L'enquesta del CEO ens confirma certes dades sobre com és la nostra societat i les seves expectatives polítiques i identitàries de tal manera, amb tal intensitat, que formen part d'aquest coneixement bàsic de la terra que trepitgem, d'aquestes dades indispensables per fer un diagnòstic fiable de la nostra situació, a partir de la qual, i d'acord als nostres objectius, bastir una estratègia adequada per al seu assoliment.
El primer que cal dir en l'anàlisi de les dimensions de projecte polític i d'identitat és que també estan marcades per una gran estabilitat en relació a les dades d'enquestes precedents. I això és una bona notícia.
Comencem per la dada més llaminera per a tots els, com jo, malalts per la independència. A la pregunta dicotòmica (sí/no) sobre la independència un 44,6% dels enquestats diuen que votarien SÍ.
La Vanguardia, en una de les notícies sobre aquesta enquesta del CEO titulava «el sí a la independència baixa per primera vegada». Un titular clarament sensacionalista i sense cap mena de fonament demoscòpic. Aquesta pregunta es va incorporar el CEO de la mà del seu actual director, en Jordi Argelaguet. El tripartit mai s'havia atrevit a plantejar-la. N'Argelaguet. I en les tres onades en les que s'ha pogut plantejar ens hem trobat aquests resultats: Juny 2011: 42,9- Octubre 2011: 45,4 i Febrer 2012: 44,6.
Tenint en compte que el marge d'error de l'enquesta és del 2,47, una fluctuació entre onades del 0,9 en una pregunta dicotòmica és irrellevant. L'important, l'únic important, és la inequívoca solidesa que implica estar per sobre del 40%, entre el 40 i el 45. Aquesta és la dada clau.
Tanmateix, per a mi hi ha una altra pregunta clau a tenir en compte, i és la que planteja una resposta múltiple sobre el que els enquestats creuen que ha de ser Catalunya. En aquest cas l'enquestat té més opcions per a definir el seu posicionament polític.
Sobre quatre possibles escenaris ens trobem que el que coincidiria plenament amb la majoria del sí a la independència passa del 44,6 en la dicotòmica al 29,0 en la múltiple. Està lleugerament per sota de la resposta majoritària: «un estat dins una Espanya federal», avalada pel 30,8% dels enquestats, seguida d'un 27,8% que assenyalen que Catalunya hauria de ser «una comunitat autònoma d”Espanya». Les distàncies entre totes tres opcions s'han escurçat en termes favorables als partidaris a l'estat propi i punt. Només un 5,2% diuen que hauria de ser «una regió d”Espanya».
Als efectes de valorar encertadament l'escenari social no podem perdre de vista aquests 15,6 punts de diferència que hi ha entre el sí a la independència entre totes dues preguntes. És el primer avís de l'escenari complexe en el que ens movem.
La complexitat de l'escenari es fa més radical quan la pregunta apunta al sentiment d'identitat, no al projecte polític. Aquesta onada del CEO confirma el que en anteriors anàlisi ja vaig definir com a divorci entre aquests ítems.
Ras i curt: de manera clara, sostinguda i estable, el sentiment de pertinença o d'identitat majoritari entre els catalans és el de ser «tant espanyols com catalans», amb un 42,4% dels enquestats que se senten així. Un 28,2% se senten més catalans que espanyols i només un 21,1% se senten només catalans.
Fixem-nos en aquest escalat de percentatges:
- en pregunta dicotòmica un 44,6% votaria sí a la independència
- en pregunta de resposta múltiple un 29,0% vol un estat independent
- preguntats sobre el sentiment d”identitat un 21,1% se sent únicament català.
D'aquesta seqüència el més rellevant per a mi és la confirmació que la majoria sòlida que necessitem i volem favorable a la independència no es construeix sobre bases identitàries, sinó sobre conceptes i fonaments molt més complexes.
El salt del 21,1% que se sent únicament català al 44,6% que votaria sí a la independència ens deixa 23,5 punts de diferència de conciutadans que fan compatible un major o menor sentiment o identitat espanyola amb el seu suport a la independència.
I aquesta és una dada extraordinària que ha de formar part radicalment del nostre diagnòstic, del punt de partida en el disseny de l'estratègia per a ser independents, per a aconseguir que en el nostre país hi hagi una majoria sòlida favorable a la independència.
En l'anterior onada del CEO ja ho vaig advertir: fer compatible el projecte polític amb la diversitat identitària ens obliga a una reflexió molt serena, desacomplexada i constructiva sobre els fonaments i acords implícits i explícits que cal adoptar.
