Nosaltres, el Poble de Catalunya (grandíssim article dels amics d'Hasbara-ts)

(pel seu indubtable interès reprodueixo, amb l'objectiu de contribuir a la seva difusió aquest grandíssim article dels amics de Hasbara-ts)

dimecres 1 de febrer de 2012

Nosaltres, el Poble de Catalunya

Els catalans potser hauríem de dir prou a aquesta casta d'avantatgistes i subvencionats que maneguen a plaer l'economia i la política a Catalunya. Es fan dir societat civil i tothom calla que es tracta d'una màfia que apel·la al patriotisme per treure'n profit. Res més. No aporten res a l'economia productiva, a la investigació, a la cultura, a la indústria, a l'ocupació, al bé comú. S'han anat venent totes les joies que han adquirit i gestionat fent grans negocis i deixant Catalunya sense empreses estratègiques de telefonia, d'Internet, d'electricitat, d'assegurances, d'assistència mèdica, d'aigües, d'obres públiques. Només falta fusionar la Caixa amb alguna ruïna bancària madrilenya i convertir en Societat Anònima esportiva el Barça, el gran somni d'aquests voltors. Sempre guanyen: compren amb crèdit oficial i no reparteixen els guanys, però si perden, paguem tots. Molt patriòtic!

El cas d'Spanair és un escàndol majúscul. Tot va començar amb un greuge cert i sagnant : la gestió centralitzada dels aeroports espanyols excloent l'aeroport de Barcelona de les grans rutes transoceàniques amb tota mena de maniobres, des de la petició expressa del govern central a les companyies internacionals més importants per tal que usessin només Barajas com a Hub, a la desviació descarada dels guanys generats al Prat cap a altres aeroports -especialment el de Barajas-, passant per la provincialització del Prat per part de la companyia Ibèria que, per cert, és l'empresa aeronàutica que més s'ha beneficiat d'un pont aeri captiu en règim de monopoli en la història de l'aviació.

Aquesta marginació de l'aeroport de Barcelona, empenyent-lo a convertir-se en una pista per a escasses rutes europees i per a charters de turisme barat constituïa un greuge comparatiu i un perjudici econòmic inassumibles. En el decurs de les negociacions de l'Estatut de Catalunya el govern tripartit del moment va entrar en una pràctica perillosa consistent en deixar córrer part de l'articulat a canvi de la gestió de l'aeroport. Fins i tot ERC va caure-hi de quatre potes tal com va ocupar-se de manifestar el gran bocamoll d'en Joan Puigcercós. Quan un negocia una cosa realment seriosa no canvia cromos a mitja partida; no es poden donar tantes pistes. Així, vam quedar-nos sense aeroport i amb un Estatut de pena i va iniciar-se un nou cicle de promeses i concessions en què el govern espanyol tenia tot el poder per imposar les seves condicions.

La gestió de l'aeroport del Prat des de Catalunya havia de suposar un avenç per al país, però també -i sobretot- una oportunitat de negoci monumental si la finalitat no era estratègica ni nacional sinó una drecera per saquejar una vegada més una gran infraestructura per part dels pròcers catalans del moment: el PSC, la Caixa, el RACC, el Foment del Treball, el Grup Godó, l'Ajuntament socialista de Barcelona, els sindicats "de classe", etc.

El maig del 2007 aquests sacrificats patriotes van reunir-se en una coneguda escola de negocis (l'IESE) per exigir la gestió de l'aeroport d'El Prat. Eren la societat civil, deien. Mai no s'havia vist tanta unitat. Lamentablement, no van proclamar la independència sinó la seva intenció de participar en la privatització de l'aeroport. Ah, era això! El govern tripartit es va fer el sorprès i va començar a fer anar la repartidora. Va ser commovedor comprovar com l'esquerra orgànica clamava per privatitzar una infraestructura estratègica que acabaria, per exemple, a mans de La Caixa, el monstre a qui tothom li deu alguna cosa, que acabava de perdonar 1.000 milions de pessetes al PSC i que té el mal costum de revendre's les empreses que ha adquirit a preu de saldo gràcies a tota mena de privilegis.

