A LA CAZA DEL OCTUBRE ROJO (2): ELS EIXOS I ELS OBJECTIUS DE L'ESTRATÈGIA "RAMIUS"

PRIMER EIX: LA TOTAL CERTESA DE "L'AMENAÇA" SOBIRANISTA CATALANA

L'estratègia “Ramius” parteix d'una evidència que ho és jo diria que per a tot el món excepte per als mateixos catalans o bona part d'ells o una part d'ells.

Per primera vegada des de la restauració de la Generalitat hi ha un govern suportat per una majoria parlamentària que obertament es declara sobiranista, amb un President que diu que votaria sí en un referèndum independentista i que ha declarat per activa i per passiva, i des del Parlament fins a tots els mitjans de comunicació internacionals de major impacte, que la situació de Catalunya és insostenible, que aposta per un pacte fiscal que impliqui que Catalunya gestiona íntegrament els seus impostos i que, si això fracassa, Catalunya té la via oberta per iniciar un procés autodeterminacionista.

En aquest primer eix també s'hi recullen altres elements de la realitat catalana que són de gran importància: demoscòpicament està més que clara la descomunal saturació catalana, de la ciutadania. El PROU! Davant una situació insostenible d'espoli fiscal i empobriment ja arriba a pràcticament la totalitat de la ciutadania, amb independència del que votin. Més d'un 80% de la ciutadania catalana expressa amb contundència la seva irritació amb el tracte que rep Catalunya i exigeix un pacte fiscal a l'estil del concert econòmic. I en aquesta opció hi ha, i no és poc, la pràctica totalitat de votants convergents i d'Esquerra, i més de la meitat dels socialistes i iniciativeros. Però és que aquesta reivindicació fins i tot és compartida per un de cada tres votants del PP. En aquest punt, per a Espanya, és evident que hi ha un problema i que és mol greu.

Encara n'hi ha més. Tot i que encara des d'unes bases no tan sòlides com les que fan referència al tema fiscal, a Catalunya també s'està configurant, per primera vegada, una majoria social favorable a la independència. No és una majoria social sòlida, però sí estem davant una situació en la que, per primera vegada, a una pregunta binària (Sí/No), la majoria de la població catalana es mostra favorable a la independència, i d'una manera força clara (més del 40% en totes les enquestes dels últims dos anys).

Ja he explicat moltes vegades per què en aquest punt no estem davant una majoria sòlida. D'una banda, en aquestes mateixes enquestes, quan es planteja una pluralitat d'opcions de configuració política Catalunya-Espanya, l'estat propi només és la tercera opció d'aquesta mateixa mostra que en resposta binària sí/no es mostra favorable a la independència. Però encara més, quan preguntem sobre sentim d'identitat, el “només catalans” és també la tercera opció, darrere del “tant catalans com espanyols” i el “més catalans que espanyols”.

I en una qüestió com aquesta, aquestes dades de la nostra realitat social poden ser les que, de no tenir-se en compte, acabin configurant o decantant les majories.

El diagnòstic espanyol de la situació en relació a aquest primer eix és, per tant, molt clar: hi ha un problema que es pot convertir en una amenaça real.

SEGON EIX DE L'ESTRATÈGIA “RAMIUS”: LA FEBLESA CATALANA

Aquest segon eix situa simultàniament a la situació político-social de fortalesa sobiranista descrita en el primer dels eixos, una altra Catalunya extremadament feble i del tot vulnerable.

Sobre quins elements es diagnostica la nostra feblesa? Jo diria que els podríem agrupar en tres o quatre grans grups:

1. una situació econòmica dantesca
2. una situació político-institucional feble
3. un context social totalment immadur a molts nivells.

1. La catastròfica situació econòmica i financera és la que té un major impacte o incidència, la que més afecta. La Generalitat no té un duro i no té el més mínim marge de maniobra. Cap.

