"Maragall, en cabeza" o l'escàndol de les enquestes de manipulació massiva de El Periódico

Aquest dijous El Periódico oferia una portada amb lletres de pam "Maragall, en cabeza". Feia referència als resultats d'una enquesta, segons la qual l'ERC d'Ernest Maragall s'hauria situat com la força electoral amb més intenció de vot a Barcelona de cara a les eleccions municipals de maig 2019.

De fa ja un cert temps El Periódico fa servir les enquestes com a eines de manipulació massiva.  

Les enquestes de El Periódico no ofereixen una projecció d'una determinada situació política del país, de la ciutat, del que sigui, sinó que són instruments per a la manipulació massiva, per a la manipulació de les masses.

El primer i més gran i incontestable indicador que una enquesta no és informació sinó manipulació és la falta de transparència, l'opacitat en les dades. I la presumpta enquesta que serveix a El Periódico per fer un titular així és d'una opacitat absoluta. 

El segon element que ens fa veure no estem davant una enquesta informativa, sinó davant un instrument de manipulació massiva és l'adulteració del plantejament i de la informació de la mateixa enquesta. I aquesta presumpta enquesta de El Periódico és tot un exemple de manipulació del qüestionari amb la finalitat de l'ús instrumental com a eina de manipulació massiva.

L'enquesta està feta la primera setmana d'octubre. En aquest moment, quan segons diuen es va fer l'enquesta, ja se sabien dues coses:

- PDECAT en cap cas concorrerà amb aquestes sigles a les eleccions municipals. El més probable és que ho faci sota les sigles de La Crida, però això no ho sabem. El que sí sabem, des d'abans de l'estiu, és que en cap cas com a PDECAT, atès que aquest partit ja va aprovar presentar-se com a Junts per Catalunya. Doncs l'enquesta pregunta sobre PDECAT i no sobre JxCAT.

- Manuel Valls va presentar, a finals de setembre, la seva candidatura com a alcalde de Barcelona. I si una cosa va quedar clara aquell dia de la presentació, és que en cap cas ho faria sota les sigles de C's. Doncs l'enquesta pregunta sobre C's.


Manipular la mostra de les enquestes per a convertir-les en eines de manipulació massiva

Una enquesta és una eina científica que a través de la selecció d'una mostra representativa d'un conjunt social, ens permet projectar la visió del conjunt. 

Situat això, sabeu quina és la manera més "barata" d'aconseguir que una enquesta ofereixi els resultats que volem, ens permeti fer el titular que hem decidit fer?  

Efectivament, manipulant la mostra!!!! Si esbiaixem la mostra podem aconseguir que l'enquesta ofereixi els resultats que nosaltres volem. Llavors, evidentment, ja no estem davant una enquesta com a eina científica, sinó davant una enquesta com a eina de manipulació massiva. 


I en els últims mesos totes les enquestes que ha fet El Periódico han inflat la seva mostra artificialment de votants d'ERC. Per l'opacitat creixent no tenim dades de la mostra d'aquesta enquesta, però sí en tenim de la publicada fa només uns mesos, i feta per la mateixa empresa, GESOP. En el Baròmetre de BCN de maig 2018 GESOP ja inflava per a El Periódico la mostra esbiaixant-la fins DOBLAR!!! el pes dels votants d'ERC.

ERC havia tingut, el 2015, el 6,6% dels vots sobre cens. Però a la mostra de El Periódico els votants d'ERC eren més del doble, eren el 13,8%. Sí, més del doble. I en l'anterior baròmetre la mateixa empresa, a la mostra sobrerepresentava el segment de votants d'ERC amb un 13,4%.

Fixeu-vos que en les dues últimes enquestes de El Periódico, ERC, que va tenir un 6,6% dels vots, està sobrerepresentada en més del doble, fins al 13,8 i el 13,4.

No, no és cert que Maragall encapçali res. L'únic que és cert és que El Periódico manipula tant la mostra, l'esbiaixa tant a favor d'ERC, que finalment aconsegueix que l'enquesta digui el que El Periódico vol.

Em recorda l'acudit aquell del concurs de policies mundials, en les que una de les proves és a veure qui porta, qui caça, el conill més gran. Arriben els gendarmes francesos amb un conill de 3,5Kg. Els Bobbies anglesos en porten un de 5 kg i els alemanys un conill immens de 8 kg. Quan ja està a punt de tancar el concurs arriba la Guardia Civil, amb un trailer. L'obren i baixa una bèstia enorme, de centenars de kilos. El jurat, atònit, es queda mirant l'animal i als guàrdies civils i els hi diu "però, però... però si això és un elefant, això no és un conill" I el picoleto respon "como que un conejo?" i se'n va cap a l'animal i li crida "tú, hijoputa, qué eres?" I l'elefant es posa les potes davanteres cobrint-se el cap i gemega "sóc un conill, sóc un conill, però per favor no em peguin més"


Aquesta pràctica d'esbiaixar les seves enquestes inflant-les de votants d'ERC fa temps, com veiem, que és una pràctica habitual a El Periódico. Això explica per exemple, que les seves enquestes en relació al 21D fossin de les que més la van cagar. No eren enquestes, eren eines de manipulació massiva amb aparença d'enquestes.

Així, el mateix dia de les eleccions, del 21D, quan ja tots sabíem i havíem explicat amb tota mena de dades que l'única candidatura que estava en condicions de disputar la victòria a C's era Junts per Catalunya, El Periódico de Andorra seguia projectant ERC com a guanyadora, amb 34-35 escons, seguits de C's amb 30-31 i -molt molt allunyats- de Junts per Catalunya amb només 25-26.

El resultat fou 36 C's, 34 Junts x Cat i 32 ERC.

La pregunta és: quin interès té El Periódico per inflar els resultats d'ERC d'aquesta manera?

I la simple pregunta ja és en si mateixa gairebé una resposta.

És una evidència que l'establishment s'ha abocat a inflar ERC. No sé si pels pactes que hi ha qui diu Oriol Junqueras té "signats" amb l'estat espanyol. No sé si perquè a l'establishment el que més els interessa és projectar ERC per obrir un nou període polític a Catalunya de tripartits, amb Comuns i PSC...

O no sé si simplement perquè l'objectiu a batre és clarament el President Puigdemont, i tot el que sigui afeblir Puigdemont, és positiu per als interessos de l'establishment, de l'estat espanyol. I si per afeblir al rebel Puigdemont s'ha d'inflar i sobredimensionar ERC i Oriol Junqueras o Maragall, doncs es fa.

No, no ho sé. Però el que sí sé és que els companys d'ERC, els amics d'ERC, els camarades d'ERC amb els que hem compartit tantes lluites, n'estan al marge. L'únic que us demano, amics, és que aquestes clamoroses intoxicacions que estan intentant no us treguin capacitat analítica.  

A nivell de Barcelona jo crec que està clar que l'aposta de l'establishment, de l'estat espanyol, és evitar que hi hagi un ajuntament independentista, republicà. Aquest establishment sap perfectament que una candidatura conjunta dels móns ERC i Junts per CAT és guanyadora segura i tindria alcaldia i govern de la ciutat amb el 100% de probabilitats.

Quina manera tenen d'impedir-ho, d'intentar evitar-ho? Inflar tant ERC que desestimin qualsevol pacte guanyador i activar una manipulació massiva de l'electorat fent-los-hi creure que ERC pot guanyar.


Podem rascar alguna cosa de la poquíssima informació no manipulada que ens proporciona El Periódico?

Poques coses, però alguna sí. 

Una de les dades que a mi sempre em proporciona més informació és la del creuament entre record i intenció de vot. La informació sobre fidelitat de vot i sobre els transvasaments de vots que podem observar ens aporta un material analític no manipulable i que conté un gran potencial predictiu.

A partir del gràfic (que no dades) de fluctuació de vot, sí tenim prou informació com per poder projectar certes anàlisis que ens permetin explicar millor la situació política actual:

La dada més important de totes és que, malgrat tots els malgrats de l'enquesta, no pot evitar ocultar la dada clau: si els móns d'ERC i de Junts per CAT van junts a BCN, guanyen, tenen l'alcaldia i poden governar. I punt. Això és INDISCUTIBLE. I aquesta és la dada política clau.

1. ERC no s'està ensorrant.

Si haguéssim de fer cas de les xarxes socials, ja pràcticament no quedaria ni un sol votant d'ERC. Doncs bé, això no és així. ERC conserva una molt alta fidelitat de vot. A BCN, del 76,8%, la segona més alta, només pel darrere de C's. ERC pot estar patint desgast, no tenim prou dades per valorar-ho, però en cap cas cap desgast significatiu que pugui provocar cap gir significatiu al panorama polític.

No sé quina és la projecció electoral d'ERC a BCN ara mateix. Segur que no és la de l'enquesta d'EP, el més probable és que estigui al voltant de la meitat del que projecta EP, però el que també és segur és que ERC manté, per ara, la seva força electoral.

2. El món de PdeCAT, Junts per Catalunya, La Crida, necessita urgentíssimament definir la seva estratègia i lideratges municipals. 

I això és especialment significatiu a BCN, on presenten, ara mateix, una de les més baixes fidelitzacions de vot. Sí, l'enquesta manipula preguntant per Pdecat, quan aquesta no serà la marca electoral. Però el no saber res sobre com aquest món es presentarà a BCN comença a passar factura.

En relació a les municipals del 2015 aquest món ha d'assumir que una part del vot que va tenir Trias ara ja no el tindran. Com demostren els creuaments entre record de vot municipals 2015 i Parlament de Catalunya 21D 2017, un 9,4% del vot de la CiU Trias va anar a parar a C's el 21D i un 7,8% al PSC. No és cap dada estranya. Segurament era el % màxim de vot "moderat" que quedava a aquella CiU a punt d'extingir-se. Vot que potser encara havia pogut mobilitzar la U d'Unió. Però un vot, aquest 17%, que en el fons és el que va costar a Trias la reelecció, atès que va provocar una fuita molt més gran cap a ERC.

Gairebé el 70% del vot de CiU munis 2015 segueix votant independentista: el 21D un 61% ho feu a JxCat i un 9% a ERC.

En aquests moments, de tot el vot que va tenir CiU el 2015, un 61% del qual el 21D va votar Junts per Cat, ara només al voltant del 35% té clar votar PdeCat. I un de cada quatre ex-votants no sap què fer. Com deia, en aquest món de CiU, PdeCat, JxCAT, Crida... comença a ser URGENTÍSSIM tenir una estratègia clara a BCN i un candidat que sigui reconegut com a tal.

3. L'enquesta de El Periódico menysprea els indecisos, quan els indecisos en aquests moments serien la força amb un major percentatge de votants. 

Un altre factor que incrementa la manipulació barroera d'aquest mitjà d'intoxicació massiva.Hi ha molt vot indecís que tots sabem serà qui acabarà decidint el resultat de les eleccions municipals del maig 2019.

Hi ha vot indecís i hi ha dues candidatures clau pendents de configurar-se, com són el món de Junts per CAT/Crida i com també és la candidatura de Valls, que encara no té nom, ni llista, ni res. I recullen el que el 2015 van ser la segona i la tercera força més votades a BCN. 

4. C's és la força amb una major fidelitat de vot, i que a més a més absorbeix jo diria que més de la meitat del vot que va tenir el PP el 2015. 

I sí, l'enquesta ho tracta com a C's, no com la plataforma diferent que serà la candidatura de Valls, però fent mica d'abstracció sembla difícil obri nous jaciments de vot. I el que encara és pitjor per a les aspiracions de Valls, sembla que en aquesta frontera de promiscuitat entre C's i PSC que detectem des de fa unes quantes eleccions, per primera vegada hi ha més vot de C's cap al PSC que a l'inrevés.

5. CUP Barcelona sembla molt probable segueixi com està i, segons quina sigui la participació, pugui tenir dificultats per revalidar els regidors. 

Un altre xoc de realitat amb la hiperventilació de les xarxes. No, la CUP, com a mínim a BCN, no només no creix, sinó que pot retrocedir. Tot aquest soroll de "són els únics que bla bla bla", com a mínim demoscòpicament, només és això, soroll.

6. Finalment, i tal i com jo ja havia pronosticat, tot el tema de les Primàries, tot aquest invent personalista, l'únic que farà serà dividir el vot independentista.

Les Primàries estan abocades al testimonialisme i, com a molt, a convertir-se en un quart espai independentista, el més petit de tots, amb pràcticament cap possibilitat d'obtenir representació, però sí capaç d'arrossegar uns vint o trenta mil vots. Tant de bo les primàries fossin un joc de suma zero. No ho seran: seran un joc de resta, que pot fer perillar la representació de la CUP o fer perdre al món d'ERC o de JxCAT un regidor.

La intenció de vot directe que té el PP a l'enquesta és del 2,2%, i el PP no obtindrà representació municipal.

La intenció de vot directe en el capítol "altres" que és on suposo els enquestats que donen suport a les primàries s'han situat, té un 1,7% d'intenció de vot directe. És a dir, cap possibilitat d'entrar a l'Ajuntament de BCN..

Això concorda plenament amb l'opacitat amb la que s'està desenvolupant tot aquesta història de les primàries, que pretenia ser exemplaritzant i està sent absolutament opaca. No tinc cap dubte que si hi hagués 100.000 persones apuntades, o 50.000 o fins i tot 25.000, ja ho haurien esbombat per tot arreu. El fet de que totes les dades d'aquest procés de primàries siguin tractades amb absoluta opacitat implica que no estan assolint cap dels objectius que podien haver-se marcat, i que per tant aquest 1,7% ja és prou significatiu de l'impacte màxim -és a dir, mínim- que poden assolir (jo ja ho vaig dir fa mesos, que les seves opcions de vot en cap cas superarien els 25.000-30.000 vots, i que només en un escenari de baixa participació podrien obtenir representació.

