2 de març 2014

Alerta amb els revolts

Poc més de 8 mesos per al nostre moment històric, per al referèndum d'autodeterminació del 9 de novembre.

L'acord de la data i la pregunta implica un abans i un després en el procés. L'estat espanyol ha jugat sempre “al fallo”, és a dir, a mantenir una posició molt estàtica, i esperar el “previsible” o “anticipable” fallo català. Data i pregunta eren, des d'aquest punt de vista, un repte crític. Si no hi arribàvem, el procés hagués quedat molt i molt tocat. Però hi vam arribar, i amb nota altíssima. I això va deixar descol·locat l'unionisme. Nosaltres teníem dubtes o temor de no arribar-hi, però ells estaven convençuts que no hi arribaríem.

Des de l'acord el procés ha pres carta de naturalesa internacional. I ha obligat l'estat espanyol a precipitar una resposta improvisada, amb tota la contundència que poden, però de manera poc efectiva, perquè no estaven preparats per a aquest moment.

Estem fent tot el que cal fer i no estem deixant escapar oportunitats?
Per twitter segueixo la gent de YES Scotland. Estic molt impressionat de tot el que fan. És una campanya incessant, d'una qualitat extraordinària, argumentant el Sí a la independència d'Escòcia en el referèndum del 18 de setembre. Només tres setmanes abans que el nostre.

Crec que és urgent que partits i societat civil s'organitzin i posin en marxa una campanya similar a la de Yes Scotland. Fa temps que ho hauríem d'estar fent, però no ho fem. Incomprensiblement, no ho fem. Fins ara crec que hem fet les coses més que bé, les hem fet molt bé. Però ara sembla com si ens haguéssim desconnectat una mica, com si patíssim una ressaca de l'acord de data i pregunta, com si no ens ho acabéssim de creure i, per tant, sense actuar en conseqüència.

Es fan coses. I es fan en general molt bé. Però es fan des d'un voluntarisme anàrquic que ens resta efectivitat. Cal fer, urgentment, un salt en tot el que s'està fent, donar-hi unitat, coordinació i una major projecció. 

Però, dissortadament, també hem deixat de fer coses. La reflexió anterior podria solucionar-se amb relativa rapidesa. Però les coses que deixem de fer ja no tenen remei, ja són directament oportunitats perdudes.

D'entre tot el que hem deixat de fer el que està passant amb les eleccions europees és el més preocupant, tant pel valor que té en si mateixa l'oportunitat perduda, com pel temor que el que ha passat sigui una manifestació d'un problema molt més de fons i, per tant, un preludi de més fracassos, amb una repercussió negativa creixent sobre el procés.

S'ha escampat una preocupant ombra de dubte sobre el que estem fent, sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra capacitat de fer bé les coses, etc.

KEEP CALM, però, sense alarmismes... quins són els elements crítics del que està passant?

1. La incapacitat que han demostrat els partits polítics per configurar una candidatura conjunta com a manifestació de la vella política en l'epicentre de la direcció del procés: el tacticisme. És evident que si no hi ha hagut candidatura conjunta és perquè els partits polítics no s'ho han mirat mai com una oportunitat, sinó des del tacticisme electoral.

Hi havia un tema que preocupava, i era “la por” que generava que a mesura que ens acostem a la data la fotografia de la unitat es vagi fent més petita. El PSC va estar inicialment en el bloc del dret a decidir, però se n'ha despenjat i ara és un agent actiu contra la consulta. En oposar-se ICV-EUA a la candidatura conjunta dels partits de l'acord de la data i la pregunta, la candidatura conjunta tornava a “aprimar-se” en relació a aquell acord, perdent ICV-EUA i les CUP.

Malgrat això, era possible i desitjable una candidatura conjunta de les dues principals forces que lideren el procés, les dues úniques forces en les que realment podem confiar: CiU i ERC. Jo crec que ERC s'ho va mirar amb un excés de tacticisme, sense veure-hi mai una oportunitat, o sense creure-se-la, i CiU va ser víctima de les seves pròpies dificultats internes. Y entre todos la mataron y ella sola se murió...


