Pressupostos "participatius": segueix la més gran estafa despòtica i corrupta mai perpetrada a Barcelona, la de l’Ajuntament Colau

El catedràtic d’Història de la UB, Dr. Francesc Xavier Hernandez Cardona, va dir fa unes quantes setmanes que els dos moments de major destrucció de la nostra ciutat, de Barcelona, al llarg dels segles, són l’assalt, saqueig i destrucció de la ciutat al s.X per part d’Almansor i l’actual Ajuntament de Barcelona de l’alcaldessa Ada Colau.

La destrucció de la ciutat de Barcelona que està perpetrant Ada Colau i el seu equip (PSC i ERC) és tan bèstia que cal remuntar-se al s.X per trobar una devastació similar a la nostra ciutat.

Totes les setmanes assistim, des de la impotència, a aquesta destrucció, i al que és la més gran farsa política que mai haurem conegut, la més immoral, la més irresponsable, la més incompetent.

Aquesta setmana s’ha tancat aquesta monumental farsa dels “pressupostos participatius”, que sota el paraigües de “Barcelona decidim” han volgut fer veure –gastant-se una monumental pasta en publicitat- que els ciutadans de Barcelona podíem decidir alguna cosa.

Per intentar rentar la cara a la seva farsa Colau i els Comuns han recorregut fins i tot a que a partir dels 14 anys es pogués votar.

Aquesta farsa dels pressupostos participatius de la senyora Colau només tenia un objectiu, darrere tota la publicitat: repartir milions entre la seva gent, entre els Comuns, és a dir, engreixar encara més la despòtica maquinària de corrupció colauer, dels seus contractes a dit i de la seva xarxa clientelar.

En tota aquesta farsa dels pressupostos participatius han acabat votant, a tota la ciutat, 39.433 persones (majors de 14 anys empadronats a BCN).

Sobre el padró de la ciutat de majors 14 anys, que és 1.459.910 persones, aquestes 39.433 persones que han votat són un 2,7%, han "decidit" el destí d'una milionada d'euros.

I això Colau i la seva tropa (Comuns, PSC i ERC) ho fan mentre es pixen a sobre dels 137.474 ciutadans de Barcelona que van votar contra el tramvia per la diagonal, en l’única consulta ciutadana transparent que s’ha fet a la ciutat. Sí, només va ser un 12,17% de la població empadronada a Barcelona que va votar, però van ser milers i milers més dels que han votat als pressupostos colau, i en canvi se'ls ignora i silencia miserablement.

Per a Colau i els Comuns la democràcia i la participació ciutadana només és vàlida quan la poden controlar i els resultats són els que ells volen.

De tots els "projectes" aprovats, el que més vots ha tingut n'ha tingut 3.351, i endavant. Però el NO AL TRAMVIA PER LA DIAGONA de 134.474 barcelonins només mereix menyspreu, silenci i ser ignorat.

Mirem on mirem d’aquesta repugnant farsa corrupta que els comuns han batejat com a pressupostos participatius, hi trobem un autèntic escàndol, una mostra del més salvatge despotisme que mai ha tingut i patit Barcelona.

Ara resulta que un 0,78% dels veïns del districte, 1.645, han votat per consolidar urbanísticament la Superilla del Poblenou. I a seguir llençant-hi centenars de milers d’euros.

I a seguir ignorant el 85% de veïns que van votar NO a la Superilla, i que representaven el 17,1% dels veïns del barri.

Aquesta és la repugnant farsa immoral de Colau i els Comuns. El 0,78% si vota el que ells volen, endavant. El 17,1% si no vota el que ells volen, doncs se’ls ignora, es passa d’ells.

La miserable secta d'amiguetes poblenovins de Colau i els Comuns rebran més de 300 mil euros per “consolidar” la Superilla. Les empreses i comerços que han hagut de tancar per culpa de la Superilla, i les desenes de treballadors que han anat a l’atur no van rebre res.

La sense precedents misèria moral de Colau i els Comuns arriba fins al punt que després que el 85% dels veïns del barri votés contra la Superilla del Poblenou, al ple del districte, de Sant Martí, una majoria de regidors municipals va aprovar una moció demanant la retirada de la Superilla i que s’escoltés als veïns.

Res. Colau es va emparar que “les mocions proposades per l’oposició no són vinculants per l’equip de govern” per seguir-se pixant en la voluntat veïnal, tant en votació directa com dels nostres representants electes.