Y Y Y Y.... ESOCASIESTODO AMIGOS

seguirem atents per denunciar tots aquests intents de manipulació massiva. Si demà ens aportessin una informació que avui ens han ocultat no dubteu ho reconeixeré immediatament i n'informaré.

 DONEC PERFICIAM

Conducció estratègica aplicada a l'actual moment polític

(el concepte de conducció estratègica aplicada a la política ja el vaig fer servir en un post de l'any 2016. Segueixo pensant és un concepte clau. Ho és quan circulem amb el nostre cotxe o moto. I ho és també perquè allò que implica, allò que caracteritza una conducció estratègica ens és extraordinàriament útil en molts altres àmbits, singularment en política. Per això, primer explico què és la conducció estratègica i després ho aplico a l'actual moment polític. Crec que pot ajudar)

No sé ara, però fa molts anys quan jo em vaig treure el carnet de conduir de cotxe, i com a mínim a Barcelona, vaig fer les pràctiques corresponents de maniobres i després les de circulació urbana, per la ciutat. Tot molt ordenat. Tot semàfors. Com a molt quan et ficaven pel Poble Sec una mica d'atenció a les cruïlles sense semàfor i les corresponents preferències. I vinga, examen.

I aproves, però llavors arriba el dia que has d'agafar el cotxe propi -vaja, el de la família- per anar al poble. Fins l'últim semàfor de la Diagonal tot bé. Però llavors et fots en una autopista. Tres carrils. Cotxes i camions per tot arreu. Velocitat.

Tanmateix, el pitjor encara estava per arribar: en un moment donat has de sortir de l'autopista i començar a circular per una carretera general. Un carril d'anada i un de tornada. I més camions. I has d'avançar-los. I gairebé no saps com posar-t'hi.

Mai agrairé haver portat mon pare, al cel sia, al meu costat, les primeres vegades que vaig enfrontar-me a una circulació de carretera que no havia fet mai conduint per treure'm el carnet. 

No només em donava confiança i seguretat. Em em va explicar una cosa que era més que un consell. La vaig interioritzar ràpidament, i amb el temps he vist que em servia per a totes les coses de la vida. Primer de tot, havia de conèixer molt el meu cotxe, ser conscient del seu potencial, força, velocitat, etc. I després que circulant m'havia d'acostumar a controlar tot el que passava a la carretera fins on m'arribaven els ulls. "Fixa't en què està passant molt pel davant del cotxe que et precedeix, però també del que passa pel darrere. Només quan t'acostumis a llegir tot el que passa en tot el perímetre de la teva visió en la carretera et sentiràs segur conduint i prendràs les decisions correctes en el moment correcte. Sabràs quan has de començar a reduir velocitat, sabràs quan és millor que canviïs de carril per no haver de frenar, sabràs quan, amb el cote que portes, pots avançar sense perill, etc."

Quan vaig començar a circular en moto per la ciutat vaig veure que aquesta conducció estratègica encara era més necessària. La vulnerabilitat de la moto t'obliga més que mai a estar pendent de la conducció dels altres, a anticipar les seves maniobres, però no només les previsibles, sinó també les imprevisibles. Així, fixant-m'hi, he arribat a identificar ràpidament el tipus de conducció dels vehicles que tinc al voltant. El típic tio que va pel segon carril, no posa cap intermitent, però en una fracció de segon veus que la manera com acaba de reduir la marxa vol dir que girarà menjant-se el carril que té entre el gir i la seva circulació, que és per on vas amb la moto. I efectivament, el filldeputa ho fa. I si no t'ho haguessis temut que faria la maniobra prohibida (girar des d'un carril que no pot) tu, que vas pel carril del gir, te l'hauries menjat, i a terra.

Però també és important la conducció estratègica no només per major seguretat, sinó per assegurar-nos una circulació fluïda, per optimitzar els nostres trajectes i àdhuc els nostres consums. Hi ha gent que aturada a un semàfor, només té com a referència el canvi de color d'aquell semàfor. I quan es posa verd surten com si els hi anés la vida... i han de frenar de cop al semàfor següent que s'acaba de posar vermell. En les vies que ho permeten, la conducció estratègica urbana implica no estar pendent únicament del semàfor on estem aturats, sinó dels que tenim pel davant. Saber si podràs sortir i agafar el següent verd o també te'l trobaràs vermell.

Molt de tot això que caracteritza la conducció estratègica podem aplicar-ho a la política. 

A l'igual que en la conducció estratègica, que integra en la seva conducció el coneixement del vehicle propi i tot el que està passant per la carretera, per garantir arribar al nostre destí sans i estalvi, la bona estratègia política, primer de tot, és conscient del propi potencial, de la pròpia força, i, com a segona característica, no està pendent únicament del que passa en el dia a dia, sinó que integra tots els elements i circumstàncies del país per garantir un projecte o un procés segur, sòlid, el màxim de controlat possible, que no faci cremar energies inútilment, com la millor garantia possible per arribar al nostre destí.

Dissortadament hi ha molta política que només està pendent del que tenim als morros, del vermell o verd del primer semàfor, o del cotxe que tenim davant, i no de la seqüència de tota la via i camí que haurem de recórrer, ni de la nostra pròpia situació.

Estem en un moment de desconcert. L'1-O del 2017 ens va permetre arribar més lluny del que mai havíem arribat en aquesta voluntat nacional i democràtica majoritària per ser República. Però no ho vam aconseguir. No aconseguir-ho no va ser cap derrota. No ens en vam ensortir, no en vam saber prou, el que sigui. Un any després les nostres opcions per fer la República romanen intactes, mentre el nostre enemic, l'estat espanyol, s'ha afeblit. Malgrat això, estem en un moment de profund desconcert per les divisions internes i perquè saber quins han de ser els propers passos per tornar a intentar-ho no és fàcil. Gens fàcil.

En aquesta situació, n'hi ha uns quants que fan política o pontifiquen per les xarxes exigint saltar-se d'avui per demà tots els semàfors, ignorar tots els senyals de circulació, etc. En la seva versió menys irracional el que fan és, quan veuen que un semàfor es posa verd, clamar per arrencar amb gas a fons, com si fos l'últim semàfor, com si no n'hi hagués cap altre. Quan els alertes que en la següent cruïlla caldrà frenar per no ser aixafats per uns camions o que tenim al davant un revolt tancadíssim que no el podem agafar a tota velocitat o ens fotrem una nata atòmica, saltarem pels aires i farem vint voltes de campana... et miren amb suficiència i superioritat moral, amb la felicitat de qui consagra la seva existència a desemmascarar "processistes", com si haguessin aconseguit demostrar que si no fas el que ells, erigits en "el poble" diuen s'ha de fer, és perquè no vols la independència. .

I si no fos perquè al darrere de tot el que fem portem un país sencer, milions de persones, amb les seves il·lusions i amb les seves inquietuds, et vindrien ganes de dir, vinga, valent, fot-li gas...

Però per sort la majoria sabem que el trajecte que hem de fer fins a la independència és prou complicat com per afegir-hi una conducció temerària, brusca, amb frenades i accelerades que maregin al personal, que consumeixin estúpidament energies i, el que és pitjor, que facin perdre tota confiança en els qui condueixen el procés i la capacitat de dur-nos-hi sense prendre mal.

Quan condueixes un país de 7 milions de persones totes les decisions que prens saps l'enorme transcendència que tenen, saps que no només ets tu, saps que, de fet, el menys important ets tu, i que tot ho fas per aquests 7 milions de persones.

Alerta, però, perquè conducció estratègica tampoc no és circular sense rumb, donant voltes per no anar enlloc o alentint artificialment la marxa. Això tampoc és, en cap cas, conducció estratègica. Quan llegeixo o sento alguns que diuen "això va per llarg, això va per 10-15 anys" m'irrito tant com quan veig aquests que es llençarien a tot gas sense atendre a res. Per què ha de ser "llarg"? Per què 10-15 anys? Per què marcar-se terminis? Fer-ho no farà el nostre trajecte més segur ni més sòlid, simplement el farà impossible.

Ningú sap si podrem tornar a intentar fer la República d'aquí 3 mesos o d'aquí 3 anys.

Estem en un moment en el que la conducció estratègica és més important que mai. Implica estar en marxa, estar fent el camí. El temps, en un procés històric com el que estem protagonitzant, és relatiu. No hem de fer les coses per fer-les, sinó fer-les quan sabem estem en condicions de fer-ho bé, millor que en el passat, i quan sabem que fer-les ens farà avançar o com a mínim ens impedirà retrocedir. La frontera no és fàcil. Per això és més important que mai la confiança entre nosaltres.

El que hem viscut aquesta setmana al Parlament evidencia això que dic. Per a ERC no passava res assumint la demencial in-justícia que aplica el cártel de la toga al nostre país, les nostres llibertats i els nostres drets fonamentals i més elementals en una democràcia, com la protecció dels nostres electes i del nostre vot. Vam votar al Parlament que no s'acceptava la suspensió. Però després ERC, de facto, l'accepta. I es produeix la fractura.

Per a mi el mes de gener hauríem d'haver investit Puigdemont. Aquest era el compromís i la voluntat tant de Junts per CAT com de la CUP. Però per restituir Puigdemont com a President eren necessaris els vots d'ERC. I ERC no hi estava d'acord. En aquest context va primar arribar a un acord. I es va negociar, parlar i decidir.

I aquesta setmana, per a  mi, era inacceptable assumir la suspensió dels nostres diputats. No ignoro les derivades que tot plegat podia tenir, ni nego que potser estàvem en un cas d'aquestes fronteres difícils en la presa de decisions, entre les que ens permeten avançar i les que no, o, com a mínim, de les decisions que no ens facin retrocedir.

El que converteix aquest lamentable episodi en una crisi greu és la total falta de confiança entre les dues forces que configuren el gruix de la majoria independentista al Parlament i que comparteixen govern. Podem tenir parers diferents, visions diferents. El que no podem admetre, el que no pot ser, és que la falta de confiança entre nosaltres ens impedeixi resoldre-ho.

Cal conducció estratègica. Cal estar pendents de tot i preparats per a tot. Però no és possible anar enlloc si entre els qui hem de compartir trajecte i protagonitzar la gesta, tot és desconfiança. O ens comprometem en el "nosaltres", en formar part d'un "tots" que ens permeti superar aquesta desconfiança horrorosa que tot ho està empastifant, o a l'únic lloc on conduirem la nostra causa serà al precipici. 

Amics, companys... hem fet el més difícil. Això no vol dir que el que queda per fer sigui fàcil. No ho és. Però ho tenim a l'abast. Ho tenim a les nostres mans. Depèn de nosaltres. Depèn de que siguem capaços d'aïllar tot allò que ens impedeix créixer en el "nosaltres", superant desconfiances. Podem fer-ho. Podem mirar-nos als ulls i fer-ho. Perquè si no ho fem no podrem mirar als ulls a aquest poble que incansable reclama la llibertat, la República. Ens toca a tots ser soldats en aquest combat contra la desconfiança. Ens toca a tots ser dipositaris de tots els gestos i les complicitats que ens facin confiar plenament els uns amb els altres. Ens toca a tots ser exemple de que la nostra mà estesa és per ajudar a qui ho necessita, i no perquè no s'acosti massa. Ho tenim a tocar. Ho podem fer. Ho hem de fer.

I ho farem. Sé que ho farem!

DONEC PERFICIAM

Resum de la situació política i decàleg per ensortir-nos-en

Aquesta setmana, conseqüència d'una altra prevaricació comesa pel jutge Llarena, hem tornat a viure un match-ball polític. Què fer davant les resolucions dels jutges de la in-justícia espanyola? Com les gestionem?

El match-ball, que semblava amenaçar amb unes noves eleccions, s'ha salvat aquest matí, amb la reunió entre el MHP Quim Torra i el VP Pere Aragonés. I sembla s'han sentat les bases per garantir arribar a juliol 2019. Una pròrroga que no arriba a l'any. Però com a mínim, arribar sencers a la sentència contra el macrojudici a la democràcia catalana.

Per a mi això és una bona notícia.

Tot això s'ha esdevingut enmig d'un ambient general extraordinàriament enrarit, barreja de crispació, frustració, enuig, confusió, dubtes, etc. Un ambient que està alimentant una fallida de la confiança a tots els nivells: entre partits polítics, entre la gent i entre la gent i els partits polítics.

Com a clau de volta de tot, tenim l'evidència que no sabem com abordar la situació, i si ho sabem, no ho sabem explicar. I el que no s'explica no es pot entendre.

I finalment, el quart element que resumeix la situació és que el "rio revuelto" és aprofitat per alguns per actuar des de la desllialtat col·lectiva, generant un irrespirable ambient de discòrdia, de cacera de bruixes, d'assenyalament dels altres, de menyspreu dels altres i àdhuc de negació dels altres.

Decàleg per ensortir-nos-en:
Intentaré avui analitzar el conjunt de les claus que hi ha al darrere d'aquesta situació política i de les que, a criteri meu, ens han de permetre ensortir-nos-en. Tinc -digueu-me il·lús- la potser imprudent pretensió d'ajudar a interpretar i contextualitzar el moment i fer-ho de manera que ajudi a que el nostre compromís militant sigui constructiu, que allò que fem ens aproximi a assolir els nostres objectius o, com a mínim, no ens n'allunyi.

