La trama dels Comun's: la més greu amenaça possible per a Barcelona i per a Catalunya (versió resumida)

 

Del talent i l'ambició de ciutat i de país hem passat al que és, per a Barcelona i per a Catalunya, la més greu amenaça possible: la trama dels Comun's

D'un país i d'una ciutat que varen tenir ambició i que varen confiar en el talent ara hem passat a una Barcelona en mans d'aquesta trama política que són els Comun's, que amenacen també arribar al govern de la Generalitat.

Parlo dels Comun's com a trama, i no com a moviment polític, perquè és el que són, una trama perfectament organitzada per fer-se amb el poder, a qualsevol preu, i perpetuar-s'hi.

Tres són els elements que caracteritzen aquesta trama:

- Està liderada i gestionada per un grup de persones sense cap mena de formació acadèmica mínimament rellevant i, el que encara és pitjor, que no han treballat mai, que sempre han viscut de momio, de les trampetes, de les subvencions, etc.

- Tenen una extraordinària capacitat de control social, a través d'una xarxa clientelar sense precedents, que ajusta la seva activitat cívica i social exclusivament als interessos de la trama

- Tenen una habilitat sense precedents per imposar discurs mediàtic

Fixem-nos en aquesta infografia que obre el post, estreta d'aquest article del web "Sueldos públicos: transparencia y libertad en la Red": no hi ha ni un sol membre de la trama colauer que governa Barcelona que tingui la més mínima experiència laboral, que hagi treballat mai.

Cap.

Cap ni un.

Són tot un conjunt de persones que han urdit aquesta trama per fer-ne el seu mitjà de vida. Són tot un conjunt de persones sense cap formació rellevant, sense cap experiència, sense cap capacitat de gestió, sense cap idea que no siguin els seus dogmes i l'assegurament de la seva pervivència generosament assalariada amb els recursos públics.

De fet aquesta trama també edifica la seva continuïtat en la seva capacitat de paralitzar la ciutat, l'economia, tot. De manera que tot allò que impliqui progrés, generació de riquesa, creació de llocs de treball, atracció de talent, competitivitat, és vist com una amenaça directa.

El turisme, que aporta el 15% del PIB de la ciutat, és tractat com una amenaça, com un enemic a combatre. El sector industrial vinculat a l'automòbil, igual. El comerç, la restauració, l'oci, també.

Per poder-se perpetuar en el poder, aquesta trama necessita, i ha excel·lit en fer-ho, tenir una extraordinària capacitat de control social. Aquest control social la trama dels Comun's l'han bastit sobre dos grans àmbits:

- el control de les associacions de veïns, control de l'agenda veïnal i neutralització dels moviments veïnals crítics

- el control d'entitats "temàtiques", com l'observatori DESC i una amplíssima xarxa d'entitats que proporcionen cobertura laboral a tota la trama

Aquest control social s'edifica a partir de la capacitat per captar recursos públics. Així, la trama Colau destina més de 800.000 € a la Federació d'Associacions de Veïns i la pluja de centenars de milers d'euros al DESC

Ara el control social que exerceixen aquestes entitats serveix per mantenir la trama al poder, però en el seu moment van ser les plataformes des de les que aquesta trama, sense ofici ni benefici, va començar el seu assalt a les institucions.

Finalment, la tercera pota del poder de la trama és la seva capacitat d'imposar un discurs mediàtic. 

Així, p.ex. la senyora Colau va arribar a l'alcaldia instrumentalitzant les qüestions de l'habitatge a Barcelona, i assenyalant a l'alcalde Trias com a únic responsable de tots els problemes. Segons deia Colau, i va imposar mediàticament el seu discurs, resoldre els problemes d'habitatge a BCN era simplement una qüestió de voluntat política, que segons ella Trias no tenia.

 

Quan va arribar Colau a l'alcaldia, desbancant Trias, l'accés a l'habitatge era el problema número 22 dels barcelonins. Amb ella d'alcaldessa l'accés a l'habitatge ha esdevingut el problema número 4 dels barcelonins. Però com la trama controla socialment i mediàticament, això queda absolutament amagat. 

Aquesta "capacitat" d'imposar un discurs mediàtic té el seu fonament en el tracte de favor fins a extrems servils que obtenen de la pràctica totalitat de mitjans de comunicació del règim justament per ser l'opció política clau a Catalunya per apuntalar el règim, per dinamitar el moviment independentista.

L'impacte de la trama dels Comun's sobre la ciutat de Barcelona és DEVASTADOR.

La seva incompetència total fa que qualsevol decisió esdevingui un nou problema per a la ciutat i els barcelonins. 

No és que no tinguin cap projecte, cap idea de futur, cap ambició,per a la ciutat. El problema és la seva capacitat destructiva.

Posem un exemple. Barcelona necessita reduir la seva contaminació. Això pot fer-se de moltes maneres positives des de polítiques públiques, com és millorar significativament el transport públic i com és promovent mitjans no contaminants, com són els mitjans elèctrics. I tot això fer-se promovent espais per a la bici, els vianants, etc.

En tots aquests anys la trama dels Comun's no ha fet ni una sola actuació de millora del transport públic.

En tots aquests anys la trama dels Comun's no ha impulsat ni una sola política pel transport elèctric.

