3a onada BOP CEO: entre el "tot el peix venut" i el "ante todo mucha calma" (1a part, anàlisi projecció electoral)

Avui divendres s'han fet públics els resultats de la 3a onada del Baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya. Com sempre us dic, la millor, més representativa i més completa enquesta que es fa a Catalunya.

L'he estat estudiant, mirant les dades, comparant-les, interpretant-les... i a l'hora de fer l'anàlisi em permetreu que el situï en 3 eixos:

- Eix 1: estem parlant d'una ENQUESTA. 

És una eina amb una molt potent base científica que ens permet projectar, a través d'una mostra representativa, el que "pensa, opina, etc." un conjunt superior, en aquest cas, la societat catalana. Però és una enquesta. No són unes eleccions. No són un referèndum. No són una estadística feta a partir de registres administratius. És una enquesta. A partir de recollir el que pensen 1.500 persones, seleccionades per constituir una mostra representativa, inferir el que pensa el conjunt.

Com a eina d'anàlisi social està sotmesa a limitacions tècniques, per exemple el seu marge d'error, que és del +/- 2,5

Però també està sotmesa a limitacions subjectives, com per exemple, les incoherències en les que poden caure els individus entrevistats, ja sigui per error, ja sigui per oblit, ja sigui per mala fe, ja sigui perquè no han entès alguna cosa, etc.

Tot plegat fa que ens hi hàgim d'aproximar sempre amb molta prudència. És un retrat fiable en els seus grans trets del que és l'opinió majoritària de la societat, sobretot en la seva evolució en el temps. Però no ens l'hem de mirar mai com miraríem unes estadístiques. Les variacions de les seves magnituds no tenen el mateix valor de les variacions en una anàlisi estadística.

Us poso un exemple molt evident en l'enquesta d'avui, i perdoneu si em passo d'intentar ser pedagògic.

Avui la majoria de mitjans han titulat "creix l'independentisme", perquè en la resposta de si l'enquestat vol un estat independent, hem passat del 46,7 de sí al 47,2 de sí, és a dir, 0,5. Això, en termes demoscòpics, no té gaire valor, no en podem inferir cap conclusió excepte que les coses segueixen com estaven, que en si mateix ja és una info rellevant. Per què? Doncs perquè el marge d'error de l'enquesta és del 2,5. Vol dir que els percentatges que s'ofereixen poden estar sotmesos a un error, per dalt o per baix, de 2,5. I és evident que aquest "creixement" del 0,5 està dins el marge d'error.


- Eix 2: tot el peix venut:
La segona reflexió que m'ha generat l'anàlisi dels resultats de l'enquesta és justament que en les seves principals magnituds i en relació a les anteriors onades, pràcticament no hi ha cap variació significativa. Fa molt temps que en els principals temes de país l'opinió ciutadana es mostra molt estable. Això en si mateix ja és una notícia. Amb coses bones i coses dolentes.

Sí, amics i amigues, fa temps que tot el peix està venut i no es mouen les coses. Ni en el % de favorables a la independència, ni en la seva expressió global en la representativitat electoral al Parlament, ni en elements d'identitat, de valoració política o econòmica del país...

Vol dir això que no hi ha res que ens aporti informació diferencial en relació a anteriors onades? No. Tenim moltes cosetes que són molt interessants d'observar, d'analitzar i d'intentar explicar.

I, sobretot, en aquest BOP, tenim un parell de preguntes noves que són absolutament llamineres, destacant pel damunt de tot la pregunta sobre si l'enquestat tingués l'oportunitat, quin seria el seu vot en relació a la CE del 78.

Eix 3: Ante todo mucha calma
La tercera imatge que m'ha vingut al cap quan he acabat d'analitzar les dades de l'enquesta és aquesta expressió, "Ante todo mucha calma", que fou el títol d'un dels discos més celebrats d'una de les bandes rockeres més emblemàtiques dels 80s, els gallecs Siniestro Total.

Des de fa mesos estem envoltats de molt soroll polític. A les xarxes, en declaracions, en posicionaments, etc. Si hom s'hagués de guiar per un cert perfil d'activisme i posicionament polític a les xarxes semblaria que tot estaria carbonitzat. No quedarien ni partits polítics, ni líders, ni procés, ni res. A aquest soroll també hi han contribuït soflames i posicionaments com els que ha tingut l'ANC o els CDR o iniciatives com l'acampada a la Plaça Sant Jaume. Soflames del pal "el poble mana el Govern obeeix", posicionaments que acusen a partits i govern d'haver traït el mandat popular i electoral, etc.

Doncs bé, d'acord a les dades de l'enquesta, de tot això, pràcticament ni rastre. En l'opinió política majoritària, immensament majoritària de la societat catalana, específicament de l'independentisme, de tot aquest soroll, ni rastre. Per tant, ante todo mucha calma.

A partir d'aquests 3 eixos, entrem a analitzar les coses que em semblen més interessants de l'enquesta.

1a PART DE L'ANÀLISI DEL BOP DEL CEO: LA PROJECCIÓ ELECTORAL

En termes globals la projecció electoral és potser el menys interessant de tota l'enquesta, però entenc que és el més mediàtic, per tant l'hi dedicarem aquesta primera part de l'anàlisi. Des d'una visió de representativitat política electoral dels favorables i dels contraris a la independència les coses pràcticament no es mouen.

Estabilitat entre blocs no vol dir avorriment analític, perquè intrablocs sí que s'apunten algunes coses interessants, tot i que caldrà estar atents a la seva evolució en futures enquestes per veure si són prou concloents.

Bloc indy:

El bloc indy el 21D va obtenir 70 diputats, i l'enquesta projecta ara una forquilla entre 69 i 73 diputats. O sigui, estabilitat.
 

La següent dada més destacada és que l'enquesta situa ERC com la principal força independentista. El CEO projecta que passa de 32 a 36-38 diputats. Això per a mi ara mateix no té cap mena de transcendència. El que és políticament més significatiu és que ERC se situa clarament com l'opció política més sòlida i estable en l'independentisme. La posició de primera força que li atorga el CEO no és tant conseqüència del seu creixement, expansió, etc. sinó que és resultat de la incompareixença de les altres forces.

Tot i que irrellevant, fixem-nos en l'anècdota demoscòpica que ERC en el baròmetre anterior tenia una lleugera intenció de vot directe superior a la d'aquest baròmetre. Ha passat del 22,8 al 22,3. L'important, la notícia política important, és la solidesa electoral que li atorga el CEO. El 21D va tenir un 21,38% dels vots. L'anterior BOP li donava un 22,8% de vot directe i l'actual un 22,3%.

Situada aquesta solidesa en la seva estabilitat electoral d'ERC, la notícia més inquietant del bloc indy és l'evidència del desconcert en el món de Junts per Catalunya, que té una inequívoca trasllació en la pèrdua d'expectatives electorals.

Avui divendres era 23N del 2018. Les eleccions que en el bloc indy va liderar l'emergent i innovadora formació i proposta política de Junts per Catalunya varen ser el 21D del 2017, fa 11 mesos. En aquests 11 mesos, què se n'ha fet, de tot allò que va permetre generar JxCAT i convertir-la en líder en l'independentisme? Doncs s'ha deixat diluir. 11 mesos de silenci. 11 mesos sense institucionalitzar res. I encara pitjor, 11 mesos de confusió i despropòsits incomprensibles, com fou aquella aberració perpetrada pel PDECAT de voler-se apropiar, fagocitar, la marca de Junts per Catalunya.

Doncs bé, tot això, tot aquest no fer el que calia fer per articular aquell moviment emergent i la força que havia aconseguit generar, té conseqüències electorals. El 21D JxCAT va tenir el 21,66% dels vots. L'anterior BOP tenia una intenció de vot directe del 12,5, que ha seguit baixant fins aquest 10% d'aquest BOP. Si us fixeu, percentatges que ja no estan dins el marge d'error de l'enquesta. Perdre 2,5 punts és demoscòpicament significatiu.Tanmateix, el treball de camp de l'enquesta va coincidir amb l'inici del desplegament del projecte de la Crida Nacional, de manera que aquesta desorientació que l'enquesta evidencia ha afectat a una part dels votants de Junts per Cat, és altament reversible, reorientable.

Pel que fa a la CUP, sembla estar recuperant unes certes expectatives de creixement electoral. Després de l'èxit electoral del 2015, quan la CUP va recollir l'enorme treball que havia fet aquest líder excepcional -i per a mi desaprofitat en l'actual context- que és el molt enyorat David Fernández, que els va projectar de 3 a 10 diputats, el 21D la CUP va patir un important retrocés, tornant al grup mixt amb 4 diputats.

Doncs en l'anterior i actual CEO és perceptible que la seva política de desentendre's de tot i d'acusar a tots els altres de tots els mals, sense implicar-se en res per no contaminar-se de cap bacil de responsabilitat de govern, aka-cup autonomisme, els està reportant petits rèdits electorals. En l'anterior BOP havien passat del 4,46% de vot el 21D a una intenció de vot directe del 6,2, que creix fins al 8,2 en l'actual BOP. Aquests 4 punts del 21D a l'actual BOP crec que són els 4 punts de tot aquest soroll del que parlàvem abans. Es limita a això. Així doncs, per fer la República d'acord a l'estratègia de la CUP ja només els hi falta sumar un 40% més dels vots totals. Projectant un creixement constant i ininterromput, això podria ser possible, de mantenir-se les actuals condicions, en uns 15-20 anys. Suposo per tant que tindrem uns 15-20 anys d'inhibició i culpabilització permanent a la resta de forces independentistes de tots els mals, a l'espera que aquesta decantació del vot els permeti ser la única força independentista i llavors sí, sense haver-se d'embrutar treballant amb impurs, fer la independència.

