Camí de sirga: una reflexió sobre la situació política i els reptes nacionals

El nostre país té davant seu dos reptes immediats als que cal fer front amb coherència i amb decisió, determinació.

D’una banda tenim la inevitable, tot i que desagradable, política del “desfibrilador”. Set anys de tripartit han deixat el país absolutament ensorrat, en estat de shock, i cal aplicar polítiques contundents per a reanimar-lo. N’hi ha que es pensen que un moribund pots posar-lo a córrer la gran marató. La majoria pensem que per començar a córrer cal reanimar el moribund. I el govern Mas s’està aplicant com cal a reanimar el país. No estem parlant dels nostres problemes estructurals, als que també caldrà fer front. Estem parlant d’aquest estat de paral·lisis nacional que s’ha trobat CiU, i que només admet, des de la responsabilitat, les polítiques que s’estan impulsant. No hi ha volta de fulla, en relació a aquest tema. Excepte la demagògia dels mateixos que han causat la situació actual.

Així doncs tenim que cal aprovar els pressupostos més complicats de la història de l’autogovern català, i que tothom mira a una altra banda. Només el PP ha actuat amb responsabilitat i afavorirà la seva aprovació. No és que la situació sigui molt còmoda o la desitjable. Però... quina culpa té CiU de tenir al Parlament unes forces polítiques que des del tripartit actuen amb aquesta extraordinària irresponsabilitat? La gravíssima situació generada pel tripartit requeria de decisions impopulars, dures, però inevitables. Tothom ho sap. TOTHOM. Però, malgrat saber-ho i malgrat reconèixer-ho en privat, la majoria ha optat per la irresponsabilitat. És una opció. És una pena i hauria de fer reflexionar molt a molts que només el PP, mal que dolgui, hagi actuat amb responsabilitat i fet possible l’únic que es podia fer: aquests pressupostos.

D’una altra banda tenim com s’està preparant el que serà el nostre gran repte nacional immediat: liquidar l’espoli fiscal. Més d’un 80% dels catalans estan d’acord amb el plantejament d’un pacte fiscal que acabi amb aquesta situació. Tot i que ara l’immediat sigui reanimar el país, aplicar el desfibrilador amb la contundència que la dramàtica situació exigeix, tothom sap també que cal fer front, a continuació, a l’espoli fiscal. S’ha constituït el grup de treball parlamentari que ha de situar la posició catalana, però les coses estan molt clares: la situació és absolutament insostenible, empobreix Catalunya fins a límits insuportables i això s’ha d’acabar. Aquest combat caldrà plantejar-ho immediatament, tan bon punt s’hagin celebrat les eleccions espanyoles. Aquest és, clarament, el moment, no abans. Aquest any hem d’endreçar tot el que poguem el país per, amb múscul recuperat, abordar aquest enorme repte nacional.

No serà fàcil, i potser no ens n’ensortim. No ho sabem, ja ho veurem. Però és un autèntic repte nacional. Estem davant una reivindicació que té al darrere TOT el país. Estem davant una reivindicació sense la qual no tenim cap futur. Estem davant una reivindicació en la qual el dret a decidir formarà part de l’estratègia i la força catalana. Estem davant d’una reivindicació que suma per damunt d’ideologies i vots.

I no serà fàcil, però cal visualitzar aquest “país al darrere” de la reivindicació. És un repte de primera magnitud per a tots nosaltres: partits polítics, militants, societat civil, empreses, sindicats… Estem davant una reivindicació tan clara i que suma tant que és una autèntica prova del que som capaços de fer, de la nostra maduresa com a poble, de la nostra talla, responsabilitat i fortalesa política.

Per als independentistes aquesta reivindicació és només un esglaó en la nostra lluita. Però malgrat no ser el nostre destí final, malgrat ser només, en termes d’en Quico Homs “una estació”, és un repte polític que ens exigeix el millor de tots nosaltres. En aquest any que tenim pel davant, l’exigència d’acabar amb l’espoli fiscal que patim, esdevindrà el nostre gran combat.

El plantejament nacional que tingui aquesta reivindicació visualitzarà el que som capaços de fer, d’articular.

