27S: Voy a ser una Rock'N'Roll Star #JuntsPelSí

Hoy lo hemos petao en el Passeig Lluís Companys, la Festa dels Candidats de Junts pel Sí! Miles i miles de personas una tarde-noche del último viernes de agosto.

Hace poco más de 20 años -parece una eternidad- ahí mismo, justo al lado de l'Arc del Triomf, ante la estatua de Pau Claris, nos concentrábamos para conmemorar el Corpus de Sang un poco más de un centenar de militantes independentistas. Recordábamos la heroica revolta popular que derivó en la primera República Catalana.

Pues eso. Que dónde hoy nos concentrábamos miles y miles de personas, muchos miles, para presentar públicamente la candidatura de Junts pel Sí, que en las elecciones plebiscitarias del 27S dará sentido y hará viable una lectura democrática, caso de ganar, de que la sociedad catalana quiere la independencia, hace poco más de 20 años éramos menos de 200 los que nos concentrábamos para conmemorar un episodio clave de la historia de Catalunya.

De ser extraparlamentarios, prácticamente testimoniales, a configurar una candidatura enorme por la independencia, de una transversalidad excepcional que va desde la democracia cristiana a la izquierda alternativa, este es el corto e intenso viaje del independentismo en estos últimos años. 

Tres factores determinantes del cambio:
Con el tiempo en las facultades de políticas se estudiará la complejidad de todo este fenómeno, ahora sólo apunto algunos de los factores más determinantes que a mi entender lo han hecho posible:

- el carácter inclusivo del independentismo. Al igual que la sociedad catalana en su conjunto, el independentismo catalán siempre ha tenido un inequívoco carácter inclusivo, en el que nunca ha importado el origen, sinó la voluntad de ser. Cuando miro a mi alrededor, a los camaradas con los que más años hace que milito, prácticamente en ningún caso nuestros dos padres nacieron en Catalunya, i en los casos en los que sí, los abuelos no. Y no he conocido nunca a nadie que se hiciera independentista para hacerse perdonar nada ni bajo ningún complejo. Todo lo contrario, nunca nadie en el independentismo me ha preguntado por mi origen o el de mis padres.

Curiosamente -o no- es desde el unionismo que no se ha cesado de invocar orígenes para fracturar la sociedad, para encadenarnos a una dependencia determinista, de la que no podríamos librarnos, y que condicionaría todo cuanto políticamente pudiéramos hacer. Así, para el unionismo, si nosostros o alguno de nuestros padres ha nacido fuera de Catalunya, no nos queda otra que resignarnos a ser saqueados por el estado, a que se espolie sin contemplaciones nuestro trabajo, a ser empobrecidos, a perder oportunidades de progreso y prosperidad, de más y mejor trabajo, a colaborar en la aniquilación de la lengua catalana y en general a hacernos cómplices necesarios, cuando no agentes activos, de este genocidio silencioso que sufre la nación catalana desde hace 300 años.

- En el momento en el que el independentismo, gracias a su carácter inclusivo, consiguió articular una propuesta política que no únicamente defendía la supervivencia de la nación catalana, sinó que configuraba un proyecto creible, tangible, de mejora de la sociedad en su conjunto, el independentismo empezó a salir del testimonialismo, para crecer y penetrar transversalmente en la sociedad.

La depredación insaciable del estado español del fruto del trabajo de todos los ciudadanos de Catalunya, cualquier que fuera su origen y cualquiera que fuera su ideología, es lo que abonó y fertilizó la sociedad para que el discurso independentista penetrara desde las élites hasta las clases trabajadoras, del campo a la ciudad, de catalanes cuyo linaje se remonta a generaciones hasta catalanes recién incorporados a la sociedad, ya sea en la emigración de los 60 o en la más reciente de los 90. El independentismo es la única propuesta que trata a todos los ciudadanos como adultos libres, capaces de valorar y de decidir.

El unionismo, en cambio, seguía actuando como cómplice necesario para la depredación salvaje del estado español del trabajo de los catalanes, y lo que aún es peor, configurando una única propuesta política basada en el determinismo. El origen determina lo que podemos pensar y lo que no, lo que debemos hacer y lo que no.  Para el unionismo la población con origen fuera de Catalunya es la carne de cañón que debe resignarse a ser empobrecida porque su misión en este mundo es garantizar la españolidad de Catalunya, y ante el honor de ser el garante de España, cualquier precio a pagar es bajo.

- Y el tercer factor determinante es que en ese momento en el que el independentismo supo enlazar con una propuesta de prosperidad para el conjunto de la sociedad, el estado español se enrocó. Cualquier otro estado con un mínimo de inteligencia política o emocional hubiera reaccionado con políticas para evitar que la cosa se le escapara de las manos. El estado español no, y reaccionó como siempre lo ha hecho, a la defensiva, considerando todo lo que estaba pasando como un "desafío" y confiando la resolución del conflicto, como siempre, a la fuerza. Nunca reconoció en la otra parte un conjunto de razones que estaban llevando a velocidad de vértigo a que el independentismo se convirtiera en la fuerza motriz de la política catalana. No. Para el estado esapañol era un simple "desafío", al que debía hacerse frente desde los valores que lamentablemente no han dejado de inspirar su "cultura de estado", o sea, desde el autoritarismo. No se negocia, se impone. No se escucha, se silencia. No se busca comprender, se busca intimidar.

Así las cosas esto es lo que creo explica que hoy, una tarde de un viernes de agosto nos hayamos concentrado en el Passeig Lluís Companys de Barcelona miles y miles de catalanes para apoyar la candidatura de Junts pel Sí.


Si la ceguera del odio no se lo impidiese habrían hecho muy bien los miserables que han promovido esa argumentación repugnante de los apellidos de la lista de Junts pel Sí en pasearse por toda la zona ordenada alfabéticamente con los apellidos de todos los miles de candidatos que nos hemos comprometido. Es vergonzosa la manera como el unionismo sigue apelando a nuestros orígenes con la única finalidad de encadenarnos a un determinismo conformista y sumiso.

Las 40.000 personas que hoy estábamos en la Festa dels Candidats ya nos hemos rebelado contra todo esto. Y ya nos hemos comprometido del todo para cambiarlo, para dar un futuro a nuestro país, a nuestra sociedad, a todos nosotros, a nuestros mayores, a nuestros hijos, a todos.

Al llegar me he dirigido a los mostradores de recogida de la documentación de "candidato". Era el primero que abría la agrupación alfabética de candidatos por sus apellidos: ABAD ESTEVE. También estaban mis hermanos. He recogido el sobre y he abierto el póster de candidato. Ahí estaban Raül Romeva, Artur Mas, Oriol Junqueras, Eduardo Reyes, etc y en el ángulo superior izquierdo yo, con la foto que incorporé al hacerme candidato, encima de la Harley, mirando la cámara con el dedo pulgar hacia arriba, OK!

Me he emocionado al verme así. Supongo que también el resto de miles y miles de catalanes de todo origen, lengua y condición que nos hemos hecho candidatos de Junts pel Sí.

Me ha parecido una manera muy bonita por parte de la organización de la candidatura de darnos protagonismo a todos, porque visualiza la realidad de lo que estamos haciendo. Junts pel Sí no es una candidatura de estrellas, de políticos, de académicos, de ilustres. Junts pel sí és una candidatura que los incorpora a la lista oficial representando una sociedad movilizada y unida por un objetivo: la independencia.

Los protagonistas del 27S y de todo lo que va y pase desde ahora hasta el 27S vamos a ser nosotros, todos y cada uno de los ciudadanos de Catalunya. Y esto es lo más grande que podíamos desear, ser nosotros mismos los protagonistas y responsables de nuestro futuro.

Raül Romeva, Artur Mas, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Eduardo Reyes, pondrán la voz pública a todos nosotros. Pero todos nosotros, cada uno de nosotros, también somos candidatos y debemos actuar como tales. No nos han convocado a participar, sinó a implicarnos. Y estamos implicados. En el ámbito local, en el ámbito comarcal, en las sectoriales, en nuestro lugar de trabajo, en la universidad, en el gimnasio, en el bar, en la calle, en la familia, con los amigos... somos candidatos. Hay que explicar todo esto. Las razones que nos llevan a querer la independencia porque sabemos que es el único futuro posible para nosotros mismos y nuestros hijos. Explicar que queremos la independencia porque somos hombres y mujeres libres, que defendemos nuestro derecho a ser y a pensar nuestro futuro sin que nadie pueda nunca más arrogarse el poder de encadenarnos sumisamente a un origen para saquearnos impunemente, para anularnos.

Sí, amigos y amigas. De ahora al 27S hay que darlo todo.

Vamos a ser unas Rock'N'Roll Stars

DONEC PERFICIAM

Represa post-vacances: davant les setmanes més decisives de les nostres vides

Final de les vacances. Retornat a Barcelona. La setmana vinent, de nou a treballar. Hem viscut un estiu molt atípic, d'alt voltatge polític. I les poques setmanes que ens falten fins el 27S, poca cosa més que un mes, seran les més intenses i decisives políticament que haurem viscut mai.

El 27S ens juguem si volem ser independents Sí o No. És el primer que hem de fer per assolir la independència. El 27S ens comptarem. I el resultat que surti de les urnes el 27S condicionarà de manera definitiva el nostre futur, com a mínim per un parell de generacions.

Hem d'estar orgullosos que finalment s'hagi assolit un acord per configurar una llista central de país pel Sí a la Independència. Això era el més important i decisiu que havíem de fer de cara al 27S i convertir aquestes eleccions en plebiscitàries.

La reacció histèrica i irada de l'unionisme a aquest acord és per si sola el millor termòmetre que podíem tenir per valorar el nostre encert. Sí. Hem fet el que havíem de fer. I ho hem fet molt bé.