Mirem on mirem d’aquesta farsa dels "pressupostos participatius", l’escàndol és descomunal:

En plena crisi pandèmica, mentre tota la ciutat, tots els ciutadans, tots els comerços, totes les empreses, s’esforcen per sortir del terrible sotrac viscut, sabeu en què es volen gastar més de 700 mil euros Colau i els seus amiguetes?

Doncs ni més ni menys que en privatitzar 2.500 m2 d’espai públic, per destinar-los a horts urbans pels seus amiguetes, i pagar-los hi tot.

Sí, com ho llegiu: no només privatitzen 2.500 m2 de l’espai públic, fent-ne espais tancats amb clau, ben tancats amb reixats perquè no hi pugui entrar ningú que no sigui un d’aquests amiguetes de Colau, sinó que també rebran, tots, més de 700 mil euros per promoure el conreu de les hortalisses des d’una perspectiva de gènere!!!!

Quines coses. Tots els meus avantpassats a Corbera d’Ebre i a Múrcia tota la vida treballant per tenir una mica de terra, sempre comprada amb la suor del treball, i aquí a Barcelona la senyora Colau regala milers i milers de m2 públics i centenars de milers d’euros als seus amiguets.

La senyora Colau i els seus Comuns regalen terra i reguen amb centenars de milers d’euros els seus amiguets per fer horts urbans, davant la mirada al·lucinada de tota la nostra pagesia, arreu del país, que ha suat sang per tenir una mica de terra, i que només viu d’allò que li dona la terra, de treballar la terra.

Més de 700 mil euros per fer hortets urbans als quatre pijoprogres amiguetes de la Sra. Colau. Ui, sí, que conrearan hortalisses amb perspectiva de gènere!!!!

Més de 700 mil euros per a aquesta trama immoral dels Comuns, que és més del pressupost que gestionen la majoria de cooperatives pageses del nostre país treballant la terra.

La suor i la sang de la nostra pagesia corre arreu del país per tots els bancals intentant guanyar-se la vida treballant la terra, mentre la senyora Colau i els Comuns regalen centenars de milers d’euros a pijoprogres per fer hortets privats a la ciutat, en el que fins ara era espai públic.

De debò, tanta immoralitat és insofrible. No hem tingut mai un ajuntament tan despòtic, corrupte i immoral com el d’Ada Colau i els Comuns.

O ens aixequem o d’aquí dos anys, quan hi hagi les eleccions, ja no quedarà res de Barcelona, tot serà una ruïna i una desolació que també arrossegarà al nostre país.

 

 

La nefasta gestió de l’Ajuntament Colau amenaça el futur de Barcelona i el de tots nosaltres. Dijous 17 de juny, manifestació contra les polítiques Colau. Perquè ens estimem Barcelona. Pel nostre futur!

Les ciutats són organismes vius, en una permanent transformació impulsada per l’extraordinària diversitat i complexitat que acullen. L’encert o el fracàs en la gestió i lideratge d’aquesta transformació de les ciutats, al llarg de la seva història, és el que les impulsa cap endavant, a les ciutats i a tot el que acullen i tot l’espai d’influència que tenen, o les aboca a una ruïna com a ciutat, que arrossega la seva població.

I una ciutat com la nostra, com Barcelona, és una evidència d’aquesta realitat viva en una permanent transformació el motor de la qual és la seva diversitat i complexitat. Una ciutat a la que la història ha abocat a períodes crítics, en els que la ciutat i tots els que en formaven part s’han instal·lat en la decadència, però també una ciutat que ha viscut períodes extraordinaris de ressorgiment, actualització i oportunitats per a tots.

La destrucció de la ciutat després del 1714 o la llarga i fosca nit per a la nostra ciutat que seguí a l’ocupació franquista el 1939 són dos moments crítics per a la nostra ciutat.

A l’altra banda, en el ressorgiment de Barcelona i tot el que acull, tenim la Renaixença, la Mancomunitat, el Modernisme i, més recentment l’extraordinària transformació de Barcelona amb els primers ajuntaments democràtics postfranquistes i l’esclat dels Jocs Olímpics.

Al darrere d’aquests moments de ressorgiment, tenim noms propis com Cerdà, que projectà la Barcelona que encara avui som, amb el seu pla, amb l’Eixample, ara demencialment amenaçat per l'Ajuntament Colau... i com J.A. Acebillo, el gran arquitecte i urbanista que va liderar i gestionar la nova Barcelona que ressuscità la ciutat de l’agonia en la que la negra nit del franquisme l’havia sumit.