1. La complexitat del moment.

No es pot entendre res si no assumim que estem en un moment d'una extraordinària complexitat. Segurament és el moment i la situació més complexa que mai hem viscut i que mai viurem. Negar la complexitat és allunyar-nos de les millors solucions i opcions per fer la República.

La complexitat és extrema i polièdrica. Complexitat per l'escenari de repressió en el que estem instal·lats. Com ha dit avui el MHP Torra, hem recuperat les institucions, però no la democràcia. Complexitat perquè ara fa un any vam viure un moment excepcional, que no va acabar com nosaltres volíem. No ens en vam sortir. Complexitat per la "descoberta" que en ple s.XXI i al cor de l'Europa Occidental al davant hem tingut un Estat que ha pogut recórrer al seu únic argument fundacional, que és la violència i la repressió, i que això s'ha pogut fer davant la passivitat i tolerància de les democràcies occidentals. Complexitat perquè la nostra confiança en la democràcia era cega, total, i hem descobert amàrgament que no era suficient. Complexitat per la pròpia correlació de forces polítiques favorables a la República, amb dos partits majoritaris igualats en força (Junts x CAT i ERC) i un minoritari (CUP), però que tots tres són indispensables per sumar majoria parlamentària per la independència i per poder gestionar el Govern, i totes tres tenen agendes diferents, o això sembla. Complexitat per no haver superat les desconfiances que ens atenallen des de fa anys. Complexitat perquè tenim les cúpules de partits i societat civil a la presó o l'exili. Complexitat perquè tothom té arguments vàlids i respectables, però quan els posem junts no lliguen ni amb pintura.

Complexitat, en definitiva, perquè no hi ha una estratègia clara i compartida per fer realitat la República. Complexitat perquè és molt difícil saber quina ha de ser aquesta estratègia.

2. Estem davant un estat autoritari, sense cap mena de garanties jurídiques, amb vulneració permanent dels drets humans més elementals.

I sabem que tot el que fem pot tenir greus conseqüències personals per a molta gent, i en el pitjor dels escenaris, col·lectives. Tenim mig govern a la presó i a l'exili, tenim la presidenta del Parlament a la presó, i hi tenim els líders de la societat civil.

Tenim al voltant de 2.000 persones a tot Catalunya en causes obertes per jutjats o fiscalia. Des d'alcaldes a veïns. Amb tota mena de delirants acusacions per mantenir aquesta repressió salvatge.

Però seria injust negar, ignorar o menystenir, que són la primera línia dels nostres líders polítics l'1-O els que estan suportant la repressió més salvatge. I que són fonamentalment 2 partits els afectats: gent d'ERC i de Junts per CAT. Sense oblidar l'Anna Gabriel, l'Adri o la Tamara. En cap cas. Però en cap cas tampoc no hem de ser injustos ni amb els nostres polítics ni amb aquests partits que estan suportant el gruix més cruel de la repressió, de la presó i de l'exili.

Qualsevol cosa que fem pot tenir greus conseqüències. I no podem fer veure que això no afecta. I no podem anar del pal de "pas al costat i que deixin fer-ho als #sensepor". Això no va així. Avui mateix tenim com l'alcaldessa de Berga, una altra víctima d'aquesta repressió d'estat autoritari, ha assumit la suspensió decretada judicialment.

No, no menystinguem la repressió. O com a mínim no la frivolitzem. Si hem d'assumir repressió, crec que val la pena sigui en un context en el que no sigui gratuït fer-ho.

Per tant, tot i que jo p.ex. no comparteixo la tirada enrere del President Torrent en la investidura del MHP Puigdemont, no frivolitzo. Ni ara, amb el que ha passat aquests dies. Podem no compartir. Però intentem no frivolitzar.

3. Ni Junts per Catalunya, ni ERC ni CUP no saben quina ha de ser l'estratègia per, en aquests moments, avançar per fer possible la República.

Per a mi això no és un problema. Però amb les deslleialtats mútues ho hem convertit en un problema, perquè és usat en els uns contra els altres i en el contra tots. És usat per desgastar-ho tot.

Tant ERC com JxCat i CUP tenen exclusivament posicionaments "retòrics" al respecte. I no ho critico. Critico que essent així per a tots, s'usi en els uns contra els altres.

ERC potser ha estat la que ha intentat situar unes línies estratègiques del nou escenari. Però ho ha fet d'una manera molt maldestra, sense explicar perquè el que era bo tots aquests anys ara ja no ho és i no passa res, zero autocrítica i perquè ho ha fet tan unilateralment que fins i tot les seves bases s'hi van revoltar. ERC ha situat com a objectiu "eixamplar la base". Però no ens diu fins on creu que s'ha d'eixamplar. I no diu, perquè sap no està vinculat, què passarà quan s'hagi eixamplat la base. I va voler renunciar a la unilateralitat, però les bases no li van permetre, tot i que la direcció sembla estar ignorant el compromís negociat amb les bases. I deixa anar que això va per llarg, i parla de 10-15 anys. I ningú no entén res. Perquè no es pot entendre. Perquè de fet, amb aparença d'anàlisi política i estratègica, només es retòrica per no haver de dir el que hi ha al darrere d'aquest discurs: hem perdut, ara no podem tornar-ho a intentar, això estarem anys fins poder-ho fer, dediquem-nos a anar fent o prendrem mal.

JxCAT intenta combinar un eix de legitimitat que arrenca de l'1-O per no renunciar en cap cas a la unilateralitat amb els equilibris "autonòmics" del Govern i les seves necessitats fundacionals, amb la Crida. En tot cas JxCat ni posa terminis ni condicions. Però tampoc cap explicació de com fer-ho.

La CUP més o menys igual, però des d'un indissimulat menyspreu cap als altres que només es pot permetre qui no assumeix cap responsabilitat. "Desobeïm". Sí, ja, així, en abstracte. Pura retòrica. Com retòrica sagnant fou no votar a favor de la investidura de Jordi Turull per "autonomista", i l'endemà Jordi Turull entrava a presó, d'on no ha sortit. L'autonomista a la presó. Els purs, a l'escó.  L'altre dia en Carles Riera hi tornava, i acusava el MHP Torra de ser un perfecte gestor autonomista. No entenc com es pot dir això a una persona com Quim Torra, de la seva trajectòria i compromís, i fer-ho mentre qui l'acusa ha rebutjat coses tan mínimes com entrar a la Mesa del Parlament. La CUP tampoc té estratègies, també recorre a la retòrica, però és més inflamada i no sé si en són conscients, però l'usa per provocar un desgast general del moviment, per fer perdre confiança, per encedre-ho tot, com quan dilluns cridava CUP Barcelona a "ocupar el Parlament".

No, ningú té cap estratègia, perquè ningú sap, de debò, com fer-ho. L'escenari és massa complexe.

4. Que ningú tingui cap estratègia en si mateix no seria un problema. El problema és un altre: el despropòsit que no s'hagin tancat tots (partits polítics i societat civil) en algun lloc per no sortir-ne fins arribar a un Mínim Comú Compartit del que cal fer. 

Un mínim comú que asseguri no desgastar-nos estúpidament. I que, fins i tot sent molt mínim i no establint un full de ruta fins al final (que jo crec seria un error gravíssim!), sí que situï estratègies i polítiques que ens permetin avançar cap a l'objectiu. Aquest mínim comú hauria de garantir que allò que fem té un mínim sentit estratègic com per no ser contradictori amb res i com per garantir que ens permet, ni que sigui modestament, avançar.

5. El convenciment que només és possible la República des d'un "nosaltres" sòlid i blindat. Que per fer la República ens necessitem tots, i que sense ser-hi tots és impossible la República.

Això, que pot semblar retòric, no ho és gens. Si algú es pensa que la República la farà ell sol, el nosaltres és impossible. Si algú creu que l'objectiu principal ha de ser desempallegar-se "d'altres", no hi ha cap futur possible. Assumir aquest "ens necessitem tots" implica un canvi profund en el nostre "jo", perquè implica no veure l'altre com algú de qui no ens refiem o com algú al que estem esperant qualsevol cosa per sortir a criticar-lo i menystenir-lo. Implica veure "els altres" com algú amb qui fer, amb qui construir. "L'altre" no és així ja mai un rival ni algú a qui fotre, sinó algú amb qui treballar, algú a qui ajudar sempre que calgui.

Aquests dies hi ha qui demana, fins i tot exigeix amb vehemència, eleccions. La manera com ho fan té més de voler que siguin un "ajuste de cuentas" que cap altra cosa. Exigeixen eleccions perquè volen castigar uns a un partit polític, uns a un altre. Exigeixen eleccions perquè volen algú en surti més feble. Mireu, això és difícil que passi com sembla creuen que passarà aquests apologetes d'eleccions ja.

Totes les dades que tenim apunten un escenari força estable. I, més important que això, el que és 100% segur és que l'endemà d'aquestes hipotètiques eleccions, seguiríem estant igual. Ningú podria fer la independència per si sol. Seguiríem necessitant-nos a tots per fer realitat la República. I la República no seria possible sense ser-hi tots.

Per tant, reforcem el nosaltres, assumim que ens necessitem tots i defugim d'exigències buides, de l'engany de propostes màgiques.

6. El més important, en moments així, és l'actitud. Podem no tenir estratègia. Però ens és absolutament exigible una actitud constructiva, col·laborativa, cooperativa, en aquest trajecte per fer realitat la República.

Val, però per a què? Molt fàcil: no hi ha fulls de ruta màgics. No hi ha receptes màgiques. No sabem com ni quan serà que podrem intentar-ho un altre cop. El que sí ens és exigible és una actitud: la d'estar conjurats per assegurar que quan aquest moment arribi, estarem preparats, que quan aquest moment arribi serem més forts que no ho érem fa un any, que quan aquest moment arribi haurem après molt del camí que ens hi ha permès arribar, dels errors propis, i de com intentaran impedir-nos-ho.

I forma part també de l'actitud, o de la necessitat del "nosaltres" o d'assumir la complexitat... un punt que jo considero clau: evitar caure en el derrotisme i, encara més important, evitar ser propagandistes del derrotisme.

No hi ha solucions màgiques. I us enganya qui us les proposi.

No s'està incomplint cap mandat. Es manté absolutament intacte l'objectiu de fer la República. Ningú no havia dit es faria tal dia o tal altre. No us deixeu arrossegar cap a aquesta visió interessada que alguns propaguen.

Si algú es pensava que ho aconseguiríem a la primera i per KO no era conscient de la dificultat de l'empresa que tenim al davant. Gairebé cap procés independentista ho ha aconseguit a la primera. Ni en processos convulsos ni quan s'ha pogut gestionar des d'un civilitzat marc democràtic (Escòcia o Quebec). Em reitero en l'exemple d'Irlanda, perquè fou una causa en la que el separatisme català de començaments de segle s'emmirallà. De l'aixecament de Pasqua a fer realitat la República irlandesa passen 6 anys.

En aquest any des de l'1-O 2017 l'estat espanyol s'ha afeblit més que nosaltres: ha quedat àmpliament qüestionada la seva "qualitat" democràtica i el seu sistema judicial ha estat absolutament desacreditat, i gairebé mitja Europa ha rebutjat, escandalitzats, les seves pretensions judicials.

En aquest any nosaltres hem mantingut, contra tot pronòstic, en un escenari crític, la nostra majoria social i parlamentària, fet que ens ha reforçat enormement. Hem mantingut la capacitat de mobilització, com vam demostrar l'Onze. I hem internacionalitzat la nostra causa com mai.

Tot això no és suficient per a res. Però ajuda. Que el teu enemic s'afebleixi i tu et reforcis, ajuda. Ni derrotisme ni estratègies màgiques. Treballem per ser cada dia més forts i estar cada dia més preparats per quan arribi el moment.

Perquè aquest moment no té data i no la podem fixar. Pot ser d'aquí dos mesos, d'aquí mig any, d'aquí un any o d'aquí quatre. No ho sabem. Saber quan serà el moment vol dir estar preparats per aprofitar-lo, vol dir saber com identificarem aquest moment, saber què ens exigeix a nosaltres i en quina situació ha d'estar l'enemic, l'estat espanyol i la seva casta corrupta, franquista i autoritària.

7. Hem d'aprofitar per treballar per superar les nostres febleses de sempre i evitar-ne de noves. 

Sobre les febleses de sempre, n'apunto una molt greu: mitjans de comunicació. Al nostre país som incapaços d'arribar a moltíssima gent. I això ens va molt en contra. Però n'hi ha més.

Evitar-ne de noves: Tots aquests anys s'han caracteritzat per una societat civil molt forta, que ha liderat el procés i ha sabut treballar amb la resta d'interlocutors, bàsicament partits polítics. No ha estat gens fàcil, però aquest lideratge i aquest compartir hi ha estat. I la gent hem estat una formidable, extraordinària columna vertebral d'aquesta cohesió al voltant de les majories.

Doncs bé, ara ens trobem amb una situació que té un enorme potencial d'afeblir-nos si no sabem gestionar-la bé. La triple fallada de confiances ha derivat en la proliferació d'iniciatives, sempre molt minoritàries, que s'apropien del "nosaltres" i s'autogestionen des d'una perillosa actitud redemptora, de superioritat moral. I això és un eix divisiu que pot ser devastador. Expressions com "el poble mana el Govern obeeix" formen part d'aquesta situació. No som tots poble? Són 50 acampats? Són 300 tallant vies?

