacional.

La tercera diferència és entre els qui pensen i veuen el panorama polític català no en l’eix Catalunya/Espanya sinó Dretes/Esquerres. Aquesta ha estat l’estratègia de l’Esquerra tripartita que va ensorrar-se el 28-N i que ha acabat de ser sepultada aquest 22-M. Això s’ha acabat. La situació nacional de Catalunya converteix en absolutament obsolet qualsevol discurset al voltant dels eixos dretes/esquerres. L’electorat així ho ha vist i certificat. Si a sobre hi afegim els demencials posicionaments sobre la catastròfica gestió tripartita i les implicacions sobre l’actual govern… arribem a un punt de col·lapse en podríem dir moral, que va molt més enllà del polític.

Arribats a aquest punt es fa necessari analitzar els resultats obtinguts per altres forces sobiranistes i/o independentistes en aquestes eleccions i la seva repercussió política.

Hi ha, al meu entendre, dues forces que s’han erigit directament en disputadores de l’hegemonia política del discurs independentista que fins ara havia mantingut, d’una manera o una altra, Esquerra. Estem parlant de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP).

Solidaritat representa una posició política sòlida. Quan d’aquí a molts anys algú analitzi aquest període polític, i observi la pèrdua de suports d’Esquerra a partir de la seva aposta tripartita… Solidaritat s’erigirà en la resposta política a aquesta situació.

Aquest és un fenomen interessant d’analitzar. El que explica la “caòtica” situació política de l’inpendentisme és la ruptura de bona part de l’independentisme amb l’estratègia tripartita d’Esquerra i amb la “gestió” interna de l’accés al poder de la mà dels sociates. En el segon tripartit la trencadissa amb bona part de la seva base electoral es va fer evident, i va anar molt més enllà des de dos punts de vista: primer amb el sorgiment d’alternatives cíviques independentistes (PDD; 10 mil…) i, segon, amb el sorgiment d’alternatives electorals en l’àmbit de l’independentisme.

El sorgiment d'alternatives electorals: En aquest segon punt hi ha, alhora, dues variables. La primera és la que representa una formulació política exnovo que directament ataca la massa electoral d’Esquerra, tot i que no únicament. Estem parlant del primer Reagrupament (abans de la crisi sectària i faldillera provocada pel seu políticament difunt líder, Joan Carretero) i de la que posteriorment va capitalitzar aquest espai que en Salvador Cardús va definir en el seu moment com “els sense nom”: Solidaritat Catalana per la Independència. Reagrupament, convertit en una autèntica secta política, arriba a les eleccions del 28-N però fracassa radicalment, mentre que SI, de la mà d’un equip sòlid provinent de l’antic Reagrupament i dels lideratges de n’Alfons López Tena i, sobretot, d’en Jan Laporta, aconsegueix representació parlamentària (4 diputats).

La segona variable en aquest escenari eren les CUP. Tot i que tothom coneixia l’espai deixat per Esquerra -“els sense nom”- les CUP, que venien d’assolir una digna representació municipal allà on s’havien presentat, van descartar fer el salt a la política nacional. Un cop les CUP van decidir no presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya, el pastís indepe perdia una de les potes amb les que calia comptar i que podia recollir un cert suport.

Ja hem vist que aquest 22-M Esquerra s’ha fotut una nata descomunal. Però també hem pogut veure com cap de les alternatives polítiques en l’independentisme militant no ha recollit la part del pastís electoral que presumiblement els hi podia tocar.

Si mirem el que ha passat a BCN, com a comportament polític més homologable nacionalment, veurem que el sr. Portabella i Esquerra, sense cap competència política en l’independentisme explícit, va obtenir, l’any 2007, 53.707 vots. En aquestes eleccions del 2011, si sumem ERC (més Laporta i walking Dead), i CUP i SI… no s’arriba a aquests 53 mil vots (poc més de 52 mil)!!!

Però encara més, si la suma de vots el 2011 d’ERC (més escorriales), CUP i SI no arriba als resultats que va tenir ERC tota sola el 2007… QUEDA A ANYS LLUM DEL RESULTAT OBTINTGUT PER ERC EL 2003: 97.000 VOTS!!!!!!!!!!