Bloc del 155

El 21D el bloc del 155 (C's, PSC i PP) varen obtenir 57 diputats. L'actual BOP els projecta entre 48 i 51, és a dir, un significatiu retrocés, conseqüència de la pèrdua de suports de C's.

El 21D C's va esdevenir un cert vot útil per a molta gent que pensava era la manera més ràpida d'acabar amb el procés. Així, va recollir un vot força plural, procedent de molts àmbits ideològics. La deriva ultra de C's del 21D ençà ja està passant factura.

Equidistants

Els Comuns-Podem de l'actual situació sembla són els que en treuen més rèdit. El BOP del CEO els projecta passar dels 8 diputats actuals a 12-13. És un creixement significatiu, tot i que també pot ser molt conjuntural.

Fidelitat (solidesa) i transvasaments (moviments) del vot

Analitzar la fidelitat de vot i els moviments de vot entre partits apunta coses interessants, en aquest BOP, que tenen més recorregut del que inicialment podíem pensar.

D'entrada, la primera de les dues coses més rellevants per a mi és que ERC basa la seva solidesa electoral en la gran fidelitat dels seus votants, la més alta de totes les forces, amb un 78,2% de fidelitat de vot.

La segona cosa més rellevant és que, reiterant la constant històrica que alguns s'entesten en negar o ignorar, els moviments més significatius de vot sempre són entre el món d'ERC i el món de l'antiga CDC, PDECAT, actual Junts x CAT.

I segueix sent així. Si JxCAT va guanyar el 21D és pel transvasament de vot provinent d'ERC que va tenir. I si ERC lidera ara el bloc indy és pel transvasament de vot procedent de JxCAT que sembla tenir, de fins a un 19,7%. Molt alt. Molt significatiu.

El 95% del vot indy s'explica en aquesta confluència. Per això molts sempre apostem per la unitat, en unes circumstàncies tan excepcionals com les actuals. Perquè la no unitat implica que totes les nostres estratègies les basem en disputar-nos el vot. Perquè tots sabem que el gruix del nostre vot és el que ens disputem entre aquests dos mons. I la disputa implica desgast. I el desgast impedeix créixer, o ampliar base, com es diu ara. Per això la unitat és la millor manera de créixer.

Fixem-nos que el vot que té ERC procedent d'altres formacions és totalment residual, gairebé irrellevant demoscòpicament. Podria arribar a tenir un 3,6% del vot que va tenir el PSC el 21D, un 3% del dels Comuns i... un 2,3% del de Ciutadans. Insisteixo en el que explicava abans. Si en lloc d'una enquesta fossin registres administratius, estadística, podríem dir, alerta, que estem parlant d'un 8,9% de vot. Però no ho és. Ens ho hem de mirar en aquests percentatges i la incertesa que els acompanya. És creible aquest 2,3% de C's a ERC? I que estem en percentatges molt baixos. Si ERC no vol la unitat per disputar vot als Comuns, està clar que està fracassant, perquè de fet, en vot, no en %, va més d'ERC cap als Comuns que al revés. L'únic vot que de debò està en disputa és aquest 23% amb Junts per CAT (19,7 + 3,3).

La unitat implica evitar barallar-nos pel que compartim. La unitat implica evitar el desgast de la disputa fratricida entre nosaltres, i la possibilitat de dissenyar estratègies de creixement fora dels nostres límits.

L'absència d'unitat implica barallar-nos per aquest 95% del vot que compartim, que o el té un o el té l'altre. L'absència d'unitat implica la pugna per l'hegemonia. I en aquest punt, no hi ha res escrit. L'estabilitat d'ERC i la confusió entre votants de JxCat és un escenari cojuntural, que ja ha començat a canviar mentre es feia l'enquesta, amb la constitució de la Crida i el procés de posar-se en marxa i reactivar-se electoralment.

El bloc unionista presenta moviments també interessants. El més destacat de tots és que segueix el descalabro del PP: un 21,1% dels seus votants del 21D (recordem que ja van ser l'última força parlamentària) han decidit votar a C's. I significativament apareix un 8,1% a "altres o resta", que si atenem a l'enquesta del CIS sobre eleccions andaluses, és un vot que podem presumir se'n va cap a VOX. Total, que el PP es queda amb un paupèrrim 41,5% de fidelitat de vot, el més baix de tots i el més baix en molt de temps. PP EN LI QUI DA SI Ó

Pel que fa a C's, tot i mantenir una significativa fidelitat de vot, del 65,8%, s'observa com una mena de centrifugació d'una part també significativa del seu votant. I el que sempre ho fa més "devastador": en totes les direccions.

Sí, costa d'explicar o entendre que, del vot de C's del 21D, ara un 2,3 digui votarà ERC, un 6,2 a PSC, un 5,4 als Comuns, un 3,7 a PP i un 5,4 a altres (VOX). Aquesta centrifugació en totes direccions necessitem seguir-la per veure com acaba. Ara mateix només la podem explicar per allò que dèiem que el 21D C's havia tingut vot procedent de moltes fonts diferents, amb la idea de ser vot útil per aturar el procés. Tot i això a mi em costa d'entendre que en menys d'un any algú pugui passar de votar Cs a votar ERC o Comuns.

El més rellevant i sòlid és aquest 6,2% de vot que transvasa de C's a PSC. Sempre us he parlat de la frontera promíscua que hi ha entre aquests dos partits. Una de les coses que més interès tenia en veure d'aquest CEO era si la deriva ultra de Cs del 21D ençà els hauria passat factura i aquest vot moderat estaria tornant als seus orígens, és a dir, al PSC. I sí que ho fa, però amb menys intensitat de la que esperava. Caldrà seguir-ho de prop.

Una de les sorpreses de l'enquesta és la fortalesa dels Comuns. No hi havia pistes de que estiguessin en un cicle polític de suma com d'alguna manera apunta l'enquesta. Fixem-nos que els Comuns presenten una gran fidelitat de vot (70,8%), i així com C's perd vot en totes direccions, els Comuns en guanyen procedent de totes direccions: un significatiu 5,4% del vot de C's el 21D, un 1,3 d JxCAT, un 1,3 d'ERC, un també molt significatiu 7,6% del PSC i un sorprenent 7,9% procedent de la CUP.

Finalment, el vot indecís que apunta el BOP del CEO és molt baix, del 16,3%. Perquè us feu una idea, recordeu que quan vaig analitzar el CIS sobre eleccions andaluses, a un mes de les eleccions hi havia un 26,6% d'indecisos, 10 punts més!

És significatiu, en el bloc indy, que ERC té el % d'indecisió més baix de tothom, amb un irrellevant 5,1%, el que és una altra dada que apuntala la seva estabilitat. I en canvi Junts per CAT, amb un 12,3%, tot i ser un % relativament baix, és el segon més alt de tots els partits, fet que confirma la visió de cert desconcert entre els seus votants del 21D.

La dimensió de l'enquesta del CEO, amb una mostra de 1.500 persones, ens permet fer una última projecció política, a partir d'inferir una lectura no explícita d'aquestes dades i les seves preguntes: l'espai polític que pot aspirar a ocupar la quarta força política indepe que s'està gestant amb el procés de primàries i el suport de l'ANC és minúscul, testimonial.

Al començament de l'article parlava que les dades de l'enquesta són una autèntica desautorització de tot el soroll polític que hem viscut aquests mesos i que encara vivim. El 21D ERC i Junts x Cat van sumar 66 diputats. Ara estan en una forquilla de 59 a 62, conseqüència de la feblesa conjuntural de la marca Junts x Cat en el moment de fer l'enquesta. I ERC, que és el partit que d'una manera més inequívoca està fent moviments de reinterpretació estratègica, com ara tot el tema de l'abast de la unilateralitat, és qui en surt més beneficiada, malgrat ser l'objectiu preferent de tot aquest soroll mediàtic, en xarxes i en soflames.

En el que per a mi és un error que pot tenir conseqüències devastadores per a la pròpia ANC i per a tot el moviment independentista en general, l'ANC ha esdevingut una de les fonts del soroll, amb tot el tema de les primàries. No ho entenc.


Si bé en un principi a algú de moooolt bona fer li podia colar la cosa ben intencionada d'un procés que pressionés els partits per poder formular estratègies unitàries, des del moment que ni ERC ni Junts per CAT ni la CUP s'hi van implicar, en resten al marge, ja tots sabem que les primàries són un procés per "legitimar" la creació d'una quarta força política.

L'enquesta del BOP del CEO d'avui deixa molt i molt clar que aquesta quarta opció està abocada a ser purament testimonial. Perquè malgrat tot el soroll, els votants de Junts per CAT, ERC i la CUP ja tenen decidit el seu vot en un 92%. Per tant aquesta quarta força política com a molt pot aspirar a entrar en el repartiment d'aquest 8% de vot independentista indecís. Pur testimonialisme. Pur personalisme. Pura atomització. Pura divisió.

El despropòsit ja és de proporcions galàctiques quan p.ex. veiem que aquest procés a qui potencialment més pot perjudicar és a qui més ha treballat per fer possible la unitat, que és Junts per CAT, i a qui menys perjudica és a qui més obstacles ha posat a aquesta unitat, ERC.

De debò, Assemblea, reconsidereu el que esteu fent. 

Fins aquí aquesta primera part de l'anàlisi del CEO des del punt de vista de la projecció electoral que efectua. Si Déu vol, en propers dies faré noves anàlisis d'altres continguts de l'enquesta que considero tan o més rellevants que el tema de projecció electoral.

