NEVER SAY NEVER AGAIN

Ja ho he explicat molts cops. Jo vaig començar a militar en l'independentisme l'any 1984, a través de La Crida a la Solidaritat, i provinent dels moviments de joves cristians, de la JOBAC. 

 

Després va venir la Crida Nacional a ERC, entrar a militar a ERC, després la FNEC, assumir moltes responsabilitats a la militància sindical universitària, desconnexió de partits polítics, i després de la Universitat, el Casal Independentista de les Corts, i més endavant organitzacions de caràcter cívic i cultural d'arrel patriòtica i històries d'activisme polític diverses, des de l'infame pas pels Walking Dead fins a tot el que ha estat l'activisme cibernètic (Blocs Amb Estrella, BAT BLOCS-Blocs Against Tripartit-, etc.). I tot això combinat amb intentar ser-hi sempre que m'ho han demanat, i per ajudar o fer el que calgui, des de muntar equips de seguretat durant les consultes populars, manifestacions, actes i concerts, fins a plantar-te les hores que calgui en una paradeta a qualsevol barri del Baix Llobregat recollint signatures, explicant les coses, etc.

En aquests 30 anys de militància independentista he fet, viscut i vist de tot. DE TOT. He vist néixer projectes i els he vist desaparèixer. He viscut la il·lusió i la decepció. He estat militant anònim i he assumit moltes i diverses responsabilitats. 

 

Una de les coses més importants que he après és que hi ha molt pocs valors absoluts en la política des d'un punt de vista d'estratègia, de manera d'arribar a uns objectius.   

Pocs ho recordareu, però en aquest país l'independentisme va estar tan virulentament com estèrilment dividit molt de temps entre partidaris i detractors de la lluita armada. De fet era una divisió absurda, perquè gairebé es plantejava sobre una quimera, sobre quelcom virtual, però allò ens va arrossegar pel fang durant molts anys. Quan finalment l'Àngel Colom va fer alguna cosa per treure l'independentisme d'aquella mena de forat negre que absorbia totes les energies i no retornava res encara vam viure anys molt durs, on per a certs companys no hi havia pitjor enemic que l'Àngel.

És curiós, perquè allò que va fer, liderar, el bo de l'Àngel Colom està en la gènesi de l'actual majoria social independentista. Però llavors alguns el van acusar dels pitjors mals possibles: traïció, delació, ser instrument dels serveis secrets espanyols, etc. 

 

És terrible veure ara, amb la perspectiva d'aquests anys, la lucidesa patriòtica de l'Àngel i l'alt cost personal que per ell va tenir tot allò que ara s'ha demostrat providencial per al procés.

 

Doncs sí, amics. NEVER SAY NEVER AGAIN. 

 

Llavors no hi havia twitter ni facebook (no vull ni imaginar el que hauria estat), però ens coneixíem tots (érem quatre gats). I molts havíem estat fent birres i compartint coses i de sobte ens vam veure embolicats en mogudes d'extraordinària violència. Entre camarades. Fins a aquest punt van arribar les coses. 

 

Permeteu una anècdota d'aquells temps tan llunyans i alhora encara tan recents: un Onze el “sector” que propugnava per “seguir” amb aquella ficció autodestructiva de “la lluita armada” va organitzar una “falla” contra l'Àngel i la capçalera de la mani d'ERC, de la que llavors n'era el líder. El servei de seguretat que havíem muntat, i la col·laboració discreta però eficaç d'uns Mossos que aleshores encara no estaven desplegats, va impedir que passés res. Pocs anys després un bon amic que havia participat en aquella "falla" em digué que haver-ho fet era una de les coses de les que més es penedia a la seva vida, que cada cop que hi pensava se sentia fatal, i que no podia treure's del cap la imatge de, quan avançaven encegats d'odi contra nosaltres, veure que els que estàvem esperant érem amics, patriotes, camarades. 

 

En el meu “debe”, jo també he fet coses, mantingut actituds, que després, amb el temps, he vist com d'injustes o excessives han estat. Cap de nosaltres no està lliure de "culpa".  Particularment crec que en l'època de la FNEC vam fer coses que no hauríem d'haver fet, i també me'n sento responsable. Però del que únicament sóc responsable jo és quan, davant el tripartit, vaig reaccionar amb una ira desproporcionada, que va arrassar amb tot el meu entorn. Hi he pensat sovint. Podia haver mantingut la meva posició hostil al tripartit (pensava i penso que m'assistia tota la raó) sense necessitat d'estendre aquesta hostilitat a tota la gent que m'envoltava que era favorable al tripartit. Em vaig equivocar i vaig ser cruel amb els altres, però també amb mi mateix. Perquè quan perds el respecte per un “altre” del que saps no pots dubtar, fins i tot que és el teu amic, d'alguna manera també t'estàs perdent el respecte a tu mateix. I jo hi vaig caure, en aquest pecat, i de ple. I ho he lamentat molt, però també crec haver-ne après.

És per això que avui m'he atrevit a escriure aquest post, si voleu molt personal, però també d'una actualitat rabiosa, encesa, perquè no importa els anys que hem estat militant, sinó les lliçons que hem après i que ens haurien de servir ara. 

 

NEVER SAY NEVER AGAIN

30 anys de militància independentista també m'han ensenyat que allò important no és el que un mateix pensa que ho és, perquè això pot ser relatiu. El que avui podem viure com una traïció, demà ens podem trobar que hagi estat la clau de volta del nostre èxit.

Aquells camarades que volien cremar l'Àngel perquè es pensaven que amb el procés que havia iniciat per la dissolució de l'opció armada independentista estava traint el país i actuant al dictat dels interessos de l'Estat, avui reconeixen, com tothom, que tots teníem els mateixos objectius, però que aquella decisió és la que ha permès l'independentisme ser majoritari socialment i posar en autèntic escac l'Estat.

Permeteu-me encara una altra “anècdota” molt més recent però igualment significativa. La mani de l'Onze 2012, aquella mani històrica per la mobilització sense precedents que va representar i per les conseqüències polítiques que se'n van derivar, va estar amenaçada fins l'últim moment per la bogeria d'aquests que avui coneixem com a "hiperventilats" que només serveixen per destruir. Jo estava en l'equip de seguretat de la manifestació. En els dies previs vam detectar que hi havia alguns grups d'aquests d'hiperventilats que enlloc d'anar a la mani a sumar-s'hi el que volien era muntar una bronca. De fet dues bronques: per una banda colar-se a la manifestació, sense respectar l'ordre que l'organització i tots els participants havien acordat, i, per una altra banda, fent una crida a increpar els polítics que anessin a la mani, acusant-los a tots -tots els que no eren ells- de traïdors i de venuts. 

 

Per sort vam ser prou “hàbils” per neutralitzar les dues operacions. Algun dia explicaré com ho vam fer. Avui només us voldria convidar a una reflexió: si no ho haguéssim aconseguit les imatges que haurien donat la volta al món no haurien estat les de milions de persones manifestant-se cívicament per l'estat propi, sinó les d'una manifestació fracturada i amb bronques per tot arreu, insults, empentes, etc. I no només internacionalment no hauria tingut cap efecte, és que internament, al nostre país, no hauria produït ni un 10% dels efectes polítics que va generar, i que la permeten situar com el tret de sortida a aquesta fase del procés.

