25-M. Del fracàs d'una candidatura excepcional a treballar per un resultat excepcional de CiU i d'ERC

Jo era un ferm convençut de la bondat d'una candidatura conjunta. En moments excepcionals, propostes excepcionals. 

No va ser possible, va tenir un punt frustrant, decebedor. Però ja hem passat el dol. I ara hem de treballar amb totes les nostres forces perquè les candidatures sobiranistes, singularment CiU i ERC, tinguin un resultat excepcional.

Personalment, aquestes eleccions del 25-M treballo, desitjo i somio perquè passin dues coses:

- que CiU i ERC siguin les dues primeres forces, les que tinguin més vots a Catalunya, i que superin el 50% dels vots emesos.

- que CiU sigui la força més votada, tant pel reconeixement que això implicaria de la feina feta per Ramon Tremosa, com per la importància estratègica que té per al procés un bon resultat de CiU, que indubtablement transcendeix el candidat Tremosa i hi implica el MHP Mas. I crec que el President Mas, per tot el que està fent i per tot el que està cridat a fer, es mereix sentir en forma de recolzament electoral el nostre suport.

Em fa una certa mandra abordar el tema de perquè no hi ha hagut candidatura conjunta, però crec que, per honestedat política dels meus plantejaments, haig d'explicar la meva visió. Perquè no m'ha agradat el que ha passat, i tot i que podria optar per callar, em sembla millor explicar com he vist les coses. Perquè, sobretot, penso si aprenem la lliçó això ens hauria de permetre d'ara fins el final del procés estar preparats per fer les coses d'una altra manera.

1) Només podíem aspirar a tenir una candidatura conjunta i no una candidatura unitària. Dissortadament els nostres partits polítics, el conjunt del sistema, va encara força passes pel darrere del que és la societat civil. Pesa molt, massa, el postureo i la dialèctica de fer-se fort en la diferència i no enfortir el conjunt a partir del que ens uneix.

Des del primer moment ICV-EUA i CUP es van desmarcar del que la societat civil, p.ex. a través de l'ANC o del CCN, demanava. També Unió, o més ben dit, Duran i Lleida s'hi va posar totalment de cul.

Així les coses, gairebé mai va ser un escenari viable una candidatura unitària de tots els partits catalans que defensen el dret a decidir. Hauria estat possible, però la força centrífuga de les estratègies dels partits ho va fer impossible gairebé des del primer minut. Quan ens fixem en les diferències i no en el molt que compartim i l'excepcionalitat del moment, i no entenem la grandesa que significaria un gest d'aquesta naturalesa, no hi ha res a fer. I no hi va haver res a fer.

2) COSTA MOLT FER EL QUE NO S'HA FET MAI... El fracàs de la candidatura conjunta

Quan parlem de candidatura conjunta ens referim a una candidatura que aplegués les dues grans forces del sobiranisme, que són les que inequívocament estan liderant el procés: CDC i ERC.

Tot i que ja no fos una candidatura unitària, aquesta candidatura conjunta al meu entendre hauria tingut una potència extraordinària, i s'hauria enquadrat perfectament, per grandesa, per projecció i per impacte, al moment històric que vivim.

Contra aquesta candidatura només he sentit un argument digne de ser considerat. Des d'un cert entorn d'ERC s'assenyalava que estaríem llençant un missatge negatiu, de ser cada cop menys, si a cada foto n'anaven caient partits dels que prèviament formaven part del consens. Assenyalaven que en la primera votació al Parlament hi havia el PSC, però que ja no hi va ser en l'acord de data i pregunta. I que si ara dels partits que estaven en aquell acord en queien UDC, ICV-EUA i CUP, això no era un missatge positiu.

Entenc l'argument. Però tot i valorar-ne tot el que implica, posat en una balança, els arguments a favor d'una candidatura conjunta pesaven molt més, els beneficis sempre eren infinitament superiors.

Si hagués d'ordenar els factors que han dificultat la candidatura conjunta, en primer lloc situaria la poca experiència que tenen CiU i ERC de treballar plegats. Encara es mantenen malfiances i encara no s'ha generat aquell clima de confiança que facilita el que és difícil, que permet fer el que no s'ha fet mai.