Un efecte divisiu que es multiplica a partir de la generació d'un discurs que menysprea i vol ridiculitzar, estigmatitzar als "altres": que si processisme, que si llirisme, etc. Tot això és repugnant. I no té cap futur, excepte sembrar la divisió, fer impossible el nosaltres i generar actituds sectàries i messiàniques que només uns són els que poden fer la República.

8. Cada dia que passi fins que ens llencem a intentar fer realitat la República ha de ser un dia invertit en ser més forts i en explicar a tothom perquè volem la República. 

Portem massa anys que només generem notícies de nosaltres, del que passa entre nosaltres. I hem de tornar a fer independentisme. Hem de tornar a fer continguts i explicar-los, fer-los arribar fins l'últim racó. Aparquem-nos nosaltres com a notícia (les nostres trifulques) i elevem a notícia tots els motius, dades i arguments per voler la República.

Ara imagineu que tot el temps que dediquem a queixar-nos i criticar-nos sagnantment entre nosaltres el dediquem a fer República, a explicar perquè volem la República, a convèncer que la República és un guany per a tots i ens interpel·la a tots.

9. Permetem-nos posar en marxa eines que poden ser molt importants per guanyar la República.

Eines com pot el Consell de la República, a l'exili, presidit pel MHP Puigdemont, com l'assemblea d'electes, o com el Procés constituent. Això són compromisos adquirits per ser més forts i poder fer realitat la República. Ho recordeu, oi?

Donem-nos una mica de temps i confiança per fer-ho possible. Ens ajudarà. Ens anirà bé.

10. Estimem-nos

D'aquesta triple fallida de confiances, entre nosaltres, entre partits i entre partits i gent, no en surt guanyant ningú. Bé, sí, l'estat espanyol. 

Superem-ho. Assumim la complexitat. Reconeixem-nos en "l'altre" per poder fer el "nosaltres"

Ajudem-nos davant la repressió. Presos i exiliats s'estan sacrificant molt per tots nosaltres, tinguem-los sempre presents, a ells i a les seves famílies. I a tots els qui pateixen repressió. Tots. 

I reconeixem-nos en el nosaltres per la nostra actitud. S

Ser-hi tots. I anar-hi, anar-hi i anar-hi. Fins vèncer

No em fa por semblar cursi. Estic convençut que tot serà més fàcil si ens estimem tots una mica més i ens respectem tots un molt més.

Això ens apel·la a tots. Un tots que sempre comença per un mateix, evidentment.

DONEC PERFICIAM

El q ha passat i la situació política a través de l'anàlisi d 3 episodis recents d les nostres mobilitzacions. I un epíleg.

Avui voldria analitzar, des del punt de vista de seguretat i dimensió i impacte polític 3 episodis recents de les nostres mobilitzacions que han comportat un important desgast per a tot el moviment i que al meu entendre han vorejat irresponsablement desencadenar un important crisi política i de les expectatives per fer realitat la República.

Finalitzaré l'escrit amb un epíleg sobre les característiques i dimensió política que comparteixen aquests 3 episodis.

EPISODI 1. Acampada plaça Sant Jaume
Desembre 1985. Jo tenia 19 anys. Feia un any havia començat a militar a l'independentisme, a La Crida a la Solidaritat. La Crida era activisme no-violent. Accions contundents, sempre no-violentes. Tot un manual de militància. Malgrat tot, sempre acabàvem amb problemes amb la Policia Nacional espanyola. No era la nostra policia. Llavors no hi havia Mossos d'Esquadra.

A Barcelona es va celebrar una reunió de la CONSEO: Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental. A Cotxeres de Sants. Hi van participar tots els moviments independentistes de tota Europa. De tot tipus. I quan dic de tot tipus vull dir que alguns eren molt poderosos i d'altres eren molt minoritaris, que alguns practicaven la lluita armada i d'altres eren no-violents o exclusivament polítics.

En aquella època els moviments independentistes més forts eren l'irlandès, el basc i el cors. L'escocès ni existia, pràcticament. I el nostre era poca cosa més que testimonial. Avui, aquests dos moviments pacífics i no-violents som els que més recorregut hem pogut fer.

Jo tenia 19 anys, i aquell desembre del 1985, en l'organització de la CONSEO, vaig estar, amb altres companys, al servei de seguretat. La nostra missió era vigilar permanentment tot el perímetre de les Cotxeres, on es desenvolupava la conferència. Havíem d'estar atents a qualsevol possible intent d'assalt de la ultradreta, llavors molt forta a Barcelona. Però també a qualsevol possible bossa, motxilla o objecte sospitós que ens trobéssim en aquell perímetre, en les parets, columnes exteriors, dipositat al terra, el que fos. Si ens trobàvem res "sospitós" teníem un protocol d'actuació al més alt nivell dels participants en la Conferència, per avaluar l'amenaça.

Això era l'any 1985. Ho vaig recordar aquest dimarts de la setmana passada, a la Plaça Sant Jaume. Hi havia l'Acampada. Em vaig passejar per tot el perímetre d'aquelles tendes de campanya tancades en un dels quartils de la plaça. Cap mesura de seguretat. Fins i tot vaig apartar cordes de les que subjectaven tendes a fanals, em vaig ajupir per passar-hi. Res. Cap seguretat. Hauria pogut fer el que hagués volgut. Hauria pogut dipositar qualsevol objecte, motxilla, el que fos, sota d'una d'aquelles tendes i ningú se n'hauria assabentat. Vaig recordar aquell 1985, quan amb altres companys passejàvem tota l'estona amunt i avall de tot el perímetre on es desenvolupava la CONSEO, per evitar que ningú s'hi acostés a fer coses estranyes o per, eventualment, localitzar objectes sospitosos.

L'endemà, dimecres, els Mossos d'Esquadra van procedir a retirar totes les tendes. No van posar cap impediment a que seguís la concentració d'aquella vintena o trentena de persones que hi havia, però van retirar les tendes. I van fer-ho tot recordant a la vintena d'acampats que el país està en alerta 4 sobre 5 antiterrorista.

La CUP ràpidament va demanar la dimissió del conseller Buch. I la hiperventilació de les xarxes va començar a rajar contra Mossos, Conseller, President, Govern, etc. Aquella retirada de tendes s'elevava a prova irrefutable d'un Govern de poltroneros, que no volen fer res, que no estan fent res i que a sobre impedeixen fer res a aquella vintena d'acampats. 

Aquell 1985 jo només tenia 19 anys, però tots érem conscients del que vol dir garantir la seguretat. Aquella CONSEO podia ser objectiu de la ultradreta. Ara la ultradreta espanyolista torna a estar molt activa al nostre país. I estem en alerta terrorista 4 sobre 5. Som objectiu dels grups terroristes islamistes. Ho sabem. Fa poc més d'un any dels horrorosos atemptats del 17A. Qualsevol hauria pogut deixar-hi el que fos: una motxilla, un paquet, una bossa, el que fos, que contingués material explosiu, inflamable, tòxic, etc. I sí, fer-ho allà al cor de la ciutat i del país, a la Plaça Sant Jaume, i sense que ningú se n'enterés, i amb tota una estesa de tendes de campanya que oferien un amagatall impagable a qualsevol amb intencions dolentes.

Però els dolents eren els Mossos, per desactivar el que era una autèntica bogeria en termes de seguretat.

No menystinguem les amenaces. I siguem actius en mesures de seguretat pròpies, i amb la col·laboració plena amb Mossos d'Esquadra, la nostra policia. La falta d'organització i de mesures de seguretat pròpies no és excusable. Com tampoc ho és ignorar les amenaces i els riscos. 

I aprofitar un intervenció responsable i obligada de seguretat ciutadana en un país en alerta 4 terrorista, per desgastar políticament, és inadmissible. Més d'un hauria de demanar disculpes. Més d'un hauria de fer acte de contrició.

EPISODI 2: Mani de Xusmapol

Dissabte 29 de setembre hi havia convocada, des de feia setmanes, una mani del sindicat policial (Policia Nacional i Guardia Civil) vinculat a C's, d'ideologia totalment ultradretana. La convocatòria "oficial" era per una reivindicació laboral. Però era un frau. L'objectiu era retre homenatge als salvatges policies i guàrdies civils que l'1-O havien escampat la barbàrie al nostre país, amb una violència demencial contra població civil indefensa i pacífica que només volia votar. Aquella barbàrie viscuda, aquella salvatjada i la nostra reacció com a poble va conferir caràcter fundacional a aquella data, 1-O, pel que fa a la nova República Catalana que estem construint.

La mani de Xusmapol era, evidentment, una provocació repugnant. I a sobre volien manifestar-se a Plaça Sant Jaume.

Les manifestacions no requereixen autorització. Simplement comunicació. Les autoritats poden modificar recorreguts. Però no prohibir. I en última instància, ni que una autoritat volgués prohibir, serien els tribunals que tindrien l'última paraula. La conselleria d'Interior va intentar aplicar la doctrina del mal menor: no prohibir, perquè no podien i perquè d'haver-ho fet el control hagués quedat en mans dels tribunals espanyols, però sí modificar recorregut, impedint accés a Plaça Sant Jaume. Però en el que per a mi va ser un error, es va mantenir al centre de la ciutat. Crec que hi havia arguments suficients per haver-la traslladat a les places de Sants Estació, a Montjuïc, al Fòrum, a Pedralbes, etc. Lluny del centre.

Davant el risc que aquests bàrbars intentessin accedir a Plaça Sant Jaume, diverses entitats van fer una crida a concentrar-s'hi, per impedir-ho. Ja segurament no hauria passat, però era la manera d'assegurar-ho i de mostrar el rebuig a aquella provocació. I des de primera hora de dissabte la Plaça Sant Jaume estava plena de gent.

Fins aquí tot bé. Les coses es compliquen, al meu entendre innecessàriament i molt irresponsablement en la seqüència següent, ja fora del control de les entitats que havien convocat a Sant Jaume.

Xusmapol tenia perímetre de manifestació entre Via Laietana a l'alçada de la Jefatura Superior de la Policia Nacional i la Plaça Catalunya, on tenien escenari per fer acte. Amb trajecte ascendent per Via Laietana per Urquinaona i Ronda Sant Pere.

Amb una argumentació variada, que anava des del "fer-los fora", perquè al feixisme se'l combat, fins al càndit "fer-los saber que no són benvinguts" uns quants centenars, potser fins a un miler o dos de manifestants independentistes o republicans, van voler anar fins on estaven els de Xusmapol. Alguns per Via Laietana, sobrepassant el cordó de control per evitar-ho que havia preparat Mossos. Aquesta actuació va anar acompanyada d'una vexatòria actuació contra el cos de Mossos d'Esquadra, ruixant-los de pintura en pols de colors. Ni festa Holi ni tonteries, allò va ser una actuació inadmissible contra Mossos. En una seqüència com a mínim confusa, la situació deriva en càrregues de Mossos quan veuen perillar la integritat del cordó policial de control.

Però els manifestants que volien arribar fins a la mani de Xusmapol, ja sigui perquè al feixisme se'l combat, ja sigui per la candidesa d'explicar-los que no són benvinguts, van intentar-ho fer al llarg de tot el perímetre que envolta Plaça Catalunya i carrers adjacents. Era un perímetre enorme, molt difícil de cobrir per part de Mossos. I hi va haver noves càrregues. Sí, Mossos, davant el risc de quedar desbordats, va actuar amb duresa.

L'actuació de Mossos, que potser és criticable des del punt de vista de dispositiu i fins i tot d'ocasional duresa, va aconseguir el que era l'objectiu fonamental: evitar que els dos grups entressin en contacte. De fet només hi va haver un contacte, amb agressions confuses, que van quedar gravades i que ha comportat la detenció d'un personatge que havia agredit un policia nacional de la mani.

Aquí el tema de debat no és, com alguns han volgut frivolitzar, les possibles portades que els episodis de tensió, de setge dels manifestants a una altra mani i de les càrregues policials haurien pogut donar. En cap cas.

Aquí el tema fonamental des d'un punt de vista de seguretat i d'anàlisi de les conseqüències dels nostres actes és perquè hi va haver qui no va tenir-ne prou amb la concentració de Plaça Sant Jaume i va voler arribar fins els Xusmapol.

Per al personal que hi va participar allò, haver generat aquella tensió (deixem-ho aquí) era motiu d'orgull. Ja no hi havia llirisme i es plantava cara.

Mireu: en cap cas (aquesta visió sí que podria ser considerada llirisme!):

- hi va haver una evident voluntat de desbordar els controls policials i arribar fins els Xusmapol. Imaginem que s'assoleix, que en algun punt de l'ampli perímetre, un grup de 50, 100, 200 manifestants "nostres" desborden el cordó i arriben fins els Xusmapol. Allò hauria acabat amb una segura batalla campal. Televisada en directe. Un desbordament d'aquest tipus, que va estar a punt de passar hauria acabat amb un ball de bastons demencial, amb ferits, amb sang, amb una violència que només que ens hauria perjudicat, i molt.

- segons els "ideòlegs" d'anar a buscar als Xusmapols, estàvem legitimats per fer-ho, per tot el que ens havien fet l'any passat, per tota la barbàrie amb la que van atacar la nostra gent i per respondre a una provocació inadmissible. Davant d'això, estàvem legitimats pel que fos.