Les 3 grans hipocresies i farses dels Comuns/Colauers que la Superilla del P9 ha deixat en evidència

Avui la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou ha fet públiques les dades d'un estudi que demostren que la Superilla ha comportat un increment de la contaminació per NO2 al barri.

Podeu trobar totes les dades en aquest article al web de la Plataforma. Suscintament, el que s'ha fet és descarregar-se totes les dades de tots els dies i de tots els episodis de contaminació dels anys 2016 i 2017 de l'estació de mesura del Poblenou i de les dues limítrofs.

D'acord als assessors universitaris de la Plataforma, si l'estació del Poblenou, en còmput anual, presentava un comportament, en termes de increment o disminució de la contaminació per NO2 (causada en un 60% pel trànsit diari), diferent del de les dues estacions limítrofs, això seria imputable a la Superilla.

Les dades de l'estudi són clares. Al Poblenou ha crescut la contaminació per NO2 amb la instal·lació de la Superilla, mentre a les altres dues estacions o s'ha mantingut estable o ha disminuït. Treballar amb estacions limítrofs no és casual, és la manera d'evitar que les diferències es deguin a altres factors, atès que el trànsit es caracteritza per la "circulació". Es descarta l'efecte "circuit" (un trànsit circular, que no es mogui de l'àmbit analitzat) i es connecten els increments o disminucions del trànsit. Si n'hi ha més a una estació n'hi haurà més a les dues limítrofs, perquè cap d'elles pertany a perímetres urbans receptors, sinó que són zones de pas.

Doncs com dèiem, a l'estació del Poblenou és l'única on la contaminació ha crescut, un 3,20%. Els episodis de contaminació dolenta o molt dolenta s'han incrementat en un 4,20% del 2016 al 2017. I el que encara ho fa més evident, el 60% dels episodis de contaminació dolenta o molt dolenta del 2016 van esdevenir-se després de la instal·lació de la Superilla, el mes de setembre del 2016.

L'impacte de les dades de l'estudi ha estat gran. Quan he vist la reacció dels hooligans i trolls habituals dels Comuns, he anat a buscar el que van dir quan van imposar als veïns la Superilla. I m'he quedat de pedra amb la seva hipocresia, cinisme, farsa.

Fixeu-vos. Només cal un article per deixar-los en evidència. És una notícia del digital Nació Digital de 5 de setembre del 2016. Tot just als 5 dies d'haver-se imposat amb nocturnitat i traïdoria la Superilla als veïns del Poblenou.

1. Hipocresia/cinisme/maldat primera: la repugnant instrumentalització de les dades de contaminació

Un dels més terribles arguments que van fer servir des de l'Ajuntament Colau per defensar la Superilla del Poblenou (SIP9) fou el nombre de morts que provocava la contaminació. Amb el temps s'ha demostrat que les dades que feien servir, per espantar-nos a tots, eren absolutament falses. Però les van fer servir. Deia el director de l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona, Salvador Rueda, aquell 5 de setembre del 2016:

"Un altre dels objectius - de la Superilla- és minimitzar les emissions de diòxid de carboni. "A Barcelona, cada any hi ha unes 3.500 morts prematures per la contaminació. Les morts per atropellament no arriben a la quarantena", ha destacat Rueda."

Sí, ho heu llegit bé, per justificar la SIP9 van posar damunt la taula 3.500 morts prematures per contaminació. Avui, quan s'han fet públiques les dades de que la Superilla havia incrementat la contaminació al Poblenou, la reacció dels Comuns ha estat minimitzar les dades, treure'ls-hi importància.

Les mateixes dades (perquè les de l'estudi de la Plataforma són les dades oficials de les estacions de medició) que servien per dir que patíem uns nivells de NO2 (contaminació 60% causada per la circulació) que causaven 3.500 morts, quan s'ha demostrat que l'invent de la SIP9 el que ha fet és disparar la contaminació, doncs ja no eren dades rellevants.

S'ha de ser cínic, hipòcrita i mala persona per jugar així amb la vida i la salut de les persones. Generar d'aquesta manera tan estúpida les afectacions que han generat al barri, fent incrementar com ho han fet la contaminació els fa responsables de les afectacions a la salut dels poblenovins que hagin pogut generar.

2. Segon cinisme, manipulació, mentida: l'estafa del cost de la Superilla. 

Deia, en aquelles mateixes declaracions del 5 de setembre del 2016 el responsable municipal colauer:

"Per Rueda, aquestes "superilles" són una bona eina perquè, a més, "valen quatre-duros". La posada en marxa del projecte al Poblenou ha tingut un cost de 55.000 euros.
Sí, presumia que només havia costat 55.000 euros. Sabeu, a data del mes passat, quan ha costat ja la Superilla? Sabeu quan s'hi ha gastat l'Ajuntament Colauer? Doncs ja hi ha abocat més de 10 MILIONS d'euros, com vam poder denunciar a partir de dades oficials de l'Ajuntament.

Sí, el que deien "valen quatre-duros", resulta que ha costat als barcelonins una autèntica milionada. En termes comparats, aquest nyap de la Superilla, que només ha servit per generar afectacions i fer créixer la contaminació al barri, ha consumit els mateixos recursos que aquest Ajuntament dels colauers destina a beques menjador per als nostres infants.

Sí, els que havien vingut a fer justícia social, a atendre els més necessitats, s'han gastat el mateix en estúpides pintures al terra que en beques menjador.

3. Tercera farsa dels Comuns desmuntada amb la Superilla: la participació

Al programa electoral de Barcelona en Comú, els colauers deien el següent, sobre la participació ciutadana:

"Enfront de la desactualització democràtica dels ajuntaments, hem de crear un model de ciutat democràtica que propiciï la participació ciutadana en la cogovernabilitat de l’Ajuntament i la ciutat. Construir mecanismes directes de participació dels i les veïnes és imprescindible per impulsar el poder democràtic de la ciutadania sobre les institucions."

La Superilla del Poblenou es va implementar amb nocturnitat i traïdoria, sense cap informació pública als veïns, sense res de res. 

Els veïns hem estat sistemàticament ignorats. Es van ignorar les nostres mobilitzacions. Es van ignorar els milers de signatures contràries que se'ls hi va presentar. Es va reclamar una consulta veïnal, i s'hi van negar. Davant la negativa, els mateixos veïns vam organitzar, amb la supervisió de la majoria de partits amb representació municipal, una consulta veïnal. Un 85% dels veïns van votar en contra de la Superilla. Els colauers, els que volien crear un model de ciutat democràtica, van ignorar primer i negar i menysprear després la veu dels veïns. Els que volien construir mecanismes directes de participació dels i les veïnes, els els negaven i ens menyspreaven. Finalment, la majoria de partits i regidors del Districte de Sant Martí sí que van assumir la reivindicació veïnal, i van promoure un acord municipal demanant la retirada de la Superilla, tal i com havíem votat els veïns. Els que volien impulsar el poder democràtic de la ciutadania sobre les institucions, van dir que aquell acord democràtic de la majoria de regidors del districte no era jurídicament vinculant, i que per tant el farien servir de paper de water.

I així ho van fer. Però en fer-ho, altre cop, la Superilla deixava en evidència la seva farsa i les seves mentides.

Els que havien vingut a canviar-ho tot han esdevingut el govern municipal més dèspota, autoritari i farsant des de la constitució del primer ajuntament democràtic post-franquista.

EN RESUMIDÍSIMAS CUENTAS:

Així és com la Superilla, aquest invent absurd que no ha aportat absolutament res i que només ha fet que generar afectacions al barri i als veïns, s'ha convertit -qui ens ho havia de dir!!!- en la gran desemmascaradora de la farsa dels Comuns, la que els ha deixat en evidència davant tothom.

Han fet servir dades falses per justificar la iniciativa, atribuint milers de morts a la contaminació, i quan hem demostrat que la Superilla el que ha fet és incrementar la contaminació, la seva resposta ha estat minimitzar les dades, ignorar-les, menystenir-les.

Van dir que la Superilla "valia quatre-duros", 55.000€ i ja en porten gastats més de 12 milions d'euros, la mateixa quantitat que destinen a beques menjador.

I venien a donar-nos una nova i plena democràcia, i han menyspreat i ignorat sistemàticament la veu dels veïns i el seu dret a participació, fins al punt de negar la democràcia emparant-se en subterfugis legalistes com que els acords majoritaris dels regidors de l'oposició no siguin jurídicament vinculants pel govern municipal. No, potser no són jurídicament vinculants, però cal ser molt farsant per no sentir-s'hi vinculat democràticament.

Els veïns seguirem patint les afectacions de la Superilla, incloses les afectacions a la nostra salut que ens han generat els colauers. Però estem orgullosos de la lluita veïnal que hem mantingut aquests anys. Confiem el proper ajuntament de Barcelona sigui sensible a aquest despropòsit i atengui les reivindicacions veïnals. I no era en cap moment la nostra intenció, però atès el menyspreu sistemàtic que han tingut els colauers amb els veïns del Poblenou, com a mínim estem contents que la Superilla sigui el que hagi acabat deixant en evidència als ulls de tots la farsa i la hipocresia dels Comuns, dels Colauers.

POSEM FI A AQUEST MALSON D'INCOMPETÈNCIA I FARSA COLAUER!

Algunos apuntes sobre la encuesta electoral del CIS para Andalucía

El 2 de diciembre hay elecciones al Parlamento andaluz. El viernes el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) hizo pública su encuesta pre-electoral.