A les mans de tots nosaltres està deixar-nos arrossegar per la bogeria destructiva o neutralitzar-la. Penseu-hi tots. 

 

Hem estat i som plurals. Hem tingut i tenim visions diferents. Però el que hem d'assumir és que EN CAP CAS podem mantenir una actitud que converteixi les diferents visions en antagòniques. I que, davant qualsevol circumstància, el que ha de prevaldre són els objectius comuns compartits i la confiança mútua que ens hem guanyat.

L'últim aprenentatge que volia compartir amb tots vosaltres de la meva experiència de 30 anys de militància és que aquests llargs anys de militància no m'haurien servit de res si no em permetessin saber quan haig de confiar en la gent, en les persones, en les organitzacions, i saber fer-ho per damunt de les diferents visions que podem tenir sobre les coses. 

Crec que hauria tingut una militància de merda si ara no fos capaç de superar visions dogmàtiques sobre com anirà el procés. Estem segurs del que volem fer. Tenim un pla. I tenim uns acords que ens comprometen a partits polítics i societat civil. L'important per a mi, com a militant independentista, és la confiança que tinc en les persones i les organitzacions que estan en aquest acord i en aquest procés. 

 

Confio en el MHP Mas i en l'Oriol Junqueras. Confio en CiU i en ERC, i també en les CUP, i m'esforço per confiar en ICV-EUA. Confio en la Carme Forcadell i l'ANC. Confio en la Muriel Casals i en Òmnium. Confio en tots els companys amb els que comparteixo aquest desig de votar el dia 9 de novembre del 2014 i que el Sí Sí guanyi. Però el més important de tot és que confio plenament que davant tot el que passi des de l'Onze fins el 9N2014, que pot passar de tot, totes aquestes persones i organitzacions sabran prendre la millor decisió. I jo els hi donaré suport.

Em sembla indigne, absolutament indigne, que hi hagi qui es dediqui a escrutar tot el que passa o es pot dir davant un micro des de la permanent ombra de la sospita. Es pot opinar de tot, es poden expressar visions diferents. Però és inadmissible que hi hagi qui, des d'un presumpte sobiranisme, es dediqui a destruir tot el que es fa, a escampar merda, desànim, sospita, etc.

Que ningú no pensi que ell i només ell té la solució de tot o de res. 

Que ningú no pensi que si no es fa el que ell pensa que s'ha de fer anem al fracàs. Que ningú s'atreveixi a pensar, dir o acusar que si els altres no fan el que ell pensa s'ha de fer és perquè afluixen o ens traeixen. No diguem bestieses. No abonem la bogeria de quatre desgraciats que malgrat omplir-se la boca d'independència només estan preocupats de que se'ls hi doni la raó, d'alimentar el seu ego malaltís amb una permanent actitud destructiva que els ajudi a superar el seu fracàs en tots els àmbits. 

 

Mireu. Estic convençut que cap dels que en aquell 1984 ja estàvem militant per la independència mai no hauríem pensat que estaríem vivint el que estem vivint avui en dia, ni que hi hauríem arribat de la manera com ho hem fet. Però hi hem arribat, ho hem fet, i estem a 4 mesos d'un referèndum d'autodeterminació.

El lideratge del procés i el respecte que ens ha de merèixer emergeix de diferents jocs de legitimitats: la democràtica (líders i partits polítics) i la social (lideratges i organitzacions cíviques que són les que han assumit la responsabilitat de les diferents convocatòries i que la mobilització que han aconseguit els hi ha atorgat per mèrits propis). Que no ens vingui ningú que no representa ningú perquè ni tan sols té cap mandat parlamentari ni ha aconseguit mobilitzar més de quatre gats a desgastar els lideratges guanyats a pols que té el procés. Si ells estan bojos com per intentar-ho, amb les eines que les xarxes socials i la societat hiperconectada els hi proporcionen, nosaltres no, i els hem de neutralitzar. 

 

Mantinguem la plena confiança, un compromís exemplar i un coratge creixent que sigui encomanadís davant tothom. Aquesta és l'actitud.

INTELIGÈNCIA I CARÀCTER!

Un post per negar haver-lo escrit ;-) : "a les CUP el que és de les CUP"

Aquest és un post d'aquests que potser ràpidament me n'empenediré d'haver escrit. Però és sincer, i com que sempre escric des del cor, des del sentiment, més que des de la raó o el càlcul, doncs aquí va.

Sí, a les CUP el que és de les CUP.

Em demana el cos escriure això, explicar-me. Ara mateix estic extraordinàriament allunyat gairebé en tot del que són les CUP. Suposo que l'únic punt de contacte és que aspirem a la independència. I, en aquest punt, ens creiem mútuament. Més enllà d'això, cap coincidència. Tot el contrari, una discrepància radical, profunda, intensa, insalvable, amb les seves propostes, amb la seva política i fins i tot amb manera de fer.

Però per a mi, el punt de contacte de saber que estem en el Sí+Sí, és important. Igual que vaig reconèixer, i ho vaig deixar per escrit, la importància cabdal que les CUP estiguessin en l'acord de la data i pregunta.

No us penseu que aquesta distància amb la proposta de les CUP és “de sempre”. Tinc enorme amics de les CUP. I crec que la distància amb les CUP ha anat creixent a mesura que ens fèiem grans. D'alguna manera jo he format part d'aquest entramat de l'independentisme radical des d'on van acabar sorgint les CUP, vaig ser un dels fundadors del Casal Independentista de Les Corts, amb una colla de bons amics, fins i tot honoríficament el vaig presidir, en aquella època que el col·lapse de l'MDT havia deixat escampat pel país un conjunt de gent per als que ERC no era el nostre projecte i per als que no hi havia res més que la militància independentista de base arrelada al territori, els nostres barris, comarques, viles... En aquell moment a Barcelona només van “sobreviure” dues estructures, la del nostre Casal, a Les Corts, i la del Casal Independentista de Sants. Fin de la cita, pel que fa a nivell personal, només l'he feta per si algú es pensa que no conec aquest món. El conec, i molt. Moltíssim.

Per què dic “a les CUP el que és de les CUP”?

Em va passar pel cap la frase al veure el primer lliurament de l'enquesta de El Periódico, on atorgaven una projecció de 10 diputats al Parlament de Catalunya a aquesta cosa que es diu Podemos, de la que jo, que sóc un animal polític, ni tan sols n'havia sentit parlar abans del 25-M, i que després, l'únic que sabia que havien fet a Catalunya era protagonitzar una baralla entre dos gestors de dos comptes de twitter a Reus que s'autoatorgaven ser els únics que tenien el “permís” de no sé quin “círculo”.

La tercera notícia va ser aquesta projecció de 10 diputats. Estorat. Vaig esgarrapar una mica d'informació per aquí i per allà i vaig veure que, més enllà del compromís nacional de les CUP, les seves propostes estaven molt en sintonia.