Què és el que han fet? Actuacions com la Superilla del Poblenou, que ha incrementat la contaminació global al barri, ensorrat negocis, comerços i enviat a l'atur a centenars de treballadors. Actuacions com la criminalització del més eficient i majoritari sistema de transport de la ciutat: la moto.

Com aquest, trobaríem els exemples que vulgueu en tots els àmbits: l'econòmic, el laboral, el comercial, l'habitatge.

I també trobem un àmbit en el que la seva farsa es manifesta amb la màxima intensitat. S'omplen la boca de la participació veïnal, però tot és una farsa. Muntatges propagandístics de reunions de barri, a les que només hi assisteix la seva secta de "benpagats". Mai democràcia directa. Mai res que pugui implicar una manifestació en contra dels veïns. Torno a l'exemple de la Superilla del Poblenou. La van fer amb nocturnitat, ni tan sols complint cap tràmit d'informació pública. I sempre han rebutjats donar veu als veïns. Farts d'això els veïns van organitzar una consulta, impecablement democràtica, avalada per la majoria de partits del districte. Hi va haver gairebé un 20% de participació, que per a una consulta municipal és molt (recordem que a la consulta promoguda per l'Ajuntament de BCN quan era alcalde Hereu sobre la Diagonal hi va participar un 12%). I un 85% dels veïns van votar en contra de la Superilla. Els Comuns no van enviar els piolins contra els veïns perquè no hi van pensar. Però no van fer puto cas de la consulta ni de l'opinió democràticament expressada, dels veïns.

La trama dels Comun's només contempla una ciutat on només s'hi pugui viure si es gaudeix d'algun subsidi públic.

El seu odi a tot el que representa la llibertat, l'emprenedoria, el talent, l'empresa, el comerç no el poden dissimular. Estan bastint una ciutat letal per a l'economia i amb una capacitat sense precedents de destruir ocupació. El seu projecte és una ciutat subsidiada. Una ciutat on l'accés a l'habitatge només sigui possible per concessió pública, en la que s'hagi esborrat del mapa la iniciativa privada i la capacitat d'adquirir un habitatge o de llogar-lo.

Això tancaria el cercle del control social de la trama dels Comun's.

Per visualitzar la Barcelona que quedarà després de com a mínim 8 anys de mandat Colau/Comun's heu de pensar en les imatges d'aquestes ciutats caòtiques, brutes i empobrides del tercer món, amb una fallida total dels serveis públics, amb un col·lapse total econòmic i amb una degradació imparable urbanística, dels carrers. 

Però la cosa i l'amenaça no acaba aquí. Ara la trama dels Comun's prepara el seu assalt al govern de la Generalitat de la mà d'ERC, sota el paraigües d'un nou tripartit amb el suport extern del PSC i amb una CUP que s'hi posa bé. 

No tinc cap dubte que aquest país i aquesta ciutat que tant d'esforç, que tanta ambició, que tant talent... tenen al darrere de les seves extraordinàries realitzacions, i que estan a la base del nostre progrés social i personal, tot això, aquesta trama dels Comun's s'ho carregarà.

S'estan carregant de manera esgarrifosa la ciutat de Barcelona i la qualitat de vida dels barcelonins, i ara, aquesta trama, si de la mà d'ERC arriba al govern de Catalunya, es carregarà el país, no en quedarà res.

Cal una mobilització sense precedents per evitar-ho, per impedir-ho. Ho hem de parar, com sigui.

Si aquesta trama dels Comun's arriba a la Generalitat, només ens quedarà la submissió servil al seu control social per poder malviure de subsidis en un país devastat per la pobresa, o... l'exili econòmic

 

PS: Cal que ens acostumem a escriure Comun's amb el mateix apòstrof a la S que Ciutadans, o sigui C's, atès que amb C's comparteixen el lideratge unionista de garants del règim del 78

"Escucha, nene!" (Cotlliure y Benet XVI)

(com ja molts sabeu estic escrivint un llibre de relats breus. No tenen res a veure ni per estil, ni en general per temàtica, amb els escrits habituals d'aquest bloc. Tampoc per llargada, no passen d'una pàgina!!! Aquest vespre he vist la notícia de la visita dels presidents Puigdemont i Torra a Cotlliure, a la tomba de Machado, i això m'ha portat a un d'aquests relats que tinc escrits, trenat al voltant de Machado, des de Cotlliure, amb les nostres "sendas" i allò que pensàvem no tornaríem a trepitjar. Un relat molt breu, que espero us agradi!)

__________________________________________

"Escucha, nene!"

"Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar".

Machado era como una franja tras la cual solamente algo prohibido. Eran los discos de mi padre, y su "Escucha, nene!". Era Serrat, cantando a Machado. Eran los últimos años del franquismo. Era mi padre, y sus cosas, que todas cobraban forma en una sonrisa de confianza y silencio ante nosotros y de extrañas apariciones, desapariciones, y visitas, y llamadas. Con el hermano que me seguía establecimos ciertos vínculos de causalidad entre la presencia masiva de los antidisturbios de los grises en el cuartelillo de la ciudad satélite y las ausencias de papá.

Más tarde ya todo se supo. Entonces sólo era aquel "escucha, nene!" con el que mi padre me invitaba a sentarme con él y escuchar juntos a Serrat cantando a Machado. "Murió el poeta lejos del hogar..."

"Por qué murió lejos del hogar?" le preguntaba. "Se tuvo que ir" respondía. "La guerra".