Es un proceso electoral que no sigo con indiferencia. Por una parte, hay algo personal. De alguna manera fui "engendrado" en Andalucía, donde viví hasta los cuatro años, en Lora del Río. De ahí mis padres vinieron al barrio de San Ildefonso, en Cornellà de Llobregat, donde me crié. San Ildefonso era un barrio creado para acoger la enorme emigración de los 60s y principio 70s. Una emigración mayoritariamente andaluza. La cultura andaluza estuvo así muy presente siempre. Así como lo que implicaba que tantísima gente hubiera tenido que emigrar, que dejar su tierra, para poder tener alguna oportunidad en sus vidas. Es algo que siempre me ha invitado a la reflexión. Como era que un país tan rico en recursos como Andalucía, sus hijos, para tener alguna oportunidad, tenían que emigrar tan masivamente como lo habían hecho.

En ese seguimiento a media distancia del proceso electoral andaluz, he estado ojeando la encuesta del CIS. Y para sorpresa mía he encontrado unas cuantas cosas que me han parecido interesantes y que con este artículo quiero compartir con vosotros. Algunas, además, van más allá, en su análisis y lectura, de lo que son las elecciones andaluzas.

Para empezar, fijémonos en una cosa, absolutamente insólita, y que a criterio mío se sitúa siempre como elemento clave en todo lo que analizemos: Andalucía es la única comunidad autónoma en la que nunca ha habido alternancia en el poder. El PSOE manda en Andalucía desde su constitución en 1981 como CA. Desde la Junta pre-autonómica (1979-1982), el PSOE siempre ha mandado en Andalucía. Son casi 40 años de monopolio político. Sin alternancia.

No parece muy normal. No parece podamos encontrar muchos casos así.

Lo insólito de la situación lo es aún más si tenemos en cuenta que tras estos 40 años Andalucía sigue encabezando las listas de desempleo y el alcance económico de los casos de corrupción que afectan a ex-Presidentes de la Junta y en general a la Junta es astronómico, de miles de millones de euros.

Pues en un entorno así, el PSOE ostenta el monopolio político del autogobierno andaluz desde hace ya casi 40 años. Sorprendente. Como mínimo, sorprendente.

Y la encuesta del CIS parece seguir proyectando una nueva victoria del PSOE.

Con una intención de voto directa del 22,2% proyecta un 37,41% de % sobre voto candidaturas, con una estimación en escaños de 45-47 (ahora tienen 47). La alternativa de izquierdas Adelante Andalucía (Podemos + IU) parece estancada en sus 20 diputados. Y las opciones ultraderechistas de PP, C's y Vox parecen no tener, conjuntamente observadas, grandes variaciones: de los 41 actuales el CIS proyecta una horquilla de 41 a 43. Ahora bien, si como conjunto este voto prefascista de PP, Cs y Vox parece estable, entre sus integrantes sí se aprecian movimientos significativos, con una importante fuga de voto de PP hacia Cs.

Sin embargo, la proyección del CIS creo puede sufrir variaciones significativas en lo que sean los resultados electorales del 2D, ya que 1 de cada 4 electores se manifiesta indeciso sobre su voto. Un 26,6% de votantes indecisos es mucho votante. Y es una indecisión que afecta a todos.

El PSOE presenta una meritoria fidelidad de voto, del 57%. Le digo meritoria, pero para mi es incomprensible. Y como no lo entiendo, he intentado buscar algunas respuestas en la propia encuesta.

Fijaos que aún cuando PP y Cs de manera bochornosamente sistemática quieren hacer de Catalunya el centro de su campaña electoral, el paro es de manera abrumadora el principal problema de Andalucía para los encuestados. Lo es para un 62,8. A mucha distancia, en segundo lugar, se situa la corrupción, que es el principal problema para un 14,9% de los andaluces.

Como el PSOE es el único partido que ha gobernado Andalucía, parece razonable que giremos hacia él las miradas buscando "responsabilidad" por su incapacidad de resolver ni mejorar, en 40 años, este tema.

Y he ido a mirar cuál es el principal problema para los votantes del PSOE, y, ante mi estupefacción, también lo es el paro, incluso en un % superior a la media, del 67,5%. O sea el paro es el principal problema para los votantes de un PSOE que lleva 40 años con el poder, y eso no le pasa factura. Primer "choque" conceptual.

Entonces me he dicho, "mira a ver en que situación laboral están sus votantes", porque igual les preocupa pero no les afecta en lo personal. Y ahí mi estupefacción ya ha sido absoluta. Resulta que el porcentaje más bajo de todos los partidos de electores que trabajen lo tiene el PSOE, corresponde a los votantes del PSOE. Solamente un 34,7% de sus votantes trabaja, ante una media del 42,8%, que incluye el 61,2% de los votantes de Cs o el 54,1% de los de Podemos.

O sea, los del PSOE son los electores que tienen el porcentaje más bajo de estar trabajando de todos los partidos, son de los electores que consideran el paro como el principal problema de Andalucía, però siguen fielmente votando al partido responsable de la situación, que lleva 40 años gobernando sin mejorar el tema.

Cuesta de entender, no? A mi sí, mucho. Lo reconozco: no lo entiendo.

Como decía antes, el PSOE presenta una no desdeñable fidelidad de voto, del 57. Y no presenta ninguna fuga de voto decidida perceptible. La más significativa es un 5,4% de fuga hacia... tachán.... los grandes "izquierdistas" de Cs. Flipante. Para sorpresa -otra- mía, únicamente un 3% de antiguos votantes del PSOE tienen decidido votar Podemos.

De hecho la única posible "amenaza" a la fortaleza electoral del PSOE es ese 22,6% de antiguos votantes indecisos, pero como todos los partidos están en este punto más o menos igual i como la indecisión nunca se mueve en la misma dirección, no parece sea una amenaza capaz de dar un vuelco a la situación.

Buscando pistas que me ayuden a entender el comportamiento electoral en Andalucía me he encontrado con una pregunta y unas respuestas cuyos resultados inicialmente han incrementado mi perplejidad, aunque después me han proporcionado un cierto hilo analítico.

Pregunta el CIS si los partidos son coherentes y dicen lo mismo en Andalucía que fuera de Andalucía. Para un 75,4% de los andaluces los partidos políticos, en general, dicen unas cosas en Andalucía y otras fuera. Sí, para un 754%, repartido casi por igual por los votantes de todos los partidos. Solamente un 13,3% de los andaluces cree que los partidos son coherentes y dicen lo mismo en Andalucía y fuera de ella.

Y no pasa nada? Y todo el mundo sigue votando igual? No lo entiendo, que siendo plenamente conscientes de este fraude, no tenga consecuencias.

Entonces he dado con una palabra que creo puede ayudarme a interpretar algunas cosas. No están engañados sobre lo que pasa en Andalucía. Están RESIGNADOS. Hemos pasado de los señoritos terratenientes a los señoritos políticos. Parece emerger en este comportamiento la sombra de Séneca, transformada en un estoicismo popular, en esa actitud de tomarse las adversidades de la vida con fortaleza y aceptación. No se percibe ilusión alguna para hacer frente a las adversidades del señoritismo, terrateniente y político, responsable de la situación de Andalucía, del problema del paro, etc. Así se llega a la aceptación estoica y a la resignación. Si no es así, no lo entiendo.

De las pocas noticias a las que agarrarse buscando esperanza de cambio es que Podemos sea quien mayor fidelidad de voto tiene de todos los partidos. Pero como solamente parecen estar en disposición de rascar ese 3% de antiguos votantes del PSOE, la encuesta no ofrece datos que nos permitan tener una cierta ilusión en un significativo avance electoral de la para mi única fuerza política regeneradora y transformadora que concurre a las elecciones andaluzas.

Los movimientos de electores entre lo que me dejareis me desahogue definiendo como la oferta pre & post fascista que concurre a estas elecciones andaluzas sí son muy significativos.

El PP es, de todos, el partido que presenta una menor fidelidad de voto, de tan solo el 50,4%. O sea, únicamente 1 de cada 2 antiguos votantes del PP tiene decidido seguir votando PP. Y en cambio es la formación que presenta un mayor trasvase de voto ya decidido a otro partido: un 15% que ya tiene decidido votar Cs.

Pero el calvario del PP andaluz no se acaba con ese trasvase a Cs: un 5% de su electorado tiene decidido votar a VOX. Como lo oís. O sea, como lo leéis. De hecho lo que parece claro es que la única opción electoral de VOX pasa por desangrar al PP, ya que no recibe de manera demoscópicamente significativa, transferencia de votos de ningún otro partido. Ni siquiera de Cs.

Cs es la única fuerza política a la que la encuesta del CIS proyecta un crecimiento significativo, hasta el punto de estar en condiciones de dar el sorpasso en el liderazgo del bloque ultra, superando al PP. Tiene una fidelidad de voto cercana al 60%, y transferencias muy significativas de los hasta ahora dos partidos mayoritarios de Andalucía: ese 5,4% del PSOE y ese 15% del PP. Sin transferencias significativas suyas para otros, únicamente ese 22,2% de indecisos que tiene entre sus antiguos votantes puede modificar alguna cosa en esta proyección.

Rascando sobre la visión que tienen los andaluces de Cs, atendiendo a que para mi tienen todas las opciones de ser la segunda fuerza en Andalucía, he encontrado alguna cosa que, desde Catalunya, nos debería inquietar. O motivar a explicarnos mejor, a difundir mejor.

En anteriores análisis de encuestas en Catalunya, alertaba que Cs había tenido un % muy significativo de voto centrista, de voto que no podíamos definir en ningún caso como voto "ultra" o "identitario". Y señalaba que ante el giro dialéctico de los líderes de Cs, claramente alineado con pronunciamientos y actitudes fascistoides, era todo un reto ver como evolucionaría ese votante moderado que habían tenido. Eso en Catalunya.