A aquesta situació s'hi ha arribat, com ja també he dit en anteriors posts, per la confluència de tres factors, que, units, han format una tempesta perfecta amb efectes devastadors sobre el nostre present i les opcions de futur:

a- l'espoli fiscal insostenible que ha anat creixent any a any i que ha dut Catalunya a un empobriment injust i a una pèrdua de competivitat. La manca total d'autonomia financera i tributària, i espoli fiscal sostingut són una combinació letal per al nostre país i autogovern.

b- la dement, irresponsable, incomprensible... gestió del tripartit. L'endeutament generat durant el segon tripartit és una càrrega tan insuportable que arrossega el país a l'abisme a una velocitat vertiginosa. La càrrega financera, només en interessos, que ha de gestionar l'actual govern de la Generalitat és tan bèstia que ens té lligats de mans, peus, tòrax, de tot. Fins i tot sense tocar res de l'espoli fiscal que patim, si el segon tripartit no hagués actuat amb la frivolitat i irresponsabilitat que ho va fer, en aquests moments la situació no seria la que és i la Generalitat, el govern de Catalunya tindria molts més instruments per fer el que li toca fer i vol fer, més marge de maniobra i no aquesta vulnerabilitat extrema i indefensió absoluta.

c- la crisi global. És evident que la crisi també ha afectat Catalunya, les seves finances i la seva economia. La crisi econòmica, afegida a l'espoli i l'endeutament generat pel tripartit situa el país al punt del col·lapse.

Vull emfatitzar una cosa: si el tripartit no hagués fet les barbaritats que va fer ara no estaríem així, el país no estaria en aquesta situació de vulnerabilitat extrema que està.

No entenc que des del govern de la Generalitat no s'hagi dut als responsables d'aquesta gestió tan irresponsable davant dels tribunals. Crec que van fer el que van fer sabent-ho perfectament, que van prevaricar amb una gravetat extraordinària i que són responsables de la ruïna del país.

Hauria entès que això (portar-los als tribunals) no hagués passat si els partits responsables de la situació creada haguessin arribat a una mena d'acord amb el govern de que assumeixen la seva responsabilitat i actuen en conseqüència, és a dir, afavorint una unitat en la gestió de la crisi que intenta fer el govern. Però no, els irresponsables que van fer el que van fer i ens van abocar a l'abisme encara es permeten el luxe de donar lliçons i de fer anar una demagògia nauseabunda, vomitiva, en relació a la situació i les mesures que sense cap alternativa ha hagut de prendre el govern. I a això no hi ha dret. El conseller d'Economia, sr. Castells, l'expresident Montilla i els responsables polítics del tripartit haurien d'estar a la presó o encausats.

Però bé, no hi són, i el país està com està, és a dir, en fallida, sense recursos propis, endeutat fins al moll de l'òs, amb un espoli fiscal dramàtic, etc. En termes de país i de finances som uns autèntics homeless. Pitjor, impossible.

Al costat d'aquesta situació econòmica financera dantesca, el país també té una segona i molt important feblesa: la político-institucional.

Els eixos d'aquesta feblesa político-institucional se situen en les següents coordenades:

• un govern suportat amb una majoria parlamentària molt important, però sense majoria absoluta. Va ser una autèntica desgràcia per al país que CiU no assolís la majoria absoluta. Aquesta situació l'obliga a una gestió de geometries polítiques variables que sempre té grans costos, ja sigui en termes polítics (només el PP actua amb una mínima responsabilitat per a poder fer el que el govern ha de fer) o de país (qualsevol altra força política actua amb un miserable interès mesquí i curtterminista, ignorant sistemàticament els interessos i necessitats del país i propagant una demagògia i una irresponsabilitat tan bèstia que arribar-hi a acords vols dir sacrificar el país per poder satisfer necessitats d'algun partit polític concret).
• No hi ha cap força política, al marge de CiU, que assumeixi la gravetat de la situació i, encara menys, la seva responsabilitat en la situació creada. I això és un drama. La feblesa político-institucional és tan greu perquè justament els actors polítics estan únicament preocupats de la seva quota electoral.

Finalment, en el capítol de les nostres febleses, un context social profundament immadur. I en alguns casos definir la situació com d'immaduresa és realment practicar el bonisme. A veure, per a ser una societat forta camí de la independència ens calen molts coses. I en moltes ni tan sols hi hem entrat, no tenim res. De quina societat civil parlem quan parlem de societat civil?? De la de l'acte de l'IESE pel tema aeroportuari? Dels empresaris? De poder financer? Si el teixit empresarial català, si el teixit finacer (el que queda), etc no es comprometen de manera decidida i desacomplexada amb el país, tenim un problema. Els partits poden avançar, però és la societat en general, tota, transversalment, que ho ha de fer. I mitjans de comunicació? Quina és la nostra fortalesa? Hem parlat molt de l'espai català de comunicació, però excepte en la ràdio, no tenim res. Quina responsabilitat tenen o exhibeixen els mitjans digitals? Cap, o molt poca, tot sovint fent de palmeros d'indignats i antisistema i incapaços d'entendre la situació del país, només acaben alimentant un estat de follia que és el nostre principal enemic.

