30 de nov. 2012

Tripulació, a punt per a desfer amarres! SALPEM!


Cinc dies després de les eleccions del 25-N i les incerteses que va plantejar el resultat, el lideratge del president Mas i de n'Oriol Junqueras sembla estar alineant-se i preparant vaixell i tripulació per a salpar.

Abans, però, d'aventurar-me a dir la meva sobre les condicions en les que salparem, vull referir-me a la situació en què vam quedar amb el resultat del 25-N, i fer-ho des d'una perspectiva analítica molt clara: ajudar a ser conscients de les coses (d'acord a a la meva visió) i la màxima de que el que no et mata et fa més fort.

El 25-N vam fregar la catàstrofe. Cal ser-ne conscients. Amb la patacada de CiU, si ERC no arriba a quedar segona força, el mateix 25-N hauríem estat oficiant els funerals del procés. Que ERC finalment -pels pèls- aconseguís ser la segona força al parlament ha permès fer entrar en valor el resultat de CiU (la seva majoria, el seu nombre d'escons i de vots) i el conjunt dels resultats dels partits favorables a l'autodeterminació i dels favorables a l'estat propi.

Però només que ERC a Barcelona hagués tingut 10.000 vots menys, tot això hagués saltat pels aires i no hi hauria hagut cap possibilitat real de remuntar-ho. Fins i tot en molts moments de la nit CiU + ERC ni tan sols arribaven als 68 escons. Fregant la catàstrofe...

Una segona qüestió a tenir molt clara: molts dels que hem apostat per CiU no ho hem fet per un amor i una passió incondicionals, sinó perquè racionalment pensàvem que era la millor manera d'assegurar el procés. Continuo pensant-ho, i defensant-ho, tot i que això ara ja sigui irrellevant.

De fet, crec que tots podem ser conscients, ara més que mai, que si CiU hagués tret majoria absoluta, dilluns al matí a primera hora, hauríem salpat. En termes futbolístics, la majoria absoluta de CiU era habilitar a un davanter en posició correcta davant la meta rival, sense cap altra oposició que el porter. Era un element clarament facilitador i d'anar directes a barraca sense cap altra dependència, consideració, que l'encert propi. A més a més tots els flashos de la premsa internacional estaven concentrats en aquesta jugada, etc.

Enlloc d'habilitar aquesta jugada, de fer-ho fàcil, hem preferit -el poble de Catalunya- construir una jugada d'atac que necessita fer entrar en joc tota la davantera, parets, obrir-se a les bandes, etc.

Però l'important és que tenim la possessió i que continuem amb majoria sobre el terreny de joc i amb totes les opcions de fer gol, d'aconseguir el nostre objectiu.

Clarament el resultat del 25-N el que fa és obligar-nos (a tots) a desplegar una nova estratègia. Des d'ara, només hem de pensar en quins són els puntals sobre els que el resultat del 25-N ens obliga a construir l'estratègia.

S'equivoquen molt els qui aquests dies han volgut vendre la idea de que CiU o el president Mas tenien una estratègia patrimonialitzadora del procés. Això és mentida. El president Mas ha dit per activa i per passiva que la majoria absoluta servia per a solidesa del govern, del dia a dia, però que el procés havia de ser el màxim de consensuat possible.

El resultat del 25-N deixa la principal força pro autodeterminació i pro estat propi en una situació en la que ja no pot fer res sola. I aquí és on han d'entrar en joc la resta de forces, especialment ERC. No hi pot haver procés sense govern, i un govern fort, sòlid i estable.

CiU i ERC, per tant, estan obligades a entendre's, i a fixar un pacte que garanteixi tant la majoria sòlida sobre la que pivotarà el procés com la majoria sòlida sobre la que es garantirà l'estabilitat i la solidesa del govern.

I el principal esforç de responsabilitat en aquest cas recau sobre ERC. Per sort, i com tampoc no m'he cansat de repetir des d'aquest bloc, el lideratge de n'Oriol Junqueras, en la nova ERC és providencial. Conec l'Oriol de fa molts anys i em tinc per amic seu. Sé perfectament del seu patriotisme i de la seva responsabilitat, així com de la fortalesa de les seves conviccions i la seva intel·ligència extraordinària. I crec que n'Oriol és perfectament conscient de la situació i del que implica i exigeix.

I després de sentir aquest migdia el president Mas, ja no tinc cap dubte que arribaran a un acord i que aquest acord serà bo per a tothom, que permetrà governar, que permetrà introduir elements programàtics d'ERC i que, sobretot, un cop garantida aquesta estabilitat, permetrà posar salpar immediatament rumb a la consulta d'autodeterminació i l'estat propi.

