1) Molt més greu del que sembla 2) no pot ser que hàgim de començar de nou 3) necessitem una força cívica

Aquesta setmana s'han esdevingut uns fets molt greus, gravíssims. Probablement de molta més repercussió de la que seus imbècils impulsors puguin sospitar.

En una absurda protesta laboral els representants sindicals del cos de Mossos d”Esquadra van decidir que només farien servir el castellà i van rebre el president de la Generalitat de Catalunya amb banderes espanyoles i al crit de «Viva España!»

Això és gravíssim. Són fets d'una gravetat extrema. Que la nostra policia decideixi humilar la llengua catalana, la llengua del poble al que han de servir és un fet que trenca absolutament totes les regles de joc. Que a més rebessin el president de la Generalitat de Catalunya, davant de qui sempre s'haurien de quadrar respectuosament, al crit de Viva España i amb banderes espanyoles converteix els policies que hi han participat en autèntiques rates espanyolistes, éssers menyspreables.

El que ha passat amb els Mossos té molta més repercussió de la que pugui semblar. En què podem confiar, en aquest país de merda?

Mireu. Sempre, sempre, he defensat el cos de Mossos d'Esquadra. Un país necessita una policia al servei del seu poble. I sempre he cregut que aquesta policia eren els Mossos d”Esquadra. Sempre els he defensat. Sempre he cregut en l'ordre i en el compliment de la llei. Sóc, a més, partidari de la mà dura, de la disciplina, de la intolerància davant els delinqüents i davant els aprofitats.

La meva defensa del cos de Mossos d'Esquadra és pública i notòria.

Ja ho he explicat en alguna ocasió. La defensa del cos no objecta que no hi hagi actituds individuals reprobables. En una ocasió vaig ser víctima d'un abús policial per part d'uns mossos. El que van fer va ser greu falsejar uns fets. Em van acusar d”una sèrie de coses que no havia comès. La seva denúncia em va portar a judici, i, evidentment -i gràcies a Déu- vaig ser absolt. Els podria haver denunciat, però no ho vaig fer. I no ho vaig fer per respecte al Cos de Mossos d'Esquadra, a la nostra policia. El que vaig fer va ser presentar una queixa davant el Síndic de Greuges, en la que explícitament demanava CAP càstig, però sí una reprensió de les conductes que havien portat a aquella situació. Explícitament dèia al Síndic que el meu respecte pels Mossos d'Esquadra impedia que inciés cap acció penal, que no volia cap acció contra els mossos implicats que no fós que entenguessin que agents de la nostra policia no podien actuar d'aquella manera.

Haig de reconèixer que vaig ser un il·lús presentant la queixa al Síndic de Greuges. El comunista Rafael Ribó quan va veure que no volia iniciar accions contra els mossos va dir que ell tampoc pensava fer res...

Explico això només com a mostra del meu respecte ABSOLUT pel cos de Mossos d'Esquadra, per la nostra policia. Sempre la defensaré, fins i tot quan injustament han actuat en contra meu.

Però... com a català, després del que han fet aquests dies els Mossos... quina confiança podem tenir en ells? Jo hi creia. Però ara... quina confiança podem tenir en ells? és molt greu el que han fet, molt.

La cosa menor és que la nostra policia, en una situació extrema, dramàtica, per al nostre país, es pensi que això de la crisi no va amb ells. Aquest egoïsme, aquesta miopia, és inadmissible.

Però la cosa major, la més greu és el que aquests fillsdeputa de sindicalistes de Mossos han posat al descobert: quins valors té la nostra policia????

I aquí, sincerament, se m'ha ensorrat la cosa. Sempre havia cregut que la inversió en la construcció d'una policia nacional, del cos de Mossos d'Esquadra, malgrat els errors que s'haguessin pogut produir, era això, una aposta nacional, una fita nacional, una cosa de la que sentir-nos-en molt i molt orgullosos.

Tenir una policia pròpia. Una policia democràtica. Una policia amb valors, que assumís ser la policia d¡un poble.

Fins ara ho havien aconseguit. Sí. Ho havíem aconseguit. Malgrat possibles comportaments individuals condemnables, com del que jo vaig ser víctima, el nostre Cos de Mossos d'Esquadra era una de les coses de les que més orgullosos ens podíem sentir en aquest país. Jo me'n sentia.

Però això que han fet ho posa tot en qüestió. De fet, han quedat al mateix nivell que la xusma que va assetjar el nostre Parlament. I això és molt trist.

La nostra policia pensàvem que més enllà de la seva professionalitat, compartia uns valors amb el poble que porten gravat a les seves insígnies, Catalunya. Ara hem vist que això no està clar. Ara hem vist el seu menyspreu per la nostra llengua. Ara hem vist el seu menyspreu per la nostra bandera. Ara hem vist el seu menyspreu per tot el que som.

I si pel que som manifesten aquest menyspreu... què podem esperar d'ells pel que volem ser????

Un cop més, digueu-me il·lús, però jo confiava que el cos de Mossos d'Esquadra, arribat el moment, seria un dels pilars sobre els que podríem bastir el nostre procés secessionista. Fins ara s'havia comportat com un cos modèlic en la seva obediència a la Generalitat de Catalunya i en el seu respecte al poble de Catalunya i les seves institucions. El que han fet aquests dies llença dramàticament per la borda el prestigi del cos de Mossos d'Esquadra.

Per poder arribar a ser independents necessitem que es donin moltes coses a favor nostre: una majoria social favorable, una majoria parlamentària, un poder econòmico-financer, etc. Però una de les coses que de manera clara també caldrà que hi sigui és l'ordre, la seguretat, la garantia d'ordre i la garantia de seguretat. Il·lús de mi, pensava que amb l'enorme inversió feta en el cos de Mossos d'Esquadra, aquesta era una de les coses que més clares teníem.

Tampoc he pensat mai que els Mossos poguessin per si sols garantir la seguretat interna i externa en un moment de conflicte, però sí que serien el pal de paller de la nostra seguretat.

Ara, a la vista del que han fet, ja no ho tinc clar. I aquest és el nou drama en el que ens han ficat aquest sindicalistes de merda. I podrem generalitzar en la mesura que no siguin desautoritzats. Espero i confio que el conjunt de Mossos, en els que continuo creient, els desautoritzint i ens donin mostres que com a poble, podem confiar en ells.

Fins ara els Mossos ens havien donat mostres que podíem confiar en ells. Ens havíem solidaritzat amb ells quan tenien uns comandaments ecocomunistes que no creien en ells i que els menaven al ridícul permanentment. Ens havíem solidaritzat amb ells quan havien fet un ús escàs i insuficient de la força davant la barbàrie, p.ex. indignada. Però no ens podem solidaritzar amb ells quan neguen la llengua, la bandera i el poble al que han de servir.

