10 de maig 2012

NO SOMOS NADA (sense estratègia!). I un malson...

(Després de molts dies de no escriure, avui no he pogut evitar fer una autèntica xapa, ja em perdonareu, vosaltres o Déu Nostre Senyor! Això, ja us aviso, no és un article: és una ponència política. Per a compensar-ho m'he permès de fer una incursió en un gènere que no és el meu habitual...)

Cada mes, cada setmana, cada dia... totes les coses que passen no fan sinó confirmar que el país s'aboca -fins i tot podríem dir que es precipita- a un xoc de trens amb Espanya.

I tot el que arriba del nostre govern i de la força hegemònica del sobiranisme català, CiU, ho confirma plenament, ratifica que tant des del govern com des del partit s'és plenament conscient de la situació i s'està preparant el país, des de la precarietat absoluta en la que ens va deixar instal·lats el tripartit, cap a aquest xoc inevitable.

Com ha dit el president Pujol en moltes ocasions els últims temps, les coses han arribat a tal punt que ja ens hi juguem la pervivència, l'existir.

Últimament, i molt en contra del meu caràcter habitual (optimista), m'envaeix un cert pessimisme sobre el nostre futur. No sobre quin ha de ser el nostre objectiu ni sobre el convenciment de que si fem les coses bé -i malgrat la dificultat extrema que implicarà el procés- ens en poguem ensortir. M'envaeix un cert pessimisme perquè em costa visualitzar que, en aquest moment decisiu, sapiguem estar a l'alçada de les circumstàncies i sapiguem fer mínimament bé les coses. 

Tinc la dolorosa sensació que no hem après res i que estem instal·lats en uns marcs mentals, polítics i militants tan miops, tan egoïstes, tan esquizofrènics... que ens portaran a fracassar horriblement en aquest moment decisiu que durant tant i tant de temps hem esperat i pel que hi ha hagut tant dolor i lluita durant tantes generacions.

Confio que, no sé exactament com, siguem capaços de generar un procés catàrquic que ens permeti trencar la dinàmica en la que estem instal·lats, que ens porta irremeiablement al fracàs per tal de poder oferir el millor de tots i cadascun de nosaltres i actuar com un poble, com un sol poble. Necessitem i no tenim una solidesa, una unitat i una fortalesa que traslladi a totes les esferes i del primer a l'últim de tots nosaltres la determinació i la intel·ligència que necessitem per vèncer en el que serà el repte més important de la nostra vida i del nostre país.

Al meu entendre hi ha una sèrie de coses que TOTS hauríem d'entendre, assumir i compartir. Crec que només si tots fem un esforç en aquest sentit, per situar un acord mínim de punt de partida, uns eixos o pressupòsits en els que estem d'acord que són així, podem revertir la situació i ser capaços d'aprofitar aquest moment històric. Sense això, sense compartir aquest diagnòstic mínim no seria possible traçar les línies bàsiques de la nostra estratègia com a poble, que vinculin des del govern fins l'últim independentista, amb lleialtat, compromís i sentit patriòtic.

Necessitem una estratègia. Com a mínim unes línies estratègiques que siguin el màxim de compartides possibles i que, des de les diferències que tenim i mantenim, ens permeti actuar eficaçment, ens permeti fer el que en cada moment caldrà fer, fins i tot amb independència que individualment o grupalment pensem que el que tocaria seria fer una altra cosa.

Crec que sóc un d'aquests que habitualment es qualificaria com a "expert" en temes de planificació estratègica. En qualsevol procés de planificació estratègica un dels elements cabdals és disposar, com a punt de partida, d'un complet i bon diagnòstic de la situació, àmbit, el que sigui, sobre el que volem bastir una estratègia. El diagnòstic és clau. Un mal diagnòstic ens abocarà al fracàs. Un bon diagnòstic ens proporciona uns fonaments sòlids sobre els que dissenyar adequadament la nostra estratègia, els nostres objectius i la manera com pensem assolir-los.

Per tant, i amb tota la modèstia del món i sense fer-ho amb ànim d'inventari, em sembla molt important i necessari que comencem a compartir uns mínims sobre el diagnòstic de la situació i l'estratègia a seguir. Això és el més urgent i necessari. Si en això ja no ens n'ensortim, podem plegar. Alhora, el fet de compartir aquest diagnòstic essencial és el que ens ha de permetre saber amb qui podem o no podem comptar.

ELEMENTS CLAU PER A UN DIAGNÒSTIC DE LA SITUACIÓ I BASTIR UNA ESTRATÈGIA

  1. La situació actual és insostenible i ens aboca al desastre. Cal fer alguna cosa i aquesta cosa ja no podrà ser una componenda. Cal un canvi radical, total, en la situació.

