5 de gen. 2016

GOOD MORNING VIETNAM

Iniciem avui una nova etapa d'aquest blog. Tornem al seu nom original: Dies de Fúria.

Una mica d'història dels canvis en el blog responent als canvis a la situació del país:
Després de la confusió tripartita, l'estat de caos en el que va quedar sumit el país i dels dos primers anys de la primera legislatura convergent vam arribar, l'Onze de setembre del 2012 a una mobilització massiva, espectacular del poble de Catalunya, que va omplir, amb més d'un milió i mig de persones, el centre de Barcelona. A aquella manifestació la va seguir una convocatòria electoral caracteritzada per la defensa del dret a decidir de Catalunya fins a les seves últimes conseqüències. Acabava de néixer el procés tal i com l'hem conegut fins ara, un procés que en 3 anys ens ha dut a fites extraordinàries, la més important de les quals haver generat una majoria social independentista que es va expressar contundentment a les eleccions plebiscitàries del 27S del 2015.

A finals d'aquell 2012 vam passar dels Dies de Fúria als Dies de Glòria. En pocs anys l'independentisme havia passat de ser una expressió testimonial socialment i poca cosa més que testimonial a nivell parlamentari, a ser la majoritària socialment i parlamentàriament, i havia protagonitzat gestes espectaculars, increïbles, com les mobilitzacions dels Onze de setembre del 2012, 2013, 2014 i 2015, i desafiaments inimaginables fa uns pocs anys, com el 9N, que va tenir un ressò internacional espectacular, en el que vam torejar tot el poder de l'estat espanyol, en un exercici d'intel·ligència i de desobediència col·lectiva sense precedents a Europa Occidental, i que ha comportat ser també l'únic país a Europa amb un President democràtic processat, per posar les urnes, per donar la paraula al poble.

Que res no seria fàcil ho sabíem, com a mínim alguns. Que tot costaria molt, i que no teníem cap altra força que la que tots junts fóssim capaços de generar, també. Però ens havíem posat a caminar i tot estava a les nostres mans, per això tots els dies que visquéssim des d'aleshores, treballant per fer avançar el procés, eren Dies de Glòria. Perquè els protagonistes d'aquesta història extraordinària érem -i som- tots i cadascun de nosaltres.

Des del primer moment hi va haver els voltors, els carronyaires, que no han deixat de menystenir i menysprear el que estàvem fent. Personatges que, com més buida era i és la seva fulla de serveis al país,  més insolents i prepotents eren en el seu bla bla bla ridiculitzant el procés i tot el que es feia (les xarxes socials, tan extraordinàries per a moltíssimes coses, han tingut un efecte no desitjat amb el sorgiment d'aquests paràsits tòxics "alliçonadors" de sofà).

Joan Sales va dir que els catalans portàvem 500 anys fent l'imbècil. I no es tractava de deixar de ser catalans, sinó de deixar de fer l'imbècil. Sí, els catalans ens hem equivocat molt. També els independentistes. Potser l'únic encert que hem tingut ha estat la nostra perseverança, fins i tot en els moments més terribles, quan tot semblava perdut, en mantenir la flama encesa, en, durant aquests 500 anys, malgrat tot, haver estat capaços de generar aquesta cadena invisible a través de la qual, generació rere generació, ens hem transmès la voluntat de ser i de ser lliures. I d'una militància que, com a mínim, i amb molt sacrifici, fins donar la vida, ha mantingut oberts els camins de l'esperança, els camins pels que nosaltres hem transitat fins arribar on ara som, més lluny que mai.

El temps i la història jutjarà com hem fet les coses en aquest procés, però l'únic cert és que hem arribat més lluny del que mai havíem fet en aquests 500 anys. El 27S vam fer una cosa prodigiosa, unes eleccions plebiscitàries, amb una unitat política que mai havíem aconseguit i assolint una majoria, que si bé no va ser total des del punt de vista d'arribar al 50% dels vots per la independència, va arribar al 48%, amb una participació extraordinària, del 75%, i amb tot l'estat i els seus aparells i poders en contra amb una guerra bruta també sense precedents en un procés democràtic com el que estàvem protagonitzant.

Va faltar molt poquet per assolir un triomf total, però el resultat ens habilitava i legitimava totalment a iniciar el procés independentista amb tota la nostra decisió. Democràticament, per tant, el 27S va ser un èxit gairebé total.

El gran problema el vam tenir en que aquella imbecil·litat a què feia referència Sales s'havia manifestat en una bossa d'uns 75.000 votants que abans, el 2012, estaven amb CiU o ERC, i que ara havien decidit, per pura imbecil·litat, votar CUP. I fent això, per motius que se m'escapen totalment de la comprensió, el que havien complicat extraordinàriament era FER POSSIBLE la independència.


Després de tres mesos patètics d'unes negociacions que hauran passat a la història ignomínia, ahir diumenge la CUP, en un procés vilment opac i sense les més mínimes garanties democràtiques, va decidir no donar suport a la continuïtat del procés.

