27 de nov. 2012

Davant la tempesta perfecta! Salpem o enfonsem el vaixell al port?

Encara col·lapsat pel desastre dels resultats de les eleccions del 25-N. Trist. Perquè ha passat tot el que havia de passar per a complicar el procés. El poble de Catalunya no ha triat facilitar -lo, sinó complicar-lo, dificultar-lo. Tenim al davant la tempesta perfecta.

Dit això, el procés encara està viu, però ara ja depèn d'altres factors. Això és justament el tema, que ja no depèn del mateix procés, dels interessos del mateix procés. Ara depèn d'altres coses. I aquestes altres coses o es gestionen amb molta inteligència, capacitat d'acord, etc. o pringarem.

O CiU i ERC són capaces d'arribar a un pacte que blindi el procés i la governabilitat o això se'n va a fer punyetes. Jo confio en l'Oriol Junqueras. Però sé que la situació és molt complicada, atès que la governabilitat vol dir sacrificis, assumir els costos de decisions impopulars, etc.

Anem a intentar veure què ha passat, com és que CiU s'ha fotut la castanya que s'ha fotut.

La primera qüestió és la flipada que cap enquesta, cap! no detectés el que estava passant entre l'electorat convergent. Al meu entendre aquí hi trobem 4 factors diferents que poden arribar a explicar això:
  • l'enorme bossa de vot indecís que hi ha hagut aquestes eleccions. En contra del que acostuma a passar, CiU aquest vot d'indecís finalment no l'ha consolidat, l'ha perdut, en totes les fronteres que tenia, simultàniament.
  • Les declaracions d'en Duran just a l'inici de la campanya, en les que va rebentar directament l'estratègia convergent, apuntant a la línia de flotació del president.
  • La vaga general del 14-N, en plena campanya
  • la intoxicació del diari El Mundo, que va centrar la part final de la campanya

Amb tots aquests factors és possible que les enquestes no recullissin el que estava passant. Costa d'entendre-ho, però, en les que es van arribar a publicar el diumenge abans de les eleccions. Però el cert és que repassant els titulars de diumenge tots els diaris parlaven que CiU perdia empenta, baixava.... (i cap d'elles no podia recollir el que passar amb El Mundo! perquè va ser posterior)

Si a això hi afegim l'increment del 10% en la participació, el còctel ha resultat tremendo. Aquí sí que trobo estrany que no s'hagin fet més càlculs de l'impacte i els diferents escenaris que es podien donar.

Tot i que hi ha hagut una certa promiscuïtat en el transvassament de vots entre partits, en el cas de CiU hi ha hagut fugues superiors a les que es podria preveure i en alguns casos, de no previstes.

L'escenari inicial sempre ha estat un de molt clar, en el cas de l'electorat de CiU: un mínim d'un 30% del seu electorat no era independentista. D'acord a l'últim CEO, un 12,6% votaria que no, un 12% s'abstindria (que pot amagar no) i la resta NS/NC.

Aprofitant uns càlculs que han fet al País, sobre el transvassament de vots entre partits, a partir de les dades d'una enquesta amb una mostra de 2.500 persones (segons diuen), podríem veure el següent:

  • La principal pèrdua de suports de CiU es produeix entre el votant no independentista, amb aproximadament 193.000 vots que es reparteixen entre PSC, PP, Ciutadans i l'abstenció. Això implica una pèrdua bruta del 16,04% dels votants del 2010. Si descomptem el vot captat d'aquest mateix bloc (PP, PSC i l'abstenció) per CiU, que haurien estat al voltant de 130.000 vots, ens trobem un diferencial negatiu de 63.000 vots. Aquí és on s'ha perdut part de la batalla. Tot i que en aquest escenari amb el risc que el votant no independentista no seguís en aquest procés, el cert és que la pèrdua de suports ha estat molt i molt important.

  • A diferència de l'escenari anterior, el que difícilment es podria preveure és que en un moment  de clara explosió sobiranista per part de CiU, amb un inequívoc missatge per l'autodeterminació i l'estat propi, i amb un president Mas liderant el procés amb convicció i solvència, també es produís una significativa pèrdua de vots cap a altres opcions sobiranistes. Així, ens trobem que al voltant de 77.000 votants de CiU el 2010 aquest cop han optat per ERC (i en molta menor mesura per les CUP), el que implica un 6,40%. D'aquest bloc, tanmateix, CiU també ha rebut un important vot, provinent de la mateixa ERC i de SI, de 53.000 vots. Amb la qual cosa el diferencial negatiu estaria al voltant dels 24.000 vots.