  2. Qualsevol canvi, sigui de la naturalesa i l'abast que sigui, sempre ha de ser impulsat i avalat per un procés democràtic. Comptarà amb els atributs propis del que en l'Europa Occidental s'entén per legitimitat democràtica: representativitat política emanada d'unes eleccions lliures i majories parlamentàries formades a partir de la representativitat assolida. Procés democràtic implica, alhora, compartir uns valors mínims que són comuns en els països del nostre entorn: principi de legalitat i de seguretat jurídica, respecte a la vida, a les llibertats individuals i col·lectives bàsiques, a la propietat privada, i garantia de l'ordre públic. Aquesta enumeració d'atributs bàsics d'una democràcia pot semblar un exercici pueril, però no ho és. Qui no comparteixi aquests valors bàsics no pot participar en aquest procés, perquè el rebentarà. Democràcia, llibertat i seguretat. I tal com s'entén en els països del nostre entorn. No la “democràcia” chavista o nordcoreana. Majories parlamentàries i legitimació democràtica versus minories insurreccionals, violentes o no. Etc...

  3. Cal una majoria parlamentària forta, molt forta, que es comprometi amb el procés i que el lideri, recolzant un govern legítim i fort.

  4. Tot i que la majoria parlamentària és el requisit bàsic per a iniciar el procés, no n'hi ha prou. Cal també una majoria social que ratifiqui les decisions en un procés democràtic, i sota supervisió internacional, i això implica assumir que, ja sigui abans, ja sigui després, les decisions s'hauran de referendar en votació específica.

  5. En aquests moments l'única possibilitat de configurar una majoria parlamentària és a partir de la força hegemònica del sobiranisme català, és a dir, de Convergència i Unió. En un futur hi poden haver altres majories, sobiranistes o no, però avui en dia qualsevol escenari polític per als propers anys passa per CiU. 

  6. És indispensable, estratègicament, que s'assumeixi que qui ostenta l'hegemonia en el conjunt de forces possibles que configurin aquestes majories parlamentàries i socials té dues grans coses: la responsabilitat del procés i, inevitablement, el dret a poder “imposar” la seva estratègia. Imposar no és la millor paraula, perquè el procés, aquest procés, ha de configurar majories a partir de concertar diferents interessos i propostes, i des d'un gran respecte i complicitat entre tots. Però és evident que no pot tenir el mateix pes en la determinació final de l'estratègia aquell que té 63 diputats i el suport de més d'un milió de ciutadans que aquell que té -i poso l'exemple només perquè està en la forquilla baixa de representació d'aquesta hipotètica majoria parlamentària- 3 diputats i poc més de cent mil vots. 

    Tothom hi ha de participar, s'ha d'escoltar tothom, però és evident que no farem res si no hi ha un mínim respecte per la posició i responsabilitat de cadascun en el conjunt. I això implica del gran cap a la resta, perquè li toca assumir el lideratge i fer el màxim esforç per a integrar el màxim de forces en el procés i repartir el protagonisme, però també implica, i molt, a la resta envers el gran, ja que els obliga a un mínim i imprescindible respecte per l'estratègia i els tempos del gran. La resta poden tenir estratègies diferents, ben legítimes, però la corelació de forces en un procés d'aquesta naturalesa obliga a participar-hi amb generositat i assumint la pròpia força; és a dir, i per dir-ho ras i curt, els petits no poden aspirar a imposar la seva estratègia al gran i, sobretot, no poden actuar desqualificant permanentment l'estratègia del gran. 

    No estem davant un procés que s'hagi de demorar molt, per tant, cal començar a abandonar tota aquesta pose i tacticisme barato que l'únic que persegueix és el minut de glòria de cara a obtenir els màxims beneficis propis, de partit, sense mirar el país, per més que ens n'acabem omplint la boca.

  7. Cal una estratègia que asseguri un “tempo”, una planificació, que permeti fer les coses quan el país realment cregui que s'han de fer, és a dir, quan el país estigui suficientment preparat. En aquest sentit en Salmond i l'SNP recentment ens han ofert un exemple paradigmàtic. El govern de Londres va voler pressionar perquè el referèndum escocés es fés el més aviat possible. En Salmond s'hi va negar i va dir que es faria quan ells creguessin que cal fer-lo, quan ells ho decidissin. És a dir, en el millor moment per als interessos escocesos, quan pensin que estan suficientment preparats i quan més assegurada tinguin una majoria favorable a les seves tesis.

  8. Encertar el “quan” és per tant un element estratègic de primera magnitud, cabdal. I en el “quan” poden existir, legítimament, discrepàncies i punts de vista molt diferents. 