Tanmateix, el que definitivament m'ha fet escriure aquest article és veure la presentació que han fet avui a Barcelona aquesta gent de “Guanyem”, a major glòria i lloança de l'Ada Colau. I tota aquesta cohort de palmeros que han sortit de sota les pedres per lloar el seu missatge de demagògia espelusnant (fins aquí igual que les CUP) i absolutament asèptic nacionalment (a diferència de les CUP).

Però no són aquestes diferències el que m'ha motivat a escriure. Si faig aquest escrit defensant les CUP no és pel que diuen, sinó pel que fan, perquè el que fan, són. 

Si en aquest país hi ha algú que s'ha currat de debò el discurs anticapitalista i antisistema, són les CUP. No ho han fet de boquilla, mediàticament o a través de fitxatges mediàtics. Ho han fet picant pedra. Ho han fet a través d'un arrelament territorial espectacular, treballant al carrer, amb els veïns (o contra els veïns, això ja va a gustos). Ho han fet des d'un incessant activisme, tan dogmàticament arrelat a la seva manera de fer, que només s'han atrevit a fer el salt de la política municipal a la nacional, al Parlament de Catalunya, quan la pressió de les bases per donar carta de naturalesa general al seu projecte ha estat insostenible. Perquè les CUP només han existit on podien fer coses. On les han fet, han constituït un casal, o un ateneu, o el que sigui, i s'han fet ressò de totes les coses que passaven al seu voltant immediat, i han fet propostes, i han treballat amb diferents col·lectius, i no han capitalitzat cap altre rendiment que la confiança que generava en la gent del seu voltant veure que hi eren.

Les CUP, per tant, neixen arrelades al territori, però no d'una manera formal o artificial, sinó perquè tenien prou força per articular una proposta política. I la seva proposta política, a banda dels eixos bàsics que les defineixen, sempre ha estat fer-se ressò del que en el seu llenguatge en diuen “les lluites”, ja sigui l'asfaltat d'un carrer, ja sigui el feminisme, ja sigui l'anticapitalisme, ja sigui una escola, els estudiants, un CAP. Allà hi han estat sempre, perquè és el seu ADN, ser-hi, acompanyar tothom en això que en diuen “lluites”.

Aquesta proximitat a la gent és el que ha fet que allà on han existit, les CUP hagin desenvolupat una proposta política, que hagin tingut un innegable èxit municipal, i que això, aquesta honestedat en els seus plantejaments i praxis política, els hagi catapultat al Parlament, amb tres diputats.

Un cop al Parlament, i, insisteixo, malgrat la distància sideral que hi mantinc, tampoc no em dol reconèixer que han tingut una veu excepcional en la figura d'en David Fernández, crec que és una persona culta, intel·ligent i que ha sabut projectar un discurs únic, en el sentit que fins la seva arribada no s'havia sentit al Parlament.

És per això que avui escric que “a les CUP el que és de les CUP”. 

Em repugna que una gent que l'únic que sabem d'ells és que es barallen per un compte de twitter, que no els coneixen ni a casa seva, perquè tenen un lider com en Pablo Iglesias que surt molt per la tele, a totes les teles, de sobte pugui arribar a recollir tants suports en aquest àmbit de “revolta” com per, sense moure un puto dit, tenir 10 diputats al Parlament de Catalunya.

Ho trobo injust. Molt injust, perquè aquí hem tingut una gent que aquesta “revolta” se l'ha estat treballant de debò, des del carrer, no des dels platós de les TV. I que consti, insisteixo, que jo treballaré sempre contra aquesta “revolta” que uns i altres persegueixen. Però tinc aquest sentit últim de justícia que fa que em rebeli quan veig com uns aprofitats poden fer-se amb l'espai que de manera natural, per mèrits propis, correspondria a uns altres. I que això passa simplement pel poder mediàtic davant el poder del treball sincer i desinteressat al carrer.

Aquest sentiment l'he tingut també quan he vist tot aquest papanatisme amb la presentació dels Colaus. Però qui us penseu que ha estat donant suport arreu a la PAH, sinó la gent de les CUP, i sense figurar, ni pancarteta ni res? Però que aquest és un país massa petit perquè no sapiguem qui és qui, què fa tothom, etc. Però si les CUP s'hi han abocat! I va ara aquesta senyora que s'ha projectat mediàticament gràcies al treball anònim de moltíssima gent, entre d'altres de la majoria de la gent de les CUP, i presenta el seu propi projecte que en el fons el que fa és anar a rebentar aprofitant la seva fortalesa mediàtica, el treball de les CUP.

Doncs no, a les CUP el que és de les CUP. Si en aquest país algú s'ho ha currat, són les CUP. Si en aquest país vull tenir algú al davant per confrontar políticament projectes polítics tan diferents, vull que siguin les CUP. Em vull esbatussar dialècticament i políticament amb les CUP, perquè són els que s'ho han guanyat.

Em repugna aquest poder mediàtic que imposa lideratges fins i tot en els sectors polítics que se les donen més de “rupturistes”, més d'antitot, i que després resulta que giren l'esquena als que estan currant-s'ho al carrer i idolatren els que obtenen més quota de pantalla. Això em fot fàstic.

I per acabar amb el fàstic, la imatge dels colaus envoltats de les escorrialles de la gauche divine, que s'havien quedat absolutament desplaçats amb tot el tema del procés, i que ara veuen amb aquesta oportunitat mediàtica una manera de reenganxar-se al figurar, de fer veure que fan coses i que són molt guais i així poder-ho explicar a la resta d'amics de pasta mentre fan un suquet de peix a la seva esplèndida mansió empordanesa...

Pues eso. Que a les CUP el que és de les CUP. Que com a opositor a tot el que representen -excepte el Sí+Sí- m'agrada tenir gent digna al davant, i les CUP s'han fet dignes d'aquest espai que ara un parell d'especuladors mediàtics volen ocupar. I això em fot ràbia. Perquè la gent que som com jo, i que tenim en l'honor i el respecte valors a preservar, sabem valorar fins i tot els nostres enemics, rivals o opositors, digueu-li com volgueu.

Sé que potser no els hi he fet cap favor amb aquest post. Però volia deixar clar que els respecto per la seva honestedat en el seu plantejament polític i treball des d'avall. I que em repugna que algú vulgui rebentar un espai que s'han guanyat a pols, suant-lo, anònimament, i que aquest algú ho faci des de la falsedat de la seva projecció mediàtica i aquest fastigós món que fa que fins i tot els que se les volen donar de “revolucionaris” es guiïn pels qui tenen més quota de pantalla abans de per qui està treballant al carrer anònimament.

A les CUP el que és de les CUP.

I arrieros somos, y en el camino nos encontraremos, perquè el projecte de les CUP està a les antípodes del meu. Però #respect

El RING OF FIRE que trobo a faltar en el procés

Que la majoria social que habilita l'impuls del procés és molt plural, que gràcies a aquesta pluralitat enorme existeix i que fins ara ha avançat consensuant els passos des d'aquest pluralitat és un fet.