Esperem que algun dia algú expliqui perquè una mòmia com Ricard Fornesa continua movent els fils de La Caixa des de l'ombra, per què no ha estat denunciat per la venda d'Aigües de Barcelona -inclosa la Torre Agbar- a un amic i per les mogudes de Critèria. Potser tenir en nòmina la filla del rei de Jerusalem puntua.

"Doneu-me una palanca i mouré el món"... I així fou. I la palanca es digué Spanair -un nom català com mai no s'havia vist-. Un grup de llestos afavorits pel govern tripartit amb subvencions directes i crèdits sindicats facilitats per l'Institut Català de Finances (és a dir, els contribuents) van comprar per un euro, en plena crisi, una companyia que l'última cosa important que havia fet era patir un accident a Barajas amb un resultat de 154 morts provocat pel pèssim manteniment de l'avió sinistrat. Curiosament els experts encara no s'han posat d'acord sobre les causes de l'accident, que eren idèntiques a les sofertes per un avió de la companyia Lapa que es va estimbar després de provar a enlairar-se infructuosament a l'Aeroparque Jorge Newbery de Buenos Aires el 31 d'agost de 1999 i que passats pocs dies van fer-se públiques : desinversió de la companyia, manteniment precari i un pilot temerós de perdre la feina si es mostrava massa exigent amb la seguretat. El pilot argentí no va fer cas del senyal acústic que indicava que els flaps no funcionaven. El pilot espanyol no va poder sentir el senyal acústic perquè el tècnic de manteniment va inutilitzar els sensors dels flaps per tal que no emprenyessin, amb l'acord del pilot. A l'Argentina va fer-se pública la conversa real de cabina abans d'un mes; a Espanya, havent passat tres anys, encara no. Això no és una anècdota sinó un símptoma que evidencia que l'aparent barroquisme administratiu en realitat és un instrument per impedir que l'acció de la justícia sigui efectiva. Potser algun dia se sabrà la veritat, però les responsabilitats penals i civils hauran prescrit. Alguns ho anomenen garantisme; d'altres, impunitat.

Fa uns dies el nou executiu espanyol va anunciar que interrompia el procés de privatització dels aeroports de l'estat. Ja sabem que al PP no li fa cap il·lusió que El Prat sigui controlat per "no afectos", però té una raó de pes per suspendre els concursos sobre propietats públiques : vendre-les ara és regalar-les. De fet, el PP ho havia anunciat abans de guanyar les eleccions i també ho ha aplicat a les loteries de l'estat. I CiU ha decidit el mateix pel que fa a subhastar algunes propietats immobiliàries de la Generalitat. Diguin-li sentit d'estat, diguin-li compte que hi ha més de cinc milions d'aturats, molta gent a punt d'esclatar, el rei fent equilibris i el record de com es van repartir Rumasa, Telefònica, etc. Ara no toca robar per la cara, que es notaria massa.

I què fan una colla de llestos hiper subvencionats i endeutats quan els diuen que ja s'ho faran amb la companyia aèria que havia de facilitar-los el control de l'aeroport? : el més normal en una república bananera; dir que pleguen i, efectivament, plegar. Tancament de la barraca i passi-ho bé a 25.000 usuaris amb el bitllet pagat i a milers de treballadors. Ja ho pagarà algú! Sí, ja saben qui; nosaltres, la part del poble de Catalunya que al final s'ha de gratar la butxaca perquè aquí ningú més no respon ni econòmicament ni penalment.

