Junts escriurem... (una història del 9N)

9N, Sant Ildefons, 08:00 hores

És diumenge, és 9N i he arribat a les 07:15 al meu Institut de Sant Ildefons on faré de coordinador de procés. Ja hi eren els companys de coordinació del local. Ho hem revisat tot: disposició de meses, urnes i ordinadors. M'han fet lliurament de la resta de material, que he comprovat per a totes i cadascuna de les 13 meses i dels 4 gestors de mesa que hi ha assignats a l'Institut. Han començat a arribar els voluntaris. El moment més delicat és posar en marxa els ordinadors i comprovar que tot funciona. Els gestors de mesa s'encarreguen d'engegar-los i d'anotar el rang de cognoms que correspon a cada mesa. A mesura que arriben els voluntaris m'identifico, em vaig presentant a tots ells i intento que tots els que porten el paper amb la seva mesa s'agrupin amb els que estaran amb ells.

Quan ja hi és pràcticament tothom m'adreço a tots ells, els hi agraeixo que hi siguin, els hi explico com estem organitzats i la feina que els hi tocarà fer tan bon punt ens distribuïm per les meses. Amb els gestors de mesa intentem solucionar les incidències, i ho aconseguim. La gent que tenim a l'altra banda dels telèfons que ens han facilitat són molt eficaços. La principal incidència és que una de les meses només té un voluntari, i no tenim assignat cap suplent; d'acord a les indicacions que em donen des del “control central”, hi destino un dels voluntaris de les meses que en tenen tres.

És diumenge, és 9N i són les 08:45. Miro l'àmplia sala polivalent de l'institut on estan disposades totes les meses, en dues fileres de 6 cadascuna i una al fons. Tots els voluntaris són a les seves meses, revisant la documentació que els hi hem facilitat, supervisats pels 4 gestors de mesa. Quan m'informen que tot està a punt em torno a adreçar a tots els voluntaris, els hi dic que estem constituïts en col·legi per a la consulta sobre el futur polític de Catalunya i que procedirem a l'obertura de portes i a l'inici de les votacions. Tots estem emocionats en aquest moment i ens encoratgem amb una gran ovació.

Quan obrim les portes ja tenim gent fent cua per votar, entre 30 i 40 persones. Els gestors de mesa es queden a l'inici de la sala, indiquen als votants on trobar paperetes i sobres i, en funció del seu cognom, els assenyalen la seva mesa, per fer més fluït el procés.

9N, Sant Ildefons, 13:30 hores

El meu moment de més feina, com a coordinador de procés a aquell institut, on la meva mare va fer de mestra més de 20 anys quan encara era escola d'EGB, ja ha passat. La resta del dia transcorre amb total normalitat. El gruix de votants acudeix entre 12:00 i 14:15, però el degoteig és constant durant tot el dia. Amb els gestors de mesa anem supervisant tot el procés i resolent les diferents incidències que es produeixen, bàsicament problemes d'identificació, atès que només es pot votar amb DNI amb adreça de les que corresponen a aquell institut i de gent que no sap on anar a votar. Establim sistemes eficaços per ajudar la gent.

Els voluntaris no ens coneixem entre nosaltres. I el nostre perfil és molt variat. Hi ha gent de Cornellà i hi ha gent que ha vingut des de Barcelona. Hi ha homes i dones, gent gran i xicots molt joves. També som diversos d'origen i llengua habitual. El xicot més jove és d'origen marroquí, fill del barri, i ha estudiat en aquell mateix institut. Vaig passant per totes les meses, solucionant dubtes, preguntant com van, parlant amb ells, etc.

A les 13:00 fem el primer recompte de participació. I cada gestor de mesa comunica al CRI les seves dades. Tot ok. A les 18:00 repetim l'operació.

Poc abans de les 13:00 s'havia esdevingut un dels moments més emotius del dia: ha entrat un senyor molt gran d'edat amb cadira de rodes, que porta la seva filla i van acompanyats per la seva neta. Vota a la mesa del fons, al final de les dues fileres de meses. Segueixo l'escena quan veig que els companys de la mesa s'aixequen i saluden el senyor gran o fan alguna cosa així com donar-li ànims. Després de votar, al girar amb la cadira de rodes, veiem que es passa la mà per la cara, com per eixugar-se les llàgrimes, i aixeca el puny, mentre tota la sala esclata en un enorme aplaudiment i brollen les llàgrimes més intenses del dia de molts voluntaris. A mi se m'humitegen els ulls. El senyor gran havia format part de la Columna Macià-Companys. Tants anys després, tant de patiment després marcat a totes les profundes arrugues de la seva cara, aquell puny alçat era el puny de la victòria, era el puny de tants i tants altres que ens han precedit i que havien fet possible arribar-hi. Aquell vot i aquell punt alçat confluïen el 9N: tota la lluita que ens permetia ser votant i tot el futur del nostre país dins el sobre, en aquella papereta dipositant-se dins l'urna.

Per la tarda va venir més gent jove a votar, però tampoc no massa, és una de les coses que els coordinadors de local més em comenten, i que més lamentem. Ells es coneixen bé el barri, ara; jo el coneixia millor abans. 

Sant Ildefons o la Ciudad Satélite

Sant Ildefons és un barri fet de cop durant els 60's, per acollir en massa, sobre cap nucli de població prèvia (Cornellà poble quedava lluny, cap al riu), l'emigració creixent d'aquells anys. Hi vam arribar, amb els meus pares, procedents de Lora del Río, Sevilla, on feien de mestres, el 1969, crec. El meu pare (ACS), murcià, es va implicar ràpidament amb tota la molta gent que llavors ja lluitaven per un futur millor en un dels barris més mancats de serveis que hi podia haver al país: carrers sense asfaltar, poques escoles i absolutament massificades, cap ambulatori. Res de res. Les associacions de veïns i el PSUC van relligar i donar sentit de col·lectivitat a aquell barri tan dur i impersonal, que fins i tot es coneixia com a Ciudad Satélite.

Un dels líders d'aquella ciutat emergent era Frederic Prieto, ex-capellà, ex dirigent veïnal i llavors home fort del PSUC a Cornellà. Va ser el primer alcalde democràtic de la ciutat.

La banda sonora d'aquella època la va posar La Banda Trapera del Río, que eren de Cornellà, amb un punk de barriada i amb unes lletres que reflectien la duresa del paisatge urbà i humà. Ciutat Podrida. El primer cop que els vaig veure va ser a la festa de legalització del PSUC, on vam anar tota la família embotida dins un 124. Després arribaria la primera gran crisi industrial, el tancament de fàbriques i un atur terrible, i les drogues, l'heroïna va fer acte de presència en aquelles zones suburbials, i les bandes... tot això ho expliquen les lletres de la Banda Trapera del Río. 

En aquell context jo vaig tenir la sort que els meus pares, que també eren gent d'Església, em convencessin per parlar amb el mossèn, i començar a participar de coses amb altres joves de la Parròquia, que ens vam constituir en un nucli de la JOBAC (Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars). Aquests dies no m'he pogut treure del cap una de les cançons que cantàvem a les celebracions: 

"Junts escriurem amb lletres lluminoses

la història de la nostra llibertat..."

Frederic Prieto avui presideix la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat, segueix implicat amb la seva gent, els seus veïns i segueix treballant per un futur millor per a tots. Dijous, al Patronat, va coordinar una taula rodona amb totes les entitats de Cornellà que donaven suport al 9N, i va dir molt clarament, “avui en dia a Catalunya la lluita pels drets socials passa per la independència, jo votaré SíSí”.

A les 20:00 tocava tancar el col·legi, però encara venia gent corrent que vam deixar que votessin. Uns dels que varen arribar el darrer moment era una parella jove amb dos nens dins el cotxe. Primer va entrar ell, i després ella, amb els nens. Van ser els últims en votar. Vaig pensar que reflectien el que havia passat al barri. La gent jove que ha pogut aprofitar les oportunitats s'han traslladat a viure a altres zones. Segurament era el cas d'aquesta parella, el DNI dels quals encara residia a Sant Ildefons. Ara Sant Ildefons és un barri amb molta gent gran -la que va arribar als 60's- i molta nova immigració, bàsicament llatinoamericana i magrebí, molts dels quals també s'havien acostat a votar, sobretot la comunitat magrebina.

Amb el col·legi tancat vam votar els voluntaris. I després vam procedir al recompte i la tramesa de dades. I ens vam fer una foto de grup tots els voluntaris.