La visión que los votantes andaluces tienen de Cs está muy alejada de la que tenemos en Catalunya. Cs está consiguiendo engañar, creo yo, a mucha gente. Para mucha gente, Cs está consiguiendo ocultar o maquillar su faz de intolerancia proto-fascista y autoritaria. O hay mucha gente que acude a ellos con una pinza en la nariz movidos únicamente por la necesidad de materializar alguna alternativa al monopolio del PSOE de 40 años.

Fijémonos que desde el punto de vista de autoubicación ideológica las diferencias entre votantes de CS -mucho más centristas- y del PP -mucho más derechistas radicales- són tremendas.

Siendo el 1 máximo izquierdismo y el 10 máximo derechismo, la mitad de los que se situan en el 10 votan PP, un 19,4% a VOX y únicamente un 13,5% a Cs.

En cambio, entre los votantes que se autoubiquen en las posiciones de centro (5) o centro-derecha más moderado (6), el % más alto vota CS: un 27,7% de los que se situan en el 5 por solo un 8% de PP, y un 38,5% de los que se autoubican en el 6, ante el 28,8% del PP.

El PP tiene el 53,2% en el 7, el 61,7% en el 8, el 52,7% en el 9 y el 48,8% en el 10. El votante del PP, recordemos segunda fuerza las últimas elecciones, es desacomplejadamente derechista/ultraderechista. Por eso es donde más voto va a rascar VOX.

En definitiva, la anomalía democrática de la perpetuación del PSOE en el poder, sin alternativa alguna en 40 años, parece va a seguir. Y va a seguir más por resignación que por "engaño". Incluso los votantes del PSOE reconocen el drama del paro y uno de cada cuatro reconoce que Andalucía está peor ahora que hace 4 años. Pero qué se le va a hacer, parecen decir.

Podemos, la única alternativa democrática y regeneradora en Andalucía, parece haber agotado sus "caladeros" de voto, y si la encuesta del CIS es mínimamente acertada, no parece puedan crecer significativamente.

El PP apunta hundimiento, con baja fidelidad de voto y fugas importantes a Cs y a VOX. En ese tripartito ultra Cs se proyecta como el vencedor. Y en cuanto a VOX, la verdad es que no parece que su "reconquista" hípica seduzca significativamente electorado, más allá del voto más facha que hasta ahora tenía el PP. Dudo que obtengan representación.

Y dos preguntas finales sin respuesta, como invitación a la reflexión:

- como puede un partido perpetuarse como lo hace el PSOE en Andalucía, sumiendo en la resignación la mayoría del electorado?

- como puede un partido como Cs que en Catalunya está exhibiendo diariamente su impúdico autoritarismo y post-fascismo, conseguir hacerse pasar por "centrista" para tanta gente??? 

 

Sinceramente, ojalá hubiera más y mejores noticias para Andalucía y los andaluces de las que proyecta el CIS...

Les males pràctiques de fer enquestes com a eines de manipulació massiva

La setmana passada vam conèixer dues enquestes fetes per la mateixa empresa, per GESOP. Una, la més mediàtica, per a El Periódico, amb projecció de valoracions i de resultats electorals a nivell de Catalunya. L'altra, per a l'Ajuntament de Barcelona, la coneguda com a "Enquesta de serveis municipals".

Sobre la primera, la de El Periódico, crec que ja vaig dir tot el que es podia dir per tuiter. És una enquesta molt opaca, gens transparent, el que ens fa com a mínim posar en quarentena els resultats, i agreujat per un plantejament de les preguntes i respostes molt trampós, per poder-ne fer lectures a mida, que reflecteixen molt poc la realitat, perquè la distorsionen tramposament.

Si bé no tenim dades mínimes d'aquesta enquesta per a El Periódico, sí disposem de suficients antecedents de la manera de treballar d'aquest diari i d'aquesta empresa, que és la que sempre fa les enquestes per a aquest mitjà. I aquests antecedents tots, inequívocament, són coincidents en una cosa: són enquestes fetes amb mostres molt esbiaxades, i sempre esbiaxades en la mateixa direcció, fet que sistemàticament les porta a no encertar-la mai i a acabar essent instruments purament propagandístics, de manipulació política i mediàtica.

Així, el 21D, fins el dia abans, les enquestes de GESOP projectaven ERC guanyadora, 7-8 escons per sobre de Junts per CAT i 6-7 escons per sobre de C's. El resultat del 21D fou que C's va treure 37 escons, 10 més dels que li donava GESOP/El Periódico i JxCAT fou segona fora amb 34, 8 més dels que li donava GESOP/El Periódico. I ERC en va tenir 3 menys dels que li donava GESOP/EP.

Això són coses que poden passar en demoscòpia. I passen. No és una ciència exacta. Tanmateix, de vegades passen aquestes coses perquè les enquestes no estan ben fetes, perquè la mostra està totalment esbiaixada, i això projecta un resultat que no reflecteix cap realitat social. I les enquestes de GESOP/EP sempre estan esbiaixades de la mateixa manera: sobrerepresentant alguns (ERC i Comuns) infrarepresentant al món de Junts per CAT (o l'antiga CiU) i a C's.

Quan això passa sempre tenim dret a pensar que és un efecte volgut, que aquest biaix obeeix a la voluntat no de tenir una enquesta que reflecteixi amb la màxima precisió possible la visió de la societat en un moment donat, sinó de tenir una enquesta que pugui ser usada com a eina de manipulació, per condicionar artificialment el vot i la política en general. I això és el que sistemàticament fa El Periódico.

Ja sé que la fiabilitat i representativitat d'una mostra no podem analitzar-les únicament a través del record de vot. De fet no és ni tan sols la millor manera de garantir aquesta representativitat que ha de tenir una mostra. Però sí ens ajuda a identificar biaixos sistemàtic, que podem confirmar quan analitzem altres factors d'altres enquestes d'aquests mateixos actors, i veiem que sí, que els biaixos en la mostra es donen en tots els seus components.

Com deia abans aquesta setmana hem conegut els resultats de l'Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona, encarregada per l'Ajuntament de Barcelona, i realitzada també per GESOP.

És una enquesta que em té estupefacte. Feta a 6.000 persones. No entenc aquest volum. Però en fi.

I no deixa de ser sospitós que un altre cop s'aprecien biaixos significatius, i que, altre cop, són biaixos sempre en la mateixa direcció, que afavoreixen als de sempre en les enquestes GESOP (ERC i Comuns) i que perjudiquen als de sempre en les enquestes GESOP (Junts x CAT/CiU/Pdecat i C's). Són biaixos amb una gens subtil tendenciositat ideològica.


Des del punt de vista del record de vot, la suma de la infrarepresentació de JxCAT, C's i PP és de 13 punts, és a dir el % de vots a la mostra d'aquestes 3 formacions és 13 punts inferior al % de vots que varen tenir a les darreres eleccions municipals. Només per al cas de l'antiga CiU, que va tenir el 13,6% dels vots el 2015, a la mostra només té el 7,6% dels enquestats.

A l'altra banda, la suma de Comuns i ERC té una sobrerepresentació de 5,7 punts. ERC va tenir el 6,6% dels vots i a la mostra de l'enquesta té el 9,9%, el 50% més.

La infrarepresentació d'uns i la sobrerepresentació d'uns altres projecta un diferencial de 18,7 punts. I això, evidentment, té un impacte brutal en la valoració directa de la gestió municipal, dels serveis, polítics, etc.

Des d'un punt de vista ideològic la mostra de l'enquesta està massa esbiaixada com per considerar-ho un "gaje del oficio". Perquè altre cop es produeix en un mateix i interessat sentit.

Fixem-nos en l'autoubicació ideològica esquerra/dreta de la mostra: hi ha una brutal infrarepresentació de les posicions polítiques "de centre": A l'enquesta municipal un 33,5% s'ubica en el centre/centre esquerra/centre dreta. Tanmateix, quan mirem el BOP del CEO, en aquestes posicions hi ha un 48,4% de la població. 15 punts de diferència, d'infrarepresentació de les posicions polítiques de centre.

Sí, ja sé que la mostra CEO és a nivell de tot CAT i la de l'enquesta de BCN ho és a nivell de BCN. Admetent que hi pugui haver diferències, en cap cas no serien tan bèsties. Aquests 15 punts és una manera d'obtenir valoracions positives al govern municipal. "Curiosament" el % d'enquestats que se situa en l'extrema esquerra o l'esquerra és el més alt de la història d'aquesta enquesta municipal.

Per veure la magnitud de tot plegat només cal recordar que el 21D a Barcelona va guanyar C's, que no crec els seus votants se situïn en aquest 42,4% d'esquerra/extremaesquerra de la mostra de l'enquesta.

Insisteixo: totes les enquestes poden tenir biaixos en la seva mostra. El que és massa casualitat és que els biaixos sempre es produeixin en la mateixa direcció i que sempre obeeixin a uns objectius polítics claríssims, que sempre permetin posar en marxa campanyes de manipulació informativa amb uns objectius polítics claríssims.

Les enquestes del 21D presentaven uns biaixos molt clars no sé si directament per afavorir a ERC com, sens dubte, amb l'objectiu claríssim de perjudicar Puigdemont i Junts per Catalunya. Jo ho vaig avisar, que les coses no anaven així, que El Periódico estava manipulant. I el resultat del 21D em va donar la raó.


Els Baròmetres sobre Barcelona tant de l'Ajuntament com d'El Periódico, que curiosament també fa GESOP, porten mesos presentant els mateixos biaixos a favor d'ERC i dels Comuns, sobrerepresentant-los.