I aquest punt és encara més perillós que l'anterior. Hem construït, defensat i mantingut un modèlic moviment cívic, pacífic, no violent. Hem assumit i hem presumit de fer-ho de la no-violència. Amb tot el que implica. Doncs bé, tot això se'n va a norris en el moment que considerem que davant uns fets estem legitimats "per respondre-hi com sigui". I la barbàrie de l'1-O ens "legitimaria" per anar a pels seus responsables i "combatre'ls". Perquè al feixisme se'l combat. Per tant, si es podia arribar fins on estaven i "passar comptes", estàvem legitimats per fer-ho.

Mireu, això és inadmissible. No perquè d'alguna manera no ens assisteixi raó, sinó perquè això esquerda la columna vertebral del nostre moviment, la no-violència. No és un tema de "llirisme" com tan menyspreativament vomiten sobre els qui ho hem criticat els "valents". És un tema de coherència.

Sempre es pot buscar i trobar una "legitimació" per a la violència. Però el nostre moviment ha decidit que la violència no és legitima. I un grup d'uns centenars, posem un parell de milers no té cap dret a trencar la columna vertebral d'un moviment de masses com el nostre.

Ara era perquè no es podia consentir la impunitat de l'1-O. Als anys vuitanta un líder independentista arengava les "masses" (uns pocs milers) els Onzes dient que era normal que aquell dia el jovent anés a enfrontar-se amb les forces d'ocupació (la policia nacional d'aleshores). Clar, si són forces d'ocupació, estem legitimats per combatre'ls "per tots els mitjans".

I els "grans ideòlegs" de la lluita armada la justificaven dient que si et treuen la llibertat per les armes, s'està legitimitat per recuperar-la també per les armes.

I no, amics. No és un tema de legitimitat en l'ús de la força o la violència. És un tema que, fins ara per unanimitat d'un moviment de masses com el nostre, s'havia acordat que la violència no era legítima, que la nostra lluita ha estat, és i serà no-violenta.

I dissabte 29 una minoria va voler fer saltar pels aires aquest fonament transcendent del nostre moviment. I no podien fer-ho. No era un tema de si hi havia hagut tensió i no violència, de si només era pintura, de que prou llirisme, de dignitat. No era res d'això. Era senzillament que cal aïllar i desautoritzar radicalment qualsevol que vulgui trencar unilateralment la columna moral de l'activisme del nostre moviment, la no-violència. I les actituds del 29 era això el que feien, trencar el fonament del moviment que res no legitima la violència.

EPISODI 3. Mani de l'1-O i fets del Parlament

Ahir dilluns, per commemorar i recordar urbi et orbe que l'1-O és viu entre nosaltres, que és un moment fundacional de la República que estem conjurats a fer realitat i per recordar els nostres presos i exiliats, es van convocar infinitat d'actes arreu del país. I a la tarda una mani que altre cop fou massiva a Barcelona. Més de 180.000 persones.

Però a diferència de les exemplars manifestacions que de manera sistemàtica hem protagonitzat des de l'Onze del 2012, aquesta manifestació va acabar amb greus enfrontaments amb Mossos d'Esquadra. Segona vegada en tres dies que això passava. Totes les alertes enceses.

M'és igual si els que es van desviar del recorregut oficial per baixar per Via Laietana, per anar fins a la Prefactura de la Policia Nacional ho volien fer per dir-los molt educadament "sou uns dolentots" i cantar-los-hi allò de "tinc un clavell per tu" o el "hola Don Pepito, hola Don José" o per fer altres coses.

M'és igual si els que no van obeir la desconvocatòria de les mobilitzacions davant el Parlament només volien guarnir la porta de la institució d'un bonic i creatiu collage d'adhesius.

El que és inadmissible és que, altre cop, l'acció irresponsable d'uns pocs va originar noves càrregues policials.

Si en 6 anys de mobilitzacions massives mai cap problema, per què ara, en 3 dies, 2 episodis que acaben amb càrregues policials? No, no és perquè Mossos s'hagin tornat bojos. No és això. És perquè uns quants, uns centenars, uns milers, es creuen amb el dret de generar una tensió que acaba derivant en això. Una tensió, una actuació, absolutament innecessària. Li podeu dir que és perquè no us agraden els lliris. Li podem dir moltes coses diferents.

I no, no és un tema si els mitjans exageren quan parlen del que ahir va passar al Parlament com a "assalt" al Parlament. I no, entendreu que no cola que "només era posar adhesius a la porta".

Dilluns la CUP Barcelona, en un tuit, va demanar la dimissió del President Torra i, aquell vespre, ocupar el Parlament. I després va dir que només es feien ressò del que volien fer els CDR.

Això va fer saltar les alertes. Sí, la "relliscada informativa?" de la CUP BCN va posar en alerta de que alguna cosa s'estava movent per intentar ocupar el Parlament.

Per favor, no sigueu tan incauts de dir que tot va passar "per posar unes enganxines a la porta del Parlament". Aquesta manera de negar la gravetat dels fets (una gravetat que per sort només va quedar circumscrita a les càrregues policials) em va recordar una molt celebrada anècdota de l'independentisme dels 80. Després d'una mani, no recordo si un Onze o un 23A, hi va haver enfrontaments amb la PN. I detinguts. Ens vam concentrar davant Via Laietana, on els tenien detinguts. Va arribar la mare d'un dels detinguts, i la dona anava cridant, mig plorosa mig indignada, "han detingut el meu fill per tirar flors a la policia! han detingut el meu fill per tirar flors a la policia!!!". Bé, sí, senyora, efectivament, però dins d'un parterre de ciment.

"Han carregat perquè hem posat adhesius a la porta del Parlament!!!!". Home, sí, potser només van poder posar adhesius, però la intenció era una altra. I si no ho era, la propera vegada que els de la CUP Barcelona no facin crides com la que van fer i no vagin dient que només es fan ressò del que volen fer els CDR.

EPÍLEG: QUÈ CARACTERITZA EN TERMES DE MOVIMENT I POLÍTICS AQUESTS TRES EPISODIS? ANÀLISI POLÍTICA I DE LA SITUACIÓ

Als 3 episodis descrits els uneix una mateixa actitud, caracteritzada pels següents trets:

1- unilateralitat minoritària que posa en risc els valors compartits per la immensa majoria del moviment de masses que fins ara hem estat

2- prou llirisme, processisme, tietisme, etc

3- "el poble mana, el Govern obeeix"

4- el Govern ha de complir un mandat que no està complint

Anem a veure quina consistència política tenen:

1- Unilateralitat d'una minoria.

Els 3 episodis narrats i viscuts aquests dies han estat protagonitzats per una minoria. Poseu-li uns centenars, poseu-li un parell de milers de persones.

Dilluns una mani de més de 180 mil persones. Com sempre, cívica, no-violenta, respectuosa, transversal políticament, socialment, i estructuralment (de totes les edats). Els incidents davant Via Laietana i Parlament els protagonitzen, saltant-se el recorregut de la mani i desobeint les consignes de l'organització de dissoldre la mobilització, unes poques desenes d'activistes amb la cobertura de com a molt un parell de milers de manifestants.

I no, no teniu dret a trencar la mani ni a no seguir les consignes dels organitzadors i molt menys a no respectar el caràcter militantment no-violent de les mobilitzacions de les organitzacions convocants.

Teniu, això sí, tot el dret del món a convocar les vostres pròpies mobilitzacions. La gent ja sabrà què hi ha al darrere. I que la gent triï i segueixi les mobilitzacions a les que vol donar suport i participar. Però no teniu dret, aquesta minoria, a rebentar les mobilitzacions organitzades per altres.

2. Llirisme, processisme, tietisme

Una altra característica d'aquesta minoria és el seu menyspreu envers els altres indepes, que arriba a l'agressivitat i la negació.

Si no estàs amb el que ells diuen i fan és que ets un "llirista", una pocapena, una ànima càndida que es passeja per aquest món amb el lliri a la mà, a la que tothom enganya i manipula.

Estan ungits d'una superioritat moral i política que exhibeixen sistemàticament, sense cap mena de rubor. Ells són els "verdaders (sic) independentistes", no la resta, que som uns processistes, és a dir, gentola que, en el fons, no volem la independència, sinó viure dient que la volem. Ells pensen i saben el que ens convé, no la resta, que no sabem pensar per nosaltres mateixos i només repetim les consignes dels nostres "líders". Ells sí que tenen dignitat, no la resta, que com unes tietes participem de mobilitzacions sense fotre-hi cullons i fer el que cal fer, que és el que ells fan.

3. Així les coses, ells són "el poble". 
Dimarts setmana passada a l'acampada podien ser normalment unes poques desenes de persones. Màxim respecte. Però ells eren el poble. Ells manaven. I el Govern havia d'obeir. I aquí la cosa ja grinyola. El que va passar ahir al Parlament, amb aquell com a molt parell de milers d'enganxinaires, només era un "avís" al Govern, per recordar-los qui mana aquí, que són ells, perquè ells són el poble.

La resta, els altres 178.000 de la mani no som poble, perquè no som res. Som lliristes, som processistes, som tietisme i, en la majoria de casos, fem el que fem per la paguita. No com ells. Els dignes. Els que pensen per si mateixos. Els indepes de debò. Per això són el poble. I la resta no comptem. Ells decideixen el que vol el poble i el que ha de fer el Govern.

4. I el que ells han diagnòsticat és que el Govern ens està traïnt perquè no està complint el mandat de les eleccions del 21D i de l'1-O. I el que ells han decidit és que l'ha de complir. I que aquí estan ells per fer-los-hi complir o rebentar-los.

Curiosament la majoria d'analistes han donat per "bo" això que el Govern no està complint el mandat. I és clar, això és l'origen de tots els mals. No es fa el que es va dir es faria. I això genera frustració a la gent.

Doncs mireu, això és FALS. No s'està incomplint cap mandat. Com a molt hi ha alguna cosa que no està sortint com es volia, p.ex. investir Puigdemont. I és un tema molt important, aquest, però tot i sent-ho convé tenir en compte dues coses, sense les quals quan es posa aquest exemple d'incompliment de mandat senzillament s'està manipulant i mentint. D'entrada Junts x CAT, que és la força que va assumir aquest mandat, no té majoria per fer-ho. Només podia investir-se un President indy a partir d'un acord amb ERC, i ERC no s'havia compromès mai a investir Puigdemont. Davant això es podria engegar tot o es podia actuar amb responsabilitat, buscant un acord, que és el que es va fer, perquè només som majoria si hi som tots. I es va primar el tots. Però aquí no acaba tot, perquè el MHP Torra sempre diu que la mesura de Govern que sempre està esperant poder implementar és investir Puigdemont, que aquest és l'objectiu de la legislatura, fer-ho possible. Per tant no s'hi ha renunciat.

Doncs eleccions! D'acord, i després de les eleccions tots hauríem seguit necessitant-nos tots.

I no s'està incomplint res més. No hi ha cap mandat incomplert. Ni JxCAT ni ERC no van posar data a fer realitat la República. Van reiterar el seu inequívoc compromís per fer-ho possible, per fer-la Realitat. Però no hi havia cap data, cap calendari, res que digués que l'octubre 2018 ens hi havíem de ficar, ni el novembre ni gener 2019.

Em resulta per tant incomprensible els qui alimenten el relat de que s'està incomplint un mandat. És una manera molt vil d'enganyar la gent i de voler desgastar Govern i partits.

Per a mi si hi ha un mandat no explicitat però crec que assumit per la immensa majoria és que com a mínim esperem s'hagi après de tot el que ha passat i que el proper cop que ho intentem no es cometin els mateixos errors. I aquesta precipitació dels "ara, feu-ho ara, que esteu incomplint. Feu-ho ara, que som el poble, que nosaltres manem. Obeïu!" a l'únic escenari que ens porta és a repetir altre cop tots els errors del passat.

No amics, per a mi, i jo en contra del que penseu, sóc poble, no penso deixar que em desposseïu dels meus drets, del meu ser poble, i per tant a que decidiu per mi, per a mi, deia, el mandat és el compromís en fer realitat la República. El compromís és estar més i millor preparats que ara fa un any. A això és al que estem obligats tots. Era molt difícil guanyar a la primera i per KO, i no va passar. Però les nostres aspiracions segueixen intactes, o, millor dit, s'han enfortit (com a mínim fins els 3 episodis descrits). Potser no estem millor ara que fa un any pel que hàgim fet nosaltres, sinó perquè la batalla de l'any passat a qui sí ha desgastat més i de manera més perceptible és a l'estat espanyol. Per tant, perseverar, enfortir-nos i esperar l'oportunitat per guanyar.

Un d'aquests que m'acusava de llirista, de no ser un verdader independentista, de ser un processista i de no saber pensar per mi mateix, em retreia que si haguéssim fet com els irlandesos no estaríem així, com ara estem. La ignorància és terrible. Però aquesta ignorància, en aquesta minoria que es consideren només ells són el poble, té efectes devastadors. Després del fracàs de l'aixecament de Pasqua, per més èpic que fos, i per més dolor i repressió que portés... els irlandesos van necessitar de SIS anys, sí, 6, fins poder fer realitat la seva República.

Avui n'Adam Majó, històric militant independentista, publicava un encertadíssim article al Regió 7. Em permeto agafar-li el darrer paràgraf per acabar també jo així aquest article.