Mi padre también se iba. Pero volvía.

Lo recuerdo hoy, aquí, en Cotlliure, ante la tumba de Machado, el poeta que murió lejos del hogar. Mi novia me abraza. No está acostumbrada a verme derramar lágrimas.

Me pregunta, precediéndolo de un "tonto" con el que intenta sacar tensión al momento, qué me pasa.

-"Por qué me has traído aquí?"

Lee en mis silencios lo que no sabe de mi, pero intuye.

"Qué saben de mi?", me pregunto.

No, no hay sendas que nunca se hayan de volver a pisar. Es mentira. Eso he venido a desahogarme ante la tumba de Machado.

Hoy el Santo Padre Benet XVI finaliza su visita a Barcelona. Yo crecí en los grupos de jóvenes de la parroquia. Compromiso, revisión de vida, vivir la fe. Hasta que un día cambié mi compromiso con la fe por un compromiso con la independencia de Catalunya. Mi fe y mi vivencia de esa fe me había estructurado una arquitectura de valores que siempre mantuve compatibles. La no violencia. La solidaridad.

Pero pasaron muchas cosas. Aquellos años 80 i 90 el independentismo era casi testimonial. Todos nos conocíamos por el nombre. Incluso cuando nos enfrentábamos entre nosotros. Y Barcelona era una jungla por la que frecuéntemente nos movíamos como presas de una violencia política fascista que seguía actuando impunemente. En la Facultad. En la calle. Acumulaba amenazas de las que no podía dar cuenta a nadie. Te hacías fuerte, pero eras igualmente vulnerable a sus cacerías. No eras como ellos, pero intentabas no te vieran débil. Cuando no te ven débil, eres fuerte. Entré a formar parte de los voluntarios de seguridad que protegían los diferentes actos independentistas de la siempre presente amenaza ultra.

De aquella época acumulé ser víctima de tres palizas, dos veces la nariz rota y que me saltaran tres dientes. Nunca denunciar nada. Para qué? La connivencia entre la policia española y la ultraderecha era total. Eso nos llevaba a una cierta autogestión de nuestra seguridad.

Yo conservaba, como un último cable con aquello en lo que me crié, contactos con el mundo de la Iglesia. Alguna vez me escapaba unos días al interior del monasterio de Montserrat. Y ahí me veía cara a cara con mi otro yo.

Pero lo cierto es que me escapaba más frecuentemente al País Vasco. A emborracharme, seguro, en las herrikos. A conciertos. A manis. Conoces gente, aunque no lleguen a ser tus amigos, si suficiente para quedadas, movidas, etc. Un día ves por la tele que algunos de esos que conocías los han detenido. Te acojona, pero al fin y al cabo tu no has hecho nada.

Los 80 y los 90 quedan ya lejos. O eso te crees, desde el siglo XXI. Hoy el Papa Benet XVI se despide de Barcelona. Hace unos cuantos días me llamaron unos amigos de los movimientos cristianos, por si quería ir con ellos y más gente de diferentes movimientos de la iglesia que en su momento fuimos a recibir al santo padre Joan Pau II a Montserrat, a despedir al papa al aeropuerto, para visualizar también el país que somos, Catalunya. Les digo que sí. A los pocos días me vuelve a llamar uno de esos amigos, sacerdote: "mira, yo no sé qué has hecho con tu vida que yo no sepa, que no lo hayamos hablado alguna vez, pero de la lista que hemos pasado para acceder al hangar del aeropuerto donde se va a desarrollar la ceremonia de despedida del Papa, la Guardia Civil nos la ha devuelto con solamente un nombre tachado: el tuyo. No te autorizan".

La senda que nunca se ha de volver a pisar. La miro. Repaso mi vida. Nunca me han detenido. Nunca ningún juicio. Nunca ninguna denuncia. Pero no me autorizan. Qué creen que saben de mi? Qué piensan temen de mi? Qué piensan de mi?

"Caminante son tus huellas
el camino y nada más"

De alguna manera debo tener huellas esparcidas por mi vida que "alguien" ha recogido, conservado y adjetivado.

"Por qué me has traído aquí", insiste mi novia.

Evidències de qüestions de fons, des d'un punt de vista independentista, que trobem al BOP del CEO del juliol

A finals de juliol vam tenir les dades del Baròmetre d'Opinió Política (BOP) del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió, de la Generalitat de Catalunya). Com sempre recordo, la millor enquesta política que es fa a Catalunya, la més completa, la més transparent i la més periòdica. Per tant, una enquesta de gran valor per fer el seguiment de la percepció ciutadana de l'evolució política.

Gràcies als amics de Racó Català, tot i estar de vacances, vaig poder publicar una primera anàlisi de la dimensió més estrictament política i electoral de l'enquesta.

En els propers dies m'agradaria poder publicar un article amb la meva visió de com estan les coses a l'inici d'aquest nou curs polític, que promet ser d'allò més intens i complicat. Abans, però, m'agradaria, amb aquest article d'avui, acabar de desenvolupar alguns elements del BOP del CEO que aporten una visió més de fons del nostre escenari polític.

1. Per ser prou forts per poder fer la independència, cal fer independentisme.

Això, que pot semblar una perogrullada, s'evidencia, en un sentit negatiu, a les dades d'aquest BOP del CEO: si no es fa independentisme, si no es fa política independentista, ni l'independentisme creix ni la independència és el projecte polític.