El problema és que la nostra independència necessita garantir l”ordre. I si no tenim els Mossos, com ho podem fer?

En termes de seguretat interna, el procés independentista té dues grans amenaces de caràcter polític: l'espanyolisme militant (tota la cosmologia ultradretana i espanyolista que prolifera en el nostre país) i la subversió anarco-comunista (com per exemple la que van assajar en el setge al Parlament de Catalunya el 15-M).

Hi ha una tercera amenaça en termes de seguretat interna, que no té caràcter polític, i és la purament delinqüent: el saqueig, el caos en la seguretat ciutadana. Aquesta situació només es pot produir si els dos agents que en aquests moments constitueixen la principal amenaça política en termes de seguretat se n'ensurten. Si l'espanyolisme i l'anarco-comunisme del 15-M fracassen aquesta amenaça directament «kinki» no té cap opció.

Llavors, en la situació en la que ens hem quedat després de la depravació sindical dels Mossos, què és el que es pot fer?

Al meu entendre només tenim una oportunitat, i és la creació i formació d'una autèntica força cívica catalana, que tingui com a preferència garantir l'ordre en tot moment i preservar la llibertat individual i col·lectiva davant les amenaces espanyolistes i anarco-comunistes (com l'assetjament al Parlament).

Sempre havia pensat que una força d'aquesta mena seria important com a recolzament al cos de Mossos d'Esquadra en moments decisius. Ara crec que sense aquesta força no hi ha res a fer.

TIC TAC, TIC TAC...

Ahir CiU va votar al Congrés espanyol a favor de les mesures econòmico-financeres-tributàries impulsades pel govern Rajoy.

Si fa uns mesos ens haguessin preguntat a qualsevol de nosaltres què faria CiU amb el primer paquet de mesures del nou govern PP, tots hauríem dit que votar-hi a favor. Fins i tot hauríem pogut dir que ho farien per coherència amb la seva tradició parlamentària, perquè CiU sempre hi és en el moment de la responsabilitat. Com hi va ser quan ZP i el PSOE, davant la imminent intervenció del directori europeu, va tallar amb la dinàmica dement amb què actuava el seu govern i va impulsar el primer paquet de mesures per fer front a la crisi. Es van aprovar gràcies a la responsabilitat de CiU. Tota Europa, en aquell moment, va mirar la Catalunya carolíngia i va reclamar a CiU que actués amb responsabilitat europea. I ho va fer.

Jo com a mínim hauria pensat això si m'ho haguessin preguntat fa un mes i... sense conèixer les mesures. El gran problema, la gran cosa, sorgeix quan això -el vot favorable- passa després de conèixer les mesures i de les declaracions prèvies que hi havia hagut des del govern català -de CiU-.

Perquè és clar, després de conèixer el paquet de mesures, dilluns al matí, a RAC1, el megaconseller Andreu Mas-Colell declarava que aquestes mesures podien convertir en «asfixiant» la situació de Catalunya, l'espoli fiscal que patim. I es coneixia a més que aquestes mesures, més els increments d'IRPF aprovats durant el tripartit, convertien Catalunya en el tercer territori amb una més alta pressió impositiva sobre la renda, amb Suècia i Aruba. Descomptada Aruba, que és un exotisme tropical, estar a la par de Suècia en pressió impositiva no és precisament un motiu de satisfacció... sobretot perquè MAI hem tingut els serveis suecs...

Per tant, que després d'aquestes declaracions CiU votés a favor de les mesures al congrés... resulta incomprensible. I en política jo crec que les línies vermelles se situen en fer allò que no ets capaç d'explicar, o, dit d”una altra manera, fer coses que com que no ets capaç d'explicar-les la teva gent és incapaç d'entendre-les. I em sembla que clarament en aquesta situació, amb això que ha passat, estem en una d'aquestes situacions. És molt difícil d'entedre aquest vot favorable venint d”on veníem, és a dir, de les declaracions del Dr. Mas Colell i l'asfíxia que descrivia. Com es pot votar a favor de que t'ofeguin? Incomprensible.

Jo no ho entenc. I, com jo, em sembla que molta gent. Crec que hagués estat molt més fàcil i raonable, arribats el cas, i per motius de la immediatesa de necessitats de la Generalitat i la precarietat en la que ens va deixar instal·lats el tripartit, que CiU s'hagués abstingut. Però... votar a favor? I mal explicar-ho com es va explicar? És evident que no es pot explicar bé el que no té explicació o el que té motivacions que no es poden explicar. Crec que el balbuceig d'en Sànchez-Llibre, quan parlava de «valentia», de fet es referia a això: que de vegades cal fer coses les motivacions de les quals no es poden explicar. Que no vol dir que no hi siguin.

Però per a mi aquesta no és una bona manera de fer política. I crec que sotmet a un desgast molt fort a CiU, que s'hauria pogut o hauria hagut d”estalviar-se.

Ok, doncs. No entenc el que ha passat i no ho comparteixo.

Fins aquí crec que de tant obvi que em sembla tot, ni m”hauria posat a escriure res.

Però, dit tot el que he dit, hi ha una altra cosa que volia comentar, i és la que en el fons em sembla més remarcable o que té més recorregut.

Tots els actes, tot el que fem o tot el que fan els partits polítics, inclòs, evidentment, CiU, és jutjable, és valorable. Fas això, opino això o ho valoro així.

Però el que de cap manera pot ser és estar permanentment esperant que es produeixi una cosa concreta per a qualificar tota una estratègia. Això és especialment greu en relació a CiU. Aquest país, en molts sectors, té en el pim pam pum contra CiU l'esport nacional. I el que no pot ser és que a CiU se l'estigui jutjant permanentment per tots i cadascun dels actes que fa. Això no s'hi val. I axí no es pot viure ni es pot fer res ni arribar enlloc.

Després del debat d'investidura d”en Rajoy vaig fer un post en el que lloava el discurs d'en Duran (va ser un gran discurs) i el vot negatiu de CiU. Em va semblar bé i ho vaig valorar bé. Fins i tot molt bé, atès que em va sorprendre el to i nivell del discurs i el vot en contra. A més a més, el vaig trobar coherent amb l”estratègia que defensa i segueix CiU, del pacte fiscal.

Ara no entenc ni comparteixo el vot favorable al paquet de mesures, i així ho dic.

Però crec que si som una mica raonables, tots convindrem que ni el vot contrari de CiU a la investidura la convertia en un partit més extremista que Amaiur (que es va abstenir), ni el vot favorable al paquet de mesures la converteix en l”apèndix del PP i implica un “nou Majèstic”, com molt ràpidament alguns digitals es van afanyar a titular.

