Anàlisi de l'enquesta de La Vanguardia sobre les eleccions municipals a Barcelona

El cap de setmana passat La Vanguardia va publicar les dades d’una enquesta pròpia sobre les eleccions municipals a Barcelona. Per motius personals no havia pogut ficar-me a analitzar-la. En aquest article ho faig, perquè em sembla interessant el que en podem analitzar.

D’entrada seria la típica enquesta de mitjà de comunicació que no proporciona suficient informació  ni dades sobre la mateixa com perquè mereixi ser analitzada. Tanmateix, malgrat l’opacitat i falta de transparència en les dades, hi ha prou informació com per poder fer una excepció i analitzar-la.

El mes interessant de l’enquesta és que els seus resultats són coherents amb les dades demoscòpiques que estem tenint des que Xavier Trias és candidat consolidat a les eleccions municipals del proper maig 2023. Fins ara, en articles precedents, he analitzat el que les diferents enquestes ja apuntaven, aquest “efecte Trias” a les eleccions municipals de Barcelona, que pot sacsejar l’escenari electoral que fins ara hem tingut.

Efectivament, fins ara totes les dades demoscòpiques que hem tingut apuntaven, fins la irrupció de Xavier Trias com a candidat, que l’actual majoria municipal, amb Colau i els Comuns i PSC i ERC al govern municipal i en suport al govern municipal, concentraven la intenció de vot a la ciutat. I això passava en un context molt complexe, perquè els resultats i la valoració ciutadana de la gestió municipal de l’Ajuntament Colau i els seus socis, PSC i ERC, era la pitjor de la història de la ciutat però, alhora, només entre aquests partits responsables de la pitjor gestió municipal de la història de Barcelona es disputava la victòria electoral a les eleccions municipals de maig 2023.

Era una paradoxa tremenda. La pitjor gestió municipal i, alhora, que les opcions electorals de les municipals només es disputessin entre els tres partits responsables d’aquesta pitjor gestió de la història.

Això va ser així fins la irrupció de Trias com a candidat de Junts. En els pocs mesos des que la candidatura de Xavier Trias s’ha consolidat, l’escenari electoral ha patit una important sacsejada. D’entrada la simple notícia que Trias seria candidat va evidenciar un “efecte Trias”, evidenciat en que la seva candidatura directament va entrar a la disputa electoral per guanyar les eleccions. Es va passar d’un empat en projecció electoral entre Comuns, PSC i ERC com a únics amb possibilitat de guanyar les eleccions, tot i ser els tres responsables de la pitjor gestió municipal de la història de la ciutat, a que fossin 4 les opcions polítiques amb possibilitats de guanyar les eleccions: les tres esmentades responsables de la pitjor gestió municipal de la història de la ciutat i una quarta, la de Xavier Trias, clarament oposada, contrària, a aquesta majoria de Comuns, PSC i ERC, responsables de la pitjor gestió municipal.

A les anàlisis demoscòpiques prèvies ja vaig analitzar aquest “efecte Trias”, però el més important de les dades de l’enquesta de La Vanguardia és que confirmen plenament les tendències que fins ara s’havien apuntat, fins al punt que Trias passa no d’estar en condicions de disputar la majoria electoral a estar en condicions clares de guanyar les eleccions.

L’enquesta de La Vanguardia per primer cop situa la candidatura de Xavier Trias com la proposta política guanyadora a les eleccions municipals de Barcelona del proper maig 2023.

L’enquesta de La Vanguardia per primer cop projecta la candidatura de Trias com la guanyadora d’aquestes eleccions municipals a Barcelona, amb 12 regidors, pel davant de Comuns i de PSC que es quedarien amb 10 regidors, i d’una ERC que fins ara gairebé totes les enquestes projectaven com a guanyadora d’aquestes eleccions, però que tal i com ara estan les coses es quedaria amb 5 regidors, 5 menys dels que a les eleccions de maig 2019 va obtenir.

Com deia abans, dissortadament La Vanguardia no proporciona prou dades de l’enquesta com per poder-ne fer una anàlisi fina, però sí suficients com per valorar les seves dades i els resultats que projecta de manera coherent amb les dades de les enquestes prèvies que hem conegut des que Trias és candidat.

El més important de l’enquesta de La Vanguardia és que les seves dades són plenament coherents amb les dades de les altres enquestes que sobre l’escenari polític de Barcelona hem tingut.

Segons l’enquesta de LV un 61% dels veïns de Barcelona consideren molt dolenta o dolenta la gestió de l’actual govern de l’Ajuntament de Barcelona que encapçala Ada Colau com a alcaldessa. És una dada coherent amb aquest 49,9% de veïns que en una altra recent enquesta, del diari ARA, situaven Ada Colau com la pitjor alcaldessa de la història de la ciutat. O amb el 50,4% de veïns que segons l’enquesta municipal del Baròmetre de Barcelona consideren la gestió municipal de Colau la pitjor de la història, i aquest 66,4% de veïns que consideren que sota el mandat Colau, la ciutat cada any està pitjor que l’any anterior.

