ABSOLUT PUJOL. Digerint la conferència “Residuals o independents? O alguna altra solució?”

Hem arribat molt d’hora. L’anunciada conferència del president Pujol havia aixecat una important expectativa. El títol i les últimes reflexions del líder nacionalista, cada cop més ficat en el paper de “pare de la Pàtria” que glossava fa un parell de setmanes l’Anna Figuera en la presentació del seu magnífic llibre “Jordi Pujol i els jueus. Construir la terra promesa”, pressagiaven una conferència important, un anunci o posicionament important.

Tot ha estat així. L’assistència massiva ha obligat a habilitar aules anexes a l’auditori de la UPF perquè es pogués seguir pel nombrosíssim públic concentrat.

I la conferència d’en Jordi Pujol ha estat d’aquelles que estableixen un moment històric, que el situen, descriuen com s’hi ha arribat i deixa les portes obertes al futur, amb un únic diagnòstic. Per poder fer això, cal tenir molta autoritat política, ètica, nacional... I en Pujol la té i l’ha exercida.

Estic segur que el relat que ens ha fet del seu pensament, de les seves motivacions polítiques, dels seus objectius, del perquè de la seva actuació política en aquest llarg lideratge nacional que ha exercit… no ha estat fàcil per a ell. I no ho ha estat perquè, com ell mateix ha reconegut, el desenllaç de tot plegat no és el que ell volia, pel que havia treballat. I així les coses el que el president Pujol també ens ha descrit amb total nitidesa és quina és l’actual situació i quines conseqüències polítiques i nacionals implica.

I sí, estem parlant, ha parlat, que, com a poble, no tenim alternatives i hem de dissenyar el nostre camí, a través del dret a decidir, a la independència.

En Jordi Pujol ha insistit en la -a totes llums inversemblant- dimensió personal de la reflexió que ens plantejava. Atès que la conferència està disponible a la xarxa, el millor és que tots els que hi tingueu interès, la llegiu. Val molt la pena. És un document únic, un viatge per la nostra història més recent, que és el projecte de construcció nacional i del conflicte nacional que ens ha portat al dia d’avui, a aquest repte històric en el que estem instal·lats.

Per tant, la dissertació, encara en calent, sobre la conferència, la plantejaré també des de la subjectivitat, la meva visió, la visió d’un militant independentista des de fa 26 anys, des que en tenia 18…

Jo coneixia molts pocs convergents, poquíssims. M’havia criat a Cornellà, al Baix Llobregat, en ple barri de Sant Ildefons, en una família de tradició catòlica i, alhora, molt d’esquerres. Sí, gairebé de “cristians comunistes”. Dels grups de parròquia, la JOBAC, vaig passar a la Crida a la Solidaritat i a la militància independentista, ja a Barcelona. Fins a la Universitat, i a través de la FNEC, que no vaig entrar en contacte amb “convergents”. Però el meu món continuava molt i molt allunyat del seu.

Tanmateix, aquell novembre del 1986, amb alguns activistes independentistes més del barri de Les Corts, estàvem molt i molt alerta dels esdeveniments polítics que s’estaven produïnt. S’havia de conèixer la decisió de l’Audiència en relació a la petició de la fiscalia (impulsada pel govern del PSOE) de processar o no el president de la Generalitat, en Jordi Pujol. Havíem decidit que si es processava el president de la Generalitat pel cas Banca Catalana havíem de fer alguna cosa. Es va parlar de fer una resposta anònima, espontània. L’hauríem feta grossa, crec. Però no val caler. No hi va haver processament.

Com a independentistes, vam continuar fent la nostra, les nostres coses. La idea política independentista i la militància independentista, la resistència patriòtica, venien de lluny, i amb molta altra gent vam anar generant iniciatives, projectes i propostes.

L’independentisme, en aquells moments, no deixava de tenir una important component testimonial, absolutament allunyada de la centralitat del debat polític. Però una militància absolutament entregada de milers i milers de joves arreu del país, uns referents clars i una proposta política rupturista, clara i patriòtica… va anar configurant un escenari polític on l’independentisme cada cop era més i més present, des de tots els punts de vista. També en les expressions polítiques més tradicionals: parlament, ajuntaments, etc.

En Jordi Pujol ha començat avui assenyalant que aquests no havien estat els seus objectius polítics, que el seu plantejament nacional i de nacionalista no l’havia edificat sobre la idea de la independència, sinó sobre la idea del “ser”, sobre la idea de la importància, després de la llarguíssima nit negra de la guerra, l’exili i la dictadura, de construir la nació, de refer la nació.