No ens beguem l”enteniment.

No és normal estar permanentment escrutant cada acte polític buscant la prova definitiva d'una estratègia. Una estratègia està conformada a partir d'una sèrie d”objectius i d'una tàctica. I en una estratègia, mai una part, mai una sola cosa, la pot explicar ni pot servir ni per a defensar-la ni per a condemnar-la.

Hi ha molt de fariseu independentista en aquest país que lluny de voler que CiU faci passos, avanci, en la seva estratègia del dret a decidir, l'únic que volen, l'únic que esperen, l'únic que desitgen, és que alguna de les seves actuacions (com per exemple el vot favorable de l'altre dia) els permeti sortir i posar-se al mig de la plaça gesticulant amb totes les seves forces i cridant “ho veieu?! ho veieu?!”. El seu triomf no és que CiU avanci, el seu miserable triomf és poder exhibir alguna cosa o coseta que els permeti exhibir-se dient que ells sempre han tingut raó, i que CiU són una colla de botiflers, de traïdors, que són un àpendix del PP (abans del PSOE), que són un obstacle, que només esperen reeditar el Majèstic, etc.

Per a questa mena de fariseïsme independentista l'important és tenir alguna cosa a la que agafar-se i que els permeti exhibir-se impúdicament reclamant la seva raó. Això els satisfà enormement. De fet, en molts casos és el que justifica la seva existència.

En el post sobre el discurs d'en Duran i el vot en contra de la investidura ja ho dèia, que era una actuació satisfactòria, però que en aquests anys en veuríem d”altres que no ens agradarien «La travessia serà molt complicada. I hi haurà moments de tot i situacions per a tot, dificultats, disgustos, zotzobra.»

El vot favorable al paquet de mesures no s'entén, o com a mínim jo no l'entenc ni el comparteixo. Però ja està. Això, i menys en la situació dramàtica que està el país com a conseqüència de l'herència tripartita, no condiciona gaires més coses.

A veure, siguem una mica analítics. El PP hauria tirat endavant sense el més mínim problema el paquet de mesures, perquè té una majoria absolutíssima. El vot de CiU era GENS necessari.

Malgrat no compartir o entendre el vot, enlloc de llençar-me a la iugular i a rebentar-ho tot el més raonable em sembla que és expressar la incomprensió i discrepància. Però això no m'impedeix, no hauria d'impedir ningú, pensar que si s'ha fet potser també és per alguna cosa. Fins i tot per coses que poden costar d”explicar i d”entendre, com a mínim ara.

I també per a això hi ha arguments.

Europa, no ens enganyem, també té un ull clavat a Catalunya. Europa (les institucions europees i les forces vives que aguanten Europa en aquests moments, és a dir, Alemanya) va trucar CiU en aquell moment crític zapateril per a demanar responsabilitat. L'estat espanyol, i també Catalunya, continua en una situació crítica. I des d”Europa es mira tant a Madrid com a Barcelona. Sap greu dir-ho així, però Catalunya també necessita fer gestos “d'obediència” a les directrius europees. Tothom sap que aquest paquet de mesures no és iniciativa del PP, sinó conseqüència dels requeriments dels qui poden salvar l'estat espanyol i Catalunya d'una intervenció que encara seria més dolorosa i lesiva que la situació actual. No posar-s'hi de cul és una manera de que continuin confiant en nosaltres, sobretot de cara a la necessitat de comprensió que necessitarem en el futur.

Hi pot haver més arguments. La penúria immediata de la Generalitat és tal que no ens podem permetre res. Sí, sap molt de greu, fins i tot té un punt d'humiliant, aquest paper de bon escolanet. Però ja vam veure la que es va liar quan la Generalitat va dir que no tenia prou diners per poder pagar el sou i la paga extra del desembre, i que s”ajornava el pagament del 20%. Per favor! si semblava que s”acabava el món! Un cop més, va haver de sortir una entitat financera catalana al rescat de la Generalitat. I és que en aquesta situació dramàtica, fins i tot poder pagar té un punt d'heroïcitat. Aquesta és l'herència del tripartit...

Per tant entenc -tot i que pugui no compartir-ho- que des de CiU es facin gestos que impliquen tragar gripaus per a evitar una fallida precipitada que tindria conseqüències dramàtiques per al nostre país.

Quan el president Mas va dir que els sacrificis que s'estaven fent tenien com a objectiu evitar la fallida del país, evitar caure pel precipici i, finalment, ser intervinguts, no van faltar les veus que van veure aquesta responsabilitat com una mostra més de col·laboracionisme. No van faltar les veus, sobretot des d'una determinada concepció de l'independentisme, que el que desitjaven era justament això, que fóssim intervinguts. Com si aquesta intervenció hagués de ser el detonador que faria aixecar-se definitivament en revolta el poble català i que aquest aixecament popular seria l'inici de la subversió davant el règim constitucional espanyol, que ens portaria directament a la independència.

Realment de vegades m'admiro que les nostres fantasies oníriques, tan escassament fonamentades sobre res, i menys sobre la realitat, esdevinguin desitjos polítics, esdevinguin autèntiques propostes polítiques....

Si ara mateix ja som un país salvatgement afeblit per la crisi, per l'espoli fiscal i per la desastrosa herència del tripartit, perdre el poc o molt que conservem no sé com pot ser bo per a assolir els nostres objectius.

Però no ens n'adonem que els nostres objectius són una empresa titànica i que per a acometre-la necessitem ser forts, molt forts???

Fa uns tres mesos em va arribar, d'una font molt i molt solvent, una informació que, evidentment, no tinc manera de contrastar, però sobre la que vaig pensar-hi i, finalment, vaig acabar assumint -amb dolor- que probablement fós certa. A Espanya han estudiat molt més que nosaltres mateixos els possibles escenaris polítics a Catalunya. Un d'aquests escenaris ha estat, evidentment, el de la intervenció de Catalunya, quan la fallida institucional del nostre país semblava inevitable (insisteixo, per la letal herència tripartita). Què passaria a Catalunya si hagués de ser intervinguda? El que la meva font em traslladava era que l'escenari que en els cercles del poder més «poderós» de l'estat preveien era que només un màxim d'un 20% de la població mantindria una posició obertament hostil. Que la resposta «activa» seria d'un percentatge encara molt més inferior, i que en tot cas aquesta resposta activa no duraria més enllà de 4 mesos. I que el cost de tot plegat era perfectament assumible per l'estat en tots els sentits: econòmic, d'imatge, democràtic i polític.