Sí, mai a la història hi havia hagut una majoria de veïns tan aclaparadora considerant que la gestió municipal de l’ajuntament Colau és la pitjor de la història de la ciutat, i que la ciutat cada any està pitjor que els anys precedents.

El xoc de dades demoscòpiques sempre l’hem tingut en aquesta constatació d’estar davant la pitjor valoració de la història de la gestió municipal i de la situació de la ciutat, i, alhora, aquesta incomprensible resignació en que només els tres partits responsables d’aquesta catàstrofe sense precedents (Comuns, PSC i ERC) podien aspirar a guanyar les eleccions.

Com deia abans la simple constatació de la candidatura de Trias va començar a sacsejar l’escenari polític de les municipals a Barcelona, i aquesta enquesta de La Vanguardia ratifica aquest efecte Trias i la sacsejada que implica, fins al punt de, per primera vegada, projectar-lo com el clar guanyador de les eleccions.

En les anteriors anàlisis explicava que l’efecte Trias implicava la possibilitat de recollir un vot excepcional a les municipals de Barcelona, per sobre de sigles polítiques, de sigles de partits i d’ideologies, per concentrar clarament el vot veïnal, d’aquest més del 60% de veïns de la ciutat, per als quals l’objectiu preferent, la prioritat, és acabar amb aquest malson de la gestió Colauer i dels que els hi donen suport: Comuns, PSC i ERC.

L’enquesta de LV per primer cop evidencia que aquest vot útil a Xavier Trias per posar fi a aquest malson de la gestió colauer està prenen forma, s’està fent realitat.

Només així s’explica que Trias passi del 10,5% de vot que va tenir Junts les darreres eleccions municipals a Barcelona i aquest 24,9% de projecció de vot que fa l’enquesta de LV.

Cal insistir en l’excepcionalitat de la situació de Barcelona. Mai, absolutament mai, no hi havia hagut aquesta absoluta immensa majoria veïnal plenament conscient que estem davant la pitjor gestió municipal de la història de Barcelona. La gestió municipal d’Ada Colau, amb el suport de PSC i ERC ha portat la ciutat a una evident decadència, a un absolut empitjorament. ÉS una majoria aclaparadora, mai vista, sense precedents, que així ho expressa.

I l’enquesta de LV el que fa és evidenciar amb una claredat fins ara inèdita, que la candidatura de Xavier Trias ja està recollint suports majoritaris per acabar amb aquest malson de gestió municipal colauer.

Clarament les eleccions municipals de Barcelona del proper maig 2023 tindran un caràcter plebiscitari.  

Les municipals de Barcelona del proper maig seran unes eleccions inèdites, en les que no importarà tant la dimensió ideològica i partidista de les diferents propostes com el que serà decisiu: vot per posar fil al malson de la gestió colauer o per seguir amb la majoria política de l’ajuntament colauer que configuren Comuns, PSC i ERC i que està portant la ciutat a la més radical decadència mai vista.

Tindran aquest caràcter plebiscitari perquè només el vot a Xavier Trias pot garantir posar fi al malson d’aquest ajuntament colauer. El vot als Comuns, al PSC i a ERC és un vot per seguir amb la majoria que ens ha portat a aquest malson. Només una clara victòria de Trias pot posar fi a aquest malson. Per això les municipals del maig a Barcelona tindran aquest caràcter plebiscitari.

No estarem votant un candidat o un altre, una ideologia o una altra, un partit o un altre... estarem votant acabar amb aquest malson d l’actual gestió municipal o seguir amb aquest malson i decadència.

I l’enquesta de LV ja evidencia aquest vot plebiscitari: Trias per acabar amb el malson de l’actual gestió municipal... i Colau, Collboni o Maragall per seguir amb la majoria municipal responsable d’aquest malson.

Aquesta dimensió plebiscitària de les eleccions municipals de maig 2023 a Barcelona també la podem observar clarament en la valoració dels diferents lideratges polítics pels votants de les diferents opcions polítiques.

Així, podem veure com Trias ocupa una posició absolutament central, de bona valoració, d’entre la majoria de ciutadans amb independència del seu posicionament polític electoral. El lideratge de Trias és amplíssimament aprovat, valorat, pels votants de Junts, amb un 90%, fet que configura la fortalesa inicial de la seva candidatura, però també per la majoria de votants de la resta de forces polítiques: un 75% dels d’ERC, un 55% dels de C’s, un 52% dels del PSC.

De fet la dimensió plebiscitària la podem veure en aquestes inèdites dades que fan que Trias tingui una millor valoració que els propis candidats entre els votants d’ERC, PSC, PP, C’s o CUP.

Trias és aprovat pel 75% de votants d’ERC, mentre Maragall és aprovat pel 74% de votants d’ERC.

Trias és aprovat pel 52% dels votants del PSC, mentre Collboni només és aprovat pel 44% dels votants del PSC

Trias és aprovat pel 44% de votants del PP, mentre Cirera només és aprovat pel 16% dels votants del PP

Trias és aprovat pel 19% dels votants de la CUP, mentre Basha Changuerra només és aprovada pel 13% dels votants de la CUP.