Des d’un punt de vista independentista la pregunta que cal fer-se és com el sr. Portabella passa de gairebé cent mil vots a poc més de cinquata mil… I NO PASSA RES!!!!

Tot el que ha vingut a partir de llavors és intrascendent. El salt dramàtic és el que passa entre 2003 i 2007.

Els solidaris, a nivell global, han patit aquestes eleccions municipals un sever correctiu. És cert que el fet que el seu cap de cartell, en Laporta, s’abonés al transfuguisme més impresentable a les primeres de canvi no els ha ajudat gens.

Tanmateix, i tot i que jo ja sé que això no entra en el diccionari polític solidari, crec que en la seva pèrdua de suports electorals hi ha molta més teca. Ni tan sols han pogut “salvar la cara”, i d’obtenir una representació mínima però significativa de 4 diputats, han passat a una autèntica patacada en nombre de vots. De 20 mil vots a BCN a poc més de 6 mil…Malgrat tot, és evident que els solidaris són un nou agent ineludible i important del nou escenari i paradigma independentista.

Quan dic que hi ha més teca és perquè la seva pèrdua de vots per la marxa del líder no ha implicat que el pressumpte líder (Laporta) s’emportés aquests vots. De fet Esquerra treu a Barcelona, a les eleccions del 28-N, més de 46 mil vots, i aquestes municipals 33 mil i pico.

Podríem pensar que els vots solidaris se n’han anat a la CUP, però ni així. Les CUP han tret 11.800 vots, de manera que ni que tots els vots perduts pels solidaris haguessin anat a la CUP no es cobriria la seva pèrdua total. Per tant, hi ha més coses. Més coses que afecten directament a la manera de fer política dels solidaris, que crec ha rebut una important desautorització.

Si tornem a l’anàlisi independentista i ho posem en relació amb els gairebé 100 mil vots d’Esquerra el 2003 es veu clarament que tot plegat no és un problema de sigles, sinó de missatge, de discurs, de proposta política.

Estem davant una pèrdua MASSIVA de vots de les opcions explícitament independentistes. Que no es compensa en cap cas pel ball de sigles electorals en aquest espai, i ni tan sols en relació a CiU.

Les CUP, a BCN, han tret un meritori 1.95% dels vots. Però mirem-ho bé: 1.95%!!! És a dir, res. Les CUP han obtingut alguns bons resultats locals, però poca cosa més. S’ha evidenciat com un nou possible nou agent polític a Catalunya, però molt em temo que més efectista que real. En el millor dels escenaris per a les CUP ens mouríem en el llindar del 3% de representació. Més escorrialles.

Amb un afegit pervers: les CUP se situen políticament en un escenari independentista per al que tan important com la independència ho són les més aberrants i demencials polítiques socials, directament ancorades en el comunisme més atroç i en la destrucció dels compromisos socials de què ens hem dotat com a civilització occidental (p.ex. la família. La consigna “destruïm l’heteropatriarcat ens evoca i aboca a societats estalinistes que prenen a Korea del Nord com a únic exemple mundial). És a dir, que molt em temo que difícilment sumaran en la construcció d'aquesta majoria social que necessitem, més aviat espantaran!

Arribats a aquest punt és inevitable girar altre cop els ulls cap a Esquerra.

La desarticulació del vot independentista ni tan sols pot trobar explicació en el vot útil sobiranista a CiU, que també existeix i s’ha produït, però que no és, ni de lluny, el que explica el creixement de la coalició nacionalista. Segons totes les dades i enquestes de què disposem, el creixement en el vot de CiU es produeix, bàsicament, per la captura de vot del PSC.

És cert que existeix un vot útil de la militància independentista cap a CiU, entre el que m’hi incloc, però ni de lluny expliquem el creixement de CiU ni la “desaparició” massiva d’aquest vot indepe que fins el 2003 va tenir ERC.

I això, a més a més, es produeix en un context en el que, segons totes les enquestes, el sentiment i l’opció independentista té més suports que mai.

Aquesta situació fa que hàgim d’apel·lar directament a la necessitat d’un nou full de ruta polític per a l’independentisme polític, i a nous lideratges capaços de conectar novament amb l’electorat.