Ho he escrit i reflexionat moltes vegades. Si el lideratge del procés fos homogeni i se sustentés en una majoria social clara, tot podria ser més fàcil, més operatiu. Però no és així i no val en absolut la pena lamentar-se'n. La majoria social només existeix perquè som capaços de sumar des d'Unió fins a les CUP, passant per CDC, ERC i ICV-EUA. A més a més ens sabem imprescindibles tots: si un dels partits que conformen aquesta majoria social se'n despengés, el procés quedaria tocat.

Els partits que conformen aquesta majoria social fins ara han donat mostres de maduresa i compromís. Van fer possible la declaració de sobirania al Parlament i han fet possible l'acord de data i pregunta. I això és el més important i el que hem de valorar.

No obstant, i a l'igual que reconeixem i aplaudim els mèrits, el compromís, també podem dir que ens fan patir molt, massa. Sempre estem amb un ai al cor per si algú es despenja d'aquesta unitat, per si no serem capaços d'arribar al següent pas amb el mateix nivell d'acord, etc.

Trobo a faltar, i molt, que tots aquests partits que estan compromesos des de la declaració de Sobirania i l'acord de data i pregunta, poguessin escenificar públicament un compromís més intens i estratègic.

Perquè sí, perquè malgrat tot, m'agradaria que totes aquestes forces polítiques, al costat dels principals agents de la societat civil catalana (ANC, Òmnium) compareguessin públicamentdavant el poble de Catalunya i diguessin alguna cosa similar a aquesta: “Els partits polítics i les organitzacions que avui compareixem volem fer públic el següent:

• el nostre país viu un moment històric. En som plenament conscients i ens conjurem per actuar, fins el final del procés, d'acord a la transcendència irrepetible del moment.

• Sabem que tots els partits i organitzacions que estem en aquest acord tenim tots els nostres legítims objectius, visions, etc sobre com ha de ser i funcionar la nostra societat. Els nostres projectes són fins i tot molt diferents, però d'acord amb el primer punt, és a dir, que assumim que estem en un moment històric, ens conjurem a prioritzar en la nostra activitat política tot allò que ens uneix: la celebració d'una consulta per donar veu al poble sobre el futur de Catalunya i la construcció d'un nou estat.

• Renunciem, en aquests mesos que falten fins el 9 de Novembre i els que seguiran a la consulta fins que es concreti el resultat que en surti, al tacticisme partidista. Això obliga al govern, als partits que donen suport al govern i a l'oposició. Conscients dels dos punts anteriors (el moment històric i el nostre compromís per centrar la nostra activitat en allò que ens uneix), ens conjurem a obrir un parèntesi polític en el que és el normal funcionament de les nostres institucions i les nostres legítimes visions diferents sobre aquest funcionament, les polítiques a impulsar, etc.

• Actuarem, de facto, com un govern de concentració. El Govern accentuarà el seu caràcter tècnic i de transició i se centrarà en mantenir en correcte funcionament tota la maquinària administrativa, a atendre les necessitats més immediates dels nostres ciutadans, a fer tot el que calgui per fer possible la consulta del 9 de Novembre i a bastir totes aquelles estructures d'estat que necessitem impulsar en un procés d'aquesta naturalesa. El Govern procurarà fer partíceps totes les forces polítiques de les decisions de major relleu. I l'oposició es compromet a cooperar críticament en totes aquestes decisions i a no fer bandera de debats sectorials, tant perquè existeix un compromís de postposar-los fins finalitzar el procés, com perquè som conscients que tot allò que esdevingui un element de desgast entre les forces que impulsem el procés, no és positiu.

• Som plenament conscients que el procés que impulsa el poble de Catalunya, i del qual nosaltres -els signants- només en som gestors privilegiats, només ens té a nosaltres perquè arribi a bon port. Som plenament conscients que ho tenim tot en contra: l'estat espanyol, tot l'establishment (català i espanyol), la majoria mediàtica i fins i tot la comunitat internacional. Som plenament conscients que no podem esperar res que no surti de nosaltres, que no siguem nosaltres.

• Davant d'això, ens conjurem a enfortir aquest “nosaltres”. Manifestem el nostre compromís en fer d'aquest “nosaltres” tan plural, un nosaltres sòlid i operatiu. Manifestem que som plenament conscients de la diversitat de la societat catalana i ens conjurem a convertir-la en el principal patrimoni del nou estat. Tot el que fem i tot el que volem té un fonament polític i social que transcendeix el procés i els seus agents: som un sol poble.

• Som plenament conscients de l'excepcionalitat democràtica que tot plegat ens planteja. L'assumim com un mal menor. L'assumim amb el convenciment que el dret a decidir implica una revolució democràtica sense precedents en el nostre país, de la que ja mai no en podrem ni voldrem defugir. Assumim aquesta excepcionalitat amb el convenciment que el país que en surti d'aquest procés el construirem entre tots, des de la radicalitat democràtica.

• Ens conjurem a, un cop finalitzat el procés, convocar immediatament unes eleccions constituents, que tinguin per objectiu redactar una constitució que sigui un reflex de la radicalitat democràtica que ens ha permès impulsar el procés, que sigui respectuós amb totes les visions sobre la societat que confluiran en el nou Parlament i que habiliti un nou país democràticament robust i plural.

Si s'aconseguís una cosa així el nostre procés hauria donat un salt endavant espectacular. Hauríem constituït un autèntic RING OF FIRE que garantiria el blindatge del procés. Impenetrables a les "agressions" externes, però conservant la pluralitat interna.

Crec, a més, que tampoc no hauria de costar tant arribar-hi, a un acord d'aquesta naturalesa. Al cap i a la fi, tots els partits que estan en l'acord de data i pregunta -excepte la CUP- han participat del Govern de la Generalitat Autonòmica en aquests darrers 10 anys. La situació del país és responsabilitat, para lo bueno y para lo malo, de tots: de CiU, d'ERC i d'ICV-EUA. Cap d'aquests partits es pot fer el boig en relació a com està el país. Es tracta de no convertir aquesta situació, que és crítica, en una disputa demagògica del “que si tu que si yo, que si yo que si tu...”.

No es tractaria en cap cas d'enganyar ningú, i menys als propis votants. Es tractaria de fer-los partíceps d'un acord històric, de conformar un govern tan tècnic com sigui possible i de no caure en les temptacions partidistes de desgast i retret mutu entre els partits que estan en el consens de la data i la pregunta.

De la mateixa manera que es tractaria de deixar meridíanament clar que immediatament finalitzat el procés, hi haurà eleccions constituents, que ens permetran dotar-nos d'una Constitució consensuada a partir de la qual desplegar el necessari joc de partits.

Tot i que cada dia penso en l'important que seria blindar un acord així, sóc del tot pessimista que el puguem assolir. El tacticisme encara pesa massa. I percebo, en algunes forces, dubtes sobre tot plegat, que els fan reaccionar a la defensiva, fent-se valer intentant posar el Govern contra les cordes dia sí, dia també o intentant desgastar, fins i tot mesquinament, altres forces que estan en aquest consens sense el qual no hi hauria res. Si tots ens deixem anar i ens dediquem a fer bandera del que ens separa, de les nostres diferències, estem perduts.

