CEO LOCUTA, CAUSA FINITA (Salt endavant determinant de l'opció “independència”, de la mà del lideratge de CiU i la seva estratègia)

Segona onada 2012 del CEO, que de la mà del seu actual director, en Jordi Argelaguet, es consolida com una enquesta excel·lent, molt ben plantejada i executada, amb un rigor admirable i amb una lectura i presentació dels resultats del tot satisfactòria.

Els resultats que ens ofereix l'enquesta del CEO de juny 2012 són extraordinaris, espectaculars en termes de país. Feia temps que no teníem bones notícies així.

A tall de resum/introducció:

• Per primera vegada el 51% dels enquestats es mostren favorables a la independència en pregunta dicotòmica (Sí/No). Fins ara el “sí” ja era majoria, però mai havia passat el llindar del 50%. És una notícia extraordinària.
  
  
• Per primera vegada també, l'estat propi és la resposta majoritària en una pregunta amb opcions múltiples de resposta. En aquesta onada, un 34% dels enquestats s'ha pronunciat a favor de l'estat propi, pel davant d'altres opcions amb les que anteriorment o bé quedàvem enrere o empatàvem, com un estat dins una Espanya federal o una comunitat autònoma.
  
  
• Es confirma del tot la tesis que vinc mantenint de fa temps: TOTAL SEPARACIÓ entre projecte polític i identitat. En l'enquesta que ofereix els resultats més favorables a la independència de la història demoscòpica d'aquest país, en la pregunta sobre el sentiment d'identitat d'aquests mateixos enquestats, el sentiment majoritari és sentir-se “tan català com espanyol” (un 37,3%), seguit de “més català que espanyol” (un 30,2%) i, en tercer lloc i a prou distància de les dues anteriors, “només català” (un 22,7%). Aquesta és una dada d'enorme rellevància per a la nostra estratègia que no hauríem de perdre de vista MAI.
  
  
• CiU confirma el seu lideratge a tots els nivells. Per una banda electoral, atès que manté un extraordinari suport electoral en el pitjor escenari possible imaginable per a cap govern. Però, per una altra banda, i això és encara més significatiu, els resultats de l'enquesta del CEO el que demostren és l'enorme èxit i encert de l'estratègia convergent del pacte fiscal i de la transició nacional: el creixement del suport a la independència es produeix bàsicament entre l'electoral convergent, entre el qual el “sí” passa d'un 55% a un 64%. CiU es consolida de manera clara com la força hegemònica entre els independentistes (cada cop més i a més distància dels altres) i, a més a més, la seva estratègia també exhibeix uns resultats molt eloqüents en termes de país, essent la força que més “independentistes” està generant, de fet és l'única que “fa” nous independentistes.
  
  
• ERC, de la mà de l'Oriol Junqueras, segueix la seva recuperació, lenta però segura, ferma, fins al punt de poder arribar a créixer un 50% en representació parlamentària i de que n'Oriol Junqueras sigui, als pocs mesos d'haver accedit al comandament de la nau republicana, un dels líders més ben valorats del país. És evident que el rigor independentista que ha traslladat l'Oriol Junqueras al projecte d'ERC està recollint els seus fruits i ja està plenament consolidat com a la gran opció explícitament independentista de l'actual escena política catalana. Una força indispensable.
  
  
• Finalment, l'última gran bona notícia d'aquest resum és que continua la davallada dels partits que “gestionen” políticament l'espanyolitat a Catalunya, la dependència, l'unionisme. El PSC-PSOE continua perdent suports, a l'igual que el PP. En el cas del socialistes és més evident que la seva renovació ha estat un frau que no li han comprat ni els seus propis votants, i que la seva desorientació és còsmica, arriba a uns nivells tan grans que tot fa presumir que la davallada seguirà. Pel que fa al PP, la seva pèrdua de suports ja va començar amb les eleccions generals, i segueix. És una gran notícia. El partit que d'una manera més desacomplexada es postula per a ser el guardià de les essències de l'espanyolitat, el partit que arreu actua amb un implacable odi contra qualsevol manifestació de catalanitat, el partit que d'una manera vergonyosa ha volgut donar lliçons de señorita Pepis amb aquesta repel·lent líder intoxicada de bótox que és la Sánchez Camacho... no deixa de perdre suports entre els ciutadans de Catalunya.

La independència, més a prop. Molt més a prop.

Amb una mostra de 2.500 enquestats, l'actual enquesta del CEO ens ofereix una magnífica radiografia de la nostra societat. És evident que entre la realitat demoscòpica i la realitat social sempre hi ha un salt i incerteses. Però una enquesta d'aquesta naturalesa ens permet veure, amb una aproximació molt fiable, com s'està posicionant la nostra societat en relació als diferents debats, quina és la seva evolució, quines són les tendències.