Com ja he dit molts cops, Convergència ha fet els deures, i ha situat el Dret a Decidir en l’epicentre de la política a Catalunya. Sense Convergència no hi haurà independència. Però només amb Convergència probablement tampoc.

Des d’aquest punt de vista, l’independentisme militant necessita analitzar, urgentment, el seu paper, la seva estratègia… i assumir amb humilitat la fallida estratosfèrica de l’estratègia tripartita. El 28-N va situar un punt de no retorn. Les estratègies salvaculistes d’uns per una banda i les acomodatícies d’uns altres per una altra ens han abocat a l’escenari del 22-M, en el que no només s’ha confirmat la debacle, sinó que s’ha fet insondablement fonda.

La pèrdua de suports electorals de l’independentisme militant és dramàtica. La falta d’anàlisi i avaluació de perquè ha passat, tràgica.

Avui, més que mai, cal que l’independentisme explícit es doti d’un nou lideratge i d’un nou full de ruta. I això, a hores d’ara, només ho pot oferir n’Oriol Junqueras.

N’Oriol Junqueras ha esdevingut, clarament, l’única opció per a Esquerra, per a l’independentisme en general i fins i tot per al país. Inevitablement el procés de regeneració ha de començar i passar per Esquerra. Després estic convençut que s'encomanarà constructivament a la resta de l’independentisme. I, finalment, esdevindrà la peça clau, que ara ens falta, per a la construcció de la majoria social pel dret a decidir i per a la independència.

Eleccions municipals: complement circumstancial…

S’acosta la data de diumenge, eleccions municipals, i l’entusiasme de la població per les mateixes continua igual de sota mínims que a l’inici de la campanya. Més que mai aquesta sembla una campanya que només té ressò en la militància. El panorama és de força desconexió amb la ciutadania.

Com poques vegades aquestes eleccions es produeixen en un moment estrany, que fa que no siguin una acció en si mateixes, i que els màxims elements d’interès els poguem trobar en la seva d’alguna manera, complementarietat circumstancial.

Tothom sap que el verb, l’acció, del nostre país, va quedar determinada pel duríssim combat contra el tripartit, un règim que en el seu moment ja vam anticipar que amenaçava portar el país a la ruïna, però que ara ja ho podem confirmar plenament: ens va dur a la ruïna més absoluta.

L’amic Cesc ens feia arribar ahir diumenge una dada esgarrifosa: el segon tripartit va generar 120.000 euros de dèficit públic CADA MINUT dels seva gestió, dels seus llargs 4 anys de gestió –de catastròfica gestió, cal afegir-.

El govern Mas no ha tingut cap altre remei que aplicar una política responsable, l’única exigible i l’única possible (ni tan sols els irresponsables del tripartit n’haurien pogut fer cap altra!). Costarà sortir del pou on el tripartit ens ha sumit. Però s’estan fent bé les coses, i hi ha certesa que la bona gestió i la confiança que genera seran la catapulta necessària per poder sortir d’aquesta crisi angoixant. També ens quedarà el contenciós amb Espanya. Però el propi també és important i és el primer que cal abordar per tenir un país fort al darrere del que es preveu el gran combat polític de la Catalunya contemporània.

I això també tothom ho sap, tothom n’és conscient, l’acció, el verb, del nostre país, després d’haver aconseguit derrotar el règim del tripartit, se situa en la definició del seu futur. El dret a decidir. L’estratègia del sobiranisme majoritari passa perquè hi hagi una fase d’acumulació de forces al voltant del dret a decidir en l’àmbit fiscal: el famós concert o pacte fiscal. Tothom sap que aquest és el gran repte i la gran batalla d’aquesta legislatura.

L’acumulació de forces al voltant d’aquest objectiu ens farà més forts i més cohesionats. Presentar batalla adequadament, bé, en aquest front és indispensable. Ho necessitem. Perquè fins i tot anant malament la batalla, ens ajudarà a no perdre la guerra. I l’important és no perdre la guerra, l’important és que sapiguem plantejar el conflicte final amb l’estat de la millor manera possible, és a dir, des de la major fortalesa possible.