Però ara al prendre consciència plena que l'Ajuntament Colau està portant la nostra ciutat al col·lapse més absolut i a una ruïna econòmica i social que ens amenaça a tots. Barcelona està en un moment crític: Colau i el seu Ajuntament de Comuns ens estan abocant a un no-futur. Cal denunciar-ho i cal mobilitzar-se per intentar impedir la ruïna que amenaça la nostra ciutat i a tots nosaltres com a conseqüència de les polítiques nefastes de l’Ajuntament de la sra. Colau.

Els últims mesos, a diferents mitjans de comunicació, hem tingut opinions absolutament qualificades, de referència internacional, que ens alerten de tot el que està passant.

En una entrevista al diari “El Nacional”, Ramon Gras (Barcelona, 1984), investigador en innovació urbana, dissenyador de ciutats i enginyer de Camins, Canals i Ports de Barcelona, que ha incubat una start-up que és una de les 22 més prometedores de Harvard, on compagina la recerca amb els viatges que fa arreu del món desenvolupant projectes, denunciava: “Crec que hi ha una manca de rigor en l'anàlisi i en la presa de decisions. El diagnòstic que avui en dia té l'Ajuntament de Barcelona, l'Àrea Metropolitana o la Generalitat és molt pobre i superficial. No hi ha un coneixement de la situació real. És més important fer unes intervencions estratègiques, tàctiques i operacionals amb rigor, abans que uns experiments socials que poden desorientar la ciutadania, com pintar un carrer com si fos un parvulari. S'ha de fer un urbanisme madur, i no el numeret que serveix per crear un titular, però que no millora la qualitat de vida de les persones.”

Ramon Gras assenyala clarament un dels grans problemes que tenim ara mateix a Barcelona, com és un ajuntament, el de la sra. Colau, que actua sense cap mena de rigor en l’anàlisi i la presa de decisions. La frivolitat amb la que s’estan fent les coses des de l’Ajuntament, sense estudiar res, sense tenir en compte res, sense mesurar res, sense valorar les conseqüències de les seves actuacions, està abocant la nostra ciutat a un d’aquests períodes de ruïna. Ramon Gras ho diu ben clarament, quan parla d’un urbanisme, el de l’Ajuntament Colau, que només fa “numerets” i que, i aquí és on tot el que està passant és més greu, “no millora la qualitat de vida de les persones”.

I el gran gestor de la meravellosa transformació de la Barcelona olímpica, J.A. Acebillo, ho deia clarament en un extraordinari article a La Vanguardia, i d’una manera molt valenta. JA Acebillo ha denunciat aquest paripé de l’urbanisme tàctic sota el que s’ha volgut refugiar l’Ajuntament Colau per justificar les seves decisions. Diu Acebillo: “l’urbanisme tàctic ni es pot considerar una estratègia disciplinar ni és l’instrument que Barcelona necessita per renéixer”.

Acebillo situa amb total claredat la ruïna a la que les polítiques Colau estan abocant la nostra ciutat i a tots nosaltres: “si perdura i no es corregeix, comportarà, a curt termini, greus conseqüències socioeconòmiques per a la ciutat i per al país”

I deixa al descobert la delirant ideologia en la que es mouen Colau i els que li donen suport: “menysprea la producció a qualsevol escala (emprenedors o empreses), propiciant una societat altament subvencionada que a mig termini generarà una proletarització de les classes mitjanes, un estatus desitjable per al populisme demagògic perquè gestionarà les reivindicacions que ells mateixos han provocat al menysprear la generació de riquesa”

La gravetat del que està passant a Barcelona és extraordinària. I els veïns ja en som majoritàriament conscients. Al darrer baròmetre municipal, del mateix ajuntament, un 65,9% dels veïns opinaven que Barcelona havia empitjorat el darrer any. Un percentatge mai assolit. Fa 5 anys (juny 2015) eren un 30,9% dels veïns els qui opinaven que en l’últim any Barcelona havia empitjorat. I fa 10 anys (desembre 2010) eren un 44,1%. Mai, com ara, a Barcelona, un 65,9% dels veïns havien pensat que la nostra ciutat estava empitjorant.