2. La qüestió de fons és que només hi ha dues forces polítiques que tinguin un convenciment veritable en el procés, que són CDC i ERC.

Unió, la gent d'Unió, també hi són, però el factor Duran, la seva política sempre a la contra, la seva activitat indissimuladament hostil al procés i sempre buscant desgastar el President Mas és un element que encara és complicat de gestionar (per més que, com veurem, ja no té capacitat de condicionar res important).

Pel que fa a ICV-EUA amb “l'espantà” del PSC el seu paper en el procés s'ha revaloritzat. Els necessitem. Però no són de fiar. Gens. És a dir, hem de fer tots els possibles per comptar-hi, però sabem que en algun moment se'n despenjaran, que no hi podrem comptar. I això malgrat que un 50% dels seus votants són Sí/Sí. Però no poden. Si a Unió només és Duran qui viu la situació "amb incomoditat", en el cas d'ICV-EUA és la formació la que viu el procés amb indissimulable incomoditat. Són presoners de la seva pròpia demagògia i, sobretot, de la seva incapacitat d'aportar res no només al procés, sinó a la societat en general.

I a les CUP jo crec que tot el que està passant els hi ve molt gran. Valoro moltíssim que estiguessin en el consens de la data i la pregunta, va ser molt important. Però aquí s'acaba tot. Per a les CUP jo crec que tot està passant molt ràpid i que no poden "superar" que la independència estigui arribant d'una manera tan i tan diferent a la que ells podien tenir al cap. El procés avança, però ho fa sense cap dels tòpics de la marginalitat revolucionària que impregnen les seves soflames.

Per tant CDC (de fet podríem dir CiU) i ERC en algun moment hauran d'assumir que tenen la total responsabilitat de la direcció política del procés. I que assumir això voldrà dir ignorar, menysprear, qualsevol possible incertesa electoral. Hauran d'assumir que en aquests 8 mesos el tacticisme es queda a la cuneta i només serveixen els plantejaments en funció de si ens fan avançar o no, de si ens acosten a poder fer la consulta o no, de si fan créixer el Sí o no.

3. L'aparatosa -i providencial- derrota de Duran. A can CiU ha passat una cosa molt i molt important: haver pogut apartar de la llista aquesta vergonya d'eurodiputat que ha estat Salvador Sedó. En Duran ha jugat molt i molt fort, tot el fort que ha pogut, per imposar-lo. Però això era un escarni a tots els votants de CiU, al procés i al mateix Govern i el seu President, el MHP Artur Mas. I en Duran s'ho ha hagut de menjar amb patates. Amb tota la ràbia i la ira del món, però s'ho ha menjat. No ha pogut. Ha perdut.

La derrota de Duran tothom sap que és el preludi de totes les que vindran. Aquesta derrota és la que ha posat de manifest que Unió no seguirà Duran en la seva follia contra el procés i el President. Duran s'ha vist amb més cara de Berlusconi que mai. I això, amics meus, té una importància cabdal per al procés.

CiU tindrà, per tant, un candidat excepcional: en Ramon Tremosa. Un eurodiputat que ha fet una feina extraordinària tots aquests anys, que té un compromís indestructible amb el procés, i que és lleial al Govern i al seu President. El seu paper, en els temps que vindran, serà transcendent.

ERC també té un molt bon candidat, Josep Ma. Terricabres. Una persona capaç i compromesa. I a més a més ERC està jugant molt hàbilment la integració dels elements provinents del socialisme català per mobilitzar-los en un entorn favorable a la consulta i al Sí/Sí. És una feina important.

4. La derrapada més perillosa ens l'hem trobat amb la incapacitat dels partits polítics d'assumir un punt comú proposat per l'ANC.
D'entrada voldria dir que el paper de la societat civil en tot aquest tema de les europees m'ha desconcertat una mica. M'ha semblat que la seva reivindicació d'una candidatura conjunta l'han feta, però sense massa convicció.

En absència de candidatura conjunta la proposta de l'ANC era molt interessant. I hauria contribuït a facilitar la mobilització del vot sobiranista.