Pel que sembla en aquest país hi ha una quanta gent disposada al “martiri”, però això, al s. XXI és una imbecilitat. El valor i la inteligència són les principals armes d’un soldat. La inconsciència, per més màrtirs que generi, una inutilitat. No hi ha pitjor mostra de valor que l’exhibició inútil per a l’autoconsum.

Subjecte i verb estan per tant, molt clars. Estan tan clars (i el resultat tan incert), que aquestes eleccions municipals apareixen com un complement circumstancial inconcret, confús, que voreja l’oració sense saber què expressar i ni com, i incompleix de fet les regles de la sintaxi.

Malgrat tot, val la pena fer un repàs d’aquestes diferents complentarietats circumstancials…

Per a CiU són unes eleccions importants bàsicament des de dos punts de vista: Barcelona i recuperació de poder a les diputacions.

La gran batalla política de CiU en aquestes eleccions està a Barcelona. Fins ara ha estat un monopoli polític absolut dels sociates. Per primera vegada CiU està en condicions de guanyar unes eleccions municipals a la ciutat de Barcelona.

El gran dubte és com guanyarà i com podrà governar. La certesa, que em sembla tothom pot compartir fàcilment, és que guanyar a Barcelona és un dels actes d’higiene democràtica més important que poden donar aquestes eleccions.

Si en Xavier Trias aconsegueix guanyar en el que fins ara semblava un “cortijo” dels sociates i del tripartit, serà un suport evident a l’onada de recuperació nacional que s’ha iniciat amb la victòria d’en Mas a les eleccions nacionals.

Més que guanyar, el gran dubte està en saber com es guanyarà. Jo tinc una idea molt clara, i és que la ciutat i el país necessiten que la victòria d’en Trias sigui prou còmoda com per poder governar en solitari. I això, tot i que depèn també de la combinació dels resultats dels altres, crec que pot ser possible si en Trias aconsegueix entre 16 i 18 regidors. Aquest és el gran objectiu, per a mi, i el que està més a l’abast d’aconseguir.

Per això no em fa cap mena de recança demanar el vot per a CiU també en aquestes eleccions, a la ciutat de Barcelona. Qualsevol escenari que obligui a pactes serà un mal escenari per a la ciutat i per al país.

Pel que fa a les diputacions, està clar que la molt segura pèrdua de suports dels antics socis del tripartit comportaran que CiU recuperi les diputacions de Girona i Lleida. Barcelona és la gran incògnita, i depèn de molts factors, però és, com ja he dit, una empresa, dissortadament, massa complicada a hores d'ara.

Esquerra i les escorrialles que concorren amb l’històric partit sota la pressumptuosa cosa de “Units per Barcelona”:

Estem davant una operació de vergonya aliena, un cas polític absolutament freudià, d’autèntica psiquiatria…

Per una banda tenim el soci principal, que és qui té els vots i els regidors, que ara es vol presentar com una força renovadora, quan porten formant part, d’una manera o una altra, de l’actual tripartit municipal des de finals del s. XX, i són total i absolutament responsables del naufragi de la ciutat i les polítiques municipals. Esquerra, concretament el sr. Portabella, ja es va fotre la gran hòstia les darreres eleccions municipals, on gairebé va perdre la meitat dels seus vots. I ara, preveient una nova patacada, perquè Esquerra no ha fet altra cosa que anar perdent suports per la seva estratègia tripartita, el sr. Portabella, líder de l’Esquerra barcelonina, s’ha empescat aquesta estratègia SALVACULISTA de la “unitat” per intentar salvar el seu cul.

Com diu en Xavier Rius al seu llibre “contra la Barcelona progre”, en Portabella no ha fet cap altra cosa que “viure del cuento”. I ara aquest cuento és aquesta estratègia salvaculista de vendre una “unitat” que només existeix en el màrqueting. Tot per continuar tocant cuixa. Lamentable.

Tanmateix, l’estratègia Portabella va més enllà del seu cul a l’Ajuntament. Dissortadament, tots els absurds moviments que ha fet a BCN per fer aquesta operació buïda dels “units” té també una dimensió interna. Esquerra es va fotre una patacada electoral espectacular el 28-N, i l’estratègia Portabella és maquillatge per fer veure que no ha passat res i, si aconsegueix salvar el seu cul, ser un factor decisiu en el proper congrés d’Esquerra.