En l’anterior mandat l’Ajuntament Colau ja va posar en marxa algunes polítiques que després, aprofitant-se de l’excepcionalitat de la pandèmia, ha volgut anar estenent a tota la ciutat, i que ens portaran al total col·lapse de la ciutat, pèrdua de llocs de treball, tancament de negocis, increment de la contaminació, etc. Tot això va passar al Poblenou amb la Superilla: es va fer d’esquenes als veïns, ha incrementat la contaminació, ha comportat tancament de negocis i acomiadaments de treballadors.

I ara l’alcaldessa Colau, aquest cop amb el suport no només dels Comuns, sinó també del PSC i d’ERC està perpetrant un pla que tindrà efectes devastadors sobre Barcelona. I, com sempre, ho fan contra els veïns, sense escoltar-nos, menyspreant-nos.

L’any 2010 tingué lloc a Barcelona l’única consulta ciutadana organitzada per l’Ajuntament. En aquella consulta un 79,8% dels veïns vam rebutjar la reforma de la Diagonal, vam rebutjar fer-hi passar el tramvia.

10 anys després Colau, Comuns, PSC i ERC menyspreen la decisió dels veïns i aproven, com si res, fer passar el tramvia per la Diagonal, que explícitament havíem rebutjat els veïns.

Ens hem de rebel·lar contra aquest menyspreu inadmissible als veïns. Vam votar. S’ha de respectar el que vam votar. I, cas de voler anar contra el que vam votar, l’únic camí democràtic que respecti als veïns és organitzar una nova consulta.

A més a més, com a ciutadans, hem d’exigir un debat obert i rigorós de les diferents alternatives. J.A.Acebillo és molt clar quan denuncia que es vol implementar una obra i un model del s.XIX, quan ara mateix, al s.XXI tenim infinites alternatives molt més eficients, molt més ràpides d’executar i implementar i molt més econòmiques.

Els qui més en saben ja ho diuen obertament: aquest Ajuntament ens està portant a la ruïna. Com a veïns no ens podem quedar de braços creuats.

Aquest Ajuntament de Colau i els Comuns, no només és el més incompetent i irresponsable de la història de la nostra ciutat, sinó també el més despòtic. Un despotisme que al barri de Sant Andreu ha arribat al demencial "porta a porta" de recollida d'escombreries amb bosses amb xips per identificar els veïns i poder regirar en la seva brossa. I probablement el més corrupte: tot són contractes a dit i subvencions a entitats amigues. Amb aquestes milionàries subvencions ha comprat el silenci de la majoria d’associacions de veïns “oficials”, que no mouran un dit ni diran res davant el que està passant.

Però la gent, a la nostra ciutat, comença a reaccionar. És una reacció espontània i una mica anàrquica, però és una primera reacció davant el dolor que a tants barcelonins ens causa veure el que estan fent amb la nostra ciutat i les nostres vides.

Així, el proper dijous 17 de juny, a les 19:30, hi ha convocada una concentració al C/Marina, entre Consell de Cent i Aragó, per a protestar per les demencials polítiques Colau, singularment aquest inadmissible menyspreu als veïns i al que vam decidir en l’única consulta directa que s’ha fet a la ciutat, que fou dir NO AL TRAMVIA PER LA DIAGONAL, però també per a protestar per mesures aberrants com són els berlinesos escampats sense cap criteri ni sentit per la nostra ciutat.

Jo hi aniré. La convocatòria és espontània, de gent emprenayada davant el que està passant i que no es faci res. Doncs fem alguna cosa. Manifestem-nos.

Dijous 17 de juny, a les 19:30, ens veiem al C/Marina entre Consell de Cent i Aragó. Combatem plegats el despotisme de l’Ajuntament Colau. Defensem la nostra ciutat. Impedim el seu col·lapse i una ruïna que ens afectarà a tots. Si t’estimes Barcelona, vine-hi!

 

Anàlisi enquesta CEO sobre “context polític a Catalunya. Maig 2021”: així veig les coses i així us les explico, que no és com ho han fet els mitjans de comunicació

 Divendres 28 de maig el Centre d’Estudis d’Opinió va fer públics els resultats d’una enquesta singular, sobre el “context polític a Catalunya”. És una enquesta amb 1.200 enquestats, que aborda les principals qüestions que habitualment es plantegen als Baròmetres d’Opinió Política, però no únicament, obre noves finestres.

Com sempre us dic, el CEO és la institució que millors treballs demoscòpics fa, no només a Catalunya, sinó a tot l’estat. No té rival. El treball del seu director, el professor Jordi Argelaguet, ha estat extraordinari, d'absoluta referència.