Jo veig aquest escenari com a molt versemblant. Històricament, a més, també ha estat així. Només ens cal acudir al desastre del 34. Sofocat el 6 d”octubre, la «intervenció» de la Generalitat republicana va donar pas a un període sense contestació. Que no vol dir que no passessin coses.

Per tant, m'agradaria que els amics que sembla que desitgen la fallida de la Generalitat perquè siguem intervinguts amb l'esperança que això aixecarà no sé què ni qui... que facin un petit exercici de responsabilitat i de mirar la nostra realitat, no amb ulls de fantasies oníriques, sinó del que realment estem en condicions de fer...

Sincerament, jo no crec que estiguem en les més mínimes condicions per a aguantar cap pols a l'estat. En les més mínimes. La intervenció no seria qüestionada en termes democràtics (no seria un cop d”estat, evidentment), garantiria el funcionament de totes les administracions, garantiria el cobrament de tots els sous i entraria amb la tisora, aquesta sí, sobre totes aquestes coses que ara amb tanta precarietat maldem per conservar (començant per TV3, tot i que no seria la més important: cultura, ensenyament, seguretat, infraestructures...).

Però tornem al tema central del post. El 2012 serà, simultàniament, un any de grans sacrificis -l'any dels més grans sacrificis- i l”any en que, si no passa cap catàstrofe internacional, el rigor pressupostari començarà a donar els seus fruïts i permetrà que el 2013 les coses comencin a tenir un altre color, amb més esperança.

Pel que fa a CiU i a Catalunya l'any 2012 serà l'any del TIC TAC, TIC TAC. Podria ser un any en que la precarietat instal·lés dramàticament la política convergent damunt una autèntica bomba de rellotgeria, d'un fer bondat per a no fer fallida. O podria ser també un any en el que el TIC TAC fós del compte enrere nacional, si l'estratègia convergent en relació al pacte fiscal i el dret a decidir es manté ferma i el Parlament de Catalunya configura una majoria nacional sòlida en la seva defensa.

Jo confio en CiU. Crec, a més, que el món convergent és plenament conscient que tal i com està el país no hi ha pactes d'engrunes que el puguin reanimar, que el pacte fiscal és irrenunciable, i que, com ja ha dit ben clarament el president Mas, si el pacte fiscal fracassa, estarem davant un escenari totalment diferent (i s”entén tot).

Però també admeto que les coses puguin no anar així. Seria una gran decepció, però també admeto que, tot i que no ho crec, puguin acabar en un escenari diferent...

El que no puc admetre de cap manera és que s'estigui permanentment escrutant amb lupa qualsevol acte o gest de CiU per a treure l'artilleria. No és just, no és raonable i no ens aporta res de cara al futur.

Com he dit més amunt, ni el NO de CiU en la investidura els convertia en més radicals que Amaiur, ni el Sí de CiU al paquet de mesures és un Majèstic-2. Fóra bo que tothom es calmés una mica. Que es valoressin les coses pel que són i no pel que volem que representin per a legitimar les nostres opinions. Fóra bo que s'acceptés que hi ha un context prou complicat i una estratègia prou ambiciosa com perquè hi hagi moments de tota mena i posicionaments tàctics que poden semblar incomprensibles -i poden ser-ho- però que només podrem valorar-los de debò en la seva justa mesura i significació amb perspectiva estratègica.

La història ens demostra que gestos que en un moment donat poden semblar heroïcs, analitzats amb perspectiva estratègica no han estat més que una patositat i un ridícul extrem. I a l'inrevés, actuacions que en un moment donat ens poden semblar impresentables i indefensables, vistes amb perspectiva estratègica adquireixen sentit i valor.

Tot és molt complicat. Defugim els simplismes, és l'últim que necessitem! I treballem des d'un enfocament polític més estratègic. No anticipem res. No bastim escenaris polítics des de la necessitat de liquidar l”altre, sinó des de la comprensió de la necessitat de l'altre.

Poitiers, Carlemany, Sant Esteve i... (un article del 23 de desembre del 2006)

(avui, Sant Esteve, us deixo amb aquest article d'Elies115, escrit el desembre del 2006, on s'explica el per què els catalans cel·lebrem aquesta festivitat i d' altres, l'endemà de cada Pàsqua).

D'un temps ençà els cursis i els ridiculistes del políticament correcte obvien "Bon Nadal" a les seves felicitacions nadalenques i circumvalen la dimensió religiosa, tot desitjant, en el millor dels casos, un pressumptament neutral "bones festes" o bé un bon any nou.

Quan veig aquestes "nadales" laïques, que eviten qualsevol referència al sentit d'aquestes dates, tan profundament religiós, adoptant aquest to burocràtic i funcionarial, com si tot es limités a una acumulació administrativa de dies de festa, d'assumptes propis en terminologia funcionarial, sento una barreja de pena i de vergonya aliena.

Nadal és una de les festes catòliques més boniques i emotives. La Nativitat del Senyor, el Crist fet home, un nadó nascut en una establia, humil, pur, innocent. Per als qui creiem és, amb el Diumenge de Resurrecció, una data cabdal. Déu es fa home per donar-nos esperança. I cada any, quan cel·lebrem el neixement d'aquest nadó que és el Crist, tenim una oportunitat de renovar-nos, d'atendre la crida de Déu perquè el seguim, perquè tinguem en el seu Fill aquell home bo, net, pur, de referència... el nostre Messies.

Fins i tot per als qui no creuen aquestes dates són una magnífica oportunitat de renovació espiritual i vital. És el triomf de la vida, de la llum, del dia, que s'imposa sobre la fosca i les tenebres, sobre les nostres misèries i angoixes.

Nadal no és, per tant, un dia més marcat de vermell en el nostre calendari. I desitjar un Bon Nadal és molt més que desitjar passar-s'ho bé un dia que tenim festa.

I a més a més, després de Nadal cel·lebrem Sant Esteve. L'emperador Carlemany va establir que l'endemà de cada Pàsqua seria festiu. I els pobles de la cristiandat carolíngia preservem aquest llegat, l'endemà de la Pàsqua de la Nativitat del Senyor, l'endemà de la Pàsqua de la Resurrecció del Senyor... És un tret diferencial i identitari clau, que es remonta als orígens de la nostra nació, de la nostra gènesis com a poble. I, sens dubte, a les arrels cristianes d'Europa.

L'any 732 de Nostre Senyor, a la batalla de Poitiers o de Tours els exèrcits francs van derrotar els exèrcits islamistes; segons els historiadors, les tropes de Carles Martell, amb un màxim de 75.000 homes, van derrotar un exèrcit musulmà de 400.000 efectius, invicte fins alhesores. Es tracta d'un esdeveniment d'importància macrohistòrica, pel fet que va aturar la invasió d'Europa per part dels musulmans i preservat el cristianisme com la fe dominant durant un període en què l'islam estava arrassant les restes dels antics imperis romà i persa.