    Per això és bo, en relació a aquest “quan”, respectar dues coses: la primera, que lliga amb els anteriors punts, és que la força hegemònica té dret a proposar un calendari i a aconseguir un respecte raonable per a aquesta proposta. La segona, tan important com la primera, és que aquest calendari s'ha de basar sobre elements el màxim d'objectius possibles. 

    És a dir, si estem d'acord que del “quan” depèn bona part de l'èxit de les nostres opcions i estem tots d'acord en uns elements bàsics del que volem fer, el primer que cal fer és objectivar els elements que permetin decidir al voltant d'aquest “quan”. Caricaturitzant, no seria assumible que si es respecta el “dret” de la força majoritària a controlar aquest “quan”, els motius de la seva decisió no fossin transparents, es parlés de “quan a mi em sembli”, “quan el país estigui madur”, “quan poguem”, etc. No, això no és assumible. El respecte a la força hegemònica pel control del quan ha d'anar necessàriament acompanyat per un esforç del conjunt, però especialment del gran, per objectivar les condicions que es consideren clau per a decidir sobre el “quan”. 

    La resta de l'estratègia, per tant, cal que sigui enfocada a acordar  les condicions que cal que es donin per a activar el procés. Qui millor ha dissertat sobre aquestes condicions és el professor Ferran Requejo. Jo només en suggeriré algunes que a mi em semblen molt importants.

  9. Organització: cal que el país, en totes les seves estructures estigui preparat per a suportar unes condicions de pressió extrema, fins i tot de boïcot. No hi haurà cap guerra, però sí que cal que les forces que configurin aquesta majoria, d'acord amb el govern, hagin previst totes les possibles incidències que poden succeir i, per tant, que estiguem suficientment preparats perquè, passi el que passi, el país no es col·lapsi. 

    I això implica moltes coses. La primera de totes: suficients recursos econòmics acumulats per a aguantar el país i la seva gent, des dels pensionistes i aturats fins a tot el sector públic (per això és tan important la reivindicació del pacte fiscal o disposar d'una Hisenda pròpia: sense recursos propis no podrem aguantar res i fracassarem). Però després cal tenir-ne previstes moltes altres: la garantia absoluta de poder controlar l'ordre públic, el subministrament energètic, les telecomunicacions, el sistema judicial, etc. Hi ha una infinitat de qüestions que són determinants en un procés d'aquesta naturalesa i cal tenir previstes. Crec que no ha de ser difícil que les forces que hi estiguin compromeses assumeixin aquests mínims que necessitem per a evitar que el procés degeneri en el col·lapse.

    Caldrà fer sacrificis. Però aquests no han de ser com a conseqüència de la imprevisió, la precipitació o la falta de diligència en l'estratègia i la gestió del procés.

  10. El màxim convenciment que el procés no només gaudeix del suport d'una majoria parlamentària suficient (sense aquesta ja no es pot inciar), sinó que també existeix el suport d'una majoria social sòlida, molt sòlida. En relació a aquest punt mai no hi haurà una seguretat total, atès que del cert només ho sabrem el dia que votem. Però sí que hi ha manera d'aproximar-s'hi. Cal un acord mínim sobre el que considerem majoria social sòlida. D'entrada ha de situar-se en els llindars d'exigència de la comunitat internacional, per exemple en el cas de Montenegro. I després articular mecanismes demoscòpics que ens permetin monitoritzar l'evolució del posicionament social en relació a aquest procés, i situar d'alguna manera la franja en la que considerem que es disposa d'un marge suficient de seguretat com per a desencadenar el procés.

  11. La dimensió internacional. No podem llençar-nos a la piscina. Ni que tinguéssim un absolut convenciment sobre les nostres possibilitats, tots sabem que bona part de l'èxit de les nostres opcions passen, inevitablement, per la reacció internacional que hi hagi. I aquesta dimensió internacional del procés s'ha de preparar molt i molt bé i amb molta discreció. Cal tenir molt dissenyat i conegut el mapa de reaccions internacionals i la xarxa de contactes. Cal, a més, que el govern català sigui un element internacionalment respectat perquè aquesta dimensió internacional del procés tingui èxit. 

  12. Discurs: es necessita un discurs compartit, amb accents, però compartit i assumit, i tant a nivell intern com extern. Les forces que siguin capaces de posar-se d'acord en tots aquests punts -o els que siguin- ha de ser capaces també de compartir i visualitzar un mateix discurs. El discurs compartit serà l'expressió i l'element cohesionador de tot plegat. Sense discurs compartit, sense la disciplina de saber mantenir un discurs compartit -amb accents si cal-, ens mancarà la credibilitat que tant necessitem, tant a nivell intern (de cara a tota la ciutadania) com a nivell extern (de cara a la comunitat internacional. Un discurs que sigui respectuós i alhora contundent en relació a les nostres motivacions i intencions. Un discurs allunyat de cap mena de demagògia o sectarisme i, ja no diguem, de revantxismes o d'incitació a la divisió social.

