Zarzalejos com a símptoma. La importància d'haver fet i fer les coses bé.

Avui José Antonio Zarzalejos, periodista i intel·lectual orgànic de la dreta espanyola amb presència regular a mitjans de comunicació de Catalunya, escrivia un article, “Catalonia Calling”,  fent-se ressò que li ha arribat el llibre i el DVD de la campanya que la gent de Sàpiens (bravo companys!!!) va idear i executat per fer arribar informació clau sobre el nostre procés i la realitat de Catalunya a 15.000 persones influents de tot el món.

L'article és molt i molt significatiu. Zarzalejos es mostra perplex per la qualitat del producte (llibre i DVD), i aquesta iniciativa sembla que l'hagi fet reflexionar per fer valoracions que per primera vegada van més enllà dels tòpics dels que fins ara no s'havia mogut tot l'unionisme i l'establishment espanyol (polítics, opinadors, etc.).

Per primera vegada sembla que es reconeix que el procés no és obra d'un pèrfid president de la Generalitat presoner dels dimonis d'ERC, sinó que és conseqüència d'una enorme mobilització i empenta popular, de la gent. I reconeixia també que l'independentisme havia aconseguit traslladar un discurs sòlid que havia impactat i arrelat en el gruix de la societat catalana.

Després feia una arenga per a la parròquia pròpia per a no donar-se per vençuts, on hi barreja el discurs habitual sobre presumptes falsedats històriques amb els avantatges (sic) de “viure junts” i aquella subnormalitat esdevinguda “latiguillo” de España com a la nació més antiga d'Europa. I acabava fent una crida desesperada a generar un discurs que pugui fer front a la nostra proposta i a la nostra “propaganda”.

Tot plegat crec que ens permet reflexionar sobre dos factors clau en el nostre procés:

• El combat, duríssim i sense pietat, entre realitat i mentida
• L'extraordinàriament positiva evolució de l'independentisme, que ha estat capaç de reinventar-se i de reformular pràcticament de dalt a baix tot el seu discurs i proposta per arribar a ser majoritaris i assolir el gran objectiu, que Catalunya sigui un estat propi.

El combat entre la realitat i la mentida.

De fa molt temps estem assistint estupefactes al fet que l'unionisme s'ha instal·lat en la mentida. Tot el que diu, tot el que explica, tot el que intenta descriure, és mentida.

A partir d'aquestes mentides ha construït un relat que és pura ficció sobre el que està passant a Catalunya. Fins ara els ha servit per anar tirant, perquè la seva esperança era que tot el procés s'acabés desonflant. Però això no ha passat, cada dia que passa és més ferm, i hem anat fent tot el que calia fer amb una determinació i encerts formidables. I és així com la ficció del seu relat, instal·lat en la mentida, s'ha començat a col·lapsar.

L'article d'en Zarzalejos és significatiu per tot això. En assumir, a la seva manera, una realitat que fins ara s'havia negat, esdevé un autèntic míssil a la línia de flotació del que ha estat l'argumentari unionista.

Si li fan cas el debat potser pot adquirir una nova dimensió. Perquè el primer que cal fer per tenir possibilitats d'èxit és treballar sobre la realitat. I Zarzalejos el que fa en les seves conclusions és reconèixer tot això i fer una crida perquè l'unionisme construeixi de manera immediata una nova proposta amb altres fonaments dels que fins ara ha tingut el seu discurs.

Perquè, no ens enganyem, a nivell de discurs fins ara ens ho havien posat fàcil. La ficció del seu relat era tan evident que el seu missatge no tenia cap mena d'impacte. Si l'unionisme és capaç de plantejar una proposta i un argumentari que assumeixi, a la seva manera, la realitat del país i del procés, i plantejar una alternativa mínimament fonamentada a la nostra, el debat pujarà de nivell i serà més exigent per a tots.

De com l'independentisme va fer els deures i va anar situant els fonaments que ara ens permeten ser socialment majoritaris.