Ens ha explicat la idea des de la que es partia: la possibilitat que, en una Espanya democràtica, amb prosperitat i desenvolupament econòmic, integrada a Europa… Catalunya hi tindria el seu espai propi, reconeixement i autogovern suficients per poder fer tot allò que calia per a la nostra Nació, i que n’assegurés la seva plenitud en tots els ordres (identitat, economia, etc).

També ens ha recordat quin era l’escenari real d’aquella Catalunya. Ell no ho ha dit, de fet no hi ha fet cap referència, però ens hauríem de remetre a aquelles primeres eleccions on el nacionalisme català no era, ni de lluny, la principal força a Catalunya. Ha recordat, això sí, la solitud freqüent en els temes nacionals de Convergència i Esquerra. El perfil polític del país semblava anar per altres bandes.

I la situació política a l’estat era precària, també des de tots els punts de vista (institucional, democràtic, econòmic…).

En aquella situació, en aquell context, en Jordi Pujol ha explicitat avui el que eren les coordenades d’un cert pacte amb Catalunya, que avui ja no existeix, s’ha trencat. Des de la presidència de la Generalitat, però sobretot, des de la presència al Congrés espanyol, en Pujol ha desgranat els diferents instants clau, perillosament clau, de la transició i de la democràcia espanyola –fins als nostres dies-.

Aquesta permanent responsabilitat en la que s’actuava en el front espanyol tenia una doble motivació: la consciència que la involució en el procés democràtic espanyol anava directament en contra del procés de construcció nacional català, i, alhora, la incertesa sobre com respondria la societat catalana, sobre què era allò al que realment aspirava i fins on estava disposada a “jugar-hi”.

Aquesta responsabilitat convergent s’ha exercit fins al límit. Potser molt més enllà fins i tot del que els hi era exigible. Però es va fer sempre i en tot moment; i sovint sense res a canvi. L’últim episodi, detalladament explicat, ha estat el suport convergent al congrés a les mesures que el frívol Zapatero es va veure obligat a prendre (maig 2010) davant la catastròfica situació espanyola, que abocava inevitablement a la intervenció europea, però que podia arrossegar letalment a la ruïna la zona euro.

En Pujol ha explicat amb pèls i senyals com es va produir aquella intervenció del que en Juliana defineix com a “directori europeu”, i del paper que hi va tenir Alemanya, la Merkel i la CDU, així com -ja és sabut- totes les autoritats internacionals, des de l’Obama fins a la Xina. Un cop més Espanya davant l’abisme i un cop més, per a evitar una catàstrofe (que també ens hauria arrossegat a nosaltres, no ens enganyem), la responsabilitat convergent al rescat.

Ha volgut remarcar el president Pujol la distància que hi ha entre aquesta responsabilitat, sovint a canvi de res, i la irresponsabilitat espanyola, entre ells i amb nosaltres. El repàs històric ha situat clarament tant l’esquerra com la dreta espanyola permanentment abocats al caïnisme més atroç i incomprensible, i molt per damunt de qualsevol consideració sobre el bé comú, l’interès general.

A nivell català això té una traducció molt clara: el concepte de solidaritat. Ha repetit força vegades quin és l’únic concepte que tenen els espanyols de la solidaritat: “el que és meu és meu, però el que és teu també és meu”. I això ens ha dut a l’actual situació de col·lapse econòmic que deriva de l’incessant o creixent espoli fiscal.

Ha arribat finalment a la sentència del TC sobre l’Estatut. En Pujol no l’ha descrita com un punt d’inflexió, sinó com l’últim esglaó d’una cadena de pensament i actuació política espanyola que va començar l’any 2.000.

Els efectes de la sentència del TC són devastadors. Però encara ho és més el “frame” en el que està instal·lada la política espanyola, el pensament espanyol en relació a Catalunya. En Pujol ha parlat de “deslleialtat ètica” i de “desllialtat constitucional”.

En aquest context, així les coses, el diagnòstic del president Pujol és molt clar: només hi ha una alternativa, “o ser residuals o ser independents”. Quan Pujol parla de ser residuals vol dir de desaparició, pèrdua del nostre ésser nacional. Quan Pujol planteja “o ser independents” no està plantejant una disjuntiva, sinó donant resposta negativa a la tercera pregunta del títol de la conferència “o alguna altra solució”. No, no hi ha cap altra solució. Com recullen tots els mitjans, en Pujol ha dit prou i ha oficialitzat solemnement que ell no té cap argument en contra dels qui defensem la independència. I així ha oficialitzat solemnement que no hi ha, com a país, arguments en contra de la independència. Per tant, que és el camí. Independència o mort. I tots volem viure, nosaltres i el país.