Quin és el gran problema? Doncs que aquesta estratègia talla la digestió dels resultats, impedeix analitzar on s’ha fallat i proposar una nova direcció i un nou full de ruta per a l’històric partit republicà. Un pèssim negoci per a tots.

Però mirem un moment els famosos “socis” d’en Portabella, amb els que basteix aquesta “unitat”.

El més mediàtic de tots ha estat el fitxatge del sr. Laporta i del seu fantasmagòric partit, Democràcia Catalana. El que ha fet en Laporta és un dels casos més bèsties de desvergonyiment polític que mai haurem tingut ocasió de conèixer. S’ha de tenir una barra enorme, s’ha de ser un perfecte ésser amoral per fer una cosa com la que ha fet el sr. Laporta. És trist, molt trist, que Esquerra s’hi hagi avingut. Tanmateix, hi ha dues coses que a hores d’ara estan molt clares: el sr. Laporta ja no aporta res a ningú, la seva carrera política està totalment acabada, perquè hom només té el que pot aportar i la seva credibilitat. I si ja va demostrar-se escassa el 28-N, ara ja, directament, no en queda res. Però a més a més hi afegiria que amb aquest “fitxatge” d’en Portabella, el que ha fet és posar un piló de ciment als peus d’Esquerra com a tot ajut a la seva navegabilitat. El sr. Laporta està clar que més tard o més d’hora acabarà portant molts problemes a Esquerra, i sinó, al temps…

L’altre soci triat pel Portabella per a la seva operació de màrqueting són els Walking Dead de Reagrupament. Poc més a dir. Ja va quedar a les eleccions que no eren res i no aportaven res, i ara ja l’únic que són és una mosca empegalenta i solitària, que no té cap mena de projecte sinó el de revoletejar al voltant d’un alguna cosa es mou. A Barcelona ha estat Esquerra, a Girona les CUP, a altres llocs fins i tot Convergència i Solidaritat. Què es pot dir més? Cap projecte, res. Simplement salvaculisme, fer veure que són alguna cosa. El minut de glòria de l’APM en versió electoral. Salvaculisme en estat pur.

Si haig de fer un pronòstic, està clar que en Portabella es quedarà entre els 2-3 regidors i que serà absolutament irrellevant per a qualsevol opció de govern municipal. Un vot inútil i contraproduent per a l’independentisme. Cal passar pàgina ràpidament!

En l’àmbit del sobiranisme tenim encara dues propostes més: la de Solidaritat i la de les CUP.

Pel que fa a Solidaritat, tenen pel davant un repte molt important, després de l’espantà del Laporta, i és el de no quedar anul·lats electoralment. Des d’aquest punt de vista la candidatura que encapçala en Santiago Espot té, a Barcelona, una enorme responsabilitat, ja que és el lloc on més lectura política se’n farà.

El gran dubte que tinc és com “afectarà” a Solidaritat, a banda del tema Laporta, la manera com han fet política des que estan al Parlament. Jo no me n’he estat de criticar-la. Crec que aquesta política del “numeret” permanent no porta enlloc i és lesiva per a l’independentisme. Em sembla impresentable la manera com alimenten les més baixes passions de l’independentisme i com s’erigeixen en els grans repartidors de carnets indepdentistes, titllant, sense cap vergonya, de “traïdors” tots els qui no els hi aplaudim els seus numerets. Ara bé, potser aquesta manera de fer té el seu públic, qui ho sap…

Les CUP són un altre gran interrogant. És evident que compten amb una presència territorial a la ciutat molt activa i que ve de lluny, però mai fins ara no s’havien posat davant una urna, a la ciutat de Barcelona, a veure el què. Una incògnita total, encara més alimentada per la incoherent política d’aliances, que ha deixat ferides…. Està clar que no entraran a l’Ajuntament, i que la cosa està en saber si aquest independentisme anti-tot, contra-tot, i que posa al mateix nivell comunisme i socialisme i les més tronades consignes antisistema que independència té recorregut…

Del PSC-PSOE, PP i ICV-EUA passo de parlar-ne gaire. Per una banda nostàlgics del tripartit, decadents, responsables del desastre nacional i ciutadà en el que estem instal·lats, que només aspiren a miracles que els permetin reeditar els seus governs únicament pendents de paranoïes multicultis i tonteries. Bé, únicament no, també de fer una demagògia insuportable amb el tema de les retallades, ells, que en són els directament responsables i causants!!!!! I pel que fa al PP, doncs esperant també un miracle que d’alguna manera els faci indispensables per a algun govern, la gran aspiració dels marginals i marginats socials.