I assenyalava amb claredat el tema de la llengua. Fa un parell de diumenges l'Eduard Voltas, en un article a l'ARA, incidia en aquest tema, i d'una manera valenta assenyalava que una de les maneres, potser l'única, que tenim de fer visible aquesta compatibilitat no agressiva, fins i tot podríem dir-ne complicitat, entre projecte polític i identitat és assumir el castellà sense complexos.
I jo hi estic del tot d”acord. El projecte polític d”una majoria sòlida favorable a la independència només és possible, només és viable, si canalitza adequadament la diversitat identitària. El pas del 21,1 d”únicament catalans al 44,6 de favorables a la independència només és possible a partir d”aquesta part majoritària de la nostra societat que malgrat reivindicar per a si mateixos un cert sentiment d”identitat compartida catalana/espanyola, aposten per la independència.
Si el projecte polític d'una Catalunya independent s'ha de fonamentar únicament sobre el col·lectiu de ciutadans que ens sentim únicament catalans... no hi haurà MAI independència.
Si el nostre gran objectiu és una Catalunya independent, i sabem necessària una majoria sòlida favorable al Sí, i sabem alhora que el sentiment majoritari de la societat catalana és el de la compatibilitat identitària catalana/espanyola (un 76% dels enquestats!)... la nostra estratègia ha de fer possible, viable i visualitzable aquesta complexitat i complicitat, en cap cas agredir-la o menystenir-la.
Cal que hi pensem, però per a mi la llengua és el compromís bàsic i fonamental d'aquesta compatibilitat, complicitat i respecte.
El català és la llengua pròpia de Catalunya, però el castellà és la llengua habitual i pròpia del 50% dels nostres ciutadans. I per a mi és sobre el castellà que cal construir exemplarment el nostre model de convivència que faci possible aquesta compatibilitat d'identitats i projecte polític.
El castellà està aquí, entre nosaltres, i ja hi serà sempre. Per a molts independentistes, entre els que m'hi incloc, també ha estat la nostra llengua paterna i/o materna. Deixem-nos d'històries. Fins i tot és bo que li donem la rellevància nacional que té, atès que ens dóna moltes oportunitats com a poble. Cal una manifestació nacional que expliciti que el castellà també formarà part de la Catalunya independent, del futur Estat Català. Que serà llengua co-oficial. Que serà també llengua d'ensenyament, és a dir, que sense fixar-nos en el com, assumim el compromís i l'objectiu que els nostres escolars finalitzin la seva etapa educativa dominant el català i el castellà (i també l'anglés, però això és un altre debat...). Que tots els ciutadans podran adreçar-se indistintament a l'administració en català i en castellà, etc.
Som un poble, volem un estat, tenim dues llengües i un sentiment identitari compatible.
Partits polítics i projecte nacional
Assumida la complexitat entre identitat i projecte polític, val la pena fixar-se en la complexitat que també es desprèn entre la majoria social favorable al Sí a la independència (44,6) i els partits polítics, és a dir, el vot d'aquesta majoria, què voten els que fan possible aquesta majoria.
També en aquesta dimensió d'anàlisi les coses estan o són molt estables. El sí a la independència, aquest 44,6, es construeix a partir de votants d'absolutament TOTS els partits de l'arc parlamentari català:
- un 55,3% dels votants de CiU
- un 94,5% dels votants d”ERC
- un 45,9% dels votants d”ICV-EUA
- un 27,2% dels votants del PSC-PSOE
- un 99,3% dels votants de SI
- un 9,0% dels votants del PP
Tots aquests enquestats, que s'expressen tan divergentment en opció de vot a partits polítics, són els que reflecteixen la realitat social que fa possible assolir un 44,6% de Sí a la independència.
I, hòstia, això és molt i molt complicat de gestionar!!!!
Perquè és clar, resulta que, de cara a l'èxit en la independència, és més important numèricament, per volum, el 27,2% de favorables al Sí que voten al PSC que el 99,3% que voten Solidaritat!!!!
Com ens ho mengem, això? No ho sé. Només algunes idees:
- la complexitat de l'escenari obliga a un procés concertat i molt i molt suau
- la cridòria i l'enervació identitària pot ser el principal obstacle per a la independència
- si el sobiranisme ja és l'element central de la política catalana, cal ara situar-hi la independència, i fer-ho de la mateixa manera tranquila com hem aconseguit que ho sigui el sobiranisme
- no hi ha independència sense Convergència. Cal pregar Déu i confiar en la bona gent de Convergència perquè continuïn amb el seu full de ruta i la fermesa que estan exhibint en aquesta legislatura i que això acabi arrossegant, arribat el moment, i amb independència del partit al qui votin, la majoria social.
Aquest és l'escenari, aquesta és la complexitat que té i, o sabem gestionar-la o no hi ha independència.