Aquests 12 punts que he tractat els considero bàsics perquè puguem parlar que com a país estem en condicions d'iniciar un procés d'aquest tipus, que hem madurat prou i som capaços de treballar plegats, compromesos, per fer-ho possible. Més enllà dels punts concrets l'important és el convenciment que si no és amb aquest esperit difícilment farem res, o el que farem serà una cosa molt diferent, en unes condicions molt diferents i, probablement, en una època diferent, no ara.

Al costat de tots aquests punts hi ha altres elements que configuren una sèrie d'atributs del que ha de ser la manera de fer que són igualment importants. És a dir, no només som capaços de concertar la nostra acció en relació a les condicions i estratègia, sinó que també som capaços de consensuar i complir amb la manera de fer.

Alguns exemples:
  • Discreció: no és possible cap mena d'èxit en un procés d'aquesta naturalesa sense saber actuar amb discreció i sense saber actuar discretament. Estratègia, tàctica, preparatius, TOT requerirà que hi hagi molt més que no se sàpiga que no pas que se sàpiga. Si això no s'entén o qui això no ho entengui no pot participar d'un procés d'aquesta naturalesa.
  • Confiança: és evident que, entre tots els que assumeixin participar en aquest procés ha d'existir una confiança extrema, blindada, a prova de bombes, intoxicacions, manipulacions, dubtes... Sense una confiança extrema blindada no hi haurà res.
  • Disposició al sacrifici propi en benefici de l'èxit del procés. Estem en una fase tan avançada que, en algun moment, caldrà que tots els partits polítics, que són els que han de liderar-lo, s'abstinguin de pensar en cap moment en clau de benefici electoral propi. Si durant el procés algú té la temptació de pensar en termes de rèdits electorals... ha de ser exclòs fulminantment de la majoria i denunciat.
  • Lideratge social: cal que partits polítics, líders, organitzacions cíviques, etc. exerceixin un lideratge social més fort que mai. Això vol dir dues coses: posar tots els efectius humans de què disposin aquestes organitzacions incondicionalment a disposició del procés i actuar de manera que tot el que facin aquestes organitzacions i líders COHESIONI i UNEIXI el màxim de gent del país. Això vol dir no alimentar diferències, ni odis, ni retrets. Res de res. Màxim suport, màxima pedagogia i màxim compromís. 

    Cal que tots els que estiguem en aquesta majoria actuem molt i molt units i amb molt i molt respecte per les consignes i indicacions que es rebin per part d'organitzacions i líders. Tothom ha d'estar a l'alçada. I dic això no només perquè ens hem acostumat a militar i establir el nostre posicionament polític negant o insultant l'altre. No, ho dic, sobretot, pensant que en el nostre país, quan es desencandeni el procés, hi haurà una important massa de la ciutadania que hi estarà en contra, i pot ser utilitzada i manipulada fàcilment. I davant d'aquest risc, davant d'això, que sabem que passarà, tots nosaltres hem de ser molt i molt madurs i responsables per a conduir el procés, el dia a dia, etc. AMB MÀXIMA EVITACIÓ DEL CONFLICTE. Cada imatge de “conflicte civil” que l'espanyolisme pugui difondre ens complicarà les coses. Per tant, cal una disciplina fèrria i un convenciment absolut i responsable de líders, organitzacions i militància perquè sempre i en tot cas s'actuï seguint les indicacions que es rebin.
En fi. Si heu arribat fins aquí, avui sí que us haig de demanar perdó. No tant per l'extensió, que també, sinó perquè és un dels articles dels que menys content em sento d'haver sentit la necessitat d'escriure'l. Si ho he fet és, com assenyalava al començament, perquè moltes de les coses que veig per primera vegada en molt de temps em fan témer que tornarem a ser capaços de llençar-ho tot per la borda, tan lamentablement incapaços de teixir les més mínimes complicitats entre nosaltres, tan lamentablement llençats com estem a la desqualificació permanent de l'altre, del que pensa, del que defensa o de la seva estratègia.

La situació del país és dramàtica. No assumir-ho, també. No demostrar la més mínima responsabilitat, letal. Que ningú no es pensi que aquí funcionarà el “cuanto peor, mejor”. Que ningú tampoc no s'enganyi en relació a la capacitat real que té el país d'aguantar, en aquests moments, un pols. Fora bo que tothom deixés d'actuar com si no plantejar ara mateix aquest pols és covardia, traïció i totes aquestes immundícies que amb tanta frivolitat s'escampen per la xarxa.