"En rugbi, quan un partit està travat, quan cap dels dos equips sembla capaç de guanyar ter-eny, els entrenadors acostumen a recomanar tres coses: assegurar la possessió de la pilota, mirar de sorprendre l'adversari i, sobretot, aprofitar els errors del contrari. Actualment, l'Estat i l'unionisme no tenen força ni estratègia per vèncer l'independentisme i recuperar el suport perdut, però el moviment partidari de la República (Govern inclòs) tampoc té els mitjans ni els aliats per fer-la realitat, per implementar-la immediatament. Avançarà (i guanyarà) qui porti la iniciativa, qui sigui capaç de no fer sempre el que l'altre espera que faci i, per descomptat, qui cometi menys errors."

És això. I, sobretot i sobre qualsevol altra cosa o circumstància: ENS NECESSITEM TOTS I A TOTS. Sense això, res. O blindem el nosaltres, o res. Fem-ho.

DONEC PERFICIAM

PS: sobre lliristes. els que penseu que en aquests tres episodis s'ha plantat cara, s'ha estat més digne o s'ha avançat més: us recamano una cosa: agafeu algun llibre de l'independentisme dels 80s. Llavors totes les manis acabaven a hòsties, com heu provocat aquests dos dies. Llavors totes les manis eren poca cosa més que testimonials, en assistència i impacte, d'uns quants milers. No va ser fins que no vam pacificar les manis indepes que van créixer i començar a ser massives. Fins avui. No ens feu retornar al passat. Ja el coneixem, i ni és bonic ni ens apropa gens a la República. Aquests 3 episodis obren les portes del passat improductiu i de la minorització de l'independentisme. Deja vu

Dades per centrar el debat de les municipals BCN. Dades per ser transparents, intel·ligents i constructius

Voldria situar amb claredat en quin marc es desenvolupa el debat de les eleccions municipals a Barcelona, tant en general com pel que fa a les opinions i articles que jo estic fent:

1. Jo estic escrivint, reflexionant i fent propostes única i exclusivament sobre Barcelona, sobre les eleccions municipals a Barcelona. No tinc cap proposta per a a la resta de país, excepte que a cada lloc es faci el que sigui més intel·ligent per poder guanyar.

2. No es pot entendre res d'aquest debat sense entendre el molt singular règim electoral i de govern dels ajuntaments, local, que no té res a veure amb cap altre àmbit.

El règim municipal atorga una extraordinària protecció a la llista més votada, ni que ho sigui per un vot. Aquesta protecció abasta el nomenament de l'alcalde i el posterior govern municipal.

- pel que fa l'elecció d'alcalde, sempre ho serà el candidat de la llista més votada, excepte que la resta de regidors proposin un altre candidat que tingui la majoria absoluta de suports.

- pel que fa al govern del dia a dia, la normativa municipal és tan protectora que fins i tot permet aprovar pressupostos en total minoria si la resta de grups no són capaços de sumar majoria absoluta de suports a un nou candidat a alcalde.

Aquesta extraordinària protecció de la llista més votada, ni que ho sigui per un sol vot, no existeix enlloc més: ni al Parlament i Generalitat, ni al Congreso- Gobierno.

Guanyar, ni que sigui per un vot o regidor és tan determinant que a Barcelona sempre, des del 1978!!!!!!!, ha governat la llista més votada i que mai cap ha aconseguit la majoria absoluta.  Mai ningú no ha obtingut 21 regidors. El 1999 el PSC en va tenir 20, el moment que més a prop ha estat una força d'arribar als 21. 

I d'acord als resultats del 21D, res projecta que això hagi de canviar. 

3. Tampoc mai, des del 1978, la suma de regidors nacionalistes/independentistes/republicans mai no ha arribat als 21. En el cicle electoral de les darreres 5 eleccions, és a dir, de 1999 a 2015 la suma de les forces republicanes (projectant resultats a situacions no comparables, ho sé) ha estat:

1999: 13 (10 CiU 3 ERC)
2003: 14 (9 CiU 5 ERC)
2007: 16 (12 CiU 4 ERC)
2011: 16 (14 CiU 2 ERC)
2015: 18 (10 CiU, 5 ERC, 3 CUP)

En tot aquest període (de fet des del 1978) CiU només ha governat una vegada, amb el consistori que sorgí de les eleccions del 2011. No va ser, ja ho hem vist, la vegada que més regidors indepes hi ha hagut. Van governar simple y llanamente, perquè per primer i últim cop van ser el partit més votat, perquè la desfeta de l'ERC tripartita va desplaçar 2 regidors dels que sempre havia tingut ERC cap a CiU.

El 2015 s'incrementen els regidors indys, però la normativa electoral local, absolutament favorable a la llista més votada, va fer que la sra. Colau i els Comuns, que havien estat la força més votada, tot i que només havien tingut 11 regidors (1 més que CiU), fos escollida alcaldessa.

La importància de ser la llista més votada és absolutament determinant. El 2011, amb menys vots i menys regidors, però més ben "distribuïts" van permetre per primer cop govern municipal no-psc. El 2015, amb més vots i més regidors, però pitjor repartits als efectes de garantir governar, la sra. Colau es va fer amb l'Ajuntament. I això és una de les grans lliçons que ens aporta la història electoral municipal de BCN. Més vots i més regidors no impliquen tenir l'alcalde ni governar. Amb menys i més ben distribuïts (concentrats) les opcions es multipliquen.

4. A Barcelona l'evolució del mapa polític fa pràcticament inviable poder reeditar aliances de majories absolutes. Això, per ara, ha passat a la història, de manera que el fet de ser la llista més votada encara és més determinant, ja que la resta de forces, en l'actual escenari polític, fan inviable majoria absoluta alternativa.

En aquest cicle electoral 1999-2015 s'ha passat d'un consistori amb representació de 5 partits (PSC, CiU, ICV, PP i ERC) a un amb 7 (PSC, CiU, Comuns, C's, PP, ERC i CUP)

En termes de blocs tenim que la polarització del procés de fer República ha minimitzat les afinitats de caràcter ideològic. I així el que tenim és

Bloc del 155, amb Cs, PP i PSC
Bloc republicà, amb Junts x Cat, ERC i CUP
Comuns

Això, un cop més, ens aboca a que sigui la llista més votada la que tingui l'alcaldia i el govern de la ciutat.

Imaginem els resultats del 2015, però que CiU i ERC haguessin anat junts. Hauríem tingut alcaldia republicana. Haurien obtingut 14-15 regidors. I no hi hauria hagut majories absolutes possibles alternatives: el bloc del 155 sumava 12, només podia arribar a 21 amb els Comuns, escenari impossible. O sí, però hauria implicat que Colau fos escollida alcaldessa amb suport de PP i C's, amb la qual cosa la destrucció d'aquest espai polític hauria estat cantada.


5. Sense llista conjunta ERC-JxCAT la incertesa dels resultats és gran. Però no hi ha incertesa en que no hi hauria ni alcaldia ni govern municipal independentista, lleial a la República.

Ja hem vist com CiU només ha governat en una ocasió. Quan el "descalabro" de l'ERC post-tripartita del 2011 els va permetre "tenir" 2 regidors "prestats". És una evidència que aquests dos móns, el de convergència, pdcat, Junts per CAT i ERC es reparteixen sempre el gruix de l'electorat independentista, republicà. I de cara a les futures eleccions municipals això seguirà igual.

És molt trist que estiguem parlant de presumptes estratègies electorals per separat quan sempre sempre sempre, el 85-90% del vot que fluctua del món d'ERC i de Junts x CAT és entre aquestes dues formacions. La resta (5-15%) es reparteix amb altres fronteres (Comuns, CUP i PSC). O sigui, mirat des d'aquest punt de vista de la fluctuació de vot, tampoc té cap sentit anar amb llistes separades. De cada 10 vots indecisos o fluctuants només 1 s'escaparia a una candidatura conjunta.

Això evidentment reforça el que estava dient: amb una candidatura conjunta potser no assolim el màxim de vots possible per separat, però la pèrdua afecta només 1 o 2 de cada 10 vots fluctuants o indecisos (no del total de vots d'ambdues formacions, ojo!!! només dels indecisos). 

6. Projecció de resultats

Amb una ERC i uns JxCAT governant junts a la Generalitat no hi ha cap argument vàlid en termes ideològics o programàtics per no poder fer una candidatura que asseguri guanyar la capital de la República.

A 9 mesos vista de les municipals, tal i com estan les coses, l'escenari de resultat electoral que projecten totes les dades és que Valls/C's treuran un resultat històric a BCN (el 2015 C's va tenir 5 regidors), que els catapultarà cap als 11-16. El PP desapareixerà. El PSC segons com vagi tema Valls es pot quedar com està o perdre'n algun. Els Comuns resistiran amb els seus 10-11 per encara el factor Colau i la menjadora teixida aquests quatre anys. Els móns de JxCAT i ERC es repartiran els seus habituals 14-16 regidors (veurem com) i la CUP 0-3.

No fer una candidatura conjunta ens aboca gairebé sense remei a que el titular que surti de les eleccions municipals a BCN i que doni la volta al món és que Valls guanya les eleccions a Barcelona, que l'unionisme guanya les eleccions a Barcelona. Aquest titular segur si no hi ha llista conjunta només tindrà un responsable: qui no hagi volgut llista conjunta.

7. Haver de fer front a escenaris diabòlics en l'elecció de l'alcalde un cop constituït l'ajuntament.

- un escenari és que els Comuns, pels pèls, i davant la divisió del vot indy, tornin a ser la força més votada perquè la candidatura de Valls no assoleixi els resultats que ara mateix té en expectativa. Poden arribar a empatar en regidors, però, tot i que cada cop les possibilitats són menors, que Colau tingui alguns vots més. Això garantiria a Colau reeditar com a alcaldessa. Les 3 forces republicanes (ERC, JxCAT i CUP) no assoliran en cap cas la majoria absoluta. ERC reeditaria el suport que n'Alfred Bosch va donar a Colau el 2015. Òbviament el bloc del 155 (Valls i PSC) tampoc sumarien majoria absoluta alternativa.

- el segon escenari, el més probable (ara mateix li dono un 75%) és que guanyi en Valls i no tingui majoria absoluta amb PSC. Això ens portaria a un xantatge miserable, que exercirien els Comuns i ERC sobre el món de Junts x Cat: "o voteu la Colau, sí, aquesta que va executar la guerra bruta de les clavegueres de l'estat contra Trias, aquesta que s'ha carregat la ciutat, que l'ha deixat pitjor que mai, aquesta que sabem només està per ella i se la sua el país, o la voteu com a mal menor o tindrem un alcalde del bloc del 155, en Valls".

8.- Primàries o Quaternàries? 
El vot republicà a Barcelona se'l reparteixen, en el seu gruix, en el seu tronc central, els móns d'ERC i de Junts x CAT. Les últimes eleccions municipals (2015) i les últimes al Parlament (21D), gairebé van clavar tenir el 33% dels vots a la ciutat. Amb diferents participacions.

La CUP, pel fet de tenir menys vots, oscil·la més, i sembla moure's entre estar al voltant del 4% com a valor mitjà, amb puntes del 7,5 com va obtenir les municipals del 2015.

Aquests són els tres móns polítics republicans que s'han repartit el vot republicà, el vot indy, els darrers anys: dues forces centrals, que sempre sumen al voltant del 33% de l'electorat i recullen tot l'espectre ideològic des de la democràcia cristiana fins el socialisme democràtic, i una força minoritària, que frega sempre entrar o no entrar a l'Ajuntament de BCN (obtenir o no representació), i que malgrat estar a molta distància dels majoritaris, dels centrals, i malgrat la seva radicalitat antisistema, concentra una mitjana del 5% del vot indepe.

A aquest escenari cal afegir-hi ara la incògnita del tema de les Primàries. Al meu entendre i coneixement no són ni primàries, ni secundàries ni terciàries. Més aviat quaternàries, és a dir, una operació política enganyifa destinada a crear un quart espai indepe.

Per què li dic enganyifa?

Perquè em sembla una evidència inqüestionable que són un "invent" d'uns quants que han volgut investir d'una legitimitat impostada (votacions primàries) el procés de crear el seu propi espai polític. Crear un nou espai és legítim. Però els que impulsen les primàries, en comptes de fer-ho de cara, com sempre ha fet tothom que ha tingut una proposta diferent de les existents fins aleshores (Reagrupament, Solidaritat), creant un partit o moviment, el que fan és l'enganyifa de voler fer creure que la legitimitat per presentar-se passa per participar del procés que ells s'han fabricat a mida.

Penós. Una autèntica estafa. A mi m'agrada la gent que va de cara. No la que busca subterfugis o invents o enredar la gent amb històries com aquesta de les primàries.

I que consti que em sap greu, perquè hi ha gent que crec poden aportar molt, gent valuosa, com en Jordi Graupera. I que també em sap greu perquè s'hi han refugiat opcions polítiques que també valoro i estimo molt, com són els amics de Demòcrates. I encara més greu perquè hi veig molta gent de bona fe.

Tot aquest procés de primàries només és un procés de quaternàries, és a dir, de generar un quart espai polític, que s'afegirà als 3 existents. Quin serà l'espai que aconseguiran ocupar? Home, això no deixa de ser una incertesa, però analitzant perfils i dades prèvies, tot sembla indicar que es mouran en un perímetre electoral d'entre 20 mil i 30 mil vots. Tindran molt difícil aconseguir representació a l'Ajuntament, però no impossible. Dependrà de la participació, dependrà de si finalment la hiperventilació que acompanya el moviment el que fa és col·lisionar amb la intenció de vot de la CUP o bé es repartirà entre les tres forces.