Mai a la història de la ciutat de Barcelona hi havia hagut un ajuntament i una gestió municipal tan espectacularment mal valorades com la de l’alcaldessa Colau. Mai.

A pocs mesos de les eleccions municipals, està clar que a Barcelona seran excepcionals, perquè tindran una dimensió inèdita plebiscitària: acabar amb aquest malson de gestió colauer, cosa que només pot garantir el vot a Trias, o seguir amb aquest malson i decadència de la ciutat, votant Comuns, PSC o ERC.

Aquesta excepcionalitat ja emergeix a les enquestes. Per això Trias ha passat a situar-se com la primera opció electoral. Aquest maig, a les municipals de Barcelona es votarà pel damunt d’ideologies, sigles, partits, eixos... Aquest maig a les municipals de Barcelona es votarà acabar amb el malson o seguir amb el malson.

I aquest 60% de veïns, en una xifra mai vista en la  història de Barcelona, que consideren estem davant la pitjor gestió municipal de la història, que està comportant que la ciutat cada any estigui pitjor que l’anterior, va camí de concentrar el seu vot en Trias, per primer i última vegada a la història, només per acabar amb el malson colauer i dels que li donen suport, només per intentar posar fre a la decadència de la ciutat.

Trias és ciutat. Només els votants de la secta en Comú valoren millor la seva lideressa, la faraona Ada Colau, que a Xavier Trias. La resta de votants de la resta de partits polítics valoren millor Trias que els seus propis candidats. És del tot significatiu.

El “desplome” electoral d’ERC que projecta l’enquesta de La Vanguardia és sorprenent per la seva magnitud, però coherent amb les dades que fins ara hem anat veient. ERC ha donat suport incondicional a Colau i les seves polítiques, fins i tot a les més bèsties i irracionals, com el suport que van donar-li per no fer estudis previs de les diferents polítiques urbanístiques, ni estudis d’impacte. La submissió absoluta, vergonyant, d’ERC a la faraona Colau ha xocat clarament amb bona part del seu electorat, que no ha comprat aquesta submissió. Al Baròmetre municipal ja vam veure com un 70% dels votants d’ERC consideraven que la ciutat, amb Colau, cada any està pitjor que l’anterior.

No, no estem davant de cap xorrada d’aquestes que intenten colar els colauers i els voceros oficials d’ERC de que són unes eleccions, a Barcelona, entre l’establishment. Estem, clarament, davant uns eleccions plebiscitàries, per posar fi a la pitjor gestió municipal de la història de la ciutat o seguir-la fent possible. I els votants d’ERC ho tenen clar. Diuen prou a aquest malson.

Una altra dada molt curiosa, però alhora coherent, de l’enquesta de LV, és que només un 13% dels votants de la CUP aproven la seva candidata. Tot i que l’enquesta de LV projecta la possibilitat que la CUP torni a entrar a l’Ajuntament, jo crec això no passarà. La CUP ha optat per una candidata sense cap connexió amb les lluites veïnals, una candidata que en podríem dir només té un discurs, i aquest discurs és l’antiesclavista. La candidata de la CUP dibuixa amb el seu discurs una ciutat racista i esclavista, que és el que ella combat, pel que lluita. Tots els que no som ella, tots els que no li donem suport, som racistes i esclavistes. El seu discurs és tan paranoic i flipat que només un 13% dels votants de la CUP l’aproven. El votant de la CUP votarà Ada Colau. No només perquè un 58% dels votants de la CUP l’aproven (davant el 13% que aproven la seva candidata), sinó perquè, com sempre, entre el votant de la CUP s’acabarà imposant el sectarisme ideològic, que en aquestes eleccions representa Ada Colau. Colau fou i és la candidata del Règim del 78, però això per a la majoria de votants de la CUP no importa. La vespra de l’1-O Xavier Trias es plantava al local de la CUP a Barcelona en solidaritat davant l’assetjament policial, mentre Ada Colau donava suport al Règim del 78. Però per als votants de la CUP això no té cap importància, i Colau és la seva lideressa. Per això, entre una candidata cupaire que només aproven el 13% dels seus votants, i el sectarisme ideològic pro-Colau, tot projecta que gairebé la meitat del vot cupaire anirà a Colau, deixant sense cap opció a la CUP de tornar a entrar a l’Ajuntament.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   

 

Sobre l’enquesta de l’ARA municipals a Barcelona: dades que ratifiquen els diagnòstics previs sobre situació BCN i la sacsejada electoral (i el seu potencial creixement) que s'està vivint

Avui dissabte 7 de gener el diari ARA ha començat a publicar els resultats d’una enquesta sobre les eleccions municipals a Barcelona. És la primera gran enquesta amb dades accessibles des que Trias és oficialment candidat a l’Ajuntament de Barcelona per Junts. En l’edició impresa d’avui hem tingut les dades de l’enquesta sobre qui consideren els ciutadans de Barcelona han estat el millor i el pitjor alcalde de Barcelona. I ara mateix, quan em poso a escriure aquest article, hem tingut, via digital, les dades de projecció electoral que fa l’enquesta, i que sortiran publicades a l’edició paper demà diumenge. Dilluns hi haurà una tercera entrega de dades.