En l'anterior article vèiem com el titular més mediàtic de l'enquesta havia estat el màxim diferencial que s'havia donat entre els contraris a la independència i els favorables, amb un 50,5% de contraris (de No a la indy) i un 42% de favorables, de Sí.

Aquesta dada, amb l'anàlisi que efectuava, evidenciava dues coses:

- que l'independentisme no creix, i que això fa temps que està així.
- que l'indrement de la diferència a favor del No es devia molt probablement a la sobrerepresentació mostral dels votants d'ERC en un moment en el que per a un significatiu % dels votants d'ERC la independència no és l'objectiu: només un 63,9% dels votants ERC tenen que CAT esdevingui un EStat Propi com a objectiu.

És a dir, l'independentisme no creix.

I per a mi és "normal" que no creixi perquè l'independentisme ha deixat de fer independentisme i s'ha submergit en una interminable política de disputa fratricida.

El que per a mi ja no és "normal" és que hi hagi partits independentistes que com a tals hagin deixat de fer independentisme, hagin tapat tot el tema de la independència. I sí, m'estic referint, amb tristesa, a ERC.

El BOP del CEO ens fa evident com mai fins a quin punt l'estratègia política d'ERC ja gairebé no té res a veure amb fer la independència i els seus discursos estan trinxant el moviment independentista.

Pregunta el BOP del CEO quin dels problemes que els enquestats han dit són els més importants que té el nostre país, són els 3 primers.

Per als votants de JxCAT les Relacions CAT-ESP són el primer problema seguit de la Sanitat com a 2n problema i en 3r lloc la insatisfacció amb la política

Per als votants de la CUP el primer problema és la Sanitat, el segon Millorar les polítiques socials i el 3r les Relacions CAT-ESP

Per als votants d'ERC el primer problema és la Sanitat, el 2n l'Atur i la precarietat laboral i el 3r la insatisfacció amb la política.

Els dirigents d'ERC han deixat de fer independentisme, i lògicament aquest tema ha caigut de l'agenda dels votants. No fas independentisme, no només no creix l'independentisme, sinó que es dilueix.

Que amb tot el que està passant les relacions CAT-ESP no siguin un dels 3 primers problemes dels votants d'ERC és del tot significatiu de l'èxit de l'estratègia de la direcció d'ERC d'aparcar la independència. Un èxit que s'evidencia també amb les dades que ja hem vist de només un 63,9% de votants d'ERC que volen CAT sigui un estat propi.

També es veu aquest nou marc no-independentista que la direcció d'ERC està aconseguint "colocar" entre el seu electorat en altres preguntes, com la que demana als enquestats valorin de 0 (molt dolenta) a 10 (molt bona) l'actuació del Govern espanyol en els darrers temps: un 74,3% dels votants de Junts per Catalunya i un 73,9% dels de la CUP suspenen al Gobierno de ESP (valoracions de 0 a 4), però entre els d'ERC només un 56,3% el suspenen.

Si us hi fixeu, són aquests 20 punts entre els votants d'ERC que en cap cas han fet crèixer l'independentisme ni millorat expectatives electorals de bloc indepe, però que sí evidencien com han interioritzat l'impacte de la política i estratègia de la direcció d'ERC de deixar de fer independentisme, d'aparcar el tema, generant un nou marc político-mental entre els votants.

2. Un electorat, l'independentista, que sovint s'expressa amb més maduresa i responsabilitat que molts dirigents polítics i opinadors

En aquest punt voldria comentar unes dades que m'han semblat molt significatives, pel contrast que ofereixen entre el soroll i el tremendisme en el que estem instal·lats a les xarxes socials, en aquesta opinió política sermonejadora que patim i en aquesta tan irresponsable actitud política divisiva en la que està instal·lat el nostre escenari polític.

Si haguéssim de valorar el Govern de la Generalitat per tot el que sentim, per tot el maltracte que rep de manera sistemàtica arreu, diríem que pitjor valorat no pot estar, i que els principals detractors som els mateixos indepes.

Doncs no: un 48,7% dels enquestats aprova la gestió del govern de la Generalitat en els darrers mesos, i un 49,6% el suspèn. Però és que en relació a l'anterior BOP el Govern millora en 8 punts la seva valoració (passa de l'anterior 40,2% que l'aprovaven a l'actual 48,7%).

Des d'un punt de vista independentista és ben significatiu, tenint en compte que el nostre esport nacional és tirar-nos merda a sobre, que l'aproven els votants de tots els partits polítics indepes: l'aproven un 86,2% dels votants de JxCAT, un 71,2% dels d'ERC i un 55,1% dels de la CUP.

Aquesta mateixa pregunta ens permet observar la unanimitat del bloc unionista que formen Cs, PSC, Comuns i PP, atès que, en contra dels votants indepes, la majoria de votants d'aquests partits suspèn el Govern de la Generalitat: un 72,8% dels de Cs, un 63,2 dels del PSC, un 57,7% dels Comuns i un 80,1% dels del PP

Dit tot això, també cal dir que aquesta valoració del votant indepe del Govern Generalitat no és per tirar coets: la valoració majoritària dels votants de JxCAT, ERC i CUP, en l'escala 0 a 10 és el 5, amb un 25,2%, 26% i 25% respectivament.