En tot cas, l'únic efecte notable en termes polítics serà que contribuirà a la dispersió del vot independentista, per tant, a afeblir-lo electoralment. Però tampoc gaire perceptiblement.

Per al cas de candidatura conjunta l'impacte serà mínim i en cap cas podrà impedir el triomf republicà. Per al cas de candidatura separades pot implicar tenir, tots plegats, menys regidors, perquè sigui un vot que acabi quedant sense representació.


DONEC PERFICIAM

Granada: dietari d'estones (EL CORAZÓN MANDA). Dietari q vaig escriure l'octubre d 2007

Granada: dietari d’estones (EL CORAZÓN MANDA)

(Durant una certa etapa laboral meva vaig tenir la sort d'haver d'anar a Granada amb certa freqüència. En un d'aquests viatges, octubre del 2007, vaig escriure això, aquesta mena de dietari de les estones que passava per una ciutat que m'havia enamorat. L'altre dia, veient un documental sobre l'Alhambra, vaig pensar de recuperar-lo. Aquí el teniu. Segueixo igual d'enamorat)
----------------------------------------

Tinc l’avió cap a Granada diumenge a la tarda, a primera hora. La reserva electrònica diu Ibèria, però és Click Air, i les cames no em caben al seient (faig 1.80, d’allò més normalet avui en dia, però no m’hi caben). Sort que tinc passadís. L’aeroport de Granada és d’aquests petits, on encara vas a la terminal a peu. M’encanten aquests aeroports tan tranquils.

El taxista que em du a Granada és un xerraire compulsiu. Sempre acaba les frases amb una coletilla que matisa la seva afirmació prèvia, perquè, sobre totes les coses, hi ha diferents parers i s’han de respectar. Aquesta manera de veure les coses abasta des de Marina d’Or (d’on venien els seus anteriors clients) a la possibilitat de prendre’m una canya (o un vi, o un cubalibre, o un refresc, perquè no a tothom li agrada el mateix) en una terrassa que m'assenyala a la vora de l’hotel.

Però tinc altres plans, vull aprofitar per fer una de les passejades que més m’agraden al capvespre: Catedral amunt, Plaza Nueva, anar a buscar la preciosa església mudéjar de Santa Anna i Sant Gil i seguir, a la vora del riu Darro, per un passeig estret (Carrera del Darro o Via Dauro) fins que s’eixampla i es pot gaudir d’una vista privilegiada de l’Alhambra. Llavors m’assec en alguna de les terrasses del passeig, em prenc una cervesa i contemplo els magnífics palaus nazarís al capvespre. Es fa de nit sense adonar-me’n.

Dilluns 22Tot i que en principi tinc els dies bastant plens, em faig el propòsit de dedicar tot el temps que pugui a fer turisme. M’encanta aquesta ciutat.

Tinc tres hores al migdia. Vull anar a veure el Convent de Sant Jerònim, i la Basílica de sant Joan de Déu, que estan relativament a prop d’on sóc. Al Convent de Sant Jerònim hi està enterrat el famós Gran Capitán (la seva dona vivia al monestir i ell hi té totalment consagrada l’església, espectacularment carregada). La visita es converteix en un luxe. Estic sol. Quan entro al claustre sento les monges, des de la part que habiten del monestir, elevant a Déu els seus càntics gregorians. M’emociono, i fins em fa cosa caminar pel soroll de les sabates sobre les lloses. Sec en unes escales i em deixo anar en aquest moment tan fora del temps.

Trobo tancada la basílica de Sant Joan de Déu. Segueixo amunt. Passo pel davant de l’actual Facultat de Dret, primera seu de la Universitat fundada per l’Emperador Carles (té més de 500 anys, poca broma…). Ja hi he estat en altres visites. Més amunt hi ha l’actual Rectorat, a l’antic Hospital Reial, del que estan fent una rehabilitació acurada, es tracta d’un edifici molt notable i avançat en el seu temps, que varen fer els Reis Catòlics per atendre les múltiples malalties i ferides de la tropa…

Encara tinc temps, i vaig a buscar la Puerta d’Elvira, una antiga porta de la Muralla sarraïna. Pujo cap a l’Albaicín per un dels seus extrems i vaig a parar a la Plaça de San Miguel Bajo (foto). M’assec en una de les terrasses, sota els arbres. Puc veure perfectament l’Església mudejar que dóna nom a la plaça. El dia és net, lluent, i la plaça sembla submergida en un matí del que no vulgui ser despertada.

Quan plego de la feina a la tarda són quarts de vuit. Torno a creuar la ciutat cap a la Carrera del Darro, i pujo a l’Albaicín des d’aquesta banda, per buscar el Mirador de San Nicolás. Ja fosc, ofereix unes vistes espectaculars de l’Alhambra il·luminada. És una panoràmica única. Des d’aquest punt es veu perfectament això que diuen que l’Alhambra és com un vaixell varat a la muntanya.

Passejo amunt i avall per l’Alabicín, carrers estrets empedrats, entre cases emblanquinades i els murs dels diferents “carmens” que desperten la imaginació per aquests patis i jardins que amaguen. Els xiprers ho omplen tot, la vista es perd cap al cel seguint-los, darrere els murs o en els patis més impossibles. Per un moment em recorda les illes jòniques. I penso que l’Albaicín ja és una mica una illa, una illa blanquíssima de xiprers alts i esvelts enmig la ciutat. Amb la mateixa sensualitat i màgia de les illes. Encara s’hi conserven cisternes, aljubs, (“aljibes”) immemorials, alguns dels quals encara s’usen i donen nom a carrers i places.

Per tot, també, com a tota Granada, esglésies convents i monestirs. A la part històrica és impossible caminar cent metres sense trobar-te'n un. Autèntiques obres d’art i història viva de la fe i el cristianisme. No crec que sigui cap casualitat, i el fet que fós Granada l’última gran ciutat en poder musulmà en sòl europeu en deu ser la causa. Però el més sorprenent de tot és que és una fe viva i molts convents encara acullen congregacions de monges. Dissortadament trobo tancades la majoria d’esglésies. Les que són obertes és per a gaudi dels turistes, i la remor no convida gaire ni a l’oració ni al recolliment.

DimartsA migdia amb prou feines he pogut descansar una mica a l’hotel. Per la tarda he continuat amb les passejades, cap a la zona que en diuen del Realejo. Pel camí m’he trobat la casa “de los Tiros”, convertida en museu. Una obra reneixentista amb l’emprenta del que la senyalització en diu “noblesa guerrera”. La casa, al seu portal, té la divisa de la família: “El corazón manda”. Fantàstic! el cor mana. Què suggerent i poètic com a lema d’una família guerrera. Potser també era una mena d’avís. El corazón manda… la frase em va donant voltes pel cap.

Un altre cop amunt i avall per carrers costeruts i empedrats. Carrers, carrerons, que es recargolen i xoquen els uns amb els altres en un caos bellíssim. També m’hi trobo “carmens” espectaculars; si l’Albaicín està davant l’Alhambra, el Realejo està a la seva falda. Per on passejo pràcticament no s’hi acosten turistes, tot i que fins i tot les cases que s’endivinen més modestes, entre antics palaus, esglésies, i convents, tenen un encant especial. Vaig acumulant mentalment una llarga llista de noms de sants i mares de Deú, però és impossible enrecordar-se’n, només retinc algun nom tan castís, com el “Cristo de los Favores”.

Em continua donant tombs pel cap la frase “El corazón manda”.

Surto del Realejo i a l’arribar a la Plaça d’Isabel la Catòlica segueixo avall. Crec que no hi havia passat abans. M’hi trobo una altra plaça, del “poeta Luis Rosales”. He pensat que està bé això que els poetes tinguin places dedicades. Llavors he recordat que era el poeta falangista amic de Federico García Lorca, que s’estava refugiat a casa seva quan el van agafar per afusellar-lo. De sobte l’Espanya negra em colpeja.

A la vora de la placa de la plaça hi havia, escrita sobre rajoles, una poesia seva:

AUTOBIOGRAFÍA

Como el náufrago metódico que contase las olas

que faltan para morir,

y las contase, y las volviese a contar, para evitar

errores, hasta la última,

hasta aquella que tiene la estatura de un niño

y le besa y le cubre la frente,

así he vivido yo con una vaga prudencia de

caballo de cartón en el baño,

sabiendo que jamás me he equivocado en nada,

sino en las cosas que yo más quería.

Versos bellíssims, tràgicament emparentats amb la poesia lorquiana. Aquesta poesia que encavalca metàfores una darrere l’altra, amb paraules que la gent entén i perquè les entén parlen de poesia popular, però en realitat són composicions carregades d’un lirisme i una plasticitat úniques, excepcionals, en les entranyes dels seus versos.

I, com en una possible lectura de “el corazón manda”, en tots dos casos se’ns parla d’una ressignació que es lamenta. Com si no s’hi pogués fer res davant la fatalitat a la que estem abocats.

Camí de l’hotel he parat a fer un parell de canyes abans d’anar a veure el Barça a l’habitació (aquí als bars només feien el Sevilla). Amb les consumicions serveixen una tapa, generosa, que ja m’han servit per sopar.

Dimecres
Plou. Per estar aixoplugat, a l’hora de dinar vaig a visitar la Catedral i la Capella Reial. La Catedral és una obra colossal, un renaixement monumental, d’espectaculars columnes blanques, sòlides, que s’alcen enmig la seva enorme planta i la divideix en cinc naus. Tot i que els seus trets renaixentistes són evidents, no puc deixar de pensar en aquell barroc tan castellà de l’home atormentat i que representava el temor de Déu.

Enganxada a la catedral hi ha la Capella Reial, on estan enterrats els Reis Catòlics per decisió de Ferran. Em recorda la façana lateral de la Generalitat, un gòtic tardà, una construcció bella i delicada. Al seu museu s’hi conserva el que crec que la nota de la vitrina deia “terso” del rei Ferran, amb les quatre barres a les dues mànigues, i al pit, amb uns espectaculars brodats molt ben conservats. També hi ha l’espesa del, mal que ens pesi, nostre rei. La Capella està envoltada, en el seu interior, d’una exaltació heràldica de l’àliga emblemàtica d’aquests dos reis i d’aquesta unió dinàstica hispànica. Em produeix una impressió estranya. I quan baixo a la Cripta, mirant les tombes, no puc deixar de pensar que aquí va començar o es va acabar tot…

Al vespre continua plovent. Vaig a menjar un mig platet (molt generós) de pernil de l’Alpujarra, boníssim, amb una copa de vi. He pogut trobar una Vanguàrdia (descobreixo que arriba sobre la una del migdia) i la fullejo mentre vaig menjant.

Dijous
M’agafo dues hores que sumades a les altres dues del migdia penso que em permetran fer un volt per l’Alhambra. Em diuen que no trobaré entrades, però ho intento. Només trobo una entrada que en diuen de “jardines” (5 euros), que no permet accedir als palaus nazarís o a l’alcazaba. Ja m’està bé, ja hi he estat altres vegades… però no puc entrar fins a les dues. Per evitar aglomeracions i acumulacions, els torns d’entrada i visita estan molt regulats. Finalment entrem una estona abans. Hi ha una gentada. Un bon consell és anar tirant ràpid al començament i tenir controlats els grups, per no quedar-hi atrapat. Aconsegueixo passejar amb molta tranquilitat durant la major part de la visita. Arribo a l’esplanada que hi ha entre l’Alcazaba i el Palau de Carles V, des d’on es pot gaudir d’una panoràmica extraordinària de l’Albaicín, el continuo veient com una illa. Puc entrar a aquest bunyol de palau, que és un edifici molt notable, d’un Renaixement estilitzat i un sorprenent pati central circular, però té la cosa que al mig de l’Alhambra és com una mona de Pasqua. Acull un Museu interessantíssim, que avui no tinc temps de visitar. La seva construcció, així com altres mesures dels Reis Catòlics (ser enterrats a Granada) assenyalen la seva importància política i insinuen uns plans de capitalitat que mai es van executar.

Per la part posterior faig cap al Partal (retinc el nom perquè m’ha fet molta gràcia, no m’hi havia fixat mai) dels Palaus Nazarís, un regal per als sentits, una de les fotos més típiques de l’Alhambra, amb l’estany, els jardins i els miradors amb arcs preciosistes entre les torres de la muralla. Segueixo cap al Generalife pel que justament es coneix com a passeig de les torres. La remor intensa de l’aigua i l’ajardinament acuradíssim lleven credibilitat a l’Alhambra-fortalesa, que aquí és més visible que enlloc. Puc superar un grup de llatinoamericans, però finalment quedo atrapat entre un grup de japonesos i un d’alemanys. Val la pena fer paciència per gaudir dels seus jardins i jocs d’aigua tan delicats. Vaig a buscar la sortida per l’escala d’aigua i segueixo, ja sol, enmig de sèquies i remor d’aigua.

Agafo el miniautobús i encara tinc temps de passar pel restaurant Oliver, a la zona de la catedral, i gaudir d’alguna especialitat del seu peix i marisc de primera, això sí, a la la barra.

Avui acabem tardíssim. Camí de l’aeroport taxista pepero. Em resulta insuportable, però callo. El vòl va amb tant de retard que fins i tot ens reparteixen tiquets de descompte. Ja fa estona que som divendres. Quan pujo al taxi a BCN veig que el taxista porta la COPE, però com que li he parlat en català la treu immediatament. 

També està plovent a BCN. Però jo penso en la que està caient… “El corazón manda”, murmuro.