I els resultats de la segona onada del 2012 crec que clarament els hem de considerar històrics, ja que s'ha produït un salt molt important, quantitativament i qualitativament molt important, en el suport a la independència i l'estat propi.

El CEO va incorporar el juny del 2011, per primera vegada, una pregunta explícita al voltant de la independència (Sí/No). Del juny 2011 al juny 2012 (en un any!) els favorables a la independència han crescut pràcticament 9 punts, passant del 42% al 51%. Simultàniament, ha disminuït el percentatge dels qui votarien en contra i dels qui s'abstindrien (aproximadament cinc punts en tots dos casos).

En paral·lel, en una altra de les preguntes clau per a analitzar la solidesa de la nostra majoria social favorable a la independència, la que planteja una opció múltiple de resposta, per primera vegada l'opció dels qui volem un “estat propi” és la majoritària i supera les altres possibles opcions. Fins ara, en aquesta pregunta múltiple, l'estat propi no havia passat de ser la tercera o la segona opció dels catalans, que expressaven així que si podien optar preferien o bé continuar essent una comunitat autònoma (amb més autonomia, això sí) o un estat dins una Espanya federal.

Atès que aquesta pregunta té més recorregut en l'enquesta del CEO, podem veure clarament que en un any i mig els favorables a l'estat propi han crescut 10 punts, passant del 24% a gener 2011 a l'actual 34%, el juny del 2012. Si ens fixem només en l'evolució des de la darrera onada (febrer 2012) el creixement és de 6 punts (del 29 al 34). És una dada impressionant.

Per tant ens trobem amb dos fets històrics i inèdits d'una gran transcendència en l'anàlisi de les característiques de la majoria social favorable a la independència. I si en anteriors onades havia dit que aquesta majoria ja existia, però que no era sòlida, amb els resultats d'aquesta onada podem dir que aquesta majoria social sí és sòlida, sí presenta suficients elements demoscòpics com perquè la considerem sòlida.

De fet, en aquests moments, només tenim un interrogant obert, i és l'estabilitat d'aquesta majoria social sòlida. Necessitem, per tant, que els resultats d'aquesta onada siguin ratificats per les següents.

Què és el que ha fet créixer així aquesta majoria social independentista?

Evidentment en la configuració d'aquesta majoria social sòlida favorable a la independència hi intervenen molts factors: històrics, econòmics, associatius, polítics...

No és aquest el moment de fer una anàlisi així. Però no vull deixar de dir que no seríem aquí, on ara mateix som, sense una llarga tradició de lluita per les nostres llibertats nacionals, per la nostra cultura, per la nostra llengua... Som on som perquè el testimoni de compromís patriòtic s'ha anat transmetent al llarg dels segles, generació rere generació, i superant les circumstàncies més adverses, guerres, exilis, repressió, etc.

No seríem on som sense que la idea de la independència i de les llibertats nacionals no hagués estat el leiv motiv militant de milers i milers de patriotes que ens han precedit. M'agrada recordar el títol del llibre d'en Pere Carbonell, membre del Front Nacional de Catalunya en la immediata postguerra, i que va mantenir una intensa i ininterrompuda activitat militant a l'interior, en aquella Catalunya humiliada, vençuda, atemorida, amb tots els seus millors homes i líders morts o a l'exili. En Pere Carbonell, al costat de molts altres, va continuar aquí, i quan explica aquells anys de militància s'hi refereix com “Obrint camins a l'esperança”. És això. Tots els que ens han precedit i ens han permès arribar fins on ara som ens han mantingut vius i ens han anat obrint camins a l'esperança. I ara l'esperança és més viva que mai i som més a punt que mai de veure fet realitat el nostre somni i el de tots els que ens han precedit.

Què és el que ha canviat en poc més d'un trimestre perquè s'hagi arribat a aquests 51% i 34%?

Ho ha explicat el director del CEO, i jo hi estic totalment d'acord: el factor clau d'aquest salt és CiU. El que explica aquest salt és CiU i l'evolució dels seus votants.

Per tant, en aquest punt, cal reconèixer i aplaudir l'encert de l'estratègia convergent del pacte fiscal i de la transició nacional. De l'estratègia i de la gestió del seu “tempo”.