Segons sembla -potser no ho sabrem mai del cert- en els darrers dos anys la Generalitat ha subvencionat Spanair, una companyia privada, amb 140 milions d'Euros (uns 23.300 milions de pessetes). Però, a més, Spanair deu 500 milions que no té. És a dir, 83.000 milions de pessetes més. Ho diem en pessetes perquè el canvi de l'euro ens ha fet embogir i ha estat una mena de col·laborador necessari en la comissió de delictes flagrants. La majoria d'aquest deute és a favor de Institut Català de Finances (o sigui, les nostres butxaques), però pel que ens ha avançat delicadament el portaveu de la Generalitat de Catalunya, això tampoc no ho sabrem mai del cert perquè, ai las!, "aquests crèdits tenen un element confidencial perquè la llei ho empara".

Això ja passa de taca d'oli i put a neofranquisme resclosit fins al deliri. Durant la dictadura d'aquest saqueig en deien matèria reservada, ara l'anomenen clàusula de confidencialitat i en un estat autènticament democràtic està tipificat en diversesos suposits penals, inclosos la complicitat, l'encobriment, la prevaricació i l'ocultació de proves.

Aquí què està passant? Com gosen jugar amb la gent amb aquesta barra? Com pot ser que Joaquim Nadal, un dels responsables de l'inici d'aquest robatori, faci una compareixença al Parlament proclamant que "ha arribat l'hora davant d'aquesta nova circumstància que tota la societat civil que havia alçat la veu l'any 2007 en un acte multitudinari a l'IESE per reclamar la gestió individualitzada i autònoma de l'aeroport del Prat, torni a expressar el seu punt de vista"? ¿Ningú no l'ha insultat?, ¿ningú no l'ha detingut? Per quina tifa té a la societat civil catalana aquest individu que la confon amb 600 delinqüents d'alt standing? Gestió individualitzada vol dir privatització en el neollenguatge abstrús d'un partit que es fa dir socialista. I afegeix que patronal, sindicats i "la societat civil catalana, haurien de dir, amb el mateix to de veu i amb la mateixa actitud, què en pensen ara d'aquesta aturada de cop d'un procés que havia generat la complicitat de tots els agents econòmics i el Govern de Catalunya". Vagi amb compte, senyor Nadal, que potser algun dia li ho direm.

No sorprèn gens que la revista 'El triangle', refugi dels llimacs del periodisme subvencionat de partit, utilitzin les mateixes consignes i el mateix llenguatge trampós. "Clam polític i de la societat civil per la gestió individualitzada de l'aeroport del Prat". Oh, sí, estem tots clamant, però clamant el nom de la mare que els va parir. Clamem que no estem d'acord que hi hagi uns aeroports centralitzats com a la Romania de Ceaucescu i també que no estem disposats que es regalin a preu de saldo als qui han buidat les arques de la Generalitat i ens han endeutat per dues generacions. Clamem que estem farts que aquests immorals utilitzin el sentiment patriòtic per omplir-se les butxaques; precisament ells, els mateixos que pacten amb el PSOE més centralista i amb la caverna empresarial espanyola, els mateixos que s'embruten les calces quan a Espanya baixen les vendes de cava català. Clamem que és insuportable veure com aquesta gent que ha estat robant a plaer en nom d'un govern que es deia d'esquerres i catalanista ara surt a protestar perquè es retalla la sanitat i l'ensenyament quan ells han regalat milers de milions d'euros en subvencions a amics i a grups antisistema i en operacions tan contrastades i viables com Spanair. De debò volen que sortim al carrer?


L'actual govern de la Generalitat no es pot permetre protegir aquests grups de pressió, ni ignorar sous de 300.000 euros auto atorgats per directius d'empreses subvencionades, ni apel·lar a clàusules de confidencialitat amb el diner públic. De la mateixa manera que la població està suportant les greus retallades en serveis bàsics perquè afronta amb maduresa l'abast de la crisi, pot revoltar-se davant la falta de transparència o la perpetuació d'un doble espoli, el de l'estat i el de la corrupció, la ineptitud i la negligència dels dirigents del nostre país. Caldrà molt més que paraules per convènce'ns que els sacrificis són necessaris i que una altra batalla amb l'Estat per un finançament just no és una operació de màrqueting ni una nova aventura per repartir privilegis. No mereixem que ens tornin a enganyar.