Guia personal per a la interpretació dels moviments i posicionaments d'ERC, és a dir, per ajudar a entendre el que no té cap explicació.

Dues prèvies per situar aquest article:

- en el meu últim article reflexionava sobre les implicacions de la renúncia d'Alfred Bosch com a cap de llista d'ERC a les eleccions municipals de BCN. Deia que el tema clau era si pel fet que Ernest Maragall -el relleu- estigués compartint govern amb Junts x Cat això facilitava una candidatura unitària del gruix de l'independentisme o, pel contrari, el perfil Maragall el que feia era obrir les portes descaradament a un nou tripartit, que començaria regalant l'alcaldia de Barcelona a la senyora Colau.

Doncs bé, els dubtes no han durat ni un parell de dies. Avui mateix el senyor Maragall ja ha deixat ben clar que res d'unitat republicana. És a dir, ja ha deixat clar que la candidata d'ERC a l'alcaldia de BCN és Ada Colau.

- es fa molt difícil escriure reflexionant sobre coses i circumstàncies que afecten a persones que ara mateix pateixen presó o exili. Molt. Però arribats a cert punt, és evident que aquesta situació (p.ex. presó) no pot ser una impediment per parlar obertament de les coses. Això seria injust. Això deixaria en indefensió argumental tots els que no estem a la presó. Tinc el màxim respecte i apreci per totes les persones que, per nosaltres, pateixen presó o exili. I faig tot el que puc per ajudar-los, a la seva llibertat, a les seves famílies, a la seva causa.

Però entenc que aquesta situació que ningú vol, que a tots ens afecta, no pot ser un obstacle per parlar obertament de les coses. Sobretot quan tenen les evidents repercussions polítiques que tenen.

CRÒNICA D'UNA DESENTESA ANUNCIADA, O DE QUAN EL RESSENTIMENT ESDEVÉ L'ÚNICA L'ESTRATÈGIA

- Sona el meu mòbil. És un dia indeterminat entre 2008 i 2009. És l'Oriol, Oriol Junqueras. Som amics des de l'època de la FNEC, a la Universitat. Ell sap com m'he oposat al 2n tripartit, i com he estat actiu en lluitar contra el que ha fet ERC. Jo havia votat ERC fins el 2003. Després del primer tripartit, ja no ho vaig fer. Sona el telèfon. "Hola Oriol, què hi ha?" "Mira, Francesc, la gent d'ERC m'ha proposat de ser el cap de llista a les eleccions europees. Com ho veus?"

Jo li dic que li han dit per "netejar-se la cara", que volen aprofitar-se de la seva bona fama i impacte mediàtic i social per evitar un fracàs que és inevitable a conseqüència de la mala política del tripartit. Em diu que tinc raó. Però que pensa que ha d'acceptar, perquè el tripartit està escrit que és un fracàs, però que després del fracàs ha de quedar algú amb capacitat de liderar el partit, de refer-lo. Li dic si és prou conscient de com de difícil serà per a molts triar entre ell i en Ramon Tremosa. Que ens els estimem als dos, que els valorem als dos, que tots dos i tots nosaltres sempre hem treballat junts. N'és conscient. I esdevé el candidat. I surt escollit amb gran recolzament.

- Les eleccions "autonòmiques" del 2010, després dels dos tripartits, ERC es fot una patacada monumental, i queda amb 10 diputats. El partit es renova. I n'Oriol Junqueras, tal i com ell ja havia pensat passaria, n'esdevé el nou líder.

Jo no sóc de cap partit, i tinc bones relacions amb el món convergent i amb tot l'entorn de l'Oriol. L'Oriol ho aprofita, i fem diversos sopars i quedades per refer ponts. Es refan confiances.

- Eleccions "autonòmiques de 2012". Mas i Convergència es pensaven traurien majoria absoluta. Això deien totes les enquestes. Però Duran i el CNI ho van rebentar. I del que havia de ser una victòria absoluta, Mas es queda amb menys diputats dels que havia tingut el 2010. Però CiU i ERC sumen majoria absoluta.

Jo estic a casa d'uns amics, seguint l'escrutini electoral. Tots estem bastant estupefactes per les dades electorals. Em sona el telèfon. És l'Oriol. És el gran triomfador de la nit, ERC ha recuperat un enorme percentatge de vot, gràcies a la guerra bruta de Duran i la credibilitat que genera l'Oriol. 

"Hola Oriol, enhorabona pel resultat!" "Gràcies, Francesc, escolta, si tens ocasió, fes arribar a la gent de CiU que no pateixin, que anirem tots junts, que no passa res, que tirem endavant, que comptin amb nosaltres".

La trucada em tranquil·litza. Trasllado el missatge a un parell d'amics del nucli dur de CiU.

Hi ha Govern, hi ha majoria parlamentària amb CiU i ERC. I es convoca el 9N.

- El 9N és un abans i un després en l'Oriol Junqueras que jo coneixia i de qui em considerava amic. Per a l'Oriol el 9N és una data i una convocatòria que defineix, delimita, qui està amb ell i qui està contra ell. I jo estava amb el 9N, per tant, per a ell, havia esdevingut algú hostil. Des del 9N no he tornat a parlar amb l'Oriol, amb qui abans ens trucàvem tot sovint, que fèiem viatges plegats, que havia estat a ca meu al poble, etc. 

- Per què tot el que va envoltar el 9N marca tan decisivament algú com l'Oriol? Jo tinc la meva versió, contrastada amb diferents fonts. 

Els mesos previs al 9N l'entorn més immediat de l'Oriol està brutalment intoxicat suposo que per maniobres del CNI, del Govern espanyol. Li mengen l'olla de tal manera que se'ls creu i que desconfia absolutament de Mas i de tot el seu entorn.

El punt ja sense marxa enrere esdevé l'estiu del 2014. Joan Rigol, com a coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, té alguns contactes amb membres del gobierno de España. En Mas no en sap res. Els intoxicadors al voltant d'Oriol Junqueras li "filtren" els contactes de manera enverinada.

Abans de marxar de vacances Mas i Junqueras es troben. Reunió llarga, transcendent de cara al 9N. Oriol li va preguntant a Mas "i no hi ha res més" i Mas bonament li diu que no. Mas no sap res d'aquells contactes de Rigol que Junqueras creu són una traïció.

Acabada la reunió, la gent de l'entorn de Mas li pregunten com ha anat, i els hi diu que bé, que to correcte. I la gent de l'entorn de Junqueras fan el mateix, i els hi diu que "fatal, ens estan traint, ens estan enganyant".

I des d'aquell moment ja tot es regeix sota aquests paràmetres de desconfiança.

Quan, abans del 9N, en aquella reunió al Palau de Pedralbes, davant el que el Govern havia preparat, l'Oriol s'aixeca i comença a colpejar la paret, i tot està a punt d'anar-se'n a norris l'únic que ho evita és que en representació de la CUP hi havia David Fernández, que no s'aixeca de la taula, que no abandona el pacte, com sí havia fet p.ex. en Joan Herrera i la seva ICV-EUA. La CUP no abandona el 9N, i això impedeix a Junqueras abandonar-lo. Però tothom és conscient el seu paper ha quedat reduït i minimitzat. No l'han abandonat, però ERC hi és amb perfil baix.

L'èxit del 9N trenca els esquemes del nou Oriol i la nova ERC. El pacte era rematar l'èxit del 9N amb unes plebiscitàries. Però Junqueras no en vol ni sentir parlar, ja només té al cap "acabar" amb els convergents que, segons ells, li han "jugada". L'estira i arronsa dura mesos i mesos. Un desgast brutal. I així arribem a l'agonia del 27S.

- El Govern que surt del 27S és feble. Necessita la CUP. I això genera molts problemes. La CUP vol la independència, però la CUP no està dins el full de ruta del món convergent i d'ERC. Mas se sacrifica. I hi ha govern i President, Puigdemont. Però no hi ha pressupost, perquè la CUP segueix sabotejant i incomplint els pactes.

Junqueras, en el seu imaginari, està convençut que Puigdemont i el món convergent, el "trairan" com segons ell i el seu entorn més tòxic el va trair Mas el 9N. Junqueras està convençut que els "convergents" mai arribaran a l'1 d'Octubre, i que abans d'arribar-hi se'n desmarcaran, buscaran un pacte, el que sigui. Però Puigdemont no vacil·la ni un moment. I així arribem a l'1 d'Octubre. Sense que ningú cregués hi podríem arribar.

L'estratègia Junqueras era esperar la frenada de Puigdemont i el món convergent per sortir davant tot el món a dir "ho veieu?No són de fiar, no podem fer res amb ells!". Aquell caos hauria dut a eleccions "autonòmiques", i ERC hauria esdevingut el nou partit hegemònic a Catalunya. I atesa "la traïció" dels "convergents", això hauria habilitat un nou tripartit, començant pactant amb els Comuns. I una nova estratègia, un nou Govern, un nou calendari.

Però Puigdemont no es va "rajar" en cap moment i el 21D Junts per Catalunya queda pel davant en vot i escons que ERC, que havia rebutjat llista unitària.

- Tot el que passa del 21D fins ara és la "digestió" del fracàs d'ERC en l'assalt a ser hegemònics. Tot el discurs d'eixamplar la base no és cap altra cosa que el discurs pensat per justificar el pacte amb els Comuns, la negativa a investir Puigdemont de la manera traïdora com ho va fer Torrent com a President del Parlament no és altra cosa que anar contra Puigdemont.

Hem tornat a la veritable motivació dels primers tripartits. Digués el que digués ERC llavors, el que hi havia al darrere de l'estratègia tripartita era un objectiu molt clar: el món convergent sense poder, desplaçat del poder, es desfaria, es derruiria. El tripartit implicava que PSC-ERC-ICV governaven la Generalitat, Barcelona i les diputacions. El món convergent no tenia cap mena de milímetre de poder. Això provocaria la seva desaparició. I amb la seva desaparició, ERC esdevindria hegemònica.

Això no va passar. El món convergent va demostrar una gran capacitat de resistència desplaçat de tot poder. I aquella ERC que havia justificat el tripartit com una operació de país per "cosir el PSC al país", va acabar amb 10 diputats i amb el PSC en el bloc del 155.

- Tota aquesta parauleria de "eixamplar la base" d'ERC ara mateix només amaga la reedició de l'estratègia tripartita per desplaçar el món de Junts per Catalunya, Puigdemont, PDECAT, etc. de qualsevol àmbit de poder. En el primer tripartit li deien "cosir el psc al país", ara li diuen "eixamplar la base".

L'únic que motiva tota aquesta estratègia és no superar aquest ressentiment. I sap molt de greu, molt. Perquè aquesta estratègia no supera les cel·les de la presó.

Mireu, a nivell de Barcelona, si el món d'ERC i el de Junts per Catalunya pacten i fan candidatura conjunta, unitària, des de la democràcia-cristiana fins el socialisme democràtic, ens assegurem la victòria, amb una seguretat del 99,99%.

El relleu de Bosch té al darrere aquest ressentiment irracional contra tot aquest món de JxCat. I avui el substitut, n'Ernest Maragall ja ho ha deixat ben clar: res de llistes guanyadores. El dubte és si el cartell electoral d'ERC-Maragall inclourà la Colau.

- La jugada d'ERC a BCN és molt maquiavèlica.  Amb què juga ERC? Fixem-nos-hi:

- descarta guanyar, per tant, lliura l'Ajuntament de Barcelona a les dues úniques formacions que, d'acord a les dades que ara mateix tenim, poden ser les més votades a BCN: Colau i els Comuns o Valls i l'acord de C's i candidatura independent.

- Si guanya Colau, tot perfecte. Només ella pot ser alcaldessa, per tant, des del punt de vista d'ERC, feina feta. Llavors emergirien els pactes fins ara ocults, i ERC entraria a governar BCN amb Colau

- Si guanya Valls, tenen a punt el xantatge més miserable al que mai haurem assistit. Malgrat la repugnant campanya de la Colau contra Trias, malgrat haver-lo fet fora actuant d'agent de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat, malgrat que ERC mai ha volgut guanyar a Barcelona amb JxCat, davant un Valls guanyador, el món de Junts per CAT seria sotmès al pitjor xantatge possible: votar la Colau per evitar que aquest ultra del Valls esdevingui alcalde de BCN

- Fins i tot no tinc cap dubte que si el món de Junts per CAT guanyés, no descarto que des d'ERC es treballés perquè Colau segueixi com a alcaldessa.


- Malgrat tot, torno a reclamar un gran acord unitari a BCN entre les forces lleials a la República, des de la democràcia cristiana fins el socialisme democràtic, per configurar una candidatura guanyadora. Si es configura, estem al 99,99% de garantia d'èxit.

Si no es configura, perquè ERC no vol llista unitària, és regalar Barcelona a la sra. Colau. Siguem transparents, si us plau.

Si arribem a les eleccions en aquest escenari que us he descrit, crec que tots hem de tenir clar que qualsevol vot a Barcelona a ERC és un vot a la Colau. I em fa molt mal dir-ho i escriure-ho així. Però slokai.

DE CARA, amics, cal anar DE CARA! I cal que anem tots junts. Cal enfortir el NOSALTRES.

Sense tots, no hi ha independència possible. No deixem que rancúnies ens atenallin! Estimem-nos i fem-ho possible! Sense ser-hi tots, absolutament tots, no hi ha ni independència ni República. Si hi som tots, si blindem el "nosaltres", guanyarem la independència, farem la República.