També com sempre us dic les enquestes estan sotmeses a marge d’error, a biaixos, i a interpretacions diverses. Cal analitzar les dades des de múltiples perspectives, per fer emergir allò que és més sòlid i significatiu de l’opinió ciutadana que demoscòpicament es retrata.

Avui, en aquesta anàlisi d’aquesta interessant enquesta del CEO, intentaré analitzar diferents perspectives de la situació del país i de l’independentisme, a partir d’algunes dades de l’enquesta que em semblen especialment significatives.

D’entrada, però, anem al que ha estat pràcticament l’únic titular mediàtic amb el que s’han llegit els resultats de l’enquesta:

-ERC s’hauria imposat en la repetició de les eleccions, segons el CEO (diari ARA)

- ERC ganaría las elecciones con holgura y el independentismo lograría el 50,8% de votos (La Vanguardia)

- ERC ganaría unas nuevas elecciones en Cataluña y aumentaría su distancia sobre Junts (RTVE)

- ERC guanyaria les eleccions i l’independentisme podria ampliar la majoria, segons el CEO (Vilaweb)

I podria seguir així amb absolutament tots els mitjans de comunicació. El titular és unànim. Cap fissura: ERC guanyaria noves eleccions i ampliaria avantatge sobre Junts.

Doncs mireu, no hi estic d’acord. Sí, si només mirem la projecció que fa el CEO, aquest titular està cantat. Però després de mirar les dades de l’enquesta des de diferents perspectives i diferents dades, jo no hi estic d’acord. Aquest no seria el meu titular.

De fet el titular, a criteri meu, seria que cas d’haver anat a unes noves eleccions, gairebé tot hauria seguit igual, excepte pel que fa a C’s i a Pdecat, que desapareixerien definitivament. C’s perdria l’actual i ja molt minsa representació parlamentària que té, i Pdecat no només no l’obtindria, com no la va obtenir el 14F, sinó que el seu resultat seria tan dantesc i de vergonya aliena que precipitaria la seva desaparició.

La resta, tot igual.

Sí, el CEO projecta uns resultats d’ERC en vot i en escons superior al vot i els escons que ERC va obtenir el 14F, i uns resultats de Junts en vot i en escons inferiors als que va tenir el 14F.

Però, sincerament, jo no ho veig. No hi ha res, a criteri meu, que ens permeti fer aquesta lectura.

ERC i Junts tenen pràcticament la mateixa fidelitat de vot: 72,1% i 70,1% respectivament.

I ni ERC ni Junts no presenten ni transferències significatives cap a altres forces  ni vot provinent d’altres espais cap a ells.

Només tenim mínimament significatiu, aquest 4,3% d’ERC i aquest 4,4% de Junts de vot del 14F que ara diuen votarien CUP. De ser fiable aquesta dada (és un % molt petit), no alteraria la relació de forces entre ERC i Junts.

Tampoc no es veu a l’enquesta, i per les dates del treball de camp de ser-hi, s’hauria vist, un impacte d’allunyament dels respectius electorats cap a l’abstenció. Hi és, i, venint d’on venim (abstenció de més de 600 mil votants indepes del 21D 2017 al 14F 2021), no hauríem de mirar cap a una altra banda, però aquest 8,7% de votants ERC el 14F i el 9,5% de Junts, no alteraria la correlació de forces entre ambdues formacions polítiques, és pràcticament idèntica.

Com és pràcticament idèntic el % d’antics votants del 14F d’ERC i Junts que ara no saben què farien, amb el seu vot: 12% i 13,9% respectivament.

Així les coses l’única diferència significativa entre les opcions d’ERC i Junts davant unes noves eleccions, segons el CEO, la tindríem en una dada que evidentment hem de considerar no ja dins del marge d’error de l’enquesta, sinó de les febleses demoscòpiques, que hi són, i que hem de saber neutralitzar. Perquè segons això, l’increment de vot d’ERC es deuria a aquest 4,2% de votants de VOX del 14F que ara diuen que votarien ERC. Aquesta transferència seria l’única que explicaria que ERC pugés, però és evident que estem davant un error demoscòpic, que estem davant una dada que no hem de tenir en compte.

I un cop més també ens trobem que tot i que el CEO intenta corregir els biaixos de la mostra, ERC és el partit més sobrepresentat, amb un record de vot del 17,3%, quan el 14F va tenir el 10,77%. És una sobrerepresentació, la d’ERC, aquests 7 punts, que contrasta amb el punt de sobrerepresentació de Junts, que va tenir un 10,14% de vot i a la mostra té un record de vot de l’11,4%.