Aquests dies s'està fent la lectura que CiU “només” ha perdut 90.000 suports. El cert és que n'ha perdut molt més, pràcticament una quarta part dels votants del 2010 (280.000 vots). El que passa és que parcialment aquesta pèrdua s'ha vist compensada per vot nou obtingut (192.000), això sí, en un escenari de creixement de fins a 10 punts de la participació, és a dir, que es perden vots mentre entra molt vot nou a les urnes, del que de manera neta se'n beneficien altres (en la suma de guanyar i perdre vot).

Aquesta combinació ha estat letal per a CiU i veurem si no serà letal per al mateix procés. Només s'ha pogut retenir parcialment el vot no independentista que tenia CiU, i a més, el més difícil d'entendre, és que vot independentista que tenia també ha marxat. I això sí que no crec que hi hagués ningú que s'ho esperés, en unes eleccions històriques, de màxima tensió amb l'estat i de més nítid compromís de CiU i el president Mas amb l'estat propi.

Les declaracions d'en Duran a poc de començar la campanya, que van ser aprofitades fins l'extenuació per l'oposició, han estat, en aquest sentit, letals. Però el gruix de la pèrdua es produeix entre els antics votants no independentistes, aquí és on s'ha pagat més car el compromís del president i de CiU amb l'estat propi.

El més greu és que el procés, malgrat les sumes que puguem fer, ha quedat tocat. No era un problema de majoria, aquest procés, perquè suposo que ningú no s'hagués llençat al mateix des de la minoria. Les eleccions eren històriques per la capacitat que tinguessin de visualitzar un lideratge fort i d'assegurar els elements que facilitessin el procés.

És a dir, les eleccions no eren tant pel “què”, sinó pel “com”, és a dir, com ho farem, com gestionarem el procés, com garantirem la governabilitat, etc.

I el procés, des d'aquest punt de vista ha quedat molt i molt tocat. De fet hem estat a punt de fregar la catàstrofe. Perquè encara hi ha hagut sort que ERC, per molt pocs vots i molt pocs diputats, ha quedat segon partit, i això encara confereix un escenari de força a la representació sobiranista en el Parlament. Però si ERC hagués quedat tercera i ja no diguem quarta força (que podia haver passat, li ha anat d'un pèl), el procés s'hagués quedat inevitablement mort aquella mateixa nit del 25-N.

Estem jugant amb foc. Estem en un escenari on les majories socials no són tan sòlides com ens semblen, on la por ha entrat en joc i ha impactat en molt votant. I també on molta gent encara no ha entès que estem davant un procés que requereix de majories sòlides si volem que triomfi. Ara, si, com deia en un post anterior, el que volem és “continuar lluitant”, doncs endavant, estem quasi a punt de que s'aconsegueixi això, és a dir, que només ens quedi “continuar lluitant”, enlloc d'anar cara a barraca a guanyar.

Ara mateix només hi ha una única possibilitat, ens ho juguem TOT a una única carta: que CiU i ERC siguin capaces d'entendre's i de blindar dues coses: PROCÉS I GOVERNABILITAT.

M'és igual si ERC entra al govern o no ho fa. Això ja dependrà de les negociacions. Però si ja des d'ara, de manera el més immediata possible, no surten el president Mas i n'Oriol Junqueras anunciant un acord total per blindar el procés i garantir la governabilitat de la Generalitat mentre duri aquest el mateix, no hi haurà procés, l'haurem matat. I garantir la governabilitat és tan difícil com necessari. Embruta tant com èpica aporta el procés. Però s'ha de garantir i blindar les dues coses. No n'hi ha una altra. Si el president i l'Oriol ho aconsegueixen blindar i comparteixen el lideratge del procés i el compromís amb la governabilitat, perfecte, encara en sortirem ben parats, de tot plegat!

