1 de set. 2012

Física elemental aplicada a l'anàlisi del procés cap a l'estat propi

Ens acostem a l'Onze de setembre, i tothom té la sensació que serà una manifestació històrica en aquest procés en el que ja estem plenament instal·lats de creació d'un nou estat, l'Estat Català.

Que Catalunya esdevingui un nou estat a la UE és un fet en el que ja no només hi estem implicats els catalans, sinó que forma part de l'agenda internacional.

La ciència política ens ofereix una metodologia d'anàlisi dels fenòmens polítics contrastada. Tanmateix, de vegades, i per a explicar certes situacions enquistades, podem recórrer a altres ciències, que podem fer servir com a auxiliars.

Avui recorreré a alguns conceptes molt bàsics de la física, perquè crec són totalment aplicables a la nostra realitat i ens poden servir per a interpretar-la, per a comprendre millor els fenòmens i canvis als que estem assistint.

Segons una definició bàsica de la “matèria” ho és tot allò que ocupa un lloc en l'espai, té una energia mesurable i està subjecte a canvis en el temps i a interaccions amb aparells de mesura.

Hi ha un altre atribut en termes físics i filosòfics, i és la matèria com a terme que es refereix a allò que constitueix una realitat material objectiva, és a dir, que pot ser percebuda de la mateixa manera per diversos subjectes.

M'ha semblat oportú referir-me al concepte de matèria perquè crec que el podem aplicar, amb tots els respectes, a la societat, a aquest conjunt de persones que formem una societat i que tenim capacitat d'expressió com a tal.

Com la matèria, una societat, un poble, una nació, ocupa un lloc en l'espai (un territori), té una energia mesurable (el que vol ser i fer és mesurable), està subjecta a canvis en el temps (el que vol ser i fer varia amb el temps, evoluciona) i a interaccions amb aparells de mesura (necessitem mesurar el que volem ser i fer, i la simple mesura interacciona amb el que som).

De fet, és la capacitat de mesura l'únic que ens pot obrir les portes a un dels altres atributs de la matèria, en aquest cas des del punt de vista d'una societat o d'un país, i és que sigui percebuda de la mateixa manera per diversos subjectes, l'objectivitat, la realitat objectiva.

En relació a una societat això és molt complicat, però és evident que la capacitat que tinguem de mesurar les seves aspiracions, el que vulgui fer i ser una societat i que el resultat de la mesura sigui acceptat, ens aproximarà a aquest atribut, és a dir, a que una societat pugui ser percebuda de la mateixa manera per diversos subjectes (per subjectes que pensen i tenen aspiracions i desitjos diferents).

La capacitat que tinguem de mesurar una societat esdevé clau per a entendre-la i perquè la seva realitat pugui ser compartida, objectivable.

I fins ara no s'ha trobat cap altre sistema millor de mesura de la voluntat de les societats que la democràcia, tant en el que implica de representació a través d'electes (governs, parlaments, municipis...) com des del punt de vista de referèndums o consultes, per a conèixer l'opinió del conjunt sobre temes concrets que els afecten.

Hi ha altres sistemes indirectes que permeten una aproximació de mesura al que pensa i vol una societat, com són les enquestes o les manifestacions. Però, a diferència dels mecanismes democràtics com les eleccions o els referèndums o consultes, no traslladen als seus resultats la mateixa legitimitat constituent.

L'única aproximació possible a una mesura de la realitat d'una societat són els mecanismes democràtics (eleccions o consultes) la transparència dels quals faci indiscutible que una realitat pugui ser percebuda de la mateixa manera per diversos subjectes.

Aquesta percepció, de fet, només pot ser negada des de visions totalitàries i/o subversives, que arrelen en una desacreditació del mitjà (la democràcia) -en la mesura que no atorga els resultats que hom voldria- o de la mateixa societat (la matèria), en la mesura que se la considera incapacitada per a emetre una opinió vàlida i acceptable.

Els totalitarismes de qualsevol signe tenen en el no reconeixement de l'expressió democràtica un nexe comú i compartit. Des dels generals colpistes que decideixen que ells són els qui interpreten “les necessitats de la pàtria” fins als moviments subversius que traslladen la capacitat de decisió a l'avantguarda revolucionària i mobilitzada, perquè consideren que “la massa” no té ni la formació ni la capacitat de decisió per a menar el seu futur.