Podem. Però necessitem estar preparats. I no ho estem. Ens falta molt per estar-ho.

Podem. Però si no fem les coses bé -o molt bé- el més probable és que l'únic que acabem fent sigui un ridícul monumental i acabem abocant el país al desastre més absolut. I això no ens ho podem permetre.

Podem. Però ara deixeu que acabi l'article amb una pregunta i una resposta que és la que jo, sincerament, crec que seria l'escenari, el que passaria. Si us plau, no la respongueu vosaltres als comentaris. M'agradaria demanar-vos el favor que cadascú hi pensi una mica, interioritzi l'escenari, s'interrogui sobre el mateix, miri al seu voltant en silenci... i, si de cas, d'aquí a uns dies ja obriré un nou post perquè hi aboquem tots les nostres reflexions i poguem contrastar i contraposar les respostes.

És un conte trist. Un malson. Però no una fantasia...
Us plantejo el següent escenari:

1- com tots sabeu l'actual situació financera de la Generalitat és dantesca. La situació heretada, la crisis, l'espoli fiscal, l'absoluta manca de recursos propis i l'ofec al que la sotmet el govern del PP fa que pagar a final de mes sigui en si mateix un objectiu que s'aconsegueix amb enorme patiment. Parlo de pagar tot el que paga la Generalitat: tots els sous del sector públic (entre 250 i 300 mil famílies), parlo d'ajuts com la renda mínima d'inserció, de proveïdors, d'edificis, de llum, de transferències a universitats i ajuntaments, etc.

2- Evidentment el govern del PP sap perfectament què està fent, i no ignora en absolut quina és la situació política de Catalunya i cap a quin escenari sobiranista s'està abocant.

Els incompliments dels governs espanyols i l'ofec al que sotmeten Catalunya és tan bèstia, tan humiliant, tan vexatori... que només podem pensar una cosa: el govern del PP està empenyent la Generalitat perquè faci un pas en fals políticament, perquè es precipiti, perquè fem el que no estem preparats per a fer... i col·lapsar-nos.

3- Imaginem que la Generalitat i els partits polítics catalans, els que siguin, davant aquesta situació, cauen en “la trampa” i fan una cosa així com “plantar-se”. Estem carregats de raons, ens en sobren, i a sobre ens hem posat d'acord, però caiem en la "trampa" del govern espanyol,  ens precipitem i fem una cosa per a la que realment no ens hem preparat com cal, ni tan sols mínimament.

4- No costa gaire d'imaginar que aquell mes no arribaria la transferència del govern espanyol que permet fer tots els pagaments consignats en el punt primer d'aquest escenari. Atès que la Generalitat té la caixa sense ni un cèntim, si un mes no arriba la transferència no cobra ningú. No entrem a jutjar res, d'on som o d'on venim. Sabem perfectament que la Generalitat no té recursos propis, no té administració tributària de cap mena, etc. Si la Generalitat paga és simplement perquè el PP sap que la transferència menusal és la seva arma per al xantatge. Ja fa temps que s'ha acabat la lleialtat institucional mínima. Portem mesos que es paga sota xantatge. I ara, com que no ens hem portat bé, aquest mes no hi ha transferència. I arriba final de mes i en aquest país NO COBRA NINGÚ que tingui la més mínima vinculació al sector públic.

Algú s'imagina el pollastre que es muntaria?Algú s'imagina el drama i el caos que es generaria?

Imaginem que com a país tenim encara suficient orgull i aguantem aquest mes o, amb un esforç col·losal, s'aconsegueix pagar una part, perquè la gent pugui anar a comprar una mica de pa, llet i fruita per a les criatures... 

Però quan arriba el mes següent tampoc no hi ha cap transferència i no es pot pagar res. És més, com que s'ha “aguantat”, el govern espanyol escanya una mica més, i no paga als pensionistes o aturats catalans. NINGÚ amb residència a Catalunya (excepte funcionaris de l'administració de l'estat) cobraria. Molts per segon mes consecutiu. Molts amb pensions o prestacions de misèria que només permeten viure al dia...

5- Dos mesos sense poder pagar res col·lapsarien totalment el país, abocaria persones i famílies a la desesperació i es generaria una fallida en cadena de l'ordre social.