I entenc per procés no només fins a la consulta, sinó fins al reconeixement internacional, és a dir, fins que, d'acord a la nova legalitat pròpia, ja es puguin convocar eleccions constituents i es configuri un nou parlament i un nou govern.

Aquest és el repte. Estarem a l'alçada?

A mi, tot el que ha passat em genera molta tristesa perquè crec que és extraordinàriament injust per a una persona com el president Mas, que és i ha estat un lideratge providencial, que ha demostrat capacitat, serenitat, tensió creativa, etc. Que ha estat el primer president de la Generalitat que ha fet una cosa per la que tants patriotes catalans porten més de 300 anys treballant, lluitant, com és iniciar el procés efectiu cap a l'estat propi. President, estem aquí pel que calgui. I gràcies, moltes gràcies per tot, per haver-nos permès viure aquesta il·lusió.

Si les coses haguessin anat diferent, dilluns al matí, a primera hora, hauríem salpat. Ara haurem d'esperar per veure si salpem o enfonsem el vaixell a port.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Al meu parer, el president Mas (i més encara CiU) hauria d'haver estat més contundent amb la seva aposta per la independència. Sí, encara més si el q es volia era atraure els independentistes. Donava la sensació de no creure's ben bé el q defensava: titubejava amb la independència, estat propi, massachusetts, interdependència.. es notava q la seva idea era mantenir part dels votants no-independentistes i això l'impedia ser més explícit. Resultat? Ha aconseguit la fuga de votants de tots dos blocs. A part, recordaràs una de les enquestes on deia q més d'un 60% (ho dic de memòria) creia q Mas no arribaria fins al final. Només faltava en Duran per rematar la feina..

Dessmond ha dit...

Crec que la vaga en plena campanya ha tingut el seu efecte.
Ara, em sembla que no se n'ha parlat gaire d'una cosa:
Tothom sabia amb molta antel·lació que hauria eleccions avançades i en aquest pack, que en Mas tornaria a guanyar amb la sospita de que ho faria folgadament. Aquest xip va calar molt abans de tenir data electoral. Jo crec que això va fomentar el traspàs de vot, donat que en Mas ja tenia la feina feta, sense baixar de l'autocar. Després, quan va sortir el cartell -a mi m'agrada la campanya de CiU, d'altra banda-, aquesta imatge quedava encara més reblada en aquest sentit. Crec que això va ser un error: partir del supòsit que tot estava més que guanyat.

Joan Carabassa ha dit...

Crec que la culpa es del Carretero , va donar suport a Mas i el va fotre

Anònim ha dit...

evidenment que la causa mai és una de sola, però discrepo de l'analisis en fas amb el Pais.

CiU no ha perdut tant de vot no independèntista, més haviat ha perdut vot indepndèntista que no el creia capaç d'arribal fins al final i ha perdut vot independèntista que volia les coses més clares i no tanta ambigüitat, que si estat propi, interdependencia etc...

Les retallades li han tret molt pocs vots, la gent està molt cnscienciada de la situació i precisament per això mateix ara en aquesta situació la independència era i és tant atractiva, per això davant la indefinició d'en Mas i la seva manca de credibilitat (en aquest tema) ha fet que la major part del vot que ha perdut ha esta el independèntista

Eliseu

Anònim ha dit...

Copio el mateix comentari que he posat al bloc de l'Enric Vila.

Aquests dies he vist clar que serà molt difícil que aconseguim la independència. El motiu és molt senzill: tenim una densitat d’imbècils per metro quadrat de llibre Guinness dels rècords. Aquests imbècils són totalment incapaços de destriar allò important d’allò accessori. És gent que s’ha passat anys criticant a CiU per ambigus, per fer la puta i la Ramoneta, per pactar amb el PSOE i amb el PP, per tenir un discurs aquí i un altre a Madrid. Els han dit botiflers, autonomistes, titafredes i cagats. Gent que ha reclamat un líder. Primer era l’Àngel Colom, després en Carod-Rovira. O en Carretero o en López Tena o en Laporta.

I ara resulta que apareix l’Artur Mas. Un home que sap economia, que parla idiomes. Un home que diu que vol fer un referèndum en la propera legislatura. Un home que fa un discurs impecable i coherent a Barcelona, a Madrid i a Brussel·les, explicant que s’ha acabat el bròquil. Un home que ens parla com a adults i no com si fóssim discapacitats o alumnes de P3. Un home que diu que està disposat a deixar-se partir la cara. Això sí, si li demanem que se la deixi partir per nosaltres.