No tinc totes les dades que m’agradaria tenir, però hi ha prou informació com per analitzar de manera fiable el que ens explica aquesta enquesta.

Els dos “titulars” que fins ara l’enquesta ens ha proporcionat són molt clars, de manera que els situo ara i després passo a analitzar-los:

• Colau és, per a la immensa majoria de veïns de Barcelona, de manera aclaparadora, sense rival, el pitjor alcalde de la història.

• Collboni i el PSC ara mateix es projecten, tot i que per un marge escàs, com l’opció amb més suport electoral ciutadà, però a molt poca distància del triple empat que protagonitzen Colau, Trias i Ernest Maragall

Colau, el pitjor alcalde de la història de Barcelona:

Un 49,9% dels veïns de Barcelona assenyalen Ada Colau com el pitjor alcalde de la història de la ciutat. Darrere seu tindríem Xavier Trias, amb un 9,5% i Jordi Hereu amb un 7,2%. És a dir, més de 40 punts de diferència amb qui els veïns assenyalen com a pitjor alcalde, Ada  Colau.

L’enquesta també pregunta pel millor alcalde, i és assenyalat, també per una majoria aclaparadora, Pasqual Maragall. Per a un 49,2% dels barcelonins Pasqual Maragall ha estat el millor alcalde de la història de Barcelona, seguit, a molta distància, en el que seria segona posició de millor alcalde de Barcelona, per Xavier Trias, que ho fou per a un 10,7%.

El 49,9% que considera Colau el pitjor alcalde de la història de Barcelona, i el 49,2% que consideren Pasqual Maragall com el millor alcalde són dades demolidores, que deixen molt lluny els qui els segueixen. La diferència amb la resta d’alcaldes és tan i tan gran que estem davant de dades socials, més que polítiques o partidistes.

Pasqual Maragall és reconegut com el millor alcalde per gairebé la meitat dels ciutadans de Barcelona, molt per sobre de les diferències polítiques. La Barcelona que va liderar Pasqual Maragall, la transformació de la ciutat que va liderar Pasqual Maragall té el reconeixement de la immensa majoria de la ciutadania, pel damunt de posicionaments polítics i de partidisme. La seva figura transcendeix les sigles polítiques. La seva obra és aprovada i valorada positivament per una majoria tan gran que deixa enrere qualsevol diferència política. És per això, per tot el que va fer i per l’aprovació ciutadana que té, que és un referent històric per a la nostra ciutat.

A l’altra banda de les valoracions, Ada Colau és assenyalada com el pitjor alcalde de la història de Barcelona també per una majoria de veïns tan i tan gran, que deixa a distància sideral qualsevol altre alcalde i la seva gestió. Un 49,9% dels veïns de Barcelona diuen que Colau és el pitjor alcalde de Barcelona. Aquest percentatge també supera qualsevol mena de diferència política o de partidisme. Una unanimitat tan bèstia com aquesta és l’evidència que considerar Colau com el pitjor alcalde de la història de Barcelona està pel damunt de diferències polítiques o de partidisme. És una realitat de ciutat. És l’evidència d’una gestió que és la pitjor de la història. ÉS l’evidència que és una visió de ciutat, de veïns, la valoració catastròfica de la gestió colauer, tan massiva que supera qualsevol diferència política, social, ideològica, partidista.

Que Trias sigui valorat com el segon millor alcalde de la ciutat, amb un 10,7%, i alhora com el segon pitjor alcalde, amb un 9,5%, a més de 40 punts de diferència dels primers tant com a millor com com a pitjor, sí que són dades que podem considerar, a diferència de les de Pasqual Maragall i Ada Colau, com a valoracions fetes des del posicionament ideològic, partidista, tant pels que el valoren com a segon millor com pels que el valoren com a segon pitjor.

Aquestes dades amb aquest 49,9% de veïns que situen Colau com el pitjor alcalde de la història de Barcelona coincideixen plenament amb les dades d’altres enquestes. Fa poc, al Baròmetre semestral de la ciutat de Barcelona (enquesta municipal), vèiem com Colau havia batut tots els rècords de considerar la seva gestió, la pitjor de la ciutat. En l’article que vaig fer ho explicava així:

“Aquest 50,4% d’aquest desembre 2022 és la pitjor valoració de la història de la ciutat de la gestió del seu ajuntament, i, altra vegada, el fet que les 5 pitjors valoracions de la gestió municipal les trobem també en aquest 2n mandat Colau, entre el 2019 i el 2022, evidencia la duresa i contundència de la dada. Si el 50,4% de 12/2022 és la pitjor valoració de la història de la gestió municipal, el 49,4% de 12/2021 és la 2a, el 47,1% de 6/2022 la 3a pitjor, el 46,1% de 12/2020 la 4a pitjor i el 43,6% del 12/2019 la cinquena.”

