18 de jul. 2010

Enquestes: estabilitats, majories independendistes a diferent ritme i... incògnites?


Nova enquesta de La Vanguardia. Una enquesta molt interessant pels temes que planteja i les dades que aporta, més enllà del que és la projecció electoral central.

És important l’enquesta, també, perquè és la primera que es fa després de la sentència del TC contra l’Estatut, i de la més gran manifestació que s’ha fet mai a Catalunya, a mes a més es platenjava com un acte d’afirmació nacional en clau autodeterminista.

Per tant, i després de l’enorme èxit de la manifestació i l’impacte de la sentència, és important analitzar quin impacte ha pogut tenir en les preferències dels ciutadans pel que fa a les seves opcions de vot, i la seva coherència i evolució en relació a les anteriors.

Anem per feina, doncs.

UN MAPA ELECTORAL MOLT ESTABLE
L’enquesta de LV confirma en extrem les tendències electorals que apuntaven les enquestes abans de la megamanifestació.

Convergència i Unió continua aplegant una enorme preferència de vot, superior al 40% (42.1%), que, traslladat a escons, situa la coalició sobiranista al voltant dels 65-66 diputats, és a dir, fregant la majoria absoluta (68). Aquesta dada és coherent amb les enquestes prèvies, com p.ex. la de El Periódico, però també amb les dades d’una enquesta de la mateixa Convergència que va circular la setmana passada i que també els situava per sobre del 40%.

Per tant totes les enquestes que estem coneixent, abans i després de la manifestació, situen les expectatives electorals de CiU en un percentatge de vot lleugerament superior al 40%, un percentatge molt estable en aquesta fase final de la legislatura, i que en projecció d’escons atorga més de 60 diputats a la coalició sobiranista, aproximant-se fins i tot a la majoria absoluta.

La dada més significativa de l’enquesta de LV és el “descalabro” socialista, del PSC-PSOE. Aquesta és una tendència que s’està posant de manifest en les últimes enquestes, i que potser ara s’està accentuant. Si no fós perquè l’enquesta de CiU encara els atorgava un % inferior a la de LV, seria difícil resistir la temptació de dir que el partit més afectat per la crisi política desencadenada pel TC és el PSC-PSOE. Però la meva impressió, a la vista de les dades, és que els ciutadans ja els hi havia imputat, fins i tot abans de conèixer-se la sentència i de la mani, la caòtica situació política que viu el país i, evidentment, els hi endosa també la crisi.

D’acord a LV els socialistes es quedarien amb un exigu 23.1 de vots, que els situaria en el mateix escenari que els seus anteriors pitjors resultats. Curiosament l’enquesta de CiU els situava per sota d’aquest escenari, amb un 20% dels vots i 28-29 escons.

Tot el tripartit està a hores d’ara amb números electorals vermells. També ERC. El que passa és que a ERC la situació ja no és nova, fa molt temps que les enquestes prediuen el seu descens electoral. L’enquesta de LV els situa en una intenció de vot del 8.4%, i 13 escons. Fa temps vaig dir dues coses en relació a ERC, i per ara totes les enquestes em reafirmen en aquesta opinió.

La primera és que la frontera dels 13 diputats és la línia vermella d’ERC. Les enquestes fa temps han situat les expectatives electorals de l’històric partit independentista en el 9%. Aquest 9% de vot (petit percentatge amunt, petit percentatge avall) és la “delgada línea roja” que separa el descens assumible del fracàs inqüestionable.

Hi ha una cosa que està clara, i és la pèrdua de vots, en percentatge i escons, que tindrà ERC. Partint d’aquell 14%, ara es pot situar al voltant del 9%. Seria el partit més castigat de tot el tripartit, però fixem-nos que seria una pèrdua de percentatge d’entre el 4 i 5%, quan els sociates la tenen del 3% i ICV-EUA del 2.1%. El que passa és que amb nombre d’escons la davallada és molt gran. Perdre 8 escons de 21 és una clatellada radical. En aquest impacte juga a la contra d’ERC el que al 2006 va jugar al seu favor, i és que es va fer amb 3 diputats “de miracle”, per les restes. Si partíssim (sé que és molt partir…) de 18 diputats, la minva seria de 5, igual que els socialistes…