Així les coses, i després d’aquest repàs, si has arribat fins aquí, no ho dubtis: Vota Trias! Assegura el canvi a la ciutat, i assegura que aquest canvi té prou força per ser possible.

Diumenge, jo votaré TRIAS. Pel canvi i pel país!

Una visió sobre Barcelona i la meva TRIAs

Aquesta setmana ha començat la campanya electoral de les eleccions municipals. La dialèctica habitual estableix que són unes eleccions marcades per coordenades molt diferents de les eleccions de caràcter més general. Però també que en les grans ciutats és on tenen una dimensió més “política”, on menys incidència poden tenir aquests altres factors que intervenen en la tria de l’elector.

Acceptant la part de certa que té aquest raonament, em sembla que aquestes eleccions municipals tenen unes coordenades específiques que les fan diferents. I això és singularment així a la ciutat de Barcelona.

Les eleccions del 22 de maig a Barcelona tenen, per primera vegada des que tinc memòria, una fascinant combinació d’elecció política (amb fortíssimes derivades polítiques), però també local, és a dir, de ciutat, de projecte de ciutat.

Després de la reunió d’aquesta setmana entre els senyors Iceta (PSC-PSOE), Puigcercós (Esquerra i escorrialles que concorren amb Esquerra) i Herrera (ICV-EUA i escorrialla de sigles que concorren amb ICV-EUA)… per a plorar el tripartit perdut a la Generalitat i animar-se mútuament a treballar arreu per tal de repetir-lo, la dimensió política d’aquestes eleccions és més que evident.

Només ha faltat avui mateix la reaparició fantasmagòrica del sr. Antoni Castells, responsable formal del desastre de les finances de la Generalitat de Catalunya, de l’autèntic col·lapse i fallida de l’autogovern, per a veure que fins i tot els nostres pitjors malsons amenacen amb reeditar-se.

Sí senyors, així són les coses. No contents amb haver ensorrat el país, amb haver-lo deixat erm, arruïnat, triturat, col·lapsat… els responsables d’aquesta situació volen aprofitar d’una manera fastigosa, indecent, que qui ha assumit intentar salvar la nau catalana és Convergència, per abraonar-s’hi a sobre i conspirar nostàlgicament per a reeditar on sigui possible la funesta experiència del tripartit.

Així les coses, aquestes eleccions tenen una inesperada dimensió de política nacional: tripartit sí, tripartit no. Està clar que les forces del tripartit i tota la cort mediàtica i opinadora que els hi dona suport s’estan esforçant en plantejar aquestes eleccions municipals com una mena de revalida de les eleccions al Parlament de Catalunya, una mena de plebiscit en el que esperen, sumant els seus resultats, reivindicar el tripartit i qüestionar políticament el govern d’Artur Mas.

Ningú pot, per tant, portar-se a engany: tots els vots al PSC-PSOE, a Esquerra i escorrialles i a ICV-EUA són vots a favor del tripartit, a favor dels tripartits locals, però també una mena de segona volta de les eleccions nacionals per reivindicar des del que consideren una “nova legitimitat”, l’opció del tripartit.

A Barcelona tenim un d'aquests tripartits, format fins l’últim moment, pels senyors del PSC-PSOE i d’ICV-EUA des del govern muncipal, i per Esquerra donant-los-hi suport incondicional des de fora. Un suport que és agraït a la seva vegada amb la participació d’Esquerra del repartiment de tots els beneficis de la gestió municipal.

El sr. Portabella ha estat, és i serà sempre que pugui, un membre nat i lleial del tripartit barceloní. I directament responsable de la lamentable política i gestió municipal.

A l’igual com el tripartit de la Generalitat de Catalunya ha ensorrat el país, el tripartit municipal ha ensorrat la ciutat de Barcelona.