Mireu, si recordeu o rellegiu els meus anteriors posts analitzant enquestes, específicament les del CEO, veureu que una de les coses que deia que requerien més atenció era una dada que em semblava insòlita: sistemàticament els votants de CiU favorables a la independència estaven inamovibles en un 55%. No creixien. Em sorprenia i m'alarmava, atès que si aquest 55% no es movia la solidesa de la nostra majoria social estava amenaçada, i amenaçava fins i tot la seva hegemonia electoral. Era una dada que tenia una clara influència en l'estratègia de CiU, que la condicionava, que l'obligava a equilibris complexos si no volia suïcidar-se políticament i electoralment. Està escrit: sempre havia pensat que la superació d'aquest 55%, trencar aquesta barrera, fer-la créixer, era un element clau en la configuració de la majoria social sòlida i en les possibilitats d'èxit del nostre procés.

I se n'han ensortit! per primera vegada, en aquesta onada del CEO, ens trobem amb un altre fet de transcendència històrica: els votants convergents favorables a la independència han passat de ser el 55,3% en l'onada del febrer a al 64,5% en l'enquesta del juny, és a dir, un increment de 9 punts!!!

A l'hora, si mirem en la pregunta múltiple, els votants convergents favorables a l'estat propi han passat del 32,6 el febrer del 2012 al 38,3% el juny del 2012.

L'increment de 6 punts tant en la resposta independència sí/no com dels favorables a l'estat propi en la múltiple es genera, bàsicament, per l'evolució dels votants de CiU.

El link evident entre CiU i la seva estratègia i el creixement independentista.

Hi ha, per tant, un link perfectament visible entre CiU, la seva estratègia i els seus votants... i el creixement de la majoria social independentista.

Hi poden haver estratègies alternatives, totes elles legítimes, però només una té la legitimitat de la majoria social del país expressada a través de les urnes. I aquesta legitimitat en aquests moments la té CiU.

Les dades de suport social al pacte fiscal són espectaculars, i les dades de suport a la independència i l'estat propi, històriques. I s'han produït gràcies a que l'electorat convergent s'ha mogut en aquesta direcció.

I ara ve la part més important de tot: l'electorat convergent s'ha mogut en aquesta direcció i ho ha fet sense deixar de donar suport electoral a Convergència!!!!

L'encert de l'estratègia resideix en ser capaç de “moure” el teu electorat sense que deixi de donar-te suport. I això, que pràcticament és la quadratura del cercle, és el que ha aconseguit CiU. I encara més, ho ha aconseguit en un escenari diabòlic per a qualsevol governant: crisi econòmica i financera monumental, endeutament heredat demencial i una política d'ajustos molt dura, duríssima. I amb una oposició instal·lada en la demagògia més repugnant i incapaç de fer la més mínima autocrítica sobre com va deixar el país, incapaç d'assumir l'evident responsabilitat que tenen en la situació actual.

Doncs en aquest context, CiU ha aconseguit no només moure el seu electorat de manera suau però inequívoca, sinó que a més a més ho ha fet sense que deixin de donar-li suport electoral.

Perquè podria haver passat -de fet és el que alguns pretenien amb les seves estratègies de desgast i assetjament a CiU- que una part de l'electorat convergent s'hagués mogut en els seus objectius, cap a la independència, però que també ho hagués fet en la seva intenció de vot, buscant altres opcions. Això no ha passat.

I que això és així ens ho certifica una altra dada: CiU és l'opció electoral amb una major fidelització de vot, del 75%!!!

L'èxit de l'estratègia de CiU hauria de menar a vàries reflexions:

1. CiU tenia i té estratègia, l'estratègia era i és encertada i l'estratègia està donant ja fruits molt positius, no només per a CiU com a opció política sinó, i això és el més important, per al país, atès que CiU és la força que està generant independentistes, construint aquesta majoria social sòlida.
   
   
2. Les estratègies de l'insult permanent cap a CiU són, en el fons, a banda d'estèrils, totalment antipatriòtiques. És legítima la crítica i és legítim proposar estratègies diferents. Però un cop la societat ha parlat a través de les urnes, i ha conferit una majoria parlamentària i una hegemonia sobiranista tan clares a CiU, el mínim sentit patriòtic exigeix un mínim respecte, a aquesta opció i als centenars de milers de catalans que li donen suport. És del tot absurda i antipatriòtica aquesta furibunda militància anticonvergent tan arrelada entre alguns sectors independentistes. I, insisteixo, estèril. No desgasta per a res a CiU ni les seves opcions, però en canvi sí que genera dinàmiques perverses de gratuïta confrontació interna, desgast d'energies, frustració, etc. Aquestes estratègies tan estèrils no aporten res i en canvi impedeixen créixer en la construcció del “nosaltres”. No, CiU no és CyU. CiU, ara com ara, amb el govern Mas al capdavant, és la força hegemònica dels independentistes i l'única que fa créixer l'independentisme. 
   