Van votar gairebé 2.000 persones. Per l'eixam humà que és el barri la participació és baixa, però tots els que el coneixem sabem que és una dada molt positiva, d'un gran valor, i que cap de nosaltres s'esperava arribar-hi. Un 54% han votat SíSí, un 20% SíNo i un 15%No. És un dels barris del nostre país on més costa fer arribar el missatge independentista. Les consultes populars van ser la primera oportunitat que vàrem tenir de treballar amb les entitats del barri i la gent. Des de llavors hem seguit fent-ho, amb l'ANC Cornellà. I els resultats d'avui sabem el gran valor que tenen. Hi ha molta feina a fer, molta, però l'opció de la independència ha germinat i està florint. Seguirem treballant-hi, seguirem intentant explicar a tots i cadascun dels veïns que l'aspiració d'un futur millor per a tots ells també la canalitza la independència, o millor dit, realment només la poden canalitzar a través de la independència.

Amb el col·legi tancat i el recompte fet, els voluntaris col·laboren a deixar totes les coses al seu lloc. Porto molts anys militant, més de 30, ha passat una setmana del 9N, però encara m'emociono quan penso en el compromís de tots aquells voluntaris, la seva capacitat de treball, el seu convenciment, les seves ganes de fer-ho bé, la seva disponibilitat i la seva alegria, joia, de compartir aquell moment històric junts. Abraçades, petons i encaixades entre tots mentre ens acomiadàvem, sobre les 22:00 hores.

Esment especial per als voluntaris del local. Una feina extraordinària, entusiasta, que ens va fer més fàcil a tots tot el que vàrem fer el 9N. Després em van portar amb cotxe a tornar els ordinadors i els sobres amb les actes i la documentació de totes i cadascuna de les 13 meses al punt de recollida.

He explicat la història del meu Institut perquè és la que vaig viure i perquè també és la història del barri en el que em vaig criar. Estic segur que tots els que vàreu fer de voluntaris us hi trobareu reflectits.

Per acabar, voldria aprofitar aquest testimoni per fer una reflexió sobre el que hem d'aprofitar d'aquesta experiència. Prop de 50 voluntaris treballant en aquell institut del barri de Sant Ildefons a Cornellà de Llobregat, i 40.000 a tot el país.

Tots sabíem què havíem de fer, i estàvem compromesos a fer-ho i segurament érem molt plurals, i dic segurament perquè a ningú li va importar què pensava o com veia les coses qui tenia al costat. I aquesta és una lliçó de futur per als temps que ens tocarà viure ara. Som capaços de treballar plegats i de fer-ho sense mirar els nostres carnets “polítics”, si és que en tenim, o si veiem les coses així o aixà, o si això ho volem més cap a la dreta, més cap a l'esquerra o més centrat. Som capaços de prioritzar un objectiu, fer el que toca fer, quan aquest objectiu és clar i quan tothom s'alinea en la seva consecució. Això forma part del nostre patrimoni col·lectiu, i és un repte per a tots conservar-ho.

Jo no sé com ho hem de fer exactament a partir d'ara, però estic instal·lat en la confiança, de la mateixa manera que vaig fer confiança als qui ens van dur fins el 9N. Tinc les meves idees, però pel damunt de tot el que tinc i vull mantenir és actitud militant: aquí estan els meus braços i les meves cames per ajudar en el que calgui, amb tots els companys i companyes amb els que compartim aquest somni de llibertat i d'un país millor per a tots.

(post dedicat a tots els companys voluntaris del 9N, però molt especialment als de Sant Ildefons a Cornellà, i al meu germà Josep Lluís, coordinador de l'ANC a Cornellà. Gràcies)

8 fets, circumstàncies i lliçons del 9N

La foto definitiva del 9N, de Jordi Ribot

 Aquest és un post llarg sobre el 9N i tot el que l'ha envoltat i els seus resultats, que he ordenat en 8 punts:

1. L'èxit de participació

2. El 9N com a desafiament a l'Estat

3. Els valors clau del nou 9N que van permetre fer-lo realitat. Lliçons d'estratègia.

4. La confiança

5. Les CUP

6. ERC

7. La dimensió internacional del 9N

8. Les dues intervencions del President des del 9N
10. Resum i agraïments

Hi ha un punt 9. "I ara què" que avui només apunto i que desenvoluparé al llarg de la setmana en un altre post: Artur Mas, Eamon de Valera o Michael Collins?

1. Èxit extraordinari del 9N. La participació de més de 2,3 milions de ciutadans de Catalunya en la consulta del 9N li confereix plenament el fonament democràtic que requeria. Jo estava convençut que era impossible arribar als 2 milions. De fet amb 1,5 milions pensava ja seria un gran èxit. La principal feblesa del nou model 9N estava en que justament per fer-lo possible no es podien fer servir els col·legis electorals habituals ni el cens, de manera que no es podia fer arribar amb caràcter previ a la població el seu lloc de votació. Saber on votar era una dificultat afegida. El fonament de legitimació democràtica arrenca per tant de la participació, atès que una de les parts, el NO, va renunciar des del primer minut a participar-hi. Amb l'anterior model i amb aquest. Davant d'això tot quedava en mans de la capacitat de mobilització dels partidaris del SíSí, atès que el SíNo tampoc no va fer cap proposta.

Més enllà de la valoració política de la participació, el 9N ens ha deixat tot d'imatges i situacions que mai oblidarem. Les llarguíssimes cues en molts col·legis electorals per poder votar aguantades pacientment, la nostra gent gran, els més emocionats per poder votar un dia així per una cosa així, els milions de fotos que tots ens vam fer votant, per immortalitzar una jornada així, les, en definitiva, milions d'històries personals que ens van portar a tots i cadascun de nosaltres davant les urnes el 9N, l'emoció col·lectiva que vam sentir, les llàgrimes que més d'un cop van omplir-nos els ulls i aquest legítim orgull de poble, de societat, perquè ho havíem fet possible.

2. El 9N ha estat el primer gran desafiament a l'Estat Espanyol d'aquest procés. Un acte de desobediència amb totes les lletres, en negreta i en majúscules. I ens n'hem ensortit. Les probabilitats de poder arribar “vius” al 9N, de poder-lo fer amb certa normalitat eren molt i molt baixes. De fet, després m'hi referiré amb més detall, en els estats majors d'alguns partits, per exemple ERC, primava més l'estratègia de fer servir el 9N per buscar el xoc amb l'Estat que atendre o ser receptius a altres estratègies que el fessin possible. El Govern va optar per treballar estratègies per fer-lo possible, per arribar vius al 9N, i s'ha de dir que la resposta a la suspensió del TC va ser la més intel·ligent de totes les possibles. Vam arribar al 9N i el 9N ha estat una victòria davant l'Estat, que a més a més ha produït tots els efectes polítics que en podíem esperar en qualsevol format que no fos un 9N acordat amb l'Estat. La derrota de l'Estat en aquesta batalla del 9N ha estat total, la nostra victòria no admet discussió. Però només era una batalla. Encara no hem guanyat res més que una batalla.

3. La intel·ligència del canvi de model i en la seva execució com a fonament de que el 9N hagi estat possible. El nou model estava previst. No es va improvisar. Però no es podia saber. Aquí tenim una lliçó important. Un procés de secessió com el nostre no l'hem de fer explicant-ho tot a crits, a pit descobert. No només hem de procurar tenir cartes per jugar, sinó que les hem de jugar amb intel·ligència. I això vol dir, i és molt important, que molt sovint es requerirà que no es vegi quin és el nostre joc, no ensenyar les nostres cartes des del primer minut. La discreció i la capacitat d'enganyar i confondre l'enemic, forma part de la bona estratègia militar.

Que l'Estat, quan va impugnar el primer Decret, no tingués ni la més remota idea de per on els sortiríem va evitar que la suspensió abastés també el model de recanvi que hi havia preparat. L'Estat va entendre, molt equivocadament, que ens fèiem enrere. A Mariano Rajoy li va faltar temps per sortir a treure pit dient que era una “molt bona notícia”, i que el 9N no es faria. L'estratègia intel·ligent de desobediència va implicar també posar el nou 9N en marxa amb molta discreció. Pocs, per no dir cap, document públic o per escrit. Res que pogués servir, quan l'Estat veiés la magnitud del que estava passant, per actuar contra el 9N. Quan ho van veure no van parar de plorar per tot arreu tots els del PP dient que s'estava efectuant el 9N “con engaño”, és a dir, que no tenien res al que agafar-se.

El repartiment d'urnes i ordinadors va ser un altre secret de tota l'operació. L'Estat no ha sabut mai ni què s'ha fet ni com s'ha fet. L'operació estava blindada i no l'han poguda aturar. Si s'hi hagués posat llum i taquígrafs l'haurien avortat. No van poder. On eren? Qui ho distribuïa? Quan es va fer? Això va generar alguns mals de cap als coordinadors de local, però la bona voluntat i disponibilitat de la gent va permetre superar els inconvenients. I encara ens busquen.

No tenien ni puta idea de com s'estaven gestionant els locals i qui ho feia. Però eren la gent que havia de ser. Fins al punt que després que l'Estat comença, el dia 8N, endut per la seva desesperació, a llençar amenaces a tort i dret, donant pals de cec, únicament una persona falla, dels prop de 1.400 que hi havia. Èxit total i reconeixement total a tots ells.