Hi ha un objectiu polític molt clar en aquesta manipulació: inflar ERC i presentar-la com a possible guanyadora (igual que el 21D) per desincentivar qualsevol possibilitat de plantejar una candidatura conjunta amb el món de JxCAT, perquè una candidatura així guanyaria segur a Barcelona, tindria una seguretat del 100% de guanyar, investir el seu candidat a alcalde i governar. I això implicaria la fi de la senyora Colau. I defensar Colau és un objectiu d'Estat (espanyol).

Quan tu manipules com ho fa GESOP/EP la mostra de la manera que ho fan, pots fer-li dir que Maragall serà el proper alcalde i que ERC guanyarà, gràcies a que s'està moderant i abandonant el radicalisme de Puigdemont, les properes eleccions "autonòmiques".

Tanmateix, fixeu-vos que malgrat els biaixos de l'enquesta, sempre podem rascar coses. I en la de serveis municipals de Barcelona n'he trobat una del tot definitiva: a l'enquesta, el problema de l'accés a l'habitatge assoleix el percentatge més alt dels darreres 10 anys. Els colauers, que van arribar a l'Ajuntament de la mà de la PAH, amb una candidata com la sra Colau que deia que resoldre els problemes de l'habitatge només era una qüestió de voluntat política... doncs ens trobem que l'accés a l'habitatge, l'any 2015, amb Trias alcalde, era el problema personal més greu per a un 1,2% dels barcelonins, i l'any 2018, amb Colau alcaldessa, ho és per a un 7,6% dels barcelonins.

La senyora Colau es va fer la campanya amb la samarreta de la PAH. La senyora Colau es va fer la campanya criminalitzant Trias, assenyalant-lo com el culpable del problema de l'habitatge a la ciutat.

Amb Trias alcalde l'accés a l'habitatge era el principal problema per a un 1,2% dels barcelonins.
Amb Colau alcaldessa l'accés a l'habitatge és el principal problema per a un 7,6% dels barcelonins.
Colau ha fet créixer el problema 6,4 punts.

La premsa va "comprar" la propaganda distorsionada de la campanya colauer candidata. Però aquesta mateixa premsa amaga la realitat que els colauers han fet créixer el problema més de 6 punts.

Tanta manipulació fot fàstic.

Retorn a la Barceloneta. Retrat d'un infern

L'altre dia vaig anar a fer un arrosset a la Barceloneta.

Hi vaig viure 10 anys a la Barceloneta. 10 meravellosos anys, de 1996 a 2006. No hi coneixia ningú ni hi tenia ningú. Però era un barri que m'agradava molt i em permetia anar a la feina a peu. Vaig conèixer-hi mooolta gent. Vaig fer amics, coneguts i saludats. De tots els llocs que durant aquells 10 anys més vaig freqüentar, ja quasi no en queda cap. La majoria han sucumbit a la impersonalització de la massificació turística i l'especulació laboral i immigratòria.

No vaig marxar-ne jo. Podríem dir que em van fer fora. Vivia de lloguer. Primer contracte 5 anys, renovat sense problema. 3 mesos abans del venciment del segon contracte de 5 anys vaig començar a trucar l'administrador. "No hi haurà cap problema! En 10 anys ni un problema! la propietat està molt contenta!". Passa un mes i res. Torno a trucar "ho estem mirant, no hi ha d'haver cap problema, tranquil". Inexpert de mi, tranquil. Quan faltava un mes per acabar el contracte em truca l'administrador "escolta, que ja ho hem parlat tot amb la propietat i renovem deixant-ho a 1.500€".

Jo en pagava 700, fins aleshores. Els hi dic que si estan bojos. Li dic de tot a l'administrador per haver-me enganyat aquests mesos dient que no hi hauria problema i que el "no-problema" fos renovar a més del doble del que pagava. Em diu que ho podríem deixar per 1.300€. Li dic que són uns cabrons, que jo no puc pagar ni més del doble ni gairebé el doble, i que m'han enganyat, i ara, a un mes del venciment, no tinc marge de maniobra. No em diu "jódete" però quasi. L'últim que li dic és que sort que no hi havia cap problema, que si n'hi arriba a haver, m'envien uns matons a treure'm a hòsties.

Al mes següent d'haver deixat jo el pis, ja era un pis turístic. Ara no ho podrien fer, la Generalitat va aprovar una normativa que m'hauria protegit. Però llavors, aquell 2006, estava totalment indefens.

No vaig buscar per la Barceloneta. S'havia escapat de les meves possibilitats. Havien estat 10 anys fantàstics. Tocava canviar de barri.

Des d'aquell 2006 he seguit anant pel barri, per la Barceloneta, als llocs que durant 10 anys havien format part del meu paisatge vital. Però poc a poc els vaig anar perdent. Encara en queda algun, però molt pocs. I encara hi vaig.

Ara feia potser un any no hi anava, a un d'aquests llocs que són més que espais, que són persones, abraçades, sentir-te una mica família. I m'hi he sentit, com sempre. Hem començat a xerrar sobre com ens anàvem les coses, a "actualitzar-nos". Però veia molt seriós al meu amic. Finalment em diu "ha estat el pitjor any des de sempre, des que es va obrir el restaurant". I llavors em comença a explicar la infinitat de problemes diaris als que han hagut de fer front: incivisme, delinqüència, vandalisme, gent drogada liant-la de primera a última hora, assetjament... i indefensió.

Li pregunto per la Guàrdia Urbana, i em diu que estan impotents. M'explica escenes dantesques, de personal d'aquest que fins i tot havia arribat a pixar-se als pantalons dels guàrdies. M'explica que la Guàrdia Urbana està absolutament impotent i desemparada, que l'Ajuntament no els ajuda en res, no els dona suport mai i que en canvi protegeix a tot aquest personal, molts dels quals són o eren menors d'aquests que l'estat espanyol trasllada sistemàticament a Catalunya perquè ens en fem càrrec.

Ens abracem, li dic que em sap infinitament greu aquest calvari que els hi toca viure. Coincidim que 4 anys més de Colau a l'Ajuntament acabaran amb la ciutat.

Després d'aquesta llarga xerrada sec amb la gent amb la gent que havia quedat, que ja havien anat arribant. Demanem i anem menjant.

En l'estona d'estar menjant assisteixo a dues intervencions de la Guàrdia Urbana. Flipo. Intervenen per ajudar el personal, clients... dels restaurants de la zona. Però cap detingut ni res. En la segona intervenció un dels que l'estava liant, que de menor no tenia res, no deixa d'insultar la Guàrdia Urbana, de gesticular despectivament, etc. La GU només aguanta perquè no torni a anar cap als clients de la terrassa propera contra els que s'havia abraonat abans.

Miro al meu colega. Ens mirem, mentre encongeix les espatlles i obre les mans, com dient, "ho veus? No poden fer res! Estem indefensos!"

M'aixeco i vaig a parlar amb ell. Em diu "això que acabes de veure no ha estat res. El que hem viscut aquest estiu no té nom. Tot el dia patint pels nostres clients, per la gent que passeja, per nosaltres mateixos, pel nostre personal... Hem vist de tot i hem vist el que no havíem vist mai".

Assisteixo en directe a la impotència i frustració de la gent del barri i de la Guàrdia Urbana. 4 anys d'un Ajuntament que no els ha recolzat mai i que sempre ha recolzat als delinqüents, han passat factura. No crec equivocar-me si dic que la nostra Guàrdia Urbana ara mateix és un cos totalment desmoralitzat, que fa el que pot per ajudar a la gent, però que ells mateixos se saben impotents i abandonats davant aquest caos, sense cap recolzament institucional, tot el contrari, permanentment fiscalitzats, sota sospita totes les seves actuacions.

Ni la ciutat ni els veïns no ens mereixem 4 anys més de colauisme. Acabaran amb la ciutat i amb nosaltres, els ciutadans, els veïns. Ni sols ni amb tripartits. Prou Colau! Fora!

Sobre l'enquesta del CIS

Dijous el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) va publicar el seu baròmetre d'octubre 2018. El CIS és una institució depenent del gobierno de España. Té molts bons tècnics, però evidentment la dependència política sempre és conflictiva.

Per primera vegada -crec- el CIS ha fet una cosa molt interessant, que fins ara només es podia treballar accedint a les microdades, i és presentar els resultats ordenats per comunitats autònomes. Això és el que m'ha motivat, sobretot, fer aquesta anàlisi, amb tota la prudència del món, atès que aa representativitat que és vàlida a nivell estatal, ho és molt menys a nivell autonòmic, perquè el nombre d'enquestats, evidentment, és menor.

No analitzaré la projecció de vot que efectua. Crec que és el menys sòlid i el menys interessant de l'enquesta. 

M'he fixat i estructurat l'anàlisi en quatre dimensions del baròmetre molt concretes, al voltant de la dissociació entre ciutadania i "estat" i de l'evidència del desencaix entre Catalunya i aquest estat podrit.

1. Quan la ciutadania va per una banda i l'estat podrit i els seus agents (aparells estatals, judicials, mediàtics, polítics) per una altra.

Si atenem a les portades de diaris, als minuts de tertúlia, les declaracions dels polítics, a la frenètica activitat desplegada per tots els aparells de l'estat, crec que tots assenyalaríem la independència de Catalunya com el gran tema, problema, qüestió, de l'estat espanyol.

Doncs bé, per als ciutadans espanyols la independència de Catalunya no deixa de ser, en termes de prelació dels seus problemes, un problema molt menor, el cinquè, amb només un 4,5% de les respostes. Se situa al darrere de l'atur, que és el principal problema per a un 36,4% de la gent, de la corrupció i el frau, que són el segon problema, amb un 13,9% de respostes, gairebé empatant amb els partits polítics en general, que són vistos com el principal problema per a un 13,8% dels ciutadans, i dels problemes de caràcter econòmic, que, per a la majoria d'espanyols, se situen com el quart problema, amb un 7,3% de respostes.