Tanmateix dijous ICV-EUA se'n va despenjar unilateralment. I ho va fer amb un argument miserable, d'un antisemitisme repugnant: dient que no podia acordar un punt així amb unes forces polítiques que donen suport a un Govern que ha fet un viatge a Israel.

I a un portaveu d'ERC li va faltartemps per dir que si ICV-EUA no assumia aquest punt proposat per l'ANC ells tampoc participarien de cap acord al respecte. Amb les hores van canviar una mica el seu posicionament, i del “doncs nosaltres tampoc” van passar a treballar perquè ICV-EUA s'ho repensés i donés una oportunitat a l'acord.

5. La reacció de la gent: incredulitat, decepció i certa crispació. Però... realment hauríem d'estar tan sorpresos? Com és possible que els partits que representen una societat que ha ficat dos milions de persones de punta a punta del país, agafats de les mans, fent la Via Catalana, no siguin ni tan sols capaços de consensuar un punt de compromís en defensa del mateix pel que es va reivindicar a la Via?????

Fem un petit exercici de memòria: les setmanes prèvies a la Via Catalana, amb una societat civil espectacularment mobilitzada, i amb el suport incondicional de CDC i d'ERC, els dirigents de dos partits ja van estar donant pel cul.

Per una banda, l'inefable Duran i els seus incondicionals no van parar de qüestionar la Via, d'intentar desvirtuar-la, aigualir-la.... i per una altra banda, sí, premi! ICV-EUA, fins al punt que no hi van donar suport explícit i que la majoria dels seus dirigents se'n van anar a “encerclar La Caixa”, aprofitant una altra d'aquestes coses absurdes del frikisme més extrem, demagògic i parasitari -per sort marginal- que campa per la nostra societat.

Duran no va anar a la Via Catalana, però Duran ara ha patit una derrota sense precedents que l'ha obligat a sacrificar el seu peó, Salvador Sedó. En canvi ICV-EUA amb aquest exabrupte antisemita de dijous el que fa és aprofundir en la desconfiança sobre quin és el seu paper real en el procés.

COM SI DIGUÉSSIM...
Senyors, alerta amb els revolts. Alerta no prenguem mal. No m'agrada gens el que he vist aquests dies. Aquest tornar a mirar-se tots de reüll buscant el rèdit immediat electoral.

ICV-EUA fa un joc miserable, que és el de desmarcar-se de les coses només per poder assenyalar els altres i intentar desgastar-los. No vol construir res, només vol que els altres tampoc puguin. Però els altres no haurien de caure en aquesta manera de fer, i haurien de demostrar, amb cada gest, que són plenament conscients del moment històric que estem vivint.

Puc assumir que les coses són com són i que justament per la complexitat de la majoria política i parlamentària que dona suport al procés de vegades podem perdre oportunitats.

No puc assumir, en canvi, que això impliqui tornar a paràmetres que pensava superats, al tacticisme i al mirar-se de reüll. Cal coratge. No només per estar molt i molt per sobre d'aquestes mesquineses i dels qui les impulsen, sinó també, i fins i tot sobretot, perquè és tanta la feina que tenim pel davant que només amb aquest coratge i aquesta convicció exemplars, que siguin referents per a tots, ho podrem fer.

CiU i ERC haurien de pensar, cada cop que facin alguna cosa, en l'impacte que això té en la gent. El que motiva i el que desmotiva. El que s'entén i el que no es pot entendre de cap manera. El que fa créixer i el que ens fa més petits. El que serveix d'exemple i de guia i el que desconcerta.

Vinga, SOM-HI!

2 comentaris:

Hasal ha dit...

IC , son els Efìaltes (Mireu la història de Esparta) que resten a l´espera del seu premi.
Les CUP son un grup de revolucionaris de La Vida de Brian.
Unió son els del govern de Vichy (col.laboracionista) i que després de la guerra es feien passar com a membres de la resistència.
PSC , es el Titànic.
i així podem anar fent camí.. CDC+ERC = El día de la Marmota.
Avui es jornada d´entrega dels Oscar.
Una abraçada !!!!

Blogger ha dit...

Ever wanted to get free Google+ Circles?
Did you know you can get them AUTOMATICALLY & TOTALLY FREE by using Like 4 Like?