L'any 768 va ser coronat emperador Carlemany, els exèrcits del qual arribaven als Pirineus, i que, amb posterioritat a aquesta data ajuda els comtats catalans en la recuperació de les terres al sud dels Pirineus. En aquest període té lloc l'edicte imperial segons el qual en les seves terres cristianes l'endemà de cada Pàsqua seria festiu. I d'aleshores fins ara. Per això és festa Sant Esteve, i per això a Espanya no.

Però ara és Nadal. Gaudirem del seu profund significat i de l'ocasió de retrobament i comunió familiar que representa. Assistirem als actes litúrgics més populars del calendari catòlic, com la Missa del Gall. I atravessarem els segles, fins a l'Edat Mitjana, escoltant el Cant de la Sibil·la.

Gran discurs d'en Duran. La col·lisió no és d'estratègies, sinó amb la realitat.

Ahir en Duran va fer un gran discurs. Grandíssim. Avui CiU ha votat en contra de la investidura d'en Rajoy. I ho ha fet, davant el discurs d’en Rajoy, per coherència amb el que han estat els seus compromisos electorals. Jo me'n sento molt orgullós i satisfet. Sincerament, no m'hagués pensat mai que en Duran pogués fer un discurs com el d’ahir. I igualment de sincer: m'encanta que una persona de la preparació i talla d'en Duran basculi cap a discursos del pes sobiranista que va fer ahir.

Lamento que encara hi hagi gent que no dóna cap credibilitat a res, que sempre s’ho mira tot des d’una suficiència estúpida, com si algú els hagués habilitat per a anar donant lliçonetes de res. Per sort som molts, moltíssims, els que valorem el gir polític de CiU i confiem en les seves propostes. N’hi ha que continuen presoners dels seus prejudicis i apriorismes. Per a aquests sempre tot és mentida i no té cap valor (això en el millor dels casos, en d’altres tot és covardia i traïció. Què hi farem, n’hi ha que tenen un faristol o una tribuna periodística quan els hi aniria millor el divà d’un psiquiatra).

Les coses són molt complicades i la gestió de l’actual escenari és terrible. I malgrat pot passar qualsevol cosa, crec que CiU està donant sobrades mostres que podem confiar en la seva proposta política. Des de la conferència d’en Mas al Palau de Congressos, quan va situar el Dret a Decidir al centre del debat polític, amb l’estació concert o pacte fiscal, totes les coses que fa CiU, començant pel seu govern, són coherents i dignes d’elogi. Cal molt coratge per fer el que s’està fent des del govern per treure el país de l’abisme en el que l’havia sumit el tripartit. I cal també molt coratge per a plantejar de la manera que s’està fent, és a dir, estratègicament, el pacte fiscal.

Agradarà o no. Però hi ha una estratègia i hi ha uns compromisos, i CiU, que és la força sobiranista hegemònica, està essent coherent i fidel a aquesta estratègia i als compromisos que va adquirir davant l’electorat.

Com a força hegemònica, CiU està habilitada a fer i tirar endavant la seva estratègia. És legítim discrepar-ne. Però el que no és legítim, de fet és antipatriòtic, és dedicar-se sistemàticament a menystenir-la, insultar-la o intentar rebentar-la. Això és patètic i molt poc patriòtic. Això de bombardejar la pròpia flota que surt cap a la batalla abans no surti de port pot ser molt grat als ulls de la psicopatia sociòpata, però no aporta res.

Atacar l’estratègia convergent del pacte fiscal no té cap sentit. I fer-ho és no entendre o no voler entendre res. Quantes vegades caldrà repetir que si CiU és hegemònica no ho és pel seu independentisme, sinó perquè té la capacitat de sumar vot independentista (un 55% del seu vot) amb vot que no ho és (un 45%). Liderar aquesta hegemonia requereix per tant una estratègia de síntesi entre el que aquestes dues masses enormes de votants convergents volen.

Insisteixo, és legítim, plenament legítim, que es plantegin altres estratègies, però si la societat no els hi dóna suport o el suport que els hi dóna és minoritari, residual, el que no poden pretendre els residuals o minoritaris és imposar la seva estratègia (cas que en tinguin cap) a l’hegemònic. Això no va així. Primer es guanya l’hegemonia, el respecte de la societat i de l’electorat i després s’assumeix la responsabilitat. Actuar des de la irresponsabilitat de la residualitat amb l’únic objectiu d’intentar rebentar-ho tot, enlloc d’assumir compromisos patriòtics que ajudin a avançar forma part d’aquest independentisme sociòpata, incapaç de valorar res ni d’entendre res.

Però tornem al que és important. El discurs d’ahir d’en Duran, el vot negatiu de CiU d’avui i també, perquè no dir-ho, els pressupostos que avui ha presentat el megaconseller Andreu Mas-Colell.

Vaig dir-ho en un post anterior. A Catalunya patim i vivim tres crisis superposades que fan que la nostra situació sigui crítica: la crisi internacional (sobre aquesta no hi podíem fer gaire cosa), la crisi tripartita (és a dir, la crisi derivada de la demencial gestió del tripartit, i aquesta és cosa exclusivament nostra) i la crisi derivada de l’espoli fiscal que patim.

Sense els efectes de la crisi derivada de la demencial gestió tripartita la situació no seria tan crítica, i podríem abordar la crisi derivada de l’insostenible espoli fiscal des d’una posició de força. Ara, fruït de l’endeutament dement en què va deixar el país el tripartit, la situació és de gran precarietat. Per fer front a una lluita com la que implica el pacte fiscal cal ser i estar forts. I això és el que aquest govern està fent: enfortir el país.

El país està fent grans sacrificis. Però ho estem fent ordenadament, raonablement. Ningú no pot dir que les mesures del govern no siguin raonables, no tinguin un objectiu, no estiguin fonamentades. De la mateixa manera que ningú no pot negar tampoc que són mesures que impliquen sacrifici. Però després dels ajustaments de l’any passat, enguany es podrà mantenir la despesa en sanitat, en educació i en benestar social. Com a societat hem de continuar assumint que som un 20% més pobres del que ho érem fa quatre anys. I la crisi ens impacta a tots i a tot arreu. Crec que el govern ho està fent prou bé en aquest context. I desitjo que poguem atendre com cal tota la part de la nostra societat que està patint i necessita de la nostra ajuda. Aquest ha de ser un objectiu prioritari, i en aquests pressuspostos ho és.