Per això penso que 13 són la frontera, i que les enquestes és molt difícil ens permetin veure si estarà per sobre (escenari en el que crec que en Joan Puigcercós pot “salvar els mobles”) o per sota (escenari que em temo desencadenaria una crisi profunda). En aquest sentit, l’enquesta de CiU situava ERC amb un percentatge una mica superior al 9% i 14-15 escons. Estem, per tant, en una situació que no es resoldrà fins a les eleccions, com aquell que diu, amb la foto finish.

En tot cas, tot sembla apuntar que ERC s’hauria recuperat una mica en relació a les enquestes que la situaven per sota de 13 diputats, que n’hi havia hagut. Fa un temps vaig analitzar el que ja s’intuïa com a gir d’ERC en relació al tripartit. Aquest gir, per a mi, s’ha consolidat aquesta setmana, quan Puigcercós va dir clarament que el trajecte amb els socialistes s’havia acabat. Ara ja està dit. S’han vist obligats a dir-ho, però el cert és que el gir ja havia començat i ara ERC només té el problema del valor o la credibilitat que l’electorat vulgui donar-hi. Però el gir hi és. I la meva opinió personal és que és sincer. Potser a contra cor, però ERC ha vist que anar del bracet dels sociates els ha portat a la ruïna.

Per a acabar amb l'anàlisi d' ERC, el que sembla clar, claríssim, és que passi el que passi, continuarà essent la principal força independentista al Parlament. Amb les dades de l’enquesta a la mà, l’única (però sobre això farem una anàlisi específica)

La tercera pota del tripartit, ICV-EUA, sembla ser que consolida la seva lleugera tendència al descens en intenció de vot. Després d’haver mantingut una espectacular solidesa en les seves expectatives de vot, les darreres enquestes apunten una tendència a la baixa, d’entre un 1 i un 2 per cent en la seva intenció de vot, que podria implicar la pèrdua d’un parell de diputats.

El PP sí que continua amb la seva enorme estabilitat en la intenció de vot, clava entre el 10 i l’11 per cent, i amb idèntica projecció d’escons que la que tenia. Ni endavant ni enrere.

Finalment, i pel que fa als partits amb representació al Parlament de Catalunya, els Ciutadans no aconsegueixen “entrar” al Parlament, tot i que gaudeixen d’un lleuger repunt en les seves expectatives electorals. Estar situats ara mateix en el 2.4% és un percentatge en el que recuperen intenció de vot en relació a anteriors enquestes. I és també un percentatge que, a hores d’ara, no ens permet descartar, demoscòpicament, que entrin al Parlament, tot i que per les dades amb les que treballem, sembla improbable.

Pel que fa a les diferents opcions que pugnen per entrar al Parlament per primera vegada, res. No hi ha cap variació i estan a anys llum, en les circumstàncies actuals, de poder-hi entrar. Cap opció, ni la més mínima (més avall faig una anàlisi específica d’aquest punt).

LA INDEPENDÈNCIA ÉS L’OPCIÓ MAJORITÀRIA ENTRE ELS CATALANS

Una dada molt interessant de l’enquesta de LV és que confirma plenament el salt demoscòpic que l’opció dels partidaris de la independència està consolidant entre la població catalana. Primer va ser El Periódico, qui va situar prop del 50% els partidaris de la independència, i ara és La Vanguardia qui ho fa, amb un 47%.

Aquesta és una dada d’extraordinari valor. No sembla afectada directament per la sentència o la mani, que en tot cas la consoliden. El salt demoscòpic s’ha anat produïnt al llarg del 2010, intensifincant-se, fent-se clarament l’opció preferida pels catalans, en aquest segon trimestre de l’any.

És per tant una evolució, un creixement a partir de les circumstàncies que està patint el país, no sembla ser una situació puntual fruït d’un “calentón” com a conseqüència de la sentència o la mani.