S'ha configurat una candidatura extraordinària, excepcional. I des de moltíssims punts de vista:

- És excepcional perquè després de mesos d'una tensió insuportable i destructiva, el món de convergència i el món d'esquerra s'han posat d'acord per treballar junts i des de la complicitat i perquè han estat capaços de configurar una candidatura que no és una suma de sigles, sinó la més gran mobilització que mai ens hauríem imaginat per configurar una candidatura del Sí, que supera totalment els partits polítics i el seu tradicional tacticisme, per configurar una proposta teixida directament amb la societat civil i molt oberta, no segrestada pels partits i les seves dinàmiques. I això és molt i molt necessari que ho reconeguem i ho aplaudim als nostres partits, perquè en el moment decisiu han donat una autèntica lliçó de generositat

- És excepcional perquè els dos millors lideratges polítics que té el nostre país, el del President Mas i el de n'Oriol Junqueras han fet un pas al costat per deixar que la candidatura l'encapçalin personalitats independents que d'aquesta manera podien visualitzar molt millor que estem davant una proposta única, irrepetible, que només té per objectiu aconseguir els vots i escons suficients que acreditin que el poble de Catalunya vol la independència, ha votat sí a la independència. A més, tot està prou planificat com perquè si s'assoleix aquesta majoria parlamentària hi hagi un govern fort, amb un lideratge fort i les idees del tot clares per passar del Sí a la independència a fer realitat la independència. Cal, també en aquest punt, lloar molt i molt aquests dos líders extraordinaris i generosos que han demostrat ser en President Mas i n'Oriol Junqueras.

- És excepcional perquè una personalitat com Raül Romeva, que sens dubte estaria, des de qualsevol punt de vista, entre els cinc lideratges polítics de Catalunya més potents, és qui encapçala la candidatura, des d'una exemplar exhibició de compromís amb el seu país i de desacomplexament que ha estat decisiu perquè sigui substantiu únicament allò que ho és. Romeva prové del món d'Iniciativa, però sempre ha estat independentista declarat. Romeva ha estat exemplarment coherent amb les seves idees i el moment del país, i la manera com s'ha desmarcat dels seus antics companys ha ajudat moltíssim a la consideració plebiscitària del 27S, a que tothom pugui visualitzar que el que s'està votant és independència Sí o independència No. La ira amb que l'han atacat els seus antics companys, a banda de desacreditar-los políticament i personalment, és un dels exercicis més patètics de misèria política al que mai haurem assistit.

- És excepcional perquè la societat civil hi és present i implicada fins al moll de l'os. Tots hem estat d'acord sempre que l'autèntic motor del procés ha estat la fortalesa, decisió i vitalitat de la societat civil. Doncs bé, que na Carme Forcadell, la Muriel Casals i n'Eduardo Reyes estiguin entre els 10 primers de la llista és una evidència clara d'aquesta excepcional simbiosi que s'ha produït entre partits polítics i societat civil.

- És excepcional perquè la llista té representants, a tots els nivells, de bona part del millor talent que té aquest país, i que, amb la seva presència a la llista, ja sigui en llocs de sortida, ja sigui en llocs de tancament, han volgut evidenciar el seu compromís, i que hi són i que aportaran tot el seu extraordinari coneixement a aquest procés, des d'on calgui, des d'on els hi demanin, des d'on pugui ser útils. La presència de personalitats com Germà Bel (catedràtic d'economia de la UB i un dels majors experts europeus en infraestructures) encapçalant la llista de Tarragona, d'Oriol Amat (catedràtic d'Empresa de la UPF, que ha estat membre de la Comisión Nacional del Mercado de Valores i que és una de les persones de referència en el coneixement del teixit empresarial de Catalunya i del funcionament de les empreses) de número 7 a Barcelona, de Carles Viver (catedràtic de Dret Constitucional a la UPF, que ha estat membre del TC i que ha estat el cervell de tot el tema de les estructures d'estat), d'Elisenda Paluzié (degana de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UB), de Francesc Xavier Grau (ex-rector de la Universitat Rovira i Virgili) o de científics de referència internacional com en Pere Joan Cardona... tota aquesta presència té la voluntat de representar, de ser només un tast, del compromís extraordinari del millor talent que té el nostre país. Us recomano, en aquest sentit, que visiteu el blog de Científics per la Independència, on trobareu el compromís i les idees dels nostres investigadors.

- És excepcional perquè també ha volgut combinar la presència de personalitats de gran projecció mediàtica i internacional amb personalitats poc conegudes a nivell de mass media, però que són referents en molts altres àmbits, específicament en una dimensió cultural, intel·lectual, social i solidària. Així hi trobem des d'en Pep Guardiola, potser el nostre esportista més internacional i més exitós fins el Pare Manel, capellà de Barcelona conegut únicament per la seva incessant tasca social a favor i al costat dels més desafavorits, però també acadèmics que formen part del conjunt d'intel·lectuals que en aquests últims anys són els que han aportat gruix d'idees al procés, com en Salvador Cardús o artistes excepcionals que han posat veu i idees a tantes generacions de catalans com en Lluís Llach, que encapçala la llista de Girona.

- És excepcional per la seva transversalitat ideològica única. Només en una experiència com la de Junts pel Sí poden conviure-hi des d'un cap de llista provinent de l'esquerra alternativa, com en Raül Romeva fins el moviment socialcristià que representen Demòcrates de Catalunya, amb en Toni Castellà, passant per tot el ventall d'ideologies totes elles exemplarment DEMOCRÀTIQUES compromeses amb la llibertat de Catalunya, des dels liberals de CDC fins la socialdemocràcia i la nova esquerra que s'està configurant a l'entorn del món d'ERC, entre els que hi ha Toni Comín o Fabián Mohedano. Una llista en la que hi conviuen des d'en Joan Reig, l'abrandat i fogós bateria de Els Pets o el ja esmentat Lluís Llach, figura iconoclàstica també des del punt de vista de trencar amb tots els convencionalismes socials fins a «representants» emblemàtics de la Catalunya d'ordre, com poden ser l'insigne Vila d'Abadal, el Cavaller de Vidrà, inevitablement associat al llegendari món del carlisme català o la Núria de Gispert o en Raimon Carrasco, fill del fundador d'Unió Democràtica.

- És excepcional també perquè tots hauríem fet una llista diferent, tots hi tenim candidats amb els que ens hi sentim 100% representants i candidats als que no hauríem votat mai de la vida. Com a soci del Barça que sóc sé que tradicionalment fer d'entrenador a can Barça ha estat molt difícil perquè hi havia «tants socis com entrenadors». Fins l'últim soci tenia la seva visió de com havia de jugar l'equip, a qui s'havia de fitxar o quina havia de ser l'alineació. L'excepcionalitat de la candidatura de Junts pel Sí ha fet que el procés d'elaboració de la llista ens hagi convertit a tots nosaltres en «elaboradors» de llistes, ens hi hem sentit implicats, hem patit amb el que no ens agradava, hem patit amb absències, hem patit amb presències, etc. Però tots i cadascun de nosaltres ha petit per motius diferents a qui tenim al nostre costat. Perquè aquesta és l'excepcionalitat de la candidatura: fer el que mai s'ha fet, donar entrada al que mai fins ara havia entrat a candidatures electorals, sumar visions socials extraordinàriament diferents entre elles, seleccionar representants de la societat (acadèmics, intel·lectuals, artistes, esportistes, etc.) com a mostra d'un compromís més ampli... i que tot plegat tingués sentit, fos coherent, sigui capaç de sumar el màxim de suports i, si assoleix la victòria, pugui monitoritzar amb fermesa i convicció el procés.

Mireu, ho torno a dir: estem davant les setmanes més decisives políticament de la nostra vida, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu, com a societat. Oportunitats com la del 27S rarament en té més d'una una generació, i el seu desenllaç pot condicionar moltes generacions.

El caràcter decisiu no es configura perquè el resultat operi automàticament i generi conseqüències directes, sinó perquè el resultat és el que determinarà si el procés segueix endavant o no. Si Junts pel Sí no guanya o ho fa insuficientment, el procés naufragarà. Si Junts pel Sí obté la majoria absoluta el procés seguirà endavant, i viurem altres setmanes decisives, sens dubte. Però el primer assalt el tenim el 27S.

Davant el 27S ens trobarem dues grans actituds per part de l'unionisme:

- la que representen l'estat espanyol, els mitjans de comunicació, el PP, el PSC-PSOE, C's i Unió, que faran la campanya de la por, que no aportaran cap argument contra la independència que no sigui la por i l'amenaça.

- la que representa Catalunya sí que es pot, i el poti-poti aquest de Podemos, ICV, EUA, etc. que faran de tontos útils de l'establishment abocant totes les seves energies a negar el caràcter plebiscitari de les eleccions i a devaluar-les via convertir-les en unes eleccions autonòmiques qualsevol.

És molt i molt important des del nostre punt de vista que sapiguem respondre aquest doble repte. Al meu entendre per guanyar cal que aconseguim:

- imposar el relat del caràcter plebiscitari de les eleccions, de que el que estem votant és Sí o No a la independència i de que tot el que no sigui vot a qui explícitament defensa la independència es comptarà com a No.

- La gestió i el Govern que s'està votant són les de conduir el país a la independència si aquesta és la voluntat majoritària del poble de Catalunya. No hi ha cap altra possibilitat de gestió, menteix qui ho digui. El sistema autonòmic, pel que fa a Catalunya, ha col·lapsat. O triomfa el procés independentista que finalitza amb la creació d'un estat propi que gestioni tots els seus recursos i polítics en el marc del context europeu o s'avala l'espoli fiscal del 8% del seu PIB a Catalunya i tots els seus ciutadans per part de l'estat i passem a ser gestionats des d'una simple descentralització administrativa.

- Construir la majoria social per la independència ha estat un procés transversal. Quan vam fer la Via Catalana, des dels Pirineus fins l'Ebre no vam preguntar per com veia les coses o la ideologia de qui teníem al costat. Ens vam agafar la mà i vam construir una formidable unitat de nord a sud. Ara es tracta del mateix. Ara es tracta de construir una formidable «cadena» de vot que sigui reflex d'aquesta unitat i que sigui prou generosa i desperti suficient il·lusió i confiança des d'una persona socialment conservadora fins una persona radicalment alternativa. Units pel Sí, units per la democràcia.