Podria haver-hi un escenari diferent, alternatiu, en el que hi hagués una clara alineació de favorables i contraris a la independència entre partits. Així les coses, quan el partit del Sí guanya, el sí és majoria social. No és el nostre cas i, siguem-ne conscients, no sembla que ho hagi de ser mai, com a mínim en les properes dècades... El nostre repte és gestionar la diversitat i la complexitat.
Escenaris possibles vs escenaris impossibles
De les dades de posició favorable a la independència i record de vot n'hi ha hagut una que m'ha deixat una mica tocat...
En contra del que em pensava passaria, ens trobem que enquesta rere enquesta els votants de CiU que diuen votarien sí a la independència continuen instal·lats en el 55%. Fa molts anys, amb diferents enquestes, mitjans i consultores, que la dada és la mateixa... només un 55% dels votants de CiU votarien sí a la independència. Són, això, l'aportació majoritària, la de més volum... però passen els anys, les eleccions, les coses... i continuem en aquest 55%
Per a mi resulta força sorprenent i em preocupa. Segons enquestes internes de CDC (no tinc dades d”UDC), la pràctica totalitat dels seus militants es declaren favorables a la independència. Però entre els votants es continua en aquest 55%.
Això té moltes conseqüències i implicacions.
Com que de vegades ens toca la loteria i algú amb dificultats per a entendre les coses acaba llegint aquest bloc, miraré de fer-ho fàcil i entenedor. Farem la bona acció del dia...
Hom es presenta a les eleccions amb un programa i la gent vota o no vota les diferents opcions. CiU es va presentar a les eleccions amb el tema bandera del pacte fiscal, i va guanyar. Hi va haver tres propostes polítiques que s'hi van presentar abanderant la independència, que van obtenir uns resultats més aviats moderats: ERC va perdre bous i esquelles, i va baixar fins a 10 diputats; Solidaritat en va obtenir 4 (ni tan sols va poder constituir grup propi) i els Walking Dead de Reagrupament van ser vexats pel poble de Catalunya, deixant-los fóra del Parlament.
Per tant, i com a independentistes explícits, al Parlament tindríem 14 diputats (10 d”ERC i 4 de SI), i l'enquesta del CEO atorga únicament representació a ERC, amb 14-15 diputats. És a dir, que ens estem movent amb un patró de representació força estable d'aquest segment.
Si el 55% dels votants de CiU són favorables a la independència vol dir que el gruix de votants independentistes va votar CiU, tot i saber que la independència no figurava en el seu projecte polític per a aquesta legislatura.
Resulta un espectacle francament grotesc, per no dir patètic, tota aquesta gent que es deixa la veu i les tecles a les xarxes socials i on els volen escoltar invocant una suma de CiU+ERC+SI = majoria parlamentària per la independència.
No, amics, les coses no són així. L'espectacle entra en fase gore quan veiem que els mateixos que invoquen aquesta majoria són els mateixos que no es cansen d'insultar a CiU i d'acusar-la de tots els botiflerisme possibles, etc. En fi, tenim el país que tenim i hem d'aprendre a conviure amb la nostra particular xaladura...
A criteri meu l'únic escenari possible per a la independència es troba en la gestió que CiU faci del seu electorat i de la resposta d'aquest.
Amb només un 55% de votants favorables a la independència, la gran incògnita és saber què pot passar si CiU fa un pas endavant, com molts esperem que faci, i lidera el procés de ruptura amb l'estat espanyol.
És evident i això cal que ho assumim tots que aquest escenari només és possible amb lideratge de CiU. Tot el que no sigui això implica iniciar una autèntica travessa del desert de molts i molts anys.
Però el gran problema, el gran interrogant, és quina serà la resposta del votant de CiU davant el que sembla inevitable: un escenari de ruptura.
En Jordi Barbeta aquest diumenge, a La Vanguardia, dibuixava amb molta claredat cinc possibles escenaris per a aquest final de legislatura, la major part dels quals acabaven amb unes eleccions anticipades i amb una CiU que s'hi presentava liderant un escenari de ruptura amb l”estat.
... què pot passar si només aquest 55% de votants pro-sí acaben votant CiU en aquest context? Ja us ho dic jo: UN DESASTRE!
En l'escenari més favorable podríem sumar al 55,3% de votants CiU favorables a la independència el 20,6% que diuen s”abstindrien. Això ens donaria que CiU retindria un 75,9% dels seus votants actuals. Si ara té 62 diputats, i en unes eleccions sota aquest paradigma perd un 25% dels seus votants... QUINA MAJORIA TINDRÍEM AL PARLAMENT?
CAP!
Només que CiU perdés el 20% dels seus votants que es manifesten directament contraris a la independència... NO HI HAURIA MAJORIA PARLAMENTÀRIA FAVORABLE A LA INDEPENDÈNCIA, o, en tot cas, seria tan exígua, tan feble, que impediria totalment tirar endavant.
