20 de des. 2013

HEM SALPAT: ELS MESOS QUE VIUREM INTENSAMENT

Vespres de Nadal 2013. La gran majoria de partits catalans han assolit un acord per convocar un referèndum d'autodeterminació. I n'han fixat la data: el 9 de novembre del 2014.

Els independentistes i la societat en general viurem aquests onze mesos que falten fins el 9 de novembre amb una intensitat inoblidable. Més val que ens hi preparem mentalment. HEM SALPAT! El Nadal ens proporcionarà una lleugera treva, però la velocitat de creuer és la més alta que podíem assolir, naveguem amb totes les veles desplegades i, amb la represa, els esdeveniments es succeiran sense pausa.

Ara el procés el controlem nosaltres, el tempo el marquem nosaltres, el que s'ha de fer ho diem nosaltres... i a més a més ho sap tot el món. La carpeta catalana, des de dijous de la setmana passada, està al capdamunt de totes les taules de totes les cancelleries de tots els països civilitzats -i fins i tot d'alguns que no ho són gaire-.

Aquesta situació, inèdita per a Catalunya en els darrers 300 anys ens obliga a molt. Cal seguir en la línia de la foto de dijous passat, de posar en valor tot allò que ens uneix, el nostre compromís amb la democràcia i amb poder decidir el nostre futur.

Si mantenim aquest compromís estem obligats a ser coherents amb que, d'ara fins el 9 de novembre, fem totes les coses que puguem que facilitin el nostre referèndum i el reconeixement per la comunitat internacional i aparcar totes les que ens ho dificulten. Tornem a estar davant aquesta cosa tan transcendent de fer-nos forts en els elements facilitadors i estalviar-nos els elements obstaculitzadors. Hem d'entendre que estem davant una cursa contra-rellotge, en la que el principal objectiu és arribar a temps i fer-ho havent-nos guanyat la confiança de la comunitat internacional perquè ens reconeguin i perquè ens vegin com un nou membre fiable d'aquesta comunitat...

Després de Nadal, o potser durant el Nadal, ens podem trobar -o no- amb l'entrada d'ERC al Govern. Al meu entendre, de totes les coses que poden passar durant el 2014, aquesta és la menys important. La meva visió és que ERC és un soci absolutament fiable del Govern, no hi ha hagut el més mínim problema en cap votació al Parlament, s'acorden les coses, etc. I que per tant la presència d'ERC al Govern és irrellevant. Bé si hi són, bé si no hi són. No em preocupa gens ni mica. I crec que no hauria de preocupar gens ni mica al MHP Mas.

Si algú vol que entri ERC al Govern per “repartir” els costos de la gestió penosa de les dificultats, s'equivoca. No es tracta d'això. El desgast del Govern que han apreciat fins ara les enquestes no venia pas dels elements vinculats a la gestió, amb els que d'altra banda ERC s'ha fet 100% solidària o còmplice a través de les votacions parlamentàries. Ja ho he dit molts cops, el desgast del Govern i de CiU fins ara ha vingut per la incertesa que hi introduïen els atacs sistemàtics d'en Duran. La meva intuïció em porta a pensar que hi haurà un gir a les enquestes, i que l'acord de dijous farà que bona part del vot que anava perdent CiU, es mantingui fidel. Però, com deia, en el fons tot aquest tema a mi em sembla relativament poc important, gairebé instranscendent pel procés.  

Allò que realment serà important a la represa postnadalenca serà veure com es configura la participació a les eleccions europees del maig. Crec que seria molt important que hi hagués una amplíssima candidatura catalana, amb el màxim de partits catalans i amb el màxim suport possible de personalitats independents i de la societat civil. Amb un programa clar i centrat en el nostre compromís amb la democràcia, la consulta i Europa.

També entenc, però, que aquests objectius poden plantejar-se i defensar-se sense una candidatura conjunta. Jo visualitzo l'efecte catalitzador que podria tenir una candidatura com la que abans he comentat, però no criticaria ningú si s'opta per solucions diferents, sempre i quan visualitzem aquest tronc comú que dijous va donar la volta al món.

No haurem escrutat encara els vots de les eleccions europees que ja estarem preparant altre cop l'Onze de Setembre. Serà l'Onze de Setembre del 2014. Tricentenari. A les portes del referèndum d'autodeterminació.

Buf, aquest Onze de Setembre n'hem de fer alguna de molt i molt sonada. El 2012 vam ficar 1.500.000 persones pels carrers de Barcelona. El 2013 vam unir el país de punta a punta amb 2.000.000 de persones participant en la Via Catalana.

El 2014 no sé què ens estaran preparant les entitats que fins ara han mobilitzat la nostra societat amb tant d'èxit, però estic segur que estarà a l'alçada del moment i que tots hi haurem de respondre com mai, amb més compromís que mai i amb més disposició que mai. Sigui el que sigui hi serem. Sigui el que sigui hem de convertir-ho en el més gran que mai hàgim fet com a poble.

Llavors, sense adonar-nos-en, ens trobarem que el dia 18 de setembre votaran els escocesos. És una votació molt important per a nosaltres, perquè té tot el que nosaltres voldríem pogués tenir la nostra: acord amb l'estat, pregunta i una transició negociada cap a la plena independència. L'exemple tan civilitzat del referèndum escocès ens ha de servir d'estímul i alhora d'obrellaunes davant l'obstinat autoritarisme predemocràtic del govern espanyol, les seves amenaces i les seves prohibicions.

