La FNEC: Mística i Força. Un llegat que va d'Andreu Xandri a J.V.Foix

Un 28 de gener del 1893 naixia J.V. Foix.

Em permetreu que agafi aquesta efemèride com a excusa per parlar de la FNEC, perquè per a mi J.V. Foix i la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya) sempre han estat en una mateixa dimensió. 

Com ja he explicat més d'un cop, el 1984 jo estava a La Crida, i hi vaig ser fins el 1987, que es va produir la decisiva "Crida nacional a ERC", i amb un bon grapat de companys vam entrar a l'històric partit amb l'objectiu de fer-ne el pal de paller de l'independentisme.

Però al poc d'estar a ERC i les JERC jo ja vaig començar a veure que la vida de partit no estava feta per a mi, "malacostumat" com estava a una militància totalment orientada a l'activisme com era La Crida. Un dels companys que vaig conèixer a ERC i que amb el temps esdevindria un dels meus millors amics, en XP, al saber que jo estudiava Dret com ell, em va dir que m'havia de presentar a la gent de la FNEC i que potser m'agradaria implicar-m'hi.

I els vaig conèixer i m'hi vaig implicar. El 1988 vaig ser escollit membre de la Coordinadora Nacional de la FNEC i coordinador de la Universitat de Barcelona. I a les diferents eleccions universitàries vaig ser escollit membre del Consell d'Estudis de la Facultat, Claustral, membre de la Junta de Govern i del Consell Social de la Universitat de Barcelona.

En aquella època érem molt atrevits. I una de les coses que recordo amb més admiració del que vàrem fer llavors els marrecs que érem va ser popularitzar una festa universitària que vam batejar com "La nit de la benvinguda", que fèiem a començament de curs, amb l'excusa de donar la benvinguda a la Universitat als nous estudiants. Ho vam petar fort. Molt fort. Per aquestes festes van passar, sense cap mania de combinar estils, llenguatges musicals i llengües, grups com Brighton 64, Huapachá Combo, King Kameha Meha, BB Sin Sed... però pel que vam "passar a la història" va ser per portar per primera vegada a Barcelona a grups emergents d'allò que es va començar a dir  "Rock Català" com Els Pets o Sopa de Cabra.

En aquella FNEC vam fer possible defensar els drets dels estudiants, treballar a tots els nivells per una Universitat de qualitat i fer-ho des d'una visió nacionalment desacomplexada i integradora de sensibilitats patriòtiques molt transversals.

Vam posar en marxa una cooperativa de llibres universitaris. Vam ser pioners en oferir servei d'assessorament i d'orientació als estudiants. Vam ser els primers en editar calendaris d'exàmens. Vam treballar perquè el català esdevingués llengua acadèmica normalitzada i viva a les aules. I moltíssimes altres coses, que anaven des d'aconseguir més i millors biblioteques i amb major cobertura horària, fins a l'exigència de qualitat en el professorat.

Vam protagonitzar un enfrontament molt dur amb el Rectorat quan la UB va voler signar un acord amb la Universidad Menéndez y Pelayo perquè la seva oferta fossin els cursos d'estiu de la UB, i ho vam fer tot defensant que aquests cursos d'estiu s'havien de fer en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, la UCE.

Però també vam protagonitzar enfrontaments èpics amb els totalitaris de la Universitat, tant amb la ultradreta espanyolista, especialment forta i violenta a la Facultat de Dret, com amb els també violents a la seva manera antisistema assemblearis.

Recordaré sempre la cara d'estupefacció del primer ultra que es va obrir la jaqueta per ensenyar-me la culata del "pistolón" (com ells en deien) perquè m'apartés... i no ho vaig fer. De la mateixa manera que recordaré sempre la cara de desconcert del cap del piquet "revolucionari" que venia a "paralitzar" les classes de Dret i Econòmiques quan ens vam plantar davant d'ells a la Diagonal i els hi vam dir que d'allà no passaven.

Només hi va haver una vaga que no vam poder parar, la vaga general contra una cosa que se li deia "Plan de Empleo Juvenil". Aquell dia, i davant una vaga general, no vam tenir res a fer. Però en tots els anys que la FNEC va ser la dipositària de la confiança de la majoria dels estudiants, ni hi va haver vagues polítiques convocades des de sindicats i mitjans de comunicació espanyols, ni assemblees ni bobades. Hi havia eleccions, hi havia democràcia i hi havia responsabilitat. Com a sindicat i com a representants dels estudiants hi va haver un treball rigorós en la defensa dels drets dels estudiants, en una Universitat que no té res a veure amb la d'ara, que estava absolutament massificada, amb plans d'estudi obsolets i amb un gruix del professorat molt poc motivat, totalment apalancat en les seves posicions funcionarials .

I què hi té a veure J.V. Foix amb tot això? Quan jo vaig entrar a la FNEC hi havia dues coses iconogràfiques:

- un dibuix d'en Cesc que representava la força dels estudiants aplegada al voltant de la FNEC per canviar la Universitat

- una frase d'en J.V. Foix que digué quan fou proclamat, l'any 1985, president d'Honor de la FNEC, i que es va convertir en lema: "Els estudiants, ultra estudiar, han d'esdevenir activistes d'allò que suposa la revitalització de la nostra cultura i l'elevació social i política del país". 