3. No totes les direccions polítics ni tots els partits polítics de l'independentisme estan actuant igual. No tothom actua sectàriament, i la millor evidència de que això és així la tenim en l'impacte sobre els respectius electorats.

Aquest tema és delicat, ho sé, però crec important l'abordem, a la vista de les evidències que ens proporciona el BOP del CEO. Abans, però, permeteu-me que, sobre la mateixa qüestió, també en faci un enfocament positiu.

El CEO demana als enquestats que valorin els diferents líders polítics. Quan creuem la valoració dels diferents líders amb el vot dels enquestats obtenim coses molt interessant.

La primera que volia destacar és que, altre cop, com en el punt anterior, la majoria dels independentistes s'expressen amb molta més maduresa i responsabilitat del que veiem a diari a les xarxes socials, opinions publicades i declaracions de polítics.

No hi ha cap polític independentista, sigui del partit que sigui, que sigui valorat negativament, per sota de 5, pels votants independentistes, de cap dels tres partits, ni dels seus, ni dels altres dos. La majoria dels votants de JxCAT valoren positivament als líders d'ERC i de la CUP. La majoria dels votants d'ERC valoren positivament els líders de JxCAT i de la CUP. I la majoria de votants de CUP valoren positivament els líders de JxCAT i ERC.

Consignada aquesta dada positiva, la mateixa pregunta de l'enquesta del CEO ens permet veure com no totes les direccions polítiques estan actuant amb el mateix nivell de discurs sectari contra els altres independentistes.

Els votants de Junts per Catalunya i de la CUP només valoren positivament, aproven, els lideratges propis (de la formació a la que voten) i els de la resta de forces polítiques indepes (ERC i CUP pels d JxCAT, JxCAT i ERC pels de la CUP).

Els votants de JxCAT i de la CUP no valoren positivament, no aproven, cap dels lideratges del bloc unionista, i així, cap dels líders ni de Cs ni de PSC ni de Comuns ni de PP aproven, tots suspenen, en la valoració dels votants de JxCAT i de la CUP.

Altre cop veiem aquí com ERC és l'excepció en el moviment independentista, i el discurs de la direcció d'aparcar l'independentisme i de situar altres referents, està impactant en el seu electorat, fins al punt que els votants d'ERC aproven líders del PSC com el ministre Illa i líders dels Comuns com Asens o Albiach.

I és quan arribem a aquest punt, i mirem les valoracions concretes, que emergeix amb tota la seva intensitat l'impacte del comportament i discurs sectari de la direcció d'ERC i dels seus voceros, que no el trobem, per a res, entre els votants de Junts per CAT, perquè la seva direcció no actua així.

Els votants de Junts per CAT valoren amb un 8,28 al MHP Carles Puigdemont i amb un 7,45 al MHP Quim Torra, però també valoren molt positivament a Oriol Junqueras, amb un 7 i a Marta Rovira, amb un 6,53. Carles Riera, que en termes d'ideologia estaria molt distant del votant mig de JxCAT és valorat amb un 5,47.

Els votants de JxCAT suspenen la resta de liders de la resta de partits, els del bloc unionista, tot i que amb diferències, amb un interval que va de l'1,03 a Carlos Carrizosa com a valoració més baixa al 4,75 de Jaume Asens com a més alta.

Els votants d'ERC a qui millor valoren és a Oriol Junqueras, evidentment, amb un 8,15 i a Marta Rovira, amb un 6,65. A Puigdemont el valoren amb un 6 a Torra amb un 5,86 i a Riera amb un 5,65.

Fixeu-vos com mentre els votants de JxCAT valoren amb un 7 a Oriol Junqueras i un 6,53 a Marta Rovira els d'ERC valoren amb un 6 a Puigdemont i un 5,86 a Torra.

Mentre el President Puigdemont té com a tuit fixat una foto seva amb Toni Comín a l'eurocambra, sostenint una imatge de Junqueras, des de la direcció d'ERC no s'ha parat, dia i nit de criminalitzar i atacar el president Puigdemont, el seu lideratge i, el que és pitjor, l'exili. Aquesta demencial actitud de la direcció d'ERC contra l'exili la veiem cruament reflexada, el seu impacte, en la valoració de només un 6,65 a Marta Rovira. Mentre valoren amb 8,15 Junqueras, la valoració dels votants d'ERC de la seva secretària general, reflexa l'impacte del sectarisme que des de la direcció d'ERC s'ha alimentat contra l'exili.

Que aquesta estratègia de la direcció d'ERC hagi portat a que entre el seu electorat es valori pràcticament igual una dona com és la Marta Rovira, que ho ha donat tot, que està patint la crueltat de la repressió des del seu exili a Suïssa, que a personatges com Salvador Illa, ministre del Govern espanyol i còmplice de totes les repressions o que a Jaume Asens, que en aquesta etapa només se li coneixen algunes bones paraules i ni una sola bona acció, o encara pitjor, la Jèssica Albiach, que es va fer còmplice necessari de la repressió, amb aquell NO que exhibia abans de votar al Parlament... que això estigui passant crec que hauria de fer reflexionar a la bona gent d'ERC

Sí, tots ens equivoquem, tots ens hem equivocat, tots ens podríem haver estalviat coses, tots podríem haver fet moltes coses millor de com les hem fet. Tots.