- El vot moderat és una de les claus de la victòria. L'actual majoria social per la independència s'ha configurat no a partir dels que sempre hem estat independentistes, sinó de la gran bossa de vot moderat en el social que ha mobilitzat Convergència. El milió i pico de vot convergent prové majoritàriament de posicions no independentistes, i hi està arribant via el lideratge que està exercint el President Mas. Convergència, com a partit i en tots els seus líders, ha completat el seu viratge de l'autonomisme i peixalcovisme a l'independentisme explícit, i la mostra més evident és la candidatura de Junts pel Sí i haver-se desfet sense miraments de la sangonera espanyolista d'en Duran. L'èxit del 27S depèn en molt que aquest milió i pico de vot convergent, que és un vot moderat en temes socials, segueixi vinculat al procés, als seus líders (Mas) i al partit al que votava (Convergència). Aquest vot cal cuidar-lo molt més del que s'està fent. Molt més.

- Una altra clau de la victòria és la capacitat que tinguem d'arrossegar el vot independentista que històricament tenia ICV-EUA. Si aquells votants d'aquests partits quan eren enquestats eren sincers en la seva resposta afirmativa a si volien un estat independent, ara han de votar Junts pel Sí o CUP. Si no ho fan és que no volen la independència. Els hem de convèncer d'això. Crec que globalment aquest votant ja se l'està cuidant molt, fins i tot que en ocasions patim d'un cert acomplexament per cuidar-lo, que ens pot generar problemes, perquè el que no podem permetre és que la intoxicació dels poscos i el seu argumentari per destruir el caràcter plebiscitari independència Sí o No del 27S es quedi atrapat en els paranys i fangars que ens estan parant per tot arreu, amb la complicitat i el suport de l'estat espanyol i els mitjans de comunicació.

A tall de conclusions:

La nostra generació difícilment tornarà a tenir una oportunitat com la del 27S per assolir la independència. No podem fallar. No ens ho podem permetre. Hay que echar el resto. Hay que darlo todo. I ho hem de fer els que som militants indepes de tota la vida i els que han arribat al Sí a la independència abans d'ahir. I ho hem de fer per sobre de les nostres ideologies, units com vam fer a la Via Catalana, amb la mateixa actitud.

Us diré com sabrem si hem guanyat o no: Si el 27S a les 20:00 quan tanquin els col·legis electorals i a TV3 facin públics els resultats de la seva enquesta, si el formatget de Junts pel Sí s'enfila fins al 68 diputats o més, als ulls de tot el món es visualitzarà que Catalunya vol ser independent.

Si a més a més, amb la suma dels vots de Junts pel Sí i de la CUP se supera el 50% dels vots, la victòria gaudirà d'una legitimitat democràtica indestructible, inqüestionable.

Sensu contrario, si a les 20:00 el formatget de Junts pel Sí queda per sota dels 68 escons haurem perdut amb gairebé tota seguretat. El que donarà solidesa, confiança, seguretat, i una lectura inequívoca del Sí serà el resultat de Junts pel Sí. Això és el que entendrà tothom. Això és el que mirarà tot el món. Això és el que es valorarà directament per part dels governs de punta a punta del planeta. Si hem d'anar explicant que també cal sumar-hi uns altres escons i tal, com poden ser els de la CUP, estarem instal·lats en «el lío», en un terreny confús, insegur, poc clar. I ens giraran l'esquena. Ens quedarem sols amb les nostres sumes.

Vull dir amb això que el vot a la CUP no serveix? No, no vull dir això. El vot a la CUP serveix pel que serveix, que no és per a fer la independència. Pot servir per a ajudar a la independència, però no per a fer-la. En un país en el que ens perd l'estètica, el vot a la CUP és aquesta cosa estupendíssima que alguns troben molt güai de poder fer per no anar amb la massa, per singularitzar-se, per deixar constància del seu testimonialisme, de que prefereixen el «antes muerta que sencilla». El vot a la CUP no farà la independència. Però sí pot ajudar a la independència. Tots sabem que a qualsevol societat hi ha un sector que voldria estar fora d'ella o carregar-se-la, un sector antisistema. Si aquest vot es vehicula cap a la CUP, benvingut sigui, perquè sumarà al Sí. Igualment, si la CUP ajuda a que el vot dels estupendíssims d'ICV-EUA que deien que votarien sí a la independència no votin CSQEP i votin CUP, hauran ajudat i molt a sumar més Sí. Per tant la CUP té el seu espai, pot tenir el seu públic i pot ajudar al Sí, i a més a més té un magnífic cap de llista, com és Antonio Baños, i el bagatge de la feina del David Fernández per tal de tenir èxit en aquests dos àmbits de vot que haurien de ser els seus: els antisistema i alternatius més extrems i una part del vot d'ICV-EUA. Si la CUP suma al seu vot tradicional, aquests cent i poc mil més votants, aquests altres segments de vot, haurà ajudat molt i pot ser decisiu per arribar al 50% dels vots.

Ara bé, si la CUP es converteix en un vot refugi d'estupendíssims i estupendíssimes que abans havien votat o a ERC o a CDC, o a Solidaritat, o al que sigui, i ara volen fer-s'ho de güais, simbòlics i tal, estarem caminant cap a la derrota. Confio que això no passi. I voldria que tots aquests estupendíssims i estupendíssimes si opten per fer-ho es facin una selfie en el moment de la votació per poder-la emmarcar i així ensenyar als seus descendents «sóc tan güai que no em va importar no ajudar a la victòria per fer-m'ho d'estupendíssim/-a i col·laborar a la derrota».

Només Junts pel Sí pot fer la independència. Només Junts pel Sí garanteix visualitzar una victòria clara del Sí. Només Junts pel Sí pot governar el país en les convulsions que seguiran si som majoria. Fer la independència només ho pot fer Junts pel Sí.

Acabo com començava: estem en les millors condicions possibles i imaginables per guanyar. Ens queden unes poques setmanes. El 27S és l'oportunitat més gran que Catalunya ha tingut d'assolir la llibertat des de fa 300 anys. El 27S és l'oportunitat més gran que tenen i que mai tindran tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya de fer un país millor, més pròsper i més just, i no només per a ells, sinó també per als seus fills i les generacions futures.

Junts pel Sí. Junts per fer-ho possible.




Jo ja sóc candidat de Junts pel Sí. I tu?

De Lora del Río a The Foggy Dew, passant pel 27S

Jo, malgrat ser un xarneguet pota negra (pare murcià i mare catalana), estar a punt de néixer a Sevilla, créixer els meus tres primers anys i mig de la meva vida a Lora del Río, i després al barri de Sant Ildefons, Ciutat Satèl·lit, Cornellà de Llobregat, sóc un independentista provinent de l'independentisme (sí, en algun moment hem estat un exotisme, però existim!).

Sóc independentista perquè des que vaig tenir ús de raó política vaig considerar-me nacionalista català. Perquè els meus referents polítics sempre han estat els separatistes. Perquè sempre he estat disposat a fer el que calgués per la llibertat de Catalunya, per la independència, perquè aquest ha estat el meu motor militant des de sempre. I perquè sempre he considerat accessori tot el que no fos la independència de Catalunya.

Abans he dit «malgrat» únicament per emfatitzar el meu perfil vital i la meva militància indepe. Perquè si d'alguna cosa estic més que orgullós és dels meus orígens, del meu pare, de la meva família, del barri de Sant Ildefons. Per totes aquestes coses que jo sé que si ara mateix acabés d'arribar a l'independentisme tindria un perfil 100% dels meus admirats amics de Súmate, que són el millor que ens ha passat en molt de temps. Però això no és així. Jo vaig fer el click fa molt de temps. Hi vaig arribar de la mà de mon pare. Sí, un murcià que va acabar fent les seves classes a les escoles del barri de Sant Ildefons en català. Al començament no se sentia segur. Però s'hi va llençar. Sí, mon pare, algú que també deia aquestes coses tòpiques com «uno no es de donde nace, sino de donde pace». Algú que mai va renunciar ni amagar els seus orígens murcians, que va ser membre molt de temps de la Casa Regional de Murcia, perquè li agradava conversar amb «paisanos» seus sobre la seva terra, etc.

Però mon pare, en algun moment de la seva vida, va implicar-se definitivament amb la causa de Catalunya. Potser hi va arribar per la influència dels seus companys del PSUC, potser dels capellans de la parròquia, potser per prendre consciència de la repressió cap a qualsevol mostra de catalanitat, des de la llengua fins a la història i la cultura que patia Catalunya.

Sí, suposo que per a mon pare promoure un manifest, en el tardofranquisme, perquè a les escoles del barri, d'un barri pràcticament monolingüe castellanoparlant, també s'ensenyés a la canalla el català, que això li costés un cap de setmana detingut a Via Laietana denunciat per una mestra catalanoparlant i catalana d'origen. Suposo que tot això també el va acabar de conscienciar.

I així mon pare va ser el primer que em va explicar coses de la història de Catalunya, que em va passar llibres perquè els llegís i que em va portar al Fossar de les Moreres un Onze de Setembre.

Hi penso molt, aquests dies, en mon pare. Donaria el que fos perquè estigués vivint el que estem vivint. «Catalunya es tierra de misión», em deia. «hay que salir y explicar a la gente lo que es Catalunya y lo que pasa con Catalunya. Y hay que hacerlo uno a uno, con paciencia, porque la gente lo ignora todo, sobre Catalunya y sobre lo que para ellos representa ser ahora también catalanes». Això m'ho repetia una i altra vegada. Si visqués estic segur s'hauria fet íntim de l'Eduardo Reyes i estarien tots dos amunt i avall, explicant perquè la independència de Catalunya és el millor que ens pot passar a tots els catalans, sigui quin sigui el nostre origen.


I sí, així és com un xaval crescut a Lora del Río i a la ciutat satèl·lit de Sant Ildefons acaba essent, des de l'any 1984, militant independentista i passa del grup de la JOBAC de la parròquia a La Crida...

Fa uns dies compartia amb el meu nucli d'amics una foto: la meva acreditació de «Seguretat» de la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental) que es va celebrar a Barcelona, l'any 1985. Jo tenia 19 anys. Un pollito. I ja em van posar a «seguretat». Va venir gent d'Irlanda, País Basc, Còrsega, Sardenya, Bretanya, Galícia, etc.