Per tant, el que és essencial en una societat com la catalana és el respecte a la realitat objectiva que traslladen els mecanismes democràtics. Si el que expressen les urnes no és percebut com la realitat de la nostra societat, tots els mecanismes socials entren en fallida i ens aboquem a la catàstrofe.

Sembla mentida que hàgim de recordar això o estar parlant d'aquestes coses, però una certa follia instal·lada en certs segments socials, a una banda i a una altra, ho fan necessari. Aquests mecanismes no són, en cap cas, ni substituïbles ni ignorables. No podem en cap cas qüestionar la legitimitat democràtica que expressa la nostra realitat social per uns “m'agrada” de facebook, per una enquesta de qualsevol diari o institució, per un conjunt de piulades o d'opinions o per una manifestació... PER RES!

Si el resultat de la mesura de la nostra realitat objectiva que proporcionen els instruments democràtics no serveix per a establir una percepció comuna i acceptada, podem plegar. Aquest és el fonament de la nostra societat, fins i tot amb les mancances que hi pugui haver en el sistema, és la millor i més neta, transparent i respectuosa aproximació que mai podrem tenir. Aquesta realitat ens pot agradar o no, però en cap cas això ens ha de permetre negar la visió col·lectiva que a tots ens proporciona. Negar la legitimitat als seus resultats, ignorar-los i fabricar-se una percepció al marge de la nostra realitat social és un error de proporcions astronòmiques, inassumible i que hem de combatre activament.

Aquests dies estem assistint a una certa orgia sociòpata des de diferents visions, tant dels qui demanen acabar amb Catalunya perquè no els hi agrada com som, com dels qui neguen cap legitimitat al govern que expressa la voluntat majoritària del poble de Catalunya simplement perquè aquesta voluntat majoritària no coincideix amb la seva personal i dels seus amics al facebook.

L'arrel democràtica de la mesura de la nostra realitat social lliga de fet de manera clara amb un dels altres principis de la matèria i la societat, i és que està subjecta a canvis en el temps.

Matèria i realitat social estan sotmeses a canvis en el temps. Els diferents agents socials interaccionen de manera que aquests canvis es produeixin o no, es precipitin o es retardin.

Negar els canvis, ignorar els canvis, ser incapaços de visualitzar-los forma part també, d'alguna manera, de les nostres febleses.

La societat catalana ha experimentat un canvi extraordinari en els últims anys. I quan parlo de societat parlo de la gent, de la societat civil i dels partits polítics, però també de les nostres aspiracions i exigències.

De vegades, a través de les xarxes socials, em faig creus de com hi pot haver gent tan malalta com per poder negar o ignorar els canvis als que estem assistint.

Enllaçant amb aquesta tara sociòpata que es pot detectar i democraticofòbica en un cert independentisme, ens trobem amb aquesta incapacitat per a advertir, reconèixer i assimilar els canvis que es produeixen.

Arribats a aquest punt potser ens cal acudir a un altre principi físic molt elemental: el de la conservació de la matèria.

Segons Lavoisier la matèria, mesurada per la massa, ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma en el decurs de les reaccions químiques.

Podríem dir, per tant, que la societat ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma, condicionada a reaccions polítiques, nacionals, socials...

Altre cop enllacem amb el conflicte entre els qui respecten la realitat social democràticament expressada i els que no. Totalitarismes d'una i altra mena basen les seves propostes en “crear una societat nova” o bé en “destruir una societat”, tot i que en la majoria dels casos són processos que es proposen combinats (per a construir la nova societat cal destruir la prèvia).

El mite fundacional és tan primitiu com obsolet. En els nostres dies les apel·lacions a les estratègies “Armaggedon”, que propugnen la destrucció de la societat que coneixem per a, de la mà dels seus lideratges, construir una societat nova són fantasies totalitàries i messiàniques d'uns pocs dements, per més que puguin ser sorollosos i que la seva capacitat destructiva no hagi de ser mai menystinguda.

Tanmateix en la majoria dels casos que configuren una certa feblesa de la nostra posició en el procés cap a l'estat propi el problema el trobem en la incapacitat per a entendre que els canvis i les transformacions en la matèria i en la societat són reactius.

Cal fer coses perquè es produeixin canvis. I cal que el que es faci sigui suficientment efectiu perquè els canvis transformin la societat fins als nivells que volem.

En aquest punt ens trobem amb una paradoxa que realment em té molt sorprès. Entre nosaltres ha fet fortuna l'expressió #tenimpressa, com si el fet de tenir pressa fós un reactiu que hagués d'activar tots aquests canvis i transformacions.