S’està estructurant una majoria de partidaris de la independència, i aquesta és la gran, l’enorme notícia de la que tots ens n’hem d’alegrar, i que obre clarament les portes a una situació molt favorable per a la independència en aquest tram final que sembla estem recorrent en el camí a la llibertat.

Tanmateix, aquest percentatge, a l’igual que en l’enquesta de El Periódico, apareix amb matisos força interessants que val la pena tenir en compte.

Per a mi, la més destacada és que el procés independentista, si tiomfa (que triomfarà), no ho farà de la mà de “l’estratègia” dels independentistes, sinó a través d’una majoria independentista tranquila, que no vol viure el procés amb sotregades, amb salts en el buit, sinó d’una manera ordenada, fiable, sòlida. I aquests tres valors no els ofereix avui en dia l’independentisme. Per això hem d’anar amb compte.

Fixem-nos que a l’enquesta de El Periódico veiem clarament que la majoria de la gent era partidària de la independència, però 2/3 parts deien que ara no era el moment del referèndum. En l’enquesta de La Vanguardia, “només” un 24% creuen que és el que cal que abordem ara mateix. És un percentatge molt alt, però ja no és el percentatge majoritari, el que genera més consens.

Interpreto aquestes dades dualment. S’està construïnt i consolidant una majoria nacional favorable a la independència, però no existeix una majoria nacional que cregui que aquest procés s’hagi de plantejar ara mateix.

I crec que seria molt bo interioritzar aquestes dades i el que ens expliquen per a no equivocar-nos en l’estratègia, ni tan sols en la tàctica. Clarament no es donen les circumstàncies perquè es desencadeni el procés. Estem aprop. Però no hi són. Per a mi, aquestes circumstàncies només podran abocar-nos a un escenari en que una majoria nacional vulgui plantejar sense més dilacions el procés si es genera una direcció política, un govern, una estratègia concertada entre les forces favorables al dret de decidir, i això es visualitza clarament per la societat. I aquest escenari no hi és. I aquest escenari requerirà d’un temps, d’un cert temps (tampoc no massa, potser una legislatura exígua) perquè es donin, si tothom treballa bé.

Aquest escenari que descric implica necessàriament Convergència i Unió, però també Esquerra. Aquest escenari ni es dona ara ni pot donar-se ara. Necessita d’uns certs canvis estructurals i en la configuració mental d’aquestes forces polítiques i de l’independentisme en general.

Perquè si una cosa queda clara amb aquesta enquesta, i coincideix en això amb la de El Periódico, és que els favorables a la independència es reparteixen entre totes les forces polítiques. Per això és tan important una estratègia que aplegui el màxim nombre de forces. No estem, per tant, en aquelles estratègies passades, ja clarament caduques, per a les que ens semblava que la independència vindria el dia que un partit que es presentés amb l’eslògan “independència” guanyés les eleccions.

Totes les dades ens apunten que la construcció d’aquest 47% de favorables a la independència no vindrà perquè hi hagi un partit que els aplegui, sinó perquè hi hagi una estratègia sòlida, fiable, de concertació, de la màxima unitat possible, que generi la confiança suficient entre la gent per fer el pas definitiu.

Ens agradarà o no, però és el que expliquen les dades de les darreres enquestes.

Fixem-nos en unes quantes coses més, molt interessants.

Convergència i Unió és l’opció electoral que aplega més partidaris de la independència, però no tot el seu electorat és independentista! CiU, segons les dades de LV, té una intenció de vot del 42.1%. D’aquests, un 55% són favorables a la independència. Fixem-nos-hi bé: un 55%, però només un 55%!!!

Aquest 55% implica que CiU té un 22% d’intenció de vot d’independentistes. És per això que és el partit amb més independentistes. ERC ve d’un 14.1% i ara està en un 9%. Per tant, la majoria dels independentistes confien en l’estratègia de CiU.

I a l’igual que en l’enquesta de El Periódico, és del tot rellevant per a entendre l’estratègia de CiU que un 45% del seu electorat no es manifesta favorable a la independència. Vet aquí la metàfora del gir i del transatlàntic. Amb un escenari de votants 55-45, el gir sobiranista de CiU, que s’aturi en “el dret de decidir” fins al final, és tot l’enllà que es pot permetre. Excepte, és clar, que es vulgui que s’immoli, que se suïcidi. No, no em sembla que estiguem en condicions d’exigir més. S’està treballant en la direcció correcta, i els votants, inclosa la majoria independentista, compra l’estratègia de fer-ho paulatinament, a passes, no demà.