Pensem que la pèrdua del 20% de votants convergents que votarien NO implica passar de 62 escons a entre 42-45.
A tall de conclusions:
- Sense Convergència no hi ha independència
- En els propers anys només es pot entrar en una fase de ruptura si la lidera Convergència
- Amb el lideratge convergent no n”hi ha prou: la majoria social es construeix a partir d”electors de procedències molt diferents.
- Sense el lideratge convergent és impossible activar la diversitat
- La majoria parlamentària i social s”està jugant en el percentatge d”electors de CiU que s”hi mantingui fidel en un escenari de ruptura. El fet que el percentatge de votants convergents favorables a la independència no passi del 55% estableix un marge d”incertesa dramàtic sobre qualsevol projecció
- Només si en aquest hipotètic escenari CiU conserva tots els seus suports pot liderar un procés d”aquesta naturalesa, cooperativament amb altres forces polítiques i amb capacitat d”incidir en els votants de partits de tot l”espectre polític per a fer possible la majoria social.
- Un escenari en el que entre el 20% i el 40% dels votants convergents que no es posicionen a favor de la independència retiressin el seu suport electoral a la coalició... ens abocaria a un Parlament sense majoria sobiranista i sense cap ni una possibilitat d”iniciar cap procés de ruptura.
Així les coses, i com a independentista que vol assolir la independència el més ràpidament possible, penso que el millor que es pot fer és deixar que CiU gestioni el seu escenari de la manera que cregui més convenient per a arrossegar en aquest procés el màxim dels seus votants. En l”èxit d”aquesta operació és on rauen totes les nostres possibilitats d”èxit en els propers anys.
CiU, per tant, té una doble legitimitat per a imposar el seu full de ruta i ritme:
1) el que li ha conferit el poble de Catalunya en forma de suport electoral majoritari. Qui guanya i qui té majoria és qui té i marca l”agenda i l”estratègia.
2) el fet que, en el seu percentatge de votants que no són favorables a la independència (que s”abstindrien o que hi votarien en contra), ens estiguem jugant la majoria parlamentària, social i el lideratge necessaris en un procés d”aquesta naturalesa. La clau està en aquesta bossa de votants de CiU, i per tant és la direcció de CiU la que té el repte de dissenyar una estratègia per a arrossegar-los. Des del món que no és CiU, no entendre això, dinamitar o torpedinar l”estratègia convergent, etc. és dinamitar o torpedinar les possibilitats d”iniciar un procés de ruptura els propers anys. Si CiU es deixa endur per la follia o l”angoixa del moment, i en el seu pas perd aquests votants, no hi ha independència. Per tant, a creuar els dits, i a pregar perquè la direcció convergent i els passos que està fent acabin arrossegant a tots els seus votants, que els incorpori al procés...
El primer que cal dir en l'anàlisi de les dimensions de projecte polític i d'identitat és que també estan marcades per una gran estabilitat en relació a les dades d'enquestes precedents. I això és una bona notícia.
Comencem per la dada més llaminera per a tots els, com jo, malalts per la independència. A la pregunta dicotòmica (sí/no) sobre la independència un 44,6% dels enquestats diuen que votarien SÍ.
La Vanguardia, en una de les notícies sobre aquesta enquesta del CEO titulava «el sí a la independència baixa per primera vegada». Un titular clarament sensacionalista i sense cap mena de fonament demoscòpic. Aquesta pregunta es va incorporar el CEO de la mà del seu actual director, en Jordi Argelaguet. El tripartit mai s'havia atrevit a plantejar-la. N'Argelaguet. I en les tres onades en les que s'ha pogut plantejar ens hem trobat aquests resultats: Juny 2011: 42,9- Octubre 2011: 45,4 i Febrer 2012: 44,6.
Tenint en compte que el marge d'error de l'enquesta és del 2,47, una fluctuació entre onades del 0,9 en una pregunta dicotòmica és irrellevant. L'important, l'únic important, és la inequívoca solidesa que implica estar per sobre del 40%, entre el 40 i el 45. Aquesta és la dada clau.
Tanmateix, per a mi hi ha una altra pregunta clau a tenir en compte, i és la que planteja una resposta múltiple sobre el que els enquestats creuen que ha de ser Catalunya. En aquest cas l'enquestat té més opcions per a definir el seu posicionament polític.
Sobre quatre possibles escenaris ens trobem que el que coincidiria plenament amb la majoria del sí a la independència passa del 44,6 en la dicotòmica al 29,0 en la múltiple. Està lleugerament per sota de la resposta majoritària: «un estat dins una Espanya federal», avalada pel 30,8% dels enquestats, seguida d'un 27,8% que assenyalen que Catalunya hauria de ser «una comunitat autònoma d”Espanya». Les distàncies entre totes tres opcions s'han escurçat en termes favorables als partidaris a l'estat propi i punt. Només un 5,2% diuen que hauria de ser «una regió d”Espanya».