I això, senyors meus, no és així. El desig individual, l'ansietat personal no genera mai canvis en tercers, i per tant socials. Simplement condiciona el nostre estat d'ànim i, amb tota probabilitat, no és la millor situació per a dissenyar estratègies guanyadores, sinó per a cometre errors que pagarem llargament.

Tots tenim mil i un exemples vitals que el #tenimpressa és el pitjor dels estats amb el que podem desplegar una bona estratègia per a l'assoliment dels resultats esperats, per a assolir els objectius.

Per més “escàs d'amor o de sexe” que es pugui anar, tots sabem que si ens plantegem abordar una xicota des del #tenimpressa estem abocats a la catàstrofe més absoluta. Només serveix per anar de putes.

Per més ganes que tinguem de prosperar en el lloc de treball fer-ho des d'un #tenimpressa l'únic que farà serà aïllar-nos dels nostres companys, ser vist com una amenaça i un trepa.

Per més ràpid que volguem tenir un títol universitar el #tenimpressa només ens abocarà a la sobrematriculació i a suspendre més que si fem els estudis d'acord a la seva programació.

Tampoc no és gaire aconsellable, per més ganes que tinguem d'arribar a destí, aplicar el #tenimpressa a la conducció.

I així podríem trobar infinits exemples. Entenc també que el #tenimpressa i per a la gent més sensata és una expressió de final d'etapa (de l'autonomisme) i d'urgència de progrés en el procés de creació del nou estat atès que la situació actual amenaça greument el nostre país, el nostre futur i a tots i cadascun de nosaltres.

Però no puc entendre ni compartir el #tenimpressa com un hashtag que habiliti saltar-se qualsevol estratègia, legitimitat, anàlisi, etc, i abocar el procés de creació de l'estat propi a una espiral de bogeria, improvisació, imprevisió i irresponsabilitat.

Fa un moment hem vist com la matèria i les societats es transformen quan són sotmeses a reaccions. L'estratègia és justament activar les reaccions que afavoreixin aquesta transformació, que facilitin els canvis socials que volem.

Des d'aquest punt de vista l'estratègia del pacte fiscal ha estat un dels més encertats reactius en el que mai hauríem pogut pensar. Sí, ningú pensava fa uns anys que el 80% de la població de Catalunya assumiria la reivindicació del pacte fiscal. I ningú pensava que en menys de quatre anys i a totes les enquestes els partidaris del sí a la independència en un referèndum hagin passat d'un aproximadament 25% a un 51% en l'última enquesta CEO.

La societat ni es crea ni es destrueix. Es transforma. I la reivindicació del pacte fiscal, amb tota la pedagogia que s'ha fet sobre l'insostenible espoli fiscal que pateix Catalunya ha transformat la nostra societat.

Però això són enquestes. El retrat més fidedigne de la nostra societat és la legitimitat d'uns resultats electorals. I en els últims dos anys hem tingut tres eleccions: al Parlament de Catalunya, Municipals i al Congrés espanyol. I en totes tres eleccions Convergència i Unió ha sortit clarament guanyadora. Claríssimament.

Per tant, estem assistint a una evident transformació de la nostra societat, cada cop més sobiranista, amb una cada cop més important majoria social a favor de la independència, que ofereix alhora un retrat molt clar de la realitat de la nostra societat, en la que l'hegemonia, a tots els nivells, és atorgada, elecció rere elecció a CiU.

És un error gravíssim i afebleix el nostre procés agafar-se a les evidències de transformació de la societat però negar la realitat democràtica que la mateixa societat expressa elecció rere elecció.

És evident que les lectures absolutament embogides de la nostra realitat, que situen CiU com a CyU i li atorguen un paper d'agent de l'autonomisme xoquen una i altra vegada, cada cop més fort, amb la realitat de la societat.

Farien bé els qui tants esforços destinen a desenmescarar les pressumptes i inexistents estratègies autonomistes de CiU (CyU per a ells) en destinar una petita part dels seus esforços i escasses neurones a intentar entendre perquè està passant el que està passant, perquè es donen els resultats que es donen. Potser llavors veurien que l'independentisme explícit continua amb uns resultats electorals iguals o minvants que anys enrere. El seu onanisme malaltís els hauria de permetre veure que les seves idees i les seves propostes no passen d'aquesta situació. I si no estiguessin cegats per l'odi, que és l'estratègia de CiU la que ha fet avançar definitivament el país i ha permès consolidar aquesta hegemonia sobiranista (sigui dit amb el màxim respecte i honor envers els qui de sempre hem defensat una estratègia independentista per al nostre país, ja que si som on som és clarament gràcies als milers de patriotes que generació rere generació han mantingut la flama de l'esperança i la lluita per un estat propi).