Evidentment els partidaris de la independència són la pràctica totalitat de votants d’ERC, però el més interessant és que trobem partidaris de la independència de manera clara també a ICV-EUA (un 63%), en el PSC-PSOE (un 38%) i fins i tot en el PP (un 15%!!).

Bé, ja hem aconseguit una cosa molt important, que l’independentisme sigui majoritari, i que a més a més, sigui una opció present a l’electorat de gairebé totes les forces polítiques.

Ara entrem en una fase, que ha de ser necessàriament tranquila i ben dirigida, per articular una estratègia que sigui convincent per a aquesta majoria social. És evident que hi ha dues dades que ens assenyalen possibles fragilitats d’aquesta majoria. Per una banda, està molt localitzada en el temps, s’ha generat amb aquesta contundència en aquest segon trimestre. Cal veure com es manté en el temps, per poder valorar la seva solidesa. D’altra banda, i aquesta és per a mi la qüestió essencial, la majoria pro-independència es construeix amb gent que té unes opcions electorals molt diferents. Això implica que els militants independentistes no poguem actuar com si tots els pro-indpendència fossin com nosaltres. No, no ho són. Compartim una cosa molt important, però segurament la diferència que hi pugui haver entre un pro-independència d’aquest 15% del PP o d’aquest 35% del PSC i entre un pro-independència de les CUP o del moviment independentista que sigui, fa que hàgim de gestionar aquest capital amb extraordinària cura, si no volem perdre bous i esquelles pel camí.

Alerta per tant amb pensar i intentar fer com si tots els pro-independència fóssim iguals. La pluralitat és el que ens ha permès construir aquesta majoria. Però també és el que requereix d’una estratègia diferent. Entre d’altres coses, aquesta majoria no comparteix prioritats ni urgències. Anem amb compte, doncs, i no comencem a esprintar com si estiguéssim arribant a meta, quan de fet estem començant l’ascensió a l’Alp d’Huez, en un símil “tourístic”…

POSSIBILITATS DE CANVI EN AQUEST ESCENARI?
Julián Santamaría, catedràtic de Ciència Política de la UCM i president de l’Institut Noxa Consulting, que ha fet l’enquesta de La Vanguardia, finalitza la seva interessantíssima anàlisi amb una frase enigmàtica. Diu “En mi opinión, la estabilidad del electorado puede ser más aparente que real. Y es muy posible que de aquí a otoño algo se mueva en Catalunya”

No dona més pistes. És una mica lleig acabar una anàlisi així. En què es basa per dir això? S’està cobrint les esquenes? Està fent negoci, reclamant més enquestes? Sap alguna cosa que no ens diu ni en l’enquesta ni en la seva anàlisi?

Mirem a veure si aconseguim trobar alguna explicació a l’enigma.

D’entrada, crec que hi ha una cosa important: el calendari electoral. Gairebé tothom coincideix que les eleccions seran el 24 d’octubre. Tanmateix, encara no és descartable un avançament electoral que les situï en el 19 de setembre. Per dates, encara hi som a temps. Aquesta setmana ho sabrem, perquè més enllà ja no podrà convocar-les per a aquesta data.

Perquè pensem que té alguna possibilitat aquest avançament al 19 de setembre? Per tres motius: el primer, perquè tot el que està passant empitjora les perspectives dels socialistes, per tant el pas del temps és un factor de desgast permanent; segon, perquè el setembre encara no tindrem les dades de la debacle econòmica que es preveu per al retorn de les vacances (atur, dades macroeconòmiques, IVA, etc); i tercer perquè “s’estalviarien” arribar a les eleccions amb una vaga general pel retrovisor (està prevista per a finals de setembre).

Si les eleccions són al setembre, jo no veig cap escenari d’incertesa en relació a l’estabilitat que de fa mesos aporten les enquestes.