Insisteixo: ens haurem d'acostumar que no cal que ho fem tot amb llums i taquígrafs, i que hi ha certes coses que s'han de fer moooolt discretament, que s'ha d'intentar confondre i enganyar el màxim l'enemic.

4. Per fer això, i aquí una altra lliçó, cal CONFIANÇA. La confiança és el fonament de l'èxit de qualsevol operació d'envergadura. Si a la primera de canvi, enlloc de mantenir la calma, ens llencem a alimentar tota mena de dubtes i, encara pitjor, a acusar tothom de traïdor i de renunciador, malament. Cal molta més confiança i serenitat. Si alguna cosa surt malament, ja estarem a temps de dedicar la nostra vida a acusar els responsables d'haver-nos fallat, desemmascarar-los i, si cal, criminalitzar-los. Però aquesta afició a fer tot això de manera preventiva pot ser letal pel procés. Crec que el President Mas i aquest Govern s'havien fet mereixedors de confiança de fa temps. Molts no els hi van voler donar i, preventivament, van optar per acusar-los de tot, enlloc de mantenir la calma i esperar a veure el què. És molt difícil -i injust- haver de treballar defensant-te contínuament de tantes falses acusacions preventives com es llencen.

Es va dir que el Govern “renunciava” al 9N, i era fals. N'hi ha que van anar difonent per tot arreu on podien que el Govern es rajaria abans del 9N, que no el faria, que no mantindria el pols a l'Estat. I totes les infàmies llençades van anar caient una a una.

El colmo d'aquesta actitud que cal desterrar d'una puta vegada i per totes va esdevenir-se dissabte, amb la filtració tergiversadora que algú va colar a El Periódico d'unes reunions entre Govern i Estat per fer possible el 9N i que demostrarien que si el Govern no s'havia rajat era perquè tot ho havia pactat amb l'Estat. I vinga, a 24 hores del 9N tot de gent llençant-se a donar plena credibilitat a la infame tergiversació i a criminalitzar de nou el Govern. És vergonyós. I ens hauria de servir de lliçó. A veure si ens entenem: un Govern ha de parlar sempre amb l'altre. Sempre. Això aquí i a tot arreu és una veritat inqüestionable. Fins i tot en situacions de guerra els governs i les parts s'envien emissaris, interposen mediadors, etc. Tergiversar aquests fets i extreure'n unes conclusions tan mesquines com les que es van propagar el 8N és molt miserable.

Cal que ens guiem molt més pels fets i en cas de dubte interpretem tot el que passa des del prisma de la confiança que carregar-nos-ho tot a partir de manipulacions interessades que són alimentades pels qui s'ho volen carregar tot. No els hi fem el joc. Insisteixo, si una cosa passa, ja tindrem temps de denunciar-la. No fem l'absurditat de criminalitzar preventivament. És que és de bojos!

5. La maduresa de les CUP va salvar el 9N. Ho vaig dir en l'anterior post i ho reitero perquè és un fet cabdal per a la victòria del 9N. Parlo de maduresa de les CUP, que integra dos grans valors: intel·ligència i coratge. A les CUP no els hi va agradar el canvi de model, apostaven per la “desobediència”, i tampoc no els hi van agradar algunes coses que havia fet o no havia fet el Govern, i legítimament les van criticar. Però van veure ràpid que el nou model servia per al 9N, permetia fer el que volíem fer i permetia obtenir totes les conseqüències polítiques de l'anterior. Ho van veure, van ser prou intel·ligents per veure-ho, i, per a mi és un factor clau, van tenir tot el coratge polític del món necessari per quedar-se en solitari defensant-ho amb CiU i el Govern.

Com he dit molts cops, ideològicament no estic a prop de les CUP, però conec molt el seu món i la seva gent. Per a les CUP quedar-se en solitari amb el Govern de CiU va ser una decisió molt difícil. Molt. Dura. Molt dura. Però van tenir el coratge polític per prendre-la. I això va salvar el 9N. Per tant, si esteu contents del 9N, quan veieu algú de les CUP ja el podeu felicitar, perquè és gràcies a ells que va ser possible.

6. El drama d'ERC: el que va passar amb ERC el dia 14-O és un dels grans misteris d'aquest procés. La reacció d'ERC a la proposta de canvi de model no només va ser un error monumental, sinó que també va ser incomprensible per a la gran majoria de la societat. I el capteniment posterior d'ERC en mantenir-se en el seu error i en la nova estratègia que se'n derivà, totalment viciada d'origen, també formen part d'aquest misteri.

ERC tenia motius de crítica per al Govern. Sempre els ho he reconegut. Però aquests motius de crítica no haurien d'haver emboirat com ho van fer la seva capacitat d'entendre la nova proposta per al 9N. Al meu entendre que entressin en aquesta espiral destructiva només pot entendre's per una fallida radical de la confiança en el MHP Mas, el Govern i CiU. Què és el que pot haver arrossegat ERC a aquest autisme, a aquesta pèrdua de confiança tan salvatge i a aquesta incapacitat per entendre el que estava passant?

És un dels grans misteris d'aquest procés. Jo ja vaig oferir la meva versió. Crec que la cúpula d'ERC ha perdut en l'últim any la porositat que tenia amb la societat i els seus diferents actors i interlocutors múltiples que era justament una de les claus de l'èxit polític de l'ERC de Junqueras. Si a això hi afegim que alguns membres d'aquesta cúpula, especialment propers a l'Oriol, estan “capturats” pel joc de filtracions amb alguns periodistes que treballen per a mitjans de Madrid, ens trobem que de fa mesos el marc mental que s'ha anat imposant és el de la sospita, la desconfiança i la creença absurda que aquest procés només el poden liderar ells, i que tot el que no siguin ells és un obstacle.

Només després de mesos de constant desgast tòxic i captura del marc mental en relació als altres és possible una sortida tan equivocada com la que va fer ERC el 14O, acusant en dues ocasions, en el seu comunicat de premsa d'aquella nit, el Govern de renunciar (sic) al 9N, i llençar-se a l'abisme d'improvisar una nova estratègia.

El marc mental sobre el que ERC edifica la seva nova i sobtada estratègia és el següent: el Govern ha renunciat al 9N, de manera que nosaltres (ERC) considerem trencat el pacte de legislatura, deixem el Govern en minoria, diem que els pressupostos 2015 són impossibles i propis d'una Comunitat Autònoma, exigim eleccions immediates i demanem a la societat que ens voti a nosaltres, perquè aquest procés l'hem de liderar nosaltres. I en paral·lel acuso el Govern de que s'ha tirat enrere, que ens ha traït, que ha trencat els compromisos, que no vol la independència, que està enganyat, que només té estratègies dilatadores, etc etc.

Dilluns Marta Rovira feia unes declaracions on deia que el 9N havia estat un èxit i un autèntic exercici de la sobirania. M'agradaria que els amics d'ERC em diguessin en què quedem: el Govern havia renunciat al 9N o el Govern ha fet possible un exitós exercici de sobirania?

Tot plegat, doncs, què és el que tant ha canviat per deixar en minoria el Govern? Jo no ho entenc. Per què ara ERC criminalitza uns pressupostos que tenia negociats amb el Govern i acordats en els seus eixos bàsics, inclosa la recuperació de la paga extra per als funcionaris? Tot això no ho poden negar perquè és cert, el que no sabem és perquè salta pels aires la setmana del 14O i improvisen aquell discurs de que ERC no donarà suport a uns pressupostos autonòmics, perquè això va en contra de la nostra gent i que el que cal és la independència per arreglar-ho tot. Permeteu-me, companys, que com a mínim us digui que no em sembla gaire coherent.

L'exigència d'eleccions anticipades. Com ja vaig dir, va ser el mateix Oriol Junqueras qui molt encertadament va demanar al Govern que deixés de parlar d'eleccions, que això perjudicava el 9N. Des de la nit del 14O ha estat ERC qui no ha deixat de demanar eleccions cada dia, en cada intervenció que feien, devaluant automàticament el 9N. No és que en parlessin com a pla B, que és el que inicialment s'havia fet, és que deien que com del 9N no en sortiria cap mandat democràtic (concepte que emergeix durant la crisi i que es fa servir com a arma contra el nou 9N, com si de l'antic se'n pogués derivar un i del nou no, en una nova tergiversació absoluta de la realitat), només hi havia una sortida que eren les eleccions.

Si explico tot això és per manifestar la meva estupefacció i per a demanar als amics d'ERC que si us plau reflexionin sobre el punt en el que estan, perquè aquesta actitud és perjudicial per al procés, i perquè si d'una cosa estic convençut és que ens necessitem tots. No hi ha independència possible sense ERC i sense CiU, són els dos grans mons polítics sobre els que s'edifica la majoria social i parlamentària per la independència, conjuntament amb el món de les CUP que, com he demostrat més amunt, ha tingut i pot tenir un paper clau per a l'èxit del procés.

