3r i últim article analitzant el BOP del CEO: dades per ajudar a saber com fer-ho per ser República

No, el CEO  no ens diu quina estratègia hem de seguir per assolir la República. I jo tampoc la sé. Només sé que no hi ha marxa enrere i que ho farem o no ho farem, però no sé com, quan, ni qui.

Tanmateix, a la vista de les dades del CEO, sí que hi ha un parell o tres de coses que crec és important tenir en compte en aquest disseny del "com" fer-ho, en aquesta estratègia, en aquest pas del nou poble que som a ser República.

1. Som i serem un poble d'identitats compartides, és bo que ho assumim, és bo que actuem en conseqüència, és bo que sapiguem què implica i que ho posem en valor. 

En els anteriors articles hem dit que el 48% dels catalans vol la independència. I fins a quin punt el nostre moviment no és identitari, no està basat en una identitat i llengua, per bé que hi siguin presents, sinó en tot el que hem vist en la primera part d'aquest article, ho tenim en la pregunta del CEO sobre la pròpia autoubicació d'identitat entre només català i només espanyol. "Només" un 27,3% dels catalans es defineix a si mateix com a "únicament català". Un 62,8% dels catalans s'expressa, en termes de la seva pròpia identitat, i amb diferents intensitats, com una identitat compartida català i espanyol.

Cal prendre plena consciència d'aquesta realitat, i no només assumir-la (som així), sinó que l'hem de posar en valor. Aquest nou poble que som segueix sent un poble d'identitats compartides. Som així. I ho hem de dir més. Gairebé la meitat dels catalans que volem la independència la volen des d'una identitat compartida catalana-espanyola.

Hem de ser conscients que amb aquesta identitat compartida que ens caracteritza s'hi inclouen un munt de coses, de caràcter cultural, d'orígens i, sobretot, de llengua.

L'altre dia, en el debat de LV amb candidats al Congrés va passar una cosa que ha tingut dues derivades:

- la primera, que la majoria assumís el castellà com la llengua del debat simplement perquè el PP ha enviat aquí, a ser escollida per Barcelona, una senyora que no té ni remota idea del que és Catalunya, del que som els catalans, de la nostra societat, cultura i llengua. El que en JB Culla oportunament va recordar era una "cunera", una autèntica paracaigudista absolutament aliena a la societat per la que vol ser representant. Al meu entendre no hi havia cap raó perquè el debat no es desenvolupés en la llengua que cada intervinent volgués. Només la Laura Borràs va mantenir-se, amb total normalitat, en l'ús del català.

- la segona, aquest run run que des d'una minoria sempre es manté contra la cooficialitat del castellà, amb aquesta absurditat de lligar el futur del català a que el castellà no hi sigui o no hi sigui amb el mateix status.

L'expressió més important, més personal, més sensible, d'aquesta realitat de ser un poble amb aquesta forta i majoritària identitat d'identitats compartides, és la llengua. Ho és en relació al català i ho és en relació al castellà. El castellà és la primera llengua de la majoria de catalans, entre els que m'hi incloc. El castellà forma part del nostre "ser", de com som, de com ens relacionem, de com vivim. Forma part de nosaltres i ens l'estimem com ens estimem tot el que som. Tenim la sort de ser una societat amb dues llengües, són de tots, i ho hem de dir més. Volem garantir el futur del català. I aquest futur sabem que passa per tenir un estat al darrere, no un estat en contra, com fins ara. El castellà no és cap amenaça pel català. El castellà és un patrimoni irrenunciable, estimat i protegit. L'amenaça és no tenir estat propi, no ser República. L'1-O vam veure néixer un nou poble, i aquest nou poble és com és, i no com era fa 50 anys, o 100 anys, o 300 anys. Som hereus d'allò que hem estat i de la voluntat de ser. Però som un nou poble. Som com som. I contents de ser així!

2. Som una societat força satisfeta amb les nostres vides. 

En una escala de 0 a 10, on el 0 és totalment insatisfet i el 10 totalment satisfet, valorem amb una mitjana de 7,09 la satisfacció amb la nostra vida actual. La majoria se situen en el 8, seguit del 7, del 9 i del 10.

Això també cal tenir-ho en compte. Fer la República en cap cas hem de semblar farà perillar aquesta situació, en cap cas, com tant s'esforça en intentar fer veure l'unionisme, fer la República no implicarà posar en perill la qualitat de vida que hem assolit amb el nostre esforç personal, sinó tot el contrari. La República és més i millors oportunitats per a tots, una economia més pròspera, una societat més avançada, unes institucions més democràtiques i en les que confiar.

3. Som una societat disposada a assumir riscos moderats, d'una mitjana de 6,13 en una escala de 0 a 10 on el 0 és cap risc i el 10 tots els ricos que calguin. Els votants de la CUP se situen en una mitjana de 7,11, els de JxCAT de 6,64 i els d'ERC de 6,44.

Som així. Gestionem-ho bé. Som una societat disposada a assumir riscos, però no qualsevol risc. Disposada a fer l'1-O i el 3-O, però no a escenaris insurreccionals, d'instal·lar-nos en una mobilització permanent de l'estil "aturem-ho tot". Això ens minoritzaria. Estratègia i saber què fem i demanem. No equivocar-nos en actuar ignorant com som.

2+3) Sumant aquestes dues consideracions, la de la satisfacció vital i la de la moderada disposició a assumir riscos, això ens mena a una altra conclusió per a mi molt evident: cal donar oportunitats a la democràcia, cal perseverar amb la democràcia com a instrument de canvi, com a via.

Sovint assistim a comentaris que diuen que com no ho hem aconseguit amb l'1-O, la democràcia és insuficient, només amb la democràcia no ho aconseguirem i que per tant cal preparar altres escenaris. Jo crec, per convicció personal, per experiència militant i també per les dades que evidencia l'enquesta del CEO de manera reiterada al llarg de les seves diferents edicions, que és just tot el contrari: que l'estratègia ha de ser la de perseverar en la democràcia. Això vol dir convertir cada elecció en una oportunitat d'avançar. Això vol dir saber que a cada elecció acumulem legitimitats i força transformadora. Aquest és el nostre repte, aquesta ha de ser la nostra estratègia. 

 

La democràcia, n'estic convençut, és la via més segura per assolir els nostres objectius, però... ens ho pot assegurar al 100%? No, siguem realistes, ningú pot assegurar-ho al 100%. Però ningú no pot discutir que és la via més segura i probablement l'única que assegura seguir sent la majoria social i democràtica que som. Perquè tampoc hi ha cap altra via alternativa que ens ho asseguri. Cap. I en canvi aquestes vies alternatives sí que ens menen, les dades són prou evidents, a minoritzar el nostre moviment, a perdre suports, a deixar de ser la majoria social que som.

Vol dir això descartar les mobilitzacions com a eina de pressió? En cap cas. Apostar per la democràcia és també apostar per l'1-O o pel 3-O, fets que van implicar mobilització exemplar, assumpció de riscos i impecable coherència democràtica i civil.

4) Confiança constructiva vs soroll i toxicitat destructiva

En aquests mesos hem assistit a reiterats intents de voler ridiculitzar haver estat el moviment de la "revolució dels somriures". Hi ha poques coses més estúpides que aquest tòxic intent d'autoimmolació, perquè és justament haver estat capaços de generar un moviment així el que és un dels nostres més grans patrimonis. No veure-ho, ridiculitzar-ho... és no entendre res.

Però el cert és que, en aquest evident desconcert que ha seguit tot el que vam fer viure i va passar l'octubre del 2017, ha crescut un cert moviment q adopta comportaments, actituds i posicionaments polítics destructius, molt tòxics. No sabem, en termes de projecció de la seva força o suports, el seu abast. Sí sabem que ha estat capaç de generar molt soroll.

Les dades del CEO sí ens permeten valorar aquest soroll, el seu impacte. I per sort, podem afirmar que, malgrat sí s'aprecia que aquesta toxicitat ha estat capaç d'alimentar desgast, no ha aconseguit trencar el moviment i els seus pilars: la majoria del moviment segueix confiant en els nostres polítics i segueix valorant la seva feina.

- El CEO pregunta sobre el grau de confiança que mereixen els polítics catalans, en una escala de 0 a 10, on el 0 és cap confiança i el 10 molta confiança.

Tot i que la pregunta és molt genèrica, no diu "quins polítics", les respostes s'alineen de manera clara sobre els polítics que dirigeixen el país, el moviment. Això ho podem veure per una banda per les respostes segons l'alineació política dels enquestats i també posant-hi al costat la valoració que es fa individualment dels nostres líders.

La valoració mitjana que mereixen "els polítics catalans" és de 4,38. Però això no vol dir res. Hem de mirar que la valoració que en fan els votants independentistes i els unionistes no té res a veure:

- Per al bloc del 155 la valoració mitjana és de 1,68 (Cs), 3,05 (PSC) i 3,33 (PP)
- Per als equidistants dels Comuns és de 4,04
- Per al bloc republicà les valoracions mitjanes són: 6,98 entre votants de Junts x Catalunya, 6,22 entre els d'ERC i 5,36 i entre els de la CUP

Al President Puigdemont els votants de Junts x CAT el valoren amb un 8,62, els d'ERC amb un 7,11, els d la CUP amb un 6,59.
El bloc del 155 en canvi a Puigdemont el valoren amb 0,52 (Cs), 2,12 (PSC) i 2,94 (PP)

A Oriol Junqueras 8,10 (JxCAT), 8,69 (ERC) i 7,57 (CUP), mentre en l'unionisme 2,57 (Cs), 4,97 (PSC) i 4,81 (PP)

Pel que fa al President Torra, 7,46 (JxCAT), 6,40 (ERC) i 5,58 (CUP). Unionistes: 0,95 (Cs), 2,84 (PSC) i 2,69 (PP).

Què vol dir, això, què ens expliquen aquestes valoracions de la confiança en els líders polítics? Doncs que malgrat tot el soroll, els independentistes majoritàriament confiem en els nostres líders, i amb bones valoracions entre els votants de les dues forces majoritàries (JxCAT i ERC), que també són aprovats inequívocament pels votants de la CUP, que a més atorguen notable a Junqueras i gairebé notable a Puigdemont.

Potser la confiança que expressem els indepes no és per tirar coets, però no ofereix el més mínim dubte a que seguim confiant en els nostres polítics. La valoració de 7-8 recull gairebé el 50% de les valoracions dels votants de JxCAT i ERC, i la de 6-78 entre els de la CUP.

El soroll i la seva toxicitat no han aconseguit trencar aquesta confiança, fonamental per a qualsevol cosa vulguem fer.

- la 2a pregunta cabdal del CEO per valorar aquesta dimensió és la que pregunta sobre l'acció del govern de la Generalitat. Pregunta com es valora la gestió de l'actual Govern de la Generalitat en els darrers mesos, en una escala de 0 (molt dolenta) a 10 (molt bona).

Votants de Junts x Catalunya la valoren amb un 6,44, ERC 5,71 i CUP 4,80. En el cas de la CUP, malgrat fregar l'aprovat, es queda pels pèls per sota en la mitjana, aquest 4,80, però si mirem els % de respostes, veiem que un 61% dels seus votants valoren el govern amb 5-6-7, és a dir, que la majoria dels votants CUP també l'aproven, i no pels pèls.

És evident que la situació general del país i la situació a la que ha de fer front el Govern de la Generalitat fa que entre els independentistes s'aprovi la seva gestió, però sense entusiasme.

De la mateixa manera és evident que aquesta sistemàtica campanya d'assetjament al Govern de la pinza que formen tota aquesta toxicitat destructiva i la irresponsabilitat amb la que s'ha pronunciat l'ANC en relació al Govern no han aconseguit el seu objectiu de deslegitimar-lo.

L'independentisme segueix confiant en els seus polítics i valora l'esforç que està fent el Govern, tot i que no desperti entusiasme.

