Senderos de gloria

Finalment es va fer el tard. Desitjàvem aquest moment. Ens havíem passat el dia arraulits a la trinxera sota un incessant bombardeig aeri i d'artilleria.

Amb la fosca ni l'aviació ni l'artilleria enemigues podien operar. I per un moment aquell infern es quedava en silenci. Llavors, els laments. Els crits de desesperació dels companys quan trobaven els seus camarades morts, i aquell udolar esgotat dels ferits als que ningú no havia pogut atendre abans.

Però fins i tot en aquell infern, quan queia la nit era un moment de vida, quan et movies per la trinxera, et trobaves un company, un amic, un camarada al que sacsejaves el braç, com per comprovar que realment hi sigués, i aixecava lleument la cara, només per poder-te mirar des d'aquells ulls d'una desesperació tan intensa.

Portàvem així 300 anys. Perquè abans de nosaltres hi havien estat els nostres pares. I abans dels nostres pares els nostres avis. I abans dels nostres avis els nostres besavis. I abans dels nostres besavis els nostres rebesavis. No importava quan ni d'on haguessin o haguéssim arribat. El nostre país estava convertit en una trinxera gegant i només en la nit, només quan els altres no podien matxacar-nos, nosaltres, a l'igual que tots els que ens havien precedit, respiràvem.

La trinxera tenia un lema que s'havia transmès de generació en generació, a tots i cadascun dels seus defensors: resistir és vèncer. I així portàvem 300 anys d'una impossible derrota. Vexats, humiliats, saquejats, impossibilitats de fer res... excepte resistir com a tota forma de vida que ens havien transmès i que nosaltres semblàvem resignats a transmetre.

Aquella nit, però, era diferent a la trinxera. Era molt diferent a totes les anteriors i a totes les anteriors que s'havien viscut a la trinxera.

Ningú no sap com, però la gent de la trinxera havíem tret forces, coratge i decisió d'on semblava que no en podia quedar i estàvem decidits a sortir de la trinxera, recuperar el que era nostre i evitar que, amb l'arribada del dia, altre cop, com sempre des de feia 300 anys, ens tornessin a bombardejar incessantment.

Una inesperada energia ens havia sacsejat de punta a punta. Després de molts anys de patiment, divisions i desconcert, tota la gent de la trinxera s'havia agafat les mans i una mena de corrent de vida i d'il·lusió es va transmetre fins l'últim racó i fins l'últim home. Estàvem vius i encara teníem prou força per lluitar per evitar que els nostres fills continuessin encadenats, esclaus, de la trinxera i la por.

I en aquell moment, on abans només hi havia resignació, frustració i divisió, la trinxera es va convertir en un bressol de somnis. Probablement l'últim somni al que tindríem dret si no ens en sortíem.

Recolzat en aquella terra humida, fumant una de les últimes cigarretes que tenia, mirava a banda i banda l'activitat frenètica. Gent que fins llavors només havia mirat per ell mateix, el seu partit o la seva organització, treballant amb la resta de companys. I sí, sobretot, una energia que s'encomanava i era igual de viva en els qui portaven de sempre a la trinxera i en els que hi acabaven d'arribar. L'esclavatge era igual per a tots. I aquella nit la determinació per trencar-lo era igual en tots.

O això semblava.

Llavors és quan va començar a passar coses molt estranyes. Quan tota la trinxera i el seu comandament ultimava la seva decisió per alliberar-se de les cadenes, i el que havíem de fer semblava molt clar, van començar a arribar veus que ens van sumir en la confusió. Que si tots sortíem a l'hora ens massacrarien. Que si el millor era que cadascú sortís per la seva banda, perquè així podríem assolir millor els nostres objectius. Que si els d'aquell sector no eren de fiar. Etcètera etcètera etcètera.

Van anar passant les hores i ja ningú no tenia clar què faríem ni com ho faríem. Mentre sentíem la discussió del comandament al seu búnquer, i com l'oficialitat repetia les consignes dels seus superiors acusant els altres de fer fracassar l'operació, tots ens vam començar a mirar amb una tristesa infinita. I vam seure, amb el cap i el fusell entre les cames, sense dir res, mentre les llàgrimes gotejaven damunt aquella terra que volíem lliure i mentre assumíem amb una ràbia impotent que nosaltres tampoc ho veuríem.

Però jo no oblidaré mai qui va començar a qüestionar l'estratègia majoritària per voler imposar, contra els altres, la seva, i fer-ho convertint-ho tot en un esperpent i condemnant-nos, per més paraules que hi posessin, al fang, enlloc d'encomanar-se a un últim sacrifici, excepcional, per sortir-ne.

De la glòria a la misèria.