Aquest diferencial de sobrerepresentació en la mostra condiciona el vot directe que es projecta a totes dues formacions, i tot i que després s’intentin corregir els biaixos, no es pot fer amb la intensitat que caldria, i per això s’acaba així, en aquest titular que ERC creixeria en vot i escons, quan de fet no hi ha res que així ho assenyali, quan de fet totes les dades indiquen que tant Junts com ERC es quedarien més o menys com estan.

Hi ha un altre factor que crec influeix en els resultats projectats pel CEO, i és l’estranya distribució territorial de la mostra. 906 de les 1.200 enquestes s’han fet a la demarcació de Barcelona, i només 108 a Girona, 61 a Lleida i 125 a Tarragona. Així, el marge d’error a Lleida és del 12,56%, enorme. I això afecta a algunes coses i projeccions polítiques, p.ex. afecta a com es mou el vot que va tenir pdecat el 14F.

A l’enquesta del CEO són 11 els enquestats que diuen van votar Pdecat el 14F. D’aquests només la meitat ara diuen votarien Pdecat, i això, sumat a que, evidentment, no tenen cap transferència de vot de ningú, d’enlloc, i a que no tindrien drets electorals, cap espai televisiu ni participació en debats, és el que els aboca a un resultat per sot del PACMA o dels escons en blanc i tal.

Aquesta xifra, de retenir com a màxim el 50% del vot, és, a hores d’ara, coherent amb d’altres enquestes, com el CIS. Però en canvi, aquesta infrarepresentació mostral p.ex. de Lleida a l’enquesta, impedeix veure a l’enquesta del CEO on va el vot que ja ha decidit no votar Pdecat, i així mentre en altres enquestes hem vist com entre un 30 i un 40 per cent del vot Pdecat el 14F ara aniria a Junts, això no tenim prou mostra com per veure-ho a l’enquesta del CEO.

Pel que fa a C’s veiem com la seva desaparició és segura, cap dubte. Només un 34,8% del vot de Cs el 14F ara votaria Cs, mentre PSC i PP rebrien transferències de vot de Cs el 14F superiors al 4%. Tanmateix, en aquest tema de C’s també podem veure com la transferència a VOX segueix amagant-se en el NS/NC, on se situa el 39,1% del vot de C’s el 14F. Pel 14F en les diferents anàlisis demoscòpiques que vaig fer ja  vaig dir VOX tindria millor resultat del que projectaven les enquestes. I així va ser. El vot de Cs cap a VOX s’amagava al NS/NC. Igual que ara.

En definitiva, que a criteri meu, vistes les diferents dades, unes noves eleccions haurien deixat les coses si fa o no fa com ara. C’s hauria desaparegut del Parlament, i això hauria enfortit encara més la representativitat de VOX. Pel que fa a l’independentisme, d’acord al CEO, tot hauria seguit igual, potser, només, com a molt, un lleuger increment vot CUP. Però pel que fa a ERC i Junts, tot igual. En cap cas veig cap dada que permeti sostenir que ERC creixeria i guanyaria les eleccions i que Junts baixaria. Això no ho diuen les dades de l’enquesta.

Malgrat l’estabilitat, alertes clares que hauríem de tenir en compte: prou rucades estratègiques d’eixamplament de bases i prou ximpleries identitàries

Si, com acabo de dir l’escenari d’unes noves eleccions era dolent començant per l’evidència que unes noves eleccions no canviarien res pel que fa a correlació de forces.

Tanmateix, l’actual escenari polític que ens descriu l’enquesta del CEO planteja elements inquietants, perquè hi trobem dades que haurien d’encendre totes les alertes:

Per primera vegada els votants d’ERC, de Junts i de la CUP suspenen, en confiança, als polítics catalans. Els d’ERC amb un 4,70, els de Junts amb un 4,64 i els de la CUP amb un 3,28. I per primera vegada també suspenen clarament l’acció del govern de la Generalitat, els d’ERC amb un 4,45, els de Junts amb un 4,66 i els de la CUP amb un 3,70.

És a dir, més val que deixem, tots plegats, de fer el ruc, compartim diagnòstic, compartim estratègia, i ens posem a treballar. O ja tenim dades que apuntem podem anar pel pedregar.