Tot aquest soroll de la simplicitat de la política de consignes, com allò de "el poble mana, el govern obeeix" o "el govern o executa el mandat popular o dimiteix", etc. han fet molt soroll, han generat molt desgast, però no han aconseguit fracturar el moviment independentista. Majoritàriament l'independentisme assumeix la complexitat del repte, confia en els nostres polítics i valora el que fan, no s'ha deixat arrossegar per la simplicitat destructiva, per la irresponsabilitat d'elevar a discurs polític les soflames de les consignes.

I això és una molt bona notícia. Si el soroll tòxic hagués imposat el seu frame, la seva visió de les coses, hauríem entrat en una dinàmica destructiva devastadora.

A tall de conclusions:
Si esdevinguéssim la revolució dels emprenyats, dels rabiosos, dels que tot ho veuen malament, dels que no troben res ben fet, dels que sembla estiguin tot el dia trepitjant amb els peus descalços cards, hauríem sentenciat la defunció del nostre moviment i de les nostres opcions. 

 

Si s'imposés l'estratègia de les consignes i soflames, entraríem en un carreró sense sortida. Si alimentem discursos de derrota, tindrem derrota. Si ens instal·lem en el negativisme, perdre'm tota esperança. Si només confiem en dinàmiques destructives, ens autodestruïrem. Si no confiem entre nosaltres, no hi haurà cap nosaltres i deixarem de ser aquesta majoria social i democràtica fonament de totes les nostres aspiracions. Si en la nostra determinació democràtica, solidaritat i alegria combativa només s'hi veu "processisme" o "llirisme", la putrefacció anímica ens arrossegaria a la desarticulació caïnita.

Per sort tot això ni ha passat ni passarà. Seguim determinats. Seguim creient en un nosaltres inclusiu. Posem en valor aquesta excepcional força que ens pot donar ser un poble que assumeix les seves identitats plurals per reconèixer-se a ell mateix com a societat. Valorem el compromís, sacrifici i generositat de tots els que treballen per la República. Seguim sent mà estesa, somriure de complicitat i exemple de revolució democràtica, cívica i inclusiva.

No deixem de ser com som. No deixem de creure en el que ens ha dut fins aquí. Fem-ho millor, però fidels al que som i a com ho volem fer. Creiem en la democràcia, i és la nostra millor aliada. No ens enganyem de les dificultats, però seguim confiant en els nostres lideratges i en nosaltres mateixos.

NO SURRENDER
DONEC PERFICIAM

Anàlisi BOP-CEO (2): L'evidència fundacional de l'1-O d'un nou país. República. Camins

Com ja sabeu els que em seguiu, com a analista, una de les coses que més m'agrada és tenir al davant una bona enquesta i abocar-me als seus continguts, llegir i valorar el que ens explica. I sempre des de la perspectiva dels aprenentatges que en puc -podem- treure en aquest procés per fer possible la República Catalana, per esdevenir independents. Fa molt temps que segueixo sistemàticament totes les bones enquestes a les que tinc accés, singularment els Baròmetres d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió, per a mi, sempre ho dic, la millor enquesta que es fa a Catalunya.

Té tres grans virtuts: és una enquesta tècnicament impecable, la seva periodicitat ens permet disposar d'una sèrie històrica valuosíssima i és una enquesta valenta, en el sentit que no defuig cap de les qüestions que tenen rellevància política i social. En aquest últim sentit, totes les comparacions són odioses, però si comoparem el CEO amb el CIS veiem, en el CIS, una enquesta covarda, al servei de l'estat, no al servei de la veritat, no al servei del retrat demoscòpic d'una societat i dels seus debats i posicionaments polítics. El CIS, per exemple, no pregunta coses incòmodes, com la monarquia. El CEO sí.

Doncs bé, divendres, quan va caure a les meves mans aquest primer BOP 2019 del CEO, m'hi vaig submergir, i a mesura que avançava en els seus continguts i les seves dades hi tenia l'evidència que en aquelles taules s'hi estava revelant, havia emergit, el nou país que va néixer l'1 d'Octubre. Aquell 1 d'Octubre fundacional. Aquell 1 d'octubre del que en David Fernández en va fer la millor definició: volíem ser República i vam aprendre a ser poble. En totes les taules de l'enquesta del CEO emergia aquest nou país, que havia après a ser poble l'1-O, i es feia evident la irreversibilitat de la República que volíem fer l'1-O.

Som poble i serem República. No hi ha cap marxa enrere possible. No hi ha cap altre destí per a aquest poble que el de ser República. Al mateix temps, de totes aquelles taules també emergia la dificultat i la complexitat del camí (o camins) fins fer-la possible, fins esdevenir independents.

Per això en el primer article analitzant el CEO deia que el dedicava als resultats electorals que projectava perquè sóc conscient que és el tema mediàtic i que concentra gairebé tota l'atenció, però que per a mi, allò era el menys important d'aquella enquesta. Per això deia que aquest CEO ens ofereix una quantitat brutal d'informació i d'evidències, que és el que més val la pena d'analitzar, de compartir.

Som-hi!
L'evidència fundacional de l'1-O i la irreversibilitat de la República

O l'estat espanyol ens elimina físicament i com a poble o serem República. No n'hi ha una altra. S'ha acabat tot. Aquest poble que vam aprendre a ser l'1-O ja ha penetrat tan intensament i tan aclaparadorament en la immensa majoria de tots nosaltres, del cos de la Nació, de tots i cadascun de nosaltres, que no hi ha cap altra sortida possible. La desconexió política, social, cívica de l'estat espanyol i de les seves estructures podrides és total. I ja no té marxa enrere. I també emergeix amb la contundència que només tenen els grans fonaments nacionals, allò que volem ser.

El 78, 7% dels catalans pensem que tenim dret a decidir el nostre futur com a país votant en referèndum. Ho creu el 100% dels votants de JxCAT, ERC i la CUP. Ho creu el 85,1% dels votants dels Comuns. Però, i això és el més transcendent, també ho creuen el 40,7% dels votants de Cs, el 59,8% dels del PSC-PSOE i el 44,5% dels del PP.

La dissociació del discurs de tots els líders espanyols i la voluntat del poble de Catalunya, incloent-hi els seus votants és radical. Sembla una marcianada. No entro en temes de coherència dels votants, etc. Això forma part de la complexitat. En tot cas, les dades són contundents i obliguen a reflexionar molt com canalitzar aquest acord vertebral de la nostra societat.

El 73% de la societat catalana està poc o gens satisfeta amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol. Ja poden fer les campanyes que vulguin i dir les barbaritats que vulguin. A Catalunya ja no enganyen a ningú. 3 de cada 4 catalans denuncia aquesta no-democràcia.

Potser la dada on amb més intensitat contundència s'aprecia aquest nou país que va néixer l'1-O és en el radical rebuig a la monarquia espanyola. És la institució pitjor valorada d'entre una llista de més de 20. El 78,6% dels catalans suspenen a la monarquia. En una escala de 0 a 10 on el 0 és que la institució genera cap confiança i 10 molta confiança, la monarquia espanyola, entre els catalans, és valorada amb una mitjana de 1,82.

Aquell 3 d'octubre, quan Felipe VI àlies "El Preparao" va irrompre a les TV de tot l'estat per fer aquell patètic i repugnant discurs contra Catalunya i els catalans, ell potser no ho sap encara, però s'estava acomiadant. Això no hi ha qui ho aixequi. Amb un 1,82 de valoració en escala 0 a 10 ja no hi ha res a fer. La monarquia ja és només una càrrega per al 80% de la societat catalana de la que estem mirant com ens en desfem.

Un 75,9% dels catalans prefereixen la República com a forma de Govern. Ho volen així el 100% dels votants de Junts per CAT, d'ERC, dels Comuns i de la CUP. Però també un 69,8% dels votants del PSC!!! I un 18,75 dels de Cs i un 33,3% dels del PP.

Finalment, l'evidència del col·lapse de l'estat espanyol, d'aquest estat podrit, de les seves castes, del deep state i de la fractura irreversible que la manera com totes aquestes institucions han actuat, és que totes són radicalment rebutjades, suspeses, per la societat catalana. De 0 a 10 la Banca un 2,29, el Govern espanyol un 2,93, el Tribunal Constitucional un 3,03, els tribunals de justícia un 3,53. No se salva res. Tot el que és l'estat espanyol, tota aquesta trama podrida d'institucions del deep state ja són percebudes per la immensa majoria de catalans com un element hostil, ja ens mereixen confiança zero, cap confiança.

I quan això passa, senyors, el nou país ha emergit als nostres ulls, el nou país, potser sense adonar-se'n, ja no veu com a pròpies cap de les institucions de l'estat espanyol, tot el contrari, les veiem com a instruments d'agressió.

La demencial deriva demofòbica, autoritària, repressora, de l'estat espanyol i dels seus gestors (polítics, jutges, policies...) ens ha dut aquí. I d'aquest punt ja no hi ha marxa enrere. És el rei, el que amb el que ha fet s'ha situat en aquest 1,82, ha esdevingut aliè al 80% dels catalans. És ell, i no l'escola catalana, ni la TV3, ni l'adoctrinamiento ni totes aquestes rucades. Són ells, el rei, els jutges, els governs espanyols, els que s'han situat, amb tot el que han fet, en aquest supens radical, en aquesta absoluta falta de confiança.

I de tot això ja no hi ha marxa enrere. Això ja no es recupera. Ja pot fer el que vulgui l'estat espanyol, que a CAT està mort, ha desaparegut. I per sempre. Pot reprimir. Però no pot evitar l'inevitable. I l'inevitable és que ja hem marxat, ja no som. I ara només ens falta formalitzar-ho. Seria important que l'estat espanyol, que la societat espanyola fos conscient del lluny que estem d'aquest estat. Sense ponts. Sense res a fer. Excepte fer la nostra República i començar de nou, d'igual a igual, unes noves relacions de veïnatge i cooperació.

QUE JO RONCO??? QUÈ VA! JO NO RONCO!

Tot el que hem vist i analitzat de les anteriors taules configura l'ànima més fonda d'aquest nou poble que va néixer l'1-O. És una visió interna, profunda sòlida, inequívocament sòlida. Però que no es manifesta igual en tots.

I aquí comença "el lio". A la vista de la contundència de les anteriors dades, hom podria pensar que tota aquesta gent estem per fotre el camp d'Espanya cagant hòsties, fundar la nostra República i fer un estat democràtic, amb unes institucions que ens mereixin confiança.

Però això no és ben així. A la pregunta "vol que CAT esdevingui un estat independent", un 48% diuen que Sí i un 44% que No. Ja no hi ha aquella aclaparadora majoria que teníem en el rebuig a les institucions que són l'estat espanyol (monarquia, poder judicial, govern central, etc). La cosa encara és més sorprenent davant la pregunta de resposta múltiple, perquè llavors un 52% dels enquestats opta per una forma política encaixada (més intensament o menys intensament) amb Espanya.

O sigui que un 80% estem absolutament en contra de la monarquia, volem una República, ens caguem en totes les institucions que configuren el deep state... però quan et diuen "fotem el camp!" només ho veuen clar entre un 39,7 en la múltiple (estat independent) i un 48% en la d'independència Sí o No.

Mirant aquesta dissociació m'ha vingut al cap el que passa amb la gent que ronca, que són els últims en assabentar-se'n, que sempre són els altres que els hi diuen. I al principi sempre es nega, fins i tot busquen excuses (estaré arrofredat) i no s'hi relaciona simptomatologia com fatiga durant el dia, boca seca al llevar-se, etc.

Una part de la nostra població és evident que "ronca" políticament (rebutgen radicalment la monarquia, volen una República, etc) però no en són conscients, no ho processen políticament. I aquí estem nosaltres dient-los-hi, ei, que esteu roncant. I ells estan encara en la fase de negació. Els ho hem de dir, que això que volen només amb la independència ho tindran, desfer-se del monarca, fer una república democràtica, etc.