Els que fa molts anys que ens movem en el món independentista, i que hem militat i treballat a tota mena d'organitzacions (jo ja en porto més de 30, molts d'ells en organitzacions del nucli dur indepe) sabíem molt bé què era la CUP i quin tipus de personal s'hi movia. Sabíem també que era difícil parlar d'una CUP, perquè de fet n'hi havia moltes, i on hi convivien des de veterans patriotes que ho han donat tot per Catalunya fins a la més alta concentració de xaladura política del país.

S'havia esdevingut una cosa que alguns ja ens temíem podia passar. En David Fernández, que va ser el cap de llista de la CUP el 2012, quan per primer cop es presenten a les eleccions al Parlament i obtenen representació (3 diputats) ho havia fet molt bé. Ho havia fet tan bé que jo mateix havia escrit que era potser un dels millors diputats que havia trepitjat el Parlament: culte, format, amb criteri, valent, responsable, enginyós. Sense ell voler-ho el David va "enganyar" molta gent, que el 27S es pensava votava "Davids", però no, estaven votant, salvant algunes excepcions (com en Baños o Julià de Jódar), una de les la tares més demencials que ha generat en termes polítics aquest país. I dissortadament no hem tingut 10 davids, sinó un escamot de fanàtics sectaris comandats per l'Anna Gabriel.

Tot i això la gent "normal" i patriota que encara hi havia a la CUP va plantar cara i va demostrar que representaven el 50% de la CUP. Però no van poder vinclar la força emergent d'un aparell tremendament sectari. I la CUP del no es va imposar.

(A partir d'ara quan parli despectivament de la CUP vull deixar clar em refereixo a la CUP del no, i que respecto i valoro a molta de la gent d'aquest 50% que ha plantat cara perquè el procés seguís viu, per intentar evitar que la CUP se'l carregués.)

Quedaven enrere més de tres mesos d'autèntica presa de pèl, que han confós, esgotat, indignat la majoria independentista. Aquest aparell sectari ha protagonitzat una vilesa sense precedents amb la manera tan sàdica com ha negociat i com ha jugat amb Junts pel Sí, amb tota la gent, però també amb la pròpia gent de la CUP. I des de Junts pel Sí s'ha estat massa "bonista" per no tallar de socarrel aquesta dinàmica.

Hi ha molt poc a dir que no s'hagi dit ja. El posicionament de la CUP ha estat moralment inacceptable, repugnant. I amb un menyspreu total per tot i per tothom han preferit fer tot el possible per carregar-se un procés que no els hi agradava que no pas assumir que al darrere d'aquest procés hi havia tot un poble, amb la més autèntica expressió de la seva transversalitat i de les seves contradiccions, que era el que el feia possible.

No sabem què passara ara amb el procés. Sí que sabem que tot apunta que deixarà d'existir com l'hem conegut fins ara. Això no implica en cap cas que renunciem a res, sinó, amb tot el que ha passat i probablement passi, haurem de repensar i reformular les bases de l'estratègia per assolir la independència.

En definitiva, el que haurem de fer a partir d'ara, començant com aquell que diu demà mateix, és treballar per generar les condicions que ens permetin fer possible la independència. Amb el procés com l'hem conegut fins ara les condicions s'havien assolit molt precàriament, però hi havíem arribat. El que ha passat les ha destruït, i la finestra d'oportunitat que ha tancat la CUP farà que siguin difícilment reproduïbles amb les mateixes característiques. Per tant haurem de pensar què cal fer perquè es donin aquestes noves condicions per fer-la possible. Perquè la independència és possible i és necessària, però l'hem de saber fer possible, i això passa per deixar de fer l'imbècil.

Amb caràcter immediat i inqüestionable aquest deixar de fer l'imbècil passa per tallar de socarrel tota negociació amb aquesta CUP del No. Ni tracte ni pacte, s'ha acabat.

El que seguirà després ja no ho sabem. Tot sembla indicar que unes noves eleccions, en les que ja l'escenari no serà el del 27S. El desenllaç d'aquests dies i la inevitable convocatòria electoral ens abocarà, si no s'esdevé un miracle, a una lluita per l'hegemonia política en el món independentista, de conseqüències tan imprevisibles com potencialment devastadores. 

Ho vaig dir fa uns dies. Se'ns ha tancat una finestra d'oportunitat, però se'ns obre l'oportunitat de deixar clar a tothom què hem après la lliçó de tantes derrotes i que som conscients que no podem seguir fent l'imbècil si volem guanyar. Però tinc una confiança escassa que siguem capaços de fer-ho, tot això, tinc pocs indicis als que agafar-me per pensar que és possible que ens en sortim en aquests mesos que venen. I la incomprensible roda compareixença d'avui d'Oriol Junqueras m'ha ratificat en aquest pessimisme.

Tot apunta que estem entrant en uns mesos que amenacen de ser el nostre "Vietnam".

GOOD MORNING, VIETNAM

Jo mantinc i mantindré inalterable el meu més fidel compromís patriòtic i militant,  i treballaré per ajudar on calgui i al nivell que calgui a crear les condicions per fer possible la independència. I com que part d'aquestes condicions passen inevitablement per deixar de fer l'imbècil, des d'aquest blog penso denunciar sense descans tota aquesta imbecil·litat, perquè fins que no deixem de fer l'imbècil, els dies que visquen no deixaran de ser dies de fúria.
DONEC PERFICIAM

4 comentaris:

Lord Nelson ha dit...