7. La dimensió internacional del 9N. Si internament el 9N ha estat un èxit impressionant, des de tots els punts de vista, on adquireix una dimensió excepcional és en el seu impacte internacional. Prop de 200 mitjans de tot el món acreditats (més que per al referèndum escocès), amb tots els principals mitjans internacionals presents.

Un equip d'observadors internacionals de primer nivell, molt intel·ligentment format, amb un eurodiputat escocès tory unionista, però que públicament s'havia manifestat demòcrata pel damunt de tot i per tant, partidari de que els catalans poguéssim votar.

Els observadors internacionals han avalat sense cap concessió al dubte els estàndards de garantia democràtica de la votació del 9N. I això és molt important. Ho vaig dir en el seu moment, dissortadament no podríem tenir els estàndards de garantia democràtica més habituals, però que això en cap cas implicava absència de garanties democràtiques. I aquests observadors ho han ratificat. I ho han fet perquè ha estat així, han fet honor a la realitat i no han fet cas de les manipulacions interessades al voltant d'aquestes garanties -de la seva absència- promogudes pels mateixos que han fet impossible amb la seva actitud polític, prohibicions i il·legalitzacions, que poguéssim tenir les més habituals.

El 9N ha esdevingut el millor espot del procés de Catalunya que mai hauríem pogut somniar.

La projecció del cas català a nivell internacional és una de les més importants fites d'aquest 9N, sinó la més important. I cal reconèixer aquí l'enorme tasca que ha fet el Govern per fer-ho possible. Un treball molt fi i molt ben fet des de fa mesos, que aquest 9N ha donat tots els seus fruits.

8. Els dos discursos del President: la nit del 9N i avui dimarts després de la reunió del Govern. En totes dues ocasions m'he quedat amb la mateixa sensació: estic del tot d'acord amb el que ha dit, però crec que hauria d'haver dit més coses. Per tant, quan en l'anterior blocada o per tuiter he dit que d'alguna manera tenia un punt d'insatisfacció per les seves intervencions o que trobava que estava deixant escapar oportunitats, no era pel que deia, perquè hi estic del tot d'acord, sinó pel que no ha dit. I no ha dit de manera explícita que assumia el lideratge del RESULTAT inequívoc de la consulta del dia 9N i que la seva acció política, la seva estratègia, s'orientaria a fer-lo realitat. O com a mínim jo no ho escoltat...

He trobat a faltar que el President situés explícitament la independència com la reclamació i objectiu polític que clarament emana dels resultats 9N. Hi ha hagut un 80% de vots pel SíSí, més d'1,8 milions de persones que inequívocament han votat per la independència. I aquesta és una altra de les grans fites del 9N.

Es poden analitzar els resultats comparant-los amb el que sigui, però avui en dia a Catalunya no hi ha cap altre projecte polític que reculli més suports que la independència. I això cal dir-ho explícitament. Em consta i no en dubto ni un mil·límetre ni un microsegon que aquest és l'objectiu del President Mas (per això li dono suport). Però tot sovint el gir del món convergent -que és l'element central que ha permès configurar la majoria social per la independència, i que lidera impecablement el President Mas- s'expressa amb un llenguatge polític excessivament carregat de metàfores. I ara cal donar ja de manera clara un pas endavant també en el llenguatge, en el discurs. El gir del món convergent en la proposta i en l'acció política cap a la independència és inequívoc i total, i ara l'han d'acompanyar d'un discurs i un llenguatge més clars.

Entenc que en l'entorn del Govern i de CDC hi ha una preocupació gran per facilitar completar el gir a una part molt significativa de l'electorat català, quantificable entre 200 mil i 400 mil potencials votants del Sí, que ara no hi són. I entenc que aquest objectiu requereix de mà de seda.

Però m'atreviria a recomanar al món convergent que acompanyin aquesta mà de seda d'una explícita assumpció i integració de la independència en el seu discurs. El món convergent està perdent suports des del 2012 cap a ERC, més del 50% del vot que diu deixarà de votar-los. I és del tot surrealista que encaminant la seva acció política de manera inequívoca cap a la independència, no puguin capitalitzar-ho electoralment i que sigui justament el seu votant més independentista el que els abandoni, ara que són més independentistes que mai.

En aquesta situació hi ha dos elements clau. El primer, al meu entendre, discursiu: el 9N i avui crec que el President ha perdut una oportunitat d'or d'assumir de manera explícita, inequívoca, amb totes les paraules i totes les lletres, el resultat de la consulta: volem que Catalunya sigui un Estat i volem que aquest Estat sigui independent. L'objectiu és la independència i a més a més és l'únic escenari en el treballa, tant el President Mas com el seu Govern, la independència.

El segon element de desgast que explica la pèrdua de suports electorals és el factor Duran. Tot i que el seu paper és cada cop més residual, la seva impotència total i la seva nul·la influència un espectacle digne de ser vist “con regocijo”, el cert és que en Duran i Lleida és un factor de desgast del vot de CiU tan descomunal que sembla mentida no li hagin donat ja una patada al cul i se n'hagin desfet. D'ell, d'en Duran, no d'Unió. Sembla mentida que tenint un President amb un lideratge tan espectacular com el d'en Mas, amb el respecte que suscita, es permeti que tot el que s'assoleix sigui sistemàticament rebentat pel Duran.

En Duran ja va rebentar la campanya del 2012 de CiU, quan va obrir en canal el President Mas i la seva estratègia, fins al punt que en el seu millor moment de popularitat, va perdre vot, un vot que va fugir en massa dels dubtes que hàbilment va introduir en Duran amb la seva acció de desgast.

Crec que el President Mas i la cúpula convergent haurien de ser valents en aquest punt, ja que no poden permetre's el luxe de fer front al que ve ara amb en Duran enredant i desgastant per allà al mig. Jo diria a més que en Duran ja no controla Unió, on va de derrota en derrota. És el moment de convidar-lo a marxar. I si no marxa, de fer-lo fora.

Si el 9N o avui el President hagués posat nom i cognoms al que ja és el seu projecte polític, la independència, hagués pogut incidir radicalment en aquests dos elements que desgasten l'electorat convergent, oferint-se a liderar el RESULTAT del 9N (en els termes literals de la pregunta de la consulta) i llençant un missatge inequívoc al Duran perquè es donés per al·ludit i ell, el seu SíNo i el seu desgast permanent agafessin la porta

No està en condicions CiU de desaprofitar oportunitats així. O dit d'una altra manera, CiU hauria de saber aprofitar oportunitats com aquesta, perquè s'ho han currat, perquè el que s'havien compromès a fer ho han fet molt bé, amb gran intel·ligència i coratge polític i perquè, de manera inequívoca, és el seu projecte.I perquè el seu lideratge ferm és un dels grans actius que té el procés.

9. I ara què? Situada la valoració del 9N i de les principals circumstàncies polítiques que hi ha hagut al seu voltant, la pregunta que tots ens fem és “i ara què”. Al meu entendre, des d'avui dimarts, hi ha dos possibles escenaris: si la fiscalia consuma la seva amenaça i actua contra el President Mas i 3 consellers o no ho fa. I com que ja m'he allargat massa, l'anàlisi del “i ara què”, el deixarem per al proper post.

Dit d'una altra manera, la principal incertesa del nou tram del procés és saber si la fiscalia convertirà Artur Mas en una mena d'Eamon de Valera del procés independentista català o si ERC el voldrà convertir en el nostre Michael Collins, amb la indissimulada voluntat de liquidar-lo que ha traspuat aquestes últimes setmanes.

10. Resum i agraïment:  ho hem fet molt bé. Ha estat un èxit. Hem fet servir una intel·ligència extraordinària per fer-lo possible. Ens ha permès llençar un missatge inequívoc al món. I internament hauria de permetre recomposar les claus de l'èxit que són les que fins ara han fet possible arribar fins aquí: unitat política i complicitat amb la societat civil. 

Vull acabar aquest llarg post fent referència a l'extraordinària mobilització de “Ara és l'hora” i els seus voluntaris, que han portat tot el pes de la campanya del 9N pel SíSí; i també a la increïble mobilització de tots els voluntaris que van fer possible el 9N participant en el procés de votació (tot i que d'això també en vull parlar en un futur post, perquè s'ho val).

A tots ells, a tots els que han fet possible el 9N, a tots els que d'una manera o una altra hi han participat, gràcies. 2,3 milions de gràcies!

DONEC PERFICIAM

9N: històric i inoblidable i l'abraçada entre els qui van salvar el 9N

A casa, després de viure una jornada inoblidable. No només històrica com a societat i com a projecte polític, sinó humanament espectacular per tot el viscut.

El 9N ha estat un èxit aclaparador. Amb una participació superior als dos milions de persones. Però, sobretot, per haver estat una realitat que tot un Estat Espanyol, amb tots els seus mitjans abocats a fer-la impossible, no ha pogut impedir.