La frase d'en Foix em va acompanyar sempre en la meva vida universitària i en el meu activisme a la FNEC. Ultra estudiar marcava allò que ens definia: un estudiant, sobretot, ha d'estudiar. Però l'exhortació d'en Foix ens menava també ser agents actius en la recuperació del país des d'un punt de vista cultural i lingüístic, i ens exigia ser protagonistes de l'elevació social i política del país.

L'abril del 1989 vam organitzar la 1a. Conferència Nacional de la FNEC a l'Aula Magna de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, convocada sota el títol de "Per un sindicalisme universitari nacional". L'acte va ser també, i molt especialment, concebut com un homenatge als membres de la FNEC de l'època de la República, quan es fundà el sindicat. La figura emblemàtica, icònica, que vam triar per explicitar el nostre compromís i la memòria històrica que recuperàvem i de la que ens proclamàvem hereus fou la d'Andreu Xandri.

Si la frase d'en Foix va inspirar tot el meu activisme a la Universitat, la figura d'en Xandri és de les que més m'ha inspirat en el meu compromís militant. La Fundació Relleu, vinculada al GEN (Grup d'Estudis Nacionalistes) va publicar una biografia d'en Xandri que em va marcar decisivament: "Andreu Xandri: Mística i Força".

L'Andreu Xandri i Serrano, va néixer a Alp (Baixa Cerdanya) el 10 d'Agost del 1916 i va morir en combat a la Vall de Pineda (Alt Aragó) el 15 de juny del 1938, en el marc de la batalla de la Bossa de Bielsa. Va ser militant de Nosaltres Sols i d'Estat Català. Durant l'aixecament del 6 d'octubre del 1934 va lluitar a les ordres dels germans Badia.

Quan esclata la guerra del 36 la FNEC té com objectiu principal defensar la Universitat Catalana i el manteniment de l'agrupació estudiantil. Tres articles escrits per Xandri aquells dies de juliol (el 29, 30, i 31) assenyalen clarament la seva visió de la mística: "Disciplina i Organització", "Autoritat", i "La força indestructible de Catalunya".

El 28 d'agost, el comitè de milícies antifeixistes, autoritzà la creació d'una unitat alpina, depenent de la Generalitat, que tindrà com a missió cobrir l'Alt Aragó i vigilar la frontera. Un dels primers enemics d'aquesta unitat fou la FAI, i singularment el seu criminal capitoste a la Cerdanya: el "cojo de Málaga".

A finals de març del 1938, i amb la desbandada d'Aragó, l'ofensiva feixista contra Catalunya és total. La 43 divisió, on Xandri és capità d'ametralladores, ha de defensar-se sense mitjans i desconnectada del X Cos de l' Exèrcit. Són dies catastròfics.

Andreu Xandri, primer per l'esquerra

El dia 15 de juny de 1938, després d' una heroica resistència cobrint la retirada dels seus homes i de població civil, l'ametralladora del capità Xandri emmudeix per sempre. Tenia 21 anys. Morí víctima d'un bombardeig nazi, a les afores del poble de Bielsa (Alt Aragó).

La mare de Xandri era manxega, d'un poble de Castella-La Manxa. Xandri és, des d'aquest punt de vista, un precedent del que ara estem vivint al procés. L'origen no és una cadena que predetermina el nostre posicionament polític. El "xarneguisme" de Xandri, com el meu, és un bagatge familiar i cultural del que ens sentim orgullosos, però mai un obstacle per al nostre compromís amb el país en el que vivim, amb la gent amb la que compartim i formem una societat i amb el futur que volem.

La mística de Xandri són els valors dels que parla i als que és fidel fins la seva mort. El respecte, la disciplina, el valor, el coratge, l'autoritat, l'organització, la lleialtat. Tenir valors i viure d'acord a aquests valors, fins al sacrifici suprem.

I la força, el ser-hi sempre. A la Universitat. El 6 d'Octubre. El 18 de juliol. Contra la barbàrie de la FAI i els seus assassins. Contra la barbàrie feixista dels franquistes. Sempre a primera línia. Sense defugir mai el xoc. Sense por. Amb una serenitat i fortalesa interior que commou, pensant amb la seva maduresa i el molt que havia fet... i que mor amb només 21 anys.

Sí, com a estudiants, la generació FNEC, ultra estudiar, vam esdevenir activistes d'allò que suposava la revitalització de la nostra cultura i l'elevació social i política del país.

I sí, com a militants independentistes, la generació FNEC estem marcats per la Mística i la Força d'Andreu Xandri.

Aquesta combinació de Mística i Força és la que ha caracteritzat molts dels patriotes d'aquella "Generació FNEC".

Sortosament encara ara hi ha joves universitaris que amb el seu compromís es fan dignes hereus d'un patrimoni moral, ètic i militant excepcional. Ara seria un bon moment perquè aquests valors i aquest compromís esdevinguessin referents del màxim nombre de militants independentista, i d'estendre'ls al conjunt de la nostra societat. Són uns valors i un compromís que ens assegurarien ser una societat moralment vertebrada amb solidesa i col·lectivament ambiciosa i forta.