7 de febr. 2016

LO RIU ÉS VIDA! (malalt d'amor pel meu país)

Mira que he anat a manifestacions a la meva vida. A Barcelona, a València, a Perpinyà, a Bilbao, fins i tot a Brussel·les. Mira que he anat a desplaçaments futboleros, incloses totes les finals de Champions que ha jugat el Barça. Mira que he fet coses diverses en tots aquests anys...

Però pocs dies he arribat a casa amb aquesta brutal satisfacció i orgull pel que avui hem viscut a Amposta, per la manifestació convocada per la Plataforma en Defensa de l'Ebre contra el nou pla hidrològic de l'estat espanyol, que és l'amenaça més salvatge contra les Terres de l'Ebre que mai hi haurà hagut ni hi haurà. Una amenaça contra el riu, contra el Delta, contra la natura, contra una societat, el seu estil de vida, la seva cultura i la seva pròpia identitat.

Avui, més de 50.000 persones hem omplert els carrers d'Amposta per cridar ben fort LO RIU ÉS VIDA.

La lluita contra el primer intent de l'estat espanyol d'espoliar l'Ebre, de saquejar el riu... va configurar per primera vegada les Terres de l'Ebre com a subjecte polític. Fins aleshores havíem estat unes comarques amb una arrel històrica i cultural comuna, però sense un sentiment col·lectiu de la pròpia identitat com el que llavors es va adquirir.

Des d'aquella lluita les Terres de l'Ebre han crescut com una realitat amb una forta personalitat pròpia i amb uns llaços creixents entre totes les comarques que en formen part. I aquella lluita va permetre, a més, posar en valor, l'enorme patrimoni natural, cultural, històric, i humà d'una zona caracteritzada pel seu oblit, pel seu abandó, per una acusada i trista perifèria en relació a la resta del país, a la resta de Catalunya.

Les Terres de l'Ebre i tot el que són i en forma part han estat la gran descoberta de la resta del país tots aquests anys. El Delta, els Ports, l'Ebre, la seva història -especialment tot el que té a veure amb la Batalla de l'Ebre--, els seus vins, la seva gastronomia, les seves festes, la seva música...

Si tot això va passar llavors, avui tot el país s'ha bolcat en suport de la gent de l'Ebre, de les Terres de l'Ebre, de lo riu, del Delta.

Una riuada de solidaritat ha recorregut el nostre país des dels Pirineus fins a les Terres de l'Ebre, i avui es manifestava a Amposta.

50.000 persones, 50.000 accents, 50.000 procedències, 50.000 afectes. 50.000 compromisos. 50.000 il·lusions. Avui les Terres de l'Ebre han vertebrat el país. I la gegantina onada blava i d'estelades explicava fins a quin punt avui el nostre país i el nostre futur es teixeixen sobre el full de ruta del procés.

El país que sent, el país que somnia, el país que lluita, el país que desitja, el país que creu, el país que vol ser, el país que assumeix, el país que hi és, el país que sap només ens tenim a nosaltres i que tot el que ens passa ens afecta a tots i ens fa solidaris amb tots... aquest país, tots aquests països en un és, avui més que mai, la independència.

Les estelades avui eren aquesta força espectacular, aquesta columna vertebral del país disposada a fer el que calgui per tenir un futur. Avui aquest futur es deia Ebre, era LO RIU ÉS VIDA. I avui això era Amposta i les més de 50.000 persones que omplíem els seus carrers.

Enmig de tot això les banderes republicanes dels 20 podemitos semblaven tan marcianes com els 4 tarats amb banderes soviètiques i retrats de Lenin i Stalin que estaven en una cantonada d'Amposta, allà, sols, al marge de tot, sense que ningú, ni tan sols ells mateixos tinguessin clar de quina fosca perversió havien sortit.

Però també produïen una imatge similar els que s'esforçaven per aguantar la pancarta del PSC. Semblava més que acompanyessin un dol que no pas que estiguessin dins de tot allò que s'esdevenia al seu voltant. Estaven totalment desconnectats de tot.

On miraves, gent amb estelades. On miraves, el futur tenia nom d'independència. On miraves aquesta enorme força tenia ulls blaus, com el cel d'avui després de la ventada, com la mar, com lo riu. Estels d'independència i blaus d'aigua i cel arrelats a la terra i a totes les nostres lluites per un país digne i per un futur per a tots.

Avui 50.000 compromisos arribats de tot el país. Perquè el compromís és l'únic que sabem ens permet conjugar els verbs del que som en futur.

El compromís és un somriure al vent. El compromís és una abraçada. El compromís és un ser-hi. El compromís és amor. El compromís que vivim és donar sense esperar rebre res a canvi que no sigui fer realitat la nostra voluntat de ser.

Som, encara, perquè aquesta esperança és viva en tots i cadascun de nosaltres, i perquè tothom des d'on pot i com pot, la transformem en compromís en tot el que toquem o fem. I aquest compromís, que avui ha omplert els carrers d'Amposta, és l'únic que ens permetrà tenir un futur demà, fer-lo realitat.

LO RIU ÉS VIDA

DONEC PERFICIAM

1 comentari:

Lord Nelson ha dit...

Enorme enveja, Senyor Abad. Avui no hi he pogut ser-hi.

Gràcies pel seu article.