Crec que ja hem identificat amb claredat, tots plegats, que la principal amenaça pel nostre procés som nosaltres mateixos. Que en algun dels revolts que tindrà el camí la caguem, no sapiguem estar a l'alçada, ens perdi l'estètica o el tacticisme.

L'altra cara és que si ens sorprenem a nosaltres mateixos i som capaços de mantenir ni que sigui aquesta precària, però eficient, unió assolida amb la data i la pregunta, el procés gaudirà de bona salut.

Tanmateix, insisteixo, reclamo, que aquestes forces polítiques i socials siguin més ambicioses i estableixin un RING OF FIRE que blindi el procés fins el final i davant qualsevol contingència. Por pedir que no quede...

Fermesa davant l'esclat de vandalisme antisistema. La violència com a amenaça pel procés.

Els últims dies s'han esdevingut una sèrie de fets que fan em replantegi el que em pensava que era una qüestió assumida per tothom: que el procés només pot avançar sense cap mena d'expressió de violència.

En el seu moment ja havia abordataquest tema. I em felicitava perquè semblava molt clar que tots havíem entès i interioritzat q un dels factors que més ràpidament podien fer descarrilar el procés era la violència. Que això era el que buscava incessantment l'unionisme. I que això era l'última excusa que els hi pensàvem i podíem donar.

El que ha passat aquests dies no és una violència que pugui ser associada al procés. És una violència vandàlica associada a aquest magma antisistema que des de fa anys, massa anys, ha arrelat a la ciutat de Barcelona amb absoluta impunitat. El tripartit a la Generalitat i a l'Ajuntament de BCN va ser el caldo de cultiu propici per atreure i permetre créixer entre nosaltres tota aquesta xusma.

Com a punt àlgid d'aquest despropòsit, tots recordarem quan la tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, senyora Imma Mayol, va declarar, allà per l'any 2007, que ella era una “antisistema”, mentre professava declaracions d'amor als okupes i els enaltia aquests delinqüents com si fossin uns herois.

Doncs bé, aquesta permissivitat, tolerància i impunitat en la que s'ha mogut autèntica gentussa, fins aconseguir situar-se al marge del compliment de qualsevol norma social, legal o administrativa... aquests dies ha esclatat d'una manera inèdita fins ara. Havíem tingut molts avisos. S'havien donat ja massa casos d'explosions de violència vandàlica pel centre de la ciutat a l'empara de determinades convocatòries. Però la seva intensitat violenta havia estat relativament fugaç.

El que està passant aquests dies és que amb l'excusa del desallotjament, en compliment d'una sentència judicial ferma, d'un espai okupat, sha llençat un autèntic pols a tota la ciutat, a tota la societat, i han generalitzat una explosió de violència que ja dura 3 dies i que amenaça d'escampar-se a altres barris de la ciutat i a altres ciutats de Catalunya.

Si aquest esclat de violència estigués associat al procés, el podríem donar per finiquitat. Per tant, el primer objectiu que tenim és aillar-lo, desvincular-lo, del procés.

Però el repte més important que planteja aquest gens innocent esclat de violència és -i això sí que pot afectar el procés- quina és la capacitat que té el Govern de Catalunya de fer tot allò que s'espera d'un govern, singularment de mantenir l'ordre.

La permanència en el temps i l'extensió territorial del vandalisme qüestionarien aquesta capacitat. I acabar-ho d'una manera que no sigui estríctament policial seria la derrota definitiva, en la mesura que evidenciaria un govern feble sotmès al xantatge d'uns vàndals. 

El que està passant és un escenari preocupantment imprevist per la seva dimensió, assolida, entenc jo, a partir de la combinació fatal de diversos factors, d'entre els que en destaco tres:

• l'amplificació mediàtica que han assolit els incidents. Tot i ser d'una gravetat extraordinària, el cert és que la seva retransmissió "en directe" per totes les xarxes socials ha comportat el seu sobredimensionament.
• la suma d'elements antisocials de molt diversa naturalesa que s'està produint. Els incidents han acabat aplegant gentussa a la només uneix el vandalisme i aquest repte del que se senten protagonistes de ser capaços de desafiar a tota una societat
• i, finalment, el que per a mi és el més preocupant de tots: la manca de reacció d'una societat que, per una banda observa atònita tot el que està passant, gairebé incrèdula, però que per una altra banda encara és esclava de prejudicis d'aquest fals progressisme de merda, que sempre culpabilitza la policia i que es mostra fastigosament melindrosa amb aquests vàndals, convertits en autèntics criminals.

Aquesta situació només té una manera de solucionar-se:

• En cap cas cedir ni negociar amb els delinqüents. Res. Per res del món Govern o Ajuntaments han de contemplar atorgar cap status d'interlocutor a aquests vàndals.
• 
  Incrementar el dispositiu policial. Ser encara més contundents en la repressió del més mínim acte vandàlic. Cal que el dispositiu policial permeti practicar el màxim nombre de detencions entre els qui participen en actes vandàlics. Cal detenir-los i interrogar-los. Cal esbrinar totes les connexions i els focus que han incitat i promogut aquesta violència. Cal posar-los a disposició judicial. I cal que els cossos jurídics del Govern de Catalunya s'hi aboquin, exigeixin i mirin d'obtenir de l'autoritat judicial el seu ingrés preventiu a presó, presó provisional, a l'espera dels judicis. I cal treballar intensament perquè quan aquests se celebrin s'assoleixin sentències amb condemnes exemplars.
• 
  Un cop sofocat aquest brot de violència antisistema, cal que els nostres cossos policials, Mossos i policies locals es preguntin com han pogut menystenir tant una amenaça tan greu per a la nostra societat i les nostres llibertats. A partir d'aquí cal que iniciïn una investigació a fons de tots els nuclis a partir dels quals s'organitzen tots aquests vàndals. No és admissible la impunitat amb la que han crescut i des de la que s'han pixat a la cara d'una societat democràtica i orgullosa de plantejar les seves reivindicacions de manera cívica i pacífica.

Per acabar aquest post d'urgència vull reiterar la meva confiança i el meu ple suport, SUPORT INCONDICIONAL, al Cos de Mossos d'Esquadra i, avui i molt especialment, a tots els agents de la Brigada Mòbil, la BRIMO. Estan davant d'un dels més importants desafiaments que han tingut des que existeixen com a policia integral. I tot i la dificultat de fer front al que està passant, estic del tot convençut que se n'ensortiran.Són uns autèntics herois!

24 hores per treballar plegats pel 50/50 aquest 25-M! Som-hi!

Estem a menys de 24 hores que finalitzi la campanya electoral per a les eleccions al Parlament Europeu.

Un cop feta pública la meva intenció de vot a favor d'en Ramon Tremosa, pensava que ja no tornaria a escriure sobre el tema fins després de les eleccions. Tanmateix, les últimes hores han estat més mogudes del que cap de nosaltres podia pensar, i menys encara desitjar. Sortosament crec que a hores d'ara la tempesta ha passat, i que tots podem tornar a treballar en positiu, que és l'únic que hauria d'haver caracteritzat aquesta campanya.