6- El primer dia del tercer mes en aquesta situació el sr. Rajoy fa una solemne declaració pública dient que en aquell mateix moment, mentre ell parla, hi ha una delegació del Ministeri d'Hisenda viatjant en AVE a Barcelona, amb instruccions precises, en arribar, de que si la Generalitat de Catalunya s'ha deixat “d'aventures” (aquests termes despectius els hi agraden molt) i reconeix l'autoritat de l'estat, en el temps que tardi aquesta delegació en arribar al despatx del Sr. Mas Colell i de que aquest els hi vagi a buscar uns cafelitos, hauran ingressat el corresponent a tots els pagaments pendents dels dos mesos, i la transferència serà immediata a tots els afectats.

Però que en cas que la Generalitat mantingui el seu “desafiament” (aquesta paraula també els hi agrada molt), la delegació només sortirà de l'AVE per canviar de via i tornar a Madrid.

Vosaltres què creieu que passaria?
Jo ho tinc molt clar. Dissortadament.

Milers i milers de persones s'aplegarien a l'Estació de Sants per portar en volandes i vitorejant la delegació ministerial cap a la conselleria d'Economia, i una enorme multitud els aniria aclamant per tot el camí. Simultàniament la turba s'hauria concentrat també a la Plaça Sant Jaume per a prendre a l'assalt la Generalitat i llençar pel balcó el president Mas i els consellers, diputats i col·laboradors que encara romanguessin a Palau. 

Enfoteu-vos-en de les imatges d'aquella Barcelona exhausta, famèlica i derrotada que aplaudia les tropes franquistes mentre entraven per la Diagonal i enfoteu-vos-en de les imatges que tots tenim a la retina d'execucions sumàries per part de la turba.

Com que Mossos i tot quisqui portaria dos mesos sense cobrar, s'haurien col·lapsat les institucions i el funcionament del país. Ningú no faria res, tothom -potser excepte quatre romàntics- hauria abandonat ja faria dies els llocs de treball i responsabilitats.

Potser, també, com que tot el que estaria passant el govern espanyol ho tenia totalment previst -atès que ho havia planejat i provocat- en un acte de magnanimitat (és a dir, per a estalviar-se alguna diplomàtica observació de la comunitat internacional i, sobretot, per a no crear un nou màrtir) el ministre de l'Interior, el “català” Jorge Fernández Díaz, hi faria arribar una columna de la Guàrdia Civil, que seria rebuda amb entusiasme per la multitud concentrada a la Plaça Sant Jaume i al Palau de la Generalitat, i que aconseguiria rescatar de la turba President, consellers, diputats i col·laboradors que havien aguantat fidelment, heroïcament fins i tot, a Palau en aquelles hores greus.

Una nova i esgarrifosa derrota, humiliat.



13 comentaris:

L'home del sac ha dit...

Jo, com tu, veig que el xoc és inevitable, però el que em fa por és que tal i com som els catalans, molta contundència de paraula, però després res...
Els espanyols, sense arribar a la violència, utilitzaran tot el joc brut que els estats utilitzen quan volen saltant-se qualsevol ètica i democràcia i em fa por que a les primeres embestides molts catalans es faran enrere, tornarà el típic "no pot ser", "no ens deixaran", etc... per falta de convenciment en el país i en ells mateixos.
Els espanyols intenten fer por, quan tal i com està l'estat espanyol ara mateix no en pot fer gaire de por, però molts catalans es deixaran espantar...
No sé si som prou forts per aguantar un procès que serà llarg i agre i on tot es sobredimensionarà.
Molt important també serà el paper dels mitjans de comunicació. Tal i com estan ara les coses, ens guanyaran de carrer, cal veure quin partit prendran alguns mitjans catalans...

Andreu ha dit...

Si, això està anant aixi. I la màxima incògnita, crec, es el gruix de laa majoria social de suport i la seva resistència, en lloc de volatilitat. El xoc de trens és una bona metàfora, però es produeix entre trens iguals o semblants. Els xocs frontals.I a segons quina velocitat. Mes aviat crec que s'han de generar xocs laterals, ben determinats. Perquè, siguem clars, ni l'SNP ni els flamencs han provocat cap xoc de trens frontal, encara, amb Gran Bretanya o amb Bèlgica.L'agència tributària i la Hisenda pròpia són dos bons atacs laterals, i donaran llum, real, sobre el suport de la societat i empresariat català.

La degradació espanyola, accelerada,és un element positiu.

L'home del sac ha dit...

Tens raó Andreu, però Espanya no és ni la Gran Bretanya ni Bèlgica.
Està bé que mirem que fan escocesos i flamencs, però ells realment ho tenen molt més fàcil...

reflexions en català ha dit...

Mort i enterrat el pact fiscal i tota la martingala, el president Mas ha de convocar eleccions al més aviat possible, amb un programa clar, sense eufemismes, i segur que hi haurà prou complicitat. Primer: hisenda pròpia. Segon: referèndum d'independència. Tard o d'hora tancaran l'aixeta, no? Doncs tanquem-la nosaltres i a aguantar les garrotades. Així no podem continuar.