També vull dir una altra cosa. Alerta amb els números que estem fent. És evident que patim espoli fiscal, i és evident, com deia ahir en Duran, que Espanya ens empobreix. Però també ens ha empobrit la nostra pròpia gestió. També.

Que ningú es pensi que en aquest país tornarem a lligar res amb llonganisses. Res. Ni tan sols en un país independent. O algú es pensa que la independència no té costos? Volem ser lliures i estem convençuts que la independència és el millor per al país. Però que ningú no es pensi que serà xauxa. Podem ser independents i ser totalment viables. Però que ningú no s’enganyi, la independència també té costos (i molts!) i només una bona gestió, una acurada gestió, com la que ara s’està fent, garanteix la nostra viabilitat com a país.

Torno per on començava: CiU s’està mostrant del tot coherent amb el nou projecte que representa, i amb el que ha obtingut aquesta extraordinària confiança de l’electorat a les eleccions catalanes, municipals i espanyoles. El gran vaixell que és CiU, de difícil maniobralitat pel seu volum, té un rumb que ningú no pot negar, i el discurs d’ahir d’en Duran i la votació d’avui a la investidura d’en Rajoy són dues fites que tampoc ningú no hauria ni d’ignorar ni de menystenir.

La travessia serà molt complicada. I hi haurà moments de tot i situacions per a tot, dificultats, disgustos, zotzobra. Tot i que sigui irrellevant, no deixa d’entristir observar amb estupefacció com hi ha qui fa de negar l’evidència el seu únic discurs. Si això passa ara, no vull ni pensar què poden dir quan hi hagi zotzobra, que n’hi haurà. Si això passa ara, quan de fet l’únic compromís que a la seva irresponsabilitat i irrellevància els hi seria exigible és un mínim compromís patriòtic, no vull ni imaginar-me què poden oferir quan el país requereixi molt de tots nosaltres. L’electorat, per sort, sí que ho veu, i els condemna a la irrellevància. Tot això només fa que confirmar el diagnòstic que feia en el post anterior: l’independentisme friqui i l’independentisme sociòpata són una de les principals amenaces per al procés d’emancipació. Des dels Walking Dead que assenyalen com a “idiotes” els independentistes que voten CiU i no ho han fet a ells (té collons la cosa!) fins als qui proclamen amb grans estirabots que els pressupostos del conseller Mas Colell són “africanistes”.

I no estem davant un problema de “col·lisió d’estratègies”, estem únicament davant un problema, d’alguns, de col·lisió amb la realitat, de negació de la realitat. No reconèixer el que està fent CiU i negar legitimitat a la seva estratègia és el gran problema d’un cert independentisme. La gran virtut, en canvi, de l’independentisme diguem-ne que explícit seria (en la mesura que la seva estratègia no sigui la majoritària) plantejar-se com pot ajudar i empènyer decisivament en l’èxit de l’estratègia hegemònica, a través de les fases en què s’ha plantejat i s’està defensant coherentment.

Contra l’independentisme sociòpata

Avui, en un altre magnífic article al Nació Digital, en Salvador Cardús dèia: “Si d’alguna se’m pot acusar, és d’haver estat especialment dur amb allò que considero que és l’independentisme friqui, entre arrauxat i pitarresc. He escrit, sobre aquesta mena d’independentisme, que era el principal adversari de la independència. Que cada vegada que obria la boca, es perdien adeptes. Que només d’imaginar-los davant d’un govern, t’agafaven ganes de ser súbdit de sa majestat la reina d’Anglaterra.”

Modestament, jo també fa temps que estic alertant sobre aquest fet. Fa temps. He escrit al voltant de l’efecte pervers que, a l’ensems de l’enorme potencial que tenen, estan ocasionant les xarxes socials. No és per remetre’s a batalletes, però sí a actituds. Abans de les xarxes socials la militància independentista es desenvolupava sobre el terreny, dins organitzacions, en un territori, i amb uns objectius polítics. La militància era participació real, presencial, opinió, debat i decisió. I era també activisme, és a dir, tot allò que fèiem per dur a terme els nostres objectius, després de debatre-ho i després d’aprovar-ho. De tal manera que les idees de bombero, després de ser debatudes, eren abandonades, i els bocamolls quedaven en evidència davant l’imperatiu militant. La militància, la constància, l’aportació d’idees i el treball era el que definia un compromís real i atorgava credibilitat. I també era el que permetia estructurar les coses i els projectes.

Aquesta coherència militant ha saltat pels aires amb les xarxes socials. És evident l’enorme potencial que han aportat políticament i socialment, és a la vista de tots i ara no cal que ens hi referim, tots en som conscients, ho valorem i n’abusem. El problema són els efectes perversos o fins i tot contraproduents que han generat. D’entrada, han catapultat el que sempre havia existit però que la militància real, la força del compromís del dia a dia, sepultava: el friquisme, en qualsevol de les seves expressions.

En Cardús apunta al que diu és “independentisme friqui”, que s’ha convertit en el principal adversari de la independència. Hi estic d’acord.

Que n’hàgim de parlar és per la “presència” que tenen a les xarxes socials i per la força que el seu friquisme extrem fa aparentar que tenen. És evident que estem en un context de persones amb una manifesta escassa o nul·la cultura militant i política o, de vegades, de persones a les que les xarxes han sobredimensionat el seu perfil militant anterior.

Dissabte passat, després de la gloriosa victòria del FC Barcelona davant el Real Madrid, els comentaristes de Punto Pelota estaven destrossats. El món s’havia ensorrat als seus peus. Aquests tertulians havien edificat un discurs exclusivament a partir del seu desig. No havien analitzat la realitat i n’havien estret conclusions. Res d’això. Simplement havien fet un vestit a mida del seu desig sense cap correspondència amb la realitat. Com si el simple fet de concretar i repetir fins a l’esgotament el seu desig l’hagués de fer realitat.

Després de tres anys de parlar de “fin de ciclo”, aquell periodista francès, dissabte, estava ensorrat, incrèdul. El problema no era que la seva anàlisi hagués fallat, el problema és que el seu desig s’havia frustrat; el problema era que el seu desig no s’hagués fet realitat. La preocupació del periodista francès no era estudiar en què s’havia equivocat en la seva anàlisi, sinó no poder entendre, assumir, que el seu desig no s’hagués fet realitat. El seu problema era del tot vital: havia d’entendre que els seus desitjos no tenen perquè esdevenir realitat, per molt que ho desitgi intensament, per molt que el defensi a crit pelat.