De la mateixa manera, tampoc mai com fins ara, aquest desembre del 2022, un 66,4% dels veïns de Barcelona afirmen que la ciutat, sota Colau, cada any està pitjor que l’anterior.

Només amb aquestes dades del baròmetre municipal podem veure que la dada de l’enquesta de l’ARA, amb aquest 49,9% de ciutadans de Barcelona que consideren Ada Colau el pitjor alcalde de la història de la ciutat, és plenament sòlida, totalment coherent amb les dades que fins ara també hem pogut treballar.

Sí, Colau és el pitjor alcalde de la història de Barcelona. No hi ha cap dubte al respecte. La contundència amb la que els veïns de la ciutat situen Colau com el pitjor alcalde de la història de Barcelona evidencia també que serà així com passarà a la història, que així es valorarà el seu llegat, el seu catastròfic llegat.

I de cara a les eleccions municipals de maig 2023, què passarà a Barcelona?

Doncs les dades evidencien que la irrupció de Xavier Trias com a candidat de Junts ha provocat ja una sacsejada ciutadana, política i electoral espectacular. Fins fa només uns mesos totes les enquestes situaven, a Barcelona, una espantosa resignació davant la catàstrofe en la que està sumida la ciutat, perquè només hi havia tres propostes polítiques projectades amb possibilitats de guanyar les eleccions, i les tres eren les responsables de la catastròfica situació de la ciutat, començant per Colau i els Comuns, seguint amb Collboni i el PSC i acabant amb Ernest Maragall i ERC.

Totes les demencials polítiques que hem patit a Barcelona aquest segon mandat Colau han tingut i tenen, fins el darrer dia, el lideratge de Colau i el suport incondicional del PSC (des de dins del govern municipal) i d’ERC (des de fora del govern municipal).

Les dades de l’enquesta de l’ARA, primeres amb Trias oficialment candidat a l’alcaldia de Barcelona, evidencien una clara sacsejada. Tot i que la notícia mediàtica sigui que Collboni ara mateix es projecta com a guanyador, per a mi la veritable notícia és que la irrupció de Trias ja ha provocat automàticament, en menys d’un mes, que se situi en empat tècnic amb les tres forces que fins ara semblaven ser les úniques amb opció de guanyar les municipals a BCN (Comuns, PSC i ERC).

Tot i que l’enquesta projecta un 19,8% dels vots per Collboni, darrere seu, empatats a una projecció del 16,3% hi trobem ja Trias... i Colau. I pel darrere, amb un 16%, a ERC.

No tinc prou dades de l’enquesta com per valorar coses que necessitaria per poder aprofundir en l’anàlisi, però sí tenim prou dades com per veure que per primera vegada les tres formacions responsables del que ha passat a Barcelona, de la catastròfica situació de la ciutat i la seva gestió, tenen, competint amb elles, una quarta opció, que ha estat crítica amb tot el que ha passat a la ciutat, que ha intentat racionalitzar la irracionalitat de les polítiques colauers i que planta cara a la resignació amb la que fins ara assistíem a un cicle electoral que només podia fer que confirmar la decadència de la ciutat.

Per tant, la sacsejada ja s’ha produït. Trias ha situat la seva candidatura amb opcions de guanyar les eleccions, i de fer-ho liderant aturar les polítiques Colau que han abocat la ciutat a l’actual decadència, a una ciutat patint dia a dia la pitjor gestió de la història del pitjor alcalde de la història, Ada Colau.

Però la cosa no s’acaba aquí. Al meu entendre a l’enquesta trobem dades molt interessants que ens poden fer pensar que la sacsejada pot anar molt més enllà, i que realment la candidatura de Xavier Trias està en condicions de guanyar clarament les eleccions i acabar així amb aquest malson de la gestió Colau (i dels seus còmplices, PSC i ERC).

La primera dada potent la trobem en com Trias el primer que ha fet –i que ni és poca cosa ni és fàcil- és situar la seva candidatura al capdavant de Junts com la que, de totes, té una major fidelitat electoral. Fa un any, al desembre del 2021, al baròmetre municipal de Barcelona, la fidelitat de vot de Junts (votants que havien votat Junts a les municipals de BCN del 2019 i que deien que si hi hagués noves eleccions municipals seguirien votant Junts) era del 39,2%. Un any després, segons les dades de l’enquesta de l’ARA, la fidelitat de vot entre els votants de Junts ha passat a ser del 70,7%, la més alta de totes les opcions polítiques.

Per tant el primer objectiu que jo crec tenia Trias, com és fidelitzar el seu vot, l’ha assolit amb escreix.

I ara entenc que a l'enquesta de l'ARA ja trobem dades de que entrem en la fase de visualitzar-se com el vot útil per acabar amb aquesta catastròfica gestió en la que està sumida Barcelona, visualitzar-se de manera oberta, a tota la ciutadania, per damunt de diferències, com l’únic vot útil possible per acabar amb el malson de la gestió Colau, començant per aquest 18% de vot d’ERC a les municipals del 2019 que ara diuen votaran Trias, en el que és el més alt percentatge de transvasament de vot entre formacions.