Però si les eleccions són a l’octubre, encara hi ha marge perquè passin coses. I a mi només se m’acut un escenari en el que passin coses: en el camp de l’independentisme.

I només amb un possible motor de canvi: Joan Laporta amb un projecte propi.


Les dades de l’enquesta, com les de totes de les que tenim dades, situen clarament Reagrupament i Joan Laporta, com a marca electoral conjunta, en l’extraparlamentarisme. De manera radical, a més. Possibilitat zero de fer res.

Però alerta si es concretés un projecte polític independentista diferent, que recullís l’esperit dels patrocinadors de la Conferència Nacional del Sobiranisme, i que comptés amb el lideratge ferm d’en Joan Laporta, amb un projecte polític propi, no sucarrimat com Reagrupament (que arrossega a la baixa les seves possibilitats), i que a més a més, comptés amb la participació i implicació de personalitats del sobiranisme –dic els noms només a tall d’exemple del que vull dir- com l’Alfons López Tena, en Terricabras, en Pep Riera, en Salvador Cardús, alguns empresaris, personalitats històriques de l’independentisme i figures rellevants de l’actual independentisme, que aporten un missatge clar de voluntat de suma, com n’Enric Canela.

Aquest seria un escenari que podria alterar aquesta estabilitat. Per una banda podria comprometre força la situació d’ERC. I per una altra banda podria allunyar CiU de la majoria absoluta, només que li rasqués entre 3 i 5 diputats (la fidelitat del votant de CiU fa que sigui complicat pensar en un altre escenari). La irrupció d’una nova força independentista d’aquesta mena, amb un nou lideratge polític com el d’en Laporta, i ben acompanyat de noms que donin un missatge clar de mobilització i unitat és un dels pocs escenaris que podria modificar l’estabilitat que apunten les enquestes.

L’altre escenari no seria gens positiu, i és que finalment es fessin coincidir les espanyoles i les catalanes.

22 comentaris:

L'Espelt ha dit...

Brillant.
Lúcid.
Profund.
I per arrodonir-ho, esperançador.

Anònim ha dit...

Hi haurà una nova força independentista q trencarà la dinàmica de totes les enquestes. I ben aviat en tindrem notícies.

GOS GÀNGUIL ha dit...

Brillant company, com sempre. Les bones notícies es van acumulant... A veure què passa dimarts a les 12:00h....
Una abraçada!

Dessmond ha dit...

Com sempre, molt interessants les teves analisis.
El tema Laporta és una gran incògnita. Aquest home si prepara el salt a la política com va preparar el seu relleu, va bé. Si no fa el cop de cap aviat, l'enganxarà l'estiu. I si les eleccions es fan el setembre, ja pot plegar veles abans de començar.

Aniol ha dit...

Hola Elies, moltes gràcies per aquesta anàlisi. Ara, per una altra vegada, en comptes de fer servir paraules espanyoles com "descalabro", et recomano fer servir l'eina Optimot. Fàcilment trobaràs que se'n diu daltabaix. Si som independentistes i ens estimem la llengua, siguem conseqüents.

Andreu ha dit...

Brillant i rigurosa anàlisi,Elias.
Enhorabona.

No tinc ni idea del que al final farà en Laporta. Jo sí m'he imaginat el que faria jo si em trobes en el seu lloc. Però ni ho dirè perque es pura especulació. En tot cas, si decidis presentar-se el setembre o l'octubre (pura especulació) crec que la relació de vots que podria treure seria de 4 a 1 entre ERC i CDC. I ja se sap que pasa amb la llei d'Hondt, i els darrers i disputats escons. I, sincerament, vots irrel.levants agafats d'exvotants del Psoe i del PP. I tant dona, crec, en aquest sentit, que les eleccions es facin el setembre, l'octubre o el novembre. La mossegadeta seria a la moguda base electoral d'ERC, bàsicament.I faltaria veure si una paraula -no monopolitzable, perque compren tot el pluralisme del ventall polític catala, com molt bé descrius- es suficient per aguantar una campanya dura, duríssima, com la que vé, on es tocaran, lògicament, totes les grans questions que afecten la ciutadania catalana, en mig d'una situació de crisi econòmica fortíssima.