Als efectes de valorar encertadament l'escenari social no podem perdre de vista aquests 15,6 punts de diferència que hi ha entre el sí a la independència entre totes dues preguntes. És el primer avís de l'escenari complexe en el que ens movem.
La complexitat de l'escenari es fa més radical quan la pregunta apunta al sentiment d'identitat, no al projecte polític. Aquesta onada del CEO confirma el que en anteriors anàlisi ja vaig definir com a divorci entre aquests ítems.
Ras i curt: de manera clara, sostinguda i estable, el sentiment de pertinença o d'identitat majoritari entre els catalans és el de ser «tant espanyols com catalans», amb un 42,4% dels enquestats que se senten així. Un 28,2% se senten més catalans que espanyols i només un 21,1% se senten només catalans.
Fixem-nos en aquest escalat de percentatges:
- en pregunta dicotòmica un 44,6% votaria sí a la independència
- en pregunta de resposta múltiple un 29,0% vol un estat independent
- preguntats sobre el sentiment d”identitat un 21,1% se sent únicament català.
D'aquesta seqüència el més rellevant per a mi és la confirmació que la majoria sòlida que necessitem i volem favorable a la independència no es construeix sobre bases identitàries, sinó sobre conceptes i fonaments molt més complexes.
El salt del 21,1% que se sent únicament català al 44,6% que votaria sí a la independència ens deixa 23,5 punts de diferència de conciutadans que fan compatible un major o menor sentiment o identitat espanyola amb el seu suport a la independència.
I aquesta és una dada extraordinària que ha de formar part radicalment del nostre diagnòstic, del punt de partida en el disseny de l'estratègia per a ser independents, per a aconseguir que en el nostre país hi hagi una majoria sòlida favorable a la independència.
En l'anterior onada del CEO ja ho vaig advertir: fer compatible el projecte polític amb la diversitat identitària ens obliga a una reflexió molt serena, desacomplexada i constructiva sobre els fonaments i acords implícits i explícits que cal adoptar.
I assenyalava amb claredat el tema de la llengua. Fa un parell de diumenges l'Eduard Voltas, en un article a l'ARA, incidia en aquest tema, i d'una manera valenta assenyalava que una de les maneres, potser l'única, que tenim de fer visible aquesta compatibilitat no agressiva, fins i tot podríem dir-ne complicitat, entre projecte polític i identitat és assumir el castellà sense complexos.
I jo hi estic del tot d”acord. El projecte polític d”una majoria sòlida favorable a la independència només és possible, només és viable, si canalitza adequadament la diversitat identitària. El pas del 21,1 d”únicament catalans al 44,6 de favorables a la independència només és possible a partir d”aquesta part majoritària de la nostra societat que malgrat reivindicar per a si mateixos un cert sentiment d”identitat compartida catalana/espanyola, aposten per la independència.
Si el projecte polític d'una Catalunya independent s'ha de fonamentar únicament sobre el col·lectiu de ciutadans que ens sentim únicament catalans... no hi haurà MAI independència.
Si el nostre gran objectiu és una Catalunya independent, i sabem necessària una majoria sòlida favorable al Sí, i sabem alhora que el sentiment majoritari de la societat catalana és el de la compatibilitat identitària catalana/espanyola (un 76% dels enquestats!)... la nostra estratègia ha de fer possible, viable i visualitzable aquesta complexitat i complicitat, en cap cas agredir-la o menystenir-la.
Cal que hi pensem, però per a mi la llengua és el compromís bàsic i fonamental d'aquesta compatibilitat, complicitat i respecte.
El català és la llengua pròpia de Catalunya, però el castellà és la llengua habitual i pròpia del 50% dels nostres ciutadans. I per a mi és sobre el castellà que cal construir exemplarment el nostre model de convivència que faci possible aquesta compatibilitat d'identitats i projecte polític.
El castellà està aquí, entre nosaltres, i ja hi serà sempre. Per a molts independentistes, entre els que m'hi incloc, també ha estat la nostra llengua paterna i/o materna. Deixem-nos d'històries. Fins i tot és bo que li donem la rellevància nacional que té, atès que ens dóna moltes oportunitats com a poble. Cal una manifestació nacional que expliciti que el castellà també formarà part de la Catalunya independent, del futur Estat Català. Que serà llengua co-oficial. Que serà també llengua d'ensenyament, és a dir, que sense fixar-nos en el com, assumim el compromís i l'objectiu que els nostres escolars finalitzin la seva etapa educativa dominant el català i el castellà (i també l'anglés, però això és un altre debat...). Que tots els ciutadans podran adreçar-se indistintament a l'administració en català i en castellà, etc.