Tindrem temps de parlar de la quantitat de coses que han passat, del seu significat i del que pot passar d'ara en endavant.

Avui només voldria explicar-vos que hem tingut 9N per 2 motius:

- per la intel·ligència del President Mas en plantejar el nou 9N, amb una estratègia que desarticulés les armes de l'Estat i situés tots els seus elements clau al marge de la seva acció repressora, però conservant impolutament tots els seus atributs i efectes polítics.

- pel coratge de les CUP: les CUP van salvar el 9N. Si avui hem pogut fer el 9N és pel coratge de les CUP, que no van fer seguidisme de l'espiral destructiva d'ERC i d'ICV i no van tenir por de quedar-se en solitari amb CiU defensant el 9N.

Per això crec que la foto del dia és l'abraçada entre el President Mas i en David Fernández. Només ells saben l'enorme grau de compromís personal, sortejant dificultats monumentals, que van assolir fent possible, en solitari, CiU i CUP, fer realitat el 9N.

Per això no m'estranya la foto d'avui. Perquè veure l'èxit del 9N ha recompensat amb escreix la seva aposta, compromís i responsabilitat de país.

Per això avui els hi vull dedicar aquest post. Gràcies per fer-ho possible.

Per això avui, aquesta foto, aquest compromís pel damunt de totes les grans diferències, deixa encara més en evidència els qui van actuar tan irresponsablement, sense importar-los-hi fer saltar pels aires el 9N, en les seves tristes estratègies partidistes.

Avui el nostre país és més a prop de la independència que mai, i ha estat gràcies a CiU i a les CUP.

Dit això, no m'ha agradat el discurs que avui ha fet el President. Que amb tot el que ha dit hagi estat incapaç de parlar obertament de l'expressió política que avui ha posat de manifest tota la gent que hem votat, que ha estat que Catalunya sigui un Estat INDEPENDENT, ha estat decebedor. President, cal coratge, no només per negociar, sinó per assumir amb claredat, amb totes les lletres, el que vol la majoria social de la nostra societat: la independència. Cal parlar clar, ara és l'hora -indefugible-.

A una setmana del 9N: IMPARABLES

Estem a una setmana del 9N, la cita més important amb la nostra llibertat i amb l'oportunitat de construir un país nou dels darrers 300 anys.

Estem a una setmana del 9N i el procés segueix endavant: hi ha més de 1.300 espais de votació que acolliran gairebé 7.000 meses amb urnes, tothom pot saber on li correspon votar i 40.000 voluntaris, entre els quals més de 6.000 funcionaris, estem preparats i amb totes les instruccions rebudes per fer-nos càrrec de tot el procés.

Estem a una setmana del 9N i l'estem fent desafiant tot un Estat Espanyol que s'hi oposa, que el combat, amb tots els seus mitjans i aparells: Govern, Consell d'Estat, Judicatura, Fiscalia, Mitjans de comunicació i/o d'intoxicació, CNI, policia, etc.

Estem a una setmana del 9N i la seva organització del 9N ha seguit el camí traçat i la realitat i la veritat s'han acabat imposant al menyspreu i/o la tergiversació. I s'ha fet combinant estratègicament dos objectius clau, que circulen en paral·lel l'un amb l'altre: 

- fer tot el desplegament organitzatiu perquè el 9N el poble de Catalunya pugui votar la pregunta pactada per tots els grups, i que el resultat, si la participació el legitima en termes democràtics, tingui tot el valor polític d'un referèndum.

- fer-ho sense prendre mal. Tothom sap i sabia que del 9N no en sortiria cap mandat jurídicament vinculant, i que el que se n'obtindria seria un mandat polític de caràcter refrendari que permetés visualitzar als ulls de tothom (internament i internacionalment) la voluntat del poble de Catalunya cap a la independència. I que després caldria encara fer unes quantes coses més, decisives, per fer-la realitat. En el seu moment vaig deixar clar que el 9N era i és “únicament” un mitjà, que en cap cas havíem de confondre amb l'objectiu, que és la independència. I que per damunt de tot el que estratègicament era rellevant calia preservar que el 9N no acabés comportant uns costos en termes institucionals i polítics que fessin inviable l'objectiu final o el compliquessin innecessàriament. Doncs bé, a hores d'ara, a una setmana del 9N, avancem cap a l'objectiu sense cap baixa, sense cap dany. I no és un fet gens menor, és un fet cabdal. I encara diria més, no només no hem tingut baixes o danys, sinó que som més forts que quan ens hi vam posar, molt més forts.

També vaig dir, i ara ja és una evidència per a tothom, que l'actual format del 9N era, directament, desobediència intel·ligent a l'estat. Això va ser qüestionat tant per l'Estat com per algunes forces que estaven implicades en el 9N, com ERC i ICV-EUA.

Que  ERC i ICV-EUA que reaccionessin com ho van fer va ser trist. L'error que van cometre en la valoració del que estava passant va ser molt gros, i molt perillós. No vull tornar-hi, cap al final del post faig una reflexió constructiva sobre el tema. Suposo, a més, que amb tot el que està passant ja tenen prou purga: tant per la dimensió que ha agafat tota l'organització del 9N (que no té res a veure per tant ni amb una “renúncia”, ni amb una “costellada”) com per la reacció del Gobierno de España.

Perquè, i això és del tot rellevant, que tot un Estat, tot un Gobierno de España, amb tot un CNI, amb tota una fiscalia, amb tota una Delegación del Gobierno, amb tota una Abogacía del Estado i amb tots els mitjans de comunicació de l'estat abocats a no deixar-nos votar... que amb tot aquest poder -del de debò- al darrere, fins 15 dies després que comencés el desplegament del nou format del 9N, no hagin vist de què anava la cosa... ÉS FLIPANT, és una mostra evident del seu desconcert i de la seva impotència.

En aquests moments podem dir ja que el 9N està en condicions de ser una consulta self-executing, és a dir, autoexecutable.

En el pitjor dels escenaris, segons en quins termes avanci la reacció de l'Estat durant aquesta setmana, tal i com està la consulta organitzada, fins i tot resistiria que el Govern català se'n quedés al marge. Tota l'organització és voluntària. Tothom sap què ha de fer. Tots els locals estan a punt. Tothom sap on ha d'anar a votar. I això no hi ha res ni ningú que ho pugui parar.

Poden enviar-nos la Guàrdia Civil i la Policia Nacional a tots i cadascun dels 1.300 punts de votació, els poden clausurar i ves a saber si fins i tot se'ls passa pel cap detenir-nos a tots o alguns dels 40.000 voluntaris. Fixeu-vos bé el que us dic: més enllà d'això ja no poden fer res. I si la seva follia els empenyés a generar aquest escenari extrem contra un poble organitzat per poder votar, el nostre triomf seria apoteòsic. Cossos armats contra una societat pacífica i democràtica. Jutges, prohibicions i pistoles contra urnes i vots. Una imatge que donaria la volta al món, que seria demoledora per a Espanya i que automàticament ens donaria tot el reconeixement internacional per arribar a la independència per la via que volguéssim.

És un moment èpic de la nostra història, que sublima tots els grans valors que històricament han impregnat el catalanisme. El 9N condensa tots aquests valors en un dia i en aquests 40.000 voluntaris que aquesta setmana comptarem cada dia que falta per al 9N per a avançar ordenadament, disciplinadament, com un autèntic exèrcit cívic, pacífic i democràtic cap a les nostres posicions, els col·legis electorals i per tenir a punt les nostres armes, que no són altres que les urnes. 

I jo estic molt orgullós de tots nosaltres, i de tots els que ho han fet possible. Dels que ens han precedit i, com deia en Pere Carbonell, van mantenir oberts els camins a l'esperança, i dels que hi som.

Crec, arribats aquest punt, que és de justícia reconèixer el paper que està tenint el President Mas en la gestió del procés, perquè és extraordinari. I perquè massa sovint hi ha massa gent pendent de qualsevol gest o acció que fa per jutjar-lo immediatament i condemnar-lo sumaríssimament. I això ha estat i és molt injust. La seva energia, la seva intel·ligència, la seva convicció i la seva capacitat d'entomar serenament des de l'ombra de dubte permanent fins les deslleialtats més doloroses, mereixen el nostre reconeixement i agraïment. I molt pocs i molt poques vegades ho fem. Gràcies, President, moltes gràcies.

Abans d'acabar, voldria compartir una reflexió amb els amics d'ERC, i, si pogués llegir-me, amb l'Oriol Junqueras, a qui tots sabeu tinc una enorme estimació personal i un enorme respecte i consideració per tot el que ha fet i està fent políticament.