En la societat catalana i el mapa polític que emergeix en la post-dictadura franquista l'independentisme va ser, durant molts i molts anys, una expressió molt minoritària, fins i tot residual i extraparlamentària.

Tot i que l'eix central de la política a Catalunya pivotava sobre el “catalanisme”, la seva formulació no era, ni de lluny, independentista.

L'independentisme havia estat present i combatiu durant la llarga nit del franquisme. En els mateixos camps de concentració de la Catalunya Nord on s'instal·lava tot l'exili de la Catalunya vençuda ja es va formar el Front Nacional de Catalunya, amb un front militar que va ser molt i molt actiu durant la Segona Guerra Mundial, a la frontera i a l'interior del país. Fins la seva caiguda. Després, i com descriu formidablement el veterà patriota Pere Carbonell al seu llibre “Obrint camins a l'esperança”, l'activisme del FNC va seguir, ja sense operacions militars, durant tota la dictadura, fent tot el que es podia fer des d'una clandestinitat i una repressió duríssimes.

Però la realitat és que l'independentisme arriba sense una proposta política clara i convincent a la mort del dictador.

Les sopes de sigles, les divisions i les estratègies absolutament dispars, fins i tot contradictòries, és una de les característiques d'aquell independentisme des del 75 fins finals dels 80.

Però n'hi ha una altra, de característica: el formidable activisme de la militància independentista.

Fos com fos, el cert és que fins i tot des d'una evident residualitat en la política “oficial”, l'independentisme mantenia un altíssim nivell d'activisme i presència al carrer. Infatigable. Hi havia més consignes que discurs elaborat. Però s'aconseguia un significatiu ressò social i s'anaven conquerint espais de referència.

Com ja vaig explicar en un post recent, hi ha un moment clau per a l'independentisme, i és La Crida Nacional a ERC, amb tot el que va implicar de participació en la política “oficial”, i visualització homologable a la resta de propostes polítiques. I també tot el procés que condueix a la dissolució de Terra Lliure i que allò que se'n deia “independentisme combatiu” assumís uns nous postulats. A partir d'ERC com a pal de paller, però també mantenint espais polítics alternatius que són els que han donat peu a l'entrada de les CUP al Parlament.

De la consigna al discurs. De la soflama a la proposta. Aquesta mateixa setmana recordava, dinant amb uns amics, l'impacte del primer acte de masses d'aquella renovada ERC, amb la campanya a favor del “concert econòmic” i un acte de milers de persones al Parc de la Ciutadella. Sí, concert econòmic.

I la concurrència a les diferents eleccions va obligar a tenir discursos i propostes programàtiques sòlides i a orientar l'acció política a recollir el màxim de suports, perquè ara ja ens podíem comptar. Ara sabíem quin suport teníem, els independentistes. I volíem que fos el màxim possible sempre.

ERC i tot el seu entorn era la referència independentista i, de fet, l'única proposta independentista d'abast nacional. Però el cert és que hi havia independentistes més enllà d'ERC. I aquest factor no l'hem de perdre de vista per poder entendre la realitat actual.

Tot i que la seva formulació política fos de caràcter autonomista en aquell moment, molta de la militància i, sobretot, els quadres emergents, de CDC era independentista.

Això explica que el 2007 CDC situï com a eix de la seva estratègia el Dret a decidir. I això explica també la rapidesa i la facilitat amb la que s'han “adaptat” als nous temps, fins a abanderar de manera desacomplexada i inequívoca, la causa de la independència. I des d'aquest punt de vista podríem considerar que el Consell Nacional que avui ha fet CDC, fent públic i estenent-ho als quatre vents que aposten pel Sí-Sí al referèndum d'autodeterminació del 9 de novembre, “tanca i segella” aquesta evolució des del catalanisme pragmatista autonomista fins a la inequívoca proposta independentista del President Mas i de CDC. I que tot això hagi passat sense cap soroll i cap veu discordant. D'una manera molt natural i molt lligada a la mateixa evolució de la societat.

Tots aquests factors, tots, han portat a que l'independentisme català hagi evolucionat molt i hagi estat molt intel·ligent i políticament eficaç per anar articulant un discurs, una proposta i una estratègia guanyadora, que el permetés ser la força social i parlamentària majoritària al país.