Però encara més, perquè si ens hi fixem ara mateix la candidatura de Xavier Trias ja se situa com a receptora, tot i que en percentatges per ara molt menors al transvasament de vot des d’ERC, de vot procedent d’una molt àmplia pluralitat de forces polítiques, des de la CUP fins al PSC. A més a més de l’abstenció del 2019, Trias i Collboni es reparteixen la intenció de vot dels que ara volen votar.

Una altra dada que visualitza el potencial sacsejador de la candidatura de Trias la trobem en que Junts és l’opció amb menys vot decidit cap a altres de tot l’escenari polític, la que menys vot perd. Al costat d’aquest 70,7% de vot que Trias ha fidelitzat, hi trobem, com a segona dada, el que calculo és un 20% de vot indecís. I aquest vot indecís tot apunta es quedarà a Junts.

Finalment, hi ha dues opcions que també ens situen en aquest escenari viu, en que la sacsejada encara seguirà produint efectes:

• Hi ha tota una bossa de vot situada en un amplíssim espectre que a mesura que es visualitzi, com ara s’està visualitzant, que Trias té opcions d’acabar amb el malson qu estem patint, el votaran, ni que sigui per primera i última vegada a la vida, perquè no hi ha alternativa. Aquest 66% de veïns de BCN que creuen que la ciutat cada any està pitjor que l’anterior, aquest 50,4% de veïns que creuen la gestió Colau és la pitjor que ha tingut la ciutat, i aquest 49,9% que diuen que Colau és la pitjor alcaldessa que mai a la història ha tingut Barcelona... tots aquests veïns no podem més, volem que algú, qui sigui, ens tregui d’aquest malson. Ens estimem massa la nostra ciutat com per no intentar aturar el camí a l’abisme de la decadència al que Colau i els que li donen suport, ens han condemnat. I això només ho pot garantir Trias. Fins ara Collboni havia jugat aquesta farsa de marcar distàncies amb Colau, de qüestionar algunes polítiques, com si no hi tinguessin a veure. En un context com l’anterior a Trias, en el que semblava que l’alcaldia se la disputarien únicament Colau, Collboni i Ernest Maragall... Collboni era qui  més podia recollir vot útil per aturar el malson. Però la sacsejada Trias situa Collboni a la realitat de la seva co-responsabilitat en tot el que ha passat aquesta legislatura. Aquest impuls Collboni de vot resignat que fins ara l’ha pogut situar amb lleuger avantatge... s’esvairà.

•  A un nivell més d’espai ideològic, la sacsejada Trias també apunta potencial de creixement. Ho hem vist en aquest espectacular 18% de vot d’ERC el 2019 (ERC fou la candidatura més votada) que ara ja diu votarà Trias, però ho veurem també en que la gravetat de la situació que estem vivint a Barcelona farà inviables frivolitats com allò de les Primàries el 2019. I aquest 11% de vot cupaire del 2019 que ara se’n va cap a Trias és la més contundent evidència de l’excepcionalitat de les municipals a Barcelona, una excepcionalitat electoral provocada per l’excepcionalitat de la catastròfica gestió del pitjor alcalde de la història de Barcelona, Ada Colau. La propaganda colauer i tots els seus sermonejadors intentaran fer veure que és cosa de la burgesia contra les classes populars, dels lobbies contra la gent, etc etc etc. Però ja no cola. Les sistemàtiques mentides i farsa colauers ja no colen. Aquest mai fins ara assolit 66% de veïns que diuen la ciutat cada any està pitjor no són ni lobbies ni burgesos ni cap d’aquestes martingales de la secta en Comú: som veïns farts de veure aquest malson al que la pitjor alcaldessa de la història, Ada Colau, està condemnant la nostra ciutat i les nostres vides.

I, ara sí, per acabar, una altra dada que apunta que, en contra de la resignació i impotència que ens atenallava fa només uns mesos, les coses poden canviar, que podem estar assistint als últims dies del mandat del pitjor alcalde de la història de Barcelona, que podem estar a les portes d’acabar amb aquest malson:

• ara mateix només un 56% dels qui van votar Colau el 2019 ho tornarien a fer. Ja sabem tots del que és capaç la formidable maquinària propagandística de la senyora Colau (maquinària que paguem tots nosaltres, no ella), però a banda d’aquesta baixa fidelitat de vot dels Comuns, el que potser fa veure que el seu camí se’ls hi està fent molt complicat és veure que estan perdent vot en totes direccions: cap a PSC, cap a ERC, cap a CUP, cap a Junts... Curiosament aquests percentatges de l’enquesta de l’ARA coincideixen amb el baròmetre municipal, i aquests 4 de cada 10 votants Colau el 2019 que diuen que la ciutat està empitjorant any rere any....

Estem davant 5 mesos decisius per a Barcelona i les nostres vides. Per primera vegada en molt de temps és possible acabar amb aquest malson de la gestió Colau, la pitjor de la història de la ciutat. L’enquesta de l’ARA reflecteix la sacsejada que en aquesta situació ha implicat la candidatura de Xavier Trias, i també el potencial que té per fer-ho possible!