Som un poble, volem un estat, tenim dues llengües i un sentiment identitari compatible.
Partits polítics i projecte nacional
Assumida la complexitat entre identitat i projecte polític, val la pena fixar-se en la complexitat que també es desprèn entre la majoria social favorable al Sí a la independència (44,6) i els partits polítics, és a dir, el vot d'aquesta majoria, què voten els que fan possible aquesta majoria.
També en aquesta dimensió d'anàlisi les coses estan o són molt estables. El sí a la independència, aquest 44,6, es construeix a partir de votants d'absolutament TOTS els partits de l'arc parlamentari català:
- un 55,3% dels votants de CiU
- un 94,5% dels votants d”ERC
- un 45,9% dels votants d”ICV-EUA
- un 27,2% dels votants del PSC-PSOE
- un 99,3% dels votants de SI
- un 9,0% dels votants del PP
Tots aquests enquestats, que s'expressen tan divergentment en opció de vot a partits polítics, són els que reflecteixen la realitat social que fa possible assolir un 44,6% de Sí a la independència.
I, hòstia, això és molt i molt complicat de gestionar!!!!
Perquè és clar, resulta que, de cara a l'èxit en la independència, és més important numèricament, per volum, el 27,2% de favorables al Sí que voten al PSC que el 99,3% que voten Solidaritat!!!!
Com ens ho mengem, això? No ho sé. Només algunes idees:
- la complexitat de l'escenari obliga a un procés concertat i molt i molt suau
- la cridòria i l'enervació identitària pot ser el principal obstacle per a la independència
- si el sobiranisme ja és l'element central de la política catalana, cal ara situar-hi la independència, i fer-ho de la mateixa manera tranquila com hem aconseguit que ho sigui el sobiranisme
- no hi ha independència sense Convergència. Cal pregar Déu i confiar en la bona gent de Convergència perquè continuïn amb el seu full de ruta i la fermesa que estan exhibint en aquesta legislatura i que això acabi arrossegant, arribat el moment, i amb independència del partit al qui votin, la majoria social.
Aquest és l'escenari, aquesta és la complexitat que té i, o sabem gestionar-la o no hi ha independència.
Podria haver-hi un escenari diferent, alternatiu, en el que hi hagués una clara alineació de favorables i contraris a la independència entre partits. Així les coses, quan el partit del Sí guanya, el sí és majoria social. No és el nostre cas i, siguem-ne conscients, no sembla que ho hagi de ser mai, com a mínim en les properes dècades... El nostre repte és gestionar la diversitat i la complexitat.
Escenaris possibles vs escenaris impossibles
De les dades de posició favorable a la independència i record de vot n'hi ha hagut una que m'ha deixat una mica tocat...
En contra del que em pensava passaria, ens trobem que enquesta rere enquesta els votants de CiU que diuen votarien sí a la independència continuen instal·lats en el 55%. Fa molts anys, amb diferents enquestes, mitjans i consultores, que la dada és la mateixa... només un 55% dels votants de CiU votarien sí a la independència. Són, això, l'aportació majoritària, la de més volum... però passen els anys, les eleccions, les coses... i continuem en aquest 55%
Per a mi resulta força sorprenent i em preocupa. Segons enquestes internes de CDC (no tinc dades d”UDC), la pràctica totalitat dels seus militants es declaren favorables a la independència. Però entre els votants es continua en aquest 55%.
Això té moltes conseqüències i implicacions.
Com que de vegades ens toca la loteria i algú amb dificultats per a entendre les coses acaba llegint aquest bloc, miraré de fer-ho fàcil i entenedor. Farem la bona acció del dia...
Hom es presenta a les eleccions amb un programa i la gent vota o no vota les diferents opcions. CiU es va presentar a les eleccions amb el tema bandera del pacte fiscal, i va guanyar. Hi va haver tres propostes polítiques que s'hi van presentar abanderant la independència, que van obtenir uns resultats més aviats moderats: ERC va perdre bous i esquelles, i va baixar fins a 10 diputats; Solidaritat en va obtenir 4 (ni tan sols va poder constituir grup propi) i els Walking Dead de Reagrupament van ser vexats pel poble de Catalunya, deixant-los fóra del Parlament.
Per tant, i com a independentistes explícits, al Parlament tindríem 14 diputats (10 d”ERC i 4 de SI), i l'enquesta del CEO atorga únicament representació a ERC, amb 14-15 diputats. És a dir, que ens estem movent amb un patró de representació força estable d'aquest segment.
Si el 55% dels votants de CiU són favorables a la independència vol dir que el gruix de votants independentistes va votar CiU, tot i saber que la independència no figurava en el seu projecte polític per a aquesta legislatura.