Això és en si mateix un repte que hauríem d'abordar. Canalitzar aquesta ànima profunda del nou poble que som (80%) i fer-la emergir, en un estat de presa de consciència col·lectiva. Tenim un bon punt de partida, aquest 80% que creu el nostre futur l'hem de decidir nosaltres. Democràcia.

DONEC PERFICIAM

PS: En el tercer i últim article analitzant el CEO abordaré algunes qüestions que per a mi són, a la vista del que ens explica l'enquesta, transcendents sobre com fer-ho. No tinc la recepta de què fer ni de com fer-ho, però sí tenim elements que són clau per poder-ho fer.

1a Onada Baròmetre CEO 2019 (1): anàlisi de les projeccions electorals

Sempre dic que les enquestes del CEO són les més sòlides que es fan a Catalunya. És així. També sempre dic que evidentment hi ha molta mala pràxis amb les enquestes, que hi ha empreses que no treballen bé i que hi ha mitjans que les usen com a eina de manipulació massiva. Això és així.

Però també és cert que moltes vegades el que critiquem a les enquestes és simplement un problema de no saber-les llegir adequadament.

El Baròmetre del CEO que avui hem conegut és una excel·lent enquesta, que ens aporta una quantitat d'informació extraordinària. Curiosament la part amb menys valor és la projecció de resultats electorals que fa. A explicar-ho, a aquesta anàlisi i lectura dedico aquest primer article sobre aquesta enquesta.

Quina és la dada clau per valorar que la projecció electoral del BOP del CEO és obsoleta, ha estat superada abans de ser publicada? 

Doncs les dates en les que està fet el treball de camp. S'inicia el 4 de març. I el 4 de març no se sabia:

• ni el nom, ni la candidatura, ni la llista, ni res del que seria la proposta del món de Junts per Catalunya, Crida Nacional, PdeCat...
• tampoc se sabia que Poble Lliure, Pirates i Albano Dante es presentarien, constituirien aquesta nova proposta electoral que han configurat amb el nom de Front Republicà
• no se sabia encara qui seria el cap de cartell del PP
• tampoc se sabia qui seria el cap de cartell de VOX

El treball de camp de l'enquesta es realitza en un moment en el que l'única candidatura independentista coneguda era la d'ERC. Del món que coneixem com a Junts per Catalunya, i que a les darreres generals va concórrer com a Convergència, i que el partit és el PdeCAT, i que integra la Crida Nacional, no se sabia res de com concorrerien a les eleccions. No se sabia quina seria la marca. No se sabia quins serien els caps de cartell, no se sabia qui integraria les llistes, no se sabia quina orientació política reflectiria la candidatura. Fixem-nos que fins mitjans de març semblava que la candidatura podia integrar els elements d'aquest món polític més associat a un passat peixalcovista, com en Carles Campuzano, en Xuclà, la Marta Pascal, que havien estat escollits en els processos interns de PdeCAT. En un agitadíssim procés tot aquest món més associat a l'antiga convergència, va quedar apartat de la proposta electoral, que va ser integrada pels presos polítics, per lideratges emergents de gran recorregut com la Laura Borràs, per activistes independentistes com la Míriam Nogueras, per valors polítics de la solidesa i capacitat de Ramon Tremosa, per independents com n'Hèctor López Bofill a Tarragona, o com en Jaume Alonso-Cuevillas a Girona.

Per tant, durant molt bona part del treball de camp de l'enquesta els electors no sabien, sobre aquest espai polític, quina seria la seva proposta, que podia ser tan radicalment diferent com per estar liderada pel peixalcovisme convergent de tota la vida o estar liderada pel nou independentisme, talent, capacitat, independència, com finalment ha estat.

No és que l'enquesta del CEO estigui mal feta, sinó que per valorar els resultats que projecten hem de veure que per les dates en les que està fet el treball de camp, no ha pogut recollir fets transcendents, i per tant els seus resultats són obsolets. No, en cap cas, ni de lluny, ERC projecta els resultats que avui ha fet públics el CEO. I tampoc Junts per CAT. Les coses, i avui ja ho sabem, són molt i molt diferents.

Un altre element que converteix en desfasada la projecció de resultats electorals del CEO és el que fa referència a Front Republicà. Aquesta candidatura només es va constituir, existir, en la darrera setmana del treball de camp del CEO, no en les dues primeres. Per tant els resultats que projecta estan radicalment afectats per aquest fet, per aquest desfase de realitats fruit de la temporalitat del treball de camp.

Torno a reclamar la vostra atenció sobre un fet que evidencia això que dic: l'enquesta del CEO projecta per a Front Republicà, la possibilitat d'obtenir entre 0-1 diputats. Això amb existir només una de les tres setmanes del treball de camp de l'enquesta. Hauria estat el resultat, la projecció de vot, la mateixa, si Front Republicà hagués existit com a proposta política des del moment inicial del treball de camp? Evidentment no.

A l'enquesta del digital Metròpoli Abierta, només a Barcelona, però extrapolable, la van iniciar el 21 de març, i projecta a FR una intenció de vot a Barcelona del 3,9%. El CEO, amb una setmana de les tres de treball de camp, projecta a FR una intenció de vot directe de l'1,5, que eleva fins al 2,5 en la projecció final. No cal ser un geni com per veure que si des de l'inici del treball de camp del CEO, el 4 de març, el FR hagués existit, la seva projecció electoral hauria no sé si triplicat però mínim duplicat la que ha recollit amb una setmana d'existència en el treball de camp.


Com el 21D, Junts per CAT, un cop constituïts com a candidatura, esdevé un motor d'atracció de vot fenomenal, que converteix en un passat museístic els resultats electorals projectats només 15 dies abans.

Mireu, el 5 de Desembre del 2017, abans del 21D del 2017, analitzant enquestes, escrivia això en aquest article: 

"- L'efecte Puigdemont. Fa només un mes, de cada3 antics votants de Junts pel Sí, 2 havien decidit votar ERC i només 1 Pdecat. Davant la negativa d'ERC a la llista unitària que va demanar el President es configurés, el President va plantejar una llista absolutament singular, coneguda com la "llista del President", i que va agafar com a "marca" Junts per Catalunya. D'això no fa ni 15 dies. Però en aquests 15 dies ja s'està veient el seu impacte monumental. L'enquesta del CIS està feta entre els dies 23 i 27 de novembre, molt enganxada a que es conegués la notícia d'aquesta nova proposta electoral, i malgrat això, ja recull el seu impacte, i s'ha passat d'una distribució 2-1 a un 39,7 (ERC) vs un 35,3 (JxCat). El diari "El Español" va publicar fa uns dies una enquesta pròpia feta entre els dies 27 i 30 de novembre, és a dir, van començar el seu treball de camp el mateix dia que el CIS finalitzava el seu. No podem comparar les dades, però sí la magnitud de l'efecte Puigdemont, atès que aquest diari està fent una enquesta mensual. Fa tot just un mes ERC tenia una intenció de vot del 31,1% i Pdecat del 10%. Un mes després, 15 dies després del sorgiment d'aquesta nova opció política que encapçala Puigdemont, la seva llista té un 19% d'intenció de vot i ERC un 23,1%. En tan sols un mes, i amb tan sols 15 dies "de vida", un +9 i un -8.

I aquesta serà una de les claus de la campanya. Absurdament, però ho serà. Puigdemont va clarament a l'alça i ERC a la baixa. Tot això ens mereixíem haver-nos-ho estalviat."

Ara està passant exactament el mateix. Per les dates en les que està feta l'enquesta del CEO, això no ho detecta. No és que estigui mal feta, és que està feta abans de poder recollir aquest efecte. Per a la resta de continguts, l'enquesta CEO és excel·lent i valuosíssima.

I com sé, com sabem, que això que va passar en les eleccions del 21D està tornant a passar ara? Dues dades:

•  L'enquesta del CEO, iniciada el 4 d març, abans de constituir-se la proposta de Junts per CAT, recull un transvasament de vot d'antics votants de JxCAT cap a ERC del 31,2%. En les enquestes que hem conegut amb treball de camp iniciat després de constituir-se la proposta política de Junts per CAT, aquest transvasament, en només una setmana, s'ha reduït al 15%. 

• L'enquesta de Metrópoli Abierta, feta només a Barcelona, amb treball de camp iniciat el 21M, és a dir, 17 dies després de l'inici de la del CEO, recull perfectament i públicament aquesta tendència: "Esta tendencia (vot cap a ERC a BCN), sin embargo, va a la baja, una vez configurada la candidatura de PDeCAT (Junts per Catalunya), con Joaquim Forn y Elsa Artadi como grandes reclamos. Respecto a sondeos anteriores, los republicanos pierden dos representantes, los mismos que gana Junts per Catalunya. Y esta tendencia podría prolongarse hasta el 26M."

En un escenari d'estabilitat política, una enquesta feta el dia 4 de març no presentaria grans diferències, afectacions en els seus resultats, amb una enquesta feta a partir del 14 de març o del 21 de març. Però en un escenari com l'actual, en el que el 4 de març no existia la candidatura de Junts per Catalunya ni la de Front Republicà, les dates del treball de camp són decisives per valorar els resultats que projecten les enquestes.


En només una setmana d'existir, FR ja s'ha situat amb força a les enquestes. Crec que tindran un bon resultat, que obtindran representació parlamentària. I com ja vaig dir, jo no els votaré, perquè crec que votar a JxCAT és més útil, ens dona més força, ens fa més forts, però els podria votar tranquil·lament. I de fet em sap greu l'absència d'unitat perquè igual que vull votar Jordi Sànchez i Laura Borràs, voldria votar Albano Dante i Guillem Fuster. I també a Oriol Junqueras i a Gabriel Rufián. La no-unitat implica no poder recolzar a tots els que voldries recolzar, malgrat crec estem tots en el mateix equip.

Sensu contrario, així com FR amb només una setmana ja entra a totes les enquestes, l'opció de les primàries de Graupera no entra a cap enquesta. I no ho fa no perquè no es reculli la seva opció, que es recull, sinó perquè el seu % de vot és ridícul.

En només una setmana l'enquesta de MA a Barcelona, recull aquest 3,9% de FR, però, alhora, a les eleccions a Barcelona, a Graupera, que porta mesos i mesos construint i promovent la seva candidatura, només li dona uns 20.000 vots, no arriba ni al 2% d'intenció de vot. Cap opció d'entrar a l'Ajuntament. I són dades del tot consistents amb altres que hem conegut.

Per acabar avui, una dada del tot significativa que ens hauria d'ajudar a tots a evitar o silenciar aquest soroll tan tòxic i destructiu que alguns incansablement intenten propagar per les xarxes. Sabeu quin és el % d'indepes que seguint aquestes soflames ridícules no aniran a votar? Doncs només un 1,2%. No arriben ni a error mostral. Entre el fatxerio no hi aniran un 2,9% d'antics votants C's i un 2,2% dels del PP. Ahí lo dejo.

Demà entraré a analitzar els aspectes més interessants del Baròmetre del CEO, que són molts i molt útils per ser conscients de com són i estan les coses i de com podem, a partir d'aquí, fer realitat la República Catalana.

DONEC PERFICIAM 

Radiografia de l'escenari pre-electoral i polític que ara s'inicia

De fa ja unes setmanes, però especialment a partir d'ara ens submergirem en un escenari electoral inèdit, amb tres eleccions transcendents en menys d'un mes. Dic transcendents perquè des del punt de vista independentista, totes ho són, no ens podem permetre deixar de ser majoria. Per tant, cada elecció és un repte.

Els que ens movem en l'àmbit de la demoscòpia fa temps estem coneixent i analitzant enquestes diverses. Algunes no són públiques. I les que són públiques sovint comparteixen un nivell d'informació insuficient per fer-ne cap anàlisi detingut. Però els propers dies començarem a tenir-ne algunes de molt bones, com les del CEO i el CIS, que analitzarem detingudament.