Per tant, valdria més que els elements sociòpates que hi ha en l'independentisme entenguessin el que són els processos de canvi i de transformació, qui està actuant realment com a reactiu i, si no és molt demanar, tinguessin un mínim respecte a l'expressió democràtica de la nostra realitat social. Fora bo que entenguessin que amb els seus insults i desqualificacions no insulten i desqualifiquen un o altre dirigent o sigla, sinó tots els centenars de milers de catalans que elecció rere elecció els hi donen suport.

Perquè, per més que alguns tampoc ho entenguin, no hi ha cap possibilitat de “teletransportació” de la matèria ni de la societat. Per més que diàriament omplim facebook i twitter del #tenimpressa, aquest hashtag no és un mecanisme revolucionari que permeti traslladar d'un punt a un altre punt una societat.

La societat catalana pensa el que pensa i s'expressa com s'expressa. I el seu procés de transformació s'està produint a una enorme velocitat, però sempre com a conseqüència de l'aplicació estratègica de reactius, de propostes. En aquest procés estem, i ens n'estem ensortint. La mani del 10-J va ser una fita. L'acord del Parlament contra l'espoli fiscal un altre. La mani de l'Onze serà el següent. I amb tot això les diverses forces polítiques, però sobretot la majoritària, continuen avançant i arrossegant la majoria social cap a l'estat propi. Hi arribarem. Hi ho farem amb estratègia, seriosament, tenint en compte totes les circumstàncies, etc. I guanyarem.

I, ho sento, xiquets, però els reis han estat sempre els pares, el #tenimpressa no ens porta enlloc, crear un grup al facebook i omplir la xarxa de comentaris no ens converteix en agents de cap transformació i la democràcia és l'única percepció vàlida d'una realitat social sempre en moviment, sempre sotmesa a les reaccions que provoquem amb les nostres estratègies, des de la del pacte fiscal i la denúncia de l'espoli fiscal fins a la mobilització massiva a favor de l'estat propi que farem el proper Onze.




7 comentaris:

Anònim ha dit...

La mani serà massiva, el Rajoy no donarà res i el Govern haurà de convocar de forma immediata eleccions amb un programa independentista. Si la majoria de vots van a forces amb programes independentistes, el Parlament haurà de declarar la independència. Això passarà l'any 2013. Aquest és un calendari raonable. Sense pressa.

Josep

Granollacs ha dit...

Quan llegeixo una crítica com la teva al #tenimpressa no puc reprimir la impressió que ignores el patiment que la dependència provoca a milers i milers de catalans. I em dol.

Anònim ha dit...

Granollacs arribar a la conclusió que la reflexió de Dies de fúria "ignora el patiment que la dependència provoca a milers de catalans" em sembla demagògic. Política és controlar els tempus. Necessitem més tensions perquè la majoria social sòlida que hi ha avui en favor del pacte fiscal ho sigui per a un Estat propi. I l'alliberament que anhela el nostre país no es farà en base una competició sobre la "virginalitat nacional" de cadascú. Dir-ho a més a persones que s'han deixat la pell pel país i ho continuen fent em sembla del tot miop i gratuït.

reflexions en català ha dit...

Hi ha un alcalde convergent que defensa el pacte fiscal, la hisenda pròpia, etc., per arribar a l'estat propi, etc., i després tuiteja amb l'etiqueta #tenimpressa.

La incoherència va per barris. I els esdeveniments ens passaran a tots per sobre.

Salut.

Anònim ha dit...

IM-PE-CA-BLE!

Jordi Amatller Rovira ha dit...

Moltes gràcies per posar seny.
Qualsevol objectiu en aquesta vida s'assoleix amb intel.ligència i una bona estratègia.
Donar cops de cap a la pared no serveix de res per fort que es piqui

Jordi Amatller Rovira ha dit...

Moltes gràcies per posar seny.
Qualsevol objectiu en aquesta vida s'assoleix amb intel.ligència i una bona estratègia.
Donar cops de cap a la pared no serveix de res per fort que es piqui