La cosa ha estat que d'una manera absolutament gratuïta, àdhuc irresponsable, ERC s'ha dedicat, aquesta última setmana, a atacar CiU a cada miting que ha fet, a cada declaració del candidat Terricabres i fins i tot en forma de video de campanya. No puc entendre perquè ho han fet i m'ha decebut i entristit molt. Crec que no són conscients de fins a quin punt per intentar esgarrapar quatre possibles vots de merda han pogut complicar les coses pel procés.

Això és així. Això ha estat així. Però si ara en parlo és perquè crec que sortosament aquest conat d'incendi ha fracassat, tothom se n'ha adonat i ha mirat de posar-hi seny i de que el procés no saltés pels aires. S'ha jugat amb foc, però ningú no s'ha cremat. I seguim. 

Aquest post és, de fet, una exclamació d'alegria, una manera de celebrar que no hàgim pres mal i de cridar ben fort que, ni que sigui des de diferents posicions, el 25-M tots tenim una sèrie d'objectius comuns, que passen per tenir un resultat que ens enforteixi i apropi al 9-N.

Aquesta nit hi ha hagut el debat a TV3. I us haig de dir que jo em sento molt orgullós dels tres candidats que representen les formacions que van donar suport a l'acord de data i pregunta. Em sento orgullós d'en Ramon Tremosa, d'en Josep Maria Terricabres i d'Ernest Urtasun. Tots tres estan a anys llum dels candidats unionistes. I estic convençut que tots tres sabran treballar plegats, com en el seu moment ho van fer en Tremosa, en Junqueras i en Romeva, en els mesos més decisius per al nostre país en 300 anys, aquests mesos que van des del 25-M al 9-N.

També desitjo amb totes les meves forces que també surtin escollits en Francesc Gambús (Unió) i n'Ernest Maragall (ERC-Nova Esquerra Catalana). 

En Gambús és un digne hereu de la Unió de Carrasco i Formiguera. És un patriota i és una persona absolutament compromesa amb el procés. Per això m'han entristit tant els atacs que ha rebut des d'ERC. Sincerament, no se'ls mereixia. És un dels nostres.

Tant de bo en Gambús i en Maragall surtin escollits i tant de bo puguin enrolar-se en els dos principals grups de l'eurocambra: el popular i el socialista. La seva presència és clau, absolutament estratègica.

El grup popular i el grup socialista són les dues forces majoritàries de l'eurocambra i si en Gambús i en Maragall no hi són ens trobarem que tot el que passa i passarà a Catalunya només tindrà, com a tota veu que ho expliqui allà dins, a PP i a PSOE. I això seria un desastre colossal. 

Ni grup popular ni grup socialista no són gaire partidaris del dret a decidir de Catalunya, són dues forces profundament condicionades per l'estatisme. Com a mínim en aquests moments previs al desenllaç del procés. Però no tingueu el més mínim dubte que quan entrem en la fase de desenllaç tenir-hi dues veus compromeses amb el procés com són la d'en Gambús i la d'en Maragall podria ser decisiu!!! Hem de fer tots els possibles perquè en els dos principals grups polítics hi hagin veus lleials al procés, al Govern i al Parlament. Per tant, tot el meu recolzament també a en Gambús i en Maragall.

Per acabar, el desig que ja us he traslladat en els posts previs: aquest 25-M tenim una oportunitat extraordinària de fer visible internacionalment el procés i que aquest procés té un suport majoritari del poble de Catalunya.

Les darreres eleccions europees la participació a Catalunya es va situar en el 37% i PSC-PSOE i PP van assolir el 54% dels vots emesos.

Tenim encara 24 hores per treballar sense parar perquè cap vot sobiranista es quedi a casa, perquè tothom voti i així aconseguir aquest 50/50:

- que la participació a Catalunya sigui superior al 50%

- que els vots dels partits que estan amb l'acord de la data i la consulta superi el 50% dels emesos.

L'increment del vot per correu a Catalunya (més d'un 45%) mentre en el conjunt de l'estat disminueix (un 4,5%) em fa ser optimista i pensar que entre el sobiranisme hi ha una mobilització important que ens permetrà superar el 50% de participació, amb un diferencial superior als 10 punts en relació a la participació al conjunt de l'estat.

La qualitat dels candidats Tremosa, Terricabres i Urtasun, així com l'enorme suport popular que té el procés em fa també ser optimista i pensar que els vots de CiU, ERC i ICV-EUA superaran amb escreix el 50% dels emesos.

Si això s'esdevé, com estic convençut s'esdevindrà, el missatge es difondrà a velocitat de vertigen, imparablement, per tota la UE, per tots els països, per tots els governs i s'entendrà immediatament, inequívocament, que Catalunya vol votar i ha de poder votar el seu futur.

Hem tingut una crisi totalment estalviable que ens ha pogut costar cara. Però no ha estat així. L'hem superada, i això encara ens fa més forts. Avui, amb més força i convenciment que mai, hem de dir que el procés només és possible amb tots. Ens necessitem tots, i no ens podem permetre el luxe d'actuar políticament amb intenció de desgastar-nos. Ja hem patit prou divisions. Ja hem viscut massa malfiances. Estem en un altre moment. El camí no és fàcil ni planer, però és l'únic possible. El camí només existeix si el transitem tots junts.

Fem-ho! Endavant! Seguim! El 25-M, tots a votar. Votem CiU, ERC o ICV-EUA, però votem. Són els vots del procés. Són els vots de la nostra majoria. Són els vots de projectes diferents que tanmateix són conscients de que en aquest moment històric, allò que ens uneix és l'únic que pot fer possible el nostre somni.

Per què votaré Ramon Tremosa

Un lleu toc a la porta “toc toc”. Obro els ulls. Suposo que m'he passat la nit mig en vetlla per por de no despertar-me. M'aixeco i em vesteixo ràpid. Surto de la cel·la. Miro dreta i esquerra, i veig un monjo que em fa senyal perquè el segueixi. És matinada intensa, encara. Arribo al cor. Ja tots els monjos estan al seu lloc. M'assenyalen on ficar-me. Ho faig. La basílica està totalment a les fosques. Al fons de tot, il·luminada, la Mare de Déu de Montserrat. El gregorià dels monjos de l'Abadia de Montserrat s'aixeca de sobte amb la primera pregària del dia. M'impregno totalment de la intensitat del moment. Tinc el paper dels càntics a la mà, però sóc incapaç de badar boca. Miro a la meva dreta, hi ha el Ramon. Ell sí que canta, sempre li ha agradat. Tinc el privilegi de gaudir d'aquell moment gràcies a ell, i al monjo Bernabé Dalmau, que ens ha convidat a conviure amb ells, que ens ha acompanyat a passejar per tot arreu, a visitar la Biblioteca, a parlar llargues estones, a submergir-nos en la intensitat plena, profunda, única, del Monestir de Montserrat. En Ramon i jo estem acabant la carrera, ell Econòmiques i jo Dret. Ens hem conegut i fet amics a la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya).