Amics d'ERC, si us plau, reflexioneu sobre el que ha passat aquests dies. Feliçment ara ERC està de nou en el consens i abocant tots els seus recursos a que el 9N sigui un èxit. Però, pensant en el post-9N, hauríeu de reflexionar sobre la tan inapropiada reacció que vàreu tenir la nit del 14-O. No teníeu dret a dir que el Govern “renunciava al 9N”. Teníeu tot el dret del món a estar queixosos, I MOLT! amb algunes coses, i us dono la raó, i us l'hauria donat. Però no teníeu dret a dir "el Govern renuncia al 9N”. Això no era cert. I això ha fet mal. Em consta que en sou conscients. Em consta que sou conscients de fins a quin punt tot allò va estar a punt de fer saltar pels aires el 9N, que és ara mateix una realitat forta i inqüestionable, i em consta que sou conscients del desànim i confusió que innecessàriament va traslladar a molta gent.

Reflexió final: CEO i post 9N

Divendres es va fer públic un nou baròmetre del CEO, que pronostica molt bons resultats per a ERC, i que anticipa un sever desgast de CiU, que és qui fins ara ha assumit pràcticament en solitari tot el desgast d'un moment i d'un procés tan complexes. Ja tindrem temps d'analitzar-lo, aquest CEO. Avui només voldria acabar aquesta reflexió assenyalant una cosa: més enllà del que pot ser la hipotètica distribució de vots i d'escons en unes eleccions, el que el CEO ens indica amb una total contundència és que la independència només és possible amb CiU i amb ERC. 

Políticament és l'única equació possible, de manera que no fem, en cap escenari, res que derivi en un ERC contra CiU o en un CiU contra ERC, perquè això seria la fi del procés tal i com el coneixem i a les portes del seu desenllaç. Arribar al final d'aquest procés només és possible amb CiU i amb ERC, sumant, i no combatent-se, treballant junts, i no desgastant-se mútuament. Com he sentit dir a l'Oriol moltes vegades, tot és molt complicat, i, alhora, estem molt esperançats. Que les coses són complicades és una evidència que compartim. Que tota esperança passa perquè CiU i ERC, ERC i CiU, liderin conjuntament aquest tram final fins a la independència, també ho és, una evidència, que ningú no hauria de perdre de vista en cap moment, perquè si això passa, serà el desastre. I no ens ho mereixem. Ningú.

Torno per on havia començat. Estem a una setmana del 9N, ho tenim tot a punt i ara ja no es pot aturar de cap manera. Felicitem-nos-en tots, gaudim d'aquests dies de glòria que tenim el privilegi de poder viure i diumenge vinent tothom al seu lloc, a fer realitat una jornada històrica que obrirà, sense cap mena de dubte, la porta definitiva a la nostra independència. 

Diumenge, quan els 40.000 voluntaris estiguem davant els nostres col·legis electorals, ens posarem a treballar colze amb colze, l'un al costat de l'altre, ajudant-nos, amb total complicitat. I ningú no preguntarà a l'altre si és d'un partit o d'un altre, d'una organització o d'una altra, si pensa així o si pensa aixà. Diumenge els 40.000 voluntaris hi serem perquè estem compromesos plenament amb el procés, perquè sabem el que ens toca fer i que només és possible fer-ho si hi som tots i si treballem plegats. Serà, com deia abans, el millor homenatge que podríem fer a tots els que ens han precedit i serà també el millor exemple per a tothom de com hem de fer-ho per arribar al final d'aquest procés.

9N: "Censos, mentides i eleccions anticipades"

El que estem fent és extraordinari, no existeixen precedents. El repte que tenim pel davant és d'una dificultat i exigència colosals. Per això valoro tantíssim no només el que estem fent nosaltres, tots els ciutadans de Catalunya compromesos d'una manera o altra amb el procés, sinó també tot el que estan fent els que hi són des de la direcció política i des de la direcció cívica. No seríem on som sense haver-hi estat tots.

I hi som malgrat la precarietat dels nostres mitjans i de tenir al davant un estat molt poderós com és l'Estat Espanyol. No hauríem d'oblidar mai, quan fem i valorem les coses, que ens enfrontem a un estat putrefacte, demofòbic i dominat per una casta hereva directa de les elits franquistes, que controla tots els ressorts del poder (polític, judicial, mediàtic, empresarial) i que aboca a combatre la nostra revolució democràtica tot el seu enorme poder. Un estat, a més, homologat internacionalment, que participa de totes les institucions supraestatals i que té una descomunal capacitat per bloquejar possibles suports internacionals a la nostra causa.

Com va dir en una expressió inoblidable el mestre Salvador Cardús, “només la confiança obliga”. I jo tinc plena confiança en nosaltres, en el poble de Catalunya, i en els lideratges polítics i cívics que ens han dut fins aquí. I maldo perquè recuperem la manera de fer i la confiança que ens hi ha permès arribar.

Des de la publicació de l'últim article he rebut comentaris o indicacions sobre si era “oportú” que ho fes. Crec que ho era, i molt perquè era un secret a veus en molts ambients, des del periodístic fins el patriòtic, d'aquest cert entorn d'ERC que pot estar alimentant marcs mentals destructius que acaben tenint conseqüències polítiques, que poden ser d'efectes devastadors. Al meu entendre he fet un servei a ERC i al procés. Està per veure si servirà de res.

Tenia la confiança que després de la irresponsable patinada que va fer ERC amb el seu posicionament en relació al 9N s'haurien anat ressituant poc a poc. Dissortadament no és així.

I em sap molt de greu perquè això ja ha estat un cop a punt de fer saltar pels aires tot el procés.

La primera espiral destructiva del discurs d'ERC, que pel que estem veient s'ha propagat, la vaig analitzar a l'anterior article: el que diuen sobre el 9N no és veritat. 

Ni era cert que el Govern havia renunciat al 9N, com van dir al començament de la crisi -de fet és el que la fa esclatar-, ni és cert que entre el format inicial i l'actual hi hagi CAP diferència sobre els resultats polítics assolibles. Cap ni una. El fonament de legitimitat democràtica del format inicial i de l'actual és el mateix, idèntic, i el que es podia assolir en un i altre format també és IDÈNTIC!

Faré un esquema per si algú encara no ho té clar, amb els atributs del model inicial i l'actual.

ATRIBUTS 9N	INICIAL	ACTUAL
Jurídicament vinculant?	NO	NO
Fonament legitimitat	Participació alta	Participació alta
Resultats assolibles	Mandat democràtic, expressió de la voluntat del poble de Catalunya sobre el seu futur polític	Mandat democràtic, expressió de la voluntat del poble de Catalunya sobre el seu futur polític
Conseqüències directes	No	No
Necessitat de DUI posterior	Sí	Sí

Les úniques diferències entre model inicial i actual són estríctament tècniques (bàsicament cens previ vs cens configurat a partir d'inscripció en el moment de la votació), i EN CAP CAS afecten ni al fonament de legitimitat ni als resultats i mandat democràtic assolibles.

Tot aquest merder per la configuració del puto cens?

Em sembla al·lucinant com s'ha tergiversat en relació a tot això. L'acord era votar el 9N? Sí, i es votarà. L'acord era plantejar la pregunta sobre la independència? Sí, i és el que es pregunta. Hi haurà urnes? Sí, hi seran. Hi haurà garanties democràtiques? Sí, hi seran. El que es pot assolir amb una i altra és el mateix? Sí, idèntic.

Així doncs, per què la valoració política que se'n fa és tan diferent? Per què ara s'exigeixen coses que abans no s'exigien?

D'aquest punt arrenca la segona espiral destructiva en la que està atrapada ERC: l'exigència d'eleccions plebiscitàries com a tota estratègia.

Tothom sabia, el President Mas el primer, que al 9N li seguirien unes eleccions de caràcter plebiscitari, en les que els partits polítics es presentessin amb un posicionament explícit sobre la independència i que, si de les eleccions se'n derivava una majoria parlamentària favorable a la independència, llavors es faria una DUI, una Declaració d'Independència.

Ho vaig escriure en el seu moment. La via per assolir la independència en un procés unilateral requereix que sigui democràtica per ser reconeguda. I la via democràtica ho és tant la consulta com unes eleccions plebiscitàries. I que nosaltres havíem triat la via més difícil, començar amb la consulta, però que acabaríem amb una DUI, de la mateixa manera que si haguéssim començat per una DUI necessàriament l'hauríem d'haver sotmès a referèndum.

Quan l'estat espanyol va començar la seva campanya per dir que no tolerarien la consulta, ni amb la llei catalana, al President Mas, en totes les entrevistes, li preguntaven sobre quin era el Pla B si finalment la consulta no es podia celebrar. Inicialment el President responia que votar sempre es votaria, i feia referència a la via de les plebiscitàries. Era l'arma que ningú no ens podia treure, i ho sabia tothom.

Amb encert, ERC, i molt especialment n'Oriol Junqueras, van fer veure al Govern que parlar de plans B només podia fer que devaluar el 9N, i que per tant, no s'havia de fer. Hi havia un pla, que és el de votar el 9N, el de posar les urnes al carrer i el de convocar la població a participar-hi i obtenir un mandat democràtic.