Anònim ha dit...

jajaja. i l'estartègia del teu amic MAs que tant has defensat? Apa, va.

Albert Pereira ha dit...

Collons, Francesc, aquest post mostra que la teva evolució política des de l'independentisme cap al "convergentisme" ortodox ha anat molt més enllà del que jo em podria esperar. No m'esperava que tu també t'apuntessis (i superessis!) al discurs de la por. Que coincidissis amb l'Alícia Sánchez-Camacho (uuuuuhhhhh, qui pagarà les pensioooooooons....), amb els sociates i amb els partidaris de l'statu quo, que alerten de les "aventures", perquè al darrera només s'hi amaga la "frustració".

Aquest conte dantesc teu només pot ser això: un conte. Perquè a aquestes alçades que un estat membre de l'UE i de l'OTAN deixi sense pensions gent del seu propi estat per raons polítiques només pot ser això: un conte. Un conte absurd de nens famèlics i escenes de guerra o de postguerra amb l'objectiu de justificar la renúncia permanent a afrontar els problemes reals d'aquest país de cara, i a plantejar clarament que la independència és l'única solució. Mentrestant, sempre hi haurà l'excusa de la por a l'abisme per a justificar estratègies que vagin demorant l'objectiu (si és que aquest objectiu s'ha assumit de veritat).

Francesc, els problemes de tresoreria dels primers mesos d'una Catalunya independent existirien SEMPRE, fins i tot en època de bonança econòmica, perquè el 95% dels ingressos de la Generalitat són transferències de Madrid, i si tanquen l'aixeta l'ofec de tresoreria és automàtic.

El que passa és que, a partir del dia ZERO de la independència, el 100% dels impostos i de les cotitzacions socials es comencen a ingressar a la caixa de la Generalitat. Això requereix un estudi i una preparació, és evident, però no és pas la cosa més difícil del món. Tècnicament, fins i tot es podria qualificar de senzill.

El plantejament de la hisenda pròpia, l'últim conill de la xistera convergent (al que auguro moltes dificultats per a què "coli" entre l'electorat) sí que és una camama. O sigui, que el mateix Madrid que està disposat a que Catalunya sigui el Sudan o l'Etiòpia de l'Europa Occidental permetrà tranquil·lament que disposem d'una hisenda pròpia per recaptar tots els impostos i així tenir coixí per quan proclamem la independència, i poguem començar a pagar immediatament els nostres funcionaris, aturats i pensionistes (les pensions, per cert, es financen a partir de les cotitzacions socials, que CIU mai no ha reclamat com a part del pacte fiscal). Això sí que és ciència ficció.

En fi, Francesc, que un militant independentista històric acabi defensant el discurs de la por i de l'ajornament sine die de la independència a l'espera del "moment oportú" que podrem proclamar la independència pitjant un botonet i que la gent ni se n'adonarà (bé, hi haurà una celebració tipus Barça i l'endemà a treballar) doncs què vols que et digui. A mi m'entristeix.

I com que estic de bones, de molt bones, no et parlo del congrés dels vostres socis d'Unió, el partit del Duran i de la vicepresidenta de la Generalitat, que sé que és un tema que et posa especialment nerviós.

Una abraçada ben forta.

Dies de fúria ha dit...

Albert, o no has llegit l'article o no has entès ABSOLUTAMENT RES.

Anònim ha dit...

A veure articulista de referència, et penses que la gent té teps i ganes de llegir una cacona com aquesta?

Dies de fúria ha dit...

Té gràcia que algú que entra al bloc digui que la gent no té ganes de llegir el que hi escric. Com si obligués algú. Molt propi dels totalitaris i dels il·luminats, pensar que poden decidir sobre el que la gent pot escriure o no escriure, llegir o no llegir, agradar o no agradar.

Dissortadament en el nostre país s'estan covant massa actituds totalitàries, massa repartidors de carnets, massa gent que es creu en el dret de dir el que pot escriure o llegir la gent, i el que ha d'agradar o no.

Personalment em recomforta tant com m'al·lucina veure que alguns d'aquests il·luminats totalitaris continuen entrant al bloc. No he entès mai perquè ho feu. Jo no entro a menjar als llocs que, al meu gust i exigència intel·lectual, serveixen bazòfia. Molt menys, si mai hi entro, ni que sigui per a confirmar que el que s'hi dona no val res, demano el llibre de reclamacions. Allà cadascú amb el que vulgui escriure i l'impacte que es pensi que pot tenir.