.............................

En aquell punt el riu baixa ample i tranquil. Hi he entrat suau, per mullar-me els braços i les cames abans d'entrar al kaiak. Comencem a remar. Al poc, davant dels meus ulls, s'aixequen majestuoses les parets del congost de Mont-Rebei, mentre la Noguera segueix el seu pas mil·lenari entre aquells roquissars altíssims i el fred de les llargues hores obagoses trenca l'estiu. Davant meu van en Ramon, la Maria Rosa -la seva dona-, i els seus fills -els bessons Ramonet i Màrius i la Muntsa-, en altres kaiaks. També hi ha l'amic comú Francesc Canosa i el meu germà. Hem passat el cap de setmana d'aquest agost del 2013 a ca els Tremosa, a Areny de Noguera, coneixent la terreta, Mont Rebei, i tota aquella gent amics del Ramon que formen part de les seves arrels.

.............................

Entre aquestes dos moments han passat més de 20 anys.

Amb en Ramon ens vam conèixer i ens vam fer amics a la FNEC dels 80´s, una escola de patriotes com poques n'hi ha hagut. Allà també vam fer amistat amb molts d'altres amics dels que han signat el manifest de suport a Ramon Tremosa. Tots hem volgut estar al seu costat en aquestes eleccions. Tots pensem que ha fet una feina increïble, excepcional, aquests darrers cinc anys, i tots pensem que és la nostra millor garantia pels intensos temps que ens tocarà viure.

L'amistat del Ramon m'honora. I m'esforço per estar a l'alçada. De fet som diferents en gairebé tot. En Ramon és extraordinàriament prudent i jo sóc extraordinàriament imprudent. En Ramon és una persona molt centrada i jo, a la meva edat, continuo essent un cabra. En Ramon és molt científic, ordena cartesianament el seu pensament a partir de les evidències i s'expressa calmadament, i jo sóc irresponsablement volcànic. Però tots dos ens vam reconèixer en la passió pel nostre país, en la necessitat de treballar per una Catalunya lliure, causa amb la que vam adquirir un compromís que avui perdura, però també en el debat al voltant d'altres fets transcendents de les nostres vides, com la fe.

Sé perfectament que si en el moment històric que estem vivint hi ha algú en el que puguem confiar, que ofereixi una garantia total, que des del primer segon estarà treballant eficaçment en el nou Parlament a favor de la voluntat dels catalans, de la consulta i de la independència... aquesta persona és Ramon Tremosa.

En Ramon Tremosa es mereix el nostre vot ni que només fos com a reconeixement per la titànica feina que ha fet aquests anys al Parlament Europeu. Tot el que ha fet forma part dels engranatges clau del procés. No m'entra al cap que hi hagi qui reconegui això, que sàpigui que no hi ha ningú que ho pugui fer millor que el Ramon, però que en canvi racanegi el seu vot. Vull creure i confiar en la nostra maduresa perquè sapiguem valorar, reconèixer i expressar la nostra confiança amb el vot a Ramon Tremosa. Ningú s'ho mereix més.

A banda d'aquest vot guanyat simplement des del reconeixement, crec fermament, aquest cop fins i tot científicament, que votar Ramon Tremosa és la millor inversió que podem fer amb el nostre vot, la que més garanties ens ofereix, i l'única que ens assegura treballar eficaçment des del primer segon en els decisius mesos que van des de les eleccions del 25-M al 9-N.

Si una cosa està més que clara és que la feina d'eurodiputat és de 24 hores, i que el més important no és fer les coses perquè sí, sinó el treball invisible, de xarxa, de complicitats, de suports que es teixeix per assegurar-se majories.

En Ramon Tremosa ha estat membre de la Comissió d'Infraestructures del Parlament Europeu. El postureo hagués estat el primer dia presentar una moció perquè el PE votés a favor del corredor mediterrani, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare i sense tenir ni punyetera idea dels suports que podria obtenir, menyspreant totalment la possibilitat d'una derrota, perquè l'important fora presentar la cosa i la roda de premsa que es convocaria a continuació.

En Ramon Tremosa no va fer això. Va estar treballant durament, picant pedra, fent informes, teixint complicitats, convencent grups parlamentaris, líders i eurodiputats en una feina invisible als ulls de la gent, però imprescindible, perquè finalment, el 19 de novembre del 2013, en una votació històrica, i contra la voluntat del govern espanyol, el PE aprovés amb una amplíssima majoria el corredor mediterrani.

Per això no puc entendre aquesta frivolitat d'alguns -Terricabres- de dir “presentarem una moció perquè el PE doni suport al dret a decidir de Catalunya”, perquè no està feta per guanyar, per ser útil per al procés, sinó per a legitimar-se a ell mateix. Sense pensar en les greus conseqüències que pot tenir presentar una moció així sense els suports necessaris (perquè senzillament no s'han treballat) i que sigui rebutjada. De manera que no només no tindríem suport del PE, sinó que tindríem oposició. Quin gran negoci, tu!

Deixeu-me dir, a més a més, una altra cosa en favor de votar Ramon Tremosa. Es presenta com a candidat de CiU, i crec que CiU ha fet molt bé els seus deures per presentar-se de manera globalment creïble, sòlida, homogènia, en aquestes eleccions. Només la gent de CDC i d'Unió saben el que ha costat que Salvador Sedó no fos el candidat d'Unió. Però ho han aconseguit. Qui acompanya a la llista de CiU per Unió a Ramon Tremosa és en Francesc Gambús, un patriota sobre el que seria miserable expressar cap dubte, perquè no hi pot ser, perquè és una persona totalment compromesa amb el procés. En Gambús és un digne hereu de la Unió de Carrasco i Formiguera. I en Tremosa i en Gambús treballaran plegats, eficaçment i lleialment amb el govern de Catalunya, el Parlament i el desig majoritari del poble de Catalunya.

Hi ha gent que també s'exclama amb grans crits i assenyala amb la ira inquisidora de qui desemmascara un heretge al mig del temple perquè el representant d'Unió s'enquadri dins el grup Popular del Parlament europeu... perquè ai làs! En aquest grup parlamentari, el principal fins ara al PE, també hi és el PP espanyol.

A veure si ens entenem. Compartir grup parlamentari al PE no és un problema. El problema seria si, com en la passada legislatura el parlamentari practica seguidisme de les directrius del PP espanyol. Això, amb en Gambús, tenim garantit que no serà així. Des del punt de vista del procés, en canvi, és CABDAL disposar del màxim de parlamentaris fidels al Govern i al Parlament a tots els grups parlamentaris del PE. Perquè, amb independència dels seus posicionaments previs sobre el procés, el moment decisiu serà quan convoquem la consulta. Llavors ens caldrà tenir veu a tots els grups per poder explicar de primera mà què és el que està passant a Catalunya, què és el que vol el poble de Catalunya, el seu govern i el seu Parlament.