No ho sé , tampoc, bé, gairebé no sé res, realment. Però em dona la sensació de que el socialista Santamaria-Noxa el que amaga és la posible coincidència de generals i catalanes, que no es pot descartar fins que Montilla faci oficial una data electoral de manera pública.
Com comprendràs, com crec jo, que el psocialisme a Catalunya voreji justet el 20% no seria tampoc cap bon averany per a unes generals anticipades l'any vinent. El Psoe com a partit espanyol mes espanyol i mes antic i expert com a partit espanyol, sempre contempla tot el cicle electoral: catalanes, municipals, altres autonomiques, i generals espanyoles, i dubto que no facin res que intenti alterar la caiguda sorollosa i continuada de fitxes de dominó psocialistes per la seva tant volguda Espanya.
No ho sè, però em sembla evident que una hipotètica coincidència catalanes/espanyoles, si alteraria la tendència clara, marcada, consolidada, amb que les diferents enquestes van radiografiant les intencions electorals a les catalanes.

Tant de bó no es produeixi la coincidència, però dels psocialistes en "almoneda" pot esperarse encara coses pitjors de les que hem vist.

Al Sr. Adolfo Suarez, per haver guanyat les eleccions del 1979 que "els hi tocaven a ells",(dogma Ferraz-Felipe) li van muntar la de San Quintin, adhuc amb genets psocialistes, i catalans, a dalt de cavalls de Pavia preparant , I FENT, cops d'estat. ( i després la LOapa, etc.).

Cordialment,
Andreu

Xavier Fajarnes "Fènix" ha dit...

Sensacional anal·lisi, millor que llegir l'Avui... Gràcies camarada Abad

Cesc. ha dit...

Caldrà veure com evoluciona tot plegat. Ara sembla que ja engranem la primera.
De totes maneres recordar que Macià va gestar ERC i va guanyar en només 28 dies...sense internet.
Salut i independència,
Cesc.

Galderic ha dit...

No hi haurà coincidència electoral perquè el PSOE les perdria i ningú avança unes eleccions si sap que les perdrà; tenint dos anys de coll, en Zapatero anirà tirant. Montilla endarrerirà la convocatòria tot el que pugui. Cal allargar el període de cobrament de nòmines. Sé que sona cutre, però el tripartit no és més que això. A sobre, les convocarà en dia feiner. Normativa en mà les podria arribar a convocar al Desembre.

Indigeta ha dit...

Brillant, molt brillant.

Espero que les convoquin al setembre, més que res perqué la espera ja s'està fent eterna.

Però una vegada expossat el dessitg, la realitat crec que serà com diu en Galderic.

Ves a saber!.

Súper ha dit...

Aclaridor article. La irrupció d'un nou partit clarament independentista seria com obrir la caixa de trons, afectaria radicalment les expectatives de tot el ventall sobiranista: com bé dius posaria en perill la majoria convergent, per ERC podria ser el desastre total i no diguem ja per Reagrupament, que de fet suposo que no serien tant bojos de voler-se presentar ells sols. Si realment aquestes persones de reconeguda trajectoria nacionalista donessin suport a una candidatura transversal independentista...al loro!! Imaginem que ReCat s'hi suma, llavors si que estaríem davant un nou escenari molt interessant. De totes formes sóc una mica escèptic, donarà temps a fer quelcom amb cara i ulls?

Anònim ha dit...

INMILLORABLE¡¡¡¡¡
ESTEU PARLANT DEL SRO MASCARELL?.
JO TAMBE TINC "CONFIDENCIES" AL RESPECTA,SI FOS AIXI,REBARIA DE VALENT EL PSC.
JUGANT AMB BCN.

Albert Pereira ha dit...

El fet que et conegui fa que la brillantor i profunditat de la teva anàlisi no em sorprenguin. Però igualment et felicito, i em felicito de tenir companys de viatge polític tan competents. Uns altres s'ho van deixar perdre, per ells faran...