Pel que fa a mi, i com que no persegueixo cap altre impacte que el de deixar per escrit el que penso, les meves inquietuds com a independentista, tot plegat me la porta molt i molt fluixa. Ja he militat prou. Ara no milito enlloc i no em dec ni a res ni a ningú, només al meu criteri.

Però, anònim desgraciat, t'agraeixo això de "articulista de referència". Em fa pensar que no ets tan estúpid ni ignorant com podríem pensar del teu patètic comentari.

Potser sí que el que t'amoïna és que, sense jo buscar-ho, el que escric hi ha qui ho llegeix i té un cert impacte entre persones molt diferents i a molts nivells diferents, alguns insospitats.

Dissortadament per a malalts com tu, anònim, i això és el que et deu fer més ràbia, saps qui em llegeix i qui no, i si el que escric té impacte o no i en qui el té.

I jastà. Jo em conformo en ajudar qui m'ho demana i escriure el que penso. Si fins i tot això us molesta a alguns, que us bombin.

I si voleu aprofundir en les diferències i no fer-ho des de l'anonimat, ja ho sabeu, sempre estic disponible i sempre responc:

diesdefuria@gmail.com

ANIMA'T I ATREVEIX-TE!

mcmfoto ha dit...

Per raons de feina he tingut alguns contactes amb funcionaris de Madrid i realment l'escenari que planteges en el conte és més que plausible.

Penso que hi ha una part molt important de la societat catalana que no està en aquesta onda. Part d'aquesta gent s'hi sumaria si fossin benvinguts, si els fem veure com els seus parents de més enllà de l'Ebre viuen com a reis a costa del que ells, aquí, han de pagar en impostos, peatges, preus més cars, etc. i com els beneficiaria viure en un estat diferent del d'Espanya, sense haver de pagar tants vividors. Ben segur no tenen consciència nacional catalana, gairebé segur es consideren espanyols. Però això no treu que puguin veure com s'aprofiten d'ells amb l'escusa del patrioterisme espanyol i "La roja", i que poden posar remei a l'espoli que pateixen recolzant un estat català.

Visc en un lloc amb molta immigració espanyola, i és una cosa que es palpa a l'ambient. No volen deixar de ser espanyols, però estan començant a veure que s'estan aprofitant d'ells. Ara per ara alguns estan manipulats amb el "no a les retallades" i altres campanyes d'alguns partits d'esquerra que sembla que treballin per a l'enemic i no per a la societat que els dóna suport. Però és una situació que, ben segur, es pot girar.

Escanyaporcs ha dit...

Tot aiò que dius, en general, està molt bé. El principal problema, hoers d'ara, és que CIU NO ÉS un partit sobiranista, i per més INRI, li falta moltíssim. I no pdoràs canviar el país si abans no canvies casa teva.

I la resta, cuentos xinos.

Anònim ha dit...

hem de llegir Gramsci, i com aconseguir l'hegemonia.. Sense hegemonia no farem res.. Més Gramsci i menys demagogia populista.

Anònim ha dit...

Unes humils aportacions:

- Tot això succeirà si el govern espanyol aguanta com a ens autònom. Si continua en caiguda lliure i és intervingut, no podran complir cap de les amenaces que dius, un tecnòcrata europeu pagaria les nòmines catalanes al dia.

- Només hi ha una manera per salvar els mobles del govern d'Espanya: la creació dels Eurobons. El govern espanyol podria demanar crèdit sense escanyar-se més. El problema és que el govern català podria fer el mateix i l'estratègia d'asfíxia espanyola fracassaria.

- No descartaria que el govern de la Generalitat estigués sobre-retallant i "fent raconet" per quan vagin mal dades de debó.

- Crec que CiU esta fent temps fins que l'estat espanyol arribi al col·lapse. Cada dia tenim noves i bones notícies del fet: Bankia, la manipulació dels comptes a moltes autonomies, etc.

- Pressuposes un nivell de competència estratègica més gran del que crec que a Espanya tenen. No subestimo l'adversari, sinó que crec que històricament ha estat així.

Si hem arribat vius i amb opcions reals de victòria fins aquí és més per incompetència del rival que per encert nostre. Per tant, quan l'adversari esta cometent un error, més val no interrompre'l: si son "rescatats" tot serà més fàcil.

- I, per últim, si les converses internacionals son reeixides, es pot pactar amb Europa una injecció del calers durant l'impàs entre la submissió i la llibertat.

Tot el diner que ens negarà Espanya ens l'haurà de prestar Europa. A canvi, hauran "trossejat" el problema espanyol: les coses son més fàcils de païr si son de mida petita. I també Catalunya, per tornar el favor, haurà de contribuir amb molt caler a la construcció d'Europa.

PD: M'he fet molt fan del teu blog.