27 d’oct. 2010

Parla Joan Carles Vilalta: homenatge als combatents, morts i desapareguts de la Batalla de l'Ebre.


Diumenge 24 d’octubre del 2010. Milers de persones hem fet cap a Gandesa i Les Camposines per a recordar i homenatjar els combatents, els morts i els desapareguts de la Batalla de l’Ebre. La majoria som familiars d’aquests combatents, morts i desapareguts.

És un homenatge absolutament imprescindible. Tot homenatge és poc. Hi ha, entre nosaltres, una emoció a penes continguda. Famílies senceres, vídues, fills i filles, nets i netes, nebots...

Han passat molts anys, des d’aquells 115 dies del 1938, però el record és ben viu entre nosaltres i a la terra.

Hi intervé en Joan Carles Vilalta, patriota de pedra picada, gent com cal, persona rellevant d’Esquerra, de qui tinc unes referències immillorables. El seu discurs em fa venir llàgrimes als ulls. Tots l’escoltem amb un silenci dens. És una intervenció brillant, extraordinària. És impossible dir-ho millor, és impossible resumir millor el que aquest homenatge representa per a tots nosaltres.

És un testimoni personal, d’una enorme intensitat, però que crec és la història també de milers i milers de joves que varen lluitar i morir a l’Ebre. Vaig pensar que calia difondre tot el que es pogués la seva intervenció. Gràcies al meu germà Joan l’he aconseguida. Vull agrair molt sincerament al Joan Carles Vilalta que em permeti publicar-la al meu bloc.

A tots vosaltres, us convido a llegir aquest text, que és extraordinari. Jo, ara, abans de penjar-lo, l’he tornat a llegir i no he pogut evitar, altre cop, les llàgrimes. Gràcies, de debò, al Joan Carles Vilalta, pel seu testimoni, i per deixar-me compartir-lo amb tots vosaltres en aquest bloc.

“Sóc en Joan Carles Vilalta i Serrano, fill de Manolita Serrano Pérez, que avui no serà aquí doncs ha mort massa gent esperant saber dels seus morts, net de Manuel Serrano Guerra que va caure en combat a la batalla de l’Ebre i del que avui, per fi, he vist el seu nom en una placa.

Quan em toca parlar en un acte públic no acostumo a llegir, però avui ho faré doncs no tinc la seguretat que no se’m trenqui la veu.

Un memorial és un lloc on servar memòria d’aquells que ja no hi són i això hem vingut a fer avui, a honorar, per fi, aquells de casa nostra que van perdre la vida a la més dura i cruel batalla d’una guerra que no s’hauria d’haver produït mai.

Se m’ha dit que parli en nom de tots els que avui heu vingut aquest acte i, la veritat, em sembla una gosadia. Jo us puc parlar en nom de la meva família, d’una de tantes famílies que avui sou aquí.

El meu avi, Manuel Serrano Guerra era un andalús que vivia a Barcelona, on s’havia casat amb Eufrasia Pérez Gutiérrez, de Castella la Vella, i havien tingut 2 fills. No eren gent important, eren emigrants com tants d’altres emigrants que ha rebut sempre la nostra terra. No tenien gaires estudis, com pràcticament tothom llavors, però creien en la justícia social, s’estimaven la terra que els havia acollit, encara la meva mare recordava les paraules de l’avia “hija mía, uno no es de donde nace sinó de donde pace” i pensaven que l’únic règim que podia representar i donar futur a la gent humil com ells era la República.

I a l’esclatar la guerra el meu avi va ser mobilitzat i va haver de deixar la seva família per a ser soldat, un simple soldat de la 1ª Companyia, del 494é Batalló de la 124 Brigada Mixta, 27ena Divisió de l’Exèrcit Popular. Com us deia un simple soldat que va fer tota la guerra i que, segons m’havia explicat un oncle-avi meu, abans de l’Ebre, havia estat a les batalles d’Osca, Belchite, a l’ofensiva sobre Saragossa,a la terrible batalla de Terol, on feia tant de fred que se’ls hi congelaven els dits i no podien ni beure, doncs l’aigua de les cantimplores es glaçava i on ell continuava fent broma, era de Sevilla sabeu? I des d’aquell fred, envoltats de neu i de mort seguia preocupant-se de la seva família, pels bombardejos de Barcelona, de la gana que es passava a la reraguarda i encara guardo una carta on diu que anava a enviar 4 galetes maria, 4 galetes! als nens però que li havia fet por que no arribessin. Com us deia era un home com tants d’altres, amb les preocupacions de tants altres, posat en una situació que cap d’ells no hagués volgut mai.

Quan va començar l’ofensiva de l’Ebre, la unitat de l’avi s’hi va desplaçar i, curiosament, li tocarà defensar les Camposines. No us vull fer una apologia d’aquells homes, alguns d’ells costa dir-los-hi homes doncs eren pràcticament nens, ni del perquè lluitaven. Valor, temor, companyonia, instint de protecció teu o cap els teus, fidelitat a uns ideals, o tot barrejat, no ho sé, només sé que davant d’un enemic molt superior van allargar el combat 115 dies. 115 dies d’un estiu a les terres de l’Ebre, 115 dies combatent sota el calor sufocant en unes muntanyes blanques, així les hi diu en un conte Ernest Hemingway, pelades, que poc tenen a veure amb els boscos que les omplen avui en dia. Ho feien pràcticament sense cobertura aèria, i allà, entre Vilalba i Gandesa, en un atac de l’aviació franquista, el dia 18 d’agost va morir el meu avi. Es veu que la meva àvia deia “después de toda la guerra, faltava tan poco...”