Resulta un espectacle francament grotesc, per no dir patètic, tota aquesta gent que es deixa la veu i les tecles a les xarxes socials i on els volen escoltar invocant una suma de CiU+ERC+SI = majoria parlamentària per la independència.
No, amics, les coses no són així. L'espectacle entra en fase gore quan veiem que els mateixos que invoquen aquesta majoria són els mateixos que no es cansen d'insultar a CiU i d'acusar-la de tots els botiflerisme possibles, etc. En fi, tenim el país que tenim i hem d'aprendre a conviure amb la nostra particular xaladura...
A criteri meu l'únic escenari possible per a la independència es troba en la gestió que CiU faci del seu electorat i de la resposta d'aquest.
Amb només un 55% de votants favorables a la independència, la gran incògnita és saber què pot passar si CiU fa un pas endavant, com molts esperem que faci, i lidera el procés de ruptura amb l'estat espanyol.
És evident i això cal que ho assumim tots que aquest escenari només és possible amb lideratge de CiU. Tot el que no sigui això implica iniciar una autèntica travessa del desert de molts i molts anys.
Però el gran problema, el gran interrogant, és quina serà la resposta del votant de CiU davant el que sembla inevitable: un escenari de ruptura.
En Jordi Barbeta aquest diumenge, a La Vanguardia, dibuixava amb molta claredat cinc possibles escenaris per a aquest final de legislatura, la major part dels quals acabaven amb unes eleccions anticipades i amb una CiU que s'hi presentava liderant un escenari de ruptura amb l”estat.
... què pot passar si només aquest 55% de votants pro-sí acaben votant CiU en aquest context? Ja us ho dic jo: UN DESASTRE!
En l'escenari més favorable podríem sumar al 55,3% de votants CiU favorables a la independència el 20,6% que diuen s”abstindrien. Això ens donaria que CiU retindria un 75,9% dels seus votants actuals. Si ara té 62 diputats, i en unes eleccions sota aquest paradigma perd un 25% dels seus votants... QUINA MAJORIA TINDRÍEM AL PARLAMENT?
CAP!
Només que CiU perdés el 20% dels seus votants que es manifesten directament contraris a la independència... NO HI HAURIA MAJORIA PARLAMENTÀRIA FAVORABLE A LA INDEPENDÈNCIA, o, en tot cas, seria tan exígua, tan feble, que impediria totalment tirar endavant.
Pensem que la pèrdua del 20% de votants convergents que votarien NO implica passar de 62 escons a entre 42-45.
A tall de conclusions:
- Sense Convergència no hi ha independència
- En els propers anys només es pot entrar en una fase de ruptura si la lidera Convergència
- Amb el lideratge convergent no n”hi ha prou: la majoria social es construeix a partir d”electors de procedències molt diferents.
- Sense el lideratge convergent és impossible activar la diversitat
- La majoria parlamentària i social s”està jugant en el percentatge d”electors de CiU que s”hi mantingui fidel en un escenari de ruptura. El fet que el percentatge de votants convergents favorables a la independència no passi del 55% estableix un marge d”incertesa dramàtic sobre qualsevol projecció
- Només si en aquest hipotètic escenari CiU conserva tots els seus suports pot liderar un procés d”aquesta naturalesa, cooperativament amb altres forces polítiques i amb capacitat d”incidir en els votants de partits de tot l”espectre polític per a fer possible la majoria social.
- Un escenari en el que entre el 20% i el 40% dels votants convergents que no es posicionen a favor de la independència retiressin el seu suport electoral a la coalició... ens abocaria a un Parlament sense majoria sobiranista i sense cap ni una possibilitat d”iniciar cap procés de ruptura.
Així les coses, i com a independentista que vol assolir la independència el més ràpidament possible, penso que el millor que es pot fer és deixar que CiU gestioni el seu escenari de la manera que cregui més convenient per a arrossegar en aquest procés el màxim dels seus votants. En l”èxit d”aquesta operació és on rauen totes les nostres possibilitats d”èxit en els propers anys.
CiU, per tant, té una doble legitimitat per a imposar el seu full de ruta i ritme:
1) el que li ha conferit el poble de Catalunya en forma de suport electoral majoritari. Qui guanya i qui té majoria és qui té i marca l”agenda i l”estratègia.