Però, amics d'ERC, hauríeu de despertar d'aquest malson sectari en el que qui exerceix la direcció a ERC i controla tot el que s'opina des d'ERC, us ha ficat. Perquè sí, aquest sectarisme només el trobem en aquesta direcció d'ERC. No hi és a la resta de forces indepes, ni als votants majoritaris dels partits indepes, però sí ja tenim suficient dades com per veure que està impactant en una part significativa del votant d'ERC. Sento molta vergonya que gairebé posin al mateix calaix valoratiu a l'estimada Marta Rovira i aquests elements responsables i còmplices de la repressió com Illa o Albiach o aquest només bones paraules d'Asens.

Els votants de la resta de partits independentistes no valoren positivament a cap líder unionista. Els votants d'ERC sí. Amics d'ERC, jo crec que això mereix reflexió urgent.

A manera de conclusions:

- les enquestes ben fetes i que ens permeten fer un seguiment en el temps, com és el BOP del CEO, ens aporten una informació molt valuosa. Sobretot si la sabem llegir i no ens quedem amb els titulars periodístics, que normalment són el menys interessant

- l'evidència que l'independentisme no creix, perquè hem deixat de fer independentisme, és indiscutible

- l'impacte sobre una significativa part de l'electorat d'ERC de l'estratègia divisiva i de canvi d'agenda política de la direcció d'ERC també és una altra evidència

Fer-ho millor i fer-ho possible ens interpel·la a tots, però necessita, sobretot, d'alguns canvis d'actitud que en aquest BOP del CEO també s'evidencien amb claredat.

DONEC PERFICIAM

JUNTS: com hi arribo, perquè me n'he fet i hi participo i perquè per a la nostra generació és l'última estació, ESPERANÇA, per fer la independència

Més d'un cop m'heu sentit dir que els qui destinem una part del nostre temps a fer anàlisi política, com és el meu cas, des de fot ja més anys dels que recordo, d'alguna manera estem obligats a ser transparents amb els compromisos o posicionaments polítics que adquirim.

Des d'aquest punt de vista em plau informar-vos a tots els meus lectors que m'he fet de Junts, m'hi he associat i ja he participat en els processos interns de votació.

És la tercera vegada a la meva vida, des de l'any 84 que vaig començar la meva militància indepe, que em faig d'un partit polític.

Com ja molts de vosaltres sabeu vaig començar a militar a la Crida a la Solidaritat. Era l'any 84. Vaig tenir la sort de tenir uns lideratges com els de l'Àngel Colom i en Jordi Sànchez, dels que vaig aprendre molt.

El 1987 hi va haver la Crida Nacional a ERC, i hi vaig participar. I em vaig fer d'ERC. El primer carnet de partit polític que tenia. Com que érem joves, bàsicament vam desenvolupar la nostra activitat militant a les JERC.

Alguns dels companys que vaig conèixer ja a les JERC estudiaven, com jo, a la Facultat de Dret de la UB, i eren de la FNEC. Me'n vaig fer. I vaig acabar abocant totes les meves energies al sindicalisme estudiantil independentista de la FNEC, de la que vaig ser coordinador de la UB.

En algun moment d'aquells anys em vaig desconnectar d'ERC, i em vaig donar de baixa.

A començaments dels 90s, amb altres companys, vam fundar el Casal Independentista de Les Corts, una experiència d'independentisme de base, transversal i d'activisme local que vam impulsar seguint l'exemple dels companys de Sants. Vam ser els dos primers casals d'aquest tipus.

En aquella època (fins finals 92) també feia de coordinador tècnic del Comitè Olímpic de Catalunya, pel reconeixement internacional de l'esport català, de cara als Jocs del 92.

La segona meitat dels 90s vaig dedicar el temps que abans no havia pogut dedicar a completar el meu CV acadèmic (diploma d postgrau i 2 màsters) i professional, via oposicions, a l'àmbit universitari.

Al 2003 vaig participar de la creació i posada en marxa de la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació), de la que en vaig ser vicepresident.

A tot això, jo sempre havia continuat votant ERC. I així va ser fins el segon tripartit, quan ERC regala la presidència a Montilla. Llavors em desconecto de tot políticament, passant a viure amb intensitat la meva afició pel Barça. I activo un blog on començar a abocar tot el que em passava pel cap. Llavors Carretero planta cara a la direcció tripartita d'ERC, i amb molts altres blogaires del moment, li donem suport. Però no pot amb l'oficialisme.

El 2009 Reagrupament es converteix en partit polític, i m'implico del tot en la seva fundació. És la segona vegada que tenia un carnet de partit polític a les mans.

Però duraria poc. Per coses que ara no venen al cas, tot i haver estat escollit membre de la directiva, el 2010 vam plegar.

Molts dels meus companys van participar de la creació de Solidaritat, amb en Jan Laporta. Però jo no ho vaig veure clar, o estava cansat del tema partits, i no no hi vaig participar. Aquell fugaç carnet de Rcat havia estat el segon en la meva trajectòria vital i política, i des d'aquell 2010 i fins ara, que m'he fet de Junts, l'últim.

A nivell cívic vam seguir impulsant l'incipient moviment blocaire, amb la posada en marxa de BAT BLOCS (Blogs Against Tripartit), un espai amb desenes de blocaires implicats als que ens unia ser conscients de la catàstrofe nacional que era el Tripartit, que denunciàvem amb el nostre activisme blocaire.