El gran escriptor Pere Calders parla dels homes amb l’h minúscula, la gent normal i dels homes amb l’H majúscula, la gent rellevant. Bé, sens dubte que el meu avi era un home amb l’h minúscula, però la seva mort, en una batalla que no s’hagués hagut de produir mai, en una guerra que no hagués hagut d’esclatar mai, va suposar molt més que la pèrdua d’una vida.

Conservo una foto del 1935 dels meus avis, la meva mare i el seu germà, junts, somrient a la càmera a la platja de la Barceloneta. Per a mi, aquella imatge d’una família de tantes d’aquella Barcelona popular, és la que va ser enterrada sota una olivera de la Terra Alta.

Així la meva àvia, la meva mare que tenia 5 anys i el meu oncle de 3 van passar a ser els vençuts d’una Catalunya vençuda. Sí, d’una Catalunya vençuda doncs hi va haver catalans vencedors, però el país havia estat derrotat i humiliat i la nostra terra, la nostra gent es va enfonsar en una llarga i duríssima posguerra, que a casa meva, pocs anys després, va portar a la mort per tuberculosi i pobresa de la meva àvia. Què podia ser pitjor aquells anys que ser vídua, roja i “charnega”? a que els seus fills creixessin entrant i sortint de la Casa d’Infants orfes i a que la meva mare, amb 8 anys, fos al carrer venent tabac.

En un país sense memòria, com és el nostre, cal recordar que això és el passat, però tots, ens agradi o no, som fills d’aquell passat, el qual, ho acceptem o no, encara ens condiciona.

Si us he volgut contar la història de casa meva no és perquè em cregui que aquesta és una història especial, al contrari, perquè penso que, d’una manera o altre ens explica a tots els que avui hem vingut aquí, a la meva dona que també hi va perdre l’avi, al meu amic Jaume Font, que hi va perdre l’oncle, al meu amic Joan Abad que hi va perdre família, tanta i tanta gent....... I si us plau, que ningú no busqui en això cap ànim de revenja, a l’altre bàndol, al Tercio de Montserrat tenia lluitant al germà de la meva àvia Rosal, el meu estimat tiet Lluís, es veu que en Franco va ordenar que els catalans ens matéssim entre nosaltres, i el germà del meu avi Vilalta, el tiet Ramon, va desaparèixer després de ser detingut per elements de la FAI simplement pel fet de ser un demòcrata burgès i catalanista de la Lliga i, com és natural, els meus cosins també busquen les seves restes.

Tots volem trobar els nostres morts. No ho sé, potser ens queda alguna cosa del que creien els antics grecs. Ells pensaven que aquells que no eren enterrats o no es guardava la seva memòria com calia, els seus esperits estaven condemnats a vagar eternament. O potser simplement, volem un lloc on poder-los-hi portar unes flors o retre’ls un petit homenatge, una cosa tan senzilla com tenir un lloc on hi hagi el seu nom i que permeti que el seu sacrifici no caigui en l’oblit.

Avui m’acompanya la meva família, encara que em falta la meva mare amb qui vem començar la recerca del cos de l’avi i per a la que sé que avui seria un dia molt feliç, doncs en aquest acte honorem el record dels nostres morts i en el meu cas del meu avi, el seu pare.

Però cal que recordem! sense rancúnia, amb objectivitat, però cal que recordem! Per a que mai més es tornin a repetir uns fets com aquells, per a que mai més hi hagi un enfrontament entre germans com aquell, per a que mai més la legalitat democràtica es torni a veure qüestionada, però també, per a que en tot moment sapiguem ser dignes d’aquells que van deixar la seva vida en el front de l’Ebre."

7 comentaris:

Súper ha dit...

Quin gran discurs, que emotiu i colpidor. Quant patiment, dolor, desesperació i mort durant aquells fatídics 115 dies. Quanta covardia i misèria en els nostres antics governants que mai es van dignar a fer un homenatge com aquest. Quanta vergonya i humiliació a hores d'ara, quan els cossos d'aquests pobres soldats, que mai van tenir un enterrament digne, són vexats de nou per excavadores que remouen la terra per plantar, sense cap respecte, desenes de molins eòlics. Gràcies Sr. Vilalta per les seves paraules. Jo, anònim familiar d'un altre soldat que allí va lluitar en defensa de Catalunya i la República, em sento orgullós de saber que hi ha gent com vosté al servei del Pais.

Hasbarats ha dit...

És difícil que no et saltin les llàgrimes llegint això. Una forta abraçada.

L'home del sac ha dit...

Impressionant discurs.

Querol ha dit...

Gràcies per penjar aquest discurs. Inevitables les llàgrimes als ulls.

Cal recordar d'on venim.

popota ha dit...

Gallina de piel. fa dues setmanes vaig participar en una encartellada al costat d'un paio que s'havia fet la guerra i el pack posterior de camps de concentració, exili, WWII, empresonaments diversos, i així fins que, segons ell -"esperàvem un DeGaulle, i va aparèixer un Petain- Tarradellas es va baixar els pantalons a canvi d'un títol de Marquès.

xavier olivera ha dit...

Acabo de llegir el discurs (tan actual avui com el dia que el va fer) del meu amic Joan Carles, ell ja no hi és però un cop més m'anima recordar-lo per la seva emprempta.

Anònim ha dit...

materials. Remember that you will be [url=http://www.onlyyoutony.com]ralph lauren pas cher[/url]still best friends, because she loves [url=http://www.onlyyoutony.com]polo ralph lauren pas cher[/url]a situation in a garage, you might require [url=http://www.onlyyoutony.com]ralph lauren homme[/url]trendy or quality or a mixture of both? In [url=http://www.onlyyoutony.com]http://www.onlyyoutony.com[/url] ballistic nylon for the purpose. Another [url=http://www.onlyyoutony.com]http://www.onlyyoutony.com[/url] find many different auto repair shops. With