Només darrere d'aquestes quatre qüestions apareix finalment la independència de Catalunya. 

Aquestes dades evidencien una dissociació espectacular entre la gent i els aparells de l'estat, la política, la judicatura, els media, etc. Frapant. Si no fos perquè sabem l'estat espanyol és un estat podrit, podríem dir-los-hi que s'ho facin mirar. Però és que aquesta dissociació és justament resultat de ser un estat podrit. La gent per una banda, l'estat podrit per una altra.

2. No hi ha imposició constitucional que pugui evitar evidenciar que no es pot parlar de nació espanyola, ni d'unitat ni de mandangues similars

Una de les preguntes interessants del baròmetre del CIS és la que fa al voltant de la "crispació" política que hi ha a l'estat espanyol.

Hi ha unanimitat en que estem en un moment polític caracteritzat per la crispació. Un 64,2% diuen que molta i un 26,8% que bastanta. O sigui, que per a un 91% de la població la situació política es defineix per la crispació que hi ha. I en aquest punt no hi ha diferències per comunitats autònomes. Tots ho veiem així.

Ara bé, quan es pregunta sobre a quins partits i a quins líders polítics s'atribueix la crispació, la major responsabilitat en la crispació, és quan emergeixen "les dos espanyes", o dit d'una altra manera, és quan emergeix el que per a l'atàvic centralisme estatal espanyol és la "antiespanya", els sediciosos, els rebels, etc.

Per al conjunt dels espanyols, la principal responsabilitat de la crispació recau en els partits independentistes, amb un 27,8%. El PP té el 27,3% i C's el 7,1%. Curiosament -o no- a Catalunya només un 14,1% dels enquestats atribueixen la crispació als partits independentistes, mentre que un 36,6% ho fa al PP i un 32,9% a C's. És a dir, per a una aclaparadora majoria del 69,5% dels catalans la responsabilitat de la crispació és dels partits més salvatgement unionistes, PP i C's. Gairebé un 70%. Brutal.

Del 34,4% a Espanya al 69,5% a Catalunya. Dos països. Dues visions radicalment oposades de la vida, de la política, de la realitat.

El CIS segueix preguntant sobre el tema de la crispació, i vol que els enquestats assenyalin responsabilitats en els líders polítics. I aquí les dues visions incompatibles, irreconciliables, de la realitat, tornen a emergir.

A nivell estatal la resposta cunyadista de "todos/as un poco" és la majoritària, amb un 28,8%. És a dir, que a nivell de lideratges polítics, la responsabilitat de la crispació és una mica de tots. Després segueix un 17,5% que diuen és de Pablo Casado i un 9,9% que d'Albert Rivera.

El país diferent que és Catalunya emergeix novament quan veiem que per a un 39,9% dels catalans Albert Rivera és el líder polític principal responsable de la crispació, seguit de Pablo Casado, que ho és per a un 23,5%

Mentre tots els voceros de C's acusen els líders independentistes de generar crispació, els catalans els assenyalen a ells com els grans responsables d'aquesta crispació, d'haver-la generat ells. Sí, un 40% assenyalen directament Rivera. Els catalans evidentment som els que més el coneixem, aquest personatge, i ja no ens pot enganyar. Als espanyols sí, i només un 9,9% l'assenyalen com a responsable de la crispació. Però als catalans no. Un 63,4% dels catalans té clar que els actuals líders de la més rància i autoritària dreta espanyola que hem conegut en els darrers decenis, són els principals responsables de la crispació.

Això evidencia, a més, que la crispació ha estat i és l'estratègia política de l'unionisme a catalunya. La crispació l'han creada ells.

Ah, i per més que la senyora Arrimadas i els seus hooligans s'entestin en assenyalar el President Quim Torra com a responsable d'aquesta crispació, no els creuen ni els seus votants. Només per a un 6% de catalana el lideratge del MHP Torra seria responsable de la crispació.

3. L'evidència de dues realitats socials i nacionals i, alhora, de la complexitat de la realitat catalana

Amb tota la prudència del món, perquè a nivell de Catalunya la mostra CIS és de 461 enquestes, hi ha algunes dades que a criteri meu, apunten la complexitat de la nostra realitat nacional. Són dades que crec no faríem bé ignorant, sinó que conviden a aprofundir-hi.

El CIS planteja una pregunta sobre el sentiment d'identitat dels enquestats. En un extrem situa el sentiment de sentir-se únicament espanyol i en l'altra banda el sentiment de sentir-se únicament del gentilici de la CA. Traduït a Catalunya, en una banda únicament espanyol i en l'altra únicament català, amb una posició central de tan espanyol com gentilici (català en el nostre cas) i dues intermitges de més espanyol que gentilici i més gentilici que espanyol.

Doncs bé, els catalans som els que més expressem un sentiment d'identitat propi, únic, en relació a la resta de comunitats autònomes. Un 23,2% responen que únicament gentilici, és a dir, català en el nostre cas. Per situar, la mitjana estatal és del 6,1%, i als enquestats del País basc, només del 12,5%.

A Catalunya un 42,7% dels enquestats afirmen sentir-se únicament catalans o més catalans que espanyols, mentre que aquest sentiment a nivell estatal és del 16,2%. L'evidència del fet nacional català emergeix amb contundència.

Però també ho fa la complexitat de la configuració d'aquest fet nacional. La majoria de catalans, pel que fa a sentiment identitari, manifesten sentir-se tan catalans com espanyols. Un 42,3%.

És una dada coherent amb les d'altres enquestes. Fa molt temps que vinc explicant que la identitat catalana es forma a partir d'una identitat compartida CAT-ESP. Això introdueix un element d'evident complexitat, però alhora d'extraordinària riquesa. La nostra nació l'estem configurant a partir d'identitats compartides. I això és un fet comparadament molt poc habitual. Explica molt i ens obliga a molt. Jo ho trobo del tot normal, sóc fill de pare murcià i mare catalana, vaig créixer a Lora del Río i al barri de San Ildefonso, a la ciutat satèlit, a Cornellà de Llobregat. Les identitats compartides formen part indestriable de la nostra realitat.

Per contra, només un 9,8% s'identifiquen com a només espanyols o més espanyols que catalans.

4. Pensar es de cobardes, com a lema d'aquest estat podrit que és l'estat espanyol. O de como darlo todo para favorecer el independentismo.

Última d'aquestes 4 qüestions que he trobat més interessants del baròmetre del CIS. No, el CIS no s'atreveix a preguntar dirèctament per la independència. Però sí hi ha una pregunta amb una relació de possibles respostes que ens permet aproximar-nos al tema dels suports a la independència o a l'estructura política de l'estat.

El CIS demana als enquestats que diguin amb quina de les 5 alternatives d'organització territorial de l'Estat Espanyol està més d'acord.

En l'extrem centralista i unionista situa "Un estado con un único Gobierno central sin autonomías". I a l'altra banda "Un estado en el que se reconociese a las CCAA la posibilidad de convertirse en estados independientes". La posició central un estat autonòmic com l'actual, i dues d'intermites a cada banda: comunitats autònomes sí, però amb menys competències que ara i comunitats autònomes sí però amb major autonomia que ara.

Doncs bé, un 38,2% dels catalans responen que un estat on es pogués accedir a la independència. És la resposta refugi per als independentistes. I a Catalunya és la majoritària. Un 38,2%.

D'aquí no n'hem de treure que els independentistes segons el CIS siguin aquest 38,2%. Per a mi l'única lectura possible d'una pregunta i unes respostes així és que la possibilitat democràtica d'accés a la independència és l'opció majoritària entre els catalans.

Només un 8,9% dels catalans opten per la política que en podríem dir del "155", o sigui, amb autonomia limitada o directament sense cap autonomia.

I per a mi és en aquest punt que el CIS evidencia quan aquest estat podrit que és l'estat espanyol es va convertir en una fàbrica de fer independentistes: per a un 46,7 dels enquestats catalans la seva aspiració territorial és un estat autonòmic com l'actual o autonòmic, però amb més autonomia. Concretament els que no tocarien res són un 23,9% i els que tindrien una aspiració d'estat autonòmic, però amb més autonomia, són un 22,8%.

Si l'estat espanyol hagués tingut un centímetre d'intel·ligència política, de decència, de sentit democràtic, hauria gestionat la situació a Catalunya convertint aquest 46,7% en la majoria democràtica i parlamentària, hauria treballat per situar l'estat espanyol en aquesta visió potencialment no rupturista d'una majoria de catalans.

Però això no ha estat així, tot el contrari. La reacció de l'estat espanyol a la situació a Catalunya ha estat repressió, negació, supressió, 155, amenaça.

El que jo llegeixo en aquesta pregunta és que els independentistes som una expressió política absolutament sòlida a Catalunya, que no hem deixat de créixer i que difícilment disminuirem. Però el que també llegeixo amb total claredat és que qui s'ha convertit en una màquina de fabricar indepes és l'estat espanyol, que el fet que l'independentisme sigui la majoria social i parlamentària a Catalunya no és tan mèrit dels independentistes com obra de l'estat espanyol.

Cap a on caminarà aquest 22,8% dels catalans que segons el CIS el que més els agradaria seria un estat autonòmic però amb més autonomia que l'actual? Jo ho tinc claríssim: cap a l'independentisme! L'estat espanyol és INCAPAÇ d'oferir res a Catalunya que no sigui negació, repressió, supressió, amenaça. I això és el que ha estat decisiu per haver fet tants independentistes com ara mateix som i serà decisiu també per acabar de decantar aquests catalans que encara conserven una íntima aspiració de poder tenir més autogovern sense ruptura.