Avui només he volgut fer una mena de radiografia del moment zero, abans de l'inici de la campanya i de que comencem a tenir enquestes fortes, per veure, amb el que sabem, com estan les coses.

Visió des de l'independentisme:

Des d'un punt de vista de l'independentisme, aquest cicle que ara iniciem està marcat políticament per les següents circumstàncies i reptes:

- absència d'unitat. Des del món del que podem conèixer com a Junts per Catalunya s'ha intentant fins el darrer moment, articular candidatures unitàries per a les diferents eleccions. Això ha xocat amb l'oposició radical d'ERC i la indiferència de les CUP.

L'oposició d'ERC a configurar candidatures unitàries té diferents lectures:

- assisteix tota la legitimitat a ERC a defensar que candidatures diferenciades ideològicament poden recollir més vot que les unitàries. Parteixen de la base de que hi ha gent que el seu vot no el decideix únicament per la cosa d'independència sí o no, i que aquest votant davant unes llistes unitàries, desplega objeccions a compartir vot amb segons qui o quines forces, i per tant, no votaria aquestes llistes unitàries.

ERC defensa, i crec que en aquest punt legítimament, que hi ha tot un sector de votant d'esquerres, bàsicament en l'òrbita dels Comuns, que mai votarien candidatures independentistes "amb convergents". I que això fa que el vot indepe sigui inferior al que podem obtenir amb candidatures separades.

- fins i tot acceptant com a vàlid aquest principi general del plantejament d'ERC, entra en crisi d'incomprensibilitat quan, portat a l'extrem i sense modular els diferents escenaris, evita la més mínima flexibilitat de plantejaments per, fins i tot assumint poder no sumar tant, tenir la total evidència que candidatures unitàries asseguren victòries transcendents que amb candidatures separades posem radicalment en risc. L'exemple paradigmàtic d'això el tenim a Barcelona en les eleccions municipals. Les eleccions municipals i els governs municipals que se'n deriven tenen unes regles totalment singulars: excepte majoria absoluta en contra, sempre governa la llista més votada, ni que ho sigui per un vot. A Barcelona l'independentisme MAI ha tingut majoria absoluta. I a Barcelona, des de l'any 79 només hi ha hagut una legislatura en la que no han manat l'entente PSC-ICV-Comuns, quan l'any 2011 Trias va ser el més votat. I no només això, a Barcelona mai ningú ha obtingut prou vots com per tenir majoria absoluta. En un escenari així, la unitat del món d'ERC i del de Junts x CAT assegurava, sense cap mena de dubte, tenir l'alcaldia, un alcalde independentista, un ajuntament fidel a la República Catalana.

Per separat això és un repte molt difícil. Fins i tot traient més vots i més regidors que anant junts, tenir l'alcaldia no és segur. Anant junts sí, sense marge d'error.

- si darrere la legítima estratègia d'arribar a més gent, el que s'hi amaga són pactes no explícits, ocults, o una incomprensible, egoïsta i partidista lluita per l'hegemonia, en aquest punt la legitimitat fa fallida. Desapareix.

- Lluita per l'hegemonia en l'independentisme i per imposar noves majories i noves estratègies.

El 21D va ser una fita molt més important en la lluita per la independència de la que molt sovint no en som conscients. El 21D tot estava programat perquè l'independentisme fos derrotat a les urnes. I contra tot pronòstic, en les pitjors condicions imaginables, vam resistir i vam guanyar, vam ser majoria. L'establishment, el deep state pensava que en aquelles circumstàncies (escapçat l'independentisme, amb els seus líders a presó o exili) i aplicant-se el 155, l'independentisme no tindria prou múscul per guanyar. I el vam tenir. Aquest tenir-ho explica entre d'altres coses l'embogiment de la senyora Arrimadas. No ha superat que, malgrat guanyar Cs en vots les eleccions, l'independentisme guanyés en vots i escons al bloc del 155.

Però aquell 21D també ens portà una altra fita contra tot pronòstic: el triomf del vot per la legitimitat del President Puigdemont. ERC no havia volgut candidatura unitària, que situés el combat contra la repressió (presó i exili) i per mantenir amb plenitud el mandat popular per fer la independència. ERC va plantejar-se les eleccions del 21D com el moment de girar la truita a la correlació de forces a l'independentisme, d'esdevenir els hegemònics i de, a partir d'aquí, iniciar un nou període polític, amb noves aliances i estratègies. Fins el mateix diumenge dia 21D els companys d'ERC van estar enviant guasaps dient a la gent que tot era un frec a frec entre Cs i ERC i que calia vot útil a ERC per derrotar a Cs. Que Cs anaven pel davant era cert. Que el vot útil per evitar-ho fos a ERC, era fals. Anant junts aquest escenari d'habilitar el triomf de Cs no s'hagués donat, i es va donar perquè ERC va rebutjar la unitat. Però també era fals perquè Junts per CAT havia remuntat extraordinàriament a les enquestes i ja no era ERC qui podia frenar Cs, sinó JxCAT.

ERC, després d'un primer moment de col·lapse després dels resultats del 21D, va refer la seva determinació a primar la lluita per l'hegemonia. D'acord als estrategues d'ERC, Junts x CAT no resistiria un cicle llarg electoral, i per tant, calia seguir rebutjant la unitat, perquè a més llarg o curt termini, això portaria a ERC a ser els hegemònics.

- De la lluita per la independència a la lluita entre independentistes i contra independentistes. La negació de l'altre. Amb més o menys encert ERC té una estratègia per l'hegemonia que no nega l'altre, que no nega el món de Junts per CAT ni de la CUP. Hi compta. És evident que no hi compta per compartir (permanent recerca d'ERC de nous aliats de govern), però sí com a vot independentista, sí com a part de la majoria parlamentària en la que s'evidencia la majoria social i democràtica independentista.

El que ha seguit l'1-O i el 21D ha generat el sorgiment d'uns nous posicionaments independentistes que es basen en negar l'altre. I en aquest cicle electoral que ara iniciem veure si el que hi ha al darrere d'aquestes dues visions antagòniques (les que comparteixen ERC, JxCAT i àdhuc CUP) segueixen sent les majoritàries, o aquest nou posicionament polític que podem definir en tot el que es mou al voltant del tema de les primàries, i que es fonamenta en negar l'altre, triomfa. 

La independència, per a aquests nous posicionament polítics, només s'esdevindrà quan ells configurin una nova majoria absoluta, sense els mons d'ERC ni de Junts per CAT.

Des d'un punt de vista de l'unionisme:

La desfeta unionista del 21D ha deixat una ferida oberta pendent de cicatritzar. A Catalunya el bloc del 155 es reparteix les hòsties entre la facció més ultra, que comparteixen Cs, PP i Vox i la facció moderada que representa el PSC. Han compartit objectius i repressió. Però aquestes eleccions els han abocat a un caïnisme que no sabem com acabarà.

Des d'un punt de vista dels equidistants:

Pues eso. Ni sí ni no. Assegurar que Colau segueixi. I de lo otro... de qué me habla?
PUNT DE PARTIDA DEMOSCÒPIC

Demoscòpicament aquesta situació política s'està reflectint en les següents constants, que estableixo a partir d'identificar-les de manera coherent en les diferents enquestes a les que he tingut accés:

- Escenari d'altíssima volatilitat. En els últims quatre anys les evolucions del vot, del suport electoral a les diferents formacions polítiques ha patit unes fluctuacions extraordinàries. La intensitat del que hem viscut converteix tot el que sigui anterior al 21D en prehistòria política. I l'escenari generat pel 21D comporta la més baixa fidelitat de vot en tots els partits que hem vist mai. És un escenari inèdit, en el que pot passar qualsevol cosa, en el que hi ha més indecisos que mai i en el que els fluxes entre partits són més fràgils que mai.

- Tot i aquesta volatilitat, en el vot independentista, a data d'avui, ERC és l'opció política que més forta, sòlida, apareix. ERC té marca, té lideratges indiscutits, no té disputes internes i, agradarà més o menys, un discurs al voltant del qual es mou sense contemplacions ni dubtes. Això es reflecteix en que, a dia d'avui, ERC encapçala les enquestes entre l'independentisme tant a les eleccions espanyoles com a les municipals.

- Junts per CAT no ha configurat marca, identitat, lideratges electorals i candidatures fins fa 3 setmanes. Això demoscòpicament els hi ha plantejat un significatiu desgast, minorització.

- la CUP, tot i que només concorre a les eleccions municipals, evidencia, pel que fa a BCN, importants febleses i fugues de vot decidides cap a altres opcions.

- Els Comuns van patir una sagnia de vots el 21D, i res sembla indicar que s'estiguin recuperant

- El PSC s'està oferint amb cert èxit com el vot refugi de diferents opcions, des dels Comuns fins a vot de Cs fart de la deriva feixista i vergonyant de la montapollos.

- El PP a tot arreu apunta cap a la desaparició. Dificultats per obtenir representació a CAT en cap de les tres eleccions

- Cs va ser la força més votada del 21D, i tot apunta a que té sagnia de vots en relació a aquell resultat, i en dues direccions possibles: el vot més moderat que va tenir 21D cap a PSC i el vot més ultra podria anar cap a VOX. En qualsevol cas, no hi ha efecte VAlls, tot el contrari, VAlls s'està difuminant cada cop més en termes demoscòpics.

- VOX per ara no apareix per enlloc pugui obtenir representació a cap de les eleccions que ara tindrem

- Les noves "ofertes" de vot independentista presenten dos comportaments electorals molt diferenciats: Front Republicà demoscòpicament en temps rècord ha fet forat, mentre que el tema primàries es dilueix sense rastre ni cap opció d'entrar a BCN.

PER ON VAN/ANIRAN LES COSES?

A l'espera de disposar d'enquestes sòlides, com p.ex. pot ser la del CEO, i tenint en compte que no puc revelar info de les enquestes "privades" a les que he tingut accés, el que faig és projectar les tendències que inequívocament s'aprecien. Per fer-ho em recolzaré en les dades d'una enquesta feta només a nivell de Barcelona, però amb una mostra important, pel Centre d'Estudis Sociològics per al diari digital Metrópoli Abierta, perquè els resultats d'aquesta enquesta són coherents amb les enquestes que he conegut però que no puc fer públics.

- La primera qüestió i la més rellevant demoscòpicament i políticament és que, igual com va passar el 21D, amb poc més de tres setmanes des de constituir-se com a oferta electoral, marca, caps de llista, etc, Junts per Catalunya ja ha començat a girar les tendències electorals.

ERC fins ara ha gaudit a les enquestes de marca i lideratges cimentats, mentre que JxCat no tenia ni marca ni lideratges ni candidats, i això els penalitzava a les enquestes. En una enquesta amb treball de camp iniciat 10 dies després de que Junts per Cat fes públiques les seves candidatures, a Metrópoli Abierta (digital gens sospitós de connivència o proximitat a l'independentisme), ja ho han vist clar. Sobre la intenció de vot a les municipals de Barcelona, diuen: "Esta tendencia (vot cap a ERC a BCN), sin embargo, va a la baja, una vez configurada la candidatura de PDeCAT (per "desgastar" no li diuen com s'ha configurat la candidatura, que és Junts per Catalunya), con Joaquim Forn y Elsa Artadi como grandes reclamos. Respecto a sondeos anteriores, los republicanos pierden dos representantes, los mismos que ganan los antiguos convergentes (segueixen sense voler dir el nom de la candidatura, Junts per Catalunya). Y esta tendencia podría prolongarse hasta el 26M." 

És així. Només constituir-se i formalitzar-se com a candidatura, JxCat ha començat a recuperar espectacularment intenció de vot. I a totes les eleccions. La incògnita és veure si aquesta empenta serà com la del 21D, més forta o -l'opció ara mateix més improbable- més fluixa.