Un dels irlandesos que vaig conèixer em va regalar una preciosa xapa que encara conservo «The Spirit of Freedom». Jo sempre havia tingut clar, suposo que per formació i entorn, que la no-violència era l'únic camí. Però això no vol dir que no sentís fascinació per tot el que implicava la lluita per la independència i la reunificació a Irlanda del Nord, i també per tot el que havia estat la lluita per la independència irlandesa al sud, De Valera, Michael Collins... la seva influència a Catalunya, amb Macià, Estat Català, Nosaltres Sols, Palestra, etc.


I ara de sobte ens trobem que hem arribat més lluny que cap altra nació sense estat de les que aquell 1985 participaven a la CONSEO. De fet els dos que més a prop ho tenim som Escocesos i Catalans, que no entràvem a cap de les travesses d'aquella CONSEO del 1985. És molt significatiu.

Sí, ho hem fet molt bé i ho estem fent molt bé. Em provoquen arcades aquests pocs (tot i que sorollosos) que encara es posen estupendíssims per menysprear el que estem fent, que se n'enfoten de la revolució dels somriures que estem protagonitzant. Hi ha un cert personal que prefereix que fracassem únicament perquè el fracàs els hi doni la raó. És molt trist, però és així. Gent que critica si fem llista unitària, però que també criticava llistes separades, gent que critica els polítics, però que també fa el burleta amb les personalitats de la societat civil que s'hi estan implicant.

Arribats aquest punt us podeu preguntar amb raó: «cap a on ens porta la xapa que ens està fotent l'Abad?»

He intentat dibuixar en paral·lel, no sé si encertadament, dos escenaris diferents de lluites per l'emancipació nacional. Com he dit abans, a Catalunya, gràcies a que l'independentisme català va abjurar de la violència, els últims anys hem pogut avançar molt més que a les nacions sense estat els moviments d'alliberament nacional de les quals van practicar la violència.

Sense cap mena de dubte haurem de mantenir el to cívic, pacífic i no violent. Però, a diferència del que s'esdevé des del 2012, en el post 27S també haurem de fer front a situacions de conflicte, que requeriran una predisposició, fermesa i coratge per al que també ens hem de mentalitzar.

D'una manera o una altra ens acabarem jugant el nostre futur col·lectiu en la capacitat de mobilització i en la nostra fermesa en condicions d'un entorn de conflicte. Al click de la desconnexió li seguirà una reacció de l'estat espanyol que pot implicar des de la suspensió de la Generalitat a l'empresonament del President de la Generalitat o l'aplicació implacable per anul·lar amb un simple decret el nostre autogovern i la nostra capacitat de gestió sobre competències tan bàsiques com la de seguretat, de la dement i protofeixista llei de «Seguridad Nacional» rencentment aprovada.

De la manera com reaccionem davant de tot això dependrà el nostre futur col·lectiu. I ho farem sent fidels als valors que ha caracteritzat el moviment independentista tots aquests anys: amb civisme, amb la no-violència per bandera, amb exemplaritat democràtica.

The Foggy Dew és una preciosa balada irlandesa que commemora l'aixecament de Pàsqua del 1916 contra la dominació britànica. Tot i que en un primer moment la força del govern britànic aconseguí sofocar la rebel·lió, fou una victòria absolutament pírrica, i molt poc temps després el govern britànic i els electes irlandesos ja estaven negociant i donant carta de naturalesa a la independència d'Irlanda.

Hem fet el més difícil, que era superar 7 mesos autodestructius per parir la llista electoral més potent que mai hauríem pogut somniar pel Sí a la Independència. Ara no descansarem ni un segon per aconseguir el màxim de vots per a l'única candidatura que ens pot portar a la independència, la de Junts pel Sí.

I a partir del 27S sabrem estar al costat del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat en totes les passes que facin per portar el nostre país a constituir-se en un Estat independent.

I sí, hi haurà un «click», hi haurà un moment que desconectarem, hi haurà un moment que l'estat espanyol ens voldrà reprimir, però nosaltres ens mantindrem ferms, aguantarem, hi serem, no cedirem. I no abandonarem mai els valors cívics, pacífics i democràtics que caracteritzen el nostre moviment.

I llavors ja haurem guanyat. És igual el que faci el govern espanyol. És igual si decideix fer front a un problema polític per vies autoritàries i fins i tot és igual si aquesta resposta autoritària proporciona alguna victòria pírrica al govern espanyol. Si la voluntat majoritària democràticament expressada pel poble de Catalunya és ser independents, ho serem. Això és l'únic que compta.
DONEC PERFICIAM

En record de Mn. Lluís Hernàndez. Calaixos oberts...

Avui ha mort mossèn Lluís Hernàndez, un capellà tan extraordinàriament vinculat a la seva comunitat que amb els primers ajuntaments democràtics fou alcalde de Santa Coloma de Gramanet pel PSUC.

La seva mort m'ha obert uns calaixos de la meva memòria que feia temps no obria, i m'ha portat també a obrir-ne alguns de físics.

He recordat el barri de Sant Ildefons (Cornellà de Llobregat) d'aquells anys. He recordat el compromís del meu pare, amb el PSUC, però també amb l'Església, des de profundes conviccions cristianes. Recordant-ho, he regirat entre papers que conservo i he trobat aquest carnet del PSUC del 1976 que il·lustra el post.

Llavors jo feia EGB, al col·legi públic Sant Ildefons, del barri on vivíem. És increïble com sobreviuen alguns records molt intensos d'aquella època. Vivíem davant la comissaria dels «grisos». La convulsió de l'època era tal que a classe els temes de conversa d'uns marrecs com érem nosaltres eren sovint les vagues i conflictes que assolaven el barri i les empreses on treballaven tots els pares dels meus companys. «Los de la tal están en huelga...» «Ayer hubo heridos en tal mani...» i així. Quan arribava a casa mirava la comissaria. Si l'esplanada que hi havia entre l'escola Montserrat i la comissaria estava plena de camions i autobusos i jeeps dels antidisturbis volia dir que la cosa anava forta. Era el nostre termòmetre, que comentàvem amb els amiguetes al carrer.

Diumenge anàvem a missa, normalment a la parròquia de Sant Miquel. Els meus pares eren amics de Mossèn Salvador, i d'altres capellans de la parròquia. Tots estaven molt compromesos amb les lluites que hi havia al barri. Era freqüent que els vaguistes acabessin tancats en una de les parròquies del barri, on la policia rarament hi entrava. Algunes celebracions acabaven esdevenint actes de protesta. L'any 1974 la meva mare estava embarassada del meu germà petit. No recordo què havia passat, segurament havien matat algú, i els meus pares van anar a una missa que s'oficiava a Santa Maria, la parròquia de Cornellà centre. A la sortida els estaven esperant els grisos, que van repartir inhumanament, fins al punt que el meu pare es va emportar un cop de porra terrible... que anava destinat a la meva mare, ostensiblement embarassada. Mon pare s'hi va llençar per interposar-s'hi. Suposo que gràcies a això mon germà és viu.

Els vasos comunicants entre les lluites socials i veïnals i l'església i els capellans d'aquell Cornellà eren per a mi la cosa més natural del món. No em podia imaginar una església sense aquest compromís amb la seva comunitat. Era l'època també de «los curas obreros», capellans que portaven el seu compromís no només a ser al costat de la seva comunitat, sinó a viure com ells, a les fàbriques. Mossèn Fisa, que portava el meu grup de JOBAC, treballava a una impremta. Frederic Prieto, que esdevindria el primer alcalde democràtic de Cornellà, i a qui mon pare estava molt unit, havia estat capellà. I així.

Aquest és l'ambient en el que un capellà com Lluís Hernàndez va portar el seu compromís amb la comunitat fins esdevenir alcalde.

I aquest és un dels calaixos de la meva memòria que avui s'ha obert al conèixer la mort de Mn. Lluís Hernàndez.

Però també se n'ha obert un altre. Aquest ja quan jo estudiava a la Facultat de Dret de la UB. Provinent d'un dels més emblemàtics barris del que es coneixia com a «cinturó roig» de Barcelona, a la Facultat és el primer cop que ensopego de cara amb una ultradreta organitzada i forta. I joder, quins personatges.

Jo era llavors un lidercillo estudiantil, al capdavant de la FNEC a la Facultat de Dret i a la Universitat de Barcelona. I el xoc va ser inevitable. Dins la Facultat mai van passar de les amenaces i els intents d'intimidació, que en alguna ocasió havia arribat a que m'exhibissin les pistoles que portaven sota les caçadores. Amb el temps la cosa es suavitzà, i amb alguns dels ultres conversàvem, no teníem una mala relació, hi havia com un respecte que impedia passar certes línies vermelles i formàvem part dels mateixos òrgans de representació estudiantil. Ja ho he explicat algun cop, quan vaig acabar la carrera va venir-me a trobar el líder dels ultres, el més civilitzat que tenien (ara està al PP), i em va deixar anar: «Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para ver si te dábamos una paliza, però tienes huevos, lo reconocemos, y te hemos acabado respetando por ello».

Les vegades que havíem xerrat entre nosaltres, i aquest és el segon calaix de la meva memòria que avui s'ha obert, per a ells en Mossèn Lluís Hernàndez era un dels temes recorrents, que més atravessat tenien. S'hi referien com «el cura rojo», el tractaven de "hijoputa" i bravoconejaven explicant les vegades que havien anat a Santa Coloma a fer pràctiques de tir amb les campanes de l'església. Aquest era el nivell, crec que era un dels seus més grans "dimonis".

Sí, és en aquest context que mossèn Lluís Hernàndez desplegà la seva tasca evangèlica i de compromís amb la comunitat, esdevenint, alhora, l'objectiu de la violència salvatge d'una ultradreta espanyolista que es movia, en aquells anys del postfranquisme, amb total impunitat.

Els temps han canviat molt des d'aleshores. El desplegament dels Mossos va posar fre a la impunitat de la ultradreta espanyolista.