 

Dades per a una revisió de les afirmacions -per a mi equivocades- de l’editorial d’en Partal i de l’article d’en Jaume Marfany

El passat 29 de desembre en Vicent Partal publicava una editorial de crítica política arran, sobretot, dels fets del concert de Serrat. I el 31 de desembre l’estimat Jaume Marfany publicava un article a l’UNILATERAL, en el que diu que assumeix i comparteix els arguments d’en Partal que parlen de que en aquell concert el que s’hi va veure va ser covardia, però desenvolupant o portant el que diu Partal cap al terreny bàsicament lingüístic.

No vull entrar en el fons dels seus escrits, però sí vull fer-ho en relació als temes de la llengua i el diagnòstic que en fan, perquè cap dels dos no ha tingut presents per als seus diagnòstics cap de les dades que ara aportaré, unes dades, a criteri meu, absolutament concloents i que ens allunyen molt del que tant en Partal com en Marfany afirmen als seus escrits.

Diu Partal a la seva editorial: “fa temps que m’interessa de comparar l’ambient de recuperació i orgull del català que planava a Barcelona l’any 2017 i aquest ambient de derrota i pessimisme que vivim avui. Perquè, ha canviat tant la ciutat? La resposta no pot ser cap altra que no. El nombre de parlants de cada llengua deu ser si fa no fa el mateix. Però, en canvi, el català clarament ha disminuït en presència pública. I això passa, simplement, perquè una part substancial de la població que parla català ara l’amaga i dissimula ser qui és. I l’amaga i dissimula perquè els espanyols han reeixit a fer surar la por ancestral dels oprimits”

Pel que fa a Jaume Marfany, el tros del seu article que vull comentar és quan diu: “Possiblement, al Palau Sant Jordi va haver-hi molta covardia. Però també vam poder veure una bona mostra de l’èxit de la política del bilingüisme, del bilingüisme social imposat per l’Estat espanyol (“Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.”). “Bilingüisme social”, l’etiqueta ideològica que vol donar l’aparença de normalitat a una situació totalment anormal. La població s’acaba convencent que la coexistència de dues llengües en un mateix territori és un fet natural i, com diuen a Llengua i República, “i això comporta una situació de convivència pacífica, enriquidora i democràticament ordenada”.

La política del bilingüisme ha tingut molt més èxit que la repressió pura i dura. El bilingüisme social ha aconseguit emboirar o amagar del tot la realitat, que no és altra que el conflicte lingüístic existent al país. Un conflicte que converteix cada vegada més el català en la llengua subordinada i ens condueix, si no som capaços d’aturar-ho, a la substitució lingüística.”

Doncs us haig de dir, Vicent i Jaume, que no.

• D’entrada, amb només unes poques dades oficials podrem veure que no és cert això que diu en Partal que el català clarament ha perdut en presència pública perquè molts parlants se n’amaguen, o sigui per covardia, de la mateixa manera que tampoc és cert que, com diu, el nombre de parlants de cada llengua sigui estable els últims anys.

• Després amb unes altres poques dades sobre el tema intentaré corregir aquesta visió, per a mi errònia, d’en Marfany, de que tot plegat és culpa del bilingüisme social, que seria el que ens estaria conduint a una substitució lingüística.

Diu en Partal que les dades lingüístiques a Barcelona no han canviat gaire i els % deuen ser similars els últims anys. A Barcelona, de penúltima enquesta d’usos lingüístics a l’última l’ús del català com a llengua habitual ha passat del 34,6% al 29,3%, de la mateixa manera que el català com a llengua inicial ha passat de ser en les dades anteriors la llengua inicial del 29,4% de barcelonins a ser-ho del 26,5%. Per tant sí que han canviat: les de l’ús del català com a llengua habitual a BCN han baixat, i baixa també el % de barcelonins que tenen el català com a llengua inicial.

I quin  és el coneixement del català que té la població de Barcelona? el seu coneixement amb les habilitats bàsiques entre els nascuts a Catalunya és del 85,3%, mentre que abans era del 81,7%. Entre els nascuts a l’estranger el percentatge es redueix a un 33,1% i un 25,4%.

Aquesta dada de coneixement amb habilitats bàsiques del català de la població de Barcelona nascuda a l’estranger contrasta amb les dades de quina és la llengua habitual d’aquesta població de Barcelona nascuda a l’estranger: en tota la sèrie que tenim, des del 2008, el % és ZERO. Sí, és així, entre la població de BCN nascuda a l’estranger, el català no és la seva llengua habitual, malgat un 33% el conegui, mentre que el castellà és la seva llengua d’ús habitual en percentatges al voltant del 68%.

Arribats a aquest punt, tenint consciència d’això que estic explicant a partir de les dades oficials que he aportat, crec que amb una altra dada podrem tenir una visió més global, una visió clau, del que pot estar passant a BCN en relació a ús del català.

L’any 2.000 a Barcelona hi havia 74.772 persones nascudes a l’estranger.