Només cal veure l'impacte tan favorable cap a la candidatura de Jordi Sànchez i Laura Borràs del debat d'ahir a La Vanguardia, on Laura Borràs va esdevenir la gran protagonista i inequívoca guanyadora. O de l'Elsa Artadi a Barcelona.

I d'altra banda el lideratge i compromís del President Puigdemont, i la seva presència com a candidat a les europees, és evidentíssim arrossega la resta de candidatures de Junts per CAT a les diferents eleccions cap a amunt, a l'alça, les dimensiona.


- El més que previsible ridícul Valls. No hi ha cap efecte Valls. Valls quedarà lluny del resultat de Cs a Barcelona el 21D. No té res a fer. I això que arrossegarà prou vot del PP com per deixar-los, per primera vegada, i segurament per poc, fora de l'Ajuntament. VOX ni està ni se'ls espera.

- l'avançament electoral de Peeeeeedro està beneficiant al PSC. Recupera vot que va tenir, i tant a les generals com a les municipals. Està per veure la intensitat d'aquesta recuperació. És segur serà més important a les eleccions espanyoles del 28A que a les municipals.

- Els Comuns estan en una espiral de desgast que sembla difícil de contenir. Tenen massa fronts oberts: amb PSC, amb ERC, i fins i tot amb Cs. A les generals es fotran una bona nata, atès el volum de vot que els hi marxa cap a PSC. I a les municipals de BCN caldrà veure fins a quin punt el lideratge de diva de la Colau retindrà suports. De manera clara no pateix el desgast que tenen els Comuns a les generals, però perdrà vots. Quants?

- La CUP no es presenta ni a les espanyoles ni a les europees (fins on jo sé). I a Barcelona ho té molt fotut per tornar a entrar a l'Ajuntament. Tot i que l'enquesta de Metrópoli Abierta sí els atorga repetir 3 regidors, el cert és que la baixa fidelitat de vot que presenten a criteri meu no ho assegura.

- Sobre les dues noves opcions de vot independentista (una a les eleccions espanyoles i una altra a les municipals) que hi haurà, ja s'evidencia que cal tractar-les de manera diferent, no només perquè són propostes diferents, sinó perquè estan funcionant diferent en termes demoscòpics.

Abans, però, una petita prèvia: totes les enquestes que s'estan fent contemplen totes les opcions electorals possibles. No en conec cap que no ho faci. És més, en totes les enquestes que conec la intenció de vot és una pregunta oberta que es fa a l'enquestat, no se li dona a escollir entre unes opcions. Després les empreses demoscòpiques tenen una feinada per "reconduir" els diferents noms que han dit els enquestats. Posem el cas, per a ERC no hi ha problema, perquè és ERC de fa molt. Però p.ex. per als Comuns, se suma tot el que els enquestats en aquesta resposta oberta diguin com a Comuns, Podemos, etc. I en el cas de Junts per CAT, Junts per CAT o PdeCAT, o en el cas de Valls, també Cs.

Que ningú es xali ni es victimitzi. Cap enquesta no amaga opcions. Que hi hagi algun tarat que estigui fent trucades, ves a saber. Però cap enquesta de les que s'estan fent no exclou cap opció. Cap. Prou toxicitat de voler fer veure que si no surten és perquè se'ls amaga. Per a res.

I l'enquesta de Metròpoli Abierta em resulta del tot útil per explicar quin comportament demoscòpic tan diferent estem observant en relació a les Primàries de Barcelona (Graupera) com Front Republicà (Albano Dante).

• L'enquesta de MA no atorga representació a l'Ajuntament a la candidatura de les Primàries per Barcelona, a Jordi Graupera. Ha recollit la intenció de vot que tenen, però si no surten en la distribució de regidors és perquè a l'igual que el PP, que tampoc surt, no arriben al % de vot mínim per entrar. En el cas del PP les diferents enquestes coincideixen en la seva davallada, però algunes diuen entren per la mínima i d'altres no entra per poc. En el cas de Graupera no en conec cap que li doni que pugui entrar, tot i que totes pregunten o recullen el vot a aquesta candidatura, sempre queda lluny de poder entrar-hi.

• El cas de Front Republicà (FR) en canvi, és molt diferent. Fa només un parell de setmanes que s'ha constituit en candidatura, té nom i candidats, ho ha generat del no-res, però en l'enquesta de MA ja els projecten un 3,9% d'intenció de vot a Barcelona ciutat de cara a les generals i, ojo al dato, pel davant dels resultats que projecta al PP!!!!

Aquestes dades les hem conegut avui, i són de les primeres que han pogut recollir intenció de vot a aquesta opció, a FR, perquè és que fa 3 setmanes ni existia. Veurem com evolucionen. En tot cas és un posicionament molt rellevant.

Contrasta molt la força amb la que ha emergit i s'ha situat FR amb les escassíssimes expectatives que, després de mesos de desplegament, i de fer-ho sota el paraigües de l'ANC, assoleix la candidatura de Primàries de Graupera. De fet l'enquesta de MA, coherentment amb altres conegudes en aquest període, projecta un vot que en termes de percentatge podríem situar entre l',8% i el 2%, al voltant dels 20.000 vots, bàsicament provinents d'antics votants de l'entorn Junts x CAT el 21D, i sense rascar res mínimament significatiu de cap altra bossa de votants: ni d'ERC, ni de CUP, ni de l'abstenció. L'opció primàries BCN, després de mesos de desplegament, està molt i molt lluny dels vots i del % necessaris per entrar a l'Ajuntament i sense que s'observi cap possibilitat de creixement.

Que la mateixa enquesta doni pràcticament el doble de suports a un acabat de constituir Front Republicà que a un Graupera i a una candidatura de Primàries BCN que fa tantíssims mesos que va iniciar el seu procés constituent és l'evidència que l'independentisme constructiu suma i aplega suports, i que l'indepentisme tòxic i destructiu ni suma ni aplega suports.

Y así lo veo yo:

Tenim pel davant dos mesos molt intensos. L'escenari és volàtil mirem on mirem. Respecto en el que té de legítima l'estratègia d'ERC. Em fa molt mal en el que té de fer-nos perdre oportunitats d'assegurar-nos victòries. Tots hem de fer un esforç d'entendre'ns i de saber teixir unitats estratègiques, flexibles i alhora decididament intel·ligents i guanyadores. No resoldrem cap lluita per l'hegemonia. Primer, perquè ens necessitem a tots, ahir, avui, i demà. Segon, perquè els dos grans mons de l'independentisme, que han fet l'independentisme majoritari, han vingut per a quedar-se, és absurd que un vulgui imposar-se a l'altre. Cooperem, no competim.

L'independentisme, quan acabi aquest cicle, seguirà sent la força majoritària a Catalunya. Serà, com sempre ha estat, un independentisme plural, democràtic, solidari i humà. Quan acabi aquest cicle electoral, no quedarà ni rastre de tot el soroll i la toxicitat destructiva amb la que han intentat enverinar-nos.

La nostra força i el nostre camí és perseverar en la democràcia. Ser-hi, i ser cada cop més. I anar-hi, anar-hi, anar-hi.

DONEC PERFICIAM

Plaça de la Concòrdia: el que va d'una nit del 1990 a un matí del 2019. #NoSurrender

Hi ha pocs espais als que pugui associar tan intensament la meva militància independentista com és la Plaça de la Concòrdia, al barri de Les Corts, a Barcelona.

L'any 1989, amb un grup d'amics i companys de lluites, vam fundar, seguint el camí que havien iniciat els nostres amics de Sants, el Casal Independentista de Les Corts.

En un article a llibertat.cat en parlen així: "El Casal Independentista de Les Corts (CILC) va nèixer l'any 1989 a mans dels diversos col·lectius nacionalistes i d'esquerres, principalment MDT, Catalunya Lliure, Nacionalistes d'Esquerres i La Crida. Va nèixer en el mateix moment que els casals de Sants, Gràcia i Ciutat Vella, i va dinamitzar el barri amb calçotades, balls folklòrics i xerrades o sopars amb debat que es feien a Can Deu o la Bodega Ciurana"

Fou, la que vam compartir amb els companys de Sants, una experiència intensa d'activisme independentista local i tan transversal com en aquell moment podíem ser i que va haver de fer front a onades repressives tan bèsties com la del 92. I ho vam fer.

El moment fundacional del Casal Independentista de Les Corts fou un acte al centre Cívic de Can Deu, a la Plaça de la Concòrdia. I en aquesta plaça és on fèiem la majoria d'activitats adreçades als veïns del barri, com eren les calçotades i concerts. A banda d'aquestes activitats més lúdiques, fèiem moltes altres coses per estendre l'ideal independentista, com xerrades, conferències, concerts de rock català, campanyes per la llengua, per la memòria històrica, per temes del barri, lluita antirepressiva, etc. El nostre soci o membre número 100 vam tenir l'honor que acceptés ser-ho i compartir amb tots nosaltres un inoblidable sopar, fou n'Avel·lí Artís-Gener, àlies Tísner.

En un d'aquests concerts que programàvem em va tocar "viure" una de les experiències més dures de la meva vida militant. Des que el Casal va iniciar la seva activitat, vam tenir topades diverses amb aquella ultradreta i la seva impunitat dels 80s i 90s. Una impunitat que ara, quan ens pensàvem formava ja part del passat, ha tornat.

Però el que va passar aquella nit en aquell concert de música tradicional no tenia res a veure amb les topades que fins llavors havíem tingut amb aquests grups feixistes. Mentre es desenvolupava el concert i la gent ballava al mig de la plaça de sobte es feu el silenci. Una banda ultra havia desconnectat els cables del generador que alimentava l'electricitat del so i la llum del concert. Hi va haver un instant de desconcert, perquè havíem badat, no els havíem vist arribar, però ràpidament vam reaccionar i vam anar cap a ells. Els vam fer retrocedir. I fou llavors, en aquesta trifurca per fer-los fora, que un dels que semblava liderar aquella agressió feixista, un conegut ultra que responia al malnom de "El loco", va agafar al meu germà i li va posar una navalla al coll, mentre em mirava i em cridava "y ahora qué, y ahora qué?" perquè m'aturés, perquè deixés de repartir. Si em movia aquell filldeputa feixista era totalment capaç de clavar la navalla a la jugular del coll del meu germà.

Llavors va passar que bona part dels ultres, davant la nostra reacció, van començar a retrocedir. "El loco" va tenir por de quedar-se sol, suposo, va apartar la mirada que tenia clavada en mi, i va començar a mirar a dreta i esquerra per veure què estava passant. Jo no deixava de mirar-lo i d'acostar-m'hi com qui no vol la cosa. En un d'aquests moments que deixava de mirar-me per mirar a dreta o esquerra em vaig llençar damunt seu, agafant-lo del canell de la mà i retorçant-lo per treure-li la navalla. Ho vaig aconseguir. I va apretar a córrer, va fugir.


Ho vam recordar ahir, amb algun dels camarades d'aquell Casal Independentista de Les Corts, mentre assistíem a l'acte de presentació de candidatures de Junts per Catalunya a la Plaça de la Concòrdia.

Però també he recordat aquell dia, any 1990, que m'estava assegut a una de les terrasses de la plaça, crec la del Fragments, esperant arribés una persona que s'havia posat en contacte amb nosaltres per veure si podíem ajudar en una campanya patriòtica. Llavors no hi havia mòbils. Quedar no era tan fàcil. "Qui deu ser, què deuen voler", em preguntava. Llavors es va acostar a la meva taula un senyor gran, elegant, i em diu "tu ets el Francesc Abad del Casal Independentista?" Sí, li vaig respondre, sóc jo. "Hola, sóc Agustí Mercè Varela". Ni idea de qui era. Va seure, va demanar i va començar a parlar i explicar-me coses. Jo cada cop estava més atònit. Em va explicar l'època de la República. L'Estatut. Companys. La guerra. L'exili. Tarradellas, el nou estatut... Jo flipava. Ulls com a plats. Jo llavors no era capaç de valorar la dimensió del patriota que tenia al davant explicant-me totes aquelles històries. Finalment em diu perquè ens havien convocat. "Aquest 15 d'octubre farà 50 anys de l'afusellament del President Companys, i creiem que cal fer-li l'homenatge que mai se li ha fet. Nosaltres som gent gran. Necessitem que us hi impliqueu els joves". I ho vam fer.

