Vespres de Nadal 2013. La gran majoria
de partits catalans han assolit un acord per convocar un referèndum
d'autodeterminació. I n'han fixat la data: el 9 de novembre del
2014.
Els independentistes i la societat en
general viurem aquests onze mesos que falten fins el 9 de novembre
amb una intensitat inoblidable. Més val que ens hi preparem
mentalment. HEM SALPAT! El Nadal ens proporcionarà una lleugera treva, però la
velocitat de creuer és la més alta que podíem assolir, naveguem amb totes les veles desplegades i, amb la represa, els
esdeveniments es succeiran sense pausa.
Ara el procés
el controlem nosaltres, el tempo el marquem nosaltres, el que s'ha de
fer ho diem nosaltres... i a més a més ho sap tot el món. La
carpeta catalana, des de dijous de la setmana passada, està al
capdamunt de totes les taules de totes les cancelleries de tots els
països civilitzats -i fins i tot d'alguns que no ho són gaire-.
Aquesta situació, inèdita per a
Catalunya en els darrers 300 anys ens obliga a molt. Cal
seguir en la línia de la foto de dijous passat, de posar en
valor tot allò que ens uneix, el nostre compromís amb la democràcia
i amb poder decidir el nostre futur.
Si mantenim aquest compromís estem obligats a ser coherents
amb que, d'ara fins el 9 de novembre, fem totes les coses que puguem
que facilitin el nostre referèndum i el reconeixement per la
comunitat internacional i aparcar totes les que ens ho dificulten.
Tornem a estar davant aquesta cosa tan transcendent de fer-nos forts
en els elements facilitadors i estalviar-nos els elements
obstaculitzadors. Hem d'entendre que estem davant una cursa
contra-rellotge, en la que el principal objectiu és arribar a temps
i fer-ho havent-nos guanyat la confiança de la comunitat
internacional perquè ens reconeguin i perquè ens vegin com un nou
membre fiable d'aquesta comunitat...
Després de Nadal, o potser durant el
Nadal, ens podem trobar -o no- amb l'entrada d'ERC al Govern. Al meu
entendre, de totes les coses que poden passar durant el 2014, aquesta
és la menys important. La meva visió és que ERC és un soci
absolutament fiable del Govern, no hi ha hagut el més mínim
problema en cap votació al Parlament, s'acorden les coses, etc. I
que per tant la presència d'ERC al Govern és irrellevant. Bé si hi
són, bé si no hi són. No em preocupa gens ni mica. I crec que no
hauria de preocupar gens ni mica al MHP Mas.
Si algú vol que entri ERC al Govern
per “repartir” els costos de la gestió penosa de les
dificultats, s'equivoca. No es tracta d'això. El desgast del Govern
que han apreciat fins ara les enquestes no venia pas dels elements
vinculats a la gestió, amb els que d'altra banda ERC s'ha fet 100%
solidària o còmplice a través de les votacions parlamentàries. Ja
ho he dit molts cops, el desgast del Govern i de CiU fins ara ha
vingut per la incertesa que hi introduïen els atacs sistemàtics
d'en Duran. La meva intuïció em porta a pensar que hi haurà un gir
a les enquestes, i que l'acord de dijous farà que bona part del vot
que anava perdent CiU, es mantingui fidel. Però, com deia, en el fons tot aquest tema a mi em sembla relativament poc important, gairebé instranscendent pel procés.
Allò que realment serà important a la represa postnadalenca serà veure com es configura la participació a les eleccions europees del maig. Crec que seria molt important que hi hagués una amplíssima candidatura catalana, amb el màxim de partits catalans i amb el màxim suport possible de personalitats independents i de la societat civil. Amb un programa clar i centrat en el nostre compromís amb la democràcia, la consulta i Europa.
Allò que realment serà important a la represa postnadalenca serà veure com es configura la participació a les eleccions europees del maig. Crec que seria molt important que hi hagués una amplíssima candidatura catalana, amb el màxim de partits catalans i amb el màxim suport possible de personalitats independents i de la societat civil. Amb un programa clar i centrat en el nostre compromís amb la democràcia, la consulta i Europa.
També entenc, però, que aquests
objectius poden plantejar-se i defensar-se sense una candidatura
conjunta. Jo visualitzo l'efecte catalitzador que podria tenir una
candidatura com la que abans he comentat, però no criticaria ningú
si s'opta per solucions diferents, sempre i quan visualitzem aquest
tronc comú que dijous va donar la volta al món.
No haurem escrutat encara els vots de
les eleccions europees que ja estarem preparant altre cop l'Onze de
Setembre. Serà l'Onze de Setembre del 2014. Tricentenari. A les
portes del referèndum d'autodeterminació.
Buf, aquest Onze de Setembre n'hem de
fer alguna de molt i molt sonada. El 2012 vam ficar 1.500.000
persones pels carrers de Barcelona. El 2013 vam unir el país de
punta a punta amb 2.000.000 de persones participant en la Via
Catalana.
El 2014 no sé què ens estaran
preparant les entitats que fins ara han mobilitzat la nostra societat
amb tant d'èxit, però estic segur que estarà a l'alçada del
moment i que tots hi haurem de respondre com mai, amb més compromís
que mai i amb més disposició que mai. Sigui el que sigui hi serem.
Sigui el que sigui hem de convertir-ho en el més gran que mai hàgim
fet com a poble.
Llavors, sense adonar-nos-en, ens trobarem que el dia 18 de setembre votaran els escocesos. És una
votació molt important per a nosaltres, perquè té tot el que
nosaltres voldríem pogués tenir la nostra: acord amb l'estat,
pregunta i una transició negociada cap a la plena independència.