La sentència contra l'Estatut va precipitar el gran salt de l'independentisme en aquesta dècada. La repressió demencial, despòtica, inhumana, contra Catalunya i contra els líders polítics i activistes socials i polítics probablement precipiti un nou salt de l'independentisme, per passar de ser majoritari a ser clarament hegemònic a tots els nivells.

Aquest estat podrit que és l'estat espanyol mai falla.

Ara, a la vista de tot això, el que hem d'exigir-nos és no fallar nosaltres. És més important que mai actuar políticament amb intel·ligència i amb coratge. L'escenari és òptim per a les nostres aspiracions. Però hem de saber-les gestionar. I gestionar-les amb intel·ligència vol dir construint i blindant un nou "nosaltres", treballant tots, i no contra tots, preferir la mà estesa al retret, abocar-nos a explicar i convèncer i no a passar-nos els dia sermonejant, renegant, i irritats amb nosaltres mateixos i amb el món.

Perquè si només som un sac de renecs i, ni que sigui sense voler-ho, l'estat espanyol l'encertés en alguna cosa, podríem perdre molt en l'aspiració de fer realitat la República.

Intel·ligència i coratge. Estratègia i confiança. Unitat i perserverància.

DONEC PERFICIAM

"Eres maravilloso, eres genial, no hay nadie como tu..." (o...DÉJEME EN PAZ!)

Avui em permetreu un petit post que prefereixo abordar en clau d'un cert humor.

El genial programa de El Intermedio, que condueix el mític Gran Wyoming ja fa força anys va editar uns muntatges magistrals. A partir de dos talls diferents, els ajuntava i ficcionava un diàleg sempre amb un rerefons crític, àcid, però també sempre hilarant, per pixar-se de riure.

Un d'aquests muntatges, d'aquests "debats" fou Ortega Cano vs Rajoy. Els talls de Rajoy són d'un debat electoral amb Zapatero, l'any 2008. El tall d'Ortega Cano d'una entrevista. Si no l'heu vist, feu-ho ara, i rieu.

El tall de Rajoy és abraonant-se sobre l'altre criticant-ho tot, sense concessions. Ortega, en el "debat" va responent evasivament amb monosíl·labs, fins que en un moment donat li espetega "eres maravilloso, eres genial, no hay nadie como tu...". Però Rajoy segueix dale que te pego. I en el muntatge d'aquest debat de ficció Ortega Canó finalment esclata davant tant de sermoneo i li diu: DÉJEME EN PAZ! DÉJEME VIVIR!!!!
 
He recordat aquest brillant muntatge de "El Intermedio" aquests dies, en que proliferen com mai els que tots ho saben, els que tot ho critiquen, els que no troben res ben fet, els qui tenen les receptes absolutament per a tot. El procés independentista ha generat una mena de gent que tot ho troba mal fet, que critica i menysprea absolutament a tothom i que ho fan des d'una superioritat moral gairebé religiosa, com si estiguessin ungits per una gràcia (de Déu) que els ha fet posseïdors únics d'aquest coneixement, sabiduria, coherència... de la que la resta d'humans n'estem absolutament mancats. Ungits per aquesta "gràcia", es passen el dia sermonejant-nos.

Son maravillosos. Son geniales. No hay nadie como ellos/ellas. I d'aquest "ungiment" hi participen persones a títol individual, persones més o menys organitzades i alguns partits polítics.

Comencem per aquí, per algun partit polític. Aquest cap de setmana la CUP ha decidit i proclamat urbi et orbi que ells són els escollits. Que només ells estan ungits per la gràcia providencial que ens ha de permetre fer la República. I que la resta només som uns autonomistes. I ells estan aquí per assenyalar-nos amb el dit, per fer partíceps a la resta de germans/votants d'aquesta bonanova, que només ells estan en possessió de la veritat, que només ells són independentistes, i que la resta només som autonomistes, i que el Govern només fa autonomisme. I que ells, els seus 4 diputats de 135, tenen la missió divina de revelar aquesta veritat al poble i de guiar-lo, travessant el desert i separant els Mars i Oceans de l'autonomisme, fins a la República.

Hem viscut enganyats. Ens pensàvem que els independentistes érem majoria, però només som 4 diputats al Parlament. Ens pensàvem érem 70 diputats, però n'hi ha 66, la suma dels 34 diputats de Junts per Catalunya i dels 32 d'ERC, que no ho són, que són autonomistes, que són com aquells miratges que el dimoni ens creava al desert per a confondre'ns.

Tots aquests de les primàries també són dels cridats per la divina providència a predicar la bonanova entre els catalanets. A ells també els ha estat revelada la veritat. Ells també estan ungits per la veritat. Qui ells diguin és independentista, ho és, a qui no ho diguin, no.

Els sento sermonejar-nos cada dia i em ve al cap aquell passatge tan intens de l'evangeli segons Sant Joan, quan Jesús, adreçant-se als seus deixebles, els digué:

"Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
--Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó."

I finalment tenim tots aquests que, com els antics eremites i anacoretes, és en la pregària en solitud del seu compte de tuiter o de facebook, que han assolit la sabiduria, que els ha estat revelada la veritat. També ells saben amb total seguretat què cal fer. També ells han estat ungits i cridats a dir qui és i qui no és independentista. A qui ells diguin, ho serà, independentista. A qui ells no ho diguin, serem uns lliristes, uns processistes, uns autonomistes, uns paguita, uns que no tenen el que s'ha de tenir, etc. 

Doncs mireu, sabeu què us dic? Doncs, com Ortega Cano, DÉJEME EN PAZ!!

Trobo delirant que la CUP hagi fet el que ha fet. Per a mi és molt greu. Sort que ningú no els fa gaire cas, però el que acaben de dir urbi et orbe és que a Catalunya l'independentisme són els seus 4 diputats.

Acaben de dir que JxCAT i ERC no són formacions independentistes, sinó autonomistes. Com el Govern que ells van votar, com els pactes que van subscriure-hi.

I ells, erigits en l'única veu independentista, amb els seus 4 diputats, el que fan és exigir unes noves eleccions.

Unes noves eleccions que únicament permetran treballar per fer la República si la CUP obté majoria absoluta, és a dir, si passa dels seus actuals 4 diputats a 68. Perquè només ells són independentistes. Perquè amb la resta no es pot fer res, descarten fer res.


Si us hi fixeu la CUP ha dit que el govern és autonomista, però el govern no s'ha separat ni un milímetre de tot allò que va signar amb la CUP. Si el Govern hagués incomplert alguna cosa, la CUP hauria tret el document i hauria dit que s'havien compromès a tal i tal cosa i que no ho estan fent. I això no ho han fet. Ni ho poden fer. Perquè el Govern no ha incomplert res del que va acordar amb la CUP.

Sí, la CUP, com els de les primàries, en comptes d'ajudar, en comptes de remar, en comptes de posar-se a disposició, empènyer, sumar, el que fan és intentar treure rèdit propi. Els de les primàries pensen que passar-se el dia desemmascarant falsos independentistes, els pot permetre irrompre com a quarta força independentista, tenir algun rèdit. I la CUP igual. Per a la CUP els acords que va signar fa només uns mesos ara són autonomisme, i cal anar a noves eleccions. A veure si així ells rasquen algun diputat més dels 4 que ara té.

I tot i que abans ho deia fent conya, realment no descarto que a la CUP hi hagi un corrent majoritari que cregui que poden treure 68 diputats. I que si no és ara, serà d'aquí 10, 15 o 20 anys. I que fins llavors, ells la seva política és desemmascarar l'autonomisme i dir que l'únic independentisme són ells. No descarto que en aquests moments la CUP hagi assumit com a estratègia que la independència només és possible si ells són majoria absoluta. I que fins que això no passi, amb ells que no s'hi compti, que prou feina tenen sobrevivint envoltats per tot arreu d'autonomistes. Per tant la CUP hauria arribat al mateix punt del camí que aquells que diuen que això "va per llarg" perquè s'ha d'eixamplar la base.

Mireu. I ara ja no faig cap conya. La independència i la República només són possibles si hi som tots. 

I en el tots incloc absolutament a tothom: a JxCAT, a ERC, a CUP, a primaristes...

I no, no ho estem fent prou bé com perquè aquest "tots" sigui sòlid i pugui generar les dinàmiques polítiques per fer possible la independència. El repte no és, doncs cadascú per la seva banda, sinó treballar per fer-ho possible.

Des del 21D no hem aconseguit remar tots junts. El repte és fer-ho possible. El repte no és que cadascú remi a la seva bola o que anem saltant de la barca. Això només ens portarà al naufragi. Si hi ha eleccions, ens continuarem necessitant a tots. Des dels majoritaris que tenen més de 30 diputats fins als minoritaris que amb 4 estan al grup mixt perquè no poden ni constituir grup propi. En unes noves eleccions només pot canviar una mica la correlació de forces. Potser aquell que en té 34 en passa a tenir 30 o 38. Potser aquell que en té 32 en passa a tenir 34 o 22. Potser aquell que en té 4 segueix amb 4 o n'aconsegueix un parell o tres més i arriba als 6-7.

L'endemà, com avui, ens continuarem necessitant tots per fer possible la independència, i la República només serà possible si hi som tots.

Ni autonomistes, ni processistes, ni lliristes ni polles. Aquí som tots indepes. Tenim les nostres diferències, que en alguns casos són molt importants. Però més important i transcendent és fer la República. I només podem fer la República si hi som tots. Treballem per fer-ho possible. Treballem per fer realitat aquest "tots" que ens porti a la independència. Si ens hem d'ungir d'alguna cosa, que sigui de generositat, de sacrifici, de confiança, de treball, de moltes mans esteses, de complicitat creixent, etc.

DONEC PERFICIAM