Totes les trobades i converses que vaig tenir amb aquell prohom, fins i tot ignorant com ignorava la seva dimensió històrica, varen ser per a mi un regal com a militant. Sempre quedàvem a la plaça de la Concòrdia. Un dia em va explicar una història que mai no he pogut saber si era certa o m'estava prenent una mica carinyosament el pèl. No sé com vam acabar parlant de la dissortada dinastia dels Urgell, que era la legítima successora a la corona catalana, però que els fou usurpada al Compromís de Casp (1412), proclamant rei un Trastàmara, una dinastia castellana. I s'empresonà i intentà liquidar als Urgell. Llavors em va explicar com, feia uns anys, un grup de gent s'havien proposat seguir la pista d'aquesta dinastia, la dels Urgell, per saber si hi havia algun descendent viu. I segons m'explicava, després de molts anys d'estudi, recerca, etc. en van trobar un, van trobar un home el llinatge del qual era descendència dels Urgell i seria així el rei legítim de la corona catalana: un miner australià.

Jo vaig riure.

El president Puigdemont es connecta des de Waterloo i apareix a la pantalla de l'escenari de l'acte. Jami Matamala, perseguit i represaliat per ajudar al President en el seu exili, és candidat al senat per Girona, i està a l'esquerra del President. I el conseller de Cultura a l'exili, Lluís Puig, candidat al senat per Barcelona, a la seva dreta. La plaça s'aixeca amb un clam de llibertat, de President, de força, d'energia! Jo també aixeco el puny i crido "President, President".

Miro aquella plaça plena de gent, de compromís, de lleialtat, d'entusiasme, de determinació. I recordo aquell dia del 1990 en aquella mateixa plaça, quan em va venir a trobar n'Agustí Mercè Varela. Com hem canviat... Aquell 1990 érem tan poca cosa que un venerable i històric dirigent com era en Mercè Varela havia de quedar amb uns pringats com nosaltres, que només teníem un petit casal independentista de barri, per demanar-nos ajuda i implicació per poder fer l'homenatge que encara no s'havia fet al President Companys en el 50 aniversari del seu afusellament.

El President Puigdemont segueix adreçant-se a la turba sediciosa que omple la plaça. M'admira la seva determinació, la seva convicció. Cal aixecar-se. Cal perseverar. Cal ser en tots i cadascun de nosaltres. El President mira tota la gent que omple la plaça i somriu lleument. Com el 21D, té clara la victòria. Com el 21D se sap és l'enemic a batre. Mentre l'escolto penso en aquest odi tan demencial que li tenen. La seva llibertat i el seu lideratge és la derrota de l'estat espanyol, és mantenir plenament obertes totes les nostres opcions per fer realitat la República. "Ho farem", diu el President, "guanyarem!". 

No Surrender. La Plaça de la Concòrdia és plena a vessar reclamant la independència, i com l'1-O i el 21D estem determinats a plantar cara a aquest estat podrit amb les nostres armes, amb la democràcia, amb els nostres vots. Intel·ligència i caràcter.

Miro l'extraordinària força, talent, dignitat, renovació i pluralitat de les candidatures que ha configurat Junts per Catalunya i sé que, com el 21D, guanyarem. No dic guanyarem, en primera del plural, perquè sigui de cap partit, no ho sóc. Ho dic perquè em sento compromès amb l'única candidatura que des del primer dia i fins l'últim minut ha apostat, honestament, per la unitat, per fer-ho junts. Ho dic perquè em sento absolutament compromès amb tots els presos i exiliats que encapçalen les candidatures al congrés, com l'amic i mestre Jordi Sànchez, per Barcelona, com en Jordi Turull per Lleida, com en Josep Rull per Tarragona, com en Jami Matamala al Senat per Girona, com en Lluís Puig al Senat per Barcelona, com en Quim Forn a l'Ajuntament de Barcelona, el cap i casal, com, evidentment, el President Puigdemont a les europees! Volia la unitat perquè jo també volia votar a Oriol Junqueras, però no serà possible. Hauria volgut tots els presos en unes llistes, no haver de triar, perquè els estimem i volem a tots. Per això volíem la unitat.També la volia perquè m'hauria agradat poder votar a Gabriel Rufián, a Albano Dante o a Guillem Fuster. Perquè és molt i molt més el que ens uneix que el que ens separa.

Penso en aquest potencial extraordinari de candidatures en les que hi ha la Laura Borràs, que friso per veure-la al faristol del Congrés, abans no sigui l'hora definitiva dels adéus, amb aquell coratge, amb aquella energia i tota aquella cultura, poesia, de les seves paraules. L'enorme Míriam Nogueras, que des del món de l'activisme es va trobar al capdavant d'aquesta radical renovació, obertura política que ha implicat la configuració de les llistes de Junts per CAT, que ha enterrat la vella política amb una elegància captivadora, i sense perdre el somriure ni la proximitat que tenia com a activista. Penso amb l'amic i company de lluites des de l'època de la Universitat, a la FNEC, Ramon Tremosa, i en la titànica feina que ha fet al Parlament Europeu, i el vull veure també al faristol, denunciant aquest estat tirànic, incomplidor, que és l'estat espanyol, aquest estat podrit que no deixa de prendre decisions per perjudicar i empobrir a Catalunya, com ha demostrat sobradament en tot el tema d'infraestructures que el Ramon coneix tan bé! O com aquest enorme advocat i comunicador que és en Jaume Alonso-Cuevillas. Enorme!!!!!!

Penso en el Quim Forn i i recordo el seu somriure en veure´m entrar dimarts a la sala del Tribunal Suprem, i en aquest compromís extraordinari, ple d'energia, ple de talent, ple de determinació de l'Elsa Artadi. Què gran és. Somriu, i es recorda del teu nom, i del de tots, i t'abraça i et transmet una força brutal. Darrere les seves ulleres i mirada elèctrica hi ha el No Surrender i el Guanyarem. Però sobretot, Elsa, no deixis de somriure, de recordar-nos així la importància de l'honestedat, de l'autenticitat. L'Elsa no busca la càmera, com fan algunes ades, sinó la gent. La mirada i el somriure de l'Elsa sempre els comparteix amb la gent, amb les persones. Quina persona tan i tan autèntica! Gràcies per ser així, Elsa!

Quan acaba l'acte la gentada que s'ha concentrat a la plaça de la Concòrdia, que hi havia anat arribant tímidament, s'aixeca amb llum als ulls i força al braç. Ens reconeixem en aquesta voluntat de ser-hi sempre i de voler-hi ser amb tots, junts.

Guanyarem, no en tinc cap dubte, a les eleccions al Congrés i al Senat, a les municipals a Barcelona i a les europees. Guanyarem perquè, com el 21D, quan Junts per Catalunya es posa en marxa, ho fa sempre amb els braços oberts, després d'haver esgotat totes les opcions per configurar candidatures unitàries independentistes.

Guanyarem, només per les ganes que té l'establishment, l'estat podrit que és l'estat espanyol i tot l'unionisme de que no guanyem, per la manera com manipulen la informació, les dades, les enquestes, etc. És increïble. Altre cop com el 21D abocats al ridícul. És increïble la incapacitat de plantejar adequadament les enquestes i de saber-ne fer la lectura correcta. Jo flipo. No crec sigui incompetència. Si ho és, m'ofereixo a fer cursos de demoscòpia i anàlisi demoscòpic. Si no ho és, altre cop les vostres enquestes, convertides en pura propaganda i eina de manipulació massiva, no podran impedir que, com el 21D, guanyi Junts per Catalunya.

Guanyarem, perquè aquell 1990, asseguts a la Plaça de la Concòrdia, ni l'Agustí Mercè Varela ni jo mateix no hauríem pensat mai que 29 anys després a la mateixa plaça estaríem escoltant les paraules del President de la Generalitat des de l'exili. 

Guanyarem, perquè hi va haver gent com n'Agustí Mercè Varela que van mantenir viu el seu compromís tota la vida, i en la més negra nit, per fer-ho possible. Perquè havia estat a la redacció de l'Estatut de Núria al 1931-32, després va estar al de Sau (1978-79), a l'exili, a la guerra, amb Macià, amb Companys, amb Tarradelles... i aquell 1990 no tenia cap problema en estar parlant amb uns pringadillos de barri com érem nosaltres, demanant-nos implicació i suport. No hi havia gaire ningú més a qui pogués adreçar-se. Vam intentar estar a l'alçada, ser dignes del relleu que ens encomanaven. Vam ser conscients que formàvem part d'aquesta cadena de compromisos que ens ha permès sobreviure com a Nació i poder ser independents. 

#No Surrender
Donec Perficiam

10 anys dels Deu Mil a Brussel·les

Aquest dijous dia 7 de març del 2019 ha fet 10 anys d'una manifestació que llavors ja en podíem dir històrica i que, sens dubte, forma part de la nostra història de lluita, de la història de l'independentisme: la mani dels Deu Mil a Brussel·les.

Situem-nos a començaments de l'any 2009. Políticament, el MHP José Montilla presidia un govern format per l'aliança tripartita de PSC-PSOE, ERC i ICV-EUA.

Feia poc més d'un any que Artur Mas, en una conferència d'alt voltatge polític, havia assumit per a Convergència el Dret a Decidir com element polític central. Però de la "independència" encara ni mu.

Aquell 2009 hi havia un esclat de l'activisme blocaire i una bona part de l'independentisme, llavors un moviment que se sabia no majoritari, estava sumit en una de les nostres clàssiques etapes de confusió. 

Així descrivia en Víctor Alexandre, en un article, aquells dies al voltant del que fou la mani dels Deu Mil a Brussel·les:

"Es tracta, per dir-ho clar, d'un llibre (fa referència al llibre "Els Herois de Brussel·les", sobre aquella mani) de lectura necessària per a totes aquelles persones interessades en les diverses iniciatives independentistes que la societat catalana ha dut a terme darrerament al marge de la seva classe política, així com els motius que les han motivat. Especialment la de Deumil.cat i les consultes per la independència. I és que tenen la mateixa arrel: el descontentament i la frustració generalitzada del poble català davant la pusil·lanimitat, la indolència i el conformisme d'aquells partits que parlen dia rere dia d'independència o del dret de decidir però que no tenen cap projecte de país ni cap full de ruta per materialitzar allò que prediquen"

Fixeu-vos-hi, a tall de resum:

- exaltació èpica, gairebé messiànica, del paper de persones i societat civil
- descripció d'un ambient general de descontentament i frustració generalitzada del "poble català"
- culpabilitat dels partits: pusil·lanimitat, indolència, conformisme...

Oi que aquests ingredients del panorama polític de fa 10 anys sembla que avui en dia els tornem a tenir damunt la taula? Doncs aprofitem-ho per agafar una certa perspectiva:

Molt poc després del que escrivia en Víctor, l'any 2012, el "descontentament i frustració" del poble català s'havia transformat en una il·lusió i mobilització sense precedents, amb les manis de l'Onze 2012, Via Catalana, etc.

La pusil·lanimitat i indolència... dels partits des de llavors, en el seu inventari té, entre moltes altres coses, la convocatòria del 9N i del referèndum de l'1-O, i l'haver aconseguit vertebrar per primera vegada una majoria social i democràtica a favor de la independència a les eleccions del 27S 2015 i del 21D 2017.

I el conformisme dels partits polítics ha dut mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili. Carai quin conformisme més estrany, no, que tots els "conformistes" acaben a presó o exili?