Aquests dies potser m’estendré en el diagnòstic temàtic de la catastròfica gestió del tripartit barceloní (Hereu-Gomà-Portabella). Avui, per tal d’intentar no fer un post interminable, només ho apuntaré.

El primer gran problema que tenim al davant deriva de l’enquistament caciquil de la gestió municipal. El fet que el PSC-PSOE estigui governant la ciutat directament des de finals dels anys 70 ha generat tot de corrupteles, males pràctiques i gestió caciquil. Al llarg d’aquests anys són molts els casos que han anat sortint. Tanmateix, el que jo considero més greu, el que ha posat a la llum de tots el que és la punta de l’iceberg d’aquest enorme problema, és el vinculat a les pràctiques corruptes al districte de Ciutat Vella, a través de la concessió fraudulenta de llicències. Un problema que va voler abordar la regidora Itziar González, però que va derivar en amenaces gravíssimes contra la regidora, que va ser vilment abandonada per l’alcalde Hereu. El fet que li retiressin l’escorta és una evidència terrorífica del poder de les “màfies municipals” i de l’abast d’aquestes pràctiques.

Massa anys i massa desgovern han generat una situació insostenible. Les males pràctiques són esgarrifoses. I la tenalla que fan les corrupteles funcionarials, la desídia política (quan no la complicitat)… han acabat portant la ciutat de Barcelona a ser un exemple paradigmàtic de l’arbitrarietat, la mala gestió i el desgovern.

Un segon element del diagnòstic de la situació catastròfica de la ciutat és el que deriva del fet de no tenir cap mena de projecte de ciutat. Si bé és cert que els primers ajuntaments socialistes van representar una alenada d’aire fresc, idees i projectes ambiciosos per a la ciutat de Barcelona, i a tots els nivells, també és igualment cert que a hores d’ara ja no queda ni una sola idea (i les que poden quedar són idees absurdes, delirants), que l’aire és irrespirable i que no hi ha ni un sol projecte que tingui la més mínima capacitat de cohesionar la ciutat i impulsar-la cap al futur.

Després dels Jocs Olímpics de Barcelona la ciutat va caure en una delirant espiral de tonteria. L’èxit innegable dels Jocs i l’espectacular transformació urbanística que va experimentar la ciutat va donar pas a una mena d’espiral de bogeria en el que el ridícul era el mínim que portava associat.

El fòrum de les cultures n’és l’exponent màxim. Aquella ridícula campanya de “Des de Barcelona transformarem el món” encara ressona a les nostres orelles i ens avergonyeix. I aquell esperpent de la rua Carlinhos Brown amb l’alcalde Clos en samarreta ballant a sobre dels camions…

Però tot i el ridícul que va representar tot allò, no va ser ni de lluny el més letal per a la ciutat.

El primer i més greu de tot és el que per a mi ara mateix és el que requereix d’una intervenció immediata: l'haver perdut la identitat de la ciutat.

El tripartit municipal va convertir Barcelona en un laboratori experimental –del que hem estat víctimes tots els ciutadans de BCN- de les seves paranoies multiculturals i “bonistes”.

No es va tenir cura gens ni mica que l’expansió de la ciutat i el que implicava d’increment del turisme no derivés en una pèrdua d’identitat de Barcelona. Cap cura perquè la ciutat conservés els seus trets d’identitat. Despersonalització, impersonalització i transformació impúdica en un gegantí parc d’atraccions. Pura façana, que massacrava la identitat, els trets originals.

A l’hora, es van anar impulsant tota mena d’idees nefastes sobre la ciutat, prejudicis i tonteries. L’autorització del nudisme a la ciutat va ser la cirereta de totes aquestes polítiques. Però, un cop més, no la més letal: tots recordem el tripartit al capdavant de la reivindicació del "papers per a tothom".

L’ajuntament de la Barcelona tripartita ha estat un enemic del comerç tradicional. El tripartit va impulsar i emparar totes les més lamentables pràctiques, tòpics i altres desastres. L’incivisme va campar –i campa- a l’ample. Tota la ciutat era un clam pels problemes d’incivisme que hi havia, i el tripartit municipal no només ho negava, sinó que li treia importància i alentava. A Ciutat Vella els carrers es van transformar en un urinari públic a l’aire lliure. Ciclistes i vianants anàvem a hòsties pels carrers. Davant la pressió ciutadana finalment es va aprovar una ordenança municipal sobre civisme, però amb la precaució que “no s’aplicaria”. I així estem, envaïts pels bàrbars, a mans dels bàrbars.