Entre aquest deixar de fer el ruc, deixar de tractar infantilment a l’electorat només per lluites partidistes, trobem una dada molt significativa a l’enquesta del CEO: entre els votants independentistes les propostes “nacionals”, sobre les relacions o el conflicte CAT-ESP és l’element que van tenir més en compte a l’hora de votar. En una escala de 0 a 10 (10 màxim tenir en compte), els d’ERC un 7,02, els de Junts un 7,44 i els de la CUP un 7,81. Ara ja podem anar dient que si govern, que si emergències, etc. El votant indepe dels partits indepes vota per les propostes nacionals, en clau indepe.

L’enquesta del CEO també ens confirma un altre element crític sobre el que hauríem de deixar de fer el ruc, de fer discursos insostenibles:

Com tots sabeu, després del 27S 2015 i l’1-O del 2017, escenaris polítics en els que ERC defensava contundentment que amb 68 diputats podíem fer la independència, teníem prou legitimitat per fer la independència, i igual amb els resultats del referèndum de l’1-O, ara assistim a tot aquest discurs des d’ERC del “no som prou”, “cal eixamplar la base”, etc, etc. Un discurs que va acompanyat de menyspreu cap als qui es mantenen en les mateixes posicions de legitimitat democràtica del 27S i de l’1-O.

Les dades evolutives del CEO són un tresor. I les hem de fer servir. I les hem de saber llegir. I ens han de servir per dir prou a certs discursets.

És la determinació i la unitat independentista el que fa créixer l’independentisme. Aquell octubre del 2017 un 64,6% dels enquestats creien que Catalunya havia assolit un nivell insuficient d’autonomia, i un 48,7% deien que volien que Catalunya esdevingués un estat independent, davant el 43,6% que deien que no. Aquests 5 punts de diferència a favor del Sí, en ple octubre del 2017, és la màxima diferència a favor del Sí que hem tingut, és quan l’independentisme ha estat més fort i ha arribat i sumat a més gent.

Sabeu com estem ara? Doncs d’aquell 64,6% que deien teníem un nivell insuficient d’autonomia hem passat a un 57,8%, 7 punts menys. I d’aquell 48,7% que octubre 2017 deien volien Catalunya esdevingués un estat independent, 5 punts més que els que no, hem passat, a l’actual 44,9% que ho volen, i 4 punts per sota dels que no ho volen, que són el 48,7%.

I les dades electorals s’expressen amb la mateixa contundència. L’independentisme ha assolit els seus màxims de suport en vot quan més determinat ha estat, aquell 1.966.508 vots del 27S del 2015 i el, fins ara màxim, 2.079.340 vots del 21D del 2017. Sabeu quants vots ha tingut l’independentisme ara que la part “hegemònica” del qual, segons resultats 14F, defensa l’estratègia d’eixamplament de base i de créixer? Doncs 1.366.0444 vots amb representació parlamentària i 1.454.253 si comptem també els vots a opcions extraparlamentàries.

La determinació ens ha fet forts com mai i amb més recolzaments que mai. L’estratègia divisiva i boirosa de l’eixamplament de la base i d’aparcar la independència d’ERC ens ha portat a mínims històrics, a perdre entre 600 mil i 700 mil suports i vots que havia tingut l’independentisme.

Perquè la cosa encara empitjora més si mirem una altra dada. L’estratègia de l’eixamplament de la base i tal i tal, que té en la ridiculització de la resta de propostes, especialment de la segona estratègia majoritària de l’independentisme, la de la confrontació intel·ligent com a inevitable recurs a la unilateralitat, no només ha portat als seus mínims en nombre de suports, de vots, de persones, a l’independentisme, sinó que també està introduint inquietants posicions dins del vot “independentista”.

Així, aquest 14F 2021 no només implica la pèrdua d’aquests centenars de milers de vot independentista com a conseqüència de l’estratègia d’ampliació de la base, sinó que també ens ha portat a que, entre l’electorat d’ERC, només un 62% optin per l’estat independent en la resposta múltiple a la pregunta “què creu que Catalunya hauria de ser?”

L’any 2018 eren un 70,8% dels votants d’ERC que deien volien Catalunya fos un estat independent.

L’any 2017, abans 1-O, un 82,2% dels votants de Junts pel Sí (on hi havia ERC), volien que CAT fos un estat independent.

I l’any 2015, abans eleccions 27S, entre els votants d’ERC, era un 89,5% que deien volien CAT fos un estat independent.