   
3. Les estratègies de la demagògia dels mateixos que van provocar el desastre on estem instal·lats tampoc no donen cap rèdit. Fan mal al país, però no desgasten a CiU. No assumir la part de responsabilitat en el tot plegat, actuar com si la situació actual no tingués res a veure amb l'herència rebuda i desplegar una sistemàtica i repugnant campanya de mentides i difamacions contra l'acció del govern... és totalment estèril. Fóra bo que els principals activistes d'aquesta manera de fer política reflexionessin al voltant del que estan fent i de la seva responsabilitat social. Mentir i enganyar a la gent no és bo per a ningú. 
   
   
4. A mesura que avancem en el procés, en aquests mesos decisius, la pressió de l'estat, la guerra bruta de l'estat, etc. anirà creixent. Els intents de desestabilització, per la via que sigui, de la situació catalana, aniran en augment. Els aparells i els tentacles de l'estat, que van molt més enllà del que ens podem imaginar, treballen i treballaran encara amb més energia per a provocar el descarrilament del tren català. Això exigeix que el nostre “nosaltres” sigui més fort i immune que mai a totes aquestes estratègies. Que ningú no es pensi que ho tenim guanyat. Caldrà treballar i patir molt, moltíssim. Arribats al punt on hem arribat, la clau del procés cada cop tinc més clar que estarà en la capacitat que tinguem d'enfortir i gestionar el “nosaltres”. Si blindem el “nosaltres”, si aconseguim ser immunes als intents de rebentar aquest “nosaltres” (que hi seran), si aconseguim un espai on aquest “nosaltres” creixi fort, amb complicitats sinceres, sumant... guanyarem! Si el “nosaltres” és feble, si en cada cosa que passi hi veiem una oportunitat de practicar el “mourinhisme” ficant el dit a l'ull de l'altre i burxant, si el “nosaltres” només existeix quan es fa el que un proposa... estarem abocats al fracàs.
   
   
5. La gestió del “tempo” polític, la gestió de la nostra agenda nacional, requereix -per tot el que he explicat fins ara- respecte a l'estratègia que està seguint el president Mas. Ha assumit i exerceix un lideratge extraordinari, i ho fa de manera que ens enforteix i ens fa créixer en termes de país. Cal que respectem la seva estratègia i els seus “temps” polítics. Fins ara li estan funcionant, i, a més a més, està fent el que va dir que faria. No caiguem ara en que tots ens creguem líders i que tots tinguem la manera i sapiguem el moment de fer les coses. Deixem de caure en aquest absurd grouchista en el que semblem instal·lats d'aquest permanent “oferim el nostre suport incondicional al president Mas si fa el que nosaltres diem que s'ha de fer”. La grandesa política que requereix el moment no es basa en la capacitat que tinguem de practicar el mourinhimse polític, buscant la més mínima oportunitat per posar el dit a l'ull de l'altre, ni en oferir-se pomposament i ridículament a donar suport si les coses es fan com un diu que s'han de fer. En el moment històric en el que estem la grandesa política està en la generositat, en situar els objectius de país pel damunt dels interessos particulars, en acceptar unes certes regles de joc, que vol dir respecte a la majoria social expressada en les urnes i en la seva estratègia. La grandesa que requereix el moment ens obliga a tots a fer coses que potser mai fins ara no hem fet. Aparcar el “jo” i les nostres circumstàncies, greuges passats i idees pròpies, per a dedicar-nos en cos i ànima a construir i gestionar el “nosaltres”, a enfortir “el nosaltres”, que deixi de ser un punt feble perquè esdevingui la nostra gran fortalesa. Això no vol dir que ningú hagi de renunciar a res, a defensar legítimament les seves idees i propostes. Això simplement és assumir que el “nosaltres” és una obra col·lectiva, que posa en valor tot allò que ens uneix i minimitza el que ens separa, i on és més important pensar com ajudar que com rebentar. 
   
   
6. La responsabilitat de CiU en tot el procés s'incrementa dia a dia. La situació del país i la seva hegemonia electoral i nacional els obliga a exercir un lideratge generós i ferm, i que respongui, des de la responsabilitat i la intel·ligència, a aquest clam social i nacional que de manera inequívoca expressa la nostra societat. I això ho ha de fer, a més, des de la descomunal complexitat i angoixa d'haver de gestionar el dia a dia d'un país en fallida, permanentment al punt del col·lapse.

Els propers dies continuarem analitzant el CEO, perquè té moltes coses a comentar....