Més greu encara és el tema de la inseguretat. Permanentment negada per l’Ajuntament tripartit, a Barcelona tenim un gravíssim problema d’inseguretat, que és, evidentment, un esglaó més, superior, al de l’incivisme. Els que treballem al centre de la ciutat ho sabem. Els que treballen en l’hosteleria ho saben. Ho sap tothom. I no s’ha fet res.

Negar l’evidència, negar la realitat, és sempre un símptoma clar de descomposició política. I això ha estat i és el llegat del tripartit municipal. Que ara volen reeditar els senyors Hereu, Portabella i Gomà.

Com poden negar l’evidència del desastre de seguretat que són els transports públics a Barcelona? Però si es cola tothom que vol i els carteristes van a l’ample!!!!!

Un tercer element crític d’aquesta anàlisi és l’econòmic. La ciutat no sap on va. Les polítiques municipals del tripartit únicament ens han encaminat a convertir-nos en una miserable ciutat de serveis sense valor afegit, prostituïda, al servei del turisme barato, al que s’ha de tolerar tot. I així hem entrat en un bucle de decadència econòmica inqüestionable. La necessitat de recuperar tremp econòmic, amb economia productiva, amb sectors econòmics d’alt valor afegit és urgent, vital per al nostre futur. Però això no està a l’agenda tripartita.

Finalment, la fractura entre catalanitat i govern tripartit municipal ha estat i és una altra característica d’aquests anys. També en aquest punt hem de superar la situació. La tonteria multiculti ha emparat la dramàtica desnacionalització de la ciutat, la seva descatalanització. N’hi ha per a escriure un llibre. I espero poder tractar aquest tema amb profunditat. Però ningú no pot negar que el tripartit municipal ha buscat permanentment allunyar els espais d’identitat de la ciutat de la catalanitat. Viure’n al marge, si no oposadament. I a tot això també cal dir prou.

Sincerament, només veig una opció política capaç de capgirar la situació, i aquesta opció és Xavier Trias i Convergència. És més, tinc una profunda satisfacció perquè al voltant d’en Xavier Trias hi hagi tot de gent que conec i em mereixen una confiança absoluta, total, tant pel seu compromís nacional, pel seu patriotisme, com per la seva eficàcia, vàlua. I hi ha tres noms que vull expressament esmentar: Joaquim Forn, Jaume Ciurana i Jordi Martí. Són companys que conec de l’època de la Universitat, amb els que no sempre hem compartit la mateixa visió de les coses, però sobre els que ara mateix no tinc el més mínim dubte que són una garantia total per a tots els qui ens estimem Barcelona i ens estimem el país.

Crec que és molt important que la candidatura que encapçala en Xavier Trias tingui un resultat que els permeti governar en solitari. És l’única solució bona per a la ciutat, és l’únic escenari que pot fer possible abordar amb diligència i contundència totes les reformes que requereix Barcelona, i fer-ho des de la lleialtat al país, des del patriotisme.

No és fàcil que això pugui passar. Per això, un cop més, i amb convenciment, em mullo i aposto per Xavier Trias. Hem d’evitar, com sigui, que es pugui produir un nou tripartit municipal, i no tingueu cap dubte que si Hereu, Portabella i Gomà sumen, el reeditaran.

El vot útil independentista a Barcelona és clarament el vot a Convergència, a Xavier Trias. I també ho és el vot útil ciutadà, de tots els ciutadans de Barcelona que clamem amb desesperació per un canvi en el govern de la ciutat i perquè hi hagi algú que realment vulgui abordar amb determinació els múltiples problemes que tenim.

Fem possible, entre tots, que hi hagi un canvi positiu a la ciutat de Barcelona. Si ho voleu, només hi ha una possibilitat: màxim suport a Trias i poder governar en solitari. Ara Trias… o tripartit d'Hereu, Portabella i Gomà!