2) el fet que, en el seu percentatge de votants que no són favorables a la independència (que s”abstindrien o que hi votarien en contra), ens estiguem jugant la majoria parlamentària, social i el lideratge necessaris en un procés d”aquesta naturalesa. La clau està en aquesta bossa de votants de CiU, i per tant és la direcció de CiU la que té el repte de dissenyar una estratègia per a arrossegar-los. Des del món que no és CiU, no entendre això, dinamitar o torpedinar l”estratègia convergent, etc. és dinamitar o torpedinar les possibilitats d”iniciar un procés de ruptura els propers anys. Si CiU es deixa endur per la follia o l”angoixa del moment, i en el seu pas perd aquests votants, no hi ha independència. Per tant, a creuar els dits, i a pregar perquè la direcció convergent i els passos que està fent acabin arrossegant a tots els seus votants, que els incorpori al procés...
Entrades
7 comentaris:
Des d'Espanya han accelerat el ritme i la qüestió, vulgui o no CiU, s'haurà de plantejar aviat al conjunt de la població. El teu comentari sobre CiU és interessant, però a mi el que em provoca mal de cap no és la supervivència de CiU com a força central de Catalunya, sinó la pròpia supervivència de la Generalitat. Alerta perquè amb un cop de vent, ens l'esborren del mapa; això si abans no ens han fet fora de l'Euro. Aquesta eventualitat ja seria catastròfica, perquè aleshores perdriem fins i tot la democràcia, que s'aguanta gràcies a Europa.
Josep
Tot el raonament es bassa en pensar que CiU en el fons ha de voler la independència per arrossegar votants que actualment diuen que no. Això jo no ho tinc clar. De fet penso que no ho volen i tant de bo m'equivoqui.
Igualment a CiU hi ha gent que diu que votaria no però suposem que són dels que se senten com a mínim igual de catalans, podrien decidir canviar el vot, no com a altres formacions que segur serà no.
El problema és que pel teu raonament fa falta un temps que possiblement no tenim. Tal con van les coses en un parell d'anys el PPSOE ha acabat amb nosaltres. És el seu full de ruta.
És normal que el 55% de votants de CiU a favor de la independència es mantingui estable en el temps. A excepció del president Pujol (i d'aquella manera seva) no hi ha absolutament ningú al partit que els digui clarament que aquest és el camí que cal seguir... CiU té la responsabilitat històrica de tibar del país i continua al sofà esperant que la gent vagi fent el pas.
Per cert, atès que l'indepenentisme és transversal i majoritari en el conjunt de l'espectre polític que diu que votaria en un referèndum, també seria interessant que calculessis quants vots guanyaria CiU d'altres forces si es presentés a una campanya amb un discurs decidit per l'Estat propi. Restar només les fugues de vot és potser explicar una part (partidista, la que convé per a la inacció) de la història.
Ah, i una altra cosa: en fer la resta a CiU del 45% de votants, també t'afegeixes a la tesi que tothom que no diu que votaria sí (els no, els no aniria a votar, els no ho sé), acabaria votant no. A mi, no em sembla raonable.
Totalment d'acord amb Granollacs. Molts votants de CiU diuen "no" a la independència, ara mateix, perquè és l'opció aconsellada pels polítics, opinadors, etc. en els quals confien. Si CiU i el seu entorn mediàtic fessin un discurs independentista, convencerien molts dels seus electors.
CiU, com bé dius, és l'única força política capaç de liderar un procés sobiranista a casa nostra.
Per fer això, CiU necessita assolir el màxim possible de complicitats. No hi ha cap altra força capaç de cohesionar el país com CiU, que guanya les eleccions a Sant Boi de Llobregat i a Sant Boi de Lluçanès, amb una composició demogràfica tan i tan diferent.
En aquest CEO no he trobat la dada de la llengua habitual a casa encreuada amb el record de vot. En tot cas, basant-me en l'onada anterior, aquells que diuen ser castellanoparlants (o bilingües) són:
- Un 30.4% dels votants de CIU
- Un 87.2% dels votants del PP
- Un 59.8% dels votants del PSC
- Un 49.7% dels votants d'ICV
- Un 11,6% dels votants d'ERC
- Un 92.5% dels votants de C's
- Un 8,3% dels votants de SI
Això vol dir, atenint-nos als vots de les eleccions de 2010, que la força majoritària entre els votants castellanoparlants seria CiU, amb 365.660 vots; seguida de prop per PSC 343.989 vots i PP 337.521 vots. ICV tindria 114.719 vots, C's 98192 vots; ERC 25424 vots; i SI 8542 vots.
Aquesta és una dada molt i molt rellevant, i explica els "tot i que" que de vegades li toquen fer a CIU. La independència que plantejarà Convergència serà com la que dibuixa l'Artur Mas als diaris europeus: sense estridències, amb el màxim de "bon rotllo" amb Espanya i amb el caramel de la "federació/confederació" un cop format l'Estat Català, per acabar d'incorporar el gruix d'aquest 45% de vots de CiU que dubten o els hi fa certa recança.
Gran treball, com sempre! Felicitats pel bloc!
Publica un comentari a l'entrada