En aquells anys també em vaig implicar com a voluntari a les consultes per la independència que s'havien iniciat a Arenys. ja fos en tasques de seguretat, com a la Garrotxa nord, o més en tot el procés com a Cornellà o Barcelona. I d'alguna manera situat en aquest entorn d'activisme, el 2009 també vaig participar en l'organtizació de la històrica mani dels Deu mil a Brussel·les.

Al costat de tot això, també em vaig implicar en iniciatives de memòria història i democràtica, com la relativa a la preservació de les restes dels combatents de la batalla de l'Ebre, de la memòria de l'independentisme des de l'època de la república, guerra civil i franquisme, i en commemoracions com la del Corpus de Sang o l'homenatge als Germans Badia.

El 2012 vaig començar a participar en el procés fundacional de l'ANC, primer de tot com a voluntari en temes de seguretat (p.ex. a la mani Onze 2012 o a l'assemblea fundacional al Palau Sant Jordi, Via Catalana, Concert per la Llibertat Camp Nou, etc).

La major implicació -en tots els sentits- em portaria fins a ser escollit Secretari Nacional, tot i que amb mandat molt breu, perquè vaig plegar després d'unes potser poc afortunades declaracions personals, tot i que del tot correctes en allò que denunciava a nivell personal.

El 9N, vaig participar com a Gestor de Procés al barri on havia crescut, Sant Ildefons, a Cornellà. I també l'1-0, al mateix barri, a Sant Ildefons.

Des del segon tripartit d'ERC, amb Montilla, no havia tornat a votar ERC. 

 

En termes de vot, de felicitat per la papereta que tenia a les mans, Junts pel Sí, el 27S del 2015, ha estat el que d'alguna manera jo sempre he volgut. Tristament, va durar poc.

Vist des d'ara, tot el que va del 9N fins el 21D 2017 ho recordo com un no parar. Non Stop. 

Del gener 2018 fins ara podríem resumir-ho en dos eixos:

- participar en tot el que podia en els moviments de solidaritat contra la repressió a l'independentisme, a tots els nivells, assumint que mai, ni un sol dia, podia deixar de pensar en la injustícia que estava patint tantíssima gent, començant per presos i exiliats.

- digerir com he pogut que l'1-0 no vam poder assolir els nostres objectius, malgrat l'extraordinària, excepcional, implicació de tothom, mobilització popular i gestió tècnica del procés per fer-lo possible. I dic digerir com he pogut perquè tot i que no és fins ara que tenim evidències rotundes de tot el que va passar, i malgrat entrar com entrava als nostres "plans" que no ens en sortíssim, és molt i molt trist que això passés per la falta d'unitat interna, per no tenir blindades les confiances entre tots els actors.

Fer-me de Junts

Quan el President Puigdemont va anunciar que es posava en marxa una nova proposta política vaig tenir claríssim, des del primer moment, que me'n faria.

I així ho vaig fer. M'hi vaig afiliar. Tercera vegada a la meva vida que em donava d'alta en un partit polític.

Junts ha nascut en unes circumstàncies molt complicades. I des de tots els punts de vista: líders a la presó i a l'exili, sabotatges interns de la direcció de Pdecat, les limitacions de fer-ho en plena pandèmia Covid-19, ser sempre l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol, etc.

Però avui, quan estava marcant els vots dels diferents membres de la direcció que votava telemàticament, no he pogut evitar sentir un gran orgull pel que estava fent. Tants noms amb els que he compartit tant. Tants noms que per a mi representen molt.

Començant pel President Puigdemont, que és el més gran lideratge que té el nostre país i el moviment independentista.

Seguint pel Jordi Sànchez, que em va obrir la porta de la seu de la Crida, l'any 1984, quan vaig anar-hi a fer-me'n, i amb qui tant i tant hem compartit.

Quin luxe i quin honor poder votar per a aquesta direcció gent tan extraordinàriament compromesa i preparada a la vicepresidència, com els estimadíssims Jordi Turull, Elsa Artadi i Josep Rius. I el mateix sentiment votant la resta de membres de la direcció, com el tan gran com jove Aleix Sarri (un dels caps polítics més ben "moblats i estructurats" del nostre país), com en Marcel Padrós (tan discret com imprescindible), com l'estimadíssima Míriam Nogueras, que sempre hi és, com aquest exemple per a tots que és la sòlida acció política de la Gemma Geis, com la incansable Aurora Madaula i com aquest lideratge descomunal, excepcional, de la Laura Borràs, única, sòlida, valenta... i per tot això odiada i perseguida per aquest estat demofòbic.

Aquest 2020 fa 36 anys que vaig iniciar la meva militància independentista. Com heu pogut veure, gairebé sempre en militància de base, anònima, pel que calgui. 36 anys d'encerts i d'errors, suposo, perquè cap de nosaltres som infal·libles. 36 anys d'honestedat plena en la lluita: per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi, que deia l'exemplar militant Antoní Masseguer.

Anar-hi sempre. Perquè sense anar-hi sempre, impossible vèncer.  

I és curiós...

Aquells anys de la dècada dels 80 que vaig començar a militar a l'independentisme, si m'haguessin preguntat si veia possible la independència, hauria dit que no, que jo potser no la veuria, però que treballàvem sense descans perquè altres la poguessin veure. Érem poca cosa més que testimonials. I ara, mira, sumem la majoria absoluta al Parlament i hem arribat més lluny que mai. Si hi hagués una màquina del temps que pogués portar algun d'aquells militants dels 80 als nostres dies, fliparia. Ens escridassaria que endavant, que ja ho tenim! I tindria raó.