No només no hi ha més vot independentista, sinó que a sobre, l’estratègia d’eixamplament de la base fa que d’aquest minvant vot a partits indepes, en el cas d’ERC, els votants seus que volen que CAT sigui un estat independent ha baixat, aquests anys, la friolera de 25 punts.

Eixamplant la base hem perdut més de 600 mil vots independentistes i entre els votants d’ERC hem passat d’un 89,5% que volien que CAT fos un estat independent a l’actual 62%

Prou ximpleries identitàries: o ens acceptem com som, la nova nació que som, o mai serem independents

Si el tema de l’eixamplament de base és un despropòsit, tots aquests discursets que d’un temps ençà estan proliferant amb soflames identitàries són un autèntic insult a la tradició de l’independentisme i la seva capacitat integradora, que té en el “un sol poble”, la seva màxima.

Per sort totes aquestes soflames són minoritàries, testimonials, però no podem ignorar la seva capacitat destructiva, el seu potencial devastador sobre el moviment independentista, sobre qualsevol estratègia guanyadora que puguem generar.

La Nació Catalana que ara formem no és la nació que naixia fa més de mil anys. Ni la del 1714. Ni la del 1.900. Ni la del 1939. Ni la del 1979. Som una Nació viva en constant evolució. Negar com som, com ens hem format, és negar-nos la independència. Perquè no hi pot haver independència negant la realitat, lluitant contra la realitat.

Cada lluita, cada realitat social i nacional és diferent. I la nostra és la que és. I la nostra, si té una cosa que la defineix, és la seva capacitat integradora, inclusiva, pel damunt de les identitats, orígens i llengües.

Si l’independentisme és, com és, majoritari, si podem aspirar i lluitar per fer la independència és gràcies a aquesta capacitat integradora. Només un 52% de l’independentisme en termes d’identitat es defineix com a “només català”. Un 46% de l’independentisme se situa en el terreny de les identitats compartides CAT/ESP.

L’unionisme sempre, absolutament sempre, ha basat la seva estratègia per combatre l’independentisme en lligar orígens i identitat al no a la independència. Però han fracassat. I aquesta és la nostra gran victòria. Aquest 46% d’independentistes que ho són des d’identitats compartides és una de les nostres grans victòries i un dels fonaments més sòlids per poder fer la independència.

I totes aquestes soflames de caràcter identitari que últimament estem veient, totes aquestes ximpleries en relació als nostres orígens, llengua, etc... són, que ningú ho dubti, una de les més grans amenaces autodestructives que podem tenir. No acceptar-nos com som, no valorar l’èxit que implica haver consolidat un projecte independentista pel damunt de les identitats, orígens, etc és demencial. Abans he definit com a “ximpleries” totes aquestes soflames. Però no ho són. Són un atemptat directe a la línia de flotació del moviment independentista.

En resum:

L’enquesta del CEO, a criteri meu, ens confirma plenament que l’acord entre les tres forces independentistes (ERC, Junts i CUP) era el menys dolent de tots els escenaris possibles, i l’únic que permetia mantenir oberts els camins per refer el “nosaltres” independentista i així poder generar una estratègia compartida per fer la independència.

Unes noves eleccions, a més, no haurien modificat l’actual situació, s’hauria mantingut absolutament estable la situació derivada del 14F, pel que fa a l’independentisme.

Malgrat això, hi ha dues coses que clarament s’evidencien a l’enquesta:

•   El fonament del creixement i de la major fortalesa de l’independentisme estan lligats directíssimament a la nostra determinació com a moviment, a objectius clars i a unitat estratègica. Els discursets aquests d’eixamplament de base i tal no tenen el més mínim fonament, i ens estan portant a escenaris en els que hem perdut centenars de milers de vots que teníem i en els que, a més de no créixer, una part del vot que es conserva a partits indepes, s’allunya de la independència

•  Si l’independentisme ha aconseguit esdevenir el moviment polític majoritari al nostre país ha estat per la seva capacitat integradora, i per oferir una proposta política, un projecte polític de país, de nou estat, de república, millor per a tots, amb més oportunitats per a tots, amb més respecte per a tots, i plenament integrador d’identitats i orígens, com demostra aquest 46% de l’independentisme que se situa en espais d’identitats compartides. Aquesta capacitat integradora, pel damunt de les identitats, és l’autèntic motor, timó i brúixola del nostre moviment i país.