A partir d'aquí ja tot és més confús. He tingut inputs de totes dues bandes, i m'he fet la meva personal composició de lloc sobre quins altres factors van influir en aquest fracàs.

Crec que es van donar dues coses negatives en l'entorn d'ERC. Per una banda que el seu candidat, designat amb certa precipitació, no semblava veure gens clara la cosa i no ho va posar fàcil, dit d'una altra manera, que no es va posar al servei de la candidatura. #findelacita

Però per una altra banda no puc estar-me de dir que crec que en un moment donat a ERC es van posar estupendus amb la possibilitat de quedar primera força. Espero que no se m'enfadin els amics d'ERC, però crec que en algun fatal moment van valorar com a positiu aprofitar-se del desgast del govern en solitari de CiU per fer un cop de força electoral i posicionar-se com a primera força política en aquestes eleccions, menystenint les implicacions i conseqüències, per a mi cap de bona, que això pot tenir sobre el procés, la capacitat d'articular majories i de no afeblir lideratges indispensables.

De tot el que ha passat, això és el que més em preocupa, perquè apunta més a posicionar-se en un hipotètic post 9-N que en abocar-s'hi sense condicions, assumint tots els sacrificis que calguin, a fer-lo possible.

Per la banda convergent crec que, més enllà del President Mas, la cadena de mando està “tocada”. Això podria haver fet feixuc gestionar les dificultats intrínsiques que tenia articular una cosa així i generat incerteses en el procés negociador.

Hi ha una altra qüestió que en cap cas es podia “despatxar” frívolament: la por a que aquesta candidatura no obtingués un resultat excepcional, a l'alçada de l'excepcionalitat de la candidatura, a l'alçada de l'excepcionalitat del moment. L'entenc.

Com vaig explicar en l'anterior post en les últimes eleccions europees a Catalunya PSC-PSOE i PP van sumar el 54% dels vots emesos. Qualsevol resultat de la candidatura conjunta que no s'hagués situat en aquest marge o per sobre hauria estat un fracàs. Això era un risc, i hi havia una legítima por a un escenari així.

Però, per a mi, també això era insuficient. Encara més: injustificat. Si estem a menys de 200 dies del 9-N i no ens veiem amb prou coratge, amb suficient seguretat com per pensar que una candidatura excepcional, que unís excepcionalment CDC i ERC, que comptés amb suports excepcionals de personalitats independents del país... si pensem que amb tot això no aconseguiríem generar una il·lusió excepcional, provocar una mobilització excepcional i assolir uns resultats excepcionals... és que som perillosament presoners d'inseguretats sobre tot plegat.

La tessitura:

Així, al final del procés deliberatiu de CDC i d'ERC, la candidatura conjunta oferia dos possibles visions:

• la visió en la que pesava més el risc d'oferir una imatge minvant del suport al procés i de que no s'asseguraven uns resultats a l'alçada de l'excepcionalitat de la candidatura, i que abocava a no fer la candidatura conjunta.
• la visió que situava la candidatura conjunta en una cadena de valor de fets excepcionals, com van ser la mani de l'Onze 2012, la Via Catalana, l'acord de data i pregunta i en general tot el procés que desemboca al 9-N i que a més a més desarticulava les amenaces més greus que pot tenir aquesta convocatòria electoral.

Va guanyar la primera. Disgust. Però oblidem el dol, perquè no ens ho podem permetre i...

3) SEGUIM!

Treballem perquè el 25-M sigui, com deia en l'anterior post, una oportunitat que no desaprofitem.