Cert, no hem assolit encara fer realitat la República. Però hem arribat més lluny que mai. Mai, mai, en 300 anys, no havíem arribat tan lluny. S'han fet passes gegantines

10 anys després d'aquella convocatòria dels Deu Mil a Brussel·les, potser una cosa que hauríem d'aprendre i ens seria molt útil als nostres dies és a relativitzar i saber contextualitzar una mica les coses, a no dramatitzar-les, a tenir una mica més de confiança i de perspectiva històrica i política, i a criticar el que calgui, però mai menystenint ni demonitzant als partits polítics indepes i als seus lideratges.

10 anys després d'aquella convocatòria dels Deu Mil a Brussel·les, potser hi ha una cosa que segueix tenint el mateix enorme valor que va tenir llavors: la capacitat de mobilització transversal de la societat civil i l'impacte estimulador que en el moviment poden tenir iniciatives de la societat civil.

Tornem a aquell hivern del 2009. Calia tenir molt coratge, com sempre ha demostrat tenir l'amic i sempre admirat professor Enric Canela, per posar-se al davant d'una convocatòria a priori tan estrambòtica i agosarada com era la de portar Deu mil persones a Brussel·les per reivindicar l'autodeterminació i l'estat propi per a Catalunya, sense ningú al darrere, cap partit, cap organització.

En Saül Gordillo, al seu llibre Sobirania.cat, 10 anys de revolta política catalana a Internet (2004-2014) diu: 

"van fixar el 7 de març de 2009 com a data per “inter-nacionalitzar el conflicte pacífic català”, en paraules de Canela. “La gent estava fins als nassos de tot, i volíem posar definitivament la independència en l’agenda dels partits polítics”, comenta el promotor dels Deu Mil a Brussel·les. Activitat a Facebook, apunts als blogs i molts actes arreu del territori per mobilitzar la gent, i tot això amb pressupost zero. Només Àngel Colom i Pere Aragonès van ajudar-los, en representació de CDC i d’ERC, respectivament. “Convergència va jugar al sí però no. Àngel Colom, i després també Víctor Terradellas, es van implicar. D’ERC, a part d’en Pere Aragonès, també vam comptar amb la presència a la manifestació d’Oriol Junqueras [aleshores eurodiputat]”, explica Enric I. Canela, que gràcies a la implicació de Francesc Abad va aconseguir fletar fins a 8 autocars a la capital belga, que va veure desfilar els prop de 10.000 catalans en una marxa desacomplexadament independentista"

Sí, pel que fa a mi, jo no vaig formar part del rovell de l'ou de l'organització de la mani, però per la meva amistat amb l'Enric, vaig assumir coordinar el tema logístic del desplaçament, no només amb els autocars a que es fa esment al llibre d'en Saül Gordillo, també fletant un vol xàrter propi, que vam omplir.

Víctor Alexandre, en el seu article sobre el llibre Els Herois de Brussel·les, escrit per Manel Bargalló, un dels màxims impulsors de la iniciativa, diu:

"És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel·les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que ara en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d'inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.

Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s'hauria fet, ja que l'èxit d'una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per fer de pont entre visions enfrontades o per apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs -entre els quals Joan Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Joan-Anton Martínez-Llorach...- i també els neguits que van passar a mesura que la data s'atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l'Ajuntament de Brussel·les, penjaven d'un fil."

D'aquella mani em quedo amb que sempre som capaços de fer allò que ens proposem.

Ens vam proposar anar a Brussel·les, i ho vam fer. Ens vam proposar fer les consultes, i les vam fer. I van ser dues iniciatives que van empènyer consciència, compromís, posicionaments polítics. Són dues iniciatives sense les quals segurament no ens podríem explicar les mobilitzacions que vàrem començar el 2012, massives com mai ni que l'independentisme esdevingués central a la política catalana.

Però d'aquell moment polític, també em quedo amb el fracàs total en el que van acabar les dues propostes polítiques que van voler capitalitzar allò de la "frustració generalitzada del poble català": Reagrupament i Solidaritat.

Reagrupament ni tan sols va obtenir representació parlamentària, i es va acabar integrant, associant, ben bé no se sap què amb Convergència.

Solidaritat Catalana per la Independència, liderada pel carismàtic Jan Laporta va obtenir 4 diputats el 2010 i els va perdre tots el 2012.

Bandejat en Jan, de Solidaritat l'únic que ha quedat per a la història és la toxicitat que en López Tena i el grupet que aleshores estava amb ell i que ara està al darrere de les primàries, van imprimir al seu discurs polític: que si ells eren els únics indepes, que si la resta no ho eren, etc. Tota la gent patriòtica que va entrar inicialment en el projecte, que n'hi havia molta i de molt bona, van marcar ràpidament distància d'aquell discurs tòxic, destructiu, per acabar deixant sols a l'il·lustre notari i aquest grupet que ara ha ressuscitat a l'ombra de les primàries.

En canvi, tant Mas com Junqueras van saber canalitzar el projecte independentista i els móns polítics que representen ara mateix ERC i Junts x Cat, més la CUP (que llavors només es presentava en algunes eleccions municipals), van aconseguir que l'independentisme electoral passés de mig milió a més de dos milions de vots.

Que s'han comès errors, evident.
Però que mai hem arribat tan lluny com ara, igualment evident.

Que podem retreure algunes coses als nostres principals líders polítics indepes, segur, però no la falta de compromís, però no el seu coratge, però no, mai, no estar disposats a assumir en les seves persones, vides, la repressió, com està passant. Ho han fet. I ho han fet per nosaltres. Més encertadament o no, però tot el que han fet ho han fet des de la disposició a assumir ells una repressió que volien evitar arribés a la gent en la lluita per fer possible la República.

Els Deu mil a Brussel·les formen part de la cadena de compromisos que ens han permès arribar on ara som. És una mobilització excepcional que forma part, en el quadre d'honor, d'aquest anar-hi, anar-hi i anar-hi que ha de guiar tot el que fem, per vèncer. Fins vèncer.

Em fa gràcia, per dir-ho suau, tota aquesta gent que s'expressa plena d'ira contra els nostres polítics, aquesta gent per a la que tot és un fracàs, que són incapaços de reconèixer res del que s'ha fet o avançat i que eleven a gairebé una mena de contracte personal incomplert amb ells (o elles) no ser ja independents "jo vaig anar a 3 manifestacions seguides per l'Onze, i en una tenia com un dolor aquí a l'esquena, però hi vaig anar, i ells què han fet, eh, eh? Res! ens han mentit! ens han estafat! no volien!" i així tot. Aquest és el nivell...

L'heroïcitat d'haver anat a tres o quatre manis l'Onze, d'haver votat indepe uns pocs anys i potser haver participat d'un tall de carretera. I ja estan "frustrats". I ja ho volen cremar tot.

La història és un fil conductor en el que una acció ens porta a una altra. Sense aquella manifestació a Brussel·les d'ara fa 10 anys, reivindicant l'autodeterminació, en la que vam ser uns 7 mil (ni tres mil com deia la premsa unionista ni 10 mil com vam dir els organitzadors), potser mai hauríem arribat a l'1-O, i potser mai no hauria "calgut" tornar a Brussel·les com desenes i desenes de milers de persones vam fer desembre del 2017. Perquè només van poder parar la República amb aquesta demencial repressió, empresonant el nostre Govern i els nostres líders socials, i enviant a l'exili el nostre president, la resta del Govern i molts altres líders polítics. Per això vam tornar a Brussel·les. Sense haver avançat com hem fet, no hauria calgut tornar-hi.

7 de març del 2009: si mentre embarcava a l'aeroport de Brussel·les per tornar a Barcelona algú m'hagués dit que 10 anys després estaríem com ara estem, hauríem fet tot el que hem fet i seríem tots els que som, li hauria dit que si s'havia flipat o pres algo.

I mireu on som, el que hem fet i els que hem aconseguit ser.
Ni pusil·lanimitat, ni indolència, ni conformisme.
Ni descontentament ni frustració.
Tot això no té cabuda en el nostre vocabulari. Ni llavors, com ja s'ha vist, ni ara.

Sí al coratge, sí al compromís, sí a la constància
Sí a la intel·ligència, Sí al caràcter

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi
Per ser derrotats només cal que uns pocs i poques escampin la seva toxicitat per la terra i la deixin erma.

Gràcies a tota la gent que va fer possible els Deu Mil a Brussel·les. I, molt especialment, gràcies sempre admirat i estimat amic Enric Canela!

DONEC PERFICIAM

No només de certeses vivim. Algunes preguntes que em faig i que m'inquieten...

Amb independència de les diferents estratègies, visions, posicionaments, per fer la independència, crec que tots podem compartir un punt de partida: estem en aquesta situació perquè hem aconseguit ser majoria democràtica i social.

Fa una dècada no ho érem. Ara sí. En les eleccions de 2012 teníem una majoria absoluta pel dret a decidir i a les del 2015 i 2017 ja una majoria absoluta explícitament per la independència. Si no l'haguéssim tingut no estaríem on ara estem. Les eleccions al Parlament del 1999 l'independentisme explícit era el 16%. 

Sigui pel que sigui, malgrat aquesta majoria, encara no hem aconseguit ser República. Uns diuen que necessitem ser més. Uns altres que necessitem major determinació, etc etc etc. No hi entro, avui, però suposo que tots compartirem, que allò fonamental per estar en condicions de fer la independència és -com a mínim- seguir sent la majoria social i democràtica que ara som.

I suposo que tots estarem d'acord també que si deixéssim de ser-ho, tindríem un problema. I gros.

La pregunta que des de fa uns mesos m'estic fent, i no m'agradaria ser l'únic que se la fa, per això la comparteixo, és si amb tot el que estem fent i com ho estem fent, aquesta majoria democràtica que vam demostrar ser el el 27S i el 21D, l'estem reforçant (ja no dic ampliant) o l'estem posant en risc.

Mireu, l'any 2003 el vot explícitament indepe al Parlament fou de mig milió de votants. El 2017 de dos milions cent i poc mil. Aquest milió i mig de persones que ara voten fer la independència, i fa 10 anys no ho feien, hi han arribat des de trajectòries vitals, ideològiques i polítiques molt diferents. El secret de la nostra majoria democràtica i social és aquest, haver estat capaços de sumar tantíssima gent i gent tan i tan diversa entre ella, a la independència. Ho vam fer molt bé.

La pregunta és, i ara com ho estem fent?

La majoria democràtica que hem aconseguit bastir ho hem fet en un període molt curt de temps. No hi ha, per tant, una gran formació política de les masses en el que implica un procés d'aquesta naturalesa. Tot i que sempre hi ha hagut un moviment independentista, el gruix del que avui fa possible la independència, no ha participat d'una trajectòria llarga de lluita per la independència, amb tot el que implica això d'aprenentatge, experiència, bases sòlides.

A més a més, i aquesta és una característica no única però sí molt singular del nostre procés en relació a la majoria de les lluites per l'alliberament, aquesta majoria social i democràtica és socialment molt transversal i és especialment forta en les classes mitjanes, considerades amb molta extensió. Es basteix sobre una societat benestant, sobre un conjunt social de gent que està força satisfeta amb la seva vida. En una escala del 0 al 10, on el 0 és màxima insatisfacció i 10 màxima satisfacció, la mitjana social se situa en el 7,07, és a dir, notablement satisfeta, i la posició de 8 és la que més persones indiquen, amb un 27%.

El que fa tan admirable el nostre procés és que en un context així es pugui generar una majoria social tan decidida a tirar endavant un procés d'aquesta naturalesa... En fer-ho possible hi té molt a veure l'haver fet les coses bé des de l'independentisme, però també, moltíssim, a la patositat política immensa de les elits de l'estat espanyol, que han provocat un autèntic atipament davant el seu autoritarisme, davant la constant discriminació demofòbica, econòmica, lingüística, etc.