Això es va assumir perfectament pel President Mas i pel Govern, de manera que es va deixar de parlar de les plebiscitàries. I tot es va centrar en fer possible el 9N.

I l'estat espanyol va llençar tota la seva formidable maquinària contra el Decret inicial de convocatòria del 9N. Suspesa la convocatòria pel TC, només teníem dues alternatives, descartada com estava pels acords previs la sortida via plebiscitàries: desobeir i anar al xoc (amb totes les incerteses i riscos greus que implicaven en relació a un acte que en cap cas no s'havia plantejat com a definitiu) o desobeir intel·ligentment activant una previsió que ja s'havia incorporat a la llei i que permetria obrir una nova via per fer la consulta, que era l'objectiu de l'acord. L'acord no era per anar a buscar directament el conflicte amb l'estat, sinó per votar el 9N. I això és el que amb una jugada mestra es va activar dimarts al matí. I això és el que permet que, per ara, la consulta segueixi endavant amb idèntic valor polític. Idèntic.

Però ERC queda atrapada en la seva totalment errònia valoració del que estava passant (recordem, “el govern renuncia al 9N”) i engega un discurs delirant, venint d'on veníem, de que el 9N no serveix de res i que cal anar immediatament a unes eleccions plebiscitàries.

Aquest posicionament és molt dolorós, perquè és perjudicial per a tot i per a tothom. El 9N serveix ara pel mateix que servia abans. ERC, amb encert, va exigir que davant el 9N no es parlés mai de plebiscitàries. I ara resulta que són ells els que no parlen del 9N i que només parlen -exigeixen- convocar eleccions.

L'ús dialèctic de confrontació que li està donant ERC a les plebiscitàries és, al meu entendre, un altre error, ja que només fa que complicar-ho tot i, de retruc, carregar-se el 9N. Molt m'hauran de demostrar els companys d'ERC que estic equivocat, i no em serveixen tuits dient que s'han fet voluntaris del 9N. Quan en una entrevista a Catalunya Ràdio no es diu ni una paraula sobre el 9N o quan en un Consell Nacional tampoc s'hi fa cap referència i tot s'enfoca al tema de les plebiscitàries, no només no cola, sinó que alimenta gratuïtament la cerimònia de la confusió i és irracionalment incoherent amb tot el que s'ha vingut fent i demanant fins ara.

Encara hi ha una cosa que ho fa tot plegat més absurd i incomprensible: el Decret de convocatòria de la consulta, segons aquest model que ara s'evoca com si fos la panacea, fonamentava la seva legitimitat jurídica en que la votació servia per recollir l'opinió del poble de Catalunya perquè, d'acord al resultat, el Govern iniciés un procés davant l'estat de modificació dels marcs legals per bla bla bla. En termes estríctament literals únicament anàvem a veure si iniciàvem un procés de modificacions legislatives, inclosa la constitucional. Però, amb encert, ningú no en va fer causa, d'aquesta “justificació”, perquè tothom sabia i compartia que, amb independència de com ho vestíssim, si del 9N en sortia un èxit de participació que li proporcionés suficient legitimitat democràtica i un Sí clar a la independència, això representava un mandat democràtic que seria el que habilitaria els propers passos a fer i transferiria davant tota la comunitat internacional una legitimitat inqüestionable al que a partir de llavors faríem.

Doncs bé, per ara la configuració de l'actual via per la que votarem el 9N s'ha estalviat tot aquest bla bla bla amb el que abans tothom estava d'acord. I mantenint-se els fonaments de l'acord sobre el que anàvem a fer i el que n'obtindríem, resulta especialment feridor veure com s'ha canviat tan absurdament de discurs i com es persisteix en l'error de devaluar-ho o intranscendentitzar-lo.

Hem de reconèixer que des d'ERC han estat hàbils en la instrumentalització i propagació d'aquesta farsa. El fet que a Plaça Catalunya s'exigís l'avançament electoral i es vinculés al 9N em sembla, com ja ha dit en Partal i hi estic d'acord, un error. Per què vinculen ara el 9N a una exigència al President perquè convoqui eleccions? Per què ho exigeixen ara i no ho deien abans, quan el 9N es manté en els seus trets substancials (l'esperable de demandat democràtic i el fonament de la seva legitimitat) idèntic, invariable?

Aquest vespre ERC i ICV-EUA s'han aliat en l'exigència d'eleccions anticipades. Es configura així un frontisme antigovernamental que no pot ser preludi de res bo. Han tornat els vells esquemes, les mentides i aquest anticonvergentisme tronat que dona l'esquena a la complexitat del país i al molt que s'ha avançat fins ara, per tornar a esquemes de partidisme, de càlcul de rèdit partidista. Si tal cosa desgasta a CiU, fem-ho, ja en traurem alguna cosa.

Una part de la direcció d'ERC seria sensible a una visió segons la qual “només arribarem a la independència si la liderem nosaltres”. Si aquesta visió fos la que ara explica tot el que està fent ERC, estaríem davant un altre error gravíssim.

Crec que ahir a l'espectacular marxa motard i a Plaça Catalunya no s'estava per a històries de partidismes ni de maniqueismes. El mandat popular és clar. La necessitat d'unitat, una evidència. Perquè no hi pot haver independència sense ser-hi tots, sense anar-hi tots a una.

M'agradaria que els amics d'ERC reflexionessin sobre el que he escrit. No és cap atac. És una resposta i un prec. Tot és massa complicat com per complicar-ho encara més de manera gratuïta. .

Així les coses, tinc la sensació que a mesura que passen els dies no estem més a prop d'una solució, sinó més lluny. I això no és gens bo. Vull creure que encara estem a temps de no decebre'ns a nosaltres mateixos i de ser capaços d'estar a l'alçada del moment. Vull creure que serem capaços de posar en valor el que realment ens ha fet avançar.

D'un moment complicat com aquest n'hauríem de sortir units i més forts

És evident que estem en un moment complicat del procés. Innecessàriament difícil.

Hem assistit a alguns errors que no s'haurien d'haver donat:

El primer factor és que crec hi ha prou dubtes damunt la taula com per assenyalar la incompetència del Departament de Governació com una font de problemes en relació a la convocatòria del 9N. Quan parlo d'incompetència és una manera amable de descriure-ho. El que ha passat allà dins, tanmateix, és difícil d'explicar només en termes d'incompetència.

És un fet greu, perquè ha generat una estalvaible desconfiança entre els actors implicats en el consens polític. Això no s'hauria d'haver produït mai.

Essent això així, és obligat dir també que en cap cas aquestes incompetències són el que ha posat en perill el 9N. Ni molt menys. Han estat un obstacle, però ni de lluny el determinant de la situació en la que estem, perquè el resultat de la incompetència no està en l'arrel del que ha portat a prendre la mesura de canviar de model de consulta.

EL CANVI DE MODEL DE CONSULTA I LES SEVES IMPLICACIONS

El vespre-nit de dilluns 13 d'octubre esclatava una crisi absurda entre els partits compromesos amb el 9N. Després de força reunions no havien estat capaços de posar-se d'acord en com seguir el procés fins el 9N després suspensió del TC. I dimarts 14 pel matí, el President Mas compareixia davant els mitjans per explicar que la consulta seguia endavant, que hi hauria urnes al carrer i que tothom podria votar en els termes acordats per tots els partits el desembre del 2013.

Val la pena identificar amb precisió del que estem parlant, perquè el desconeixement i la manipulació en relació al que havia passat forma part del problema, i específicament forma part del problema de la gravíssima espiral d'errors comesos per ERC des d'aquell moment.

L'acord dels partits de 2013 feia referència a que el poble de Catalunya es pronunciés al voltant de les qüestions recollides en la pregunta acordada: vol que Catalunya sigui un Estat. I, en cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui un estat independent.

Des d'aquell acord s'han intentat diverses vies perquè el poble de Catalunya pogués pronunciar-s'hi. La primera, i en termes jurídics més rellevant, l'acord amb l'estat per poder fer un referèndum. Aquesta estratègia té el seu zènit amb la compareixença dels representants del Parlament de Catalunya al Congreso de Diputados sol·licitant la transferència de la competència per organitzar el referèndum. El resultat va ser un cop de porta descomunal, negativa total.

Amb aquesta negativa no només s'impedia fer un referèndum, sinó que a més a més es tancava la porta a que el procés de secessió que havia iniciat Catalunya fos bilateral, és a dir, acordat amb l'estat espanyol. La negativa del congrés va implicar per tant negativa a fer un referèndum i la fi de qualsevol possibilitat d'un procés de secessió bilateral.

Les forces polítiques de Catalunya implicades en l'acord pel 9N van seguir per una altra via: l'aprovació de la llei de consultes, i el Decret convocant una consulta no vinculant per tal de recollir l'opinió del poble de Catalunya sobre la pregunta acordada, i per tal que l'opinió recollida permetés Govern i Parlament iniciar les accions polítiques i legislatives corresponents d'acord al resultat que s'hagués obtingut.