Ja hem vist, gràcies a l’extraordinària enquesta del CEO, que la majoria social favorable a la independència es construeix des de bases encara febles. Cal paciència i bona feina per part de tots per a eixamplar-la i per a fer-la sòlida. No s’hi valen discursets fàcils i simplistes. Estem davant una situació extremadament complexa que requereix d’una extraordinària alçada política a tots nosaltres.

La reivindicació de la fi de l’espoli fiscal és la gran oportunitat que tenim per fer possible aquesta majoria i consolidar-la. És, a més, i com ja he dit, la gran oportunitat que tenim per demostrar a tothom, però sobretot a nosaltres mateixos, que podem fer front a un repte tan descomunalment complicat com un procés secessionista.

Hi estem preparats? Tenim la predisposició adequada per fer-hi front? Ens coneixem prou i confiem suficient entre tots nosaltres com per treballar plegats davant reptes d’aquesta magnitud?

Jo crec que a hores d’ara totes les respostes a les anteriors preguntes serien negatives. No ens enganyem, no ens autoenganyem. Ens falta molt per a estar suficientment preparats, amb la disposició adequada.

I les proves són tan evidents i tan a l’abast de tots que no cal ni referir-s’hi.

Tornem al primer dels reptes que plantejava: sortir de l’estat moribund del país. Si no som capaços d’assumir la necessitat d’actuar amb responsabilitat per a superar la situació dramàtica del país, si s’actua amb aquesta curtíssima alçada de mires, fins i tot amb aquesta certa mesquinesa… què podem esperar????

És ben trist observar totes les forces polítiques fent gala d’aquesta extraordinària irresponsabilitat i acollint finalment amb una indissimulada satisfacció que només el PP tingués, per a aquesta cosa concreta –però tan important- dels pressupostos, un comportament responsable.

Doncs bé, ja us anticipo als voltors que estaven esperant aquest moment per a sortir al mig de la plaça fent grans escarafalls davant “els pactes amb el PP” que jo crec que la cagueu de mig a mig. Aquesta situació únicament ha posat damunt la taula que hi ha forces polítiques que continuen movent-se en el terreny de la irresponsabilitat i i d'un insuportable tacticisme partidista.

Tot això té un desgast zero per a CiU. L’enquesta del CEO ja ho posa prou de manifest, fins i tot el contrari. Però és que a més a més, tornem a estar davant aquesta total ignorància en relació als mecanismes que mouen els votants de CiU. Tot això que ha passat només fa que confirmar l’encert en dipositar en CiU la confiança per dur el timó del nostre futur nacional. Tot això que ha passat només fa que confirmar el baix nivell i compromís amb el país que tenen moltes forces polítiques, diguin el que diguin, i amb independència de les paraules que facin servir. Per tant recomano a tots els franctiradors que es pensen que s’estan posant les botes denunciant el que només existeix en les seves ments sobreescalfades que prenguin tranquimazin o s’hi posin fulles. No van les coses per aquí, la inutilitat del seu tacticisme és absoluta. I la cegesa davant el nou escenari i coordenades polítiques en les que ens movem… comença a tenir dimensions bíbliques...

Tot això s’acabarà algun dia. Crec que l’exigència de la fi de l’espoli fiscal ens dóna a tots una oportunitat d’or per posar el marcador a zero i actuar amb un compromís i responsabilitat que fins ara no ha existit enlloc. Incloc tothom en aquesta exigència. Tothom ha de fer un esforç per superar el lamentable punt del que partim. Cal molta generositat per part de tothom. De tothom. I, malgrat el que encara està passant, crec que en aquests moments, i a molts nivells, s’estan sentant les bases adequades perquè les coses siguin diferents.

Per això dic que aquesta reivindicació ens posa a prova a tots.

A veure si ens deixem de tonteries i som capaços d’oferir el millor de tots nosaltres. Podem fer-ho. Necessitem fer-ho. Cal fer-ho. No hi ha un altre camí. Aquest és el camí, aquesta és l’estratègia. Ho sap tothom i és profecia.