Entenc que el que en Cardús denuncia és que un cert independentisme està instal·lat en aquest mateix marc mental que el periodista francès de Punto Pelota. Les coses han de passar no perquè hàgim analitzat la realitat i hàgim arribat al convenciment de que poden passar, que es donen les circumstàncies perquè passin. No. Les coses han de passar perquè “jo” desitjo que passin. Evidentment, aquesta dissociació de la realitat és el que genera frustració, irritació, violència verbal, etc.

Aquest independentisme “friqui” no és letal en tant que independentista, sinó en tant que la incomprensió en relació al funcionament de les coses, al desconeixement de la realitat, i, per tant, a no entendre que els seus desitjos no tenen perquè convertir-se en realitat perquè ells ho desitgin, els aboca a considerar la resta de la humanitat, culpables d’aquesta frustració. I aquí és on es desencadena el seu efecte letal sobre l’independentisme.

Els periodistes frustrats del Punto Pelota no han fet front a la qüestió vital de que els seus desitjos no tenen perquè convertir-se en realitat. Aquests periodistes el que han fet és buscar culpables arreu de que això no passi: que si villarato, que si dòping, que si jugar contra 10, que si UNICEF, etc. Si no passa el que jo desitjo que passi, la culpa és de la resta de la humanitat.

Igual s’esdevé amb els nostres “independentistes friquis” que en diu el Cardús. Si no passa el que ells desitgen que passi, cal anar a trobar els culpables. Perquè hi són. És evident que si no passa el que desitgen que passi és perquè tota la resta del món ho impedeix. Per tant, culpables. A per ells!

I és en aquest punt on hem entrat en una perillosa espiral en què l’independentisme friqui es transforma en un independentisme sociòpata.

I així assistim, perplexos, a un espectacle de cacera de bruixes davant el qual el macarthisme és un infantil joc de nens. Aquí, en aquest punt, és on el qualificatiu de “friqui” ja no pot definir el que està passant. En paraules d’en Cardús “Que només d’imaginar-los davant d’un govern, t’agafaven ganes de ser súbdit de sa majestat la reina d’Anglaterra”.

Aquest punt és el que els converteix en letals. Quan el que diuen i fan es converteix en objecte de temor. Quan ja no fa gràcia ni pena ni vergonya. Quan ja hem entrat en la fase en la que de sobte penses “Déu meu, si aquests mai tinguessin el més mínim poder!”.

Aquest punt, que es propaga com la pòlvora per tot el país és el que és letal per a l’independentisme, perquè si ens glaça la sang als que som militants independentistes, què no ha de provocar en els que no són independentistes, o pitjor encara, en tota aquesta massa social que des de posicions no-independentistes estan assumint la independència com una sortida política possible a l’actual situació?

Per això crec –i no sóc ningú per a interpretar-lo- que en Cardús diu que són el pitjor adversari de la independència, perquè la seva follia esdevé una barrera infranquejable per a moltíssima gent que cal que vinguin amb nosaltres, que s’acostin a la idea de la independència i l’acabin fent seva.

No em cansaré de repetir-ho, perquè crec que tinc raó i perquè crec que només podem bastir una estratègia guanyadora cap a la independència si ho tenim en compte: encara no hi ha al nostre país una majoria sòlida favorable a la independència. Hi estem avançant, però encara no hi és.

I aquesta majoria que s’està bastint no es construeix, en cap cas, des de posicions d’un independentisme a prova de bombes. Tot el contrari. Si la idea de la independència té la més mínima possibilitat de triomfar és des de la transversalitat, des d’un cert eclecticisme. Bo i acceptant que a la pregunta “independència Sí, Independència No”, ja hi ha una majoria que s’hi manifesta a favor, el cert és que la diversitat política i sociològica des de la que es construeix aquesta majoria la fa fràgil. I aquest independentisme amb tics sociòpates és la principal amenaça que té aquesta majoria, el que pot engegar a la merda la majoria fràgil.

Fixem-nos en un parell de coses que ja he explicat alguna vegada. Quan la pregunta que es fa als ciutadans té resposta múltiple (no dicotòmica com la de independència sí/no), el seu desig polític no atorga preferència o majoria a la independència, ans al contrari, llavors només és la tercera opció, darrere de “un estat dins una Espanya federal” i “una comunitat autònoma d’Espanya”..

I encara més. Quan preguntem sobre el sentiment d’identitat, els qui només ens sentim catalans som també la tercera opció, darrere dels que se senten “tan catalans com espanyols” i “més catalans que espanyols”.

Ens hem de flagelar perquè aquest sigui l’escenari, perquè aquesta sigui la nostra realitat? No! En cap cas! Simplement això forma part de la realitat, i l’hem de conèixer. Perquè aquest coneixement és l’únic que ens permetrà bastir estratègies amb possibilitat d’èxit.

Però si la cridòria friqui acabés imposant un marc basat no en el coneixement i l’anàlisi d’aquesta realitat, sinó en el desig, el fracàs estaria anunciat.

I si a sobre, desrprés del fracàs del friquisme, el que ens trobem és amb un comportament pràcticament sociòpata, de puntopeloteros polítics, acusant a tothom d’autèntiques barbaritats i proposant autèntiques barbaritats, llavors és quan, lluny de treballar per fer possible la independència, el que s’està fent és treballar contra la independència.

No per cridar més vegades independència i fer-ho a pulmó es treballa de manera efectiva i eficient per la independència. Es pot desitjar la independència i convertir l’infern de la pròpia frustració per la incomprensió de la realitat en una autèntica trituradora de possibles independentistes. Es pot desitjar amb tota la força del món la independència i ser, alhora, un autèntic fre o adversari per a la independència.

I això no ens ho podem permetre! Alerta, doncs, i mirem, entre tots, de posar-hi seny, que tots som necessaris i ens necessitem!!!

RESSACA POSTELECTORAL I NACIONAL... I EL MOTOR DEL PAÍS

No havia dit res encara des de les eleccions del 20-N.

La veritat és que els esdeveniments em superen, i prou faig seguint-los una mica a través del feisbuc.

El primer que haig de fer és reconèixer que no la vaig encertar gens ni mica, en els pronòstics que feia. La vaig marrar des de dos punts de vista:

- En l’anàlisi de les enquestes, atès que el que vaig pronosticar o em temia que passaria no va passar, ni tan sols s’hi va acostar

- En l’olfacte, atès que tampoc vaig percebre els moviments de fons de l’electorat a partir de l’experiència personal, de la pròpia percepció.

I el segon és dir que me n’alegro enormement de no haver-la encertat i de que els resultats electorals fossin els que finalment van ser.