Ara els hereus d'aquella ultradreta ens volen donar lliçons de democràcia i de convivència, engreixats des d'una nova impunitat, la del seu finançament, des de les clavegueres de l'estat i els seus peons, tan fosc com estèril i vergonyant.

I tanmateix, el més trist de tot és que els actuals hereus d'aquell PSUC del que formà part Lluís Hernàndez, com mon pare, ara estan vexant el llegat moral de tanta lluita i actuen com a còmplices necessaris del poder de l'Estat espanyol i de l'status quo per frenar la més gran revolució democràtica que s'està donant a Europa, el procés independentista de Catalunya. També, quina vergonya. Quina gran vergonya!

Al Cel Sia, Mossèn Lluís Hernàndez.

PS: jo també he evolucionat des d'aleshores, és evident per a tots els qui em llegiu habitualment. De la mà de mon pare, murcià d'origen, vaig entendre que sense la independència el nostre país mai no podria gaudir de la llibertat, la prosperitat i la justícia social que ens mereixem, i vaig prioritzar la lluita independentista, la mare de totes les lluites a Catalunya. Per a mi segueixen vigents tots els valors d'aquell xaval de barri que compartia les seves inquietuds amb altres companys de la parròquia en el marc de la JOBAC. He evolucionat, sobretot, en la manera de com fer realitat aquests objectius. Però això ja són figues d'un altre paner o un tema per a un altre post

Eleccions FCB: per què votaré Benedito? Civilització vs Barbàrie

Demà dissabte tenim eleccions al Futbol Club Barcelona. Unes eleccions que han arribat enmig un desinterès molt gran, amb una campanya que ha quedat en un molt segon pla, no sé si per la intensitat del tema del procés independentista, que s'ho menja tot, no sé si perquè els candidats no han sabut traslladar cap projecte que cridés l'atenció, no sé si perquè tot plegat és normal sigui així després d'una temporada històrica, en la que el primer equip ha guanyat la Champions, la Lliga i la Copa.

En tot cas, ha estat decebedor que això hagi passat. Perquè hi ha molts temes i molt rellevants, que afecten a la pròpia essència del club, a la columna medul·lar del que és el Barça.

Al meu entendre l'actual directiva és un autèntic càncer. El projecte neonuñista que representa, amb en Sandro Rosell i, després de la seva covarda «espantá», ara amb Bartomeu, ataca i ofèn tots els valors que han fet gran el Futbol Club Barcelona i ens condemna a una mesquinesa ploramiques i farsant.
Només el tema de Qatar hauria de ser motiu suficient perquè aquesta directiva hagués hagut de plegar fa molt de temps. És una de les més grans vergonyes que haurem patit com a socis del FC Barcelona. Un Club i una afició exemplarment lligats als valors de la democràcia i la pluralitat, venut a una miserable dictadura islamista que està al darrere de les operacions més fosques per finançar l'expansió islamista com la que representen els criminals de l'ISIS.

No hi ha paraules suficients per a tanta vergonya. Només hi ha una pocavergonya infinita per fer-ho i per justificar-ho. La gran pregunta és perquè l'afició del Barça ha transigit amb aquest suport a un règim atroç, que blanqueja la seva criminalitat a través del Barça.

La resposta és, alhora, senzilla i complexa. Senzilla perquè la resposta la trobem en el mateix frame que explica com és possible que un personatge tan fosc, tan poca cosa, tan insignificant, tan incompetent com en Josep Lluís Núñez presidís tants i tants anys el Barça.

No hi ha una explicació racional. Només hi ha una explicació que no deixa gens ben parada la massa social del Barça. Això és el que explica que aplaudeixi i aprovi en aquesta martingala pseudorepresentativa de l'assemblea de compromissaris vendre la nostra samarreta a una dictadura islamista criminal. I que ara es posi de perfil davant aquest tema.

Hi ha més temes. El que ha fet gloriós al Barça ha estat el model esportiu que va iniciar Johan Cruyff i que va culminar Pep Guardiola, que combinava un pes importantíssim dels jugadors de casa, de la Masia, amb una política de fitxatges acurada que acabés donant el punt de qualitat i excel·lència a una plantilla que tenia molt i molt clar a què jugava, quin era el seu patró de joc, la seva identitat esportiva.

Tot això se n'ha anat a prendre pel cul. Aquesta temporada és encara una herència d'aquest model, que perdura en molts dels seus jugadors clau. Però anem cap a un territori desconegut.

Institucionalment l'actual directiva ha estat una directiva miserable. Treure Johan Cruyff de la Presidència d'Honor del FC Barcelona va ser un acte miserable. I la manera com han perseguit a Joan Laporta i la seva junta ha estat no només miserable, sinó repugnant. Amb aquesta directiva el nostre Club ha arribat a les més altes cotes de misèria moral.

Per tant, és evident que jo el que volia era votar contra tot això, que hi hagués una proposta que ens permetés superar tant misèria. Però això no ha pogut ser. I demà tindrem dues paperetes que representen aquest model alternatiu, la d'en Jan Laporta i la de l'Agustí Benedito. I com que n'hi ha dues, no guanyarà cap. Nosaltres som així.

Crec que Joan Laporta ha estat el millor President de la història del FC Barcelona. Un President i una Junta que van ser providencials, una autèntica alenada d'aire fresc que van treure el Club del pou en el que l'havia ficat la descomposició del nuñisme que representava Joan Gaspart.

Entenc que, després de tot el que aquesta Junta miserable els hi ha fet, a ell, Joan Laporta, i als seus directius, fins al punt de fer tot el possible per arruinar-los-hi les vides, en Laporta vulgui reivindicar-se. Però crec que no ha calculat bé l'operació. Crec que s'ha equivocat presentant-se.

En Laporta, insisteixo totes les vegades que calgui, ha estat el millor president que mai ha tingut el Barça, però el seu mandat també va generar molts anticossos i rebuig en una part important de la massa social barcelonista, i el seu moment ja no és aquest. Una implacable campanya d'assetjament mediàtic liderada pel grupo Godó i un puritanisme hipòcrita de bona part de la massa social se situen en l'arrel d'aquest rebuig. Uns mitjans i un personal que no suporta veure algú desacomplexadament guanyador i que viu l'èxit de manera extrovertida, i que criminalitza que algú celebri uns èxits esportius al Luz de Gas llençant-se cava per sobre, però que en canvi es posen de perfil, miren a una altra banda quan el Club es ven a una dictadura islamista criminal, atroç, que està al darrere del finançament del terrorisme islamista que assola el món.

Aquesta és la hipocresia i el cretinisme d'uns mitjans de comunicació i d'una part de la massa social. Aquesta és la doble moral que exhibeix, i que a mi em regira l'estómac. Però tot això és un fet. I en Laporta no ha calculat bé que qui vota demà dissabte som els socis, i no la gent del carrer, no els independentistes que omplen les xarxes socials.

Laporta té el seu públic, i jo mateix podria considerar-me part del seu públic, perquè el respecto moltíssim i perquè m'agrada la gent amb collons i caràcter guanyador i desacomplexadament independentista, com ell.

Però pensant en ell mateix i pensant en construir una alternativa a la misèria de l'actual junta, crec que Laporta no ha fet bé presentant-se a aquestes eleccions.

L'altre candidat que representa els valors del Barça en els que crec, és n'Agustí Benedito, a qui votaré.

Conec personalment l'Agustí. És una persona d'una honradesa extraordinària. Propera, il·lusionada, honesta, que coneix el Barça i que s'alinea amb tots els seus valors cívics i esportius i que també és independentista, i així ho ha dit sempre que li han preguntat. És una persona preocupada per la gent i que a més a més porta molt bons amics a la seva Junta, com en Joan Capdevila, patriota de pedra picada, persona d'una humanitat, conviccions i compromís extraordinaris, a qui respecto i admiro profundament i de l'amistat amb el qual em sento molt i molt orgullós.

Benedito acabarà amb la venda del Barça a Qatar que està protagonitzant l'actual directiva, i apostarà pel retorn als valors esportius que ens han fet triomfants. És, a més, una persona molt propera a la gent, allunyada del figurar i del vedetisme. I aquests valors personals són avui en dia molt necessaris per al Barça. És, a més, una persona amb facilitat per fabricar consensos, que no genera rebuig pràcticament en ningú. Té projecte, té idees i té capacitat per presidir el Barça, i porta molts anys treballant per fer-ho i per explicar-ho. A més a més, a nivell personal, no podré oblidar mai que la nit de la final de Copa, després que jo rebés aquella brutal agressió feixista, em va trucar ràpidament per interessar-se pel meu estat i per si em convenia alguna cosa. És un gest que explica moltes coses -totes positives- de com és l'Agustí.

Però, tot i que com ja dic, demà el votaré, dissortadament no crec que guanyem. Ni en Benedito ni en Laporta. Perquè la divisió aquesta ha estat molt perjudicial. Crec també que Laporta té més responsabilitat que Benedito en que no hi hagi hagut entesa possible (que tampoc no sé si cap dels dos l'ha buscada de manera sincera). Crec que no han calculat bé que amb les seves dues candidatures es lligaven tots dos a la derrota.

És curiós, però el que passarà demà ens permetrà visualitzar el que ens hauria pogut passar el 27S.

Té collons que a nivell de país s'hagi pogut arribar a un acord que semblava quasi impossible, tenint en compte com d'enverinades estaven les coses, i que a nivell de les candidatures democràtiques del Barça això no s'hagi pogut assolir.

Quan jo, de cara a les eleccions plebiscitàries del 27S, defensava una gran candidatura central de país ho feia perquè volia votar per la independència, no per partits polítics. L'acord al que han arribat partits polítics i entitats de la societat civil aquesta setmana ens permetrà, a tots, votar en aquesta clau, votar independència, i no haver de votar partits.

De la mateixa manera que demà a les eleccions del FCB m'hagués agradat votar models, i tenir una gran candidatura que representés els valors democràtics, cívics i esportius del nostre Barça, en oposició al suport a la barbàrie islamista i les atrocitats que patrocina que representa l'actual Junta.