Bon article, com sempre senyor Abad.

Penso que ahir Oriol Junqueras deixà passar l'ocasió (una altra) de mostrar lideratge i donar un nou impuls al procés. Devia censurar l'engany i la irresponsabilitat històrica de la CUP, i defensar el full de ruta i el candidat (el seu candidat!!!) de JxSí. Però no. Se situà fora de JxSí per a prescindir d'1.628.714 persones que hi van donar suport, impostant equidistància entre CDC i CUP. Un discurs políticament nan, mesquí, vergonyós. Avui ha dit

És evident que la CUP ha arribat aquí perquè ERC, des de la nit electoral, ha deixat fer. Penso que ERC no vol reeditar JxSí. Somien amb el sorpasso definitiu. El 20D aconseguiren el que volen, ser la primera força independentista, encara que els Podemos traguessin més diputats que ells i que la imatge general de l'independentisme empetitís.

Probablement hem corregut massa. Urgències històriques, que deia aquell. Potser la principal feblesa del President Mas en encarar aquest procés rau en no disposar d'una estructura d'estat megabàsica: un partit endreçat, sòlid, sense ombra de corrupció, amb un programa interclassista ancorat en la radicalitat democràtica, i amb el coratge necessari per plantar cara als poders de l'estat del qual ens volem alliberar i, sobretot, per plantar cara a la demagògia, l'estupidesa i tot allò que soscava un sistema democràtic. Exemples: Cal explicar i defensar que una sanitat pública i gratuïta és incompatible amb una assistència a tot cristo que se li acut venir a Catalunya; que no poden haver-hi "papers per a tots"; que el rigor en la despesa pública passa, per exemple, per uns serveis socials potents i rigorosos, més que per subvencionar oenegés voluntaristes i/o fosques; que des de la TV pública, les universitats públiques, o qualsevol entitat que rep fons públics, ningú pot, impunement, posicionar-s'hi al costat de dictadures en contra de països democràtics.

CDC no ha de perdre temps. Que anunciï aviat que, si el soci no vol reeditar JxSí, presentarà la seva pròpia candidatura (Democràcia i Llibertat) encapçalada per Artur Mas, i que inclourà els independents que vulguin sumar-s’hi. Que presenti un programa de govern al cos central de la societat catalana que inclogui la intenció de declarar la independència si DiL obté la meitat més un dels vots i els escons, o si aquests vots i escons poden ser reunits en un acord postelectoral amb altres partits que vulguin la independència.

Rigor, rigor i rigor.

En març guanyarem.

Enric Borràs ha dit...

La CUP ha «votat» visqui Espanya i mori Catalunya

Per fi, després de més de cinquanta anys de mentir-nos, els qui es reclamen hereus de les suposades «esquerres» que ens van vendre l'alliberament social i nacional «alhora» com a única via d'assolir la Independència de Catalunya, s'han tret la careta i han demostrat què són: espanyols de la mena més abjecta possible de ser espanyol.

Durant aquests anys de totalitarisme «esquerrà» i falsament progressista, els catalans no sotmesos al pensament únic imposat ─si no seguies la fe comunista no podies ser «independentista»─ hem estat titllats de feixistes, burgesos, en fi, d'enemics del poble. Alguns hem resistit la persecució, la marginació i el bescantament al llarg de les nostres vides de militants de l'única revolució possible, ara dins la miserable Unió Europea: la Independència de Catalunya.

Irreductibles, fa anys un grup ens vam començar a anomenar patriotes, per així distingir-nos ─i significar-nos─ dels suplantadors. A més a més vam convenir en reclamar una acció definitiva per aconseguir la Independència de la nostra Pàtria; que el Parlament català ens retornés les Constitucions i Llibertats arrabassades pels espanyols el 1714, recuperant en conseqüència l'estat català que havíem tingut al llarg de més de set-cents anys.

La proposta plantejada des de Patriotes per la Devolució és la formació d'una coalició electoral amb un programa d'un sol punt: que el Parlament català sobirà ens retorni les nostres Constitucions.

Si sou d'acord en la proposta, tenim l'obligació de plantejar-la públicament i per tots els mitjans. Espero la vostra resposta i suggeriments. Salut,

Enric Borràs

Anònim ha dit...

Deia Churchill que els nordamericans sempre fan invariablement el correcte, després d'haver esgotat totes les altres possibilitats. Esperem que els catalans ens hi assemblem una mica, encara som a temps de fer el correcte...

Manyanet ha dit...

D'acord amb l'escrit. David Fernández es qui, bàsicament, ha conseguit aquests 10 diputats que desgraciadament tenen poc a veure amb ell.
Veig molt difícil que els catalans deixem de fer l'imbécil, perqué les circunstàncies que s'han donat ara son gairebé irrepetibles, al menys, en moltes decades, i si es torna a obrir la finestra d'oportunitat altre cop, qui ens assegura que l'aprofitem i deixem de fer l'imbècil?