I és curiós...

Ara, aquests dies, essent això raó, que hem arribat més lluny que mai, també tinc plena consciència de que per a que la meva generació, jo -si em permeteu personalitzar- pugui veure la independència, estigui en condicions de fer la independència, cal que aquest naixent moviment polític de Junts esdevingui el clarament majoritari a les properes eleccions al Parlament, siguin quan siguin.

Per poder estar en condicions de fer la independència ens necessitem tots: la gent que s'aplega al voltant de Junts, la que s'aplega al voltant d'ERC i la que s'aplega al voltant de la CUP.

Però per poder fer la independència, només si Junts lidera amb força serà possible.

I sembla que el moviment independentista ho està veient.

Hem viscut uns mesos horrorosos, atrapats en la doble evidència del moviment independentista a la que ens abocava ERC:

- que la priorirtat d'ERC era únicament acabar, de la manera que fos, per tots els mitjans possibles, amb Puigdemont i el món, l'espai polític de Junts

- que per fer-ho la direcció d'ERC, amb el silenci impotent de la majoria de la base, ho havia apostat absolutament tot al pacte blindat amb els Comuns, a un nou tripartit o quatripartit que tenia ERC i Comuns al Govern, i el suport extern, de com qui no vol la cosa, del PSC. I una CUP que mou peces per poder-hi ser, tot i que sap seria la seva trencadissa definitiva.

Aquest escenari ens abocava, inapel·lablement, a que la meva generació no pogués veure la independència. Hauríem continuat lluitant, però aquesta estratègia que semblava triomfant d'ERC i Comuns hauria impedit que la meva generació ho veiés. Això és així. Que no ho dubti ningú.

Però des d'aquest juliol, la notícia i el llençament de Junts ha encès llum d'esperança.

Fa només un any totes les enquestes, inclòs el BOP del CEO, projectaven una victòria indiscutible d'ERC sobre JxCAT, amb una forquilla d'11 a 15 diputats més.

I ara, el BOP del CEO que hem conegut aquest juliol, projecta un empat tècnic entre ERC i Junts i això només amb la notícia del llençament del nou projecte polític del President.

Fa només un any l'estratègia d'ERC de liquidar de tot arreu on fos possible a JxCAT els havia funcionat de meravella, només se'ls havia escapat, per un "descuit provocat per l'excés de confiança", la DIBA.

Però en la resta, l'estratègia d'ERC contra JxCAT havia estat implacable i exitosa: havien pogut pactar simultàniament amb la CUP, amb Comuns, amb PSC i fins i tot amb l'extrema dreta franquista de la Terra Alta per fer fora JxCAT de tot arreu on poguessin, i excepte pel descuit de la DIBA, a tot arreu els havia funcionat.

Fa un any a ca n'ERC no s'acabaven el cava

Fa un any, davant aquest escenari, jo m'ho mirava que la meva generació estava clar no veuríem la independència.

Però només un any després, amb el cop de puny damunt la taula del President Puigdemont i la fundació d'aquest nou moviment polític, tot pot haver canviat!

A ERC ja no li surten els números amb els Comuns, pel pacte amb el que volien blindar-se al Govern. I a ca n'ERC han passat del cava al tranquimazíns. Els nervis de la direcció són una evidència. 

Potser van treure massa ràpid el cava, no van dissimular prou, i ara la memòria del tripartit, i l'hòstia d'ERC del 2010 després del montillisme, és una imatge que, per més que el fortíssim aparell de xarxes i mitjans de comunicació d'ERC ho intenti, no poden treure de l'imaginari de la gent, de l'independentisme. Ara ERC, Comuns i PSC intenten a la desesperada fer-se els desconeguts, els enfadats entre ells, que no "s'ajuntan"

Però ja és tard. I la proposta de moviment polític trencador, plenament transversal, sense motxilles, i amb un únic objectiu fundacional: fer la independència... sembla ha connectat amb molta gent.

I pel que veig en el meu entorn generacional, ens ha tornat a tots l'esperança de que la nostra generació pugui veure la independència.  

 

Ja ens resignàvem a seguir treballant, a aquest anar-hi i anar-hi perquè les generacions que venen darrere nostre puguin fer i viure la independència, i ara, amb aquest projecte de JUNTS, l'esperança d'anar-hi i anar-hi perquè nosaltres la puguem fer i viure, la independència, torna a vibrar als nostres cors i ens il·lumina els ulls.

Tothom té clar que vol implicar-se fins al moll del l'os, fer tot el que es pugui fer. Més que mai. Perquè ho havíem vist tot perdut, i ara ho veiem tot possible. I ho volem fer possible. I ho farem possible.

I aquest fer-ho possible, aquest fer possible la independència és el que és JUNTS.

Per això me n'he fet. Per això, en 36 anys, és el 3r carnet de partit que tinc, després dels dos primers (ERC i RCat)

SOM-HI!

FEM POSSIBLE LA INDEPENDÈNCIA! GUANYEM LA REPÚBLICA CATALANA!

JUNTS sí que podem generar les condicions per fer la independència, i, entre tots (perquè ens necessitem tots), fer-la!