De debò hi ha algú que es pensi que quan arribi aquest moment crític, que arribarà, és millor que en el primer grup de l'eurocambra, el Popular, no hi hagi cap veu catalana que pugui defensar el procés? De debò hi ha algú que es pensi que és millor que el grup Popular europeu prengui les seves decisions únicament a través del relat que en faci el PP espanyol?????

Però si és una benedicció que Unió formi part d'aquest grup al PE!!!! Això ens permetrà tenir-hi veu pròpia i defensar el procés. No sabem quin serà el resultat, però, sens dubte, serà més fàcil arrencar complicitats si hi ha algú que pugui explicar les coses i contrarestar la maquinària propagandística del govern espanyol i del PP!!! Tant de bo també hi hagués en el eurogrup socialista, el segon en importància, una veu catalana fidel al procés!!!! Dissortadament no hi serà.

Crec, a més, que en Ramon Tremosa ha estat capaç de recollir suports de gent molt diversa, amb posicionaments ideològics diferents, però que entenen la importància del vot a Ramon Tremosa. En el manifest que es va presentar dissabte passat s'hi poden trobar gent que ha estat treballant durament en l'independentisme sense concessions, com n'Emili Valdero, fins a tota la patriòtica gent de El Matí. Des d'investigadors de primer nivell a empresaris. És aquesta capacitat de transversalitat (que no suma de sigles) el que exemplifica el gran valor de la candidatura de Ramon Tremosa i el privilegi que és per nosaltres poder-lo votar.

Finalment, tinc un altre argument que per si sol ja és decisiu per votar Ramon Tremosa: és la millor manera de blindar la posició i el lideratge del President Mas. Des del 2012 que assistim a una intensa campanya unionista per desgastar el MHP. És una peça clau i insubstituïble del procés. Per això volen carregar-se'l. Un president afeblit, un lideratge qüestionat és tot el que necessita l'estat, el pont aeri i l'unionisme en general per carregar-se el procés.

Per això jo crec que el vot més estratègic en termes de procés és el que blindi al màxim al president Mas. I aquest vot és el vot a Ramon Tremosa.

Arribats a aquest punt ja tots teniu inequívocament clar que jo votaré a Ramon Tremosa. I ho faré amb total convenciment. Perquè és el meu amic. Perquè ho ha fet molt bé. Perquè és la garantia de poder treballar eficaçment des del primer minut al PE en aquests mesos decisius que van des del 25-M al 9-N, tant per la seva experiència com per tota l'enorme xarxa de contactes, complicitats i suports que ha sapigut teixir. Perquè a més a més CiU ha fet els deures i es presenta amb una candidatura sòlida, homogènia i compromesa amb el dret a decidir i la voluntat del govern i del Parlament de Catalunya. Perquè crec que és molt i molt important tenir veu pròpia al màxim de grups polítics de l'eurocambra. I perquè és vital pel procés blindar la posició del President Mas, i això només ho podem fer votant Ramon Tremosa.

Això és el que jo faré.

M'agradaria que penséssiu en tots aquests arguments. Especialment tots aquells que podeu tenir dubtes sobre el sentit del vostre vot. En cap cas ni vull ni aspiro a que cap dels votants convençuts d'altres partits modifiquin el seu vot. Com vaig dir en l'anterior post, el meu desig és que tot el sobiranisme voti, que cap vot que està pel dret a decidir i per l'estat propi no es quedi a casa. Però el meu desig també és que CiU i ERC siguin primera i segona força, i que la suma dels vots de tots dos superi el 50% dels vots emesos.

Fem-ho possible. Voteu CiU -si compartiu els meus arguments- o voteu ERC. Però voteu. Votem. Guanyem!

Ramon Tremosa, LA GARANTIA

Aquest matí ens hem aplegat una bona colla d'amics d'en Ramon Tremosa per fer públic un manifest de suport signat per personalitats i amics de molts àmbits diferents. Aquest és el manifest i en aquest enllaç podreu trobar també totes les signatures de suport:

Ramon Tremosa és un dels diputats més compromesos, dinàmics, sòlids i coherents de la política catalana a Europa. La seva capacitat de treball és coneguda i el seu compromís amb el procés sobiranista també. En Ramon té un altre valor en alça: és un polític independent que no esquiva les preguntes difícils i diu allò que pensa. En Ramon és, a més, una persona propera a la seva societat, participativa del seu món associatiu i compromesa amb el seu territori. Al marge –i molt per sobre- d’ideologies, procedències o interessos, és un actiu al servei de les causes importants tant de Catalunya com d’Europa. Per tot això, Ramon Tremosa és garantia.

L’activitat parlamentària de Ramon Tremosa en aquests darrers cinc anys l’ha convertit en un dels diputats més actius del Parlament Europeu:  ha estat un dels diputats que més preguntes ha formulat a la Comissió Europea, més mocions de resolució ha signat i més esmenes a normatives europees ha presentat. La major part d’aquesta activitat fa referència directa a la defensa dels interessos catalans a Europa: pescadors, ramaders, professionals, industrials i sectors socials del nostre país afectats per la legislació comunitària (des del Corredor Mediterrani a la Política de competència i de supervisió financera, passant per la defensa de l’Ebre, de la llengua i de la denúncia de la banalització del nazisme, entre molts d’altres). En definitiva, en defensa de la ciutadania catalana en el seu conjunt. Pel que fa a la seva contribució a la construcció europea, Ramon Tremosa ha estat diputat ponent de fins a 19 informes parlamentaris, la qual cosa permet el contacte directe amb comissaris i alts funcionaris de la Comissió Europea. El seu treball li ha permès acumular un gran coneixement de com funcionen les institucions comunitàries i els seus principals agents, podent informar de primera mà de la situació de Catalunya i del procés. Ha estat, és i serà la nostra garantia d’una VEU DIRECTA a Europa, a les seves institucions i amb tot el conjunt de persones que s’hi mouen i prenen decisions.

Ramon Tremosa s’ha fet mereixedor de la confiança dipositada en ell pels ciutadans, ara fa cinc anys, i la seva gran experiència acumulada serà de gran utilitat en el moment que viu Catalunya en el context europeu. Per tot això, estem convençuts que en Ramon mereix la nostra confiança i encoratgem tothom a votar-lo el proper dia 25 de maig. El resultat d’aquestes eleccions a Catalunya serà analitzat en clau del procés que viu Catalunya pels governs europeus i pels mitjans internacionals: agradi o no, anirà lligat al procés sobiranista i al lideratge que hi té el president Artur Mas. Els catalans no podem deixar escapar aquesta oportunitat d’expressar democràticament la nostra voluntat, especialment davant aquells que voldrien veure com el nostre projecte col·lectiu fracassa. Un gran suport a les urnes donarà vigor al dret de decidir, afermarà el lideratge del President i la vitalitat del procés. En aquest sentit, l’excepcionalitat històrica del moment fa més necessari que mai comptar amb el lideratge d’eurodiputats com Ramon Tremosa, que puguin posar-se a treballar eficaçment des del primer segon de la constitució del nou Parlament Europeu, a favor del procés històric que vivim. De tot plegat en donem fe el seus amics i tota la diversitat de persones que signem aquest manifest: Ramon Tremosa és la nostra garantia.