A més, ho saps, coincideixo plenament amb la teva anàlisi. Només alguna consideració complementària:

- L'abstenció: ni l'enquesta ni la informació que l'acompanya no en diu res, però jo crec que, hores d'ara, estem en un escenari d'abstenció molt alta, i que afecta especialment el vot sobiranista. La suma dels vots de CIU + ERC va caure força entre el 2003 i el 2006, i encara més entre el 2004 i el 2008. Són vots que no s'han trasvassat als partits espanyolistes, que no van tenir cap augment global significatiu en aquestos mateixos períodes. Aquest seria un dels primers filons de vots de la candidatura independentista que -ni que sigui contrarellotge- encara pot formar-se.

- La complexitat (amb algun punt d'esquizofrènia i tot) de la societat catalana: la mateixa societat que votaria a favor de la independència està massivament contenta del triomf de la selecció espanyola al Mundial (incloent-hi, doncs, una gran majoria dels que votarien sí a la independència), però també estic segur que, si se'ls hagués preguntat si estaven a favor que les seleccions catalanes poguessin competir oficialment, també haguessin contestat que sí per àmplia majoria. Una altra cosa: el nombre de votants a favor de la independència supera el dels que se senten només catalans o més catalans que espanyols, i obtenen percentatges significatius en els votants del partit antiindependentista per excel·lència, el PSC (un 35%, si no recordo malament).

Conclusió: a una societat tan complexa en matèria d'adscripció nacional no se li pot vendre un missatge simplista, de consum endogen per als patriotes militants, que pot entusiasmar-nos a la gent del "rotllo" però que no penetra en la gent no tan polititzada, que és la gran majoria. L'independentisme necessita -tu mateix ho dius sovint, DdF- projectes polítics sòlids, seriosos, ben travats i amb persones fiables al capdavant.

Dies de fúria ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris.

Certament l'abstenció o el vot no declarat -que de vegades es refugien en el vot en blanc- poden alterar el panorama, però algunes de les dades de què disposo indiquen que la participació creixerà en relació a les últimes.

Pel que fa a la complexitat... és així, realment és així. Volia dedicar-hi un post específic, perquè hi ha molta tela...

I bé, ja veieu, vaig penjar el post tres hores abans que en Laporta fés públic el seu comunicat... gairebé faig un post premonitori...

joan oliu ha dit...

Deixo de banda els merescuts elogis per que ja s'han dit i per que ja saps que en qualsevol comentari meu al teu blog van implícits. Però...ja saps el poc interès que em desperta aquest Sr.

Sí, ja he vist que Laporta prepara la presentació dels dos trànsfugues per demà mateix. Com a mínim fitxa més ràpid que el Rossell. Evidentment tothom es creurà que "han tingut seriosos enfrontaments amb els aparells dels seus partits" fruit d'una coincidència astral i que a en Laporta no se li hauria acudit per res del món temptar-los mentre tenien contractes vigents amb un altre club. És una simple coincidència premonitòria de l'èxit imminent del Laportisme.

Avui podríem estar a exatament dos mesos de les eleccions i encara no coneixem l'equip del Sr. Laporta, però a ell tant li fa. Ben bé es pensa que a la política hi falta algú com ell, que sàpiga fitxar, oi? Fa por constatar que aquest home confon la política amb el futbol.

Què hi farem, som així. La capacitat autodestructiva dels catalans és inevitable. Sempre que tenim el peu al coll de l'espanyolisme sortim cada un pel seu cantó i ara ens tocarà esbarallar-nos per un personatge que en lloc d'un programa ens presentarà una alineació (Uriels, Tenas, històrics de l'independentisme, bla, bla,bla).

Va home, va. Que no ens farem mai grans?

Xavier de Valls ha dit...

Em sumo a les felicitacions. Realment ets un far en aquest bosc espès que és la política catalana. Només vull afegir-hi una cosa: si el Laporta es presenta i rasca alguna cosa pot fer que ERC no tregui 14-15 diputats, sinó 11-12. És a dir, per sota el llindar del fracàs que tu mateix apuntes. I em demano: és bo que ERC baixi, perquè vegin que s'han equivocat des del 2006 cap aquí; però és bo que pateixi una greu crisi interna, amb l'Uriel reclamant la seva part de cadira i el Carod mirant de ressorgir de les seves cendres? No m'agrada pas, aquest escenari, ara que cal fixar estratègies sòlides per a arribar a la independència.