I com que el que no ens mata ens fa més forts, si el resultat final del 25-N va permetre salvar el procés i tot això, el pacte entre CiU i ERC permetrà visualitzar un lideratge dual del procés amb dues figures excepcionals: el president Mas i l'Oriol Junqueras.

Si tot va com ha d'anar, i s'aconsegueix blindar governabilitat i procés, cal fer entrar ràpidament en valor aquest doble lideratge, estigui o no estigui l'Oriol dins del govern. President i vicepresident o President i líder de la segona força política del Parlament, han de visualitzar davant el país i davant el món la fortalesa del pacte i del compromís. I hem de ser capaços d'aprofitar les qualitats i potencialitats dels dos perfils de lideratge que ambdos tenen.

Això també té una lectura que ens obligarà a tots i cadascun de nosaltres. Des de l'aventura del tripartit en l'ambient independentista han estat més freqüents els mals rotllos, tensions i desqualificacions que les oportunitats de treballar plegats. Fins i tot quan de la mà de la societat civil tots hem aconseguit anar plegats, p.ex.en la manifestació de l'Onze convocada per l'ANC, mai no hem perdut l'oportunitat de practicar el mourinhisme i d'intentar ficar el dit a l'ull de l'altre per treure'n algun rendiment -miserable- de caràcter partidista.

Doncs això, aquesta permanent voluntat d'aprofitar-ho tot per a treure'ns els ulls els uns als altres i de qüestionar-ho permanentment tot, s'ha d'acabar. Cal posar-hi punt i final. I fer-ho també de manera enèrgica. No només hem de deixar de fer-ho tots plegats, sinó que a més a més tots i cadascun de nosaltres ens hem de convertir en guardians gelosos i implacables d'aquesta nova entesa sobiranista. No ens podem permetre ni dubtar ni treure'ns els ulls ni aprofitar qualsevol gest per mirar de practicar partidisme estèril i destructiu d'un “nosaltres” que cada cop s'ha d'aixecar amb més força, també, evidentment, de la mà de les principals estructures de la societat civil.

Amb govern i procés, tots ens hauríem de dedicar a donar-los-hi suport i a preparar-nos tan bé com poguem per a guanyar la consulta. I encara tenim molta feina.

Tot i que en el conjunt del país tinguem encara una majoria sobre l'unionisme, el cert és que el 25-N ens ha traslladat algunes alarmes a les que hauríem de prestar una atenció preferent.

I parlo, sí, dels resultats a l'àrea metropolitana. No hi hem arribat. El missatge per l'estat propi no hi ha entrat. I aquesta hauria de ser la nostra atenció preferent. Total.

Mireu, els resultats del 25-N van implicar una mobilització extraordinària del sobiranisme. No crec que cap vot sobiranista, més enllà dels catalans a l'estranger, es quedés a casa. I no se'n van perdre. Tothom va votar el que va creure millor. I excepte els 46.000 vots de SI, la resta tots van tenir representació. I els vots de SI no haguessin alterat gens el resultat final. Per tant, tampoc des d'aquest punt de vista no ens hem de fer cap retret entre nosaltres. Tothom es va mobilitzar i tothom va dipositar el vot pensant en el millor per a Catalunya i el procés.

Però és evident que hi ha certes àrees a Catalunya on el nostre missatge, per l'autodeterminació i l'estat propi, no ha aconseguit quallar. Està clar que el vot del NO a la independència és el que té un gran component identitari, mentre que la fortalesa del SÍ està en la convicció compartida que ens ofereix un futur millor, més oportunitats, més benestar, més ocupació, més riquesa...

I malgrat el molt que hem treballat en aquesta direcció, el cert és que hi ha una enorme massa de conciutadans nostres que semblen impermeables als nostres arguments. Cal pensar-hi. Cal saber si hi arribem i si hi arribem com cal, és a dir, amb credibilitat suficient i amb capacitat de convicció, d'explicar-nos, de fer-nos entendre, de convèncer.

És aquí on més i millor hem de treballar. Tenim la sort, un cop més, que tant el president Mas com l'Oriol Junqueras han estat extraordinàriament sensibles a aquesta qüestió. El president va parlar del castellà com a “patrimoni” de Catalunya i l'Oriol va fer un article absolutament valent i providencial garantint que el castellà seria llengua oficial al futur estat català. En certs ambients aquests posicionaments no només no van ser entesos, sinó que van multiplicar crítiques absolutament demenciades, inacceptables.

Doncs, senyors, l'independentisme té un repte, i és presentar-se de manera no agressiva identitàriament a tot aquest món que per ara ens gira l'esquena. Ningú no s'ha de sentir amenaçat en la seva identitat, tot el contrari, hem d'oferir un futur atractiu, realista, que situï amb claredat allò que ens uneix, la voluntat d'un país més pròsper, ric i amb major benestar, i que això passa inequívocament, per l'estat català. Un estat català que serà escrupolosament respectuós i amic de les diferents identitats sobre les que l'edificarem.