Demà, quan tanquin les urnes a can Barça, i tant de bo m'equivoqui, els candidats de la civilització (Benedito i Laporta) hauran estat derrotats, i el candidat de la barbàrie, Bartomeu, n'haurà sortit guanyador.

En aquell moment, si us plau, com a mínim visualitzeu la sort que hem tingut que a nivell de país hàgim pogut arribar a l'acord que s'ha arribat, perquè és el que ens permetrà guanyar. No només perquè la divisió sempre manlleva directament les possibilitats de guanyar, sinó perquè a més a més impedeix visualitzar un projecte guanyador, que sumi adhesions, que generi un efecte motriu, iman.

Si Laporta i Benedito s'haguessin posat d'acord, demà haurien tingut possibilitats de guanyar, haurien generat una proposta alternativa amb molt més força, credibilitat i capacitat mobilitzadora i guanyadora de la que han aconseguit per separat.

Per tant demà aniré a votar amb convenciment a l'Agustí Benedito. Però també amb tristesa, perquè crec que les coses s'haurien pogut fer diferent i perquè la història del Barça i els valors que representa es mereixien que demà pogués haver-hi una candidatura guanyadora per treure de la direcció de l'entitat una Junta moralment miserable que s'està venent el Club a una dictadura islamista que patrocina l'horror del fanatisme islamista.

Si sou socis del Barça, si us plau, a votar demà. I feu-ho en la clau que ho resumeix tot: civilització (democràcia, valors, respecte, pluralitat) contra barbàrie (patrocini de l'atrocitat islamista)

Alegries, arguments... i profecies (dit en clau d'humor)

Els mesos que van des de la vespra del 9N fins aquesta setmana han estat molt intensos i, no ho neguem, els hem viscut amb molt de neguit, veient sotsobrar la nau del procés independentista fruit de la impossibilitat d'un acord sincer i potent entre entitats i partits polítics per configurar una opció guanyadora de cara a unes eleccions plebiscitàries.

Després de tot aquest neguit, des de dilluns que tot el que s'està succeïnt són notícies extraordinàries. Ho estem donant tot. I està sortint el millor que tots portem dintre nostre. Hem aconseguit un acord per configurar una candidatura que sumi tot el potencial cívic i polític del país. I avui hem sabut que aquesta candidatura l'encapçalarà Raül Romeva, que és un dels polítics més brillants i amb major projecció d'aquest país, seguit de la Carme Forcadell i la Muriel Casals, a les que no cal que presenti. I després, en els llocs 4 i 5, Artur Mas i Oriol Junqueras.


Avui només apuntaré algunes de les raons. I al final de l'article em reivindicaré com un Nostradamus de paco-tilla del procés i us adjuntaré tres paràgrafs diferents de dos posts del mes de novembre i de desembre del 2014 sobre 3 temes molt concrets del que ha passat ara.

1. El 27S són unes eleccions excepcionals. Tindran -li donarem els votants- caràcter plebiscitari, substituint el referèndum que no ens van deixar fer el 9N. Des d'aquest punt de vista cal que democràticament siguin exemplars i que el resultat que s'obtingui es pugui llegir des del primer segon en termes de si ha guanyat el Sí o ha guanyat el No a la independència.

Una gran candidatura central de país per la independència, en la que hi siguin les principals entitats, partits i líders independentistes és el que millor garanteix que quan es tanquin els col·legis electorals, a les 20:00, les primeres enquestes ja projectin, a través del resultat d'aquesta candidatura, el triomf o la derrota del Sí. Si aquesta gran candidatura central de país pel Sí a la independència guanya i ho fa amb rotunditat, tot el món llegirà, al segon, que Catalunya, en un procés democràtic, ha votat per ser independent.

No ens flipem: si a les 20:00 el que hagués calgut és començar a sumar els resultats de diferents forces, hauríem perdut aquest impacte. Hauria calgut donar moltes explicacions. I ningú sap fins a quin punt hauríem estat convincents.

Ara ningú no té cap dubte. Si a les 20:00 les primeres enquestes donen la victòria d'aquesta candidatura, tot el món sabrà que volem ser independents. Si després hi podem sumar els resultats de la CUP, perfecte, però d'entrada ningú s'hi fixarà. Ens ho jugarem tot en una victòria clara d'aquesta candidatura.

2. No només s'ha acordat una candidatura: s'han acordat dues altres coses del tot decisives, com són el full de ruta fins a la independència i la constitució d'un govern de concentració que gestioni aquest procés excepcional.

Que això ja estigui pactat ara atorga una seguretat excepcional al procés. I serà visualitzat en termes molt favorables per l'electorat. El pitjor en un procés d'aquesta naturalesa, ple d'incerteses, és, a sobre, que nosaltres mateixos donem imatge de «barullo», dubte, caos, diferències, etc. Amb aquest acord hem acabat amb una de les pitjors febleses que ara mateix tenia el procés: la imatge de fragilitat i d'abocar el país a la ingovernabilitat. Sabem què volem fer, com ho volem fer i si aquesta candidatura obté 68 escons, com espero obtingui, al darrere hi haurà un govern fort que podrà dirigir amb fermesa i determinació, amb total seguretat, el procés, al ritme que assenyali el Parlament. Un 10, per tant, per a l'acord, perquè és el que fa possible això.

Unes eleccions ara, unes eleccions al novembre i unes altres al gener era una barbaritat, era jugar a la ruleta russa, era situar-se en oferir al gruix central de la societat una imatge de feblesa, de desgovern, que amenaçava una enorme massa de vot de característiques més o menys conservadores o d'ordre, que ha basculat cap a la independència -o encara no hi ha arribat però pot fer-ho- en els últims anys des de posicions del catalanisme moderat, però que no estava disposat a avalar amb el seu vot un escenari de total incertesa social i de govern.

3. Lligat amb això últim que explicava, en contra del que de vegades es diu, la bossa de vot que ara mateix no està amb la independència, però està en una posició que podríem fer decantar és un vot moderat, és un vot que el 2012 havia votat CiU, entre 100.000 i 150.000 votants, el major jaciment de vot decantable per la independència. Aquest votant reclama a crits seguretats per fer el pas. Amb aquest acord ens hem situat en la línia d'oferir les màximes seguretats.

Molta de la gent que defensava una candidatura sense polítics era incapaç de veure que fer això pel petit percentatge de població que decidia el seu vot en funció del seu odi a Mas el que amenaçava directament era la gran bossa de votants moderats que el que no volien era votar una candidatura olla de grills, que no els hi mereixés cap confiança. En aquests ningú no hi pensava, però hi eren i hi són. La presència i lideratge de Mas és la millor garantia que podíem oferir a aquests votants. Potser sí perdem 15.000 vots que voten únicament en termes de Mas Sí/Mas No, però hem configurat una candidatura que pot decantar fins a 150.000 vots moderats que ara no estan amb la independència, i de no perdre'n cap dels que tenim.

4. La segona gran bossa de vot decantable cap a la independència la trobem entre votants de ICV-EUA. En el seu moment ja vaig dir que una gran candidatura central de país pel sí a la independència era l'única manera de fer prevaler el caràcter plebiscitari de les eleccions i que aquest vot no seguís a ICV, que és un vot que comptarà com a No a la independència. I deia una altra cosa: que si s'aconseguia configurar aquesta candidatura era la millor manera de que lideratges prescriptors d'aquest vot indy d'ICV fessin el pas i es comprometessin. Doncs bé, no només han fet el pas quan hi ha hagut l'acord, sinó que a més a més l'encapçalaran, i m'estic referint a Raül Romeva. Sense aquesta candidatura no ho hauríem aconseguit.

5. Tenim, per tant, que estem davant un acord històric, que posa en valor els millors actius del lideratge cívic i polític del país, que és l'única que garanteix una lectura inequívoca pel Sí a ulls de tot el món, que és la que millor permet intentar decantar vot cap a la independència que ara mateix no tenim, que preveu un full de ruta complet fins arribar-hi i que, a més a més, garanteix la governabilitat del país en aquests mesos plens d'incerteses.

Aquest acord i tot el que permet configurar és el major i més transcendent que haurem fet en tot el procés. Si es vol la independència i es rondina per aquest acord és per fer-s'ho mirar. Mai haurem estat tan a prop de la independència com aquest 27S, i el que més i millor ens ho permetrà assolir serà el que s'ha acordat. Si es posen peròs, si es fa el ronso, si es critica, i ja no diguem si no es vota, és que s'ha d'estar molt malalt d'odi, és que no s'ha entès res. Jo no sóc d'esquerres, ja ho sabeu tots els que em seguiu en aquest bloc, i en canvi estic feliç i content que una persona tan significadament d'esquerres com en Raül Romeva l'encapçali, estaré orgullós de votar una llista on algú tan d'esquerres sigui el número 1, perquè sé que no estic votant dretes/esquerres, sinó independència Sí/No, capacitat d'impacte internacional del resultat que obtinguem en termes de Sí/No a la independència i capacitat també de gestionar sòlidament el procés si obtenim la majoria.

Llavors, què passa amb que no hi sigui la CUP? 

El Novembre del 2014 ja deia que no calia que hi fossin. L'acord abasta i mobilitza el gran gruix social per la independència, el 90% del vot independentista. Si la CUP s'hi hagués volgut incorporar, perfecte. Si fer-ho implicava assumir un escenari que ens abocava a un procés ple d'incerteses amb una devastadora capacitat d'allunyar els sectors més moderats del vot indy, el negoci hauria estat pèssim. Com una manta, si l'extrema-esquerra antisistema exigia estirar massa la manta hauríem deixat descobertes parts troncals del cos de la majoria social indy.

A més a més que la CUP no hi sigui també ens genera oportunitats. Si assumim que una de les principals amenaces que pot tenir el procés és l'aposta unionista per configurar un moviment «antes roja que rota», com el que encarna Podemos i els seus satèlits, pot ser molt interessant i oportú que la CUP presenti batalla en aquest sector extrem de la societat. Com a mínim que hi siguin, i que deixin en evidència a tot aquesta trama unionista construïda al voltant de Podemos, els tontos útils d'ICV-EUA i altres.