I aquesta majoria social i democràtica que som, quins riscos està disposada a assumir per assolir els objectius? En una escala del 0 al 10, on el 0 és cap risc i el 10 és qualsevol risc, tots els que calguin, la mitjana entre els votants indepes se situa al voltant del 6 i poc. Els de Junts x CAT una mitjana de 6, els d'ERC una mitjana de 6,3 i els de la CUP del 7,2. Som una majoria democràtica i social disposada a assumir uns riscos raonables, per sobre de la mitjana del conjunt de la societat, però uns riscos controlats. No qualsevol risc.

Llavors la pregunta que això inevitablement ens planteja és: què entenem per un risc "controlat, raonable"?

Jo ho situo en el que vàrem fer per l'1-O. Davant una cosa tan assumida socialment com és la democràcia, el dret a votar, i davant la demencial violència policial, la reacció fou la d'assumir riscos. Molts. Excepcionals. Posar-se davant les urnes i col·legis a protegir-los. Vam ser centenars de milers de persones que ho vàrem fer arreu del país. De tota condició, edat, vot, etc. I vàrem ser milions que, desafiant la violència policial, vam votar. Risc controlat no és per tant un "fins aquí", sinó un risc coherent amb una situació i política, un risc que pot arribar a ser extrem, perquè allò que importa, que decideix, és el com s'hi arriba, el que implica, el per què s'assumeix i el que es pretén aconseguir assumint-lo.

En quins escenaris, aquest risc controlat, traça una línia a partir de la qual estem davant un risc que aquesta majoria social i democràtica ja no estaria disposada a assumir?

La resposta fàcil seria dir que no podem predir-ho, i que només ho sabrem quan ens hi trobem. Però jo crec que, malgrat tot, sí podem fer algunes aproximacions a aquesta frontera crítica de riscos no disposats a ser assumits.

Reflexionant sobre com aproximar-se als límits de riscos disposats a assumir o no assumir per la majoria social independentista. Quatre dimensions crítiques -teòricament-:

- No ser conscients de la diversitat de la majoria social i democràtica per la independència, ignorar-la i pensar que tothom està disposat al mateix. L'error ja és màxim quan es pensa que tothom està disposat al mateix quan aquest mateix el marquen els sectors més minoritaris i extremistes. Què vull dir? Ja hem vist que els votants de la CUP són els més disposats a assumir riscos, una mitjana del 7,2 (ojo que tampoc és una mitjana de 10, que és una mitjana només 1 punt més alta que la dels "burgesos" votants de JxCAT i ERC...). Si la CUP arrossegués l'estratègia global cap a la seva estratègia insurreccional, de desobediència plena, etc. és molt possible que hi hagués sectors decisius per ser aquesta majoria indepe que som, que poguessin desvincular-se'n. I amb això no estic dient que hàgim de fer una cosa o una altra. Estic dient que l'independentisme és molt divers i que si ens deixem arrossegar per l'estratègia dels més radicals (i minoritaris), si no som conscients de la diversitat, potser per aquí podem tenir problemes. No ho sé.

- El creixement que ja hem vist ha tingut l'independentisme fins esdevenir majoria té per a mi dos grans fortaleses: és un procés que sempre hem plantejat exemplarment democràtic i la visió de que amb la independència hi guanyarem tots, de que la independència són més i millors oportunitats absolutament per a tots.

El tema econòmic és, per tant, per a mi, clau, i si fins ara ha actuat ajudant-nos a sumar suports, segons com gestionem les coses, esdevingui una via per la que els puguem perdre. Sobre aquest punt tenim moltes certeses, ja que va ser una de les estratègies clau de l'estat hispànic per fer-nos perdre suports, provocant la "fuga" d'empreses, magnificant el fenomen, etc.

Per què ho feien? Perquè segurament els aparells de l'estat hispànic també eren conscients que el tema econòmic ha estat un motor de creixement de l'independentisme, i per tant si aconseguien, amb les seves maquinacions, visualitzar que la independència era un escenari que ens portava a la ruïna, potser perdríem aquests suports. No se'n van sortir. Gens.

Però ara plantegem-nos un altre escenari. Una part del soroll estratègic en l'independentisme és el que reclama aturar-ho tot, paralitzar el país el temps que calgui, la vaga general indefinida. Si fem una cosa així, a la brava, no penseu que una part de la nostra majoria, que no va creure la propaganda espanyola, si veu que som nosaltres mateixos els que per tota estratègia tenim aturar-ho tot, paralitzar-ho tot... puguin pensar que ho enviarem tot a la merda? No ho sé, ja ho dic. Només penso en totes aquestes soflames que tan soroll generen i les poso en relació amb aquest 7,07 de satisfacció vital. Si l'independentisme passa de ser vist com un motor d'oportunitats per a tothom a un moviment que s'instal·la en el conflicte social i que actua contra l'economia pròpia, no penseu pot haver-hi gent que ara ens dona suport que passi a veure'ns com una amenaça per al funcionament de les empreses, per als llocs de treball, etc?

- tercera aproximació: La nostra majoria social i democràtica és prou sòlida, prou robusta, com per sobreviure a un escenari electoral on el centre d'atenció no sigui allò que es vol fer i posar en valor, allò que compartim, sinó allò que ens divideix, la lluita partidista?

- quarta aproximació, una qüestió per a mi crítica en l'assegurament de la majoria indy: l'antipolítica vs l'optimització del vot. Tots els que toquem temes d'anàlisi del comportament electoral sabem que una de les coses que fa decidir el vot a la gent és la voluntat d'optimitzar-lo, de que el seu vot serveixi d'alguna cosa, produeixi uns determinats efectes, o n'eviti uns d'altres. Hi ha, és obvi, segments socials molt ideologitzats, per als quals l'adhesió a una causa està per sobre de tot. Però les majories s'acaben configurant amb criteris d'optimització del seu vot per part dels electors.

Us poso un parell d'exemples. Per què VOX de sobte "esclata" electoralment? Només ho fa, primer, quan les enquestes a Andalusia els hi donen que entren i, segon, a la resta de l'estat, comunitats autònomes i ajuntaments, gràcies a haver entrat al Parlament andalús. Si això no hagués passat, els seus votants o possibles nous votants haurien seguit votant altres partits de l'oferta de fatxerio, com PP i Cs, per no llençar el seu vot. Només quan les enquestes van projectar clarament l'entrada de VOX a Andalusia, i només a partir de que hi va entrar, s'ha convertit en una opció de vot que ha superat el que fins ara l'havia situat com a partit testimonial, aquesta voluntat d'optimitzar el vot que tenim la majoria de votants.

Segon exemple, recordeu quina ha estat la campanya electoral més exitosa del PSC, oi? Si tu no hi vas, ells tornen. Optimitzar el vot per frenar el PP. I els va funcionar, a CAT van obtenir uns excelents resultats. Havien activat el botó d'optimitzar vot amb èxit.

Ara ens trobem en un escenari complexe, en el que en l'independentisme s'ha acabat imposant la visió del #noatot

Els pressupostos espanyols no es podien ni tramitar ni negociar ni res. No a tot. Seguint aquesta visió política del #noatot, ara, en aquesta precampanya del 28A, sembla es vulgui imposar un discurs que exigeix que l'únic mandat dels diputats indepes electes sigui bloquejar-ho tot, no participar en res.

Això, que seria una proposta política discutible, però legitima, no la discuteixo, ni hi entro ni hi surto, es converteix en una actitud no admissible, d'extrema toxicitat i divisió, quan s'acompanya del discurs de que tots els que no subscriguin sense fissures aquesta estratègia del #noatot són uns traïdors.


Finalment, una pregunta que no puc evitar fer-me és quina serà la reacció d'aquests dos milions i pico de votants que conformem la majoria indepe davant la renúncia a fer política de l'independentisme a Madrid, a l'haver-se imposat el #noatot i davant l'amenaça del trifachito? Decidiran el seu vot des de la perspectiva d'optimitzar-lo en aquestes coordenades i per tant votaran partits com PSC o Comuns? No dic tinguin raó o no la tinguin, sigui justificat o no, ni ho hagin de fer o no. Només plantejo escenaris possibles, dubtes.

LA MEVA VISIÓ
El més rellevant de l'article d'avui no és com ho veig jo, sinó les preguntes que he volgut compartir. Malgrat tot, i com hi he pensat, em semblaria poc honest no compartir algunes conclusions a les que he arribat.

Sí, a mi m'amoïna que tal i com estem fent les coses, més que sumar, acabem desgastant l'actual majoria indepe que som.

Crec que pot ser un error tractar els dos milions i pico de votants per la independència com si tots fossin abrandats CDR. No ho són. Em podeu dir que si ho fossin ja ho tindríem. I potser teniu raó. Però no ho són. I tractar-los com si ho fossin i fer política com si ho fossin a mi m'inquieta, des de la perspectiva que enlloc de sumar acabem perdent suports i la majoria social i democràtica que hem assolit. No ho sé.

Sí, ja sé que hi haurà qui dirà que el desgast el tenim per la desorientació, i és cert, això també desgasta. Per això cal molta pedagogia per explicar la situació, i molt compromís per mantenir la fermesa col·lectiva. Però tot i admetent això, no és el que més por em fa, i el 21D n'és un exemple.

El que més por em fa és que acabem perdent la majoria social i democràtica que tant ens ha costat assolir, perquè ningú no hagi pensat que la podem perdre. El que més m'amoïna és que el "a veure qui la diu més grossa" arraconi i liquidi la política. Que el destructivisme s'imposi al constructivisme, que el #noatot sigui la referència i no el sí a aprofitar qualsevol oportunitat, que els verbs de l'independentisme siguin "tombar, enderrocar..." i no "construïm, fem...". Que actuem com si els suports aconseguits fossin uniformes, inamovibles i immutables, ignorant l'extraordinària complexitat que implica la diversitat interna, que és la que ha permès fer-la possible, existir, ser majoria.

Sovint tinc la sensació que els nostres pitjors enemics som nosaltres mateixos.

Davant aquests dubtes, davant la inquietud que em genera pensar en tot això, el més gran consol sempre el trobo en la monumental ceguesa de l'estat espanyol, en la barbàrie del seu comportament, en el seu autoritarisme dement, en la seva estupidesa existencial com a casta autoperpetuada en el poder i en la seva indissimulada catalanofòbia.

És allò que alguns diuen que, per més malament que nosaltres ho fem, l'estat espanyol sempre acudirà al nostre rescat. Però no em consola. Voldria recuperar aquell independentisme que va saber fer les coses bé. Voldria fer les coses bé, com les vam fer per aconseguir, en menys d'una dècada, sumar més d'un milió i mig de suports a fer la independència.

Un dels polítics que més respecte i admiració em mereixen d'aquesta última dècada, i del que no hi ha dia no lamenti no tingui un major protagonisme en aquests moments, perquè entenc que el seu lideratge seria providencial, és en David Fernàndez, qui fou diputat per la CUP. En relació a l'1-O en David va dir i escriure una cosa que em va quedar gravada: "I volent ser república, hem après a ser poble".

No hem assolit ser República encara. Però el que no ens podríem perdonar mai és que tot el que va ser l'1 d'octubre, com vam aprendre a ser poble, tots els que vam ser, tot el que vam fer, aquest "nosaltres" que es va generar, i que té naturalesa fundacional, ara ho llencem per la borda, per miopia, per partidismes, per no haver posat en valor allò més preuat que tenim, que hem assolit.

Quan m'interrogo tan en abstracte sobre totes aquestes coses que avui he compartit amb vosaltres ho faig perquè, com el David, crec que allò més important, transcendent, que hem aconseguit és aquest "aprendre a ser poble". I també pel meu ple convenciment que només si preservem això, si sabem preservar el que implica, de transversalitat, de pluralitat i de ser majoria social i democràtica, aquest poble que hem après a ser, sabrà fer realitat la República. I la farem.

DONEC PERFICIAM