Llavors ha deixat plantejats, sense resposta, els dos grans interrogants que té la qüestió de la independència: com es pot fer possible la independència (el com) i l’impacte intern, és a dir, el permanent interrogant sobre això que n’hem vingut a dir “la majoria social”, com a expressió que allunya els temors, si s’assoleix, de la “fractura social”.

En Pujol no ha resposta aquests interrogants, o només ho ha fet parcialment. Entenc que creu –i creu bé- que no li toca a n’ell aquest repte polític.

La conferència d’avui ha estat important perquè el president Pujol, actuant de pare de la Pàtria, ha fet un reconeixement solemne que no hi ha alternativa a la independència. Per tant, que Catalunya ha de caminar cap a la independència. Avui ens ha vingut a dir que el país ha arribat fins aquí, i jo he fet el que he pogut per construir la Nació en un determinat context. Avui el context ja no existeix i les meves receptes ja no serveixen. Avui, per tant, el president Pujol ha oficialitzat l’inici del camí cap a la independència.

Només ha assenyalat dues coses, que són importants, en relació a aquest camí. La primera, que hi ha país. Que som forts, que hem d’estar segurs de nosaltres mateixos, que tenim un gran potencial, etc. És a dir, ens ha vingut a dir “si volem, podem”. Ha fet una exaltació de la catalanitat i de la nostra força com a poble, d’aquest ésser que hem sabut mantenir generació rere generació i és el que avui ens permet ser on som i fer front a un dels reptes històrics més importants que tindrem com a poble.

La segona qüestió és la clau política del dret a decidir sense límits. La interiorització nacional que nosaltres som el subjecte polític i que nosaltres som els que hem de decidir, democràticament, és la gran estratègia cap a la nostra independència.

Com ja vam dir reiteradament des de l’ABSOLUT MAS, la qüestió del concert econòmic o pacte fiscal és, a banda d’un plantejament de gairebé podríem dir “justícia divina”, una reivindicació que catalitza la unitat nacional en un objectiu, i que dona carta de naturalesa política al dret a decidir. Que un 80% dels catalans hi estiguin a favor i que això aparegui vinculat a l’estratègia del dret a decidir és la nostra porta al futur. Avui fins i tot el normalment hostil Financial Times es mostrava sensible a la causa catalana a través de la crítica a l’espoli fiscal. L’estació concert és el punt de confluència previ a l’assalt final a la independència. No hi ha cap altra solució.

I avui, el president Pujol, com en el seu moment va fer “el fill del Lleó”, Ben Gurion, ha llençat un missatge inequívoc que el procés està en marxa i que no hi ha marxa enrere. Ara només cal que siguem prou madurs i prou conscients del moment històric que estem vivint perquè la gran pregunta, “el com”, pugui anant trobant les respostes polítiques i estratègies que requereix.

L’apel·lació a la responsabilitat que ha fet al llarg de la seva conferència és, al meu entendre, plenament vigent pel que fa al procés cap a la independència. Sense aquesta visualització de la responsabilitat, sense el patrimoni que aporta Convergència de responsabilitat, aquest procés seria inviable.

Avui, quan sortia de la sala d’actes de la UPF, amb tot el que havia sentit colpejant-me encara les parets del cervell, pensava que es tancava un cert cercle, i em recordava a mi mateix, aquell novembre del 1986, amb 18 anys, i tota la ràbia i il·lusió independentista, disposat, amb altres amics, a fer el que calgués si l’Audiència processava el president de la Generalitat, Jordi Pujol. Avui ens ha obert les portes a la nostra idea, ha establert un punt de no retorn i, tot i que ell ha insistit –inversemblantment- en el caràcter personal de la reflexió, ha confirmat que Convergència ha assumit el lideratge en aquest procés. Molts ja hi vam creure les darreres eleccions al Parlament, i hi vam donar suport. Tant de bo aquest suport s’incrementi arreu i en totes les eleccions, perquè és bàsic per a conformar aquesta majoria social un lideratge polític sòlid i responsable, i, alhora, només si s’evidencia així és possible anar generant i catalitzant totes les complicitats socials, polítiques, econòmiques, internacionals… que cal per poder arribar a bon port, a la nostra Ítaca.

Gràcies, president. Visca Catalunya lliure!