Parlem de sindicats? Cal? O ens hi pixem directament?

Més enllà d'això, realment què fa o pot fer la societat civil -subvencionada o no-? Acompanya, vol liderar, vol criticar, vol denunciar i posar-se a repartir carnets? Què vol fer? També en aquest punt, i malgrat les iniciatives molt meritòries que de tant en tant sorgeixen, som molt febles.

L'ESTRATÈGIA “RAMIUS”

En aquest context, a partir d'aquests dos eixos, jo crec molt evident que el govern espanyol ha adoptat l'estratègia Ràmius: posar proa al conflicte per a fer-lo saltar abans no estiguem mínimament preparats.

Podrien precipitar la intervenció de Catalunya (financerament seria molt fàcil), però sense un paraigües polític això podria encara alimentar més les posicions sobiranistes.

La tàctica és vexar i humiliar Catalunya com ho estan fent, perquè esclatem. La tàctica és poder mantenir aquest xantatge vil sobre la Generalitat de no transferir fins hores abans els diners necessaris per poder pagar les nòmines. La tàctica és un pressupost estatal sense cap inversió a Catalunya, mentre per Espanya es continuen mantenint les inversions dements d'AVES i idioteses vàries que bàsicament paguem els catalans.

Que tenim tota i tota la raó, i més, per a rebel·lar-nos, per a dir que PROU!?? Sí.

És més que evident. I aquí està la qüestió. Si no som capaços de gestionar aquest PROU, si no som capaços de gestionar el quan, perdrem.

Necessitem que el nostre projecte de secessió tingui una preparació i uns fonaments mínims que ens permetin acometre'l amb unes garanties mínimes.

I jo tinc clar que el que diu el president Mas és la garantia mínima: una Hisenda pròpia articulada. No estem parlant d'una broma. No estem parlant d'un compte corrent. Estem parlant d'una estratègia amb un paraigües legal i operatiu que garanteixi moltes coses. I per poder-ho fer així, perquè realment el que fem ho fem bé i sigui eficaç en una situació de conflicte... cal temps. Potser un any o un any i mig. Menteix o enganya qui digui el contrari, i ja no sé si per pura maldat o per incompetència o desconeixement. O tot plegat.

El nostre torpede, la nostra garantia de que el procés català autodeterminacionista, de decidir el nostre futur, tindrà èxit, pot tenir èxit, és disposar de recursos propis suficients per a aguantar el pols amb l'estat. La ruïna del govern és la nostra principal vulnerabilitat. Superar-la requereix temps. I això és el que no ens volen donar els espanyols, tot el contrari, per això l'estratègia Ramius, de precipitar el conflicte abans no estiguem preparats.

L'estratègia Ramius del govern espanyol també els hi és útil i eficaç davant les altres necessitats a cobrir per la causa catalana en un procés així: la configuració de la majoria social sòlida, l'articulació d'un front político-institucional sòlid, el dimensionament internacional, la implicació final màxima d'una societat civil transversal a tots els nivells, etc.

Com vaig comentar en un  post anterior l'exemple Salmond i SNP és molt clar: en contra del calendari que voldria imposar Londres (seguint també una similar tàctica Ramius), Salmond i l'SNP diuen que el calendari, el tempo, el marcaran ells, i que l'acte de sobirania (sigui referèndum o el que sigui) es farà quan ells creguin que s'ha de fer, no Londres. Cal seguir d'aprop el que passa a Escòcia, perquè és clau per al nostre èxit.

No sé si l'ofec, humiliació, vexació, a què ens sotmet Espanya ens permetran disposar d'aquest temps que necessitem. És evident que tenim pressa, perquè la situació és insostenible. Però el que cal, sobretot, és fer les coses bé, preparar-les. Jo també tinc pressa, però tinc pressa perquè poguem guanyar temps al temps per fer el que hem de fer per poder tenir èxit en aquest que serà el més gran repte que mai hàgim viscut.

Creuo els dits i faig vots perquè les coses comencin a entendre's, perquè tothom comenci a assumir la responsabilitat que la ciutadania de Catalunya ha transferit a les diferents forces polítiques i perquè tots, del primer a l'últim de tots nosaltres, siguem conscients dels sacrificis i el compromís patriòtic que el procés en el que estem ens demanarà i ens exigirà.