I ara resulta que no ens agrada. Que si no diu la paraula màgica. Que si al cartell electoral sembla Charlton Heston. Que si en Duran ha dit això o l’Oriol Pujol ha dit allò altre. Que si ha fet retallades. Que si te diners a Suïssa. Això darrer és de traca i mocador: ho diu “El Mundo” que ja se sap quina credibilitat te i no s’ha demostrat. Que posi una demanda! I quan la posa, tant se val, segur que és veritat! I si te diners a Suïssa què? On voleu que els tingui? A la Caixa, al Santander o al BBVA?

Finalment guanya les eleccions, perquè encara queda alguna gent que fa servir el cervell. Però necessita recolzament i força. Toca entrar al govern. Ui, no. No fos cosa que ens embrutéssim les nostres impol·lutes mans d’esquerra. No fos cosa que haguéssim de retallar o enviar la policia a fer alguna feina desagradable. Els nostres electors ens podrien passar factura. A l’escó sense haver de fer res s’hi està tan bé!

Això és com si (insereix aquí el nom del teu mite sexual preferit) et proposa anar una setmana de vacances al Carib, pagant ella o ell i deixant clar que us fotreu unes rebolcades apoteòsiques i tu li dius: ui no, és que no m’agrada la platja i em marejo a l’avió.

Hi ha una pel·lícula que aquí van anomenar “Dos tontos muy tontos” i en anglès “Dumb and Dumber”. Al final de la pel·lícula els dos protagonistes van caminant per una carretera i s’atura un autocar ple de noies espectaculars. Estan fent una gira de promoció de biquinis i necessiten dos nois que les acompanyin i els posin crema bronzejadora. Els nois es miren i diuen a les noies: “molt fàcil, seguiu per aquesta carretera i trobareu un poble. Segur que allí us podran ajudar”. I perfectament haguessin pogut afegir: “nosaltres no podem, hem d’anar a votar a ICV i les CUP”.

Anònim ha dit...

Vist el panorama penso que seria encertat que CiU delegués en ERC la Consulta (disseny del procés d' emancipació) i li cedís el suport dels seus diputats per fer-ho possible i ERC cedís, en justa correspondència, els seus diputats a CiU per escurçar al màxim i fer el menys dolorós possible el temps de transició i la irremeiable gestió del dia a dia.
Realitzar un Pacte per l' Estat entre la primera força i la segona i anunciar-ho sense embuts. Tindriem garantida la majoria requerida i salpariem tot d' una. I, a més a més, ERC es mantindria com a Cap de l'Oposició i CiU com a Cap de Govern.
És molt millor vendre-ho com un pacte per l' Estat que com un pacte pel Govern.
Salut!
Cesc.

hasal ha dit...

Tenim el que ens mereixem. Som l´exèrcit psicòtic de la Vida de Brian !!!. Tothom .. bla , bla , bla ,bla , però la realitat es que a espanya estàn molt tranquils i la clase política catalana torna a tindre moooooolts punts i comes programátics en comú i divergents per a negociar de tot i durant mooolt de temps.
Paso , ni ANC , ni CIU , ni ERC ... on queda el pais ???
Dia de la marmota i uns quants anys més sense avançar nacionalment. Es el que tenim.

Anònim ha dit...

Segons un estudi recent, la propia campanya ha estat rebentada per Duran, vot ciu que ha marxat a C,s.
La vissio possitiva es que ara sabem del cert de cara a un Referendum, amb quants votants reals del President Mas podem comptar.
La meva visio es que s'hauria de fer un Govern de Concentracio Nacional i votar referendum el mes aviat possible en el primer trimestre de l'any.
Aixi evitariem campanya espanyolista, pisos patera i sobre tot la gran tempesta economica que esta per arrivar, ja ens agafaria fora.

Noctas ha dit...