En termes d'estratègia militar és habitual que en grans operacions, hi hagi petites unitats combatent darrere les línies enemigues, i no amb el gruix de les tropes. El dia D, al desembarcament de Normandia, els aliats havien llençat darrere les línies alemanyes vàries divisions aerotransportades (paracaigudistes) que van sembrar el desconcert a les files alemanyes, fins i tot quan tenien desembarcant davant els seus ulls aquell exèrcit formidable que arribava per mar creuant el canal de la Mancha, el gruix de l'exèrcit aliat.

Per tant, no és cap drama que una petita força política, que no està situada en la centralitat política del país, sinó en un dels seus extrems més radicals, no formi part d'una candidatura central de país pel Sí.

I ara permeteu-me, per acabar, que em reivindiqui una miqueta com a profeta 2.0 (faig servir l'expressió en clau humorística, suposo que ho pilleu, no?), a través d'uns pocs paràgrafs de dos articles de finals del 2014.

El 27 de novembre del 2014 escrivia això, sobre la presència o no de la CUP en una candidatura d'aquesta naturalesa:

«Cal que hi sigui tothom?
Seria molt desitjable, perquè és prou oberta perquè així sigui, però no és imprescindible. Crec que és bo que parlem d'una candidatura central de país, que reculli el compromís dels dos grans mons polítics que políticament són centrals en la proposta independentista (el convergent i el d'Esquerra), de les grans organitzacions cíviques que han liderat i impulsat el procés fins ara (ANC, Òmnium i Súmate) i de les principals personalitats que poden aportar un gran valor afegit a la candidatura (per la seva projecció social, per la seva competència tècnica o per la seva dimensió internacional).

Una candidatura d'aquesta naturalesa asseguraria la màxima mobilització dels recursos del nostre país per assolir el seu gran objectiu central i els que se'n deriven si l'assolim. El gran objectiu central és que reculli el màxim de suports, que assoleixi la majoria absoluta i que el seu resultat en vots i escons sigui aclaparadorament majoritari en relació a la resta de propostes polítiques.

Si això s'assoleix, hem assolit l'objectiu central. Si no s'assoleix, problemes.

Però com que estem segurs que l'assolirem, al fer-ho haurem assolit també dos grans objectius que deriven del central:
- internacionalment es visualitzarà la victòria del Sí, de manera inequívoca, indiscutible.
- internament assegurarem la governabilitat en aquest tram final del procés independentista

Per què dic que no és imprescindible que hi sigui tothom?

Perquè hi pot haver propostes independentistes que no formen part del tronc central de la majoria social que configura el Sí, i que podrien presentar-se fora d'aquesta candidatura. Estic pensant bàsicament en la CUP. El projecte polític de la CUP és antisistema i d'arrel revolucionària. És legítim, però és minoritari. Des d'aquest punt de vista no afectaria ni al sentit ni a l'èxit de la proposta que es presentin en solitari. De fet fins i tot pot ser interessant, atès que com han demostrat en aquests dos anys des del 2012 sempre han sabut ser-hi responsablement en els moments clau del procés, i presentant-se en solitari poden recollir tot aquell vot que està amb la independència però que no participa dels valors comuns del tronc central de l'independentisme.

Aquestes eleccions excepcionals són les de la independència. I el sentit excepcional deriva que és l'única eina que ens queda per “comptar-nos”, de manera que el que no tindria sentit és que ningú s'hi posés de perfil, com si això no anés amb ells, negant la seva naturalesa plebiscitària.»

El 10 de desembre del 2014, en un altre article, escrivia això, sobre el vot independentista d'ICV-EUA i sobre el moderat de CiU:

«Sobre el vot independentista d'ICV-EUA:
Crec que tots tenim clar que ICV-EUA no concorrerà a les eleccions amb cap posicionament sobre la independència, de manera que en termes de “comptar-nos”, els vots independentistes d'ICV-EUA no els podríem imputar al Sí a la independència. I això és un problema de primer nivell, perquè és una bossa molt important de vot independentista, superior als cent mil vots.

En un sistema de llistes, que vol dir que tothom té la papereta del seu partit a votar, aquests votants d'ICV-EUA que en un referèndum votarien Sí amb gairebé tota seguretat els perdríem. Al meu entendre cal fer-ne una de molt grossa per "rescatar-ne" una part. Una gran llista de país, sense sigles, només amb personalitats plurals i societat civil, podria incorporar algú com en Raül Romeva, que permetés arrossegar part d'aquest vot, i del potencial que també tenen en el Sí + No/NS/NC i el NS/NC. Però això, en canvi, ho veig molt més difícil si del que estem parlant és d'un escenari amb les propostes de sempre.

Una candidatura de país només té sentit si porta en el seu ADN ser molt sensible a la transversalitat i pluralitat, per poder atreure el màxim de vot per la independència resident en partits que no s'alinearan amb el Sí, i per facilitar al màxim que personalitat i prescriptors de vot adoptin posicionaments excepcionals, que en cap altre escenari no farien.»

I sobre el de CiU, en el mateix article, això:
«Assegurar el vot convergent que es pot perdre:
El segon gran volum de votants sobre el que cal operar en unes eleccions plebiscitàries està en el món convergent, i és un vot singular, perquè és un vot que l'objectiu és no perdre'l, atès que veiem elements d'indecisió que el fan perillar. Són un percentatge inferior al d'ICV-EUA, però en tant en quant CiU és la primera força política, en termes de vot és igualment rellevant. Estem parlant del 8,4 de vot Sí+No+NS/NC de CiU i del 3,1% d'indecisos purs, en total, d'uns 130.000 votants.

La pregunta que ens hem de fer és quins són els elements facilitadors de la mobilització d'un públic d'aquest perfil.

Jo crec que clarament la potència d'una llista de país, atès que és un motor d'il·lusió únic, que implica tota la societat, que aporta solidesa estructural al procés amb un lideratge compartit i plural, que és respectuós institucionalment amb la figura del President, i que garanteix la governabilitat i l'estabilitat interna davant les turbulències.

Per a un votant indecís/susceptible de perdre's de CiU unes eleccions de llistes, de partits, amb tot confús, amb les coses de sempre per allà al mig, amb un ambient crispat i que no pugui dissimular les dificultats futures per garantir la governabilitat... és un escenari ple d'incerteses,que pot portar definitivament a perdre aquest vot clau per assegurar la majoria.»

Quan tot això acabi hauré de muntar un canal de Vidència! ;-)

... i malgrat tot, HI SOM, i hi som per guanyar!

Ahir vaig fer un post dur, molt crític i des d'una racional desesperació amb moltes de les coses que estan passant. Avui, però, voldria fer-ne una altra lectura, de la situació, que és igualment racional, una lectura des dels motius per a l'esperança i la confiança que, a poc que fem les coses bé, estem en unes condicions úniques per guanyar la nostra llibertat. I seria injust per part meva no reconèixer-les i no analitzar-les. Ens pot anar bé a tots fer-ho.

Ahir deia que, després de 30 anys de militància independentista, em resultava desesperant veure com en aquest tram final del procés havíem entrat en un bucle que feia perillar arribar al nostre objectiu, a la independència. Tot el que vaig analitzar era cert, o com a mínim és com jo ho veig. Les coses que no estem fent bé, les que s'estan fent malament, que només depenen de nosaltres, i que fan perillar l'assoliment de l'objectiu.

Dit això, el cert és que aquests 30 anys de militància també em donen una perspectiva que vull compartir amb vosaltres. Estem en unes condicions que molt pocs de nosaltres, molt pocs dels més veterans (i 30 anys ja comencen a ser veterania) ens podíem imaginar estaríem vivint per assolir la independència.

És igual si han estat 30 com si són 3 o són 60, els anys dedicats a militar en una causa com la de la llibertat del teu país. L'únic important és l'honor que representa formar part d'una llarga cadena de relleus que des de fa 300 anys malda per la supervivència de la nostra Nació i per un futur en llibertat. Cadascú de nosaltres, des del moment que s'integra en aquesta llarga cadena que uneix els que ens han precedit en el combat amb els que s'hi sumen, esdevé un maó sobre el que s'edifica el nostre futur col·lectiu. Perquè no hi ha futur si, malgrat les nostres diferències, no sabem i no som conscients que tots i cadascun de nosaltres donem forma i solidesa, fem possible, aquesta paret mestra de la nostra Nació.

I en formem, ens hi integrem, sense saber com acabarà sent aquesta paret mestra. Quan començava a militar l'objectiu de la independència el vèiem tan llunyà que ni tan sols ens imaginàvem com seria el moment en que el podríem assolir. I dedicàvem totes les nostres energies a una militància que reivindicava el simple ser, existir, com un èxit, però que s'abocava, des de la consciència de ser una posició minoritària en la nostra societat, a créixer, a explicar perquè érem independentistes, què volia dir ser independentista i perquè volíem la independència.

Des d'aquest punt de vista, avui, 10 de juliol, que tot just fa 5 anys de l'espectacular manifestació contra la sentència del TC que mutilava de manera humiliant l'Estatut de Catalunya, podem dir que han estat 5 anys d'autèntic vertigen, increïbles, que han portat el projecte independentista a ser el projecte polític més sòlid i majoritari de la nostra societat.

Estem, per tant, on molts pensàvem que potser mai ho veuríem. Estem a les portes de la independència. Quan ahir lamentava les coses que fem que ens fan més difícil assolir la independència, no ho feia com de vegades llegeixo a alguns que diuen, perquè «tenim pressa» o «ho volem ja», com si militar per la independència tingués una data de caducitat. En absolut. Ni vull ni m'agradaria que l'únic que pogués dir de mi mateix és que «he lluitat». Vull guanyar. Però sé que guanyar serà molt difícil, i que allò important per guanyar és la solidesa del nostre compromís. Quan em desespero perquè fem les coses malament ho faig perquè tenint la victòria tan a tocar, i sent plenament conscient del sacrifici dels que ens han precedit per arribar-hi, em sembla immoral que fem les coses malament i siguem nosaltres mateixos els qui posem en perill la victòria. No tenim dret a fer-ho.