Per assolir aquest objectiu cal que tots ens esforcem en PENSAR EN POSITIU, treballar pel que sabem ens fa forts i tenir capacitat d'aïllar els factors o elements que podrien ser desincentivadors o afeblir la nostra posició. Hem de ser intel·ligents. Hem de demostrar que sabem agafar les curves que té el procés amb seguretat, sense por, i sense derrapar. Això, en relació a les candidatures de CiU i d'ERC implica tenir present sempre el que tenen de positiu i aïllar els factors de desgast:

- En el cas de la candidatura que encapçala Ramon Tremosa hem de pensar i valorar que és un excel·lent candidat, el millor candidat d'aquestes eleccions. Que ha fet una feina excepcional. Que ha sabut treballar amb n'Oriol Junqueras i en Raül Romeva quan era més difícil fer-ho. I que és la candidatura que, amb més seguretat i certesa, aferma el President Mas al capdavant del govern i el procés. El del President Mas és un lideratge excepcional i IMPRESCINDIBLE. Sense ell és impossible arribar al 9-N. És la figura clau en el taulell d'escacs del procés d'ara i fins el 9-N. Insubstituïble.

Al mateix temps, en el cas de CiU cal que tots tinguem suficient sentit estratègic de les coses com per poder aïllar el factor destructiu Duran. 

La capacitat destructiva d'en Duran rau únicament en el cas que li fem. Si parlem de fets, és un zero a l'esquerra. En fets, no pot parar el procés. No ha pogut parar el govern Mas i l'acord CiU-ERC. No ha pogut impedir que el seu partit, Unió, en el seu darrer congrés, aprovés que el sentit confederal de l'estat propi és amb Europa i no amb Espanya, com tramposament ell fa anar. No va poder evitar l'acord de data i pregunta. I no ha pogut impedir tampoc que Salvador Sedó no sigui el candidat d'Unió, i que en el seu lloc hi vagi Francesc Gambús, un candidat fermament compromès amb el procés català, el dret a decidir i els valors històrics d'Unió, de la Unió de Carrasco i Formiguera.

L'únic recurs desestabilitzador d'en Duran és l'impacte que aconsegueix amb les seves declaracions, amb les seves rajades. No el menystinc. Tots sabem que és intel·ligent i que té una gran cobertura mediàtica. Pot fer mal i intentarà fer mal. S'estarà tota la campanya esperant el millor moment per llençar una atzagaiada contra les opcions electorals de Ramon Tremosa i de CiU. El seu objectiu és que el que digui desmobilitzi possibles votants i que, així, CiU tingui el pitjor resultat possible i que afebleixi el màxim possible al President Mas.

No li fem el joc. Aïllem-lo. No fem ni puto cas al que pugui dir. No ens fem còmplices necessaris de la seva estratègia!

- En el cas d'ERC i de la candidatura que encapçalen -crec que ho podem dir així- Terricabres i Maragall, crec que s'ha de posar en valor l'esforç del partit republicà per obrir la candidatura a diferents sectors, per trencar les costures dels seus votants tradicionals. Això és bo per a tots. Crec que serà bo per a ERC, però, el més important, també serà bo per al procés. ERC està fent bé les coses. Ha demostrat lleialtat i fiabilitat. I cal aplaudir l'enorme esforç pedagògic d'Oriol Junqueras en relació a la situació del país i el procés. El de l'Oriol Junqueras també és un lideratge indispensable per al procés, a preservar, protegir i recolzar tot el que puguem.

Si abans demanava aïllar el factor Duran de les nostres decisions en relació al vot a CiU, també demano aïllar el que ha passat en tot el tema de la candidatura conjunta pel que fa a ERC. Si en el cas d'en Duran fora millor que no existís, en el cas d'ERC també fora millor que no hagués passat el que ha passat en el tema de la candidatura conjunta.

Sapiguem aïllar les coses negatives que hi pugui haver i sapiguem posar en valor el molt de bo que tenen, tant la candidatura de Ramon Tremosa i CiU com la candidatura de Josep Maria Terricabres, Ernest Maragall i ERC.

Pensem en clau de país. Pensem en clau de procés. Pensem que en menys de 200 dies estarem votant si volem ser un estat independent o no. Centrem-nos en això. Sabem que CiU i ERC són les peces bàsiques a nivell polític de tot plegat. Enfortim-los. Donem-los-hi el suport que es mereixen.

Fem que CiU i ERC tinguin més del 50% dels vots a Catalunya. Que voti tothom! Omplim de vots per l'estat propi, la independència, les urnes. Omplim de vots a Ramon Tremosa i CiU i a Terricabres i ERC les urnes de tot el país.SOM-HI! 

DONEC PERFICIAM!