L'exemple tan civilitzat del referèndum escocès ens ha de servir
d'estímul i alhora d'obrellaunes davant l'obstinat autoritarisme
predemocràtic del govern espanyol, les seves amenaces i les seves
prohibicions.
L'èxit del referèndum escocès
allunyaria moltes de les pors en les que l'estat espanyol basa la
seva campanya contra la nostra independència. El simple vot escocès
ja és un mirall en el que l'estat espanyol veurà reflectida la seva
absoluta falta de cultura democràtica. I un “Sí” escocès, a
més, acabaria de catapultar el Sí a Catalunya, en la mesura que del
18 de setembre al 9 de novembre transcorreran 2 mesos que a Escòcia
seran un prodigi de democràcia i normalitat, sense res a veure amb
els cataclismes de les amenaces del govern espanyol i l'unionisme al
procés català.
Però el més important és que, passat
l'Onze i passat el 18 de setembre i el referèndum escocès,
nosaltres ja estarem a les portes del nostre referèndum. El
President Mas farà la convocatòria formal i assistirem a la recta
final en la que veurem fins on està disposat a arribar l'estat
espanyol en la seva deriva autoritària.
Crec que a hores d'ara ja tots podem
descartar una consulta acordada i consensuada amb l'estat. Tanmateix,
tindrem la porta oberta a poder-la celebrar d'acord amb la llei de
consultes catalana, i amb el cens que ja des d'ara s'està treballant
via Idescat. És molt probable que l'estat espanyol recorri la
nostra llei. És probable que el TC la suspengui. El que ja no sabem
què passarà és si la suspensió anirà més enllà dels 6 mesos.
En definitiva, el que no sabem és si l'autoritarisme de l'estat
espanyol els portarà a perseguir judicialment, penalment, etc tot el
que fem per celebrar la consulta.
La meva intuïció em porta a pensar
que l'estat espanyol no autoritzarà mai la consulta, però que,
arribat un punt, passat l'estiu, podria no tenir més remei que
“tolerar-la”. Intentar-li treure valor representatiu, però
tolerar-la. Qualsevol escenari que no sigui la “tolerància
menyspreativa” els obligaria a aplicar una sèrie de mesures
autoritàries que podrien tenir efectes devastadors
internacionalment, i hi incloc des de la intervenció de la
Generalitat a la inhabilitació o empresonament del MHP Mas o l'ús
de la Guàrdia Civil, Policia Nacional i Exèrcit per retirar les
urnes dels col·legis electorals.
Una altra possibilitat, segons quina
sigui la reacció de l'estat espanyol és que el 9 de novembre no hi
hagi cap possibilitat de fer la consulta, ni acordada ni tolerada, i
el MHP Mas, o qui l'hagi substituït si l'inhabiliten, ens convoqui a
unes eleccions de caràcter plebiscitari, en les que els partits
catalans hauran de concórrer, de la manera que sigui, però amb un
punt central programàtic: si estan a favor o en contra que Catalunya
esdevingui un estat independent.
I un cop celebrades les eleccions amb
aquest tema central, clar, inequívoc, en els programes electorals
dels partits, si la majoria parlamentària que en surti ho permet, es
faria una Declaració Unilateral d'Independència que habilités un
procés internacional que culminés en aquell punt que l'estat
espanyol fins llavors havia pogut prohibir: una consulta.
Així les coses, amics, amigues,
camarades, compatriotes, estigueu ben desperts i ben disposats davant
tot el que ens espera en aquests onze mesos, perquè serà el més
intens que mai haurem viscut.
Més units que mai. Més compromesos
que mai. Més implicats que mai. I més conscients que mai que d'ara
fins el 9 de novembre cada dia passaran coses transcendents per al
nostre futur i que tot el que fem tots i cadascun de nosaltres pot
ajudar o dificultar fer realitat el nostre somni: que Catalunya
esdevingui un Estat independent.
La imatge que he triat per il·lustrar aquest post és del
cartell de la pel·lícula Master and Commander. La vespra del 25-N
una de les poques persones que reconec com a “mestre”, en Salvador Cardús, s'adreçava
al President Mas i li demanava “SALPEM”. Bé, doncs ja hem
salpat. Ja som a mar oberta. Ja hem après que no hi ha un únic
capità, sinó un comandament plural, però que és capaç d'actuar
unit. Ara hem de demostrar que tots som bona tripulació, que respectem i confiem en el comandament plural que tenim, que sabrem
ser-hi quan toca, que no ens espantarà ni la mala mar ni les
canonades, i que no només hi serem, sinó que sabrem fer bé el que
ens toca, perquè a tots i cadascú de nosaltres ens toca fer alguna
cosa.
#SíSí
#Guanyarem
3 comentaris:
et veig molt segur, espero que no acabis decebut...
El tema no és que em vegis molt segur. El tema és si aquesta seguretat està fonamentada o no. I jo m'he esforçat per explicar quins són aquests fonaments. I perquè em fan sentir tan segur i tan convençut del que estem fent, de la direcció política, de la direcció cívico-social i del compromís global.
Sí, n'estic molt i molt segur que ho estem fent bé, que estem fent el que toca. Fonamentadament segur. Molt.
Lamento que visquis aquests moments tan únics, tan històrics, tan fascinants... des de la por a ser decebut.
Jo els visc amb la confiança que estem fent el que toca.
Hi ha una cosa segura. Serem lliures si el poble ho decideix democràticament.
I per la moguda que veiem al nostre entorn, crec que a les urnes arrassarà el Sí, Sí.
Són dos sís amb accent afirmatiu i no pas condicionals.
Ho aconseguirem,
Fita
Publica un comentari a l'entrada