I haurem de ser molt forts i molt contundents, estar molt preparats, per a que les campanyes de la por, que no pararan de multiplicar-se, no aconsegueixin el seu objectiu. Ara l'han assolit, no ens enganyem: els dubtes identitaris, les campanyes de la por sobre diferents elements bàsics de la nostra convivència i futur han acabat impactant en molta gent, que ha reaccionat amb un vot contrari a l'autodeterminació i l'estat propi.

Hem de ser forts i estar preparats per a evitar que tinguin èxit en intentar dividir-nos en dues comunicats. I, alhora, per a esvair, persona a persona si cal, les pors que els intentaran interioritzar sobre el procés i el futur estat català. Aquest és el gran repte. Aquesta és la nostra gran feina des d'ara mateix fins a la consulta.

Hem fet moltes i moltes coses bé, per això estem com estem. Però potser també hem pecat d'un cert eletisme. És a dir, iniciatives extraordinàries, com per exemple tots els articles del col·lectiu Wilson, hem de mirar de transformar-les en informació capaç de penetrar en totes les llars de l'àrea metropolitana. És només un exemple.

Som-hi, doncs, amics i amigues. Tothom al seu lloc. Tothom en estat de màxima tensió. Tothom disposat a fer el que calgui per l'èxit de la navegació cap a l'estat propi, a evitar esculls, a fer front a activitat hostil, a recollir i fer pujar al nostre vaixell a tota la nostra societat, des dels pobles profunds de la Garrotxa fins als barris més impermeables al nostre missatge de l'àrea metropolitana.

I, president Mas, Oriol Junqueras... anticipo des d'ara el meu agraïment pel que no tinc cap dubte que aconseguireu: pactar el que sigui millor per a Catalunya, garantir la governabilitat i posar en marxa i culminar el procés d'autodeterminació i l'estat propi. Gràcies pel vostre patriotisme, per la vostra capacitat de sacrifici i per la vostra voluntat de fer-ho plegats, que ens ha de servir d'exemple a tots i cadascun de nosaltres.

Som-hi, que salpem!

PS: dilluns, una espelma davant el Sant Crist de Lepant, a la catedral de Barcelona. I un record per als grans almiralls catalans, des de Roger de Llúria fins a Lluís de Requessens o Joan de Cardona. Que Déu ens beneeixi, al president, a l'Oriol, i a tots i cadascun de nosaltres, que anirem a bord d'aquesta enorme flota que en breu salparà cap a la llibertat!

(dedico aquest post a l'amic, company, camarada, Àlex Fenoll, patriota incansable, activista permanent, esperit pur del que comento en aquest post, d'aquesta energia permanent per ser i per ser-hi. Els teus amics estem amb tu, també en aquests moments dolorosos. Sé que ara no em podràs llegir, però vull que sàpigues que estem amb tu. Una abraçada ben forta i fins molt aviat!)

9 comentaris:

marc ha dit...

El que és clar és que aviat farem un referèndum, amb un govern que sembla que serà estable i una part de l'oposició responsable, i que haurem de suar per guanyar-lo. Ara ja tenim clar que serà difícil però ens en podem sortir si hi posem el coll. A treballar!

L'home del sac ha dit...

No sé si mai Catalunya ha tingut simultàniament dos líders de tanta alçada. Tot i les diferències en molts temes, es poden complementar a la perfecció. Cal que tothom faci sacrificis. El país per davant de tot! Vaig votar ERC per en Junqueras i no me'n penedeixo gens ni mica. ENDAVANT!

Anònim ha dit...

Sobre AMB hem de millorar, pero veniem del dessert.

Akor

Anònim ha dit...

Com et celebro quan et surt l'èpica! @elsomatent

Granollacs ha dit...

Mai havia estat tan d'acord amb tu. Potser això és un senyal que ens esperen temps de més unitat! Salut i als rems...

Kefes ha dit...

Mirant ací, fa molt bona pinta:

http://www.vilaweb.cat/mapa-electoral

Josep-Empordà ha dit...

Veient el resultat de les eleccions del diumenge passat, no soc pas tant optimista.

No veig pas que ens haguem mogut ni un milimetre d'ont eram.

Digueu-me escèptic si voleu, però és el que veig.

També veig que a un president que possa la cara pel sobiranisme de la Nació catalana i que a canvi demana el ple suport dels catalane, aquests li deneguem.

Dasein ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Dies de fúria ha dit...

Dasein, admeto moltes coses. Però no que algú es presenti amb el símbol de l'opressió, la vexació i l'empobriment de Catalunya com a bandera.