En honor a la veritat, dels dos pronòstics que vaig fer un el vaig encertar: que ERC aturaria la seva caiguda i seria capaç, en contra del que assenyalaven totes les enquestes el mes de juliol, de mantenir els tres diputats.

El que més alegria ens va proporcionar la nit electoral va ser l’extraordinari resultat de CiU, que va aconseguir guanyar, per primera vegada a Catalunya, unes eleccions generals. Aquest fet cal qualificar-lo directament com a gesta, i va permetre disfrutar a l’ensems, de l’ensorrada socialista (tremenda) i de l’irrellevant creixement i paper del PP a Catalunya, relegat a una humiliant tercera posició en un context de clara hegemonía hispánica.

El mapa electoral del 20-N, amb tot el que és Espanya de blau pepero, i amb únicament dues zones “rebels”, el País Basc i Catalunya, va ser pedagògicament insuperable.

La gran cosa és què va passar amb CiU perquè finalment obtingués el resultat que va obtenir, aquest triomf històric que cap enquesta vaticinava, ni tan sols apuntava.

Vaig abominar de la campanya convergentiunista que va protagonitzar en Duran Lleida. És evident que no la vaig encertar gaire, i que els resultats no van ser -per sort- els que pronosticava. Tanmateix, i hom només pot parlar a partir de la seva experiencia directa, sense cap estudi o enquesta que ens aporti una visió més científica, tampoc crec que la meva anàlisi fós una quimera sense fonament. Ben al contrari. Crec que vaig encertar en els problemes que va tenir la campanya duranista, però vaig fallar en l’anàlisi sociòlogic de la situación del país, del posible electorat convergent i de la seva capacitat de mobilització.

Perquè aquesta ha estat la clau d’aquestes eleccions: la capacitat de mobilització del potencial electoral convergent, d’aquesta centralitat del país que acut a CiU des de diferents sensibilitats i amb diferents requeriments.

Que CiU ha guanyat clarament la centralitat política i electoral és, a hores d’ara, després de les eleccions al Parlament de Catalunya, de les municipals i de les generals, un fet inqüestionable i inèdit en el panorama polític català.

Haver obtingut aquesta posició és conseqüència tant dels mèrits propis (un govern seriós, amb un president impressionant i amb una política sense concessions, orientada al rescat del país, a evitar caure en l’abisme) com dels demèrits dels altres, una autèntica ensorrada política i de projecte dels socialistes (entre d’altres).

A la vista del que va passar el 20-N hi ha una cosa que potser sí caldrà reconèixer a en Duran, i és que va evitar fuga de vots cap al PP. Cap vot convergent es va decantar cap al PP, com d’alguna manera alguns temíem que passés. Però tampoc ho va fer –això ja era més previsible- cap a altres opcions. Tot el contrari, sembla que la centralitat va atreure votants diversos…

Suposo que la gran sorpresa del 20-N va ser que CiU, malgrat en Duran de cap de llista, aconseguís retenir una enorme massa de votant sobiranista. Fins i tot fer-la crèixer.

En Duran és, als ulls dels sobiranistes, el pitjor candidat que podía presentar CiU si aspirava a festejar amb aquest electorat. I, tanmateix, aquest electorat finalment, i de manera sorprenent per a tothom, va tornar a confiar en CiU com ho havia fet a les eleccions catalanes.

Jo només puc parlar del que conec, i és de la gent sobiranista que va votar CiU. I pels molts que conec i per la molta gent amb qui he parlat, en aquest petit o no tan petit univers, he observat unes pautes polítiques molt clares:

- El vot a CiU es va decidir molt en l’últim moment. Molt! Per això les enquestes no el van detectar. Es va mobilitzar en l’últim moment.

- Es va mobilitzar en l’últim moment i ho va fer com a expressió de suport al govern d’en Mas. Donar suport a la titànica tasca del govern Mas va ser un factor clau en la mobilització d’una part molt important de votants cap a CiU.

- I, finalment, es va mobilitzar malgrat en Duran. Si no estava mobilitzat i si compartia l’acció de govern, però no tenia decidit el vot, era pel factor Duran, per l’angúnia que provocava votar algú com en Duran. Tanmateix, en aquest últim moment, va ser moltíssima la gent que va primar el vot al projecte pel damunt fins i tot del personalisme excloent que significava en Duran.

Potser abans no vam ser capaços de veure-ho, però és evident que el triomf de CiU en aquestes eleccions ha estat una victoria nacional, un fet sense precedents que ha afermat les nostres aspiracions , la nostra autoestima.

He intentat imaginar-me el nostre escenari nacional i polític si CiU no hagués guanyat, i m’entra vertigen. Imaginar-me que hagués guanyat la Chacón o la Camacho ens hauria situat en un escenari fregant l’apocalipsis político-nacional.

L’èpica victoria de CiU contribueix a uns fonaments sòlids en l’escenari polític, imprimeix seguretat a l’hegemonia política sobiranista que representa CiU i assegura una gestió sòlida del seu projecte.

Ara tot està obert com mai. El pacte fiscal, el dret a decidir, la geometria variable en els pactes, etc. Tothom té una actitud més positiva. No sabem fins on arribarà, però hi ha converses a tots els nivells i amb tothom i les passes immediates sabem que no comprometran escenaris futurs. Hem entrat en una altra etapa política, que s’anirà manifestant poc a poc, no sense ensurts o disgustos, però oferint cada cop més mostres d’aquest nou escenari que apenes s’intueix, però s’endivina.

L’hegemonia convergent acabarà decantant cap als seus posicionaments i cap a la seva estratègia la resta de forces polítiques. No pot ser d’una altra manera.

Entre la resta de forces polítiques, m’alegro especialmente dels resultats d’ERC. Confirmen i afiancen el projecte de renovació que va emprendre n’Oriol Junqueras.

I els posicionaments polítics que ha fet l’Oriol confirmen la bona direcció. Ara només cal que no s’equivoqui en relació al que ha estat la seva gran equivocació aquestes eleccions, el tractar de tu a tu als Walking Dead. Tot fa preveure que els ignorarà radicalment. I això li ha de permetre crèixer en tots els sentits, sense portar pilars de ciment lligats als turmells.

El país s’aboca a un escenari molt complicat. Gestionar la indescriptiblement letal herència del tripartit ens atenalla, ens situa permanentment a tocar de l’abisme. Però aquest escenari també ha permès emergir amb una inusitada força el lideratge d’en Mas. El país és feble, molt feble. Ho podem veure permanentment, a cada cosa que passa. Els crits del feisbuc o del twitter no són més que ecos de la nostra impotència. Però la fermesa convergent i la predisposició patriòtica que exhibeix la nova ERC de l’Oriol Junqueras apunten un futur ple d’esperança.