I això no vol dir en cap cas que si cal estar lluitant uns altres 30 anys perquè fent tot el que hem de fer, no assolim el nostre objectiu, no hi siguem uns altres 30 anys si Déu ens dóna prou força i salut per seguir lluitant. Aquí no s'arronsa ningú. I seguirem i seguirem i seguirem fins aconseguir-ho, fins la victòria.

Quedem-nos, per tant, en que hem arribat més lluny i més ràpidament del que mai la majoria de nosaltres pensava faríem.

Tenim a les nostres mans la possibilitat extraordinària de guanyar. Perquè tenim un projecte de llibertat i de prosperitat per al nostre poble. Perquè de fet som els únics que el tenim. No hi ha ningú que tingui cap altre projecte alternatiu a la independència. Els altres es defineixen per la negació, una negació que va des de l'oposició irracionalment identitària a la independència fins a la negació de la nostra realitat nacional, com a poble, com a societat. L'oposició a la independència és el no-res, és el no-ser.

Per això la independència és l'únic projecte capaç d'engrescar i creïble en l'oferiment a la nostra societat, sense distinció de cap mena, d'un futur millor, d'una major prosperitat.

No tinc cap dubte que si la setmana vinent les forces polítiques centrals del nostre país arriben a un acord per configurar una candidatura unitària, de la naturalesa que sigui, que representi el Sí a la independència, guanyarem, i ho farem amb molta força.

Si les forces polítiques i cíviques acaben configurant aquesta gran candidatura central de país pel Sí, guanyarem. La meva opinió és que aquesta candidatura és més forta si aplega societat civil i partits polítics des d'una profunda transversalitat i pluralitat, superant diferències, i alineant-se de manera convincent per oferir a la societat una proposta creïble, sòlida i fiable. Si per aconseguir-ho no hi han de ser polítics «en actiu», que no hi siguin. La meva opinió és que és millor hi siguin. Però si la majoritària o la possible és que no hi siguin, doncs endavant.

Insisteixo, en aquest punt jo tinc la meva opinió, que he defensat amb contundència, però també puc entendre altres arguments i acceptar-los. I tothom a treballar.

I això estem en condicions de fer-ho.

Jo crec que una candidatura d'aquest tipus, amb, p.ex. caps de llista «de la societat civil» a totes les circumscripcions, i on els polítics només hi entressin a partir posem el cas del número 10 a Barcelona o del 5 a TGN, Lleida i Girona, tindria molta més força i solidesa. M'emociona p.ex. pensar en una possible llista a Barcelona que encapçalés Neus Català, i de la que en formessin part tant el President Mas com n'Oriol Junqueras o en David Fernàndez.

Però si per aconseguir la unitat la fórmula és una altra, no passa res.

Els límits on els poso? En que les coses cal fer-les bé i no podem fer coses que posin en risc total l'estratègia, ens afebleixin o ens manllevin credibilitat. I poso alguns exemples d'aquestes línies vermelles.

Puc acceptar i acceptaria sense problemes una llista únicament de societat civil, però no puc acceptar i no és acceptable una estratègia de cara al 27S que no vertebrés sòlidament una majoria parlamentària independentista i un govern que executés els mandats del Parlament, que gestionés la independència. El 27S votarem, i ho farem en clau plebiscitària, perquè no hem pogut fer un referèndum que és el que volíem. Però votarem un Parlament que si obté una majoria independentista, en la configuració de l'estratègia s'ha d'haver pactat -i això sí que és una exigència- com s'executarà, com es farà la independència.

Al meu entendre només hi ha una via. Si el 27S s'obté majoria de vots i escons per la independència, que els podem obtenir i estic segur obtindrem, el Parlament, elevant aquesta votació a la categoria de decisió democràtica del poble de Catalunya, el que ha de fer és proclamar la independència, en el moment i de la manera que es consideri més adequat perquè al fer-ho es generin els efectes que volem. Això vol dir que sí, que, efectivament, si del 27S en surt aquesta majoria indy, ja ens haurem comptat, i el Parlament haurà de proclamar o declarar la independència.

Però també caldrà que hi hagi un govern fort, molt fort, que gestioni tot el que seguirà a aquesta declaració. De manera que per a mi el Parlament resultant del 27S ha d'escollir un President que ha de nomenar un govern de concentració de totes les forces polítiques i socials que han participat de la candidatura pel Sí.

Una línia vermella que no trobo admissible és dir que la majoria parlamentària indy s'inhibirà de tot això i només farà per tal que en el menor termini de temps possible hi hagi unes noves eleccions. Això no té ni cap ni peus i seria un error extraordinari, de conseqüències imprevisibles (molt negatives totes) per al procés.

Si assolim la majoria indy, d'aquí s'han de generar, en seu parlamentària, actes, proclamacions i declaracions per solemnitzar la independència, i un govern fort que la gestioni.

Sobre la candidatura en sí, i en la hipòtesi que no hi haguessin «polítics» (des del moment que participes d'una llista ja has esdevingut «polític»), el que cal és una extraordinària cura i intel·ligència per gestionar qui n'ha de formar part. Ha de ser el més plural possible, ha de comptar necessàriament amb les persones de major projecció i talent del país, que tinguin una major capacitat de suma i representatives de perfils socials de tota mena, etc. Això significa, per a mi, que cal anar amb molta cura de no incorporar-hi, de que no s'hi colin, ni frikis, ni tarats, ni persones que només es representen a elles mateixes, per més aires que es donin i per més facilitat per figurar que tinguin.

Això vol dir que aplaudiré amb entusiasme que hi hagi gent compromesa des de posicions ideològiques molt distants a la meva, com podria ser persones provinents de l'extrema-esquerra i fins i tot els moviments antisistema, però no trobaria admissible que en formessin part persones que s'han desacreditat a elles mateixes des del seu profund sectarisme i que, per més que figurin, només es representen a elles mateixes, i encara així, com podria ser la senyora Forcades. De fet, qualsevol persona que ella mateixa s'hagi postulat sense que ningú li hagi demanat a formar-ne part, seria motiu més que suficient perquè no en formi part.

He posat aquest exemple de la Forcades perquè em sembla prou contundent del que considero són línies vermelles. Una hipotètica llista unitària de la societat civil no ha de ser la manera perquè s'hi colin tot de personatges nefastos, que no representen a ningú, que només divideixen i resten credibilitat. Només faltaria que d'una llista així n'apartéssim valors tan extraordinaris com el President Mas, n'Oriol Junqueras o David Fernández i l'obríssim a tota aquesta tropa de frikis indocumentats i sectaris com la Forcades.

Cal, també, que l'estructura d'una llista d'aquesta naturalesa contempli persones de reconeguda experiència i solidesa, perquè vertebrin l'heterogeneïtat del que pot ser un grup humà tan dispers, diferent i amb cap experiència política com la que assumiran si esdevenen parlamentaris.

Insisteixo que al meu entendre és un luxe que no entenc ens puguem permetre que en una llista així no hi siguin ni el President Mas ni l'Oriol Junqueras ni en David Fernández. Però en fi, si els que ho gestionen ho veuen d'una altra manera, estarem amb ells.

Tant de bo la setmana vinent tinguem notícies positives en aquest sentit. Seria molt i molt important.

I tot i la importància que pot tenir i/o tindrà, encara és més important una altra cosa, que n'hauria de sortir de tots els contactes que s'estan fent aquests dies: un full de ruta totalment blindat dels passos que caldrà fer, dels que la llista per al 27S només és el primer esglaó. Un full de ruta que ha de ser clar, responsable, fiable, creïble i factible. Un full de ruta que no ha de ser ni un brindis al sol ni un experiment social que desconcerti els votants i la comunitat internacional que al cap i a la fi seran els que donaran, amb el seu reconeixement, carta de naturalesa a la nostra independència.

Tot això, i aquesta és l'altra cara de la moneda del que explicava ahir, ho podem aconseguir, ho podem fer, estem en condicions de fer-ho. Tenim una CDC que ha culminat amb gran encert i coratge el seu viratge independentista i que s'ha desfet de la sangonera del Duran. Tenim un President Mas que és un dels lideratges polítics més sòlids i fiables que podíem aspirar a tenir en una situació així. Tenim un Oriol Junqueras que, quan s'hi posa, és un polític d'una extraordinària intel·ligència i capacitat comunicativa i didàctica excepcional. Tenim una ERC que ha recuperat la seva presència territorial i municipal, i que està fortament unida, cohesionada. Tenim un David Fernández que és un autèntic fenomen com a persona i com a polític, d'una solidesa, d'una intel·ligència, d'una integritat ètica i d'un coratge excepcionals. Tenim una CUP que, malgrat integrar perfils polítics dispars, ha sapigut estar a l'alçada en els moments més turbulents pels que ha passat el procés. Tenim una ANC forta i mobilitzada, amb un president, en Jordi Sánchez, al que cal agrair-li cada dia que assumís el repte i posés tot el seu capital polític, inteligència i experiència al servei de la causa. Tenim un Ara és l'hora que està fent una feina excepcional, i que ha posat al capdavant del projecte un dels polítics de més vàlua i intel·ligència d'aquest país, en Raül Romeva. Tenim Òmnium, i el lideratge seré de la Muriel Casals. I tenim Súmate, que és l'aposta estratègica més important que mai hauríem pogut fer, amb un Eduardo Reyes que té una capacitat única d'arribar on l'independentisme mai no havia pogut arribar i d'explicar-lo com mai havíem sabut fer.

Tenim tot aquest capital polític i social que és extraordinari, excepcional. I, sobretot, ens tenim a nosaltres, un poble mobilitzat i il·lusionat per assolir la seva llibertat, per la independència i per un futur de properitat per a tots. Si tenim tot això, no pot ser que siguem tan rucs de no saber-ho aprofitar. No tenim dret a no fer-ho bé, a no fer el que toca. No tenim dret a fer-ho malament.
Estic segur que després de les tempestes que hem viscut, tots n'haurem après i ara serem capaços de posar a treballar tot aquest enorme capital humà i social per la independència. GUANYAREM!

DONEC PERFICIAM