L'home del sac ha dit...

Com sempre m'ha agradat molt el teu anàlisi.
Crec que demà tindrem una nova dada importat. A veure què passa...

Súper ha dit...

Estic d'acord amb el comentari del company Xavier de Valls. Si ERC se la fot grossa i és produeix una crisis interna, qui pot arribar a guanyar? Queda dins del partit algú que realment el faci tornar cap els origens? Veig el tema complicat.

Joan ha dit...

Jo soc escèptic sobre el resultat d’aquest “projecte independentista diferent”. Arriba massa tard i encara poc concret. Veurem com es concreta les properes setmanes, però crec que no hi ha temps material. Ara be l’estiu i el debat politic no el seguirà “ni cristo”. La proposta emplaça a concretar-se el 11 de setembre!! Les eleccions seran com a molt dos mesos desprès. O tot va com una seda, o a la mínima que hi hagi alguna discrepància o tensió (no descartable parlant de Laportes, Lopez Tenes i Carreteros) aquest projecte serà foc d’encenalls.
I encara hi veig un altre perill. CiU evidentment no s’adherirà (jo, que m’he cansant de demanar a CiU gestos durant tots aquest temps, entenc que a tres mesos de les eleccions, amb totes les enquestes a favor, els experiments amb gasosa) i Esquerra tampoc (tot i que pot ser una taula de salvació per la “tropa dirigent”). Llavors, qui serà “l’adversari polític” d’aquesta formació en campanya electoral? CiU? Si s’orquestra una campanya de tots els hooligans aquests que s’adheriran en contra de CiU obviant que l’enemic son els espanyols (es a dir el PSC-PSOE, PP i Ciudadanos), prendrem mal. CiU ha entès el missatge de la manifestació i “progressa adequadament” i per tant erosionar-la per part dels independentistes serà un greu error.

Hasbarats ha dit...

Com sempre, les nostres felicitacions pel teu esforç i pel teu encert. Malauradament són escadusseres unes analisis tan treballades, minucioses i atentes com les teves. Probablement ens trobem a dos mesos de les eleccions. En aquest lapse de temps poden passar moltes coses. Ja deus saber que el Tripartit va descartar unes eleccions al juny tot esperant "temps millors", però la realitat ha demostrat el que qualsevol persona amb dos dits de cervell i un mínim d'informació podia suposar : que cada dia és una hemorràgia, una sagnia de vots per aquest Golem governamental. Potser ja han entès que celebrar les eleccions al novembre és arriscar-se a que passin encara més "accidents". Si l'únic que els frena és que els seus endollats deixin de percebre dues nòmines però saben que entremig qualsevol factor els enfonsarà més i més, convocaran eleccions. Esperar és arriscar una debacle inassumible. Només falta un desastre natural tipus terratrèmol, un gran atemptat o un accident nuclear per tancar el cercle del desastre del Tripartit.

D'altre banda, tal com apuntes, potser el Grup Mixt existirà i -potser- serà més "animat" que no pensem. No descartis que a més d'un o dos Ciudadanos ens trobem amb algun representant de PxC.

Sigui com sigui, s'albira una majoria còmoda de CiU (com a mínim gent preparada que pot anar pel món sense intèrprets) i un parell de grups independentistes que poden condicionar molt positivament la política catalana : una ERC que hagi rebut un correctiu "còsmic" i un grup on hi hagi algú tan vàlid, astut, intel·ligent i solvent com López Tena.

En tot cas, passi el que passi, millorarem.

Salut, amic!

Noctas ha dit...

Molt bé , contra les veus que xisclen, els teus escrits treballats i mesurats, ponderats i amb una fina mala llet de trasfons. Al final els calles i ells callen corrumputs com estan per l'enveja.
Abraç

Dies de fúria ha dit...

je je je

molt fi, amic Noctas...