L’any 2021 a Barcelona hi havia 458.226 persones nascudes a l’estranger.

Sí, gairebé 400 mil persones més nascudes a l’estranger en només 20 anys.

I ja hem vist que l’ús del català com a llengua habitual entre aquests veïns de la nostra ciutat nascuts a l’estranger és el 0%.

No, la presència pública del català no ha disminuït per covardia o per amagar-se dels seus parlants, sinó que és un impacte de l’enorme fluxe migratori que ha rebut el nostre país i la nostra ciutat en molt poc temps, fet que dificulta puguin integrar-se millor lingüísticament, i comporta, tenint en compte les natalitats, etc, un major impacte en l’ús d’altres llengües, bàsicament el castellà, que implica menor presència del català.

En aquest punt és on podríem arribar a pensar que l’argumentació d’en Marfany, de que el bilingüisme està al darrere de que en aquesta situació no s’usi el català, i que per tant això pugui estar-nos conduint a la substitució lingüística... sigui encertada.

Sí, es podria pensar, i en Marfany així ho defensa, però tampoc ho comparteixo. Estem “processant” els enormes impactes d’aquest monumental fluxe demogràfic per moviments migratoris cap a la nostra ciutat i país en un període extraordinàriament breu de temps. En una situació com la nostra que el català comenci a formar part de la llengua habitual d’aquests centenars de milers de persones arribats en tan poc temps requereix temps, requereix donar temps al nostre sistema escolar i resta de mecanismes d’integració lingüística. Poc a poc el % de nascuts a l’estranger que assoleixen les habilitats lingüístiques bàsiques en relació al català està creixent. Del 2013 al 2018 ha passat del 25,4% al 33,1%. Però això encara no és suficient com perquè el català estigui emergint com a llengua d’ús habitual entre aquest col·lectiu. Això requereix temps.

Sí, això requereix temps, poder seguir amb el nostre model escolar i incrementar les polítiques d’acollida lingüística. I el bilingüisme social en cap cas ni és ni serà un obstacle: entre els nascuts a l’estranger el 59% volen que el català esdevingui també llengua d’ús habitual seva, al costat del castellà.

Fer realitat aquest 59% no serà fàcil, requerirà, com ja hem vist, temps, però el més important és la seva consciència majoritària en relació a la nostra llengua i el seu exprés desig de poder-la usar habitualment.

I que el tema del bilingüisme social no està al darrere de l’actual situació també ens ho indica una altra dada demolidora: només un 15,6% de la població migrant nascuda a l’estranger no volen que el català sigui llengua d’ús seva. Es veu clarament que el bilingüisme no és un refugi que permet “evitar” el català, passar del català. La immensa majoria de la població nascuda a l’estranger volen que el català esdevingui, en un futur, també llengua d’ús habitual seva.

Tenint en compte totes aquestes dades i consideracions es pot entendre millor una altra dada molt important: malgrat la situació descrita, malgrat els impactes demogràfics tan intensos en tan poc temps, que el bilingüisme social no amenaça el català ho podem veure molt clarament en les dades que demostren que el català és l’única llengua que creix en ús social.

A Catalunya només un 31,5% de la població tenen el català com a llengua inicial, però el català esdevé llengua habitual del 36,1%, mentre que el castellà és la llengua inicial del 52,7% de la població, baixant al 48,6% com a llengua habitual. El català, malgrat tot, és la llengua que guanya usuaris habituals, mentre que el castellà els perd. La tendència és clara, tot i que ara mateix estigui eclipsada pel volum de població arribada. Només necessita temps i seguir perseverant. I assumir, evidentment, la nostra realitat, com són les coses. Un mal diagnòstic, que apunti “covardia” o al bilingüisme social seria un error de país.

I en aquest sentit, i amb això ja gairebé acabo, hi ha unes altres dades que hauríem de tenir molt presents, que no podem ignorar quan estem diagnosticant la situació i molt menys si es volen treballar, fer, propostes de país: a Catalunya un 61,7% de la població vol que el català i el castellà siguin, esdevinguin, les seves llengües d’ús habitual. Només un 8,5% vol que només ho sigui el castellà i només un 12,5% vol que només ho sigui el català.

Situar el “bilingüisme social” com a enemic a batre seria, a criteri meu, un error, perquè només un 12,5% volen que el català esdevingui llengua única. El bilingüisme social, ja ho hem vist, no està, per a res, al darrere dels reptes que té la nostra llengua, el català, no és el que ha generat afectacions que han fet perdre al català percentatge d’ús social, sinó que les causes les hem de buscar en altres impactes que hem tingut com a país. Només un 12,5% de la població vol situar el català com a l’única llengua, combatent el “bilingüisme”. Un 61,7% de la població vol el català i el castellà com a les seves llengües d’ús habitual. Ignorar la realitat social d’un país que tan aclaparadorament defensa el català i el castellà com a les seves llengües d’ús seria un error de país i un obstacle per formular cap estratègia que vertebri la majoria social independentista que hem arribat a ser, per fer possible la independència, tot el contrari, és un element d’un potencial divisiu que cal evitar.