L'èxit del referèndum escocès allunyaria moltes de les pors en les que l'estat espanyol basa la seva campanya contra la nostra independència. El simple vot escocès ja és un mirall en el que l'estat espanyol veurà reflectida la seva absoluta falta de cultura democràtica. I un “Sí” escocès, a més, acabaria de catapultar el Sí a Catalunya, en la mesura que del 18 de setembre al 9 de novembre transcorreran 2 mesos que a Escòcia seran un prodigi de democràcia i normalitat, sense res a veure amb els cataclismes de les amenaces del govern espanyol i l'unionisme al procés català.

Però el més important és que, passat l'Onze i passat el 18 de setembre i el referèndum escocès, nosaltres ja estarem a les portes del nostre referèndum. El President Mas farà la convocatòria formal i assistirem a la recta final en la que veurem fins on està disposat a arribar l'estat espanyol en la seva deriva autoritària.

Crec que a hores d'ara ja tots podem descartar una consulta acordada i consensuada amb l'estat. Tanmateix, tindrem la porta oberta a poder-la celebrar d'acord amb la llei de consultes catalana, i amb el cens que ja des d'ara s'està treballant via Idescat. És molt probable que l'estat espanyol recorri la nostra llei. És probable que el TC la suspengui. El que ja no sabem què passarà és si la suspensió anirà més enllà dels 6 mesos. En definitiva, el que no sabem és si l'autoritarisme de l'estat espanyol els portarà a perseguir judicialment, penalment, etc tot el que fem per celebrar la consulta.

La meva intuïció em porta a pensar que l'estat espanyol no autoritzarà mai la consulta, però que, arribat un punt, passat l'estiu, podria no tenir més remei que “tolerar-la”. Intentar-li treure valor representatiu, però tolerar-la. Qualsevol escenari que no sigui la “tolerància menyspreativa” els obligaria a aplicar una sèrie de mesures autoritàries que podrien tenir efectes devastadors internacionalment, i hi incloc des de la intervenció de la Generalitat a la inhabilitació o empresonament del MHP Mas o l'ús de la Guàrdia Civil, Policia Nacional i Exèrcit per retirar les urnes dels col·legis electorals.

Una altra possibilitat, segons quina sigui la reacció de l'estat espanyol és que el 9 de novembre no hi hagi cap possibilitat de fer la consulta, ni acordada ni tolerada, i el MHP Mas, o qui l'hagi substituït si l'inhabiliten, ens convoqui a unes eleccions de caràcter plebiscitari, en les que els partits catalans hauran de concórrer, de la manera que sigui, però amb un punt central programàtic: si estan a favor o en contra que Catalunya esdevingui un estat independent.

I un cop celebrades les eleccions amb aquest tema central, clar, inequívoc, en els programes electorals dels partits, si la majoria parlamentària que en surti ho permet, es faria una Declaració Unilateral d'Independència que habilités un procés internacional que culminés en aquell punt que l'estat espanyol fins llavors havia pogut prohibir: una consulta.

Així les coses, amics, amigues, camarades, compatriotes, estigueu ben desperts i ben disposats davant tot el que ens espera en aquests onze mesos, perquè serà el més intens que mai haurem viscut.

Més units que mai. Més compromesos que mai. Més implicats que mai. I més conscients que mai que d'ara fins el 9 de novembre cada dia passaran coses transcendents per al nostre futur i que tot el que fem tots i cadascun de nosaltres pot ajudar o dificultar fer realitat el nostre somni: que Catalunya esdevingui un Estat independent.

La imatge que he triat per il·lustrar aquest post és del cartell de la pel·lícula Master and Commander. La vespra del 25-N una de les poques persones que reconec com a “mestre”, en Salvador Cardús, s'adreçava al President Mas i li demanava “SALPEM”. Bé, doncs ja hem salpat. Ja som a mar oberta. Ja hem après que no hi ha un únic capità, sinó un comandament plural, però que és capaç d'actuar unit. Ara hem de demostrar que tots som bona tripulació, que respectem i confiem en el comandament plural que tenim, que sabrem ser-hi quan toca, que no ens espantarà ni la mala mar ni les canonades, i que no només hi serem, sinó que sabrem fer bé el que ens toca, perquè a tots i cadascú de nosaltres ens toca fer alguna cosa.

#SíSí
#Guanyarem

3 comentaris:

Anònim ha dit...

et veig molt segur, espero que no acabis decebut...

Dies de fúria ha dit...

El tema no és que em vegis molt segur. El tema és si aquesta seguretat està fonamentada o no. I jo m'he esforçat per explicar quins són aquests fonaments. I perquè em fan sentir tan segur i tan convençut del que estem fent, de la direcció política, de la direcció cívico-social i del compromís global.

Sí, n'estic molt i molt segur que ho estem fent bé, que estem fent el que toca. Fonamentadament segur. Molt.

Lamento que visquis aquests moments tan únics, tan històrics, tan fascinants... des de la por a ser decebut.

Jo els visc amb la confiança que estem fent el que toca.

xavier pujol ha dit...

Hi ha una cosa segura. Serem lliures si el poble ho decideix democràticament.
I per la moguda que veiem al nostre entorn, crec que a les urnes arrassarà el Sí, Sí.

Són dos sís amb accent afirmatiu i no pas condicionals.

Ho aconseguirem,

Fita