Acabàvem d'entrar de ple en el primer acte del procés de secessió unilateral. La consulta, en els termes del Decret de convocatòria (diguem-ne Model A), no era vinculant i no hauria produït CAP efecte jurídic. Tenint en compte, a més, que les forces unionistes (les que haurien d'haver defensat el NO) havien pres la decisió de no participar en la consulta, amb tot el que això implicava de dèficit de legitimitat democràtica, tots els efectes d'aquella convocatòria es limitaven a un exercici democràtic que, via una alta participació, permetés evidenciar la voluntat del poble de Catalunya.

Per tant, mancada de qualsevol possibilitat de generar cap efecte jurídic, i mancada de la legitimitat democràtica que implica la participació de totes les opcions possibles en la consulta, els seus efectes -gens menyspreables, en cap cas- es “limitaven” a obtenir un mandat democràtic exclusivament sobre la base d'una alta participació que permetés evidenciar la voluntat del poble de Catalunya.

A més, la suspensió decretada pel TC implicava gravíssimes conseqüències a tots els nivells de seguir per aquella via.

Davant aquesta situació el President Mas va optar per fer un cop de timó i plantejar en termes tècnics un altre format per a la consulta, diguem-ne el Model B, que és l'ara vigent. Un model que en tot allò substantiu té IDÈNTIQUES característiques que el model previ. Dit d'una altra manera: el que es volia aconseguir amb l'acord de desembre de 2013 era idènticament assolible amb un model o amb un altre. No hi ha res que el model A, l'inicial, pogués assolir i que no pugui assolir també el model B, l'actual.

Les diferències entre el Model A i el B són únicament tècniques. Però aquestes diferències tècniques ens permetien sortejar l'obstacle del TC i fer una consulta plenament legal d'acord a la llei catalana.

Posaré un símil perquè tothom ho entengui: estem en una carretera amb tres carrils. Tots tres carrils ens porten al mateix destí, que és el nostre objectiu, arribar-hi. D'entrada intentem circular pel carril de l'esquerra, que és el més ràpid, intentant l'acord amb l'estat i una secessió bilateral. No pot ser, i posem intermitent a la dreta i ens passem al carril del mig, que és el que ens obre el Decret inicial signat pel MHP Mas. Al poc d'anar-hi circulant, ens trobem amb una roca enorme al mig del carril, com va ser la suspensió del TC. Podem fer dues coses: o agafar-nos fort al volant i llençar-nos-hi de cap, a estavellar-nos-hi... o canviar al tercer carril, que és pel que va optar el President Mas. I per ara aquest carril l'estem circulant sense obstacles, i per tant tenim més aprop el nostre destí. Això no vol dir que no ens pugui aparèixer un obstacle, en cap cas. Però en termes d'objectiu, aquest carril ens permet arribar, igual que els altres dos, al nostre destí, que és el que volem per damunt de tot. Hi ha hagut “desobediència”, però ha estat una desobediència intel·ligent, que ha mirat de fer prevaldre l'objectiu d'arribar al nostre destí per damunt de la testosterona de llençar-nos contra els obstacles. Els hem sortejat amb molta puteria. Però hem desobeït igual.

QUÈ HA PASSAT A ERC?

Dilluns 13 d'octubre per la nit, un cop finalitzada sense acord la reunió dels partits, ERC treu un comunicat de premsa inadmissible, en el que, per dues vegades, diu que el Govern “ha renunciat al 9N”. I això és mentida.

ERC, per tant, menteix. El Govern en cap cas ha renunciat al 9N, tot el contrari! El comunicat d'ERC s'escampa com la pólvora i esclata per la xarxa i per tots els mitjans de comunicació, que obren les seves edicions enterrant el procés.

És per a mi una incògnita per què ERC fa un comunicat de premsa d'aquesta naturalesa. No ho puc entendre. Per què menteix en relació al que ha passat i per què explica el seu desacord amb unes mentides que tenen unes conseqüències devastadores.

El Govern no ha renunciat al 9N en cap cas. El manté en tots els seus atributs essencials, i en bona part ho fa perquè ERC no volia sentir parlar de cap altra cosa que no fos el 9N. Que ara ERC faci declaracions dient “doncs votem en eleccions” és una autèntica farsa, com el tema de l'entrada al Govern. I fins aquí vull “llegir”.

El més rellevant de tot plegat és ser conscients que no hi ha cap resultat dels que volíem obtenir del model A que no es pugui obtenir amb el model B. Són idèntics en les seves característiques, en el fonament de la seva legitimació i en el mandat democràtic i efectes assolibles. IDÈNTICS!!!!! De la mateixa manera que l'acord del 9N servia per demanar al Congreso la competència per fer un referèndum i davant la negativa, vam recórrer a una altra via. L'acord del 9N és sobre pregunta i per donar la veu al poble, i això sempre s'ha pogut assolir de diferents maneres.

La destrucció absurda que es propaga a partir del comunicat de premsa d'ERC es concentra en dos vectors confluents:

- genera dubtes, incerteses i divisió entre tota la gent que fins aleshores estava amb el 9N

- habilita institucionalment una lectura devaluada del resultat que es pugui generar el 9N

Així doncs, el que provoca ERC és, per una banda, fer molt més difícil assolir l'objectiu de participació que era el fonament de legitimitat de la consulta, tant del model A com del model B, i, per una altra banda, fer que fins i tot assolint la mateixa participació, i per tant amb el mateix fonament de legitimitat, totes les mentides escampades sobre el model B automàticament en devaluaran el resultat i la seva lectura.

Què seria desitjable que passés a partir d'ara?

Per a mi és del tot urgent que ERC surti de l'espiral desctructiva en la que va entrar a partir del comunicat de premsa de dilluns a la nit. Ningú no demanarà explicacions. Però han de deixar de persistir en aquesta lectura tan equivocada de la situació. Han de deixar de mentir sobre que el Govern “ha renunciat al 9N”, perquè és del tot fals, i han de deixar d'intoxicar en relació a la consulta model B, perquè sobre la mateixa, i pel que fa al fonament de la seva legitimació i els resultats assolibles en termes polítics i democràtics, SÓN IDÈNTICS!!!!

ERC és vital pel procés. No hi ha procés sense ERC. De la mateixa manera que no hi ha procés sense CDC. Tot el que no sigui això no té sentit, perquè no té cap recorregut.

Per què ERC ha fet el que ha fet, que ha estat a punt de fer saltar pels aires el procés i que sens dubte l'ha ferit amb una profunditat que ara mateix ignorem?

Em costa molt d'entendre-ho. Podria explicar algunes coses. No ho faré, perquè respecto molt ERC, perquè m'estimo moltíssim l'Oriol Junqueras, però, per damunt de tot, perquè estic incondicionalment compromès amb el procés i vull intentar no fer res que el pugui perjudicar. Però seria interessant també que ERC no anés escampant intoxicacions com està fent. No s'ho mereix ningú.

En allò que crec no puc estar-me de dir, és la sensació horrorosa que tinc que sobre la cúpula d'ERC planen alguns voltors que només fan que intoxicar el procés i generar-los-hi, induir-los-hi, marcs mentals i polítics enverinats, falsos i letals pel procés. És un secret a veus les filtracions que des de l'estiu s'estan generant en l'entorn de la cúpula d'ERC (alerta perquè no és una cosa banal, ja que crec que també han generat moltes desconfiances). És un temor compartit en silenci per moltíssima gent que respecta i s'estima ERC que la seva cúpula pot estar “atrapada” en un joc maquiavèl·lic d'amistats i vanitats amb personatges que arriben directament fins a les clavegueres de l'estat.

ERC hauria de ser molt més prudent del que és en valorar les majories polítiques i socials que ens permeten ser on som. ERC hauria de ser conscient que ha caigut de quatre potes en el que durant un cert temps havia acusat -amb raó- al Govern, d'enredar amb declaracions.

ERC ha passat de defensar una cosa a la contrària en hores, i d'enrocar-se en una lectura errònia del que estava passant i després mentir per autolegitimar-se. ERC hauria d'haver sabut que llençar un comunicat de premsa com el que va llençar dilluns a la nit era una incomprensible irresponsabilitat amb capacitat de fer volar pels aires tot el procés.

Insisteixo: ens necessitem tots. No hi haurà independència sense que hi siguem tots, i hi siguem compromesos amb lleialtat. Tothom té deures a fer perquè mai més es tornin a generar les condicions d'una crisi com l'actual. Però, sobretot, tothom té el deure de convertir tot el que facin i toquin en un impuls determinant per al 9N, perquè en relació al 9N estem en IDÈNTICA situació amb el model A i el B: el fonament de la seva legitimitat i els resultats assolibles són IDÈNTICS!

Som-hi!
DONEC PERFICIAM