(No hem d'oblidar tampoc en aquest punt la importància de la societat civil, que sempre ha tingut unes expressions molt plurals, molt locals, però que en aquest moment té una referència obligada en l'ANC i també en un primer antecedent de masses, la Plataforma pel Dret a Decidir, la PDD.)

Aquesta evolució té, des del meu punt de vista, un fonament molt sòlid: estar instal·lats en la realitat. L'independentisme ha assumit la realitat, l'ha entès, l'ha interioritzat i a partir d'aquest punt, ha estat capaç de processar-la i transformar-la en propostes polítiques tan sòlides que han esdevingut socialment majoritàries.

Així és com s'ha configurat un marc polític i social que acompanya la proposta última d'independència i la fa majoritària i viable.

D'aquest marc voldria destacar-ne 4 eixos clau:

- la proposta independentista no s'ha formulat en termes identitaris. L'independentisme ha assumit la realitat d'una societat extraordinàriament diversa en la que conviuen orígens, identitats, llengües i identificacions plurals. Així, el gran encert és que la independència es planteja com una oportunitat per a tots, respectuosa amb aquesta realitat, assumint-la, interioritzant-la i posant-la en valor. El projecte català és exemplar en la seva capacitat de sumar i incorporar la diversitat.

- la proposta independentista ha sabut situar al centre del debat que és l'única proposta que garanteix que tots, en aquest país, puguem tenir un futur millor, més oportunitats i més benestar. La solidesa i credibilitat amb què s'ha explicat l'espoli fiscal que pateix Catalunya i com ens afecta a tots i cadascun de nosaltres, amb independència del nostre origen, identitat o llengua, és un element que catalitza el procés, perquè ofereix una paret mestra a partir de la qual s'edifica el nostre futur. Compartim que tenim dret a gestionar els nostres recursos i a que el fruit del nostre treball no sigui sistemàticament espoliat. Compartim que sabem que la dependència ens empobreix a tots, que ho fa sistemàticament, permanentment i que afecta injustament a totes les realitats de la nostra vida i de la societat. Amb independència del nostre estatus, origen, identitat... sabem que la dependència d'Espanya ens fa més pobres a tots, i no discrimina ni per estatus, ni per origen, ni per identitat, ni per res. Ens fa més pobres a tots pel simple fet de ser ciutadans de Catalunya, de formar part d'aquesta societat.

- El sacrifici enorme i la integritat moral i democràtica de tot el que ha representat el catalanisme i l'independentisme al llarg de tants anys ens ha permès, també, apel·lar a la independència com a oportunitat única de bastir un país millor també des del punt de vista de qualitat democràtica. L'independentisme busca assolir els seus objectius a partir d'una radicalitat democràtica inqüestionable. I aquesta identificació és guanyadora, cohesionadora i legitimadora.

- Finalment, com a quart element que volia destacar, entre tots els possibles, és que a més a més hem estat capaços de convertir la nostra proposta en socialment majoritària des d'un civisme, una urbanitat, una educació, una il·lusió, una alegria sana per compartir i voler ser que són absolutament exemplars. Tot es planteja en positiu. Res no es planteja contra ningú. Tot es fa sumant i fent participar tothom, de qualsevol estatus social, de qualsevol origen, de qualsevol edat, etc. I es fa amb un somriure.

Cal seguir així, amics, companys, camarades. Hem de continuar fent les coses amb rigor. Hem de ser exigents amb nosaltres mateixos perquè volem ser exigents amb el nostre futur, perquè tenim una esperança i una il·lusió fonamentades. Perquè tothom està cridat a participar-hi. Perquè ningú no pregunta cap altra cosa que no sigui que volem compartir un futur millor i que aquest futur passa per la independència. Els mesos que venen seran complicats. Però, passi el que passi, hi hem de fer front des dels valors i les actituds amb les que hem arribat fins aquí, els valors i les actituds que ens han permès ser socialment majoritaris.