Anònim de can Enric Vila: Ojuu el problema no és que tinguin diners a Suissa, el problema és si els diners s'han declarat a Espanya abans d'invertir-los a Suissa. El problema és saber si Ciu cobra comissions d'empreses a canvi de concursos atorgats a dit a les esmentades empreses o no les cobra. El problema és si Ciu està ficat en el cas Palau., el problema és que la meda podria- remarco, podria- campar pertot. Insisteixo, en comptes de voler creure que no hi ha corrupció a Ciu hauríem de deixar que actui la justícia. I un altra cosa, un Ciu corrupte no seria, per suposat, una excepció a Espanya., seria el mateix que el PP a les balears i valencia, el Pnv fa anys al pais basc, el Psoe ja no cal ni parlar-ne..en fi, però en aquest cas Espanya, tot l'aparell estatal vol caçar Ma com sigui si aquest vol continuar amb el procés. Per últim: pretendre que Ciu és un partit immaculat i voler tapar els ulls a indicis només per la voluntat de creure - acte de fe- és propi de fanàtics més que de ciutadants que volen saber què recony es fa amb els seus diners...Molt d'acord amb Dessmond!

Jordi ha dit...

Les causes no són úniques. Hi ha molta, molta gent que ha vist com se'ls ha retallat la vida sense contemplacions. Només als sectors sanitari i d'educació i els seus usuaris són milers i milers de persones que no poden votar en Mas. No es pot insultar a aquesta gent dient segons quines coses que es posen als comentaris.

A més, deixar tot en mans de CiU feia por!!.

Anònim ha dit...

Estic bastant d'acord amb el comentari del bloc d'Enric Vila.
Jo afegiria que al discurs de l'Artur Mas he trobat a faltar càrrega passional adreçada a la franja d'assalariats (o aturats) d'umbral més baix d'ingressos. Calia haver baixat uns quants esglaons, cap a escenaris més devastats, a compartir desesperació i oferir esperança en un rumb que ha de ser àmpliament compartit.
Ha estat una ocasió perduda. Ha comptat massa el passat de CiU i la baixa cultura política d'aquest país. L'esperança (feble) és que sembla que a l'Oriol Junqueras li agrada Itàlia. Potser Junqueras és un bon coneixedor de la teorització del "compromesso storico" que va formular aquell comunista intel·ligent que va ser Enrico Berlinguer. Potser és massa comparar ERC amb el PCI dels 70.

Anònim ha dit...

Noctas, sóc l'anònim del comentari al bloc d'Enric Vila.

En cap moment he dit que CiU és un partit immaculat. Tinc 53 anys i he llegit Maquiavel i Sun Tzu, per tant se perfectament que aquí no hi ha ningú immaculat. Ni tan sols els que més en presumeixen: ICV, C's i les CUP.

Tampoc sóc convergent: els vaig començar a votar, i no sempre, arran de l'afer Carod.

L'únic que dic és que, vist el "gènero" la millor tria que podia fer una persona que vulgui la independència i que s'acabi la presa de pèl d'Espanya, era votar en Mas.

Si aconseguim la independència ja farem com van fer els britànics després de la 2ona. guerra mundial. Churchill els havia portat a la victòria i ells en van votar un altre. I Churchill ho va entendre perfectament quan va dir "és que han patit molt".

Ahir vaig saber a quin partit va votar una noia que conec. Aquesta noia de Sant Gervasi ha fet tota la seva educació en escoles privades i universitat privada. També és accionista d'una empresa mitjana que ha fet un ERO de 100 persones. Saps a quin partit va votar? A ICV. Visca la coherència! Jo vaig a la privada però voto al partit que defensa a mort l'ensenyament públic i acusa al principal partit d'afavorir l'ensenyament privat. Faig un ERO de 100 persones, però voto al partit que acusa en Mas d'insensible social. D'aquesta mena de gent parlava quan em referia als imbècils.

I estem parlant d'una noia intel·ligent, però imbècil, electoralment parlant. Com jo puc ser imbècil a l'hora de, per exemple, comprar uns pantalons.

Amb aquest material, no farem res.

Noctas ha dit...

Ostima anònim aquesta dels pantalons m'ha encantat. Ets un pedazo crack. Molt d'acord en què era necessari votar a Mas. Adjunto link d'un escrit meu que anava just en aquesta línea., es tiula " calia ser llest i votar a a ciu" per si te'l vols llegir http://noctas.blogspot.com.es/2012/11/calia-ser-llest-i-votar-ciu.html